Hospitalet de Llobregat: el conjunt del Xipreret

El conjunt del carrer Xipreret és un dels referents patrimonials més importants de l'Hospitalet de Llobregat. Conserva la fesomia de carrer antic amb diversos edificis catalogats com a patrimoni històric. Situat, en el barri de Centre, aprop de l'ajuntament, i del carrer Barcelona, tocant gairebé amb Cornellà, trobem fins a 27 elements protegits en aquest tram de cruilla, en poc més de 100 metres. Té un origen molt antic, que es situa en l'època romana com a eix separador de propietats agrícoles. En aquest lloc es forma el nucli de la ciutat, en detriment del primitiu assentament de Provençana. La presència de la Torre Blanca (L'Harmonia), documentada al segle XI, fa que en les seves terres es fundés el petit hospital de camí que donà lloc al nom de la ciutat. A partir del segle XVI, el carrer Xipreret viu un moment important d'expansió, amb els grans casals que bastiren les famílies més importants al llarg i al costat de l'eix del carrer.


Davant de tot, tocant el carrer Barcelona, hi ha la Talaia, una torre de defensa quadrada composada formada per una planta baixa i quatre pisos. El pis més alt està obert als quatre cantons mitjançant tres arquejades adovellades de punt rodó. Construïda l'any 1587 com a part del mas Brugera o Molodell de la Torre. Va ser traslladada del seu primitiu emplaçament, al carrer Talaia l'any 1972. El seu objectiu era vigilar i protegir dels atacs de pirates i corsaris.

Darrera mateix hi ha Ca n'Oliver, un edifici del segle XIX composat per dos cossos adossats, del qual la part que dóna al carrer Barcelona ha estat mutilat, refent-se la façana amb elements d'èpoques anteriors (segle XV-XVI), provinents d'un altre edifici. L'altra part, té un portal dovellat fet de maons i la coberta vessa aigües sobre els laterals.



Mig amagat, a mà esquerra de la torre, es troba un safareig, dels segles XIX-XX, lloc de trobada, especialment de les dones, que servien com a lloc de treball i també de reunió en una vida marcada per la necessitat i el treball constant.




Acompanyant a la Talaia, hi ha l'Harmonia, una impresionant casa senyorial de tres plantes del segle XVI (concretament de l'any 1595), que formava part de la finca anomenada Torre Blanca, origen de l'actual ciutat i en la qual hi havia, com hem comentat anteriorment, l'hospital que donà lloc al nom de la ciutat. El seu nom actual el déu a una societat que tingué la seu entre els anys 1866 i 1926, el Casal de l'Harmonia. Actualment és la seu permanent de la col·lecció municipal d'art de la ciutat, que forma part del fons del Museu d'Història de l'Hospitalet.

Consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a quatre aigües. Les façanes presenten carreus de pedra treballada. Destaca el portal adovellat i la filada de finestres rematades amb arquets de mig punt sota la coberta, així com el torreó que remata la seva cantonada, que recorda les construccions militars.



Ens endinsem al carrer Xipreret, i a la primera cantonada, a mà esquerra, es troba un conjunt de tres edificis independents (les Cases 41-45), però d'unes mateixes característiques. Responen al tipus d'habitatge que s'edificà als "corralons" als segles XVIII i inicis del XIX. Són casetes de planta baixa i pis, amb teulada a dues vessants i un pati posterior, que algunes han perdut en benefici de noves construccions.

Tornem cap a l'eix principal, i seguidament trobem les Cases 47-57, que ocupen l'espai entre dos "corralons" del carrer Xipreret. La seva pervivència com a habitatges unifamiliars de planta i pis fa que es mantingui la imatge del que fou el procés d'urbanització del carrer. Les façanes corresponen al segle XIX o principis del XX, amb la presència de petits balcons.

A l'altre costat del carrer, les Cases 28-32, tres cases unifamiliars que es bastiren entre els segles XVIII i XIX.

Seguim amunt, i a la següent cruilla, a mà esquerra, es troba la Casa dels finestrals gòtics, una masia, parcialment substituida per un edifici modern, dels segles XV-XVI, que conserva dos finestrals d'estil gòtic flamíger. És un casal de parets de fang amb basament de pedra. És l'edifici més antic del barri.



Tornem de nou cap l'eix principal, i una mica més amunt, es troba la Casa Espanya, l'actual seu del Museu d'Història de l'Hospitalet. Es tracta d'una residència senyorial, d'estil renaixentista, construïda el 1563 en forma de casa forta, i reformada el 1752. La porta és dovellada i centra la façana principal. De tres plantes, al primer pis, o planta noble, s'obren tres balcons, de llindes de pedra decorades amb els escuts de la mitja lluna dels Llunell, primers senyors de la casa, i la roda de molí dels Molines. A la planta alta hi ha sis finestres d'arc rebaixat, situats just damunt del balcó principal de la segona planta.

A l'altre costat de carrer, tenim Ca la Vidala, una antiga masia del 1769 i que era la casa de Pera Mestras i Battlori, i que es troba alterada per les reformes que sofrí l'immoble a principis del segle XX. A continuació ve les Cases 87-95, un conjunt de cases que ha conservat perfectament la seva fisonomia rural. Es tracta de cases unifamiliars, de planta baixa i pis, aixecades sobre una parcel·la absolutament regular que disposa al darrera d'un pati o eixida. Totes presenten teulades de dues vessants.


Gairebé al capdamunt, es troba Can Riera, una masia típica catalana del segle XVII, amb un afegitó del segle XIX provocat per les necessitats agrícoles. Teulada a dues aigües. La façana té un portal adovellat, i les finestres posseeixen els brancals de pedra pulida.


Al costat, es troba el nou Pavelló del barri de Centre, i dins del mateix sector, entre el carrer Barcelona i la riera de l'Escorxador, es localitza Can Sumarro, una masia del 1580 construïda per Montserrat Cerdanya. Passà a la propietat municipal per donació testamentària del Dr. Santiago Prats i Comas. Té planta baixa, pis i golfes amb coberta a dues aigües. La porta principal és de mig punt dovellada amb la inscripció del propietari. A la part posterior s'ha conservat, així mateix, la pallissa de la masia. En l'actualitat s'utilitza com a biblioteca municipal.

Jordània (VII): Els castells del desert i el Mar Mort

(20/06/2009) Ultim dia sençer del viatge, doncs a l'endemà toca partir a primera hora cap a Barcelona. Toca fer visita a tres dels Castells del Desert; aquests eren bàsicament llocs de descans, avituallament i pabellons de caça per a què els caps omeies ho poguessin disfrutar. Després dinar i banyar-nos en el Mar Mort.


Sortim d'Amman per dirigir-nos cap a l'est, en direcció a la frontera iraquiana. Primer de tot visitarem al castell més llunyà i després anirem tornant cap a la capital.

Quasr al-Azraq

Situat al costat d'on hi havia l'oasi d'Azraq, avui totalment sec després de donar servei als habitants d'Amman i de les rodalies, es reconeix per la seva pedra negra de basalt. Ja es té constància des de l'època romana, amb les seves portes de pedra, que sense dubte us ensenyaran a l'hora d'entrar, i que podreu moure. Els bizantins renovaren el castell, per ordre de Constantí, per tal de protegir les rutes comercials entre Síria i el Mar Roig.

El califa omeia Wallid II organitzava caceries d'asnes salvatges... i els ayubis transformaren certes dependències en mesquita, que es pot veure en el pati, amb una posició oblícua determinada per estar orientada a La Meca, la paret del fons... També va ser utilitzat en la època de les croades i pels otomans... i T.E. Lawrence el va fer servir en la seva lluita contra els turcs, durant l'hivern de 1917.

Qusair ´Amra

Un castell molt petit (qusair), que amaga una sòrpresa en el seu interior. Construït durant l'època omeia, en el segle VIII, la part que es conserva és una sala d'audiències de tres naus amb bòvedes de canó i uns banys, inspirat en les termes romanes.

Traspassem la porta, entrant en la sala principal, adornada les seves parets i sostre amb pintures, amb temàtiques sorprenents, doncs cal recordar que després dels omeies, amb l'aparició de la dinàstia abasi van quedar prohibides totes les imatges humanes decoratives en el món musulmà. Els prínceps omeies venien aqui a divertir-se i a caçar, com es poden veure en les pintures, on es poden distingir vestidures, episodis de caça, dones despullades, vitòries militars i governants (un emperador bizantí, un rei visigot...)

A l'esquerra s'accedeix a la zona dels banys, també adornada amb imatges, formada n primer lloc per l'apodytherium (zona de vestidors), el tepidarium (sala de descans on es mantenia la temperatura ambient) i el caldarium (els banys d'aigues calentes), que es pot reconeixer pel seu sostre amb un mapa del zodíac.

Qasr al-Kharraneh

Enmig d'un altiplà, sense gens de vegetació, visitem l'últim castell, del qual es creu que era un caravasar per a caravanes de mercaders. Però l'absència d'un oasi i que no hagués una ruta comercial per aquesta zona, pot fer pensar que es podia tractar d'un lloc reservat per a reunions i trobades entre dignataris dels voltants.

Consta de dues plantes quadrades, d'uns 35m cadascuna, de pedra i 61 habitacions comunicades entre elles, dominant el pati central. A l'entrada, als dos costats, es creu que hi havia les quadres pels camells.

El Mar Mort

Tornem direcció Amman per arribar en poc menys d'una hora i mitja al lloc a l'aire lliure més baix de la terra, a 400 metres sota el nivell del mar. En àrab, se'l coneix com Bahr el-Miyet.


La seva superfície s'exten més de 70km, i fa de frontera amb Israel i Palestina. La seva alta concentració de sal (un 30%), que supera set vegades la de qualsevol oceà, fa que l'aigua tingui un pes específic, i per això el cos humà flota literalment en les seves aigues, sense posibilitat d'esfonsar-se. També fa que cap mena de vegetació ni animal hi pogui viure en aquestes condicions.

Les seves aigues són curatives, el que fa que al voltant de la seva costa, hagi nascut i crescut tota una sèrie d'hotels, spas i centres mèdics. Ens estarem per dinar i banyar-nos en el Dead Sea Spa. Aqui la calor també és asfixiant, a l'igual que quan vam estar a Aqaba. Dinem en un dels seus menjadors, en mode de bufet lliure, i després ens apropem a la platja on ens banyem i farem la típica foto demostrant que realment flotes. Recomanacions per a banyar-se: no tindre cap ferida, no afaitar-se ni depilar-se, no obrir els ulls sota l'aigua... La picor seria molt intensa. Lo típic després, es agafar fang d'aprop de la costa, i començar a empastifar-te tot el cos, quedant tot negre, deixar secar el cos al sol, i després fer un altra remullada.

De les seves aigües i sals minerals es realitzen tot tipus de cremes, sabons, productes de bellesa. A la tornada a Amman, ens aturem en una botiga, on un venedor ens explica les diferents propietats i productes del Mar Mort que venen. I tal com, ens havia dit el guia el primer dia, un bon lloc per a comprar els últims records. Sobretot, llibres de Jordània... a molt millor preu que en els altres llocs on els hem vist.

Retornem als repesctius hotels, a mitja tarda, i ens apropem al mateix centre d'Amman, per donar un tomb entre els seus mercats, carrers, botigues d'or...

(21/06/2009) Toc de diana a primera hora per agafar el vol de retorn cap a Barcelona. Només entrar a l'aeroport, i abans de fer el check-in, ja has de passar per un arc de seguretat i revisió de les maletes. Arribem al voltant de les 12:45h a Barcelona, molt abans de l'hora prevista... i d'aqui cap a casa.


Adreçes d'interès:

Guia i relat d'un viatge a Jordània i Jerusalem

Jordania: mucho más que Petra : interessant reportatge, en video, on podem veure Jordània de nord a sud, a càrrec de dos viatgers.

En ruta pel país dels beduins: ruta per Jordània, amb informació per si vas en vehicle, amb track del viatge i waypoints (GPS)

Itinerari per Jordània: web completissima sobre el pais, amb moltes explicacions.

Bibliografia:

"Guia Viva Jordània" de Luís Argeo Fernández (Ed. Anaya Touring Club)
"Guía arqueológica de Petra. Historia, civilización y monumentos" de Fabio Bourbon (Ed. Magnus)
"Petra" de Jane Taylor (Ed. Al-´Uzza Books)
"Arte e historia de Jordania" (Ed. Bonechi)

Jordania (VI): El Wadi Rum i Aqaba

El Wadi Rum

(18/06/2009) Dia que ens portarà a veure el desert del Wadi Rum. D'acord amb el programa, ens haguessim estat un parell d'hores, donant una volta en jeep i després anar cap a Aqaba, on teniem la tarda lliure i a l'endemà, el matí també. Dos dies abans, el guia ens havia ofert fer un canvi en el programa, per 35JD, que acceptem: passar tot el dia en el desert, amb un dinar típic beduí, fins a la posta de sol... i llavors anar a fer nit a Aqaba.

Sortim a primera hora de l'hotel, per anar a recollir els dos 4x4 que ens conduirà al desert. Durant el trajecte, per l'autopista, és típic veure la senyal de vigilar amb els camells que poden creuar la carretera (a l'estil que veiem aqui a Europa, però amb cèrvols o altres animals). Arribem a un lloc, on som els únics turistes que estem en aquesta hora, en una mena de campament preparat per menjar i fer les migdiades els turistes.

"...inmens, solitari, com tocat per la mà de Deu"

Així va definir Thomas Edward Lawrence, més conegut com Lawrence d'Aràbia, el desert de Wadi Rum, del qual sobresurten grans formacions rocoses de granit, basalt i arenisca, a la manera d'illots.

En aquest lloc, es donaren els primers pasos del que avui en dia és el Regne de Jordània. Durant la I Guerra Mundial, l'imperi otomà, que lluitava al costat dels imperis centrals, dominava aquesta zona i la península aràbiga. Britànics i francesos, coneixedors del descontent àrab, contactaren amb un grup de revolucionaris diposats a enfrontar-se als turcs. El cap dels àrabs era Hussein Ibn Ali, besavi de Hussein, pare de l'actual rei del pais, Abdallah II. L'encarregat de mediar entre ells i el comandament britànic va ser un jove oficial apassionat pels castells croats, T.E. Lawrence.

Els britànics prometeren als àrabs la posterior independència d'aquests (fet que no es va donar, com es va veure després al repartir-se França i Gran Bretanya aquelles possessions). Així, el 1917, començà la revolta, amb el sabotatge de la línia ferroviària, la posterior conquesta d'Aqaba, port estratègic per a subministrar armes als àrabs. El fruit final va ser, a finals del 1918, quan arribaren a Damasc. Tota aquesta història està narrada en la gran película de David Lean, "Lawrence d'Aràbia" (1962), en escenes que es varen rodar en el mateix desert que visitem.

Quan es va veure les posibilitats turístiques de la zona, el rei Hussein, va decidir que fosin els mateixos moradors del desert, els beduins, quin tingueren l'exclusiva de treure partit al negoci. Mentre molts, van decidir fer vida sedentària al poble de Rum, altres encara segueixen establerts en el desert, a l'igual que els seus avantpassats. Inscripcions i petroglifs tallats en la paret eren missatges en clau per a comunicar-se entre ells. Els petroglifs (dels termes grecs petros (pedra) i glyphein (tallar)) són representacions gràfiques gravades en roques o pedres fets en la prehistòria, sobretot a partir del Neolític.

Arribem al massís més conegut d'aquest desert, i té el nom del llibre que va escriure T.E. Lawrence, "Els set pilars de la sabiduria", on va contar les seves peripècies en aquesta regió. Aqui va prendre contacte amb Faisal Bin Hussein, un dels quatre fills de Hussein Ibn Ali, i posterior rei de l'Iraq.

Arribem al campament beduí on dinarem i farem la migdiada, i estar protegits del sol quan aquest apreta més. El menjar, molt bó, consisteix en: xai, pollastre, arròs, patates i pestanaga.. i el couen sota terra, lentament, durant més de tres hores.

Després de dinar i descansar, seguim el trajecte, i voltar més pel desert, veient més montanyes, petroglífs, inclús una cisterna on s'emmagatzema aigua...

... passem per un dels molts ponts de pedra que hi ha en el desert...

... fins que ens aturem en un petit promontori on veurem la posta del sol, entre les 1900h i les 1915h...

Aqaba

Després de prendre un te, amb el guia i xofers, ens encaminem cap a l'autocar, per dirigir-nos cap a Aqaba. Després de veure alguna ciutat il·luminada d'Israel, diferents dipòsits on s'emmagatzema petroli i passar per l'aduana (a l'estil d'Andorra), doncs la ciutat és una àrea lliure d'impostos. Arribem a l'hotel, el Marina Palace, al voltant de les 21h, situat a les afores del centre urbà. Només sortir a l'aire lliure a la ciutat, ja notem una calor molt més asfixiant que en la resta del pais, i això que ja és de nit.

Situada en el sud del pais, Aqaba és la única ciutat marítima que disposa Jordània, tocant al Mar Roig, i centre portuari des de molts segles enrera. Avui en dia, no disposa de cap atractiu històric que valgi la pena veure (de fet, gairebé no vam veure res durant l'estada), i és un centre turístic amb molts hotels on es promociona la platja i les sortides al mar, amb el seu corall.

Després de sopar, veiem la segona part del futbol que jugaven aquell dia Egipte i Itàlia, al costat de la piscina de l'hotel, en la Copa Confederacions, i que va acabar amb victòria dels egipcis per 1 a 0... fet que provocà l'alegria dels treballadors de l'hotel (molts d'ells, egipcis).

(19/06/2009) El matí el teniem lliure, però el dia abans, contactem amb el guia, el poder sortir amb una barca, que té un vidre al fons, per a poder veure els coralls que ofereix el Mar Roig... i fer una mica de snorkel. La veritat, es que a pocs metres de la costa, es poden veure perfectament els coralls, i quan ens capbussem, pràcticament els pots tocar allargant la ma.

A l'altre costat de la costa, es pot veure els païssos que envolten el golf d'Aqaba: Aràbia Saudi, Egipte i Israel. Quan es va ampliar el port, el rei Hussein va haver de negociar amb l'Aràbia Saudi, l'any 1965, poder aconseguir una mica més de costa, a canvi de milers de km del desert.

Després, una hora de relax en la piscina de l'hotel, i recollida de tot el grup per anar a dinar al centre d'Aqaba, a menjar una mica de peix, després de tants dies de carn i pollastre: una daurada.




Acabem de dinar, i donem un passeig, de 15m pel carrer principal, que no té res a destacar, on comprem pistatxos, en Nuts Alshaaeb, el producte típic de la zona. Després, sortim per tornar a Amman (gairebé 4,5h), on fèrem nit al mateix hotel, que vam estar els primers dies.