La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Pere Caselles i Tarrats

| Reus, 1868 - 1936 |

Va obtenir el títol d'arquitecte l'any 1889 i l'any següent ja exercia de suplent d'arquitecte municipal a Reus. Va obtenir la titularitat de la plaça d'arquitecte municipal de Terol, si bé al cap de pocs mesos, el 1891, accedí a la de Reus, en morir el titular anterior, l'arquitecte Sebastià Cabot. Com arquitecte municipal de Reus, va aplicar el modernisme a alguns edificis públics, com en les Escoles Prat de la Riba o en l'Estació Enològica, però també de tipus privat. Prèviament, havia col·laborat amb l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner en els pavellons de l'Institut Pere Mata de Reus.

Va morir assassinat el dia 28 de juliol de 1936, li van disparar uns trets en un barranc molt a prop del seu mas. El seu cos va ser enterrat en una de les capelles particulars del cementeri de Reus.

Reus

1892 - Casa Tarrats
1893-94 - Casa Homdedéu
1896 - Casa Sardà
1900 - Casa Punyed
1901 - Casa Querol
1903 - Casa Carpa
1904 - Casa Laguna
1904 - Casa Munné
1905 - Casa Anguera
1906-10 - Estació enològica
1908 - Casa Iglesias
1908 - Casa Sagarra
1909 - Casa Tomàs Jordi
1910 - Casa Grau-Pla
1910 - Casa Piñol
1911 - Esooles Prat de la Riba
1912 - Casa Ramon Vendrell






Rutes modernistes

L'Art Nouveau és el nom genèric amb què es coneixen les noves manifestacions de l'arquitectura i de les arts decoratives aplicades a finals del segle XIX i inicis del segle XX. S'abandonen els models històrics per donar pas a formes lliures i creatives, inspirades en la natura. Cada regió europea desenvolupa el seu propi estil, i Art Noveau, Modernisme, Secessionstil, Liberty o Jugendstil són termes diferents que identifiquen la mateixa actitud innovadora.

A Catalunya, el moviment se'l coneix com a Modernisme, i abasta tot el territori i tots els àmbits de l'activitat humana i s'imposa com a estil de la burgesia en ciutats vinculades a la indústria i el comerç i en les capitals de província. Habitatges, torres d'estiueig i edificis públics, però també les fàbriques, colònies industrials o les cooperatives agràries, s'identifiquen amb les formes abstractes del Modernisme. A Barcelona i altres municipis hi deixen les seves millors obres els tres grans protagonistes del Modernisme arquitectònic: Antoni Gaudí, amb la seva concepció abstracta de l'arquitectura, Josep Puig i Cadafalch, que en té una percepció més historicista, i Lluís Domènech i Montaner, que organitza al seu voltant un complet estol d'artesans i industrials.

Aquí trobareu tota una relació de ciutats i pobles que hem visitat i que destaquen pel seu passat modernista:

Alella
Ametlla del Vallès, L'
Argentona
Barcelona
Caldes de Malavella
Cardedeu
Figaró-Montmany
Garriga, la
Gelida
Granollers
Hostalets de Pierola, Els
Olot
Mataró
Reus
Rubí
Sant Cugat del Vallès
Sant Feliu de Codines
Sant Pol de Mar
Sant Sadurní d'Anoia
Santa Coloma de Cervelló (la Colònia Güell)
Terrassa (Pel centre | Per Vallparadís)


Arquitectes modernistes

L'Art Nouveau és el nom genèric amb què es coneixen les noves manifestacions de l'arquitectura i de les arts decoratives aplicades a finals del segle XIX i inicis del segle XX. S'abandonen els models històrics per donar pas a formes lliures i creatives, inspirades en la natura. Cada regió europea desenvolupa el seu propi estil, i Art Noveau, Modernisme, Secessionstil, Liberty o Jugendstil són termes diferents que identifiquen la mateixa actitud innovadora.

A Catalunya, el moviment se'l coneix com a Modernisme, i abasta tot el territori i tots els àmbits de l'activitat humana i s'imposa com a estil de la burgesia en ciutats vinculades a la indústria i el comerç i en les capitals de província. Habitatges, torres d'estiueig i edificis públics, però també les fàbriques, colònies industrials o les cooperatives agràries, s'identifiquen amb les formes abstractes del Modernisme. A Barcelona i altres municipis hi deixen les seves millors obres els tres grans protagonistes del Modernisme arquitectònic: Antoni Gaudí, amb la seva concepció abstracta de l'arquitectura, Josep Puig i Cadafalch, que en té una percepció més historicista, i Lluís Domènech i Montaner, que organitza al seu voltant un complet estol d'artesans i industrials. Però molts altres participen en el mateix entusiasme, i a mida que anem afegint entrades relacionades en el blog, els anirem enumerant, així com les seves obres:

Amargós i Samaranch, Josep (Barcelona, 1849 - 1918)
Azemar i Pont, Josep (Figueres, 1862 - Barcelona, 1914)
Balcells i Buïgas, Eduard Maria (Barcelona, 1877 - 1965)
Batllevell i Arús, Juli (Sabadell, 1864 - Barcelona, 1928)
Boada i Piera, Domènec (Barcelona, 1866 - 1947)
Buïgas i Monravà, Gaietà (Barcelona, 1851 - 1919)
CASELLES I TARRATS, PERE (Reus, 1868-1936)
Calvet i Peyronill, Arnald (Barcelona, 1874-1956)
Cascante i Colom, Cristóbal (Esparreguera, 1851 - Barcelona, 1889)
Cels, Ferran (18?? - Sant Cugat del Vallès, 1925)
Codormí i Carrera, Simó (Olot, 18?? - 1937)
Coll i Bacardí, Josep Maria (Barcelona, 1878 - Terrassa, 1917)
Coll i Fort, Antoni (Barcelona, 1878 - 1958)
Domènech i Mansana, Josep (Barcelona, 1885-1973)
DOMÈNECH I MONTANER, LLUÍS (Barcelona, 1850 - Barcelona, 1923)
Domènech i Roura, Pere (Barcelona, 1881 - Lleida, 1962)
Domínguez Valls, Josep
Fossas i Martínez, Juli Maria (Barcelona, 1868-1945)
Güell i Grau, Santiago (Vilafranca del Penedès, 1869-1955)
Iranzo i Eiras, Ubald (Barcelona, 1854-1923)
Madurell i Rius, Miquel (L'Hospitalet de Llobregat, 1869 - Barcelona, 1936)
MARTINELL I BRUNET, CÈSAR (Valls, 1888 - Barcelona, 1973)
Martorell i Montells, Joan (Barcelona, 1833-1906)
Martorell i Puig, Bernadí (Barcelona, 1870-1937)
Martorell i Terrats, Jeroni (Barcelona, 1877-1951)
Mas i Civil, Mariano (1861-1942)
Mas i Morell, Ignasi (Barcelona, 1881 - 1953)
MUNCUNILL I PARELLADA, LLUÍS (Sant Vicenç de Fals, 1868 - Terrassa, 1931)
Pascual i Carretero, Antoni (Terrassa, 1863 - Barcelona, 1928)
Paluzie Lucena, Alfred (Barcelona, 1870 - 1943)
Planas i Calvet, Lluís (Barcelona, 1879 - 1954)
PUIG I CADAFALCH, JOSEP (Mataró, 1867 - Barcelona, 1956)
RASPALL I MAYOL, MANUEL JOAQUIM (Barcelona, 1877 - La Garriga, 1937)
Renom i Costa, Josep (Sabadell, 1880-1931)
Riudor i Capella, Ramon Maria (1867-1938)
Romeu i Ribot, Ferran (Barcelona, 1862-1943)
Ros i Ros, Josep (Martorell, 1885 - Martorell, 1951)
Ros i Tort, Pere (m.o.)
Rubió i Bellver, Joan (Reus, 1871 - Barcelona, 1952)
Ruiz i Casamitjana, Adolf (Barcelona, 1869-1937)
Sagnier i Villavecchia, Enric (Barcelona, 1858 - 1931)
Sala i Comes, Josep (Barcelona, 1841 - La Garriga, 1921)
Sala i Cortés, Emili (Barcelona, 1841 - La Garriga, 1921)
Torres i Grau, Jaume (Barcelona, 1879 - 1945)
Vinyals i Muñoz, Melcior (Barcelona 1878 - 1938)


Amargós i Samaranch, Josep
Va començar com a mestre d'obres i posteriorment va obtenir el títol d'arquitecte. Format en l'eclecticisme, va evolucionar per apropar-se a l'estil modernista.

Barcelona. L'Hivernacle (Parc de la Ciutadella)
Cornellà de Llobregat. La Central Cornellà (actual seu del Museu Agbar de les aigües)

Azemar i Pont, Josep
Autor de nombrosos edificis modernistes de Figueres, on va ser arquitecte municipal entre els anys 1899 i 1914.

Olot. Casa Pujador

Balcells i Buïgas, Eduard Maria
Pertany a la darrera generació d'arquitectes modernistes. Obtingué el títol el 1905 i el mateix any guanyava la plaça d'arquitecte municipal a Cerdanyola. Al llarg de la seva vida Balcells va centrar la seva producció a la ciutat de Barcelona i la seva província, sobretot, al Vallès, principalment a Cerdanyola i Sabadell. Era nebot de l'arquitecte Gaietà Buïgas i durant la construcció del monument a Colom, acostumava a portar-lo, fet que va influir en la tria de la seva carrera.

Cardedeu. Casa Àngela Gual i Canudes. «Torre Montserrat»
Cerdanyola del Vallès. La Casa de la Vila
Cerdanyola del Vallès. La Casa Dolors Balcells
Cerdanyola del Vallès. La Casa Mongay
Cerdanyola del Vallès. La Rectoria de la parròquia de Sant Martí
Cerdanyola del Vallès. La Torre/Villa López (reforma de l'antic Teatre Casino en torre d'estiueig i actual seu del Museu d'Art de Cerdanyola)
Sant Cugat del Vallès. La Casa Generalife
Sant Cugat del Vallès. La Casa Lluch
Sant Cugat del Vallès. La Casa Mir
Sant Cugat del Vallès. La Casa Mònaco
Sant Cugat del Vallès. Les cases d'Àngela Salles
Sant Cugat del Vallès. El Xalet Negre

Batllevell i Arús, Juli
Arquitecte municipal de Sabadell, on va realitzar bona part de la seva obra. Va ser deixeble de Lluís Domènech i Montaner i ajudant d'Antoni Gaudí, a la Casa Calvet, entre altres projectes.

Sant Cugat del Vallès. Les cases d'Enric Pi

Boada i Piera, Domènec
Arquitecte titulat el 1893 a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Va desenvolupar un estil eclèctic a les seves primeres obres per evolucionar cap a un modernisme moderat.

Sant Sadurní d'Anoia. Magatzems Santacana Roig (1912)

Buïgas i Monravà, Gaietà
Arquitecte conegut sobretot per ser l'autor del monument a Colom de Barcelona. Pare de l'enginyer Carles Buïgas i Sans que va dissenyar i construir la Font màgica de Montjuïc. El seu cosí, el també arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall, va decidir estudiar arquitectura influït per Buïgas. Entre els anys 1903 i 1914 treballà a l’Argentina i a l’Uruguai.

Caldes de Malavella. El Balneari Vichy Catalán
Cerdanyola del Vallès. El Teatro Casino (actual seu del Museu d'Art de Cerdanyola)
Sitges. El Mercat Vell

Calvet i Peyronill, Arnald
Arquitecte barceloní, les obres més importants del qual, estan a la ciutat de Barcelona.

Gelida. Casa Jové (1911)

Cascante i Colom, Cristóbal
Arquitecte que va tenir una mort prematura i que va estroncar una carrera esperançadora. Gran part de la seva obra es troba en Comillas on va dirigir obres projectades per Joan Martorell com la Capella-Panteó i el Palau de Sobrellano, la Universitat Pontifícia o el Capricho dissenyat per Antoni Gaudí.

Comillas. L'Asil-Hospital (1880-1888)

Cels, Ferran
Arquitecte municipal de Sant Cugat del Vallès entre els anys 1910 i 1925, era cunyat també de l'arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas.

Sant Cugat del Vallès. El Mercat municipal de Pere San

Codormí i Carrera, Simó
Va obtenir el títol l’any 1895 a Barcelona i va ser arquitecte municipal de Granollers durant poc temps per una malaltia greu que va patir. Les seves obres més importants es reparteixen entre Camprodon i Granollers.

Camprodon. Can Roig
Granollers. L'Ajuntament

Coll i Bacardi, Josep Maria
Arquitecte municipal de Terrassa des del 1912 fins a la seva mort prematura, als 39 anys. Va ser una persona fortament compromesa amb el benestar social i sanitari en una ciutat que anava creixent per la seva expansió industrial. Realitzà un projecte d'urbanització del Torrent de Vallparadís, a manera de "ciutat jardí", allunyat dels fums de la industrialització de la ciutat, i una de les cases construïdes va ser la seva pròpia residència familiar.

Terrassa. Casa del Bunyolero
Terrassa. Casa Josep Maria Coll i Bacardi (o Casa Baumann)

Coll i Fort, Antoni

Camprodon. Can Vila

Domènech i Mansana, Josep
Fill del també arquitecte Josep Domènech i Estapà, va obtenir el títol d'arquitecte el 1910. Des de 1917 va ocupar el càrrec d'arquitecte del Ministeri d'Instrucció Pública, fet pel qual va construir nombroses escoles en diverses localitats catalanes, com Badalona, Olesa de Montserrat, Martorelles, Torrellas de Llobregat, Vilassar de Dalt, Sant Joan de les Abadesses, Malgrat de Mar, Rellinars, Ribes de Freser, Colomés, Llançà, Reus, entre d'altres. També va ser professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona. Va exercir el càrrec d'arquitecte municipal de Santa Maria de Palautordera i de Sant Celoni, entre altres.

Els Hostalets de Pierola. L'antic Ajuntament (1916)
Els Hostalets de Pierola. La torre del senyor Enric (1914-18)
Els Hostalets de Pierola. Cal Maristany (1913)
Els Hostalets de Pierola. Les Escoles nacionals (1913-19)
Els Hostalets de Pierola. Casa Pons (1922)

Domènech i Roura, Pere
Fill del gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, va seguir la mateixa professió que el seu pare i va obtenir el títol d'arquitecte el 1907. Va ajudar i acabar obres del seu pare, com l'Institut Pere Mata de Reus, l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, entre altres. Va ser director de les obres de l'Exposició de Barcelona de 1929, sent l'artífex del projecte de la Casa de la Premsa i de l'Estadi Olímpic, col·laborant al mateix temps en la construcció de palau Nacional. Entre altres construccions, destaca el Celler Cooperatiu de l'Espluga de Francolí, coneguda com la Catedral del Vi pel seu monumentalisme.

Barcelona. L'Estadi Olímpic de Montjuic
Espluga de Francolí. El Celler Cooperatiu
Reus. Casa Marco

Domínguez Valls, Josep

Cornellà de Llobregat. El Palau de Can Mercader

Fossas i Martínez, Juli Maria
Titulat el 1890, va tenir diversos càrrecs i fou arquitecte municipal de Malgrat, del Masnou i d'Arenys de Mar.

Camprodon. L'Hotel Rigat
Camprodon. Can Rigordosa

Güell i Grau, Santiago
Obtingué el títol d'arquitecte el 1892. Va exercir a tota la comarca del Penedès, especialment a Vilafranca. Tot i que ja hi havia treballat amb anterioritat, la seva presència a Sant Sadurní s'intensifica en ser nomenat arquitecte municipal entre 1895 i 1904 i, posteriorment, entre 1910 i 1918. Marcat per un estil eclèctic, més endavant adopta algunes formes modernistes en la decoració.

Sant Sadurní d'Anoia. La Casa Lluís Mestres (1909)

Iranzo i Eiras, Ubald
Obtingué el títol d'arquitecte el 1879 i treballà a Sant Sadurní com a arquitecte municipal entre 1882 i 1900. En aquesta etapa fou responsable, entre d'altres, de la reforma de la casa de la vila. Els projectes d'aquesta etapa tenen una qualitat diversa segons el pressupost disponible. Posteriorment, fou cap de l'oficina d'Urbanització i obres de l'ajuntament de Barcelona on, entre d'altres coses, elaborà un pla general per les Corts i Sarrià.

Sant Sadurní d'Anoia. Casa de la Vila (1896-1900)

Madurell i Rius, Miquel
Obtingué el títol d'arquitecte el 1891. Entre els seus projectes destaquen l'actual seu del Parlament Balear i diverses obres a Barcelona, com el Banco Hispano-Americano, que li va merèixer una menció honorífica en el concurs anual d'arquitectura el 1912. Nomenat arquitecte municipal de Sant Sadurní el 1904, és l'autor de les obres més representatives del modernisme de la vila, a excepció de les de Puig i Cadafalch. A més de cases particulars, la seva feina comprèn edificis públics com les Escoles Noves i l'Ateneu.

Sant Sadurní d'Anoia. Les Escoles Noves (1902)
Sant Sadurní d'Anoia. Ca la Maria Sàbat (1903)
Sant Sadurní d'Anoia. L'Ateneu Agrícola (1908-1909)

Martorell i Montells, Joan
Va desenvolupar gran part de la seva obra dins de l'estil goticista de moda en aquella època, a causa de la influència de Viollet-la-Duc. Va ser un dels mestres d'Antoni Gaudí i el que va recomanar als promotors per a què es fes càrrec del projecte del temple de la Sagrada Família.

Comillas. Capella-Panteó de Sobrellano (1878-1881)
Comillas. Palau de Sobrellano (1881-1888)
Comillas. Universitat Pontifícia (1883-1892)

Martorell i Puig, Bernadí
Titulat a Barcelona, el 1902, les seves obres reflecteixen la influència que rebé de Gaudí i de Domènech i Montaner, amb una arquitectura modernista, però també dins un corrent de recuperació històrica ensems que amb preocupacions artesanals. De les seves obres cal assenyalar el convent de Valldonzella, a Barcelona, les escoles de Capellades, el cementiri d’Olius (1916), l’església, inacabada, de Sant Agustí de Sabadell i el convent del Redemptor, a Barcelona.

Camprodon. El Passeig Maristany
Olius. El cementiri (1916)

Martorell i Terrats, Jeroni
Arquitecte, titulat a Barcelona el 1903. Com a director del Servei de Conservació de Monuments (1915) i com a arquitecte conservador de monuments del Ministerio de Instrucción Pública (1929) restaurà i, moltes vegades, revalorà arqueològicament un gran nombre de monuments (cases dels Canonges i casa dels velers, a Barcelona; monestirs de Poblet, Sant Cugat del Vallès i Sant Pere de Rodes; pont romà de Martorell, esglésies romàniques de Terrassa i muralles de Montblanc). Com a obres de nova planta, projectà la Caixa d’Estalvis (1905-15) i l’Escola Industrial d’Arts i Oficis (1907-10) de Sabadell i un gran nombre d’escoles al Maresme i al Vallès. Com a teòric introduí, especialment des de la revista “Catalunya”, les teories de la Sezession vienesa.

Alella. Alella Vinícola (celler) (1906)
Granollers. Casa Blanxart (1904)

Mas i Civil, Mariano
Mestre d'obres de Gelida

Gelida. Casa Figueras,o Ca l'Adela (1912)
Gelida. Caseta d'en Tauler,o Cal Boada (1910)

Mas i Morell, Ignasi
Titulat a Barcelona el 1907, va ser arquitecte municipal de Sant Pol de Mar on va realitzar un bon nombre d'edificis modernistes. Va viure i treballar també a l'Havana (Cuba). La seva obra més important, on l'arquitectura modernista es complementà amb detalls musulmans molt significatius, va ser la plaça de braus Monumental de Barcelona.

Sant Pol de Mar. Cal Doctor Roura
Sant Pol de Mar. Can Planiol
Sant Pol de Mar. Casa Camino
Sant Pol de Mar. Casa Maria Pujol de Roca
Sant Pol de Mar. Les Escoles Públiques
Sant Pol de Mar. Torre de la Plaça

Palucie Lucena, Alfred
Va ser el primer arquitecte municipal de la ciutat d'Olot i autor del primer pla d'urbanisme que va tenir la ciutat olotina el 1906, un projecte de gran envergadura i que va ser la base a partir de la qual es van redactar els que van venir a continuació. També és autor d'una gran part de les construccions modernistes d'Olot.

Olot. Casa Escubós
Olot. Casa Gaietà Vila (o del Drac)
Olot. Casa Gasiot
Olot. Casa Masllorens
Olot. Casa Mas Collellmir

Pascual i Carretero, Antoni
Arquitecte municipal de Terrassa, un cop Lluís Muncunill i Parellada va deixar-ho de ser.

Terrassa. Ajuntament
Terrassa. Mercat de la Independència

Planas i Calvet, Lluís
Titulat el 1906. Treballà uns quants anys al despatx de Puig i Cadafalch. En la seva primera època sobresurten la casa Santamaria (1908) i la casa Pujadas (1909), a la Garriga, obres que recorden el Voysey de la casa Bedford Park. El 1913 reformà l’interior de la Universitat Industrial de Barcelona. Presentat al concurs de biblioteques populars, li foren encarregades les de Valls —la primera de Catalunya, 1918—, Olot, Sallent, Canet de Mar, etc, totes elles dins l’estètica noucentista, en què es pot incloure la resta de la seva obra.

La Garriga. Casa Artur Santamaria (1908)
La Garriga. Casa Domingo Pujadas i Amigó (1909)

Renom i Costa, Josep
Deixeble de Puig i Cadafalch, es titulà el 1907. Fou arquitecte municipal de Sabadell, Mollet del Vallès i Palau-solità i professor de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell.

Camprodon. Can Suris

Riudor i Capella, Ramon Maria
Va obtenir el títol d'arquitecte el 1890. Exercí com arquitecte municipal de Tiana i fou arquitecte de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Sant Sadurní d'Anoia. La Casa Formosa Ragué (1892)

Romeu i Ribot, Ferran
Arquitecte modernista i urbanista, va ser coautor el 1917 del Pla General d'Urbanització de Barcelona, conegut com a Pla Romeu-Porcel.

Sant Cugat del Vallès. La Casa Armet

Ros i Ros, Josep
Fill de Pere Ros i Tort, va ser arquitece municipal de diversos municipis com Sant Llorenç d'Hortons, el Papiol, Gelida, Olesa de Montserrat, Martorell, Piera, Corbera, Pallejà, Sant Sadurní d'Anoia, Torrelles de Llobregat, Sant Andreu de la Barca i Castellbisbal, i també va treballar a Terrassa, Igualada i Sant Feliu de Llobregat, on va deixar obres importants. La seva arquitectura, tret de l'eclecticisme inicial d'algunes obres, sempre es va moure a cavall entre el modernisme i el noucentisme.

Gelida. Societat coral d'artesans o Casal gelidenc (1917)
Terrassa. Casa Jacint Bosch

Ros i Tort, Pere
Mestre d'obres de Martorell que va treballar fins als anys 1914-1915.

Gelida. Casa Sara (1909)

Rubió i Bellver, Joan
Arquitecte reusenc que forma part de la generació final del modernisme. Deixeble i col·laborador d'Antoni Gaudí, va ser un dels més importants codificadors de les idees arquitectòniques de Gaudí, potenciant la corrent que va ser coneguda posteriorment com a gaudinisme. Va ser regidor per Barcelona i president del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Gelida. Casa Delgado (1910)
Reus. Casa Serra (1924)
Reus. Dispensari antituberculós (1926)
Reus. Xalet Serra (1911)
Sant Feliu de Codines. Cal Trinxet (1920-1924)
Sant Feliu de Codines. Can Puigdomènech
Santa Coloma de Cervelló. Ca l'Espinal (1900)
Santa Coloma de Cervelló. Ca l'Ordal (1894)

Ruiz i Casamitjana, Adolf
Titulat el 1893. De les seves obres destaquen, entre altres, la casa de la marquesa de la Vall de Ribes, del carrer de la Diputació, 309 (1888), la magnífica torre de Joaquim Pujol a la plaça dels Josepets (1900, demolida), la torre Andreu — La Rotonda —, la més coneguda de les seves construccions (1900), i les cases pròpies al carrer de Còrsega, 213-215 (1907). La seva arquitectura és manifestament modernista, dins la línia imposada per Domènech i Montaner.

Granollers. Casa Josep Tardà (1903)

Sagnier i Villavecchia, Enric
Arquitecte prolífic que té la majoria de les seves obres a la ciutat de Barcelona. D'estil eclèctic, amb una certa tendència classicista, estigué proper al modernisme de moda en l'època a la capital catalana, però interpretant-lo d'una manera sòbria i funcional. La seva principal font d'inspiració és l'arquitectura medieval, sobretot romànica i gòtica; en canvi, no és procliu a estils exòtics de moda en aquell moment, com el neomudèjar o els estils àrabs i orientals.

Camprodon. Can Cabot
Montserrat. Segon misteri de Goig
Montserrat. Tercer misteri de Dolor

Sala i Cortés, Emili
Professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, va ser un dels mestres d'Antoni Gaudí, al qual va contractar de manera puntual com a delineant. Va ser el constructor de la Casa Batlló, que posteriorment va reformar el mateix Gaudí. La seva obra fou especialment important a Castellar del Vallès on destaca la direcció de les obres de l'església de Sant Esteve de Castellar del Vallès (1885-1892) conjuntament amb Joan Martorell i Montells, el Palau Tolrà (1890), les Escoles Pies (1897), els safareigs públics i l'Ajuntament de Castellar (actual arxiu municipal) (1901), la Casa Emilià Carles (1898, actual hotel Ducs de Bergara), les Escoles Ribas a Rubí (1912-1915), el panteó de la família Fargas al cementiri de la Doma (la Garriga), així com altres cases senyorívoles a la Garriga.

La Garriga. Cases Joan Grau i Punsoda (1911)
La Garriga. Casa Mercè Pla i Masgrau (1914)

Torres i Grau, Jaume
Titulat el 1903, va formar part de la Societat Torres Germans —l'arquitecte Raimon Torres Grau n'era el gerent— per a la qual va construir, entre 1905 i 1907, el conjunt d'edificis modernistes del c/ Aribau, núm. 178-180, i París, núm. 180 bis-182, de Barcelona. De les obres modernistes més importants de Jaume Torres destaquen, a més de les abans esmentades, les cases Ramos de la plaça de Lesseps (1906) i la casa Elena Castellano del carrer de Santa Anna (1906-1907), de Barcelona. A partir dels anys vint, la seva obra es caracteritzà per l'adopció de les formes barroques i classicistes propugnades pel Noucentisme, com ara a l'edifici de Correus i Telègrafs (1926-1928) de la Via Laietana, fet en col·laboració amb Josep Goday, i el del Foment d'Obres i Construccions, o FOCSA, (1924) del carrer Balmes, núm. 36-42, que va ser premiat al concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona el 1925.

Barcelona. Les Cases Ramos

Vinyals i Muñoz, Melcior
Arquitecte municipal de Terrassa, de Sant Vicenç dels Horts i d'Esparraguera, la seva obra és fonamentalment eclèctica, encara que en nombrosses ocacions també utilitzà, en major o menor grau, el modernisme. La seva obra és molt variada, realitzant tant edificis públics com particulars.

Terrassa. Magatzem Torras
Terrassa. Mercat de la Independència
Terrassa. Reforma de la Casa Alegre de Sagrera


Més informació i bibliografia en: enciclopèdia.cat | Viquipedia

Lluís Muncunill i Parellada

| Sant Vicenç de Fals, 1868 - Terrassa, 1931 |

Arquitecte modernista català que va nèixer a prop de Manresa. Un cop va acabar els seus estudis d'arquitectura i amb 24 ans es va traslladar a Terrassa, i on desenvolupà gran part de la seva carrera, sent un referent en l'aplicació de l'estil modernista a l'arquitectura industrial. Va treballar com arquitecte municipal, entre els anys 1892 i 1903, projectant i construint importants obres públiques a la ciutat. En aquests primers anys, va treballar en els estils historicistes que aleshores estaven en voga. Discrepàncies amb el Consistori, el van portar a abandonar el càrrec i des d'aquell moment va treballar només en obres particulars. En aquests anys també inicià les seves recerques en els estils modernistes que s'havien imposat a Catalunya des de la darrera dècada del segle XIX...

La varietat constructiva li va permetre configurar la imatge urbana de la Terrassa modernista, recorrent a la utilització de cobertes amb voltes de maó de pla, lligades amb tirants de ferro, suportades sobre pilars de ferro colat.

De manera esporàdica també va treballar a altres poblacions industrials com Ripoll o Rubí. Durant molts anys va ser l'únic arquitecte en actiu de la ciutat, una condició previlegiada que el va portar a ser un arquitecte molt prolífic i que, en els seus 40 anys de professió va construir no menys de 1.900 edificis només a la ciutat de Terrassa.

Rubí
Reforma de l'Ajuntament
Cases unifamiliars de la plaça del doctor Pearson

Terrassa

1894. Casa Joaquim Freixa
1897. Quadra del Vapor Ventalló 
1900-02. Ajuntament de Terrassa
1901. Palau d'Indústries (Escola Industrial)
1902. Casa Baltasar Gorina
1903. Hotel Peninsular
1904. Magatzem i Casa Emili Matalonga
1904. Magatzem Joaquim Alegre  
1905. Casa Joan Barata
1905. Casa Josep Boguñà
1905-10. Masia Freixa  
1907. Casa Concepcio Monset
1907. Hospital i Casa de Caritat de Sant Llàtzer
1907. Vapor Aymerich, Amat i Jover
1911. Magatzem Emili Matalonga
1920. Gran Casino




Manuel Joaquim Raspall i Mayol

| Barcelona, 1877 - La Garriga, 1937 |

Alumne de Lluís Domènech i Montaner i de Josep Puig i Cadafalch durant els seus estudis d'arquitectura a la Universitat de Barcelona, gran part de la seva obra la va fer al Vallès Oriental, sent arquitecte municipal de Cardedeu, L'Ametlla del Vallès, La Garriga, Granollers, Caldes de Montbuí, La Roca i Llinars. Raspall va tenir una activitat molt diversificada, construint tant aviat fàbriques i magatzems com residències familiars, masies o cases d’estiueig, així com edificacions relacionades amb el món de l'espectacle (teatres, cinemes...). Autor de més de 700 projectes en trenta anys d'activitat és el responsable en bona part del patrimoni modernista del Vallès Oriental, a la qual va dedicar gairebé tota la seva carrera. Fill de Barcelona on va projectar edificis tan populars com el teatre El Molino o l'estructura interior de la plaça de toros Monumental, Raspall va tenir poca relació amb el món artístic de la capital i va anar tancant-se amb el seu cercle d'amics de la Fonda Europa de Granollers i del Balneari Blancafort de La Garriga.

Considerat un modernista tardà o de la segona generació, Raspall va anar evolucionant cap al Noucentisme, l'estil que va succeir al Modernisme a Catalunya, i finalment a l'Art Decó en les seves últimes obres, construint el que tocava en cada moment i evolucionant d'estil i de tipus d'edificació. De la primera etapa, plenament modernista, destaca per l'ús de mosaics i trencadís de ceràmica, ferro forjat amb coup de fouet i relleus sobre l'estuc de la façana. La segona etapa, amb la introducció d'elements noucentistes com la geometrització dels esgrafiats i dels treballs de forja i la utilització de decoracions d'inspiració barroca. A la tercera i última etapa, suma a aquest substrat el gust per les línies dures i els volums sòlids procedent de l'art decó.

Raspall va saber envoltar-se d'artesans hàbils i experimentats que li van permetre introduir ornamentacions de gran qualitat a les façanes, mirall a través del qual els promotors feien ostentació de la seva riquesa. Solia recolzar els edificis sobre amplis sòcols de paredat capserrat i, tot i que també va utilitzar l'obra vista, solia estucar els murs amb color pastel: ocres, blaus i verds. Altres elements característics del seu estil són els capcers amb formes sinuoses o mixtilínies, els medallons circulars amb cintes verticals, els estucats i esgrafiats amb motius vegetals, les sanefes de rajoles de ceràmica, els vitralls emplomats i les baranes i reixes de ferro forjat, així com l'ús de maons per emfatitzar els marcs de les obertures sobre el fons mural de pedra o d'estuc.


Obres:

L'Ametlla del Vallès(1904) Cal Barber
L'Ametlla del Vallès(1905) Reforma de Can Bachs
L'Ametlla del Vallès(1906) Casa-Cafè Dr. Bassa. "El Cafè"
L'Ametlla del Vallès(1907) Reforma de la Casa Montcau
L'Ametlla del Vallès(1908) Reforma de Can Xammar de Dalt (Can Millet)
L'Ametlla del Vallès(1910-1913) L'Ajuntament i les escoles
L'Ametlla del Vallès(1911-1912) Escalinata i jardins de l'església de Sant Genís
Caldes de Montbui Reforma de la Font del Lleó
Cardedeu(1904) "Alqueria Cloelia". Casa Mercè Espinach de Granés
Cardedeu(1908) Casa Arquer
Cardedeu(1908) Casa Clavell
Cardedeu(1908) Casa Carme Golferichs, vídua de Masó
Cardedeu(1909) Cal Peó. Magatzem Farinera
Cardedeu(1912) Casa Salvador Clavell i Morató
Cardedeu(1915) Casa Amadeu Borràs
Cardedeu(1917-1922) Reforma casa Marc Viader i Bas
Cardedeu(vers 1920) Casa Amadeu Ricós i Roig
Cardedeu(1925) Granja Viader
Cardedeu(1930) Parc dels Pinetons
Cardedeu(1932) Casa Balvey
Figaró-Montmany(1908) Reforma de Can Gallart
Figaró-Montmany(1910) Reforma de Casa Espelta
Figaró-Montmany(1910) Ajuntament (antigues escoles) (1)
Figaró-Montmany(1915) Vil·la Rosita i Vil·la Pepita
Figaró-Montmany(1921) Congost Hotel
Granollers(1907) Casa Clapés
Granollers(1910) Casa Puntas
Granollers(1923) Conjunt de dotze habitatges de Jaume Corbera
Granollers(1925) Casa Bossy
Granollers(1926) Sala Francesc Tarafa
Granollers(1928) Cases Sebastià Roca
La Garriga(1903 i 1920) Casa Mercè Mayol. Can Raspall
La Garriga(1904) Casa Joan Colom
La Garriga(1905) Casa Joan Colom
La Garriga(1905) Casa Sebastià Bosch
La Garriga(1907) Casa Llorens
La Garriga(1908) Casa Fèlix Fages i Vila
La Garriga(1908) Cases Vil·la Dolores
La Garriga(1908) Vil·la Cristina
La Garriga(1910) Casa Esteve Font i Germà
La Garriga(1910) Casa Juli Barbey i Polinsard
La Garriga(1910) Casa Paulí Puig i Gol
La Garriga(1910) Casa Pere Serra i Pons
La Garriga(1910) La Bombonera
La Garriga(1911) Torre Iris
La Garriga(1912) Casa Antoni Barraquer i de Ros
La Garriga(1912) Casa Francesc Blancafort i Puig
La Garriga(1912) Cases de Joan Calls i Antonell i de Dolors Vilar i Talí
La Garriga(1912) Casa Sebastià Bosch i Sala
La Garriga(1913) Casa botiga Josep Reig i Argelagós
La Garriga(1913) Casa Cecília Reig i Argelagós
La Garriga(1915) Casa Jaume Serra i Dachs
La Garriga(1916) Casa Lluís Ambrós
La Garriga(1922) Casa Pere Sellarès i Roca
La Garriga(1923) Casa Ramona Sallent i Freixa

(1) Inicialment s'havia atribuït a M.J. Raspall, però investigacions més actuals l'atribueixen a l'arquitecte Josep María Miró Guibernau.

Anar a: Arquitectures modernistes

Cèsar Martinell i Brunet

| Valls, 1888 - Barcelona, 1973 |

Personatge polifacètic, va ser investigador, divulgador, historiador de l'art i es conegut per la seva tasca d'arquitecte, a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme.

Llicenciat a Barcelona en 1916, va ser arquitecte municipal de Valls, fins l'any 1919, i participà activament en la vida cultural de la seva vila natal. Martinell va iniciar la seva vida professional amb encàrrecs d'arquitectura privada, fins que inicià la seva activitat més important i a la qual deu la seva fama: l'arquitectura agrària, construïnt una gran quantitat de cellers cooperatius, entre 1918 i 1924.

La Mancomunitat de Catalunya havia promogut un pla de serveis públics. En l'àmbit de l'agricultura donava suport al cooperativisme, a l'assessorament dels agricultors, a la mecanització, als processos de transformació dels productes i a la implantació d'ajudes econòmiques. La finalitat era revaloritzar la vida rural i a fer més productiva la feina agrícola. En aquesta època Cèsar Martinell va rebre l'encàrrec de construir el celler del Sindicat Agrícola de Rocafort de Queralt, seguit dels de Vila-rodona, Pira, Pinell de Brai, Gandesa, Nulles, Cornudella de Montsant, Falset, Montblanc, Aiguamúrcia, ... en aquestes construccions Martinell va adaptar l'ús de l'edifici a les possibilitats econòmiques del món de la pagesia, a les seves necessitats tècniques i a una estètica marcadament historicista, i va incorporar els mètodes més constructius més moderns buscant optimitzar la producció del vi.

Martinell va passar hores al costat dels viticultors per aprendre el procés d’elaboració del vi, no va girar l’esquena als "cellers de pobre" que s’havien construït prèviament a moltes localitats amb els coneixements de l’arquitectura tradicional i es va rodejar d’enginyers i enòlegs estudiant a fons el cooperativisme a Catalunya, amb els seus fonaments econòmics i socials per tal de crear els cellers més adequats.

Va utilitzar materials autòctons, de la zona, més barats i va aplicar mesures innovadores per l'època com l'estructura de naus paralel·les o bé una sola amb planta basilical, amb la distribució dels dipòsits ordenats en fileres i passadissos (al nivell de terra i superiors), la construcció de l'estructura de les naus basada en els arcs parabòlics de maó, la col·locació de finestres i obertures baixes per ventilar els gasos de fermentació del most i altres d’altes per il·luminar l’interior de l’edifici...

La divisió dels espais de treball també queda formalment instaurada a partir dels cellers de Martinell: les tres àrees destinades a la producció de vi s’organitzen en el moll de descàrrega, la nau d’elaboració (amb la sala de màquines) i les naus de tines o cups.

Apart dels cellers modernistes, Martinell també va realitzar obres de caràcter públic apartades de l'estètica i de la tendència modernista i gaudiniana, en habitatges i edificis religiosos diversos.

Obres:
Nulles El Celler Cooperatiu
Rubí El Celler Cooperatiu
Sant Cugat del Vallès El Celler Cooperatiu


Bibliografia: Cellers

Anar a: Arquitectures modernistes

Lluís Domènech i Montaner

| Barcelona (1850) - Barcelona (1923) |

Va ser arquitecte, historiador, humanista i polític català i fou un dels grans protagonistes del Modernisme català. A l'acabar la carrera va viatjar per Europa per a conéixer les noves tendències arquitectòniques, i al seu retorn a Barcelona, es va incorporar com a profesor en l'Escola d'Arquitectura, on va formar a deixebles com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Josep Maria Jujol...

També va ser dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador, i col·laborà amb les principals publicacions catalanes de l'època com La Renaixença o La Veu de Catalunya i va publicar gran quantitat de llibres i articles. En 1878, quan tenia vint-i-vuit anys, va escriure l'article En busca d'una arquitectura nacional on assenyala el camí per aconseguir una arquitectura moderna que reflexi el caràcter nacional català.

L'Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ser l'esdeveniment que va consolidar profesionalment a Domènech i Montaner com a arquitecte, amb la construcció del desaparegut Hotel Internacional i el cafè-restaurant de l'exposició, conegut popularment com el Castell dels Tres Dracs, actualment seu del Museu de Zoologia. En la seva arquitectura va incorporar les línies corbes pròpies del Modernisme, l'ús del maó vist, els mosaics, les ceràmiques, els esgrafiats, els vitralls...

Quan a la seva vessant política, va ser un dels impulsors del catalanisme polític i fundador de la Lliga Regionalista, participant en l'assamblea que va redactar les Bases de Manresa, document on es van ficar les bases per a l'autogovern de Catalunya. També arribà a ser diputat de les Corts Espanyoles, i per desacords amb Francesc Cambó, es va separar de la Lliga Regionalista, distanciant-se de la política per a centrar-se en la investigació i la història.

Obres:
Barcelona La Casa Fuster
Barcelona L'Hospital de Sant Pau
Barcelona Reforma de l'Hotel Espanya
Barcelona El Museu de Zoologia
Comillas La font de les tres canelles
Comillas Porta de la Universitat Pontifícia
Comillas Decoració i direcció de la Universitat Pontifícia
Comillas El cementiri
Comillas Monument al Marquès de Comillas
Olot La Casa Solà-Morales
Reus La Casa Gasull
Reus La Casa Navàs
Reus La Casa Rull
Reus L'Institut Pere Mata


Anar a: Arquitectures modernistes

Josep Puig i Cadafalch

| Mataró, 1867 - Barcelona, 1956 |

Personatge polifacètic, es conegut com a arquitecte, polític i historiador. Va iniciar la seva carrera professional a Mataró sent l'arquitecte municipal, i aquí va començar a definir les característiques arquitectòniques i decoratives que caracteritzarien la seva obra modernista.

El 1901, inicia la seva carrera política, entrant de regidor a l'Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista, i després va ser elegit diputat a les Corts i el 1913, diputat provincial al Congrés de Diputats. L'any 1917 és nomenat President de la Mancomunitat de Catalunya, institució que va entrar en funcionament el 1914 i que agrupava a les quatre diputacions provincials, càrrec que va exercir fins poc després de la proclamació del cop d'estat i la dictadura de Primo de Rivera, el 1923.

A la dècada dels anys 20, va incrementar la seva activitat acadèmica i científica, presidint l'Institut d'Estudis Catalans, publicant nombrosos articles i llibres sobre història i arqueologia. Durant la Guerra Civil, es va exiliar a França, concretament a Paris, i torna a Catalunya l'any 1942. De retorn de l'exili, l'única tasca com a arquitecte que podrà exercir és la de restaurar i salvar edificis i elements de patrimoni històric. Finalment, el 1956, va morir Puig i Cadafalch, a la seva residència de Barcelona.

Obres:
Andorra la Vella Restauració de l'Església parroquial de Sant Esteve
Alella Can San Miquel
Argentona La Capella del Sagrament de la parròquia de Sant Julià
Argentona Reformes a Can Calopa
Argentona La casa d'estiueig de Puig i Cadafalch
Argentona La Torre d'Aigües del Cros
Argentona La Casa Garí
La GarrigaCasa del Dr. Agustí Furriols
Mataró La Beneficiència
Mataró La Casa Coll i Regàs
Mataró La Casa Parera
Mataró La botiga 'La Confianza'
Mataró Reforma del mercat municipal: el Rengle
Mataró El Saló de Sessions de l'Ajuntament
Montserrat El Tercer Misteri de Goig (el Naixement de Jesús) del camí a la Santa Cova
Montserrat El Cinquè Misteri de Dolor (La Crucifixió de Jesús) del camí a la Santa Cova
Montserrat La Plaça de Santa Maria del monestir
Sant Sadurní d'Anoia Les Caves Codorniu


Anar a: Arquitectures modernistes

La ruta del modernisme de Barcelona

La Ruta del Modernisme de Barcelona és un itinerari per la Barcelona de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, que, juntament amb altres arquitectes van fer de Barcelona la capital mundial del Modernisme. Amb aquesta ruta es pot conèixer a fons impressionants palaus, cases sorprenents, el temple símbol de la ciutat com és la Sagrada Família i un immens hospital, el de Sant Pere i Sant Pau, i també obres més populars i quotidianes com ara farmàcies, comerços, botigues, fanals o bancs, fins a més d'un centenar d'obres que demostren que el Modernisme va arrelar amb força a Barcelona i que encara avui és un art viu i viscut.

Les obres que formen part de la ruta i de les quals hem parlat en el blog són:

(12) L'Hotel Espanya
(21) L'Ateneu barcelonès
(83) El Park Güell 
(88) Les Cases Ramos
(90) Els Pavellons Güell


Més informació i bibliografia a: Ruta del modernisme

Monaco: luxe i glamour

(25/08) Finalment, arribem a la última etapa del viatge: Monaco. El Principat, de 2 quilòmetres quadrats, està assentat sobre un promontori rocós sobre el qual s'alça la ciutat i una zona de pujols situada en l'interior. Està dividit en quatre parts ben diferenciades: Monte Carlo, ciutat moderna del joc amb refinades botigues i elegants hotels; la Roca o el "vell Monaco", que és on viu la família reial Grimaldi; La Condamine, on es troba el port comercial, apartaments i empreses de negocis i finalment Fontievieille, el districte industrial, ubicat en 8 hectàrees de terra recuperada del mar.

Monaco ha sigut lloc de oci pels rics i famosos, degut a la bellesa del seu port, la fama dels seus casinos i el no haver de pagar impost sobre la renda. El principat, es regentat per la casa reial dels Grimaldi. Actualment és independent de França.













El Casino de Montecarlo (1878) està construït entre jardins. Va ser dissenyat per Charles Garnier, arquitecte de la Opera de Paris. Les Salles Privées són pels grans jugadors. Tot el mon pot jugar en les màquines escurabutxaques de la Salle Balnche o a la ruleta en la Salle Europa. Si només vols entrar a donar-hi una ullada, també es pot fer, prèvi pagament d'uns 10€.











La plaça del Casino és un anar i venir de l'èlit social amb els seus cotxes luxosos. Una delícia pels ulls... Al costat, l'exclussiu Hotel Paris.

Passejant per aquesta zona, podem veure part del circuit de F1, que es celebra anualment. Després d'aturar-nos a fer un entrepà, ens dirigim cap al vell Monaco, on hi ha la residència dels Grimaldi: el Palais du Prince. Antigament va ser una fortaleza, i encara es conserven les seves estructures militars. Es pot visitar l'interior. A pocs centenars de metres, hi ha la Catedral, construcció neo-romànica (1875-84), on hi ha les tombes de personatges com la princessa Grace Kelly i el príncep Rainier III.

Saint-Tropez i Cannes: luxe en la Costa Blava

(24/08) Deixem la Provença i ens dirigim cap a la Costa Blava, començant per a visitar un petit poble, però ple de glamour i de turisme de luxe: Saint-Troppez. Segons la llegenda, el nom sorgeix en honor a un oficial romà de la cort de l'emperador Nerò, Caïus Silvius Torpetius, nascut en Pisa. Convertit per Sant Pau, provoca la ira de l'emperador, qui manà decapitar-lo en l'any 68 d.C. El seu cos es dipositat en una barca, i el vent de l'est va empenyer la barca cap a la ribera del futur Saint-Tropez. Podeu trobar més informació en http://www.ot-saint-tropez.com/

Després de dinar, seguint la ruta per la carretera de la costa, cap al nord, s'arriba a la villa de Cannes, coneguda mundialment pel seu festival de cine, que data des de l'any 1939. El seu patrimoni es variat: el castell de la Castre, en Suquet, el cementiri del Grand Jas, l'ajuntament del segle XIX... Es poden fer també vàries excursions a diferentes illes. En el seu port, veurem diferents iots, el que ens donarà una idea del turisme de luxe que també hi ha en aquesta ciutat.











Més informació en http://www.cannes-on-line.com/

Marsella

(23/08) La segona ciutat més gran de França, amb una població al voltant de 800.000 habitants, és on hi ha el port comercial més gran del pais. La ciutat ha anat creixent al voltant de l'antic port grec, Le vieux port. Al voltant, trobem la oficina de turisme, els edificis de la Borsa i de la Opera, entre altres coses.












Després de caminar durant una bona estona, i costa amunt, arribem a la basílica de Notre-Dame de la Garde, d'estil romà-bizantí, que fou construïdaper Henry Espérandieu entre els anys 1853 i 1870. Visible des de nombrossos llocs, ens ofereix unes vistes magnífiques del port, de la ciutat i de la illa d'If, famosa en la novel·la d'Alejandro Dumas "El conde de montecristo".







Després de dinar al port vell, anem cap a la Catedral de Marsella (1856), obra de Leon Vaudoyer. Destaca la policromia de l'exterior, on s'alterna pedres de colors blanc i verd.

Aix-en-Provence

Aquesta ciutat termal d'origen romà, on destaca els seus carrerons estrets, façanes multicolors, multitut de fonts... té com a fill predilecte, el pintor Paul Cézanne.

Començem la visita per la Cathédrale Saint-Sauveur, que es va construir entre els anys 1285 i 1513. Es de diferents estils, i es pot accedir a un claustre ben maco. Enfront mateix es troba la plaça de la Universitat, on hi ha l'Institut d'Estudis Polítics, edificat per Georges Vallon (1734). Passem per les Thermes Sextius, rodejades per la Torre Tourreluque (s. XIV). L'edifici actual, un hotel, s'erigeix en ubicació d'aquestes termes.



Posteriorment anem cap a la Place de la Mairie, dominada per l'Ajuntament (1665-70) del que sobresurt la façana italiana, les portes de fusta escolpida i el pati interior, la Torre del Rellotge, antic campanari de la ciutat amb el seu rellotge astronòmic (1661) en la qual es succeeixen estàtues representant les quatres estacions.



Seguim caminant pel centre, passant pel Palau de Justícia, i mitjançant el Passage Agard, arribem al Cours Mirabeau, antig passeig de carrosses creat en l'any 1649 i que constitueix l'enllaç entre el Barri Mazarin, en el sud, i el casc antic de la ciutat, en el nord. L'artèria està plena de plàtans fonts, cafès i elegants hotels particulars que daten dels segles XVII i XVIII.

Tres fonts decoren el passeig: la Fontaine du Roi René (1819). La estàtua mostra al rei francès amb un raïm en la mà; fou ell qui va portar el moscatella la Provença... Després hi ha la fontaine d'eau chaude (1734) i la des Neuf Canons (1691).

A l'altra punta del passeig, hi ha la Rotonde (1860), al costat mateix de la oficina de turisme. Se la coneix també con les Tres Gràcies. Les tres estàtues representen a la Justícia (orientada cap a Aix), l'Agricultura (que assenyala Marsella) i la de les Belles Arts (orientada cap a Avinyó).

Seguim caminant pels diferents carrerons, i periòdicament, anirem trobant diferentes fonts. A l'endemà, ens dirigim a Marsella.

Pàgina oficial de la ciutat: http://www.aixenprovencetourism.com/

Arles: capital de l'art i de la història

(22/08) Arles és un dels llocs on hi ha més monuments declarats patrimoni de la Humanitat per metre quadrat. La ciutat va ser fondada pels grecs, però va destacar durant la època romana convertint-se en una de les més importants de la província de la Gallia Narbonensis. També va ser el lloc on Van Gogh va pasar la última part de la seva i pintà centenars de paisatges.

A l'arribar, vàrem passar per la oficina de turisme, on vam comprar una entrada combinada per a entrar als diferents monuments romans que hi ha, i que anirem comentant.

Començem per a entrar al Teatre romà, del segle I a.C., que podia acollir fins a 10.000 espectadors, sobre 33 fileres de graderies. De l'alt i majestuós mur del fons d'escena, decorat amb columnes i estàtues, només romanen en peu dues columnes i una col·lecció d'objectes, que es poden veure en el museu d'Arles. A l'igual que a Orange, estaven desmuntant l'escenari d'algun espectacle passat.

Seguim per l'Amfiteatre (80 d.C.), dotat d'una superfície de 136m de llarg per 107m d'amplada i 60 arcades sobre dos nivells que s'eleva fins als 21m. Ocupa el 20è lloc entre els grans amfiteatres, podent acollir fins a 20.000 espectadors. Fins a finals del segle V, es celebraren combats de gladiadors i escenes de caça. Avui en dia, també es fa servir com a plaça de braus. Es diferencia clarament la part vella de l'amfiteatre amb una part restaurada.













D'aqui, ens anem cap a les Termes de Constantí (s. IV), a la vora del riu Roine. Aquest edifici alterna maons i petits morrells d'argila, articulada sobre una àbside semicircular il·luminar per 3 altes finestres. Es pot distingir les sales calentes, les piscines i el mecanisme de l'aire calent.

Al costat dels vestigis romans s'aixequen elegants palauets renaixentistes (Palau Arquebisbal, l'Ajuntament,...) i l'Espai Van Gogh, antic hospital on el pintor va passar l'última part de la seva vida, després que s'hagués mutilat el lòbul de la seva orella. Actualment és un centre cultural i universitari, a més d'un centre comercial on es poden comprar làmines de les pintures de Van Gogh. Al seu centre hi ha un jardí, totalment quadrat, que sembla un quadre, tot ple de flors i del color que tan caracteritza l'obra de van Gogh.


Una mica apartat del centre, es troba Les Alyscamps, del segle IV, una necròpoli romana que més tard es torna en el priorat de Saint-Honorat en l'any 1040 i etapa obligatòria de la peregrinació a Santiago de Compostela. El passeig, amb nombrossos sarcòfags, van ser immortalitzats pels artistes Van Gogh i Gauguin.











També destaca, encara que nosaltres no els vam veure, els criptopòrtics, formada per tres galeries subterrànies i que aguantaven els ciments del foro romà.

Els museus acaben de complementar la riquesa cultural i artística de la ciutat, conservan algunes de les restes arqueològiques més preuades de França. Més informació en http://www.tourisme.ville-arles.fr/es/a2/a2.htm



A les afores d'Arles, hi ha l'Abadia de Montmajour, del segle X. Ens anem, per la tarda, cap a Aix-en-Provence...