27ª marxa popular de Llavaneres (25/11/2012)

Cada any es celebra a Sant Andreu de Llavaneres, en el marc de la festa major, una marxa popular que organitza la secció esportiva del Casal de Llavaneres. Per l'edició d'enguany, vam participar un total de 451 homes i dones, dels quals 152 varen fer-la corrents (sortien a les 9h) i la resta caminant (amb l'hora de sortida a les 8h).

La sortida i arribada tenia lloc al mateix Casal de Llavaneres, per la qual cosa els primers i últims metres tenien lloc dins del nucli de població. En direcció a la Plaça de la Vila, passem per l'església parroquial, d'estil neoclàssic que es va construir entre els segles XVIII i XIX.

Al costat, es troba l'Ajuntament, també d'estil neoclàssic que es va construir a finals del segle XIX, i que consta d'una planta baixa amb dos pisos, i una façana austera.

Es sortia del poble en direcció al Centro Ecuestre de Llavaneres, un espai per a celebracions i bodes, entre altres esdeveniments i activitats.

Com a novetat respecte als anys anteriors, el recorregut passava pel Rocs de Sant Magí, un jaciment neolític format per grups de blocs granítics, recolzats els uns sobre els altres, que constitueixen petites coves i passadissos.

Durant el trajecte, hi ha dos avituallaments, que es troben en el mateix lloc, en un dels encreuaments de camins que hi havia.

En els últims quilòmetres de la marxa es passa pel voltant del cementiri, on podem veure el campanari de planta quadrada de l'església antiga, l'actual església del cementiri. Va ser el temple parroquial de Llavaneres fins al 1836. Es tracta d'un edifici gòtic tardà, format per una sola nau amb una austera façana de pedra.

A l'arribada, en el pati del Casal, ens esperava un bon entrepà amb botifarra, i un petit obsequi, una motxilla/bandolera, per haver completat la marxa. Una quarantena llarga de voluntaris varen fer possible la bona organització de la marxa amb agents de l'ADF local, serveis de la Creu Roja, Policia Municipal i la participació de la regidoria d'Esports de l'Ajuntament.

Castellar de n'Hug

Després de visitar l'antiga fàbrica de ciment Asland, s'ha d'arribar a Castellar de n'Hug, un dels pobles de muntanya més bonics de Catalunya, amb els seus carrers empedrats i les seves cases típiques de muntanya, de pedra. El topònim actual de Castellar de n'Hug no és antic. La seva etimologia no està ben clara. La primera part del nom es pot trobar ja en els segles X-XI, a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, amb el nom de Kastellare. No se sap si el nom d'Hug prové del personatge Hug de Mataplana o del mot llatí nuce que vol dir corrent, font, i que faria referència a les fonts del Llobregat, riu que neix en el seu terme municipal.

Durant el segle IX aquest terme pertanyia al comtat de Cerdanya; no es fins el segle XIII que passarà a formar part del Berguedà. Amb el Tractat dels Pirineus que va suposar la pèrdua dels territoris del Rosselló, Conflent, Capcir, Vallespir i part de la Cerdanya que passaren a mans de França, va provocar que la frontera fos més a prop de Castellar de n'Hug i de la resta dels pobles prepirinencs, comportant una nova posició estratègica important tant en temps de pau com de guerra i de postguerra, en fets com el contraban, refugi i pas de refugiats, entre altres.

El nucli antic del poble s'aplega a l'entorn de l'església parroquial de Santa Maria, al peu de l'antic castell. El castell era situat on avui hi ha Cal Tòfol, dalt d'un espadat encinglerat als Balços; és documentat des del segle X i al llarg de tota l'època medieval.

A l'entrada del poble, integrant-se amb l'entorn urbanístic del poble l'edifici de l'ajuntament, construït el 1920, i que reprodueix l'esquema d'un castell amb torre i merlets, d'influència neoromànica.

De l'actual església de Santa Maria es conserva ben poc de l'edifici romànic, sent bàsicament d'estil neoclàssic. De l'antiga església romànica, construïda al segle XI resta només la nau fins al creuer, amb la volta, i el campanar, una torre de planta quadrada amb quatre pisos i finestres cobertes per arcs adovellats de mig punt. També ho és la porta d'entrada, austera, amb un doble arc adovellat de mig punt.

Al capdamunt del poble, hi ha un esplèndid mirador de la zona i el Museu del Pastor, un petit espai on s'aplega tota mena d'objectes i estris relacionats amb l'ofici de pastor. Al costat, hi ha una caseta de gos d'atura, en homenatge a aquest fidel company de l'home, i que aquí té tanta importància, ja que s'hi celebra des de la dècada del 1960 l'últim diumenge d'agost el Concurs Internacional de Gossos d'Atura.

El 1985 s'inaugurà al peu de la carretera que va de Castellar de n'Hug al pla d'Anyella, dalt d'un petit turó, un monument al gos d'atura, obra de l'escultor Emili Armengol.





Les Fonts del Llobregat

Una de les atraccions del lloc són les Fonts del Llobregat, a 1.300 metres, on neix el riu Llobregat, enmig de la roca calcària i la vegetació. L'aigua de les fonts prové d'un riu subterrani que s'alimenta de la neu acumulada, durant l'hivern, en els cingles més propers de Castellar de n'Hug com són el Puigllançada i la Tossa d'Alp. Es pot arribar de dues maneres: per automòbil, per un desviament que hi ha per la carretera des de l'Hostal Les Fonts, abans d'arribar al poble, o bé des de Castellar de n'Hug a peu, per un camí perfectament marcat.

Un mirador permet veure el salt central d'aigua d'aquest riu de 170km i que acaba desembocant al Mar Mediterrani, formant un delta en el terme del Prat de Llobregat, després de recórrer les comarques barcelonines de nord a sud. La millor època per fer aquesta visita és a la primavera, després del desglaç, quan l’aigua brolla en abundància.

Una llegenda, la versió abreujada, diu que l'aigua que d'aquí brolla són les llàgrimes de les nenes assassinades per una bruixa que volia que la seva filla fos la més maca de la comarca. I que el color vermellós que de vegades tenyeix aquestes aigües és el polsim en què es va convertir aquesta bruixa quan les aigües van sorgir de les roques per engolir-la, donant lloc al naixement del riu Llobregat

El Museu del Ciment Asland de Castellar de n'Hug

L'any 1901, un grup de socis, entre ells Eusebi Güell, amic i mecenes d'Antoni Gaudí, van fundar a Barcelona la societat Compañía General de Asfaltos y Portland, Asland S.A., i van començar la construcció de la fàbrica de ciment al Clot del Moro, en el terme municipal de Castellar de n'Hug, un edifici industrial dissenyat per l'arquitecte Rafael Guastavino i que va inaugurar-se l'any 1904. El resultat va ser un edifici modernista on es va utilitzar la volta catalana i estructures de ferro forjat, construït en forma esglaonada, de tal manera aprofitar la pendent, i per tant, la força de la gravetat, en el procés de fabricació del ciment. El nom de l'empresa va sorgir de la síntesi de les paraules asfalt i pòrtland.

La construcció de la fàbrica havia de ser fàcil, ràpida i barata d'edificar, i havia d'aprofitar al màxim la potència hidràulica dels salts d'aigua del riu Llobregat i, a causa de les condicions inhòspites de l'hivern d’aquesta zona, l'edifici havia de cobrir tot l'espai ocupat per la maquinària. Així, es va optar per voltes de maó de pla amb morter de calç que recolzaven sobre una encavallada metàl•lica. La singularitat de la façana recorden a una closca, deguda a la forma de les voltes.

L'antiga fàbrica Asland va funcionar fins el 1975. Els darrers propietaris, Lafarge-Asland, van vendre-la a la Generalitat de Catalinya l'any 1996, per un preu simbòlic de 498.000 pessetes. Des de llavors, hi ha ubicat el Museu del Ciment, integrat en el Sistema del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), amb un centre d'interpretació i un itinerari extern per les ruïnes industrials de la fàbrica.

L'ensacadora

La visita, una vegada es pasa per la recepció, comença per l'antiga ensacadora, on un home omplia els sacs, uns deu per minut; un altre carregava el carretó amb uns set sacs i els traslladava al dipòsit. Els sacs, fabricats amb teixit de jute, es retornaven una vegada utilitzats ja que eren propietat de l'empresa. Quan arribaven buits a l'empresa, una de les poques feines que feien les dones consistia a cosir els que estaven estripats.


Actualment, aquesta sala és el Centre d'Interpretació, on es troba una exposició dividida en tres apartats:

El somni de construir

Aquí s'explica l'evolució i materialització de la volta catalana de maons, una tècnica ràpida i econòmica que van usar arquitectes modernistes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Muncunill o Jujol, que van explotar al màxim la flexibilitat i versatilitat de la mateixa per realitzar algunes de les configuracions arquitectòniques més originals mai construïdes. Durant segles, arquitectes, enginyers, constructors i químics van desitjar disposar d'un aglutinant que els permetés construir amb la geometria d'una closca. Un material que els ajudés a reinventar la volta massissa de la caverna primitiva i a materialitzar la volta perfecta del firmament en una construcció pròpia.

En la realització d'aquest somni, estaven condicionats per la cohesió limitada del conglomerat de què disposaven: la calç. En el segle XVIII, un enginyer anglés, John Smeaton, va descobrir el ciment hidràulic, però va ser en la dècada de 1830 en Anglaterra, quan el paleta William Aspdin, va descobrir el ciment artificial que va patentar amb el nom de pòrtland. Amb aquest material, van descobrir un conglomerant amb una resistència que ha permès crear noves geometries i dotar de lleugeresa a les noves construccions.


1900: Guastavino i Güell

Eusebi Güell, personatge destacat de la burgesia catalana de l'època, va estar vinculat en molts sectors de l'economia com bancs, companyies ferroviàries, d'acer i de tabac, farineres, molins de pa, vinicultura, transport marítim, mineria i tèxtil. Deu anys abans de la nova aventura de crear una empresa per a fabricar el pòrtland, havia traslladat la seva empresa cotonera fora de Barcelona, del Vapor Vell de Sants a la nova colònia Güell.

Amb un petit grup d'amics i familiars, Güell va arriscar-se a crear l'empresa Asland, i va encarregar a un jove enginyer industrial, Isidor Pedraza, anar als EE.UU. per a consultar amb Guastavino les necessitats de la fàbrica, amb l'objectiu de comprar l'equipament necessari.

Rafael Guastavino tenia èxit a Barcelona, on dissenyà i edificà la fàbrica Batlló després de l'enderrocament de les muralles de Barcelona amb només 26 anys, quan es traslladà als Estats Units, a la recerca de materials de millor qualitat per desenvolupar el seu sistema: voltes de maó de pla aglutinades pels nous ciments artificials, de tal manera que els fulls de les voltes eren més rígides i amb menys força lateral. Conjuntament amb el seu fill petit va desenvolupar les edificiacions amb volta catalana més agosarades mai construïdes: biblioteca pública de Boston, l'estació Grand Central Terminal de Nova York... Quan va morir, el 1908, estava a punt d'iniciar la construcció de la cúpula de la catedral de Nova York, Saint John the Divine, amb un diàmetre només uns centímetres menor que el del Panteó de Roma.


El gran repte del Clot del Moro (1901-1975)

A més de la construcció de la fàbrica i de la maquinària, eren indispensables tres matèries: la calç, l'aigua i el carbó. D'una banda, Joaquim d'Abadal, amic de Güell, era propietari d'unes muntanyes de pedra calcària situades a Castellar de n'Hug amb un percentatge d'argila que els promotors consideraven ideal per a la fabricació del pòrtland. De l'altra, d'Abadal controlava també els salts d'aigua de les fonts del Llobregat, fet fonamental, ja que era necessari construir una canonada de 4.800 metres per portar l'aigua a les turbines de la fàbrica. Finalment, el cunyat de Güell, en Lluís Ferrer-Vidal i Soler, tenia mines de carbó ben a prop de la Pobla de Lillet, combustible necessari per calcinar la pedra. Tot plegat, els ingredients imprescindibles eren doncs present en aquest lloc del Clot de Moro.

L'únic aspecte negatiu de l'indret era la dificultat del transport. Després de diferents sistemes de transport, el ferrocarril va ser la solució final per connectar la fàbrica amb la resta del món, inaugurant-se el 1912 una línia secundària fins a Guardiola de Berguedà que connectava amb la xarxa ferroviària.

Per a la instal·lació i posada en marxa de la fàbrica, Asland va responsabilitzar un equip d'enginyers americans i anglesos, que van viure uns quants anys a la Pobla de Lillet. Van ser els anglesos que introduiren als treballadors del poble en l'esport de futbol.

Com funcionava la fàbrica de ciment en cascada? 1) primer s'extraia la pedra calcària de les pedreres, 2) es triturava la roca i s'emmagatzemava, 3) es polvoritzava i dosificava les roques triturades per fer la mescla homogeneïtzada adequada, 4) es polvoritzava el carbó, 5) en el forn rotatori s'introduia la mescla, i al fondre's es descomponien en silicats càlcics, el clínquer, un material negre que s'assembla al carbó, 6) el clínquer calent queia als refrigeradors, 7) després passava pels molins rotatoris que el polvoritzava fins a obtenir una pols grisa finíssima, el ciment pòrtland, 8) S'emmagatzemava el ciment a la sitja, 9) el ciment s'ensacava i 10) els sacs de ciment surten cap a la seva distribució.

El magatzem

A partir de 1908, superades les dificultats econòmiques dels primers anys de funcionament, les comandes de ciment pòrtland van augmentar i l'empresa es va plantejar l'ampliació, així com l'adaptació del procés productiu. Durant aquestes ampliacions, adjacent a la fàbrica, va ser construït aquest edifici i va ser usat com a magatzem dels sacs de ciment i d'altre material.

Aquí es produeix un petit documental de la fàbrica en la qual gairebé 1.000 persones treballaven en tres torns, 24 hores al dia, 365 dies l'any. Les condicions de la feina eren dures, amb temperatures extremes, molta pols i maquinària oberta i perillosa, tal com es pot veure dins d'aquest documental amb escenes filmades pocs anys després de la inauguració, el 1920.


El dipòsit del clínquer

Sortim del magatzem i entrem en un dipòsit de grans dimensions que es va construir per l'increment de la producció, per emmagatzemar el clínquer que sortia dels forns rotatoris per ser convertit posteriorment en la pols del ciment. Aquest dipòsit tenia capacitat per a 8.000 tones de clínquers.



Les sitges del ciment

A través de transportadors helicoïdals s'anava distribuint el ciment a les sitges d'emmagatzematge. Sota les sitges, mitjançant un sistema de cargols sense fi, es descarregava el ciment fins al lloc de l'ensacada. Originalment, les sitges eren de fusta i la sala construïda seguint l'esquema inicial amb volta catalana i estructura metàl·lica, però l'any 1913 van ser cremades per un incendi. Posteriorment van ser reconstruïdes, però amb ciment pòrtland i sostre pla.


L'elevador de catúfols

Per aquest elevador es portava el clínquer des de la cinta transportadora fins a una de les sitges, des d'on es distribuia als molins i cilindres de refinació per a la molta, el resultat del qual era el ciment pòrtland.





Les galeries del clínquer

En aquestes galeries els treballadors obrien les comportes que es trobaven sota el dipòsit per deixar caure el clínquer sobre les dues cintes transportadores paralel·les, les quals alimentaven un altre elevador de catúfols mitjançant una altra cinta transportadora.

Seguim un camí de terra, des d'on podem veure l'última estació del tren del ciment i pugem a un nivell superior de la fàbrica...


Els forns rotatoris

En el nucli central del procés productiu de la fàbrica es trobaven els forns rotatoris. Asland en va tenir els tres primers que van arribar a Espanya des d'Amèrica. El 1909 es va instal·lar un nou forn danés, amb una capacitat de producció de 150 tones diàries de pòrtland, i dos anys més tard un americà, amb 120 tones diàries de producció.

Mentre els forns rodaven lentament, el clínquer candent sortia i queia en un altre cilindre rotatori, on es refredava. Hi havia una roda hidràulica a cada nivell de la fàbrica, la qual feia moure la maquinària amb politges i corretges, però l'empresa estava obligada a instal·lar-hi també una màquina de vapor d'auxili o per a èpoques de sequeres.


La pedra i el carbó

El clínquer es polvoritzava als molins rotatoris, esclafat per boles d'acer. Tant la fàbrica com els seus voltants, en un radi d'un quilòmetre, es veien afectats per la pols de la pedra i del carbó triturats, per la pols del ciment i pel fum que sortia de les xemeneies dels forns i les calderes de la màquina de vapor. Les parets de la fàbrica estaven encrostades de ciment, que queia en forma de pols i s'enduria posteriorment.

Per la seva capacitat calorífica, el carbó era indispensable per a l'obtenció del clínquer. La preparació del carbó que s'utilitzava en els forns rotatoris havia de tenir un procés propi, on s'havia de triturar i extreure-li la humitat prèviament, i posteriorment passava a un molí de boles per a la refinació i obtenir-ne pols. Aquest carbó en pols era transportat als dipòsits dels injectors dels forns rotatoris.


La ruta ens condueix per unes escales, cap a la recepción, on passem al costat de la sala de l'antic compressor del carbó, els vestuaris, la sala de la turbina, el taller dels electricistes i del...


El laboratori

Els químics de la fàbrica controlaven les característiques del ciment que, de fet, és un producte químic. Per mantenir la qualitat del producte calia prendre mostres constantment en cada fase del procés i analitzar-les al laboratori. Un cop obtinguts els resultats, ajustaven la composició de la primera matèria i el ritme i la temperatura dels forns rotatoris.



I arribats de nou a la recepció, s'acaba la visita a aquest museu i al món del ciment...


Bibliografia i informació obtinguda de la web oficial i dels plafons informatius del museu

Els Jardins Artigas

A principis del segle XX Eusebi Güell i Bacigulapi va fundar al Clot del Moro, Asland, la primera fàbrica de ciment pòrtland de Catalunya. El carbó que s'usava per alimentar els forns, s'extreia de les mines del Catllaràs. La distància que hi havia entre l'explotació minera i la Pobla de Lillet va portar a Eusebi Güell a encarregar, a l'arquitecte Antoni Gaudí, la projecció del Xalet d'en Catllaràs com a habitatge pels treballadors i enginyers de les mines. Durant una de les seves visites a la Vall de Lillet, Gaudí es va allotjar a la casa de la família d'en Joan Artigas i Alart, un dels més pròspers empresaris de l'època i amic de Güell. En agraïment a l'hospitalitat rebuda, o segons altres fonts el mateix Joan Artigas que li va demanar, Gaudí els va dissenyar un jardí en un terreny que la família tenia just davant la seva casa i fàbrica textil, a la vora del riu Llobregat. D'aquí van néixer els Jardins Artigas, conegut també com el Parc de la Magnèsia, un jardí humit on es pot veure algun dels elements característics de l'obra gaudiniana com l'arc parabòlic, el trencadís o les cariàtides.

Gaudí, no només va realitzar els esbossos, sinó que va enviar dos paletes dels que treballaven al Parc Güell perquè ajudessin en la construcció dels jardins i formessin els treballadors que havien de continuar les obres una vegada ells tornessin a Barcelona, cosa que van fer durant un període de dos mesos, fins que van traspassar la responsabilitat als paletes i mà d’obra poblencs. Les obres es van prolongar des de 1903 fins a 1910.

La Guerra Civil, amb l'incendi de la fàbrica tèxtil, el trasl·lat de la família Artigas a Barcelona en els anys 50 i la crítica de les obres de Gaudí i en general del modernisme durant aquells anys, van provocar l'abandó i oblit del lloc. El 1971, un reportatge en el diari El Correo Catalán recollia les obres de Gaudí en la Pobla de Lillet, donant lloc a l'inici d'un nou interès per aquestes obres. Anys després, la Càtedra Gaudí, l'Escola Superior d'Arquitectura i la Universitat Politècnica de Catalunya van començar les investigacions i confirmar la paternitat d'aquestes obres. Finalment, a partir de l'any 1992, es van iniciar els treballs de restauració, respectant les idees de Gaudí, refent totes les escultures i aplicant noves tècniques a on era necessari, i el desembre de l'any 1997 s'obre al públic.

Els jardins es troben a 1km del nucli de la Pobla de Lillet, i es pot arribar a peu, en cotxe o amb el Tren del Ciment. Si es va en cotxe, s'ha de seguir la mateixa via del tren, i passar per un pont de ferro que fou construït l'any 1904 per La Maquinista Terrestre i Maritima, testimoni conservat de l'enginyeria del ferro aplicada a la millora de les comunicacions. No hi ha perill en que es pugui trobar-se el tren, doncs hi ha senyals i semàfors en aquesta part del trajecte, i el cotxe es deixa en un petit aparcament metres abans d'arribar a l'entrada dels jardins. Al costat de la parada del tren, hi ha la guixeta on comprar les entrades (4€).

L'entrada pel qual s'endinsa als jardins no estava contemplat dins del projecte de Gaudí. Amb el procés de restauració s'habilità aquest nou accés. Tenint en compte que les entrades al recinte es troben en propietats privades, aquest accés era la via més efectiva pensant en la recuperació també del tren industrial de la Fàbrica Asland, convertit des del 2005 en ferrocarril turístic.

Baixant les escales, s'arriba al nivell inferior dels jardins, i seguint l'itinerari cicular, que està assenyalat, es va per l'esquerra, per un passeig que voreja el riu amb baranes i jardineres de pedra, fins arribar a la cascada.




La Font de la Cascada

Aquest brollador natural d'aigua està constituït per un eix central de pedra tosca i amb una forma arquejada de còdols de riu. En el projecte inicial, en un petit forat entre pedres, s'hi trobava ubicada la figura d'un àngel, simbolitzant Sant Mateu, un dels quatre evangelistes que es troben en els jardins. Actualment no es visible, però s'ha de tenir present per ubicar la creu dels 4 evangelistes.

Al costat hi ha un mural de natura format per una ànima de ferro, recoberta de ciment i amb un bany de diòxid de ferro per aconseguir la tonalitat desitjada de les formes arbòries. L'entorn, amb una barana de trencadís de pedra punxent, està determinada per una petita plaça encerclada amb plàtans i una palmera central, que va venir del Parc Güell, per encàrrec de Gaudí, juntament amb altres plantes tropicals.



La Font del Bou

En aquest espai de pi roig es troba el segon evangelista, Sant Lluc, representat en la figura del bou. Des d'aquí es pot veure reflectit el caràcter religiós de Gaudí. Centrats en el bosquet es configura la creu evangelista format pel bou (Sant Lluc), en línia recta enfilant les escales, l'àliga (Sant Joan), a mà esquerra el lleó (Sant Marc), a la pèrgola i el desaparegut àngel (Sant Mateu) a la cascada que hem acabat de visitar, definint els quatre punts de la creu.

Observant l'entorn, es pot veure la combinació de pedres i la vegetació creada per personalitzar cada espai dels Jardins. La barana amb trencadís és de còdol o pedra de riu, diferenciant-la de la pedra punxent de la cascada, el primer espai visitat.




La Gruta

El següent espai és un conjunt de grans pedres sense polir, al mig de les quals queda suspesa la pedra clau, constituïnt la gruta fent un arc catenari, una de les senyals d'identitat en l'obra de Gaudí. En aquest entorn, es troben les baranes d'imitació a la fusta. La cova està formada per dues entrades i dues obertures des de les que es veu el riu. Un banc de la mateixa pedra recorre les parets sinuoses de l'estructura, des d'on es pot gaudir la fresca i la remor de l'aigua, sobretot a l'estiu.

Com hem dit abans, els Jardins es coneixen com el Parc de la Magnèsia, pel brollador d'aigua medicinal que els vilatans entraven a buscar tot passant per l'accés des de la fàbrica (l'actual porta de ferro que es troba a l'esquerra). Un cop a la gruta, hi ha dues portes de ferro que tanquen l'accés a les altres zones del jardí. La família Artigas donava permís per accedir a la font i recollir-ne l'aigua, però reservant la resta del recinte privat.

El Pont d'Arc Coix i l'Aliga

Passada la gruta, des d'una passarel·la, es pot veure una idea de l'estructura del pont format per un arc catenari o parabòlic, traçant una perpendicular des de l'eix central configurant sobre la base dos angles de 90º; cadascun d'ells és l'arc coix o d'escala.

Adalt del pont hi ha la figura de l'àliga que simbolitza Sant Joan. Aquest pont, també conegut com de la Glorieta, és el primer pas per creuar el riu Llobregat, unint les dues vessants del pedregós curs del riu al seu pas per aquest indret.



La Pèrgola i la Font del Lleó

Seguim l'itinerari, i abans d'arribar al pont, hi ha una pèrgola on trobem el lleó, que representa l'evangelista Sant Marc. En aquest entorn ja es veu un canvi en les formes. Es deixa el trencadís de calcària i ens trobem amb les formes d'imitació a la fusta, com un collage de branques d'arbre. L'estructura de la pèrgola és la unió de diversos arcs (arcs coixos) que convergeixen tots en un punt central (semblants a les golfes de la Pedrera, fets amb maons).


La Glorieta

Es puja al nivell superior dels jardins pel pont d'arc coix, per una escala emmarcada per dues grans jardineres de pedra, pujant una successió de petites plataformes amb baranes de ciment imitant troncs, en les quals es troba un mirador, amb l'estàtua de l'àliga. I una mica més amunt, presidint els Jardins, enlairat en un pronunciat tallant de roca i fent de mirador, es troba la glorieta, de forma circular amb una coberta de cúpula cònica. El trencadís i pedra característica de la zona queda aglutinada en aquest petit espai.

Des del seu interior es poden veure com les finestres descriuen una curvatura parabòlica, l'arc catenari i els empits serveixen com a seients. Presideix l'espai un taula on es pot distingir els anells com si es tractés d'un tall de tronc, i inclús les vores són rugoses definint l'escorça de l'arbre. El peu de la taula és un arbre amb els braços oberts (les branques) on sustentar-hi el tronc.



L'entrada original

Seguim per l'única entrada del projecte de Gaudí. Des de la casa de la família Artigas s'accedia per un recinte privat a un petit turó des d'on es divisa tot l'entorn. Aquesta gran porticada d'ànima de ferro i cos de ciment ens permet entrar a la part alta dels Jardins. Descendeix per un pont fins arribar a la Glorieta. A cadascun dels dos costats d'aquest pont tenim quatre estructures: les dues primeres i més pròximes a la porta són serps recargolades i amb la boca oberta, i a continuació formes naturals representades pels cactus.

El berenador

En el berenador, la família Artigas passava les tardes. Hi ha un gran banc amb un altre mural de natura: un gran arbre central i als seus costats, altres formes naturals, en aquest cas les canyes de bambú. Al lateral es troba, el banc petit per a la mainada fet amb trencadís. La disposició de la taula, les seves dues cadires, en forma de bolets, i el banc, amb una considerable separació permet veure el caràcter burgès de l'època, on la família disposava de servei que els servien el te o pastes de la tarda. La vestimenta voluptuosa de les senyores de l'època era un fet a tenir en compte en l'època, requerint de cert espai.

Unes escales baixen cap al riu i permeten arribar al Racó del Pescador, on hi ha un petit banc.

El Pont dels Arcs

L'últim espai que forma els Jardins i que comunica amb l'accés pel qual hem entrat inicialment, és el Pont dels Arcs format per una successió d'arcs en tot el recorregut amb dues cariàtides, les figures de pedra d'un home i d'una dona, presidint el pont.

Les cariàtides simbolitzaven la servitud en aquest entorn familiar i burgès. Representen a dues figures de l'època: l'home amb la vestimenta que el defineix, els pantalons, i la dona amb la faldilla, sense marcar cap línia (semblant a la bugadera que es pot trobar en el Parc Güell).

Els arcs que formen aquesta estructura són arcs de mig punt i no parabòlics, però si que, en cadascun d'ells tan els centrals com els laterals, contenen una pedra clau que és la que descriu un arc parabòlic.