El Museu Agbar de les Aigües

A Cornellà de Llobregat trobem el Museu Agbar de les Aigües que ocupa els edificis modernistes de la Central Cornellà, enmig d'un parc enjardinat, la planta que Aigües de Barcelona va inaugurar el 1909 per extreure aigua de l'aqüífer (1) de la vall baixa del riu Llobregat i abastir així Barcelona, una ciutat que en aquell moment es trobava en plena expansió. Així, l'edifici principal acull l'exposició permanent del museu on conviuen el patrimoni industrial de l'any 1903 amb una museografia que el revalora i ahora presenta diverses aproximacions a l'aigua.

Avui dia, la Central Cornellà continua fent la mateixa funció que ara fa un segle, i la instal·lació hidràulica de vapor original conviu amb les modernes bombes d’impulsió. L'origen de la central es remunta al 1871 quan s'establí a Cornellà l'Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat. El 1905, la Societat General d'Aigües de Barcelona va obtenir el control absolut de la concessió, data a partir de la qual començaria a aixecar el conjunt del parc d'extracció que veiem avui, compost per tres naus bastides entre 1905 i 1909, la xemeneia i un conjunt de pous d'extracció disseminats pel jardí. Dins l'edifici principal, es va instal·lar la maquinària de vapor destinada a produir l'energia necessària per moure les bombes del pou Fives-Lille i les grans bombes d'impulsió encarregades de fer arribar l'aigua a la ciutat.

La recepció, on es fa la venda d'entrades, es troba en un edifici nou, format també per la botiga i un restaurant, al costat mateix del dipòsit circular, un espai polivalent, originalment concebut com a dipòsit d’equilibri (2), destinat actualment a acollir exposicions, concerts, espectacles i una llarga llista d’activitats. En aquest dipòsit s’emmagatzemava l’aigua abans de ser impulsada cap a la ciutat. Construït l’any 1954, amb 2.000 m3 de capacitat, va deixar de ser actiu el 2003, en ser substituït per un nou receptacle de molta més capacitat.

Com a part integrant del museu, els jardins formen espais amb caràcter propi, i des de l'Espai d'Interpretació de la Central Cornellà, el qual podem considerar com a punt de partida del recorregut, ens situa en l'espai i el context històric de la Central Cornellà.

El conjunt arquitectònic original incloïa un grup de tres habitatges, destinats a la residència dels treballadors responsables de mantenir el funcionament ininterromput de la Central Cornellà.

Des dels jardins, es poden veure algun dels pous de la Central Cornellà, fora del recinte del Museu. Aquests pous són la porta cap a les aigües subterrànies, l’accés a la reserva d’aigua dolça de l’aqüífer. El pou més antic i emblemàtic és l’anomenat Fives Lille: va ser construït en 1905 per la Societat General d'Aigües de Barcelona a l'obtenir la concessió de l'aqüífer, i encara actualment s’hi extreu aigua des de 34,35 metres de profunditat.

A redòs del recinte principal, hi ha la xemeneia de 50 metres d'alçada que evacuava el fum procedent de les calderes, resultants de la combustió del carbó, que hi arribava a través d'una galeria de gran diàmetre. El darrer tram del conducte, avui desaparegut, es pot intuir marcat com un passadís al terra de l'espai anomenat Pas de fums.

El gran edifici modernista, del complex industrial original, està integrat per tres naus entrellaçades, de maó massís i amb bigues de ferro. A l'interior de l’edifici hi ha una part important de la maquinària de vapor, que el 1909 havia de moure les bombes d’un sol pou, el Fives Lille. Les tres naus, dues de paral·leles que allotgen la sala de màquines i la de calderes, i una de perpendicular amb la sala d'electricitat, van ser projectades per Josep Amargós i Samaranch.

La Sala de Calderes és la nau principal de l'edifici i s'hi conserven dues de les sis calderes dobles originàries que convertien l'aigua en vapor.

La Sala de l'Electricitat conté les quatre màquines generatrius que, accionades amb el vapor procedent de les calderes, produïen l'electricitat necessària per fer funcionar les bombes del pou Fives-Lille. El quart grup funcionava com a recanvi per no haver d'aturar mai el servei.

Cada grup es composava d'una màquina de vapor horitzontal fabricada per la Société Lyonnaise de Méchanique et Éléctricité, acoblada a una dinamo responsable de produir l'electricitat.

L’energia era transportada per cable aeri fins al pou Fives Lille, les bombes del qual elevaven l’aigua des de 30 metres de profunditat i l’enviaven al dipòsit d’equilibri, on era emmagatzemada temporalment.

L'extracció d'aigua va dependre del corrent continu fabricat en aquesta sala fins els anys 30, quan la instal·lació de vapor va quedar definitivament obsoleta.

La Sala de Màquines és la sala de majors dimensions, amb grans finestrals que faciliten l'entrada de llum natural. Comptava originalment amb dues bombes elevadores, de fabricació holandesa, mogudes per la força del vapor, amb la previsió de poder-ne instal·lar una tercera, si la demanda ho requeria. Es conserva una de les dues antigues bombes d'impulsió que també es movien amb la força del vapor al costat dels actuals, de motor elèctric. Cadascuna tenia una potència de 750 CV, suficient per injectar l'aigua a les canonades i als dipòsits de la xarxa d'abastament urbà.

En la Sala de Calderes es troba l'exposició permanent de l'aigua, on es fa un recorregut per la història del proveïment de Barcelona i de l'àrea metropolitana, així com una aproximació a aspectes relacionats amb la higiene i la salut, les propietats físiques i químiques de l'aigua, i tot el seu gust i olor.



(1) Els aqüífers, veritables mines d’aigua, són formacions rocoses permeables que permeten el pas de l’aigua i la seva acumulació, ja que estan delimitades a la base per un nivell impermeable que impedeix que l’aigua continuï infiltrant-se cap a nivells inferiors. L'aqüifer té dos estrats: el superficial i el profund. Tradicionament, s'havia cobert les necessitats pròpies de les zones rurals amb l'aigua de l'estrat superficial, però per abastir una gran població es va haver de recórrer al nivell més profund de l'aqüífer.

(2) La funció dels dipòsits d'equilibri, enormes magatzems d'aigua on reposava l'aigua potabilitzada, era compensar les diferències entre el cabal d'aigua extret per les bombes d'extracció dels pous i del cabal bombat per les màquines de la Central cap a la xarxa d'abastament. L'increment constant de l'aigua va obligar a construir dipòsits cada vegada més voluminosos.


Entrada: 4,5€ (el primer diumenge de cada més és jornada de porta oberta)
Bibliografia: web museu Agbar