Caldes de Montbui. Circuit de l'aigua termal

Caldes de Montbui, en la comarca del Vallès Oriental, està associada ineludiblement a les aigües termals. En l'època romana es va fundar una estació termal, a finals del segle I a.C., sobre les deus d'aigua calenta que hi brollen. Les termes (del llatí thermae) eren edificis públics amb una funció higiènica i sanitària i constituïen un dels principals llocs de trobada a l'antiga Roma, on els ciutadans es reunien per esbargir-se i fer relacions socials. Al seu entorn es va anar desenvolupant un nucli urbà de considerable importància a causa del renom de les virtuts curatives de les aigües termals que, com demostren les inscripcions epigràfiques recuperades, afavoreixen l'atracció de forasters de Barcino (Barcelona), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró) o Tarraco (Tarragona).

Caldes ostenta la categoria de municipium, des de com a mínim la primera meitat del segle II d.C. El territori dels voltants s'organitza en villae (cases de camp) des d'on s'estructuren i s'exploten els recursos de la terra, sent la producció de vi la principal activitat econòmica. La localització d'un mil·liari (columnes de pedra que es posaven a la vora de les calçades romanes per assenyalar les distàncies mil passus) en Can Vendrell fa evident que l'antic nucli romà de Caldes era un enllaç important dins la xarxa de vies secundàries de la zona, tant per facilitar l'accés al centre termal com per donar sortida als recursos econòmics cap a les principals vies de comunicació de la Catalunya romana.

Des de l'època medieval a Caldes hi ha tres possibilitats d'ús de l'aigua termal: els banys comuns, els banys privats i els banys de l'Hospital de Pobres de Santa Susanna. Els banys comuns (les antigues termes romanes), pràcticament mixtos, són explotats pel Consell del municipi que cobrava una reduïda taxa pel seu ús. A la vila existeixen, des del segle XIV, com a mínim dos establiments de banys privats adreçats a una clientela privilegiada, de la qual forma part la família reial. La primera notícia de l'Hospital data de l'any 1330, quan el rei Alfons el Benigne accedeix a la seva construcció. L'any 1386 el municipi compra una finca al costat dels banys comuns que es destina a l'hospital (l'actual museu Thermalia), i que es reforma l'any 1446. A mitjan del segle XVI, fa funcions de balneari amb serveis de bany gratuïts i de pagament.

Ja des del segle XVI els banys públics experimenten una forta devallada motivada per factors mèdics, religiosos, morals i polítics; els banys privats es mantenen però els comuns entren en regressió. L'any 1650 es clausuren i les piscines exteriors són soterrades i s'amplia així la plaça que es pavimenta amb un enllosat de pedra.

L'ús de l'aigua termal queda restringida als banys de l'hospital de pobres i als establiments privats, que augmenten en nombre en el darrer quart del segle XVII, amb noves cases de banys com Can Grau (Termes la Salut), Can Solà (actual Vila de Caldes) i ja en el segle XVIII amb les de Can Broquetas, Can Llobet (Termes Victòria) i Can Sagrera.

Amb el segle XIX s'entra en l'epoca daurada dels balnearis i en el procés de modernització i industrialització de la vila, que fins aleshores havia tingut un aspecte principalment agrícola. Així, apareix el concepte de balneari quan les antigues cases de bany es transformen en establiments que ofereixen allotjament i manutenció com a complement dels serveis terapèutics. Caldes era la vila termal més importany de Catalunya, i segurament d'Espanya, amb una oferta de vuit balenaris (Broquetas, Can Llobert, Forns, Solà, Can Garau, Alrich, Can Rius i Font) i dos hospitals, un de civil (el de Santa Susanna) i l'altre militar (l'antic Can Sagrera).

Per fer front al gran desenvolupament del fenomen balneari i viles termals que s'inicia en el darrer tram del segle XIX i que ha de continuar fins a l'esclat de la Guerra Civil, progressivament tots els establiments milloren les instal·lacions d'hidroteràpia. Però solament cinc balnearis fan canvis d'acord amb els nous plantejaments hotelers i mèdics (Garau, Rius, Remei, Broquetas i Victòria). A la primera meitat del segle XX s'experimenta un canvi en el lideratge dels establiments termals i els balnearis de Can Rius i Garau perden en importància en benefici del Broquetas i del Termes Victòria (antic Can Llobert), i als anys 20 desapareix l'Hospital Militar.

L'esclat de la Guerra Civil afecta la vida quotidinana dels balnearis. Tot i que no arriben banyistes, amb la mateixa afluència, els balnearis de més cabuda són utilitzats per hospitalitzar ferits i com a centres de cura, repòs i acollida de refugiats. Després de la Guerra, els balnearis de Caldes sofreixen una important devallada, i desapareixen els del Remei (antic Alrich) i Can Rius, però Caldes continua sent una destacada vila termal fins a l'actualitat.

Des del Museu Thermalia i l’Oficina de Turisme s’organitzen visites guiades i una d'elles és el conegut com el circuit de l'aigua termal, que ens porta a visitar les antigues Termes Romanes, la Font del Lleó, el menjador modernista de l'antic balneari de Can Rius, el safareig termal de la Portalera i dels malalts, i per últim, el Molí de l'Esclop (també es visita l’antiga Farmàcia Codina, modernista, si les circumstàncies del negoci ho permeten). Les entrades es poden adquirir, 10 minuts abans de l'hora, al mateix Museu Thermalia, situat en el nucli antic, en la Plaça de la Font del Lleó, i al costat mateix de les termes romanes.

L'edifici gòtic que acull el museu fou, des de l'època medieval i fins als anys 70, l'Hospital de Santa Susanna, que s'adequa com a hospital, posada i residència dels pobres. Aprofitava un antic hostal que fou comprat pel municipi amb la intenció d'instal·lar un lloc d'acollida a l'entrada de la vila, adossat a la capella romànica de Santa Susanna, just davant del portal d'accés a l'històric camí de Sentmenat.

Amb continuitat en l'activitat d'atenció sanitària al llarg dels segles, es coneix la seva funció de balneari medicinal fins al segle XVIII; tot seguit, i durant el passat segle, algunes de les dependències foren comprades pel Balneari Rius i s'entrà en un procés de disputa legal per la seva propietat i funcionalitat. Parcialment, funcionà com a hospital dels pobres fins a la fi de la Guerra Civil per passar, posteriorment, a ésser residència d'avis.

Durant els anys 80 l’edifici va ser completament rehabilitat mantenint de l’Antic Hospital, la façana, les arcades de l’entrada, tres banyeres del segle XVIII i l’encavallada del pis superior.

El Museu es configura com un centre temàtic a l’entorn de la cultura de l’aigua termal, presentant el patrimoni, la història, els personatges i les tradicions de Caldes, a partir de l’aigua que brolla de la terra a 76º C i que ha marcat els seus orígens i la seva personalitat. L'altre eix central del museu és l'art, i en les dues plantes superiors de l'edifici, es mostra l'obra de Manolo Hugué, pintor i escultor i gran amic de Pablo Picasso, que passà les dues últimes dècades de la seva vida a Caldes de Montbui per guarir diverses afeccions òssies. Alhora també s’hi poden veure obres de Picasso que permeten traçar un perfil de l’estreta relació entre aquest i la família de Manolo.

El conjunt termal romà de Caldes de Montbui es situa a l'entorn de la plaça del Font del Lleó, centre neuràlgic, encara avui, de la vila. Aquí es localitza la pràctica totalitat dels brolladors d'aigua termal del municipi i a l'entorn hi ha emplaçats els nombrossos balnearis moderns.

L'itinerari l'iniciem en la mateixa plaça, on resta soterrada sota les llambordes una gran piscina de les termes, i concretament en la Font del Lleó, que dóna nom a la plaça. És el brollador d'aigua termal més conegut de la vila, amb una aigua abundant i constant que surt a 74º C de temperatura, una de les més elevades d'Europa. Aquesta aigua té grans propietats minerològiques i contenen clor, sodi, liti, brom i iode, entre d'altres. L`aigua que surt va a parar als safareigs públics, construits al segle XIX i que avui encara estan en funcionament.

Aquí la guia ens explica l'origen de les aigües termals de Caldes de Montbui, així com el procés de formació de les aigües mineromedicinals que s'inicia amb la infiltració de l'aigua de pluja pels massissos de la Serralada Prelitoral i la plana del Vallés, diluint les sales minerals de les roques que conformen el subsòl d'aquesta zona. Quan aquestes aigües arriben a les zones de granit, entre 1.000 i 3.000 metres de profunditat, s’eleven de temperatura diluint els metalls pesants presents en aquest granit. Una vegada completat aquest procés, i un cop escalfada, l’aigua es carrega de sals minerals i ascendeix per les escletxes de la Falla del Vallès, sorgint de forma espontània a l’entorn de la Font del Lleó.

La Font del Lleó va ser construïda l'any 1581 i renovada l'any 1822, tot i les reformes, la gàrgola i la paret del fons s'han conservat al llarg del temps. L'aspecte actual data del 1927, quan Manuel Joaquim Raspall, la va restaurar, donant-li un aire noucentista: a la font s'hi accedeix per una escala de doble accés, limitada per una banda per grosses volutes i per l'altra per un muret que fa la funció de banc. Franquejant el brollador d'aigua, hi ha dues columnes de granit d'estil dòric que emmarquen la font, i que sostenen una mena de frontó amb l'escut de la vila de Caldes de Montbuí.

Coronant el monument i dominant tot el conjunt, s'hi troba un lleó de pedra, que va fer l'escultor Eusebi Arnau; però no és aquest lleó el que li dóna el nom a la font, sinó la figura del brollador. A cada banda es disposen unes volutes i uns gerros de pedra. Els fanals de forja que envolten la font són d'època modernista.

D'acord amb la Llei de Mines, les aigües termals actualment pertanyen als balnearis, però aquesta font és d'accés públic, ja que l'Ajuntament, com a propietària d'algun dels balnearis tancats, té accés a les aigües. Durant més de cinc-cents anys, ha estat el centre de la vida artesanal, industrial i quotidiana, ja que pastissers, ramaders, pagesos, pellaires, boters, cistellers, cuiners així com molts d’altres oficis, han usat aquesta aigua en la seva activitat diària: rentar roba i plats, posar els llegums en remull, cuinar, pelar les atmetlles... Així, diversos negocis familiars han aprofitat i aprofiten aquesta aigua termal per elaborar els seus productes de forma artesanal, com les ametlles remullades prèviament que fan servir en els seus carquinyolis, així com les pastes Sanmartí, fideuers des del 1700.

Tornem a creuar la plaça, per entrar dins de les Termes Romanes, les més ben conservades de la Península Ibèrica (protegides per un vidre transparent, només es pot accedir a elles a través de la visita guiada, i tota la part exterior que es veu, es fruit de la restauració de l'època on es reconstruia intentant imitar l'estil original). El que es conserva és només una petita part del gran conjunt termal que hi havia en temps dels romans.

Actualment a les Termes Romanes hi podem veure, per una banda, una piscina rectangular d’uns dotze metres de costat llarg, amb cinc graons arrebossats amb una capa d'argamassa, en forma de graderia pels quatre costats, que encara conserva les entrades i sortides d’aigua originals. Es tractava d’un caldarium (piscina d’aigua calenta).

I per altra banda, dues petites piscines en forma d’exedres semicirculars que probablement s’usarien per fer banys individuals de diversa natura.




La piscina rectangular té un paviment, conegut com a opus signinum, fet de picadís de pedra i terrissa barrejat amb calç. Està envoltada per una galeria perimetral amb arcs de mig punt que l'obren cap a la piscina i coberta amb una volta, conservada en part, construïda en opus caementicium.

Aquesta piscina va estar en ús fins al segle XIV i, més tard, ja durant el segle XVII, va ser recuperada com a graner municipal. Damunt les termes, s’hi va construir l’antic ajuntament, enderrocat l’any 1956. Aleshores es van restaurar i es van obrir al públic el 9 de juny de 1957. La intervenció consistí a refer la volta que cobreix la piscina (només se'n conservava l'arrencada de l'original) i les arcades que conformen la galeria sud. Així mateix, es va dissenyar el conjunt d'arcades adjacents a la plaça, a fi de donar-li un caire monumental.

De l'ala nord de la galeria es conserva la paret de tancament, així com les quatre arcades que s'obren a la piscina, fetes amb carreus de pedra sorrenca roja, molt deteriorada. La galeria est conserva les dues arcades adjacents a la piscina, així com l'arrencada del mur de tanca, en el qual s'obren dues fornícules amb un banc seguit, que podrien haver servit de vestidor o bé per prendre banys de vapor, en el supòsit que la piscina correspongués efectivament al caldarium. La galeria sud fou totalment refeta en la restauració esmentada, i la de ponent no es conserva.

Aquest complex s'estenia, com a mínim, per l'Antic Hospital, gran part dels balnearis Rius i Broquetas i l'actual plaça de la Font del Lleó, on es creu que hi havia una gran piscina. De les restes localitzades en el subsòl dels edificis annexes a la plaça destaquen les del Balneari Broquetas, on han aparegut les restes d'una sala per a banys de vapor, les de l'Antic Hospital, sis piscines i diverses canalitzacions de diverses èpoques, i dues piscines en la Capella de Santa Susanna.

Planta del conjunt visitable de la plaça de la Font del Lleó en relació a una reconstrucció hipotètica de la piscina localitzada al mig de la plaça

Entre l'Antic Hospital i les Termes Romanes, hi ha un passadís amb una volta, en la qual s'han recuperat els motius esgrafiats, que dóna accés a l'actual plaça de Can Rius, dins de l'antic espai que formava part del balneari Rius. El balneari es troba dins l'entorn natural que ofereixen la riera i el Parc de Can Rius. Data del segle XVI, moment en què era propietat de Joan Destorrent. Al llarg dels segles, el balneari passà per les mans de diferents famílies catalanes: els Bou, els Rius i finalment, els de Sans. Amb tot, va ser el cognom Rius el que va quedar com a nom del centre termal.

El segle XIX va ser l'època de màxima esplendor d'aquests recintes i els propietaris de Can Rius en van reformar les instal·lacions per oferir tractaments terapèutics adequats. Es van construir amplis menjadors, salons de reunions, oratoris, ascensors, jardins i galeries a l'aire lliure, així com cavallerisses i cotxers. El 1870 van comprar una vinya de l'altre cantó de la riera i van fer-hi un jardí, comunicat amb un pont que s'ha conservat fins avui dia. Des d'aquest jardí, avui Parc de Can Rius, s'inicia alguna de les nombrosses rutes de senderisme que ofereix la vila calderina.

Durant la primera meitat del segle XX els balnearis travessen una època de declivi; per al Balneari Rius suposa la fi del seus dies com a centre termal i passa a mans d'una comunitat religiosa. L'any 2003, l'Ajuntament de Caldes adquireix el balneari i reforma part de l'antic espai termal.

Una d'aquestes reformes s'han fet sobre l'antic menjador, projectat l'any 1893 per Enric Sagnier i Villavecchia, i de les cuines. La reforma s'ha fet respectant l'esperit noucentista, retornant als salons del balneari la bellesa que oferien en la seva època d'esplendor, en la qual estava considerat com un dels centres termals més prestigiosos d'Europa.

S'ha recuperat els relleus i les pintures que hi ha al sostre i a les parets de la sala principal per tal que tornés a tenir la mateixa imatge que en els seus origens. A la sala polivalent del soterrani, s'han col·locat els mosaics que s'han pogut recuperar del balneari.

L'antic menjador s'obre a la riera de Caldes a través de la Galeria dels Vitralls, que permet tenir una visió del pont i el jardí que van obrir a l'altre costat de la riera. Molt colorista, originalment, no era així i no en tenia de colors.

Després de mig segle tancat, aquestes antigues sales han obert de nou les portes com a equipament municipal, passant a anomenar-se Espai Can Rius, i ficant-les a disposició de la ciutadania i de les institucions públiques i privades.



Provinent de la Font del Lleó, trobem al costat de la riera, el Safareig de la Portalera, que va canviar el seu emplaçament inicial a finals del segle XIX, des del carrer de Santa Susanna a l'actual carrer de la Muralla, per la molèstia que causava en el veïnat el soroll que feien les bugaderes. El nom de Portalera es deu al fet que l'emplaçament original era a prop d'un dels quatre portals d'entrada de la muralla medieval que rodejava el nucli de Caldes, i que es trobava molt a prop d'on ara hi ha el museu Thermalia.

Els safareigs públics van ser un rentable avenç en la feixuga feina de rentar la roba, fins que va arribar l'aigua corrent a les cases i, sobretot, fins que als anys cinquanta es va popularitzar la rentadora mecànica. Tot i això, el costum d'anar als safareigs es va mantenir fins a la dècada dels setanta. Actualment, a Caldes de Montbui, els safareigs continuen en funcionament i encara hi ha persones que els utilitzen, i és que s'emplenen amb aigua termal que afavoreix, en gran mesura, el rentat de la roba, perquè la deixa molt més neta, blanca i suau.

Eren molt concurreguts, fins al punt que durant algunes hores del dia no hi havia lloc per a tothom i l'horari d'obertura era des de les cinc del matí fins a les quatre de la tarda. L'encarregat, un empleat municipal, obria el portal d'accés a la matinada i, a la tarda, una vegada els safareigs s'havien tancat al públic, s'ocupava de buidar-los i netejar-los per tal que durant la nit es tornessin a omplir. Cent anys després, aquestes tasques  encara perduren i es buida i es neteja diàriment. A la Portalera es pot entrar lliurement els matins de dilluns a dissabte o amb les visites turístiques guiades els diumenges al matí.

L'accés principal és a través d'una porta emmarcada per unes pilastres que aguanten un frontó semicircular. El mur que l'envolta guanya alçada i emmarca la porta i el frontó amb una altra espècie de frontó que ajuda a emfatitzar l'entrada. Dins d'aquest hi ha un esgrafiat d'un escut de Caldes i les paraules "Lavadero Público".

Com la majoria dels safareigs, la Portalera té forma rectangular amb coberta, Una estructura senzilla, ja que la funcionalitat i l'economia eren les premisses bàsiques d'aquestes obres civils. El safareig de la Portalera s'emplena diàriament amb aigua de la Font del Lleó, on l'aigua brolla, com hem dit anteriorment, a una temperatura de 74ºC, però de camí cap al safareig es va refredant progressivament.

Al safareig més petit, que serveix per esbandir, té una temperatura de 62ºC, mentre que al safareig on es renta la roba, baixa fins a 50ºC.

Seguint el passeig de la riera, per anar cap al molí de l'Esclop, es passa pel costat de l'antic safareig dels calciners, un dels sis safareigs d'aigua termal que es van construir a final del segle XIX. El nom del safareig es deu a la gent que hi anava a rentar la roba dels malalts que, per evitar contagis s'havia de rentar a part, i hi posava calç per desinfectar-la.


Arribem finalment al Molí de l'Esclop, tocant la muralla medieval. Entre els anys 1341 i 1564 s’anomena molí del Peu de la Torre; del 1551 al 1631, molí de la Vila i des del 1730, com que el moliner també era escloper, molí de l’Esclop, nom que ha perdurat fins a l’actualitat.

El molí era una edificació de 105 m2, de 4 plantes, adossada a la casa del moliner, que va moldre fins a principis de segle XX. Després va servir de cau de jocs per a la mainada de la plaça i dels barris de la Piqueta i de les Sargantanes.

En el molí veiem la sala de moles amb el carcabà, la caixa d'escala que dóna accés a la zona de treball o emmagatzematge, les corts per als animals i el pati exterior, i a la part superior, el traçat de la bassa i el rec que portava l'aigua al molí.

El molí de l'Esclop formava part d'una xarxa de cinc molins situats al llarg de la riera de Caldes connectats pel rec Molinar i documentats des del segle XII. Cap dels elements que s'observen en l'actual conjunt corresponen a aquesta època, ja que al llarg dels anys s'hi van fer moltes remodelacions.


De tornada al punt d'arrancada del circuit, passem pel portal i capella de Santa Susanna (antiga copatrona de la vila, juntament amb la Santa Majestat). En el segle I d.C. aquesta zona pertanyia al conjunt termal romà i es troben dues piscines quadrangulars de dimensions reduïdes. En el segle IV d.C. es va disminuir l'espai destinat a les termes i es va convertir la zona en necròpolis.

El carrer de Santa Susanna, que dóna accés a la capella del mateix nom, és un dels més antics de la població, documentat des de l'any 1202. La capella està integrada en un conjunt d'edificacions més modern que formava l'antic hospital, i que en modificaren l'estructura inicial. A l'antic balneari Rius hi havia un balcó que permetia seguir la missa que es feia a la capella.


Visites: Dissabtes, diumenges i festius a les 12 h. Dissabtes a les 17h (de maig a setembre a les 18h). El primer i tercer diumenge de mes el circuit termal no es realitza | Preu: 2,80€ | Durada: 90m | web: www.visiteucaldes.cat

El Celler Cooperatiu de Rubí

Rubí a l'inici del segle XX vivia fonamentalment de l'agricultura, i la viticultura era l'activitat econòmica bàsica, amb tres quartes parts de la superfície cultivada. El conreu de la terra es feia per mitjà de l'arrendament i les explotacions resultants no eren de gran extensió; així, els arrendats no tenien gaires beneficis, degut a la competència i a la petita producció. Les varietats tradicionals de raïm a Rubí eren: sumoll, cua-sec, rosat, xarel·lo i la varietat picapoll es venia com a raïm de taula.

Amb aquest marc 119 pagesos, quasi la meitat dels colliters de vi de la localitat, i també impulsats per un ambient industrialista sorgit de les directives de la Mancomunitat de Catalunya, van decidir agrupar-se per esdevenir més competitius i millorar la qualitat del vi. L’entitat resultant anomenada Celler Cooperatiu va ser fundada el 16 de març de 1919 com a secció depenent de la Cambra Agrícola Oficial de Rubí, l’actual Casino.

En el moment de la fundació es va comprar a la masia de Can Cabanyes 3189 metres quadrats de terreny per edificar-hi un celler, i el 1920 s'encarrega la construcció del mateix a Cèsar Martinell i Brunet, arquitecte nascut a Valls que tenia una àmplia experiència en aquest àmbit. Aquest celler, amb el de Sant Cugat del Vallès, va ser un dels últims que va projectar l'arquitecte vallenc.

El 1921 quedaren aprovats els estatuts, quedant integrada la societat a "l'Unió de vinyaters de Catalunya". L'oficina va ser construïda l'any 1932 com a primer pas per sostreure's de la tutela de la Càmara Agrícola Oficial. Al 1936 va ser incautat per les milícies Antifeixistes. Poc a poc la societat s'anirà ampliant i amb ella també la cabuda del vi, acabant amb l'última ampliació de l'any 1958, arribant a tenir una cabuda de 27.000 hl. Durant els anys 50 es venia el vi als comerços de Rubí i a la Cooperativa de Consum "La Rubinense".

El projecte de celler constava de dues naus paral·leles, encara que finalment se'n va construir una, més la sala de màquines. La construcció principal preveia una construcció final amb forma de Te però, per temes econòmics segurament, es va fer únicament una meitat, deixant així la nau amb forma d’ela. La construcció paral·lela que mai es va fer era idèntica a la nau construïda.

Amb l'última ampliació dels anys 50, es va construir una segona nau de cos rectangular destinada a l’emmagatzematge i a la venda de vi i derivats. Les encavallades utilitzades per aquesta nau no són de fusta, i es va optar per utilitzar-ne de formigó.

La riuada de 1962 i la decadència vitícola a la dècada dels setanta van determinar una reducció de la producció fins que el 1989 la cooperativa va plegar perquè del total de capacitat només se n'ocupaven 2.000 hl, venent l'edifici i el terreny edificable a l'Ajuntament, el qual s'ha encarregat de la seva actual recuperació.

Després d'una rehabilitació integral que ha resolt completament els problemes estructurals i de la coberta, el Celler va obrir les seves portes a la ciutadania des de l'octubre de 2013. Com a espai de l'Ajuntament, s'ha començat a desenvolupar diferents activitats, majoritàriament de caire cultural.

En l'edifici actual s'observa una estructura de sis entrades i quatre àmbits connectats entre ells per murs compartits. L'espai que destaca és la nau principal construïda amb una estructura vertical formada per pilars de totxo massís en una sola crugia, acabades en un arc de mig punt i un doble envà de totxo massís actuant com murs de trava, fins arribar al sòcol.

Els elements originals per la producció del vi més destacats que es troben són la balança romana de dimensions industrials, on es pesava el raïm que portaven els pagesos cooperativistes, les vagonetes en què es transportava i els conductes que es dirigien cap a la següent fase de producció, on destaca una premsa industrial de mitjan del segle XX.

La rehabilitació del celler ha respectat els cànons modernistes originals. La teulada, inclinada a dos vessants, s'ha renovat amb teula de color verd i terra, com va idear Cèsar Martinell, i s'han preservat els arcs de descàrrega en forma de palmera que suporten les enormes tines i s'han conservat les pilastres de maons d'obra vista de la planta subterrània.

Les tines estan disposades en dues fileres paral·leles i es troben enllaçades per la seva part superior mitjançant uns passadissos penjats, als que s’accedeix per una escala de cargol. A la planta soterrani, es trobaven vint tines més.

Data visita: 16/03/2014 (Entrada gratuïta | Horaris: divendres de 17 a 21h, dissabtes d'11 a 14h i de 17 a 21h, diumenges d'11 a 14h)

Durant el mes de març, en el qual vam visitar el celler, a la nau principal, coneguda com la Sala de les Tines, es trobava l'exposició 'Insectes', de la companyia de teatre Sarruga Produccions: una mostra de les figures gegantines que representen diferents tipus d’insectes i que la companyia, que celebra 20 anys, utilitza per fer els seus espectacles teatrals al carrer, i que ha actuat al Regne Unit, als Estats Units d'Amèrica, Dubai, Xina...

En la planta inferior, inaugurant la sala coneguda amb el nom de Sala Cèsar Martinell, es troba una mostra d'escultures de Pep Borràs. L'artista rubinenc ha donat sis escultures de gran format a la ciutat realitzades l'any 1987 i la peça Fòssil Industrial, realitzada l'any 1993. Són trebals en ferro que va crear ja fa uns anys i que properament s'instal·laran en diferents espais públics de la ciutat, i aquesta mostra és una oportunitat de veure-les juntes i de ben a prop.

(Vista del Celler l'any 1948. Al fons de la imatge, annex al celler, es pot veure l'edifici que fou seu de les oficines de la cooperativa, construït l'any 1932. Autor desconegut | Procedència: Arxiu Municipal de Rubí (Fundació Museu Biblioteca / Arxiu Roset)

(Vista de les obres del celler en el moment de col·locar l'entramat de ferros que constituïa l'ànima de les tines d'obra, l'any 1919. Es pot veure l'ús de la volta catalana com a paret de contenció a la paret subterrània, i la gran quantitat de mà d'obra necessària en aquells moments. Autor desconegut | Procedència: Arxiu Municipal de Rubí (Fundació Museu Biblioteca / Arxiu Roset)

El Celler Cooperatiu de Nulles

En la comarca de l'Alt Camp, dins de l'anomenada Plana de secà, on els ametllers, la vinya, les oliveres, els avellaners i els garrofers dibuixen el perfil del seu paisatge agrícola, trobem el petit poble de Nulles, amb una mica més de 400 habitants. A les afores del poble, al costat mateix de l'estació de ferrocarril, es troba el seu celler modernista, obra del gran arquitecte agrari català, en Cèsar Martinell. Les obres del celler s'iniciaren el 29 de desembre de 1919, essent la collita de 1920 la primera a omplir els seus dipòsits.

Com succeïa a molts altres pobles vitícoles durant l’auge del moviment cooperativista, Nulles comptava amb un celler des de l’any 1912 -l'anomenat Celler dels Pobres- promogut pel Sindicat Agrícola Popular, del qual en formaven part jornalers, mitgers i petits propietaris. Al 1917 va entrar en funcionament el Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Sant Isidre amb els propietaris agraris benestants al capdavant.

Si bé el primer era un associacionisme solidari i reivindicatiu, de tarannà progresista, el segon, de caire conservador, buscava sinergies per impulsar la producció agrària des d’una vessant pràctica, a través del crèdit agrícola o la compra conjunta de productes i maquinària pel camp. Pertanyent a aquesta segona via, el Sindicat Agrícola de Sant Isidre "combregava" amb les tesis de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Institut Agrícola de Sant Isidre.

Finalment, el 1918, el Sindicat Agrícola de Sant Isidre va encarregar, per unanimitat, a Cèsar Martinell la construcció d'un celler de 13.000Hl., per la seva experiència prèvia que tenia en la construcció de cellers. De fet, va ser el tercer encàrrec en només un any que va rebre Martinell, després d'estar treballant a Rocafort de Queralt i Vila-rodona

Finançat amb un préstec del Banc de Valls, la construcció es va adjudicar a l'empresa barcelonina Germans Pomar i Pons que va comptar amb la mà d'obra, per torns i de forma voluntària, dels propis socis de la cooperativa. El pressupost inicial ascendia a 119.947,65 pessetes, estimant-se també unes despeses per a la compra de maquinària i utillatge entorn de les 30.000 pessetes. Les obres van durar menys d’un any: iniciades a finals de 1919, el primers raïms que va rebre el celler van ser els de la collita de l'any 1920.

L'arquitecte va tenint en compte tant les directrius de l'enòleg Campllonch com el desig manifestat per la junta del Sindicat en l'aspecte d'expressió constructiva. Així, l'estructura de l'edifici és lleugerament diferent de les obres anteriors de Martinell; a Nulles hi trobem una doble nau de 21 per 18 metres, construïda d'una sola vegada, sense mur de separació entre elles, fet que a Rocafort de Queralt no és així ja que les dues primeres naus es construïren en dos períodes diferents. L'edifici, de pedra i maó, està dissenyat de manera que la llum i la temperatura que s'aconsegueix a través de les finestres influeixen de manera favorable en el procés d'elaboració del vi.

La façana més important és la que dóna al sud on destaquen els següents elements: un mur-sòcol de pedra i morter concertat que la recorre longitudinalment, fins quasi una alçada de 1,80m, trencat només per les dues portes de cada nau, amb muntants i dintell gòtic molt amples. Les portalades descriuen un arc parabòlic i sobresurten lleugerament per fer de suport als grans finestrals situats a sobre seu (també parabòlics i de maó vist).

Les façanes laterals tenen pedra i morter en tota la seva superfície i són mes senzilles. Únicament trenca el color blanc guix per les finestres en la part superior. Hi ha cinc mòduls repetitius. Un gran finestral amb cinc obertures desiguals, tot resolt amb obra vista, la qual determinen els muntants i el dintell amb tres arcs interrelacionats.

Situat al nord, tenim elevat el dipòsit d'aigua cilíndric, amb una tapa cònica, la qual téa la base una anella d'obra vista.

El celler disposa encara d’un altre espai, una nau transversal amb una estructura més senzilla, a base d’encavallada metàl·lica i coberta de xapa.

Cada nau s'estructura amb diversos arcs parabòlics, de forma similar als arcs diafragmàtics tan utilitzants en els edificis medievals. Fets amb maó vist, els arcs incorporen carcanyols calats definits per petits pilars i falsos arcs de maó.

L'interior del celler disposa d'una major diafanitat de divisió i una major comoditat de moviments per la part superior de les tines. Aquestes es troben dividides en quatre files; dues centrals, de sis cadascuna separades d'altres dues files laterals, de set tines, per dos amplis passos, sota els quals existeixen sengles sèries de set dipòsits subterranis cadascun, a la vegada separats per cambres d'aire aïllants amb ventilació automàtica, com els de Rocafort i Vila-rodona. en resum, hi ha 26 tines de 320Hl cadascuna i 14 dipòsits subterranis aproximadament de la mateixa cabuda.

Camimant pel passadís, s'arriba a la part més nova, la de la recepció de la verema, amb el moll de descàrrega i les plataformes de pesat, de prémer, de graduació i de tremuges, així com premses pneumàtiques.

Per les escales es puja a la part superior dels dipòsits, on es pot veure molt millor l’arquitectura, com s’uneixen els arcs, i com tots segueixen un esquema amb d’obertures com si fossin finestres, per deixar passar la llum per il·luminar tot el celler.

Amb la Guerra Civil, es va produir la primera fusió amb el sindicat d'esquerres absorbint al de dretes, i una segona fusió, acabada la guerra, va tenir lloc amb la submissió del sindicat d'esquerres al de dretes amb el nom de Sindicato Agrícola y Caja Rural de San Isidro. La part conservadora va aportar l'edifici modernista (el celler gran) i els progressistes el celler petit de l'interior de la població que, avui en dia, acull la planta embotelladora. Diversos noms es van succeir en el procés de consolidació fins que es va establir com a definitiu l'actual Vinícola de Nulles S.C.C.L.

Avui en dia, els vins s'embotellen amb la marca Adernats, amb varietats de blancs, negres, rosats i caves (la cava es troba en el centre del poble, no en el celler). Aquests vins es presenten en botelles amb un etiquetatge que simbolitza l'arquitectura modernista del celler de Nulles. Quan a varietats, les més comunes que es troben a Nulles són el macabeu, la parellada, el moscatell, el chardonnay i el xarel·lo, quan al raïm blanc, i el cabernet sauvignon, el merlot, l'ull de llebre i la garnatxa, respecte el raïm negre.

En la part alta del celler, sobre les tines, es celebra un divendres al mes la ViNitcultura, una iniciativa on es fusiona vinicultura, gastronomia i història, i on es pot gaudir d'una visita teatralitzada així com un sopar maridatge, entre espelmes i vins.

Visita: 09/03/2014 | Preu: 7€ (Visita guiada 75m + degustació vi blanc + degustació vi negre)