El Vallespir. Les Gorges de la Fou

A només 2km d'Arles de Tec es troben les Gorges de la Fou que permet endinsar-nos durant 1.500 metres per una de les gorges més estretes del món que segueix el curs de les aigües del riu Fou (que ve d'una antiga paraula que vol dir precipici), a través d'espectaculars cascades, cingles, petites coves i penya-segats.

Ha sigut aquestes aigües, les quals des de fa milers i milers de segles ha tallat l'enorme massa del congost a una profunditat de 200 a 250 metres. L'aigua ha vençut la pedra i ha obert el seu passatge a força d'obstinació. Aquesta perforació de les aigües dins l'enorme bastió de la Fou ha estat tant intensa que tota una xarxa de galeries i de grutes existeixen dins el seu si i encara més dins les parts baixes del massís calcari on l'element líquid continua el seu treball d'erosió.

Hi ha 2-3 zones de parking on deixar els vehicles, a al voltant de la taquilla hi ha diversos bars i restaurants, així com una botiga. Per entrar, et donen un casc d'ús obligatori. Tot el trajecte es realitza sobre una passarel·la amb baranes, ambdues d'acer; pis enreixat i tota l'estructura està sostinguda per vigues clavades en les parets rocoses mitjançant tensors fixos. Per damunt del cap, una xarxa metàl·lica ens protegeix d'eventuals caigudes de pedres o roques.

El congost té una llargària de més de 1.700 metres, i el trajecte per la passarel·la té 1.500 metres de llarg, per un camí sempre en pujada, amb un desnivell de 157 metres, la qual cosa suposa una pendent del 9%. Alguns sectors són tant estrets que hi ha menys d'un metre entre les dues parets. El recorregut, anada i tornada, per la mateixa passarel·la es fa al voltant d'uns 90 minuts. Per aquestes característiques, hi ha diverses plataformes, cada 500 metres, amb seients per a descansar i telèfons d'emergència.

Aquest curs a través dels segles ve perforant la pedra amb gran força. L'intens soroll de l'aigua que circula per nombroses galeries i grutes a la part inferior del massís calcari, acompanya tot el trajecte.

La llegenda explica que en aquestes gorges vivien bruixes i genis hostils i cap ésser humà s'aventurava a passar per aquests congosts. Cap transmissió oral ha deixat constància de la més mínima temptativa d'exploració. Fa més d'un segle i mig, els bandolers van ser els primers agosarats que van entrar-hi amb la finalitat d'ocultar-se en la part baixa del congost i evitar la captura dels miquelets, soldats catalans, que els perseguien.

En 1928 un grup d'aventurers de la regió, d'Arles i d'Amelie, va decidir enfrontar a la llegenda i van emprendre la travessia total dels congosts. Així es va iniciar el que molts anys més tard (1989) es va convertir en un complex turístic que va posar en valor el lloc després de la construcció del sistema de passarel·les.

L'avanç exigeix fer-ho de manera tranquil·la perquè hi ha trams que obliguen a ajupir-se i a més hi ha nombroses escales metàl·liques que sortegen els desnivells. El primer pas interessant és la Gruta de Sant Joan Baptista, on es troba una imatge del sant.

Més endavant, una gran roca s'encaixa entre les parets verticals, havent de passar per sota, a mode de tunel, i el lloc es conegut con el niu de les àligues.

Passant per petites coves i trams estrets, es segueix avançant fins arribar a la imatge de la Nostra Senyora de les Canyons de la Fou...

Una mica més endavant, una nova gruta, a meitat del recorregut: la de Can Pey. Un cartell indica que s'està a 750 metres de l'inici. Per damunt, les parets del congost s'uneixen i es puja per una escala.

En el punt 1.100m hi ha la Gruta dels Trabucaires, de 28 metres, i el seu nom es déu al record dels bandolers del segle XIX que van rondar per aquí. Es una de les coves més espectaculars del recorregut.

A partir d'aquí el congost s'obre, i ens trobem amb tall de pedra més gran del congost, a 205 metres, en el lloc anomenat la Pedra del Soldat. En aquest punt, una llegenda indica que anys enrere, a mitjan segle XX, una ovella va caure del penya-segat i el pastor va aconseguir recuperar-la viva i amb el pelatge tot blanc... tot un miracle.

El recorregut s'acaba metres després. El so de l'aigua acompanya en tota el cami, fent-se més fort i poderós en els trams més estrets. Per la composició del lloc, la humitat del congost també acompanya, i per tot el congost es pot veure plantes, falgueres i enfiladisses, moltes d'elles catalogades i amb un cartell explicatiu per a conèixer-les millor.




Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent