La Casa de la Ciutat de Barcelona

(23/04/2013) Per la Diada de Sant Jordi, l'Ajuntament de Barcelona obre les seves portes podent visitar molt dels seus racons que habitualment estan tancats al públic general. Tractant-se d'un dels edificis més representatius de la ciutat, és un dels menys coneguts i el seu interior amaga un breu compendi d'història de Barcelona i de Catalunya i un museu que mostra l'obra d'artistes de diverses èpoques.

Una de les novetats d'aquest any, va ser la presència de personatges històrics durant la visita a alguns salons nobles de l’Ajuntament. Així, ees va poder trobar a Ramon Muntaner, el cronista del segle XIV al Saló de Cròniques i els consellers Joan Fivaller i Rafael Casanova al Saló de Cent. Al Saló de la Reina Regent, un periodista explicava la seva història.

L'edifici on es troba l'Ajuntament és la Casa de la Ciutat de Barcelona, que té els seus origens en el segle XIV quan el Consell de Cent que governava la ciutat va comprar un primer edifici, i a mesura que les necessitats ho requerien, anaven adquirint edificis i solars adjacents, cap a la plaça de Sant Jaume, configurant-se l'espai que avui ocupa l'actual edifici. Ni formalment ni històricament, és una construcció homogènia; la seva evolució al llarg dels segles ha comportat transformacions, modificacions i ampliacions, construint i fins i tot, deconstruint.

La gran façana neoclàssica es construí quan la plaça de Sant Jaume es va reformar a mitjan del segle XIX. Obra de l'arquitecte municipal Josep Mas i Vila, sobre el portal d'entrada sobresurt el balcó, cobert per una cornisa sostinguda per quatre columnes llises rematades per capitells jònics. A tots dos costats, unes fornícules aixopluguen les escultures del rei Jaume I i del conseller Joan Fiveller. A la part superior, una escultura al·legòrica de la ciutat i dels seus símbols heràldics, obra de Francesc Daniel Molina.

L'any 1399, el Consell de Cent encarregà al mestre d'obres Arnau Bergués la construcció de la façana de la seva casa de reunions, l'anomenada façana gòtica. En el portal principal destaca la seva decoració. Entre fulles i altres motius vegetals, es pot veure els escuts reials de Pere el Cerimoniós i de la ciuta; a la part superior, l'arcàngel sant Rafael, atribuït a Pere Sanglada, i considerada una de les obres més significatives del gòtic català.

Es puja a la primera planta per l'escala negra, que rep el seu nom pel color del marbre amb què es va fer. A la part superior es troba l'escultura de Josep Viladomat anomenada La bona acollida...





... i un gran mural, obra de Miquel Viladrich, que mostra personatges amb vestits tradicionals de les comarques de Catalunya, productes típics del pais i símbols al·lusius al poema Canigó de Jacint Verdaguer, a cançons populars i a altres motius relacionats amb Catalunya i les seves tradicions.

En el Saló de les Cròniques hi destaca la decoració dels murs realitzada per Josep Maria Sert. El seu nom fa referència a les cròniques de Ramon Muntaner i Bernat Desclot, que serviren a Sert per documentar-se sobre l'expedició de Roger de Flor a l'Orient al segle XIV, tema de la decoració de la sala. Va ser construït en els anys 1929-30, amb la finalitat de ser una sala per a festes i recepcions.

(La Gran Companyia Catalana va ser una companyia de mercenaris que va crear Roger de Flor i que estava formada majoritàriament per almogàvers aragonesos i catalans veterans de la Guerra de Sicília, un llarg conflicte que enfrontà la casa d'Anjou i el Casal de Barcelona pel domini del Regne de Sicília i el control naval del Mediterrani. L'any 1303, va ser contractada per l'emperador bizantí Andrònic II Paleòleg per lluitar contra els turcs otomans que amenaçaven el seu imperi)

A les parets es veuen representats diversos episodis de la campanya, com l'oferiment d'ajuda de Roger de Flor a l'emperador Andrònic, la conquesta d'Artaki, el pagament dels grecs amb moneda falsa, el desperta ferro, la defensa de Gal·lípoli, els cronistes Muntaner i Desclot, el rei Pere III, la presa de possessió de l'Acròpoli d'Atenes, l'assassinat de Roger de Flor, la venjança catalana i l'embarcament triomfal al Bòsfor.

I al sostre, la defensa de la torre d'Adrianòpolis. Les pintures es van fer a l'oli, sobre una tela recoberta prèviament de pans d'or barrejats amb argent.

En una sala annexa, hi ha la Capella del Bon Consell, de la qual es té notícia que es va construir entre ells segles XIV i XV. L'actual capella, es va inaugurar l'any 1966, i la presideix una talla policromada de la Mare de Déu de Montserrat, obra d'Enric Monjo, amb l'escut de la ciutat a la seva peanya. Damunt d'ella, hi ha un crucifix d'ivori i al gran plafó central uns grups d'imatges representant les autoritats i els personatges tradicionals del poble, fent les seves ofrenes a la Verge. A la seva part alta es troba el seguici dels sants barcelonins i mercedaris, com sant Oleguer, sant Josep Oriol, santa Eulàlia, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, entre uns altres, a cada costat es troben les quatre virtuts cardinals, prudència, justícia, fortalesa i temprança.





A les parets laterals també d'alabastre, hi ha dos grans retaules, el de la dreta representa la glorificació de la Verge i al de la paret esquerra, l'adoració a Jesús per part dels reis mags, pastors etc.





Al sostre s'aprecia una lluerna amb un mosaic que representa el cel i al seu centre la mà de Déu entre les lletres alfa i omega al seu voltant hi ha un conjunt d'escultures en fusta de til·ler, representant un conjunt de sants i àngels músics.

El recorregut continua per la Sala Tàpies, anomenada així per l'obra Completament miraculós, de l'any 2004, de l'artista Antoni Tàpies.

La següent sala és el Saló del Bon Govern, que pren el nom de les pintures de Josep Obiols, El bon govern. Decorada l'any 1961, el tema de les pintures són: el Treball i la Llei, la Fè, la Pulcritut, la Justícia i la Concòrdia.

Seguim pel Saló del Treball, on es pot veure en les seves parets els gremis i oficis que havien tingut importància en la història de la ciutat. Encarregada a Ramon Rogent quan aquest va morir, va ser acabada pel seu deixeble, Joan Bosco Martí.

Abans d'entrar en l'actual sala de plens de l'Ajuntament, es passa primer pel despatx de l'alcalde, relativament petit amb el que es pugui pensar, amb pintures de Joan Miró i Ramon Casas.

La sala que acull actual i mensualment els plens municipals és el Saló de la Reina Regent. La seva realització va ser encarregada a Francesc Daniel Molina, el 1860. Amb forma d'hemicicle, està cobert per una semicúpula amb una llanterna feta amb vidres de colors.

Com a curiositat, l'any 1888, durant la visita de la reina regent Maria Cristina en Barcelona per inaugurar l'Exposició Universal, aquesta sala es va utilitzar com a menjador reial.

La taula presidencial està envoltada de cinquanta escons de fusta dividits en dos blocs i de dues tribunes per al públic i la premsa. Decoren la sala dos canelobres de bronze; un retrat de la reina regent Maria Cristina i el seu fill Alfons XIII, encara infant (pintat per Francesc Masriera i Manovens l'any 1888, amb motiu de la visita que van fer a Barcelona durant l'Exposició Universal); un bust del rei Joan Carles I (on abans hi havia un bust d'Isabel II, desaparegut el 1936) i, a les fornícules, dues estàtues de marbre, Sant Jordi i Santa Eulàlia, totes dues obres de Josep Viladomat.

En l'eix de la sala s'obre una porta que la comunica amb el Saló de Cent, la sala noble i principal de l'edifici, que havia de servir per a les reunions dels membres del Consell de Cent. Encarregada al mestre d'obres Pere Llobert, el 1369, una làpida situada al fons de l'estança ens indica que el rei Pere III celebrà aquí el seu primer Consell dels Cent Jurats, el 17 d'agost de 1373. Inicialment es dissenyà una sala de planta rectangular coberta per un sostre pla amb bigues, dividit per dos arcs de pedra. La llum hi entrava a través d'una rosassa de grans proporcions i tres de més petites.

El gran saló patí diverses reformes al llarg del temps i la seva fesomia original fou modificada amb nous elements o bé restauraucions, com passà després del bombardeig de 1842 per part d'Espartero, que hi va produir importants reformes. L'última reforma és dels primers anys del segle XX, quan es va construir el cadiram d'estil gòtic i el retaule d'alabastre, que s'encarregà a Enric Monserdà i que mostra l'escut de la ciutat custodiat pels macers i les escultures de Joan Fiveller, sant Andreu, la Mare de Déu de la Mercè, Santa Eulàlia, els llibres de previlegis i Rafael Casanova.

A les parets trobem el rei Jaume I i Sant Jordi, escultures de Manuel Fuxà, ia les rajoles del terra, motius relacionats amb els gremis i l'escut de la ciutat.

Sortint del saló, per la porta del Trentenari, s'accedeix a la galeria gòtica, formada per arcs sostinguts per columnes amb capitells decorats. Al pis superior hi ha un seguit de finestres i gàrgoles del segle XVI. Dos bustos de Joan de Borbó i Battenberg i Maria Mercè de Borbó i Orleans de l'escultor Ramon Cuello, commemoren la celebració del 50è. aniversari de l'adopció dels títols de comtes de Barcelona (1991). El Trentenari era la sala on es reunia una comissió formada per trenta membres. La sala va ser enderrocada i només se'n conserven alguns fragments com la porta, muntada ara al revés, ja que la part que s'observa des de la galeria pertanyia a la part interior de la sala, mentre que la part més artística que donava a l'exterior, ara es pot veure des del Saló de Cent.

La següent sala que es visita és la Sala de Consolat de Mar, coneguda també com la sala de l'Expansió Catalana i que allotja les reunions dels regidors. L'any 1958 s'encarregà a Evarist Móra i Rosselló la seva decoració, que amb grans plafons de fusta cobreix totes les seves parets amb marqueteria, reproduïnt l'expansió catalana dels segles XIII i XIV.

Orientat cap a la plaça de Sant Jaume i més gran que l'actual despatx oficial de l'alcalde, hi ha el Despatx d'Honor de l'Alcalde, amb panells pintats per Xavier Nogués l'any 1932, simbolitzant els fets importants esdevinguts a la ciutat durant el segle XIX, com l'enderrocament de les muralles el 1854 per engrandir la ciutat, el moviment cultural de la Renaixença Catalana de principis dels anys 1830, els cors de Clavé i la industrialització.

Al costat, hi ha la el Saló Carles III, des del costat s'accedeix a la balconada principal de la façana neoclàssica. Per la seva decoració, s'encarregà al pintor Josep Pey i Farriol, l'any 1929. Al sostre i a les cornises està representada l'època borbònica a Barcelona durant el segle XVIII, al voltant de la imatge central de Carles III a la seva entrada a la ciutat.

La última sala que es pot veure abans de baixar cap al pati interior central és la Sala de la Ciutat, coneguda antigament com el Saló de la Mare de Déu del Pilar. En les parets hi ha uns murals d'Antoni Vila Arrufat, coneguts com Al·legories de la història de Barcelona (1958-70), on espot veure les principals etapes de l'evolució de la ciutat.

Al sostre hi ha el mural de l'Al·legoria del lema de la Junta de Comerç (1929) de Ricard Canals.

Des del vestíbul de la planta baixa fins a la galeria gòtica i el Saló de Cent, hi ha l'escala d'honor, construïda per Pere Falqués l'any 1894; però d'aquesta primera construcció poc en queda, ja que l'any 1929 la va reconstruir Adolf Florensa. En aquesta segona construcció, l'escala va passar de tenir dos trams a tenir-ne tres, per tal de donar-li una imatge més atractiva.

En ella es pot veure un escut de pedra de la ciutat, que va estar situat a l'antic portal de Sant Antoni, i els dos tapissos dels consellers, que mostren la protecció del Consell de Cent a les indústries de la ciutat, com la del vidre, i al comerç exterior.

El patí interior forma part de la construcció original de l’edifici, tot i que l’any 1830 es va destruir a causa d’obres i es va reconstruir l’any 1929. Originalment s’hi accedia des de la façana gòtica, però avui s’hi accedeix des de la plaça de Sant Jaume. Consta d'arcuacions d'arcs ogivals sobre columnes i entre elles hi ha tota una mostra d'escultures d'artistes vinculats a Barcelona, i dels quals es veuen obres als carrers i places de la ciutat, com ara el Sant Jordi de Josep Llimona, La deesa i la Puixança de Josep Clarà, Esperit Mediterrani de Frederic Marès, els tres gitanets i Maternitat de Joan Rebull, Dona de Joan Miró, Dona asseguda de Manolo Hugué, Urà de Pau Gargallo i altres.

La Casa Bacardí (Sitges)

(13/04/2013) L'any 2010 s'inaugurà la Casa Bacardí a Sitges, ciutat que va veure néixer Facundo Bacardí Massó, fundador d'un dels roms més populars del món, amb l'objectiu de convertir-se en un centre de visites internacional, equivalent europeu del museu Bacardi situat a Puerto Rico. Aprofitant un dia gairebé d'estiu, hi anem...

El centre de visites es troba en l'històric Mercat Vell, un edifici modernista del 1890 construït per l'arquitecte Gaietà Buigas, situat en el casc antic de Sitges, al costat de l'Ajuntament. Es tracta d'una construcció d'una sola nau amb una coberta a dues vessants, amb una façana de maó vist i simètrica. La projecció de l'edifici va coincidir amb un viatge de l'arquitecte per França, Bèlgica i Itàlia, on va estudiar les tècniques arquitectòniques més avançades de l'època, que després aplicaria als seus propis projectes. Gaietà Buigas i Monravà, es també autor, entre altres, del monument a Cristòfor Colom de Les Rambles de Barcelona.

La visita ofereix als assistents conéixer una mica la història i evolució de la companyia Bacardí, fundada a Cuba l'any 1962 per Facundo Bacardí, així com l'elaboració del Rom Bacardí Superior i finalment aprendre a fer algun dels còctels originals com el cubalibre o el mojito. Les visites són guiades, i en funció de l'hora es realitza en català, castellà o anglès i duren al voltant de 45 minuts, i s'han de concertar prèviament, mitjançant la pròpia web www.casabacardi.es, en Turisme de Sitges on en l'entrada del mateix edifici.

El centre està dividit en diversos espais, començant per la Sala Heritage...


La Sala Heritage

Espai on se'ns dóna la benvinguda als visitants i s'explica la relació entre Sitges i Facundo Bacardí. Des de finals del segle XVIII i fins el primer terç del segle XIX, milers de joves del Garraf van marxar cap a les Amèriques amb el somni de fer fortuna. I abans de fer-me a la mar, ofereixo dues misses a la Verge del Vinyet, dues més a Santa Tecla, Sant Sebastià, Sant Elm i Sant Bartolomeu i quatre rosaris a la Verge del Carme, perquè porti a bona fi el meu viatge. Així començava l'aventura de molts joves sitgetans abans d'emprendre el viatge al Nou Món.

Facundo Bacardí va néixer a Sitges, l'any 1815. Amb només 15 anys, va abandonar la seva casa del carrer Sant Pere, família i vida per emigrar a Cuba. Fill d'un comerciant de vins, aviat fundà una botiga on venia licors europeus, però el seu somni era fer un licor diferent i esquisit. Després de dues fallides de les seves empreses, va descobrir en una destil·leria de Santiago de Cuba un alambí de coure i ferro fos, que donà origen a la creació el 4 de febrer de 1862, de la companyia Bacardí i revolucionant el món de les begudes espirituals amb la creació del Rom Bacardí Superior, el primer rom envellit blanc, pur i equilibrat, perfecte per a mesclar.

(la pàgina web no usa l'accent sobre l'i final, i per tant moltes persones diuen Bacardi, mentre que d'altres continuen pronunciant-lo Bacardí amb l'accent)

El fill menor de don Facundo, José Bacardí, va prendre la decisió, l'any 1880, d'expandir el negoci familiar fora de Santiago de Cuba, a La Habana. Nombrossos galardons, premis i medalles vingueren a continuació, en les diverses exposicions comercials i fires de tot el món, sent el rom més galardonat del món. Vuit medalles d'or apareixen en la botella del rom Bacardí, quatre a cada costat de l'escut d'armes espanyol, distintiu va aconseguir l'any 1888 durant l'Exposició Universal de Barcelona, quan la reina regent Maria Cristina otorgà a la companyia l'honor de ser "Proveïdor de la Casa Reial".

Les vendes de Bacardí s'incrementaren i a inicis del segle XX, es van extendre fora de Cuba. L'any 1910, a Barcelona, es construí una planta embotelladora, convertint-se així en la primera empresa multinacional de Cuba. Després de la Revolució Cubana, la companyia va haver de trasl·ladar les seves operacions a Puerto Rico, on actualment hi ha la destil·leria de rom més gran del món.



En la sala, amb un mapa de la vila, també podem veure la influència sobre Sitges amb la tornada dels americans acompanyats de les seves fortunes i la construcció de les seves cases.

Sobre uns plafons, es pot veure l'evolució del símbol de la companyia: el ratpenat. L'origen del mateix es déu a donya Amàlia, esposa de don Facundo, que va descobrir entre les vigues de la destil·leria una colònia de ratpenats. Símbol de l'optimisme i sabidura, en la sabiduria cubana, i de bona salut, fortuna i unitat familiar, en l'espanyola, Amàlia va suggeir al seu marit que l'utilitzés com a símbol per al nou Rom Bacardí Superior, i així va ser des de llavors.

Un altre símbol de la companyia, i que es pot veure en cadascuna de les fàbriques de la companyia en tot el món, és el cocoter. Un dels fills, anomenat també Facundo Bacardí, va plantar un cocoter en la destil·leria original. Es va dir llavors que la companyia aguantaria mentre que el cocoter ho fes també. Així va ser fins el 1959, quan el cocoter es va assecar i poc després les propietats familiars de la illa van ser expropiades sense compensació, a arrel de la revolució cubana de Fidel Castro.

Al mig de la sala, una rèplica en petit de l'obra Mirant al futur, que es troba en el passeig marítim de Sitges. L'escultura, data de l'any 2009, i va ser realitzada per Lorenzo Quinn, i és un homenatge al fundador de Bacardí. La peça està composada per una base de pedra de Sitges, material que representa els valors del fundador. Damunt, s'alça un gran cercle d'acer que representa les dimensions globals de la marca, del que sorgeixen dues mans obertes de bronze, que pretén aconseguir el cel deixant volar els somnis. El cercle es tanca amb el ratpenat, icona de la companyia Bacardí. La base compta amb una placa amb un retrat de Facundo Bacardí i una explicació sobre la seva vida i visió.

Abans de passar a la segona sala, se'ns fa una foto per grups, davant d'un mural on es pot veure una de les fàbriques Bacardí, que et donen abans de sortir, en color sèpia.


La sala del procés d'elaboració

En aquesta sala s'ensenya les diferents fases del procés d'elaboració del Rom Bacardí Superior i els processos pioners que don Facundo va aplicar per aconseguir un rom suau i equilibrat, endinsant-nos en l'univers de les melasses, alambins, barrils i processos de filtrats.

De forma experimental, un dels visitants mola canya de sucre a una antiga premsa, i descobrir què es la melassa, amb un sabor a regalèssia molt forta. Don Facundo va ser el primer en redestil·lar aiguardent i creà així el redestil·lat, que permetia mesclar els productes resultants i crear un rom més suau i equilibrat. S'explica també que el rom envelleix amb barriques de roure americà i posteriorment es filtra per carbó vegetal, per eliminar impureses. També es fa una cata dels aiguardents que s'utilitzen per a la mescla final del Rom Bacardí Superior.


El Bacardi Lounge Bar

El tercer espai és un impressionant lounge bar amb una estètica avantguardista on coctelers profesionals realitzen una clase magistral de dos còctels com són el mojito i el cubalibre, que juntament amb el daiquiri i la pinya colada formen els quatre còctels originals Bacardí.

1862. Una nit càlida. Sona la música i... tot es va combinant: la menta, la llima, el gel picat, el rom Bacardí. De sobte... màgia! mojo! MOJITO! S'acabava de crear el primer MOJITO ORIGINAL. Un petit conjur que ja fa prop de 150 anys que encisa tothom amb la seva frescor i el seu equilibri.

1898. Al bar Venus de Santiago de Cuba, era a punt de revelar-se un secret. Agita una mica de llima, sucre, gel picat i rom Bacardí, va mussitar J.S. Cox, enginyer de les mines Daiquirí, al barman. I aquell DAIQUIRI ORIGINAL va embruixar tothom: qui el va tastar es va enamorar del seu gust sofisticat. Des d'aleshoes, ha continuat seduïnt arreu del món.

1900. Aquella tarda, a l'American Bar de La Habana, es respirava la llibertat. S'havia acabat la guerra i uns soldats cridaven, en castellà: "VIVA CUBA LIBRE!". Brindaven amb Coca-Cola combinada amb rom Bacardí, gel i llima espremuda. Era el CUBA LIBRE ORIGINAL. Des d'aquell moment es diu així i es prepara així.

1922. Els vespres al Carib tenen gust de calor i de palmeres. Tradicionalment, les dones criolles preparaven una beguda amb pinya madura, gel, sucre i llima, tot ben agitat, fins que un bon dia, algú va afegir rom Bacardí a la mescla. Acabava de néixer la PINYA COLADA ORIGINAL. L'any 1937, algú va incorporar crema de coco a un còctel que, des de Puerto Rico, ha arribat fins avui.





Després de la demostració, els visitants tenim l'oportunitat de fer nosaltres mateixos i beure un dels dos còctels que ens han ensenyat prèviament, en el Lounge Bar o en la terrassa.

La companyia que va crear don Facundo s'ha convertit en Bacardi Limited, la companyia privada de begudes espirituals més gran del món, que produeix i comercialitza una àmplia varietat de begudes alcohòliques reconegudes globalment, amb un portfoli de més de 200 marques i amb presència en més de 100 païssos. En una de les vitrines es pot veure alguna de les marques que actualment Bacardí distribueix, com els productes de la companyia Martini & Rossi que va adquirir el 1992, o la ginebra Bombay Sapphire, entre d'altres.


La terrassa Bacardí

En l'últim espai es pot beure tranquilament el còctel que t'has preparat prèviament, en la terrassa exterior del complex, en un ambient tipus chillout, que funciona de manera exclusiva pels visitants del centre.


Preu visita: 7€ (inclou degustació, còctel original Bacardí i fotografia)

Terezin. La Petita i la Gran Fortalesa

A uns 60km de Praga, trobem Terezin, allunyat dels circuits turístics típics del pais, que es mouen bàsicament entre la capital txeca i la ciutat-balneari de Karlovy-Vary. Els seus orígens es remunten al segle XVIII, quan l'emperador austríac Josep II va decidir construir una fortalesa, en la confluència dels rius Labe i Ohre, com a part d'un projecte de sistema de fortaleses de l'imperi, mai executat i acabat, per a protegir la regió de Bohèmia de les tropes enemigues durant les guerres entre els imperis austríacs i prussians. Tot i així, la fortalesa mai va ser provada contra les forces enemigues. El nom va venir donat en honor al nom de la mare de l'emperador, Maria Teresa d'Àustria, que va regnar entre 1740 i 1780. El complex militar consistia en la Gran Fortalesa i la Petita Fortalesa, separades entre elles per uns 500 metres, al costat d'una zona fortificada, amb bastions massius, baluards, fossars inundables i una extensa xarxa de passatges subterranis. Amb el temps, les fortaleses van canviar de funció, passant la gran a ser guarnició militar i la petita presó.

Quan l'Alemanya nazi va invadir els Sudets, la regió limítrofa entre Alemanya i Txecoslovàquia, en setembre de 1938 van ocupar les dues fortaleses i els li varen donar, de nou, funcions diverses. La Gestapo va continuar mantenint-la com una presó i va establir un camp de concentració en la Keline Festung (la Petita Fortalesa) i en novembre de 1941, la Grosse Festung (la Gran Fortalesa) va ser transformada en un gueto, presentant-la posteriorment els nazis al mon exterior com un model d'assentament jueu. Amb l'ocupació alemanya, Terezin passà a denominar-se Theresienstadt.

Per la petita fortalesa, van transitar més de 32.000 presoners, principalment ciutadans txecs. La vida era molt dura per les dolentes condicions de la presó, malalties, tortures i execucions per part del seus carcellers, morint més de 2.600 persones, en aquest lloc, que servia d'estació de trànsit cap als camps d'exterminis als quals eren transportats amb el temps.

El 3 de maig de 1945, el control del camp va ser transferit pels alemanys a la Creu Roja, i tres dies després, el 8 de maig, l'Exèrcit de la Unió Soviètica entrava en Terezin. Finalitzada la guerra, la petita fortalesa passà a ser un centre de detenció d'alemanys extradits a Txecoslovàquia. El 1947, per iniciativa dels que van ser presoners i familiars de les víctimes, el govern txecoslovac va crear el Memorial de Terezin i obrí les seves portes al públic, per recordar les desastroses conseqüències de la privació de llibertat, de democràcia i dels drets humans.

LA PETITA FORTALESA

S'accedeix a la petita fortalesa per un camí, amb un gran camp de color verd amb centenars de tombes, i presidit per unes grans creu cristiana i Estrella de David, diferenciant les dues parts del cementiri. Es tracta del Cementiri Nacional, establert el 1945 per les víctimes de la Gestapo en la Petita Fortalesa, el Gueto de Terezin i en el camp de concentració de Litomerice, que es trobava a uns quilòmetres de Terezin.

A petició d'aquests, van ser exhumats els cossos de sis foses comuns dels voltants de la Petita Fortalesa que havien sigut usades entre març i maig de 1945. En setembre de 1945, en presència d'antics presos i familiars dels morts, es va celebrar un funeral per les 601 víctimes exhumades, davant d'un nombrós públic i autoritats. Després de l'exhumació de diverses foses comuns, el Cementiri Nacional acull gairebé 2.400 tombes individuals. Molts milers més, estan enterrats en foses comuns marcades amb cinc pilons. En conjunt, descansen unes 10.000 víctimes en aquest Cementiri.

La visita es pot fer per lliure o agafant una guia, sent recomanable la segona opció ja que s'explica detalladament la història del lloc i les diverses instal·lacions que es poden veure (Preu entrada completa a tots els recintes de Terezin: 210Kč per persona més 50Kč per poder fer fotos en la Petita Fortalesa). Un cop comprades les entrades, la visita guiada s'inicia per les oficines on s'identificava i es fitxava a les persones que anaven arribant. Al costat es trobava la oficina del comandant de la presó, que com es podia esperar en un lloc d'aquest tipus, va ser dirigida pel comandant Heinrich Jöckel, conegut per la seva crueltat entre els presoners.

El lema Arbeit Nacht Frei - El treballs ens farà lliures - presideix l'entrada al primer pati, a l'igual que fa en els altres camps de concentració.

El primer pati estava dividit en els blocs A i B, en els quals hi havia 17 cel·les comuns i 20 confinaments independents, en els quals s'utilitzaven per aillar als presoners sentenciats a càstigs severs.

Habitació rere habitació es pot anar coneixent informació sobre els horrors que es produïen aquí, com una habitació de no més de 10m de llarg per 5m d'amplada, on passaven els seus primers dies en grups de 80 persones.

En la zona de cel·les, hi ha una de ben significativa: la que va estar, entre 1914 i 1918, el serbi-bosnià Gavrilo Princip, l'assassí de l'arxiduc Francesc Ferran d'Habsburg, en 1914, fet que va ser un dels detonants de la Primera Guerra Mundial, i desencadenant el joc d'aliances pel qual Alemanya donaria suport a Austria-Hongria i Rússia, França i la Gran Bretanya a Sèrbia. El 28 d'abril de 1918, va morir de tuberculosi.

Una instal·lació que pot sorprendre són els lavabos i la gent on es podia netejar i afaitar-se, ben amples, però que era simple façana per enganyar als membres de la Creu Roja que visitaven el camp, i poder mostrar a ells, que es respectaven les normes sanitàries.

Seguidament es passa per davant del mur on es va escapar un dels presoners, una autèntica fita, ja que gairebé ningú va aconseguir escapar-se d'aquest lloc.

Formant part de la fortificació original, es pot caminar per un passatge subterrani, estret, fosc i claustrofòbic, de més d'un quilòmetre de longitud, que permet accedir a altres llocs del recinte...

Un d'aquests llocs, és el patíbul, des d'on penjaven de la forca als presoners, i camp de tir i d'afusellament, on es pot veure restes dels trets en el mur sobre el qual disparaven.

Abans d'accedir a un quart pati amb més barracons, que es van construir-hi durant la Segona Guerra Mundial, es passa per un petit memorial on es poden veure terra dels diferents camps de concentració que van instal·lar el règim nazi tant d'aquest país com d'altres.

En 1994 es va crear una exposició permanent dedicada la història de la presó que va ser testimoni de la persecució de la nació txeca sota el domini nazi, i recorda els destins dels presos txecs transferits a altres camps de concentració. L'exposició està formada pels següents elements: una exposició d'art del Memorial de Terezin, Terezin entre 1780 i 1939, el camp de treball forçós de Litomerice 1944-45, camp d'internament per a alemanys i la Petita Fortalesa 1945-1948.




LA GRAN FORTALESA

Aquí es va establir el gueto jueu. Els primers jueus arribaren el 1941, provinents de Praga i Brno. A finals d'aquell any ja hi havien més de 7.000 jueus txecs en Theresienstadt, que vivien en un estricte confinament en els antics barracons austríacs i sense cap mena de contacte amb els altres 7.000 habitants civils de la ciutat, que no van abandonar les seves cases fins el juny del 1942.

El gener del 1943, Reinhard Heydrich, cap de les SS i el Reichsprotektor de Bohèmia i Moràvia, va anunciar en la Conferència de Wannsee que Theresienstat era un gueto especial per als jueus majors de 65 anys i jueus amb ferides o condecoracions de la Primerra Guerra Mundial. Per al món exterior, Theresienstadt havia de ser una colònia jueva model, i durant les visites de la Creu Roja, es seleccionaven els presoners que presentaven un millor aspecte per tal de fer veure que duien una vida tranquil·la i feliç. Altres presoners simulaven caminar pels carrers com si fossin lliures, amb nens i falses esposes amb ells. Inclús es va rodar una película amb el nom Der Führer schenkt den Juden eine Stadt (El Führer regala una ciutat als jueus). Després de la filmació, la decoració de falses botigues i cafès i els utensilis van desaparèixer i la realitat tornà al camp de concentració. Les persones que van intervenir, director, actors i altres, van ser seguidament portades a Auswitch on van morir.

D'acord amb l'entrada comprada en la Petita Fortalesa i la ruta indicada, el primer lloc a visitar és El Museu del Guetto, un edifici construït en el segle XIX per allotjar una escola. Durant el gueto servia com a la casa dels nens número L 417, per a nens entre 10 i 15 anys. Era famosa entre les altres cases per l'elevada qualitat dels seus treballs i els resultats que van obtenir en les diverses activitats que les que els nens estaven involucrats. Lliçons que estaven prohibides es va dur a terme aquí, així com reunions i programes culturals que van tenir lloc amb les figures més destacades del món acadèmic, l'art i la política que van ser empresonats també a Terezin.

La comunitat de Terezin es va assegurar que tots els nens del gueto rebessin una esmerada educació. Encara que els nazis van decretar que tots els nens a partir d'una determinada edat havien de dedicar-se a treballs productius, el treball en els escenaris era considerat com a treball, i l'educació dels nens sovint es va camuflar com a treball o activitat cultural. Aquesta situació afectà a 15.000 nens, dels quals només 1.100 van sobreviure al final de la guerra.

Una de les coses més impactants són els dibuixos dels nens, que van expressar d'una forma clara i crua l'horror que vivien, de la mà de la seva mestra, l'artista Frield Dicker-Brandejsová. En les diverses sales d'exposicions, es poden trobar fotos, eines diàries, roba, llibretes, nines, cartilles escolars i molts més objectes.

En una de les sales, hi ha una dedicada als nens que van morir en Terezin o que van ser enviats als camps d'extermini, amb un enorme mural que ocupa tres de les quatre parets de la sala on apareixen els noms i cognoms de tots aquells nens que van perdre la vida.

També hi ha un cine on es pot veure un documental amb la història d'aquest camp de concentració, a l'igual que es troba en la Petita Fortalesa, i amb fragments del film que els nazis van rodar i que s'ha comentat abans (Es pot demanar que et fiquin la Versió Original en espanyol).

El següent punt de la visita ens porta a les Casernes de Magdeburg, que durant el gueto era el centre del govern jueu, el Judenrat. Avui allotja el Centre de Convencions, juntament amb diversos elements d'exposició: una rèplica d'una habitació del període del gueto, música en el gueto de Terezin, art en el gueto, treballa literaris i teatre en el gueto de Terezin.

Com en altres guetos, el Judenrat controlava el seu govern i el seu treball cobria totes les branques de l'activitat del gueto: manteniment de registres estadístics, departament de treball, alimentació, neteja, allotjament, un departament financer i comptable, un departament tècnic que controlava el subministre d'aigua i electricitat, un de construcció i una brigada d'incendis, un de salut i assistència social, encarregat dels centres de salut, l'orfenat, l'asil i dels enterraments.

En aquestes casernes, també hi havia una sala en la qual es portaven a terme representacions teatrals, especialment l'òpera de nens Brundibar, que va ser representada més de 50 vegades. El seu compositor, Hans Krasa, un jueu empresonat en Theresienstadt va morir posteriorment en Auschwitz.

Les casernes, els edificis d'apartaments i cases, casernes de nova construcció de fusta, i també en moltes golfes desproveïdes de mobles, van ser utilitzades per allotjament. L'octubre de 1942, més de 6000 persones vivien a les golfes. Aquests allotjaments van portar grans problemes higiènics i van propiciar la propagació d'epidèmies. A més, la falta de privacitat i la lluita interminable amb els paràsits romania indeleble en la rutina diària del gueto.

Sortint de les muralles fortificades, hi ha les restes de les vies ferroviàries per on arribaven i sortien els presoners jueus cap als camps d'extermini de l'Est.

Les cendres de les víctimes cremades del gueto van ser guardades en un columbari, que forma part de la fortificació original. Milers de caixes de fusta o de paper contenen les cendres que van ser guardades en els prestatges de fusta entre 1942 i 1944. Seguint les ordres del comandament de les SS, unes 3000 urnes van ser enterrades a terra prop del camp de concentració de Litomerice al novembre de 1944, mentre que les cendres d'altres 22000 urnes van ser llançades al riu Ohre, a les afores de Terezin. Les dues mesures estaven destinades a encobrir les petjades dels crims perpetrats pels nazis a Terezin.

En les Sales Cerimonials i el Dipòsit Central de Cadàvers del gueto, els cossos dels morts eren recollits i les persones respectaven els seus últims respectes.

Una mica més allunyat de la fortificació es troba el Cementiri Jueu i el Crematori amb una exposició permanent sobre la mortalitat i els enterraments en el gueto.

Els morts en el gueto jueu van ser enterrats, des de l'inici, en fosses comunes i tombes individuals, desenvolupant-se així el Cementiri Jueu, en el qual descansen unes 9.000 víctimes del gueto.

Els nazis també van decidir crear un crematori, construït pels presoners del gueto, que va entrar en servei en el setembre de 1942, i que va ser utilitzat no només amb els morts del gueto, sino també amb els de la presó de la Gestapo de la Petita Fortalesa i, posteriorment, amb els que provenien de Litomerice. Segons els registres del crematori, unes 30.000 persones van ser cremades aquí.

En la part central de l'edifici es trobaven quatre forns dièsel. En la part frontal, s'aprofitava per a descarregar als taüts amb els morts. Les despulles eren introduïdes sense els taüts, únicament en les taules inferiors sobre les quals havien estat col·locats. D'aquesta manera, les parts superiors dels taüts eren re-aprofitades contínuament. Alguns cadàvers eren sotmesos a autòpsies abans de ser incinerats, per a determinar les causes de la mort. Un cop incinerats, i separats els fragments d'or de les restes de les pròtesis dentals, les cendres eren ficades dins d'urnes, que posteriorment es transportaven al Columbari.

El darrer punt de la visita ens porta a un edifici que va adquirir el Memorial Terezin, fa uns anys, en el carrer Dlouha número 17. Per entrar, s'ha de trucar al timbre, per tal que t'obrin la porta i accedir-hi.

Allà, en una antiga casa de camp d'un dels patis típics de la ciutat, hi ha una Sala d'Oració Jueva, amb pintures originals i inscripcions parcialment preservats en el sostre i les parets.

I en el mateix pati, pujant per unes escales, es pot veure com vivia una família jueva en aquells temps en un espai tan reduït, i ple de gent.





COM ANAR PEL TEU COMPTE

Sortint de la parada de metro de Nádrazí Holesovice (línia C), i travessant la carretera, hi ha una estació d'autobusos. El de Terezin surt des de l'andana número 7 i la línia arriba fins a Litoměřice. Els bitllets es compren en el mateix autobús i el trajecte costa 88Kč. Una vegada es passa per la Petita Fortalesa i el Cementiri Nacional, es pot prémer el botó de la parada, deixant-te l'autobús entre la Petita i la Gran Fortalesa.

Per a la tornada, l'autobús s'agafa des de la la plaça central de la Gran Fortalesa, al costat del Museu del Gueto. Per la plaça hi ha diverses parades de línies. Només es buscar la que porta a Praga.


Anar a: Index de Praga