De Castellcir al Castell de la Popa

Sortida que ens durà des del petit poble de Castellcir, amb més de 600 habitants, situat en ple Moianès, al seu castell, conegut popularment com el Castell de la Popa, per la forma que té la roca que li serveix de base. A la tornada, aprofitarem per veure també l'església de Sant Andreu, una de les parròquies que forma part del terme municipal.

Venint de Barcelona, s'arriba per la C-59, passant Caldes de Montbuí i Sant Feliu de Codines, i un cop arribat a Castellcerçol, s'agafa un desviament cap a Castellcir, per la BV-1310. Un cop arribat al poble, es pot deixar el cotxe en un aparcament al costat d'un punt d'informació que hi ha en la rotonda, enfront d'una escola.




El terme de Castellcir està format per les antigues parròquies de Sant Andreu de Castellcir, Santa Coloma Sasserra, la Vall de Marfà i alguns masos de Sant Quirze Safaja. Fins al darrer terç del segle XX era un municipi rural d'hàbitat dispers, sense cap més nucli de població aglutinat que quatre cases arrenglerades en el Carrer de l'Amargura, on ara hi ha la Casa de la Vila, l'església parroquial actual amb la casa rectoral i les dependències parroquials annexes, el CEIP La Popa i els comerços del poble, a l'entorn de les places de l'Era i de Santa Maria.

El topònim de Castellcir està format per dos elements: el primer, òbviament, fa referència al castell del lloc i es considera que la segona part, cir, fa referència a un antropònim. Segons l’historiador Salvador Miralda, les primeres notícies de l’indret daten del segle XI i corresponen a la construcció de la primitiva església dedicada a Sant Andreu, la construcció de la qual va ser possible gràcies al noble Cir o Cirus. El castell, però, hauria estat edificat amb anterioritat.

El camí s'inicia per una pista, al costat mateix de l'escola i d'un pal indicador, en lleugera baixada, i s'ha de seguir sempre el camí principal, passant pel costat de la Riera de Castellcir -que esdevé el riu Tenes a partir de la població de Sant Quirze de Safaja-, fins més o menys al km 1,7 on en una nova bifurcació, s'ha d'agafar el camí de l'esquerra (el de la dreta va cap a l'església de Sant Andreu, camí que farem a la tornada).

Seguint per l'esquerra, es passa pel costat de la masia de Ca l'Antoja, documentat des de 1666. Era la casa pairal de Joan Antoja, un activista borbònic de Centelles durant la Guerra de Successió.

A partir d'aquí, sense estar gaire senyalitzat, de manera clara, es seguir una mica la intuició. Al menys, hi ha dos camins per arribar, i per l'anada sempre anem agafant la pista principal, i que va vorejant l'esperó rocós d'una petita serra on hi ha el castell, que va apareixent i amagant-se pel camí, fins que finalment, gairebé una hora després, s'hi arriba, a 858 metres, i passar diverses barreres metàl·liques que serveix per a què no s'escapi el ramat de la zona.

Els primers documents que parlen del castell daten del 1107 quan, pertanyent a Guillem Ramon d’Òdena, aquest noble va testar a favor d’Arnau i Ponç la Roca de Castellcir amb les seves batllies, parròquies i pertinences, tal com li havia llegat el seu pare, encara que es tenen constàncies prèvies de l'existència del lloc. Com és habitual en aquest tipus d'edificis, la seva propietat passà a mans de diferents cavallers i nobles, i va ser lloc de setges i escaramusses diverses, fins que l'any 1942 va ser venut a un particular.

Les edificacions que formaven el castell es van preservar força bé fins a la meitat del segle XX, perquè hi hagué masovers durant molt de temps, cosa que va propiciar que utilitzant les seves dependències evitessin abans de la seva ruïna si bé alterant bona part de les seves estructures com a castell. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. En fotos, fetes al voltant del 1920, es pot veure com estava. A dia d'avui, ja no és així i només en tenim les seves restes i el deteriorament continu del temps, amb cap administració que se'n faci càrrec.

El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 metres quadrats, repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant.

El castell té un únic accés, situat al sector nord-oest del cos principal. És un portal adovellat en arc de mig punt, resseguit per un segon arc fals que realça les dovelles del primer. Un cop traspassat aquest portal, hom es troba dins del cos principal, un rectangle cobert amb volta de canó. Els murs que el sustenten són gruixuts: 1,35 m. La sala de la planta baixa es clou amb tres espitlleres que donen al sud-est, i dues portes, una a cada costat, que s'obren a les altres dependències del castell. De la sala que hi havia al nord-est, només en queden els basaments de les parets, on es pot veure una sagetera; al sud-oest hi havia una altra sala, que tenia a l'interior una cisterna. Restes de més dependències i del murs que cloïa el recinte es conserven completant els elements d'aquesta plataforma superior.

A l'extrem est del penyal, hi ha l'antiga església romànica de Sant Martí de la Roca, reformada al segle XVI. Es té constància que hi havia un retaula d'escassa importància amb la imatge de Sant Martí.

Un cop vist el castell i baixades les escales de la porta principal, s'ha de envoltar l'esperó rocós, per la part est, i veure la seva forma abalmada i de vaixell, i que dóna el nom popular de la Popa al castell.

De baixada, agafàrem el mateix camí, fins a una bifurcació amb un camí que preveiem més recte, com així va ser, passant per un altra barrera metàl·lica. A prop es troba la Torrassa dels Moros, que no la vam veure, un lloc de guaita per a la seguretat dels senyors del Castell.

Un cop arribats al camí que condueix a l'església de Sant Andreu amb el seu cementiri i l'antiga rectoria, l'agafàrem, passant pel costat de l'embassament de Sant Andreu, conegut també com la Bassa Petita o de Cal Jaumet, una antiga bassa de molí, convertida en embassament, que recull l'aigua de la riera de Castellcir, i que forma part de la xarxa d'abastiment d'aigua al poble de Castellcir. En uns deu minuts s'hi arriba.

L'antiga església parroquial de Sant Andreu, tot i representar el centre neuràlgic de Castellcir en els seus origens, es troba allunyat de l'actual nucli urbà. L'església apareix documentada des del 939, i l'any 1011, ja constava com a parròquia de ple dret. Més endavant es va construir un nou temple consagrat el 1032 pel bisbe i l'abat Oliba, i és l'edifici que perdura fins a l'actualitat, amb substancials modificacions, transformacions que han suposat una mutilació important de l'església primitiva.

El temple, de planta basilical, està format per una nau central i dues naus laterals, una de les quals la situada al nord, conserva encara la seva absidiola original, recolzada sobre la roca i ornamentada a l'exterior per un fris d'arcuacions cegues i bandes llombardes i lesenes.

Totes les naus són de volta de canó seguida. La nau central apareix capçada per un cos de planta rectangular, on hi ha el presbiteri, i que dóna accés a la sagristia, també de forma quadrangular. Aquestes dues peces substitueixen els originals absis central i absidiola, respectivament. Es conserva també una interessant part de la tribuna o porxo d'un cor del segle XII, suportada per columnes amb capitells amb ornamentació idèntica de tipus vegetal geomètric.


El campanar està format per un prisma rectangular que s'integra als peus de la nau nord, de planta baixa i tres pisos, amb una línia d'imposta ressaltada.

Amb cementiri propi, l'antic cementiri de la parroquia i avui en dia esdevingut municipal i encara en ús, forma un petit veïnat no agrupat conjuntament amb la masia de Cal Tomàs, la Rectoria Vella i les properes de Can Gregori, Cal Jaumet i la Codina.

Cal Tomàs és una masia del segle XVIII, amb la façana principal orientada a migdia. Està coberta a doble vessant, tot i que el vessant que aiguavessa cap al nord correspon a la part més vella de conjunt, el que és pròpiament la Rectoria Vella, l'antiga rectoria de la parròquia. Aquesta part de la casa posseix una llinda amb la data de 1731 i una pedra angular amb la de 1718.



Vist el conjunt, tiràrem camí enrere, per anar a buscar el cotxe, i acabar l'excursió.


Resum de l'excursió (25-05-2013)

Distància: 9.78 km
Temps: 2:35:37
Altura guanyada: 305m
Altura mínima: 676m
Altura màxima: 825m