El Conflent. El monestir de Sant Martí del Canigó

Sobre els contraforts septentrionals del massís del Canigó, a més de 1.000 metres es troba el monestir de Sant Martí del Canigó. Per accedir-hi s'ha de deixar el vehicle a l'entrada del poble de Castell de Vernet, i caminar durant uns 25-50 minuts, en funció del pas de cadascú, o contractar una excursió en 4x4 que et deixa a les portes del monestir.


Castell de Vernet (Casteil)

Amb una mica més de 100 habitants, Casteil rep el nom de la presència del castell senyorial homònim, del qual només en queda pocs vestigis prop de l'església de Sant Martí el Vell, que es pot veure de camí al monestir. Originalment era un castrum romà, un lloc fortificat, des d'on es podia vigilar tota la vall del Cady. El poble era només una villae, granges que s'oferien als veterans de l'exèrcit romà, en compensació dels seus serveis,

L'església de Sant Martí està situada al centre del poble actual. Era inicialment un oratori, establert pels voltants del segle XV, que es va convertir en parròquia després de l'abandonament de Sant Martí el Vell, cap a mitjan segle XVII. L'edifici actual data dels segles XVII i XVIII i està construïda a base de còdols i maons i està formada per una sola nau, amb una capella lateral al nord, i la torre del campanari va ser alçada sobre el tram del cor.

Des de 1786, conserva les tombes de marbre rosa de Vilafranca del Conflent del comte Guifré, fundador del monestir, i de la seva segona esposa, realitzades el 1332. Van ser transferides aquí, des de l'abadia, durant la Revolució Francesa, integrant-se en el mur sur de la nau, per impedir la profanació de les tombes. Està format per un nínxol, dins del qual hi ha la inscripció funerària, coronat per un arc agut.


Entre tanta natura i patrimoni, i allunyat dels grans eixos vials i industrials es troba una raresa: el Parc Animal de Casteil, amb tot tipus d'animals, i que es déu a Dominique Cases i a la seva família, que van dedicar les seves vides a la vida silvestre, i que començaren amb una lleona, i que amb el temps s'ha convertit en un zoològic d'unes 20ha.


Cap al monestir

Deixat el cotxe i seguint les indicacions, es troba el camí de 1,6km que ens durà a l'abadia, superant un desnivell de 300 metres. El camí, en constant pujada, no està gaire freqüentat per gent, al ser primera hora del matí.

Durant la pujada, es pot anar veient com Casteil es va fent més petit i alçant la mirada en una de les muntanyes, es pot veure la part superior de la Torre de Goa, una de les talaies i torres de senyals del segle XIII que defensaven el Conflent. Té 12 metres de diàmetre i dues plantes amb una cúpula voltada.

A mig camí, es troba l'antiga església de Sant Martí el Vell (Saint-Martin-le-Vieux), a la vora de les restes de l'antic castell medieval. D'estil romànic i antiga església parroquial de Casteil, va ser abandonada en el segle XVII en favor de l'església actual. Totalment abandonat, l'edifici es va ensorrar, desapareixent entre la vegetació. El 1978 es va decidir restaurar-lo; només quedava els nivells inferiors del campanari i de l'església i es va ha d'haver de reconstruir gairebé l'edifici sencer.


Història de Sant Martí del Canigó (Saint Martin-du-Canigou)

A finals del segle X es té la primera referència d'aquesta abadia quan per iniciativa de Guifré II de Cerdanya, comte de Cerdanya i del Conflent i nét de Guifré el Pilós, s'emprenen les obres de construcció del recinte per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins; els primers vindran des de Sant Miquel de Cuixà, a Codalet.

Preocupat per la seva salvació, el comte Guifré II de Cerdanya, nét de Guifré el Pilós, vol fundar una abadia per atraure la gràcia de Déu. A l'igual que el seu pare, qui va deixar el càrrec el 988 per convertir-se en un monjo a Montecassino (Itàlia), va voler tenir un lloc on poder-se retirar definitivament al final de la seva vida. Encarrega a la veina abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Codalet, on el seu germà, Oliba, és l'abat, supervisar la construcció i poblar la nova abadia. El primer abat, Sclua, que també va ser el constructor de les primeres edificacions, va ser elegit el 1009. El comte Guifré entra a l'abadia el 1035 i more sent un simple monjo, el 1049.

Per construir la nova abadia, els monjos de Cuixà utilitzaren un nou art de construir, inspirat de l'Itàlia, conegut com el primerenc art romànic. La construcció va ser totalment de pedra i l'església era amb volta, sent una de les més antigues voltes romàniques d'Europa.

No només eren una comunitat religiosa, sino també eren un terratinent i un senyor feudal. Per a la subsistència dels monjos, els comtes de Cerdanya li varen donar terres i pobles de la Cerdanya, en el Conflent i en la Vall de Ribes, impulsant ràpidament el creixement de l'abadia i convertint-se en un dels principals monestirs de la regió, el qual rivalitza amb el de Sant Miquel de Cuixà i el d'Arles de Tec. En percevien els drets i guanys, exercien la justícia i tenien una important funció social. També recollia el delme de les esglésies de la seva jurisdicció per al bisbe.

Dins de l'abadia, els monjos vivien sota la regla de Sant Benet compartint el seu temps entre la oració i el treball manual (ora et labora) i respectant la claúsula respecte al món exterior. La seva jornada s'articulava al voltant dels set temps d'oració comunitària: els oficis de matines, laudes, terça, sexta, vespres, nona i completes, que tenien lloc a l'església

També va ser un centre de peregrinatge al tenir relíquies de Sant Galderic, un pagès de la Gascunya que va ser patró dels pagesos catalans, fins que a partir de 1622 s'imposà a Espanya el patronatge de Sant Isidre Llaurador.

Durant tres segles, l'abadia va viure els seus millors anys i a partir del segle XIV, la crísi econòmica, l'epidèmia de la pesta (1348) i el desenvolupament urbà que va invertir les polaritats del territori faran disminuir la seva riquesa i activitat, obrint-se un període d'estancament. En 1428, un important terratrèmol va afectar a l'abadia. Finalment, la vida monàstica es va mantenir fins al segle XVIII. L'any 1783 només quedaven a l'abadia cinc monjos d'edat avançada que van demanar la secularització per abandonar el monestir. Així s'acabà la presència benedictina a Sant Martí del Canigó, que havia durat vuit segles. Llavors va començar un període d'abandó en què la gent dels pobles del voltant hi pujaven a buscar carreus, columnes i els capitells de marbre rosat que en pocs anys va desaparèixer. Així, la majoria dels edificis van caure en runes a excepció de la cripta, protegida per un mur que els monjos van construir davant la porta abans de marxar.

De 1902 a 1932 monsenyor Juli Carsalade du Pont, bisbe de Perpinyà, que havia descobert l'existència del monestir a través del poema Canigó del seu amic Jacint Verdaguer, va endreçar les ruïnes i tots els elements dispersos per la regió i va iniciar la reconstrucció de l'abadia. De 1952 a 1982, l'abat Bernat de Cabanes acabà la restauració. El 1988 es va confiar l'abadia a la Comunitat de les Benaurances amb la finalitat de perpetuar la vida espiritual en el lloc i acollir als nombrossos visitants.

Qui va ser Sant Martí? doncs va ser bisbe de Tours i considerat l'evangelista principal de la Gàl·lia. Va néixer a Pannonia (en l'actual Hongria) l'any 317. Ex-soldat de l'exèrcit romà, va fondar el primer monestir de la Gàl·lia a Ligugé, on va portar una vida d'ermità. Els vilatans de Tours el van anar a buscar per a què fos el seu bisbe, i també va fundar el monestir de Marmoutiers, prop de tours. Va convertir comunitats de camperols, tancar temples pagans i se li atribueix molts miracles, especialment de curacions. Va morir el 397, i l'onze de novembre, dia de la seva defunció, és la seva celebració, i patró dels monjos d'Occident i de les parròquies.

La llegenda més famosa, i representada en el monestir, entorn de la seva vida va succeir durant un hivern, quan Martí va donar la meitat de la seva capa a un captaire que tremolava de fred, mentre que l'altra meitat se la va quedar ja que pertanyia a l'exèrcit romà que servia. A la nit següent, Crist que era el captaire se li va apareix per agrair-li el seu gest. Llavors, Martí decideix deixar l'exèrcit romà i convertir-se a la fe catòlica, la qual cosa no va poder fer fins passat un temps, al negar-li la seva llicència l'emperador.


Visitant l'abadia

La visita s'inicia en el claustre on es manifesta la ruptura que viu el monjo amb el món exterior per tal d'afavorir una vida consagrada del tot al silenci i a la plegària. De forma trapezoidal, el clauste tenia dos nivells: l'inferior data del segle XI i el superior dels segles XII i XIII. Durant la primera campanya de reconstrucció a inici del segle XX es van realitzar molts canvis, i al principi estava totalment tancat a l'exterior, i on actualment hi ha una terrassa de cara a la muntanya s'hi trobava la biblioteca o la infermeria.

En aquesta restauració es va constuir l'actual galeria meridional en el nivell del claustre inferior utilitzant tretze dels capitells que es van recuperar, després de l'espoli que va haver després de l'abandonament del monestir per part dels últims monjos. Aquesta galeria no correspon, ni tant sols per la seva ubicació, amb el que originalment havia de ser el claustre. Els capitells que la forma, així com d'altres que es troben en altres llocs com la taula altar de l'església i la porxada d'accés a la mateixa) estaven originalment ubicats en el nivell superior, el qual havia de tenir entre 23 i 28 capitells.

Els tretze capitells, excepte el segon que està ornamentat amb decoració vegetal, està format per escenes al·legòriques diverses com:

Capitell 1: lleons compartint cap

Capitell 3: quatre lleons rampants i alats

Capitell 4: és l'únic capitell amb una temàtica explícitament religiosa de tots els que s'han retrobat. Representa a dotzena de monjos amb un gremial blasonat. El colom amb dues torres es troba en altres capitells, i es creu que eren les insígnies d'un casal de la noblesa catalana de l'època

Capitell 5: caps humans apuntant entre parelles de lleons

Capitell 6: quatre dones ballant amb els braços en alt i quatre homes sentats. Es creu que representa la dansa de Salomé que provocà la mort de Joan el Baptista, o bé els vicis, com la luxúria per la dona nua, la ira per al personatge am un garrot, o la gula per la figura amb una copa i la boca oberta.

Capitell 7: lleons i caps humans

Capitell 8: hi ha representat un simi vestit de monjo i un gos fent un pacte d'amistat. La serp, que representa la gelosia, sorgeix enmig d'ells per posar en perill la seva entensa.

Capitell 9: vuit carners alats rampants amb escuts.

Capitell 10: persones sentades amb escuts i pinyes.

Capitell 11: representa l'infern, on es troba un abat mitrat que l'esculptor, amb la seva satírica fantasia, condemna. També s'hi pot veure un gos que esitra la llengua cap a un plat de menjar sense arribar-hi, representant la golafreria.

Capitell 12: decoració vegetal i rostres humans.

Capitell 13: en cada cara es veu un home sostenint dues àguiles.

També es troba en el claustre tres làpides en els tres pilars interiors que segurament es trobaven a la cripta i que pertanyen a tres abats de Sant Martí del segle XIV.

La cripta o església inferior correspon a la primitiva obra. D'estructura simple, està formada per tres naus i dedicada a Santa Maria. Va ser consagrada el 1009 per l'Abat Oliba, abat dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i de Santa Maria de Ripoll i germà del comte Guifré II. Amb la construcció de l'església superior, es va haver de consolidar les columnes amb pilars d'obra.

L'església abacial, la superior, està dedicada a Sant Martí i va ser consagrada anys després. També té tres naus, amb volta a la nau central, columnes monolítiques de fusc cilíndric, sense base i amb capitells decorats amb temes animals i vegetals de factura primitiva. Un arc toral de reforç divideix l'àmbit del temple (a l'haver monjos/ges resant adins, no es podia fer fotos).

El campanar romànic, de planta quadrada, tenia originalment quatre pisos, però el terratrèmol del segle XV va destuir-ne el quart i no es va reconstruir per manca de recursos. Al primer pis hi ha una capella dedicada a l'arcàngel Sant Miquel, seguint el costum de l'època carolíngia de consagrar-li les portes d'entrada per ser protegits.

Prop del campanar, es troben les tombes del comte Guifré II i a la seva segona esposa, Isabel, que el mateix comte havia cavat a la roca.

Al costat de la botiga, on es compren les entrades per a visitar el monestir, hi ha un camí que s'inicia amb unes escales i que et permet arribar en menys de cinc minuts a un mirador on es pot contemplar el monestir penjat al costat del penya-segat i obtenir la típica foto de postal del lloc. Un altre camí, al costat de la botiga, et condueix a una petita ermita on també obtenir una bonica panoràmica de la vall, amb els pobles de Vernet-les-Bains i Cornellà de Conflent al fons.

Per últim, cal recordar que cada any, des del cim del Canigó surt la flama que encén les diverses fogueres de les revetlles de Sant Joan. Qui sap si algun dia hi pujarem... el temps dirà.


Dades pràctiques

Horari de les visites guiades:
01/10 a 31/05 - 10h i 11h (10h i 12:30h diumenges i festes religioses) / 14h, 15h i 16h
01/06 a 30/09 - 10h i 11h i 12h (10h i 12:30h diumenges i festes religioses) / 14h, 15h, 16h i 17h

L'abadia es troba tancada durant el mes de gener, del dia 1 al 31, i els dilluns compressos entre els dies 01/10 al 31/05.



Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

El Conflent. Eus

Entre Prades de Conflent i Marquixanes, es troba el nucli d'Eus, un dels més tradicionals i pintoresc del Conflent. Coronada per l'església de Sant Vicenç, el poble està penjat sobre les roques de la vall del Tet. Es visible des de molts llocs i també disposa d'una panoràmica important de la comarca. Està inclós dins de la llista dels plus beaux villages de France (els pobles més bonics de França).

El nom d'Eus prové de la contracció d'alzina, d'on va passar a elzin, després a elz i per últim a Eus. Unit amb el terme de la Coma, se'l va anomenar inicialment Eus i Coma, fins que Coma va quedar despoblada.

En general, el poble s'accedeix des de la part superior, on hi ha un aparcament, i és una oportunitat per anar directament a l'església i visitar les restes del castell. La resta del poble, està constituït per carrers costeruts i sovint molt estretes.

L'església de Sant Vicenç d'Eus, del segle XVIII, va substituir com a església parroquial a l'altra església de la mateixa advocació, del segle XI i construïda a la part baixa del poble, al costat del riu, i que encara subsisteix. El capellà d'Eus va convençer als vilatans per edificar un nou temple que subsituiís a l'església romànica, petita i en males condicions. El lloc triat va ser en les restes de l'antic castell i s'aprofità les seves pedres i les de la muralla per a la seva construcció. L'obra s'allargà durant uns 20 anys.

La seva estructura és semblant a les esglésies veïnes de Santa Eulàlia de Marquixanes, Sant Andreu del Catllar i Sant Pere de Prades, encara que les dimensions no són les mateixes. Consta d'una gran nau central amb capelles laterals i un gran torre campanar de base quadrangular.

En el seu interior es troben retaules com el dedicat al Roser i el de l'altar major, obra de Pau Sunyer i de Lluis Baixà, i altres de més modestos en les capelles laterals.

Al voltant, restes del castell, que es esmentat per primer cop a finals del segle XI, propietat dels comtes de Cerdanya. En 1218, un altre text especifica que tenia una capella dedicada a la Verge. Al voltant del segle XIV va construir-se el recinte fortificat, des del qual va ser rebutjat l'assalt francès el 1598. El 1793, durant la Guerra Gran, que va enfrontar el regne d'Espanya amb la república de França, va ser incendiat per l'artilleria del general espanyol Ricardos.

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

El Vallespir. Prats de Molló

A l'esquerra del riu Tec, enfront de la vall del Canadell, es troba el poble de Prats de Molló. Amb la firma del Tractat dels Pirineus, el 1659, esdevé una plaça forta fronterera. Dominant la població fortificada, el Fort Lagarde, d'una capacitat d'un centenar de soldats, es destinat a protegir la nova frontera i vigilar l'entrada a l'Alt Vallespir.

Prats de Molló també dóna nom a uns fets que tingué l'any 1926: l'intent d'invasió militar des de la Catalunya Nord per a independitzar Catalunya i proclamar la República Catalana, capitanejat per Francesc Macià i la direcció de l'Estat Català.

La ciutat medieval

La Porta de França, o Porta del Firal, és una de les cinc portes de la ciutat. Envoltada de baluards, des del 1345, han sigut reconstruïts al llarg del temps, degut primer a un terratrèmol del 1428 i posteriorment a les represàlies que va tenir lloc a causa de la revolta dels Angelets de la Terra (Guerra de la Sal). Finalment, el 1683, sota les ordres dels enginyers del mariscal Vauban, van ser edificats de nou.



Els Angelets de la Terra és el nom que reberen els pagesos del comtat de Rosselló que van aixecar-se contra l'ocupació francesa de la Catalunya Nord, a arrel del Tractat dels Prineus. El detonant de la revolta fou l'aixecament d'aquests pagesos nord-catalans els anys 1667 a 1675 contra la gabella de la sal (un impost sobre la sal imposat pels francesos el 1661).

Abans d'entrar, a mà esquerra es troba el monument de la Sardana (1982) esculpit per Manolo Valiente, que recorda el títol de ciutat pubilla que té Prats de Molló.

A pocs metres hi ha la Plaça Josep de la Trinxeria, dedicada al pagès i un dels caps de la revolta dels Angelets, que va resistir durant anys a les tropes del rei Lluis XIV. En ella, es troba la Mairie, l'Ajuntament, del 1613-14.

Al carrer de sota de la plaça hi ha la Capella de les Santes Justa i Rufina, dues germanes nascudes a Sevilla i que van morir màrtirs el 287 de la nostra era. Construïda en el segle XVII, destaca les pintures i vitralls de l'artista Jean Lareuse.

De la plaça de les Armes surt un carrer cap amunt l'església, on hi ha la Creu dels Improperis, on a la part inferior, just sobre l'escala, hi ha representades les 30 monedes de Judes.

Un altra de les entrades principals a la vila era per la Porta d'Espanya, que pren el seu nom en raó del seu emplaçament. També va ser conegut com la porta de la Cavalleria i després com el de la Carnisseria. Davant del portal, un pont creua el riu Tec.

En la part alta dominant la vila fortificada, hi ha l'església de Santa Justa i Santa Rufina. No es conserva cap vestigi de la primitiva, consagrada al s. X, bastida pels benedictins d'Arles, que posseïen el territori des del començament del s. IX. Del temple acabat el 1245, resta el campanar quadrat, en gran part romànic, que fou incorporat a les muralles; la nau, gòtica, és del segle XVII.

Al voltant de l'església es troba el camí de ronda de la muralla superior i reductes de defensa que permetien disparar contra enemics que volien entrar a la ciutat i assegurar la retirada dels defensors cap al Fort Lagarde.




El Fort Lagarde

Durant la revolta dels Angelets, i el setge de Prats de Molló, el 1670, el castell medieval de Perella, alçat al segle X, va ser reforçat per acollir un centenar de soldats i una artilleria destinada a vigilar els seus habitants. Aquest primer fort és desmantellat catorze anys més tard a benefici de la fortalesa actual, després de la guerra d'Holanda (1672-78) i el desig del rei Lluis XIV a fer invulnerable la comarca, i d'acord amb les instruccions de Vauban. El projecte el va seguir l'enginyer Rousselot, però finalment va romandre inacabada.

Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban (1633-1707) i comissari general de les fortificacions, va supervisar la defensa del regne de França a partir del 1668. Lluis XIV li va donar l'encàrrec de reforçar la protecció de la nova frontera establerta pel Tractat dels Pirineus. Vauban establí un programa general i vetllà per la seva realització. Així, realitzà quatre viatges al Rosselló. En 1679, i després en 1680 acompanyat de Louvois, ministre de la guerra, va visitar Prats de Molló. El seu projecte només s'aconsegueix en part.

La fortalesa és accesible per un sender o per dues galeries separades per una torre quadrada. Donant a la primera galeria, al costat del cementiri, hi ha la Porta de la Fàbrica, que déu el seu nom a la institució religiosa formada per representants elegits pels fidels, que s'ocupaven dels edificis religiosos als segles XVII i XVIII.

La primera galeria parteix de la ciutat, datada del segle XIX, es coneguda com el camí cobert. En termes d'arquitectura militar, indica el teoria un itinerari al cel obert, cobert a la vista de l'enemic i no un tunel.

La torre quadrada és un reducte de defensa del segle XVII. Deu soltats podien resistir uns pocs dies en cas de setge. Tenien reserves d'aliments, aigua i pòlvora. Una cisterna recollia l'aigua de pluja, amb una capacitat d'uns 7.400 litres. El polvorí podria contenir una reserva màxima de 2.500 lliures de pòlvora (si fa no fa, una tona).

Anterior al camí cobert, el soterrani de 142 escalons es va construir al segle XVIII, amb la finalitat de garantir la retirada de les tropes de la ciutat cap a la fortalesa en cas d'atac. Una claraboia damunt de la volta està a l'entrada del passatge. Abans de la construcció de dues galeries, una tanca de protecció construït entre la ciutat i la fortalesa en cas d'una amenaça.

La fortalesa va ser construïda amb l'objectiu de resistir una artilleria enemiga segons el concepte de fortificació amb bastions, que va desenvolupà Vauban, i perfectament adaptada al relleu. Al front sud, dues línies de defensa se succeeixen endavant de la torre mestra. Els fronts nord i est estan envoltats de barrancs, i l'oest està protegit per un sistema de defensa complex. L'obra es va fer amb materials diferents com granit del Costabona, llosa i cairó.

(Paté de cometa)
L'entrada a la fortalesa estava protegida per un cos de guàrdia. Aquesta sala va ser transformada en sala d'armes posteriorment, on hi havia dipositats gairebé 500 fusells.

En les sales del primer pis hi havia el pavelló dels oficials i l'apartament del major, comandant del la fortalesa. L'oficial superior, d'origen noble, diposava d'un apartament confortable format per una cuina, cambra, gabinet, una cambra pel seu ajudant...

(La Torre mestra)
La torre de l'homenatge completa el dispositiu defensiu del fort. Podia acollir un centenar d'homes. Està envoltat de canoneres de tir d'avantguarda per l'artilleria.

Un sistema de recuperació d'aigua de pluja permetia emmagatzemar al voltant d'uns 30.000 litres dins d'una cisterna, que corresponia a una reserva d'un mes per a 400-500 persones. Aquesta aigua permetia sofocar els incendis, freqüents en un edifici militar. L'aigua de pluja es filtrava a través d'una primera cisterna situada en les escales que condueixen a la torre mestra.

En els nivells inferiors de la torre, es troben els magatzems de queviures, que podien contenir un centenar de sacs de farina que servien per a la fabricació del pa, base de la nutrició dels soldats. Al segle XVIII, la ració quotidiana era d'una lliura i mitja (uns 700 grams) per home. Dos forns de pa addicionals s'afegiren en el segle XIX.

En la cuina, es troba el forn on en cada fornada es feia un centenar de racions de pa. A mà dreta, també es troba una antiga xemenia.

En la sala d'armes, es trobava l'arsenal de fusells, llances i espases, eines, cordes... L'armament de la fortalesa es trobava sovint en mal estat, obsolet i en un nombre insuficient.

Per les diverses habitacions de la torre, hi ha tot un conjunt d'obres de Michel Arnaudiès, artista del Vallespir, ardent defensor de la cultura catalana i autor de la idea d'un Pais d'Art i Història comuns (de la Catalunya Nord i de la Sud). Les obres estan centrades en la figura de Francesc Macià i Llussà.

En la capella de Sant Joan Baptista, convertida en polvorí al segle XIX, es pot veure unes banderes espanyoles i franceses amb les lletres H.E.C. i S.P.P.F., que tenen la seva explicació en les frases soyez propres et parlez français i habla en castellano, llengues oficials dels dos païssos, i de com el català ha de sobreviure amb això.

En el nivell superior de la torre, tres garites coronaven originalment la fortalesa. Servien com a llocs de vigilància i de combat. De constitució fràgil, podien desmuntar-se per tal d'evitar de servir d'objectiu a l'artilleria enemiga.

(La torre de la guàrdia)
Originalment formava part de la xarxa de talaies de la regió que durant l'Edat Mitjana, estaven comunicades entre elles, mitjançant fum el dia i foc a la nit, segons un codi molt precís. Vauban va veure innecessària aquesta torre, i finalment es va convertir en un polvorí.

Les latrines, perforades en forats, estaven disposades al llarg del camí de ronda de la ciutat i de la fortalesa. Una fossa a cel obert estava construïda a la boca de les latrines de la Torre Mestra, amb el conseqüent alliberament de l'olor al llarg de la fortalesa.

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent