El Conflent. El monestir de Sant Miquel de Cuixà

El conjunt actual de Sant Miquel de Cuixà és un dels monuments més interessants de l'arquitectura preromànica o del romànic inicial. Està format per l'església i un dels dos campanars, la meitat del claustre, uns fonaments davant l'església, resta de la capella de la Trinitat, i la cripta subterrània del Pessebre.



Història del monestir

Cap al 840, una comunitat de monjos benedictins van fundar l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, en una gorja del riu Tet prop de l'actual Oleta i Èvol (Olette-et-Évol). Prop es van agrupar a Cuixà un altre grup de religiosos al voltant d'un tal Protasi, utilitzant una església dedicada a Sant Germà d'Auxerre. Les dues comunitats estaven relacionades, quan el 878 un aiguat va destruir totalment Eixalada. Els supervivents es reagruparen a Cuixà, i l'any següent es fundà el monestir de Sant Germà de Cuixà, sent nomenat Protasi abat.

Sota la protecció dels comtes de Cerdanya-Conflent, el monestir es va desenvolupar ràpidament, i el lloc es comença a esmentar-se com a Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà. El comte Sunifred II de Cerdanya va obtenir del papa Agapit II una confirmació de bens, a més del previlegi d'exempció, que indicava que no depenia de cap seu episcopal. Alhora impulsà la construcció d'una nova església, consagrada el 953.

L'afluència de nombrosos fidels va fer que immediatament es procedís a la construcció d’una nova església (956-974), la tercera i actual més gran que l’anterior. Durant aquesta època, l'abat Garí, que va venir de Cluny, era qui governava, i va acollir a Pere Orsèol, el Dux de Venècia, que hi va morir l'any 988 i que va ser reconegut sant, i la seva tomba encara es conserva en el claustre.

Oliba, fill del comte Oliba Cabreta, va heretar els comtats de Berga i Ripoll, però el 1002 va ingressar com a monjo de Ripoll deixant els afers comtals als seus germans. El 1008 fou elegit abat de Ripoll i Cuixà, esdevenint més endavant bisbe de Vic i fundador de Montserrat. Durant el seu govern, va reforçar el prestigi de l'abadia, esdevenit un centre destacat de peregrinatge, i el recinte s'amplià amb més construccions. El 1046 va morir a Cuixà.

L'època de puixança va tenir continuïtat fins a finals del segle XII, quan la mala administració de l'abadia va portar-lo a la seva decadència. Cuixà va viure les vicissituds del Rosselló, primer depenenent del comte de Barcelona, i durant alguns anys sota dominació francesa. A l'època dels abats comandataris va haver d'aguantar les extorsions de les grans famílies i amb el Tractat dels Pirineus, va passar a França.

Durant la Revolució Francesa, es va decretar la nacionalització dels bens del clergat, sent els últims monjos expulsats i l'abadia va ser posat a la venda com a bé nacional i comprat per Antoni Laverou, comerciant de Prada. Aixo va provocar la degradació arquitectònica del recinte, amb l'esfonsament primer de la coberta de l'església i després s'ensorrà el campanar nord. Una part del claustre va ser venuda als Estats Units, i es pot veure en el Metropolitan Museum of Art de Nova York.

El 1919, Sant Miquel de Cuixà va renéixer de les cendres, és recomprat i posat a disposició dels monjos cistercencs de Fontfroide. Després va venir l'època de l'estudi i la recuperacio arquitectònica, en bona part gràcies a la intervenció de Puig i Cadafalch i posteriorment amb l'ajuda i sota la direcció del Ministeri de Cultura francès. A partir de 1965, s'establiren una nova comunitat benedictina vinguda de Montserrat.


Visita del monestir

La visita es comença per les criptes del segle XI, construïdes durant el mandat de l'abat Oliba, on es troba la Capella de la Mare de Déu del Pessebre, amb la finalitat de venerar les relíquies del pessebre i que està formada per una volta de mig punt anellada que s'enrotlla entorn d'un pilar central. L'estàtua de la Mare de Déu és una rèplica de l'original que data del segle XV i que es troba en l'església de Cornellà de Conflent. En els laterals, es troben les capelles de Sant Gabriel i Sant Rafael.

El claustre, de marbre rosa de Vilafranca de Conflent, va ser el primer esculpit a Catalunya. Totalment destruït i dispersat amb la Revolució Francesa, el que es veu avui és una reconstrucció del 1954 amb els elements que es van poder recuperar. D'estil romànic, està construït en forma de quadrilàter irregular i és un dels més grans de la zona, amb uns 29m per 37m.

Disposa d'un total de 35 capitells, dels quals 27 són originaris del claustre construït en el segle XI, mentre que els vuits restants, més petits, formaven part de la tribuna interior de l'església, i que van ser recol·locats en la seva reconstrucció.

Donant un tomb pel claustre, es pot entrar a una sala d'exposició on es descriu la història de l'abadia, amb fotos i escrits.

La portalada de l'església que dóna a la galeria sud del claustre està ornamentada pels vestigis de la tribuna. Originalment, en el segle XII, estava construïda a l'oest, en la nau de l'església, es va desmuntar al segle XVI, i només va quedar una de les arcades de la façana oriental i algun dels capitells. El vestigi que es va resituar aquí està format per un frontal a mode d'arc de triomf, amb un arc de mig punt format per dovedes decorades amb una cinta perlada ondulada en què s'inscriuen animals com lleons i àguiles. En els laterals, apareixen dos quadrants en què s'inscriuen la figura d'un lleó rampant sobre un fons estriat en diagonal, portant un llibre que identifica la figura com la de l'evangelista Sant Marc i la d'un toro amb l'evangeli que el identifica com a Sant Lluc. Sota les dues figures, dos àngels i sengles mènsules amb la forma d'un simi i un rostre monstruós.

Sota l'arc, dos grans blocs de pedra provinents també de la tribuna, servirien abans de muntant laterals de la porta d'entrada a l'interior de la tribuna, apareixen en ells la imatge de Sant Pere i Sant Pau, així com medallons amb figuració animal i vegetal en el que seria l'intradós d'aquesta porta. Aquestes dues peces s'han recol · locat sota les restes de la tribuna, a banda i banda de la porta d'entrada a l'església.

L'església està formada per tres naus separades per murs gruixuts amb obertures amb arcs ultrapassats. Dedicada a l'arcàngel Sant Miquel, és una de les grans esglésies preromàniques més ben conservades. Les naus laterals són més curtes. Aquest conjunt és rematat per un creuer. Als costats del presbiteri, de planta quadrada, hi havien unes obertures que portaven a l’exterior, seguides per dues parelles d’absidioles, una de les quals s’ha perdut. El presbiteri fou modificat en època gòtica.

Al segle XI es van aixecar els campanars, uns dels més antics d’aquesta mena i que més endavant serviren de model per d’altres. Ocuparen els extrems del transsepte, tancant les absidioles exteriors. El campanar que roman en peu té 38m d'alçada i quatre pisos. El seu estil llombard del segle XI es caracteritza per un decorat a base de petites arcuacions i de faixes verticals.

A l'oest de l'església, hi ha la reconstrucció de la casa del sagristà major, edificiada al segle XVII sobre el lloc de la capella de la Trinitat que ara s'ha refet per tal de protegir les restes descobertes el 1950. Aquesta capella fou edificada al segle XI sobre la de la Mare de Déu del Pessebre i probablement va ser destruida pel terratrèmol del 1428. Les restes retrobades demostren la construcció d'un pla complexe i únic format per tres cercles que s'entrellacen a l'interior d'un quadrat formant el símbol de la Trinitat.



Fotos i informació en:
Monestirs de Catalunya
El romànic català

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent