Terrassa, modernista i industrial: ruta de Vallparadís

Estem al segle XIX i Terrassa era una de les ciutats catalanes capdavanteres en la revolució industrial. El sector tèxtil, especialitzat en la indústria de la llana, va ser durant més d'un segle el motor econòmic de la ciutat, creixent espectacularment, i el seu paisatge es va poblar de fàbriques, magatzems, habitatges d'obres i de fabricants, edificis de serveis, seus d'institucions, espais d'oci... Tots aquests edificis ajuden a comprendre, de forma global, aquest ric període històric i artístic que va tenir lloc a Terrassa, amb un important llegat modernista i industrial, sent un dels conjunts més destacats de Catalunya.

L'expansió de la indústria tèxtil llanera va venir per les millores tècniques que s'inidicaren amb la introducció de la màquina de filar (1832) i la màquina de vapor 1833), però no gaire més tard, a partir del 1845, es van començar a implantar els telers Jacquard, peça cabdal en l’expansió al sector tèxtil. Aquest procés va ser afavorit per la millora de les comunicacions i per la construcció de la carretera de Barcelona l’any 1845, però de forma excepcional per l’arribada del ferrocarril del nord el 1856, que comunicava Terrassa amb Barcelona, Manresa i Saragossa. Aquesta nova via de comunicació va permetre una fluïdesa d’arribada de matèries primeres, com són el carbó i la llana, i també la sortida de productes tèxtils elaborats cap als mercats catalans i espanyols.

A l'inici del segle XX, les fàbriques tèxtils ocupaven illes senceres, en perfecte veïnatge amb els habitatges tradicionals i amb l'arquitectura culta que anava construint la burgesia industrial. Sorgeix, a més, un tipus arquitectònic i funcional que a Terrassa va fer fortuna, el magatzem, lloc de depòsit i d'exhibició de les mercaderies als possibles clients. Alguns d'ells ocupaven senzilles parcel·les de cós i formalment podien confondre's amb l'arquitectura residencial. Per la seva banda, les institucions públiques, les entitats financeres i les de caràcter associatiu construeixen els seus edificis, tant en el nucli antic com en els nous eixamples, dotant-los d'una monumentalitat que sigui digna de la funció representativa que exerceixen. La vila de Terrassa es va expandir més enllà de l’estructura medieval en direcció a l’estació del Nord i, el que és més important, va trencar a principis del segle XX els límits naturals tradicionals, la riera del Palau i el torrent de Vallparadís.

Les noves edificacions van evolucionar des de l'acceptació dels historicismes d'arrel medieval a la culminació del modernisme, passant per totes les versions eclèctiques possibles, fins a delectar-se en el llenguatge de procedència centreeuropea i seguir el camí cap a les un cop més reinvidicades fórmules clàssiques del noucentisme. La renovació de la ciutat va lligada a l'arquitecte Lluís Muncunill, que acapara un bon nombre de projectes. El maó, aparent o enlluït, li ofereix totes les possibilitats plàstiques i expressives per a una determinada manera de fer arquitectura i ciutat. Per contra, l'arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí, tendí a incorporar les arts aplicades, amb uns resultats escenogràfics i cromàtics més acusats. Altres arquitectes importants van ser Melcior Viñals i Antoni Pascual i Carretero.

El Modernisme arquitectònic en general es caracteritza pel predomini de la línia corba sobre la recta –l’ús d’arcs parabòlics i el·líptics, la volta catalana de revoltó i els cantells arrodonits–, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals i el dinamisme de les formes. Els materials més utilitzats són el
totxo vist, encara que l’estuc i la pedra també hi són presents, i l’ús de la ceràmica decorativa, el ferro forjat i els esgrafiats. Aquests trets generals s’apliquen a Terrassa sobretot en aspectes essencialment pràctics i funcionals d’ús dels edificis. Les decoracions exteriors acostumen a ser austeres, mentre que els interiors són finament decorats: destaquen els arrambadors ceràmics, els vitralls emplomats i els treballs de fusteria i de serralleria.

Als anys 70 del segle XX, la crisi econòmica va arrossegar moltes de les grans empreses de la vella Terrassa tèxtil, i alguns dels edificis més emblemàtics es van convertir en museus, sales d’exposicions, edificis de serveis, etc. Ara, Terrassa pot oferir als visitants un patrimoni industrial únic en el seu gènere a Catalunya, amb un atractiu turístic i cultural de primer ordre. Les antigues fàbriques i vapors, els habitatges, les xemeneies, permeten conèixer de prop l’arquitectura, les arts, l’estil de vida del segle XIX i començament del segle XX


Castell cartoixa de Vallparadís/Museu de Terrassa
| C/ de Salmerón, s/n |

El Castell Cartoixa de Vallparadís és un edifici original del segle XII, que va ser la fortalesa de la família Sanlà i, posteriorment de la família Terrassa, que es converteix en la Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís en els segles XIV-XV. Fou restaurat durant els anys cinquanta i des del 1959 es va conertir en museu i actualment és la seu principal del Museu de Terrassa.

L'exposició permanent del Castell Cartoixa de Vallparadís, inaugurada l'any 1994, mostra l'evolució del territori i l'ocupació humana de Terrassa i la seva comarca, i en l'àmbit de l'etapa contemporània es pot veure el període d'expansió industrial de la vila de Terrassa, a partir de la primera meitat del segle XIX.




Hospital i casa de Caritat de Sant Llàtzer
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1907 | C/ de la Riba, 90 / Plaça del doctor Robert |

El conjunt està format per les dependències de l'antic convent de Sant Francesc del segle XVII, l'antic Dipòsit Carcelari Provincial i l'Hospital i Casa de Caritat de Sant Llàtzer instal·lat el 1869 (abans estava a l'actual emplaçament del Mercat de la Independència) i ampliat el 1907 per Lluís Muncunil, per tal de construir l'edifici de Seguro Tarrasense, que més endavant va passar a acollir la clínica del Remei.



Pont del Passseig
| Arquitecte: Jacint Mumbrú | Any: 1895 | Avinguda de Jacquard

Amb l’enderroc de les muralles el segle XVI, el creixement urbanístic terrassenc dels segles següents cap a l’est s’aturà al torrent de Vallparadís. El torrent era una barrera natural que dificultava la urbanització més enllà del barranc. La única manera de passar d’una banda a l’altra era pel pont de Sant Pere insuficient pel tràfic del segle XIX, a part que aquest estava sota la jurisdicció del poble de Sant Pere. Aquesta carència de ponts dificultava la comunicació amb les poblacions veïnes del cantó de llevant; Sabadell, Castellar, Sant Quirze. Amb aquest pont, es va trencar un dels límits naturals de la ciutat i va permetre la seva expansió cap a l'est.


Casa Josep Maria Coll i Bacardí (Casa Baumann)
| Arquitecte: Josep Maria Coll i Bacardí | Any: 1913 | Avinguda de Jacquard, 1 |

L'arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí va construir aquest habitatge unifamiliar, de notables dimensions i voltat per un jardí, com a residència particular pròpia, l'any 1913. Aquí podem veure la seva influència de la secessió austríaca amb façanes arrebossades i esgrafiades amb motius florals; la teulada, formada per teules en ceràmica vidriada i la tanca del jardí presenta pilars decorats amb trencadís de ceràmica i reixes de ferro forjat.

Ernest Baumann, un representant de llanes, hi instal·là a partir dels anys 20 la seva residència i despatx comercial. I finalment, l'Ajuntament va comprar la casa el 1963, i actualment hi ha el Servei de Joventut i Lleure Infantil.




Palau d'Indústries (Escola Industrial)
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1901 | C/ de Colom, 1 |

Muncunill es va inspirar en l’edifici de la Universitat de Barcelona d’Elies Rogent, que data del 1856, intoduint-hi elements ornalmentals típicament modernistes, com el maó vist o els aplics ceràmics. L’edifici original, el Palau d’Indústries, era de planta rectangular amb una planta baixa i dos pisos i tenia un pati interior central formant claustre. Dominat per un cos orientat a l’oest (la façana principal) que destaca de la resta pel seu capcer escalonat. És en aquest cos on se situa el vestíbul i on es va ubicar l’antiga Biblioteca, al pis superior, ara destinada a sala d’estudi. Les obertures són totes en arc de mig punt.

El 1912 s'hi van afegir unes naus al voltant, destinades a tallers, projectades per Josep Domènech Estapà i Josep Domènech Mansana. Aqui es van formar molts especialistes del tèxtil, la química, la mecànica o l'electricitat, i on es va traçar el camí per conjuminar la indústria amb les arts.


Bibliografia: Terrassa, industrial i modernista (tríptic Diputació de Barcelona, xarxa de municipis

Anar a: Terrassa, modernista i industrial: ruta del centre | Palau d'Indústries (Escola Industrial)