La zona que compren el Castell de Praga i els seus voltants és Hradčany, una de les quatre ciutats independents de Praga que s'uniren en una de sola, en 1784. En el segle XIV, en la part exterior de la muralla del castell començaren a aixecar-se els primers edificis, instal·lant-se els criats i artesans al servei del senyor del castell. Després de l'incendi del 1541, la fisonomia canvià i les modestes vivendes, arrassades pel foc, van ser poc a poc canviades en els segles XVII i XVIII per luxosos palaus de la noblesa i autoritats eclesiàstiques.
El recorregut pot iniciar-se des de la plaça Hradcanské (*), davant mateix de l'entrada del castell, envoltat per tres imponents palaus: al nord, el Palau de l'Arquebisbe, amb la seva façana rococó; al sud, l'original i vistós Palau Schwarzenberg amb la seva decoració d'esgrafiats, i a l'oest hi ha el Palau Toscà. Al mig de la plaça, s'aixeca la Columna de la Pesta, obra de F.M. Brokoff, del segle XVIII.
(*) Es pot arribar a peu des de Malá Strana o amb el tramvia 22, que et deixa al costat dels jardins del Castell
A partir d'aquí, el carrer Loretanská continua cap a l'oest per arribar al Loretanské Namestí, una plaça de forma allargada, anomenada per l'església del Loreto que es troba aquí, davant d'un altre imponent palau dominada per una façana de més de 100 metres de llarg: el Palau Cernín.
Seguint cap a l'oest, s'arriba al Monestir Strahov, famosa per la seva impressionant biblioteca barroca.
El Palau de l'Arquebisbe (Arcibiskupský palác)
Després que els husites quemessin el palau del Bisbe en Malá Strana, l'any 1420, durant els enfrontaments entre els catòlics i els protestants seguidors de Jan Hus, el rei habsburg Ferran I va decidir construir un nou i majestuós palau en la plaça, a prop del castell, per a l'arquebisbe de Praga Antonín Brus de Mohelnice. Inicialment, va construir-se en estil renaixentista, més tard va ser reconstruït en barroc, i en el segle XVIII, se li donà el seu aspecte actual, en estil rococó. Seu del l'Arquebisbat de Praga, des de 1562, l'edifici disposa de quatre ales i quatre patis. La façana va ser decorada per Ignac Frantisek Platzer.
En el seu interior destaquen els salons del pis noble, ubicats en la segona planta, com el Saló del Tron i el Saló Menjador, amb una galeria de quadres dels arquebisbes de Praga, que acullen obres de grans valors, com dos busts gòtics sobredaurats de Sant Pere i Sant Pau o la col·lecció de tapissos amb motius indians realitzats en tallers de Paris a mitjan segle XVIII.
El Palau Schwarzenberg (Schwarzenberský palác)
Reconeixible pels seus esgrafiats en negre i blanc de les seves parets, Schwarzenberg (1567) és un palau d'estil renaixentista, mesclat amb influències italianes i tradicions locals, que ocupa un àrea on abans hi havia tres vivendes destruïdes per l'incendi de l'any 1541. Les restes van ser comprades pel comte de Lobkowicz, membre d'una de les famílies nobles més riques de Bohèmica, que també van ser propietaris del Palau Lobkowicz, que es troba dins del recinte del Castell de Praga. Construït entre els anys 1545 i 1567, l'obra va estar a càrrec de l'arquitecte italià Augustin Vlach.
La façana vista de lluny sembla estar coberta de resalts en relleu en forma de puntes de diamants, però observant-ho de prop es pot veure que es tracta d'una il·lusió òptica, ja que la paret és llisa, i es tracta d'esgrafiats geomètrics i figuratius. Des del carrer Nerudova (Malá Strana), es pot aconseguir a veure en una de les xemeneies del palau un rellotge de sol renaixentista, acompanyat amb dibuixos en esgrafiat d'un gall i un mussol, símbols del dia i de la nit respectivament. Els cels-rasos van ser decorats amb pintures sobre tela que representen famoses escenes clàssiques: el Judici de Paris, el Rapte d'Helena, la Conquesta de Troia i la Fugida d'Enees.
L'edifici té forma de T, la composició del qual es base en tres ales, cada una d'elles adornada amb un frontó. Aquestes tres ales delimiten entre si un pati d'estil italià separat de la plaça Hradcanské per un alt mur, decorat a l'igual que la resta del palau, amb esgrafiats. En el centre del mur, es troba la porta d'entrada de reixes ornamentades.
L'últim hereu de la família que va construir el palau, Jordi de Lobkowicz, va ser empresonat pel rei Rudolf II i les seves propietats confiscades. El palau llavors va passar a les mans de Petr Vok de Rosenberg i després a altres famílies nobles. A causa d'un matrimoni, els Schwarzenberg van ser els seus propietaris entre 1719 i 1948, d'els qui va conservar la denominació.
Quan l'emperador i la seva cort es van mudar a Viena, alguns nobles de Praga el van seguir i el palau Schwarzenberg va perdre la seva funció residencial, passant a ser primer seu del Museu Tècnic Nacional i posteriorment un Museu Militar. En l'actualitat pertany a la Galeria Nacional de Praga. Després de diversos anys d'extensa i costosa restauració, el palau va obrir novament les seves portes al públic en 2008 amb una exposició de 160 escultures i 280 mostres de la pintura renaixentista tardana i barroca, creades en Bohèmia des del final del segle XVI fins a finalitats del XVIII.
El Palau Toscà (Toskánský palác)
Dominant la cara occidental de la plaça, en l'extrem oposat al Castell, hi ha el Palau Toscà, la construcció del qual data del 1690, i que déu el seu nom a la Gran Duquessa de Toscana que va adquirir la propietat en 1718. La història del palau va començar en 1685 amb el projecte del Comte de Thun-Hohenstein de construir un edifici en proximitats del castell i per a això va convocar a l'arquitecte i pintor francès Jean Baptiste Matheu. L'inici de l'obra es va retardar per problemes entre Thun i el seu veí, el comte Martinic, i per desacords quant a l'estil del palau, inclinant-se Thun pel barroc italià. Finalment va ser el rei Leopold I qui va donar el veredicte final i va autoritzar la construcció en 1690.
Quan el comte va morir, els seus béns es van repartir entre els seus familiars i finalment el seu palau va ser comprat per Ana María Francis Duquessa de Toscana. No només el nom de la duquessa va heretar el palau, sinó que a ella es deu la seva efectiva realització i els canvis més significatius al disseny original, que van estar a càrrec de l'arquitecte Václav Spacek. Els vaivens polítics i la deterioració de les relacions amb la noblesa italiana van fer que el palau passés per diferents propietaris per finalment passar a ser propietat dels Habsburg en 1847, a els qui va pertànyer fins a 1918. A partir de llavors, el palau confiscat per l'estat va ser seu del Ministeri de Relacions Exteriors fins que aquest ministeri va ser traslladat gairebé íntegrament al Palau Cernín, conservant-se només algunes oficines. Si bé s'havien realitzat diverses intervencions menors durant el segle XX, el Palau Toscà va ser completament a finals de segle.
L'edifici es distribueix en quatre ales i rematades per dues torres. Les estàtues que decoren la teulada, entre les dues torres, representen les Set Arts Lliberals, esculpides per J. Brokoff. Una estàtua de l'arcàngel Miquel, obra d'Ottavio Mosto, de finals del segle XVII, embelleix una cantonada del palau.
El Loreto (Pražská Loreta)
Lloc de peregrinatge, el conjunt del Loreto està format per l'església, un claustre, la Santa Casa, una pila de capelles i una façana barroca adornada per un campanari, amb el seu rellotge i el seu carrilló de campanes, que segueix funcionant i emetent diverses melodies en les hores en punt. Construït fa més de 300 anys, el Loreto guarda un valuós tresor en objectes litúrgics. La façana del santuari va se iniciada després de l'any 1721 pels arquitectes Dientzenhofer, pare i fill. Damunt de l'entrada principal es troben una sèrie d'escultures de sants i escuts de marbre, realitzats per F. Kohl.
La Casa de Loreto o la Santa Casa és un petit edifici que, segons la fe catòlica, estava originalment en Nazareth (Palestina) i lloc on l'arcàngel Gabriel va anunciar a la Verge Maria que concebria un fill, el fill de Déu. Maria va viure en aquesta casa fins la mort de Crist. La Santa Casa, com se l'anomenà, va ser aviat un lloc venerat pels cristians i també objectiu d'atacs dels infidels. Per aquest motiu, la casa va ser poc a poc desmantellada pels pelegrins, qui portaren els trossos fins a la ciutat italiana de Loreto, l'any 1294. Sembla que el trasl·lat de la casa des de Terra Santa va estar involucrada una família de cognom Angeli, el que explicaria la llegenda de que van ser àngels qui varen transportar milagrosament la Santa Casa, com es pot veure sovint representat en pintures.
En la Batalla de la Muntanya Blanca (1620), els catòlics derrotaren als protestants i agafaren el control de Praga. En l'intent d'atraure als txecs cap a la religió catòlica van promoure la llegenda de la Santa Casa de Loreto i es van construir al voltant d'unes cinquanta rèpliques en Bohèmia i Moràvia, sent la de Praga la més gran i la més important d'elles. La construcció s'inicià en 1626 per iniciativa de la baronessa Katerina von Lobkowicz i va anar creixent en mida amb el pas dels segles. Els monjos caputxins, instal·lats en un convent dels voltants, s'encarregaren de la direcció i la cura del Loreto.
La baronessa Lobkowicz va triar l'arquitecte italià G.B. Orsi per a la construcció de la Santa Casa, consagrada en 1631. Originalment l'exterior estava decorat només amb pintures; entre 1660 i 1670 es ficaren els panells de relleu en estuc, pagats per la comtessa Elizabeth Apollonia Kolowrat. Els relleus mostren escenes de la vida de la Verge Maria: el seu naixement, la seva boda, l'Anunciació, el naixement de Jesus, la mort de Maria i el trasl·lat de la Santa Casa des de Nazareth.
El seu interior, que contrasta amb la decoració luxosa del seu exterior, és de mamposteria rústica de maons, coberta parcialment per fragments de frescs. L'ambient està dividit en dues parts, com era la tradició, mitjançant una grilla platejada. En l'espai més petit està l'estàtua de la Nostra Senyora del Loreto, realitzada en fusta de til·ler. La majoria dels objectes, com relicaris, candelabres, llums i elements litúrgics, daten del segle XVII.
La Santa Casa es troba en el pati central del claustre amb arcades, de dues plantes. A banda i banda, dos fonts amb grups escultòrics adornen el pati: la Resurrecció de Crist i l'Assumpció de ala Verge, rèpliques de les obres de J.M. Brüderle, que es conserven en el Lapidarium.
Les arcades donen accés a diverses capelles, la més antiga d'elles construïda en 1686, com les de Santa Anna, de la Sagrada Família o Sant Antoni de Pàdua, i a l'Església de la Nativitat del Nostre Senyor que interrompeix la successió d'arcs del claustre. Construïda a partir del 1717 pels arquitectes Dientzenhoferm va ser acabada per G. Aichbauer en 1735. L'interior, barroc, està ricament adornat amb escultures, daurades decoracions d'estuc, marbres policroms i voltes amb pintures al fresc.
En el pis superior del claustre es troba el Tresor del Loreto amb una impactant col·lecció d'objectes decoratius que, juntament amb el tresor de la Catedral de Sant Vito, és única en el seu tipus en tot el pais. La peça més valuosa és una famosa Custòdia de Diamants, anomenada el Sol de Praga, realitzada en Viena entre 1696 i 1699 per guardar les hòsties. 6222 diamants cobreixen la peça, herència de la comtessa Ludmila Eva Frances Kolowrat. Rares vegades s'utilitza en misa, sent l'últim cop, en 1999, quan es celebrà els 400 anys de l'arribada dels monjos caputxins a Bohèmia.
Altres objectes remarcables són un calze medieval de plata, que data de 1510, i un altar domèstic de fusta de banús representant el Naixement de Jesus amb figures de plata en miniatura, que va pertanyer a la família Lobkowicz.
El campanari del Loreto va ser donat per un ric comerciant de Malá Strana, anomenat Eberhard von Glauchau, sent una veritable novetat en Bohèmia, quan va ser instal·lat. Les trenta campanes que formen el carilló van ser fetes en Amsterdam per Claudy Fremy entre 1683 i 1691. Peter Neumann, famós rellotger de Praga, va organitzar el carrilló i el connectà al rellotge de la façana de la torre. També va crear el mecanisme basat en un cilindre amb clavilles per produir les diverses melodies. Aquest complicat mecanisme és semblant a l'utilitzat en la Westerkerk d'Amsterdam, en Delft, Bruixes i Berlin. Les campanes del Loreto van sonar per primer cop en agost de 1695 i des de llavors, sonen cada hora.
En el claustre, es troben dues campanes originals del carilló. Una d'elles era la quarta campana més gran del carilló amb 89kg, i va ser subsituïda -en 1994 per una nova campana de Petr Rudolf Manousek- per la seva sonoritat superava la tolerància acceptable. Estava afinada per a la nota Fa sostinguda.
Al seu costat, hi ha la que era la segona campana més gran del carilló amb 143kg. afinada a la nota Do aguda. Obra de Valentin Lissiack, va substituir, el 1745, a una de les campanes originals de Claudy Fremy, degut al dany que va sofrir durant el setge de Praga per part de l'exèrcit prussià. Durant la restauració del 1994, va ser canviada per una de nova.
El Palau Cernín (Černínský Palác)
El comte Humprecht Jan Czernin de Chudenice, a l'igual que altres nobles, va tenir la idea de construir el seu propi edifici a prop del Castell de Praga. Mentre treballava i vivia en Venècia com ambaixador, tractava de trobar un arquitecte amb una idea que li satisfés per encarar el projecte, que tenia la dificultat del terreny que el conte havia obtingut: una superfície molt irregular de 250 metres de llarg per 60 metres d'amplada. Molts arquitectes qüstoniaven les seves idees, dient que no podien imaginar un palau d'aquestes dimensions en el lloc triat, però el comte va insistir en la seva demanda, fins que en 1667, l'arquitecte italià Francesco Caratti li va presentar el seu projecte: un palau monumental de 134,4 metres de façana. El comte va estar d'acord i les obres s'iniciaren en 1669.
El comte va morir en 1682 i els seus hereus van contractar diferents arquitectes per continuar les obres, encara que va passar molt temps abans que el palau s'acabés. Detalls dels interiors com els frescs i estucs, estàtues i xemeneies de marbre, van acabar-se en 1820. El palau es caracteritza per la seva artística façana en el qual resalten nombrosses columnes adosades i l'encoixinat que recorre exteriorment tota la seva planta baixa.
Durant el segle XVIII, el palau era una gran atracció per als habitants de Praga i viatgers que passaven per la zona només per admirar-ho. En aquells dies, el comte Cernín tenia fama de ser un home immensament ric i bona part de la seva fortuna va ser invertida a decorar el palau. Era famosa la seva galeria de pintura, que es diu va arribar a comptar amb 1300 pintures de mestres italians, alemanys, holandesos i de Bohèmia. Però no tot va ser glòria per aquest palau; en 1742 va ser ocupat per les tropes franceses i va sofrir els bombardejos dels prussians que ho van danyar seriosament. El palau va ser hospital militar i alberg per a famílies pobres durant dècades. No disposant el comte Cernín amb diners suficients per mantenir l'edifici, va decidir llogar habitacions del palau.
En 1851, el palau va ser transferit a l'exèrcit, que entre 1855 i 1856 va emprendre grans reformes a l'edifici que van destruir gran part de la decoració i, per ser pràctics, van transformar els bells salons en cuines, dormitoris militars i cambres de bany. En 1920 l'exèrcit va abandonar l'edifici i en 1923 el govern txecoslovac va decidir instal·lar el Ministeri de Relacions Exteriors allí. Entre 1929 i 1934, l'arquitecte Pavel Janák va reconstruir el palau segons el disseny original de Caratti.
Durant la II Guerra Mundial va ser ocupat pels nazis, els qui ho van convertir en una sort de refugi antibombes espatllant tot el treball realitzat prèviament. Quan en 1945 es van recomençar els treballs de recuperació, es va trobar un joc de claus amb nombres escrits en caràcters gòtics; eren les claus que s'havien perdut durant la guerra de la cambra on estaven guardades les Joies de la Corona Txeca. Avui en dia, el Palau Cernín continua sent la seu del Ministeri de Relacions Exteriors.
El Monestir Strahov (Strahovsky Klaster)
Strahov és un dels monestirs més antics de Bohèmia i la seva història va començar amb l'establiment d'una austera ordre religiosa, els premostratencs, que va ser creada per Sant Norbert l'any 1120 en l'abadia francesa de Prémontré. Inicialment es construí un monestir de fusta amb una basílica en el lloc que abans ocupava una vella construcció dels temps del Príncep Vladislav II. La construcció d'una església en pedra probablement hagi començat cap a l'any 1149, completant-se també el monestir l'any 1182. Aquesta primera construcció va ser destruïda per un incendi en 1258 gairebé íntegrament i reconstruïda en estil gòtic.
Com altres edificis de Praga, el convent va sofrir els vaivens de l'agitada història de la ciutat. En 1420 l'activitat del monestir es va detenir quan va ser saquejat pels protestants durant les revoltes dels husites. El període de decadència va durar fins a finalitats del segle XVI, quan va arribar l'abat Jan Lohelius, qui va emprendre enèrgiques obres de revitalització: va reconstruir l'església, va crear tallers i va arreglar jardins entorn del monestir. La seva obra va ser continuada més tard pel seu successor Kaspar Questenberg, qui entre altres coses, va habilitar l'Hospital de Santa Isabel en les proximitats i va posar en funcionament una cerveseria en el monestir mateix. Però sens dubte el seu major assoliment va ser el trasllat de les relíquies de Sant Norbert a Strahov, on encara es conserven.
Al final de la Guerra dels Trenta Anys, el monestir es trobava una altra vegada saquejat i destruït, aquesta vegada per soldats de l'exèrcit suec, els qui van robar molts objectes valuosos, manuscrits i llibres impresos en el convent. Una vegada més es va emprendre la reconstrucció. En 1679 es va completar la Sala Teològica. Al segle XVIII els treballs van continuar en estil barroc fins que la guerra va copejar novament i el monestir va ser seriosament danyat durant els bombardejos francesos en 1742. Els anys que van seguir van ser novament de reconstrucció i l'últim gran treball a l'edifici va ser l'agregat d'una nova biblioteca, avui la Sala Filosòfica, sota l'adreça de l'abat Václav Mayer.
Amb l'arribada del comunisme l'activitat oficial del monestir es va detenir i van començar una sèrie d'excavacions arqueològiques en tot el complex. Els premostratencs van recuperar l'abadia en 1989 i des de llavors s'efectuen permanents treballs de restauració.
El Monestir Strahov funciona encara com a monestir, això és, entrenant i preparant novicis i clergues, i és un actiu lloc de pelegrinatge. Alberga a més un valuós museu, una galeria de pintura i la seva famosa biblioteca, que guarda una increible col·lecció de llibres rars i altres objectes molt especials, exposats en dues sales enlluernadores: la Sala Teològica, amb una volta de canó barroca i que destaca per les seves decoracions d'escaiola i pintures del segle XVIII, i la Sala de Filosofia, inmensa com les seves llibreries i un gran fresc que decora el seu sostre.
En el monestir es troba l'església de la Nostra Senyora de l'Assumpció. En la part superior de la seva façana barroca sobresurt un xai, amb la inscripció daurada Vidi Supra Montem Sion Agnum (A la muntanya de Sió, vaig veure un anyell).
El seu interior, de tres naus, es caracteritza per la decoració barroca i la gran riquesa dels seus ornaments, alguns d'estuc en forma de paper atropellat amb imatges marianes. També hi ha frescs representant a la Mare de Déu i a Sant Norbert, i on destaca l'òrgan en el qual va tocar Mozart quan va visitar el convent en 1787.
Anar a: El districte del Castell | Index de Praga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.