Borja, el Monestir de Veruela i Tarazona

BORJA

(10/09/2009) Visitem la part oest de la província de Zaragoza, i ens aturem primer en la població de Borja, capital de la comarca del Campo de Borja i que acull a uns 4600 habitants. Va ser la ciutat romana de Bursau, i el topònim de l'actual nom ve de l'àrab que significa la torre, en referència la imponent fortalesa musulmana. D'aqui sorgiren els Banu-Qasi, que van dominar una àmplia zona, durant el segle IX, arribant a enfrontar-se obertament al califat de Còrdoba.

Reconquerida durant la època d'Alfons I el Batallador, don Pedro de Atarés, descendent de la casa real aragonessa i que va fondar el monestir de Veruela, va ser anomenat senyor de Borja i d'un ampli territori del voltant. Borja estava situada estratègicament entre Castella i Navarra. El 1363 va ser presa, i quemada parcialment, pels castellans en la Guerra dels dos Peres, en la qual s'enfrontaren Pere I de Castella i Pere IV d'Aragó, durant una sèrie d'anys. La reina Violant, dóna de Joan I inicià el procés de reconstrucció, i el 1438, Alfons V, li dóna el títol de ciutat. Durant els segles XVI i XVII, la ciutat va prosperar, sent d'aquesta època la major part dels convents que hi havia. Avui en dia, la ciutat ha experiment un auge, després de la decaiguda dels últims segles, assentat en els vins de la denominació d'origen Campo de Borja.




Donem un tomb ràpid pel centre de la ciutat. Deixem el cotxe, aprop de la Casa d'Aguilar (segle XVI), amb una façana de maó, que correspon a la tipologia de les anomenades cases solariegues aragonesses.





La plaça del mercat va ser el centre comercial de la ciutat durant segles. Era la plaça més gran de totes les que hi havia dins del recinte amurallat. Destaquen els seus soportals, en forma d'arc i adintellats.



Un carrer perpendicular, porta cap a l'antic call jueu. Al costat, hi ha la Casa de las Conchas, o Palau dels Vera. Va ser hospital de peregrins, i la denominació actual de l'edifici es degut a les conxes que ornamenten la porta principal i que és el distintiu dels peregrins que fan el cami de Santiago.


Ben aprop hi ha la Col·legiata de Santa Maria, un conjunt resultant d'una superposició d'estils, fruit de les diferentes reformes i ampliacions a les quals va ser sotmesa al llarg dels segles.



Tenim en la plaça Espanya, també coneguda com la plaça del Campo del Toro, la Casa Consistorial (segle XVI), que destaca exteriorment per la seva porta d'accés, els balcons de forja en la planta noble, la galeria d'arcs dobles en les golfes i l'aler de fusta. En la planta noble, en l'anomenat Saló dels Reis, hi ha una col·lecció de retrats dels monarques aragonessos que varen concedir previlegis a la ciutat.




Passem per davant d'altres edificis religiossos...






... veient per últim l'actual Auditori Municipal, en el lloc que era l'església de Sant Pere Mártir de Verona, que formava part del Convent dels Pares Dominics. Es tracta d'una edificació barroca del segle XVI, amb una curiosa façana i realitzada en maó.


EL MONESTIR DE VERUELA



El següent punt del dia es troba en una petita vall formada pel riu Huecha: el Monestir de Veruela, aprop del qual neix el riu, i protegit pel Moncayo. Es el primer monestir cistercenc de l'Aragó, i el seu origen data de l'any 1145, en una zona on es volia activar la repoblació i zona fronterera.

Es pot distingir tres grans etapes constructives: 1) la de la fondació (s. XII-XIV) a la qual pertanyen l'església, el claustre i la majoria de les altres dependències; 2) de consolidació, coincidint amb els abats del segle XVI, especialment d'Hernando de Aragón, net del rei Fernando el Católico, i el seu successor Lope Marco; i 3) d'ampliació, durant el segle XVII, etapa en la qual s'edificà un gran claustre en el qual el dormitori comú cedeix el pas a les cel·les individuals.

La tant esmentada desamortització de Mendizabal va provocar l'abandonament del monestir, i es va convertir en un lloc romàntic i d'estiu, on viatgers es quedaven per difrutar dels paratges naturals de la zona, entre ells el poeta Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà, el pintor Valeriano. Durant els anys 1877-1973, es va instal·lar un noviciat pertanyent a la Companyia de Xesus, i avui en dia, és propietat de la Diputació de Zaragoza.




A l'altre costat de la carretera, a pocs metres, trobem la Creu negra (segle XVI), la creu del terme que representa la justícia civil i criminal que impartien els abats de Veruela en el seu senyoriu. Feta en marbre de les veines canteres de Trasmoz, es evocada pel poeta Bécquer en una de les seves cartes.

Tot el recinte es troba enmurallat per a la protecció dels monjos i de les seves instal·lacions. Les muralles (1541-44), amb un traçat en forma d'hexàgon irregular, tenen gairebé 1km de perímetre que protegeixen una superfície d'unes cinc HA. El torreó d'ingrés disposa de dues portes, una petita per a la gent, i un altra més gran pels carros i caballeries. Per protegir millor la porta, es va construir el 1546, un recinte defensiu davant de la portada, que es coneix amb el nom de barbacana.


Seguim pel camí principal, i a mà dreta hi ha el Palau abacial (s. XVI), una àmplia construcció de maó, on tenia la residència l'abat, la botica i el frare encarregat dels magatzems.





Al final del camí, la portada de l'església (segle XII), de mig punt d'estil romànic.




Entrem en l'edifici, per la porteria del monestir (s. XVI-XVII) i la primera sala, a mà esquerra és el magatzem (s. XVIII-XIV) de grà i la bodega. Abans de la seva remodelació, en el segle XVI, hi havia el passadís dels conversos que donava pas a l'església per la porta romànica que s'obre en el seu mur nord.



I ens endisem en el claustre (s. XIX), que dóna i distribueix els accessos a les diferents parts que formen part d'un monestir. D'estil gòtic levantí, va ser reconstruït després de la Guerra dels dos Peres, durant la qual les tropes castellanes varen arrassar aquesta part del cenobi. Els capitells són senzills amb formes vegetals, d'acord amb l'esperit del císter.






El refectori (s. XIII i XVI), era on menjaven conjuntament els monjos (Del llatí refectorium que vol dir que repara les forces).






Al costat, el calefactori i la cambra abacial. En el mur est, on hi havia la cambra, havia un mural amb una galeria de membres destacats de la Ordre del Císter. En el mur oest, tocant al refectori, hi havia el calefactori, un dels pocs llocs on hi havia una xemeneia i on els monjos podien calentar-se en cas de necessitat.



Comunicant amb les letrines i l'enfermeria, enderrocada en el segle XVII, hi ha la Sala dels monjos (s. XIII), que era el lloc on estudiaven.




En el locutori (s. XIII), s'estava permés parlar, i era on el prior ordenava als monjos les feines a fer durant el dia.


A continuació, ve la Sala Capitular (s. XIII), el lloc més solemne després de l'església en un monestir, i que era on es reunia la comunitat per prendre decissions, l'elecció de l'abat... En els murs nord i sud, hi ha uns sepulcres corresponents a un noble aragonés i a un abat.






Del segle XVII, tenim la Sacristia nova, d'estil barroc. L'entaulament i la bòveda està decorada amb guix a base de motius naturals i geomètrics. S'entrava des de l'església per una gran porta monumental en guix policromat, que inclou nombrossos àngels nens, figures al·legòriques i rematant-lo la Inmaculada i el Crist recussitat nen.



















L'església abacial de Santa Maria de Veruela (s. XII-XIII) s'estructura en tres naus cobertes amb creueria simple gòtica, i era on els monjos passaven una quarta part del dia resant, des de maitines fins a completas.




A un costat, hi ha la capella de Sant Bernat, erigida per l'abat Lope Marco per a la seva sepultura. També s'exhibeix, la llosa sepulcral de l'infant Alfons d'Aragó, fill del rei Jaume I el Conqueridor, amb l'escut de la corona catalano-aragonessa amb els quatre pals o barres.



Abans de marxar, al costat de la taquilla, en un edifici annex, visitem el Museu del Vi de la D.O. Campo de Borja, un espai on es mescla la tradició i modernitat, amb diferentes sales i arees d'història i de viticultura i enologia.




TARAZONA

A 15km, es troba Tarazona, capital de la comarca de Tarazona y el Moncayo i ben aprop de la Comunitat Foral de Navarra. Aqui dinàrem i fèrem una petita visita. Disposa d'uns 11.000 habitants i la seva història sorgeix de l'època romana, quan la ciutat era coneguda amb el nom de Tvriaso, al voltant del riu Queiles.

Després de la decadència de l'imperi romà i la presència visigoda, l'any 713 Tarazona va caure davant els musulmans i reconquerida l'any 1119 pel rei Alfons I, convertint-se en seu episcopal. Ciutat fronterera entre Castella, Navarra i el regne catalano-aragonés, va cobrar una gran importància estratègica. Durant tota la edat mitja, cristians, jueus i musulmans van conviure conjuntament, com reflexa en l'arquitectura d'edificis d'estil mudèjar. La ciutat també va patir danys durant la Guerra dels dos Peres, que ja hem anomenat abans...

Ja en el segle XX, va ser un important centre industrial en el qual destacava la producció de fòsfors i el textil, sent substituis a finals del segle, per altres indústries.

Començem la visita per l'Ajuntament (1557-63), en la Plaça Major o del Mercat. Edificada al costat de la muralla per a la funció de Llotja, mirador de bous i graners. A mitjans del segle XVII passà a ser usat com casa consistorial pròpiament dita. Contava en la seva última planta d'un mirador on la corporació municipal contemplava els espectacles taurins, les manifestacions religioses... Es creu que contava originalment de quatre plantes, encara que només tres han arribat a dia d'avui.

Destaca el seu aspecte exterior amb una decoració ecultòrica única. La façana està divida per un llarg fris tallat en guix, que representa la marxa de Carles V després de la seva coronació en Bolònia, com emperador del Sacro Imperi Germànic, pel sant pare Climent VII, el 24 de febrer del 1530. Tres escuts sobre cuirs retallats que pertanyen a l'emperador Carles V, al d'Aragó i al de Tarazona. A cada costat de la porta principal, dues figures al·legòriques que representen a la Justícia i a la Sabiduría, i tres personatges mitològics (entre ells Hèrcule) que al·ludeixen a la fondació mítica de Tarazona.



A mitjans del segle XX, l'arquitecte Fernando Chueca Goitia va emprendre una restauració radical de l'edifici, buidant l'edifici i respectant únicament la zona inferior de la façana i la escapa principal, creant una galeria d'arcs, imitant a la del sobreclaustre del monestir de Veruela.



La Catedral de Nuestra Señora de la Hidria es troba tancada, doncs estava en unes condicions deprobables i s'està restaurant poc a poc. No se sap si les obres van començar en el segle XII o XIII. Situada fora de les antigues muralles, aquesta situació va provocar que durant els enfrontaments entre els reis Pere de Castella i d'Aragó, fos utilitzat com a quarter militar.





El Santuari de la Vírgen del Río (1667-72) va ser construït per acollir la imatge de la verge que va apareixer al costat del riu, i passant a ser la patrona de la ciutat, sent el 7 de novembre, la seva festivitat.


Un edifici particular i únic és la Plaça de braus vella. Constuïda per iniciativa d'uns propietaris particulars entre 1790 i 1792, és de planta octogonal, formada per 32 cases disposades al voltant d'un espai central, on es celebraven els festeijos taurins, fins l'any 1870 quan es va ignaugurar una nova plaça de braus. Una restauració recent, van que s'obrissin de nou les balconades que donen a l'interior de la plaça des de les quals originalment es contemplaven els espectacles taurins.




Ens endinsem de nou al centre històric, passant pel Palau Episcopal, que consta d'un conjunt d'edificis de planta irregular, assentats sobre l'antigua Suda musulmana. Va ser residència temporal dels reis aragonessos. Des del seu mirador, podem contemplar diferentes vistes de la ciutat...



Aprop, l'església de Santa Maria Magdalena, ben visible des del riu, per la seva alta torre mudèjar. Va ser la primitiva catedral de Tarazona, existent ja en el segle XII.




Passem per l'antic call jueu, on trobem les Cases volades (s. XIV), on sobrevolen les cases amb un sistema de maons volats, per guanyar terreny al recinte enmurallat de la ciutat.




Per últim, en el carrer principal, passem per davant del Teatre de les Belles Arts (1921), amb una traça que respon al mòdul clàssic de teatre italià. Disposa d'un aforament de 577 places.


Aprop de la comunitat navarra, ens apropem a Olite, i que comentarem en la següent entrada...