Castell i Monestir de Sant Miquel d'Escornalbou

Del conjunt de Sant Miquel d'Escornalbou ja havíem parlat en una entrada de fa uns anys, però en aquella visita encara no es podia visitar tota la residència amb els seus salons i habitacions, i per l'hora que era, tampoc vam poder passejar pels seus voltants. Una nova visita ens ha permès conèixer l'ambient d'aquesta casa benestant del segle XX en una època en què la burgesia va habilitar antics edificis històrics per convertir-los en les seve residències. Enmig de la restauració que va fer amb total llibertat el diplomàtic reusenc Eduard Toda i Güell, que va comprar l'antic monestir el 1911, s'entreveuen les seves restes, preservant alguns elements com l'església i el claustre, tot i que el va reformar per convertir-lo en un jardí des d'on gaudir d'una de les millors vistes de les comarques tarragonines, amb el Mediterrani al sud.

El Castell Monestir s’aixeca en un petit relleix del turó de Santa Bàrbara (649m) amb la serra de l’Argentera com a teló de fons. Aquestes condicions geogràfiques generen un entorn microclimàtic humit que permet el creixement de formacions boscoses de pinassa, roure i alzina, tot i que també s’hi troben alguns peus de surera. Destaquen també els gresos vermells que conformen majoritàriament el rocam de la muntanya, que sovint presenten originals formes a causa de l’erosió.

El monestir de Sant Miquel d’Escornalbou va ser erigit a partir segle XII damunt d’unes antigues fortificacions. Sembla que era féu d'un espai pròxim d'on hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del regne de Siurana. Els inicis de la fundació del monestir, els hem d’ubicar cronològicament el dia 8 de maig de 1162, quan les ordes cristianes derrotaren als sarraïns. El rei Alfons II d’Aragó va fer donació de les terres al canonge Joan de Sant Boi, elegit prior per l’arquebisbe de Tarragona. Es va encarregar, a ell i a una petita comunitat de frares agustinians, la construcció d’una canònica agustiniana dedicada a Déu i a Sant Miquel, a fi i efecte, de fortificar i repoblar la zona. Acte seguit, es va crear la Baronia d’Escornalbou, que sota el control dels priors del monestir, comprenia els pobles de l’Argentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes, Vilanova d’Escornalbou al Baix Camp i de la Torre de Fonatubella i Pradell de la Teixeta a la comarca del Priorat.

Durant els segles, la comunitat va tenir els seus altibaixos habituals a l'història -durant el segle XVI quan només hi havia un canonge el bisbe cedí l'edifici als franciscans, primer als recol·lectes i després als observants- amb guerres i conflictes diversos, fins a la seva exclaustració l'any 1835, per la desamortització de Mendizábal.

Al començament del segle XX Eduard Toda va fer una reconstrucció lliure i imaginativa del monestir basada en l’aprofitament dels materials i d’alguns espais preexistents. Per exemple, a la planta baixa del mur de l’església, situat a la dreta de la porta principal, hi ha restes que probablement pertanyen a una l’antiga fortificació romana construïda en pedra sorrenca blanca que, segons Toda, hauria precedit al monestir romànic de pedra vermella. A les diverses estances de la casa queden mostres de les col·leccions que Toda havia reunit en els seus viatges. Vicecònsol a Macau, Hong Kong i Shangai, i cònsol a Egipte, aprofità aquestes experiències per conèixer diferents cultures. Es va interessar especialment per l'antic Egipte: va participar en les excavacions de Tebes i va reunir una col·lecció privada d'art egipci que cedí al Museo Arqueológico Nacional de Madrid i al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

L'any 1926 Toda el cedí al bisbat de Tarragona reservant-se'n l'usdefruit. Aquell mateix any, el rei Alfons XIII va visitar Escornalbou. L'arquebisbat no podia mantenir el castell i s'acordà amb Toda la seva venda, però no s'aconseguí portar a bon terme l'operació. Acabada la Guerra Civil, Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. El 1941, el vicari general Rial va vendre el monestir, amb el mobiliari i els terrenys, al comerciant reusenc Josep Maria Llopis, afecte al regim franquista que utilitzà la casa senyorial com a segona residència. Posteriorment passà a mans del Banc Urquijo, fins que va ser adquirit conjuntament per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona que s'encarreguen des d'aleshores, de la seva conservació i restauració.

Eduard Toda i Güell moria el 26 d'abril de 1941 al monestir de Poblet, del qual va ser el gran impulsor de la seva restauració i on va passar els últims anys de la seva vida.

En l'entrada fortificada del recinte es troba un escut amb la lletra T (tau) i l'any 1912 -quan es va restaurar l'arc- sobre un fons de barres ondulades que simbolitzen Tarragona i que col·locà Toda. La T representa tots els elements relacionats amb l’orígen del monestir: la seu de Tarragona de la qual depenia Escornalbou. La Tau, era un dels símbols de la seu tarragonina. Representa la inicial de Teos, el nom de Déu en grec, i també de Tecla, patrona de la diòcesi i també és la inicial del cognom d’Eduard Toda.

L'habitatge particular de Toda s'estructura a partir de tres plantes. A la planta baixa es troben els espais d'ús quotidià de la família. Un petit rebedor dóna accés a l'escala per pujar als pisos superiors i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual s'accedeix al pati.

Al primer pis es diferencia dos espais. D'una banda, el que ocupava la biblioteca i el despatx d'Eduard Toda i, de l'altra, el gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el segon pis s'organitzen com a apartaments independents, ja que a tots dos s'accedeix a partir d'un rebedor. El primer pis estava reservat especialment al seu propietari i a amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer.

La visita de les diverses sales comença per la biblioteca. Es tracta de dues sales on Eduard Toda hi va disposar d’una excepcional biblioteca. La col·lecció de llibres consta d’uns 5.000 volums de diferents temàtiques, entre les quals destaquen un conjunt de miscel·lànies de viatges, botànica..., i de diverses llengües, amb el francès i l’anglès com les més utilitzades. Una de les curiositats és observar el globus terraqüi del segle XIX. A l’estança posterior, Eduard Toda s’hi instal·là el despatx.

El Saló blau és la sala principal de la casa on es pot veure la decoració que imperava a la casa quan Eduard Toda i els següents propietaris, la van habitar. Hi localitzem la col·lecció de ceràmica dels viatges. Per una petita finestra darrere d’un piano de mitja cua, es veu el menjador de la casa.

Les habitacions del primer pis estaven destinades als homes i convidats masculins, com hem comentat anteriorment. A través d’un rebedor, s'accedeix a un conjunt de sis habitacions més, de les quals, quatre són dormitoris, una sala i escriptori, i una sala d’armes. Destaca la zona destinada al Cardenal Vidal i Barraquer, en la qual hi es troba una gran cambra amb unes vistes espectaculars sobre el Camp de Tarragona i la costa, un espai destinat al repòs i un petit escriptori.

Vuit són les habitacions del segon pis, quatre d'elles són dormitoris, destacant l’habitació de la mare d’Eduard Toda, Fransesca Güell i Mercader. Aquesta planta seria reservada a les convidades femenines que pogués tenir la família. Des de totes les finestres, es poden gaudir de les vistes que ens donen vers el claustre del monestir i del mar, més enllà.

El menjador, com altres sales, està decorat amb una sèrie d'objectes, reflex dels nombrosos viatges de Toda i de l'esperit col·leccionista del seu temps. El petit balcó que es pot veure s'anomena el balcó dels músics i a sota una petita porta per on el servei accediria a la cuina. A la vegada, des d'aquesta cuina, també es tindria accés a l'entrada de servei de la casa i a l'entrada de l'edifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria d'utilitzar el servei per no haver de fer servir l'espai de dia dels senyors com a zona de pas.

A l'altre cantó de la sala, per una porta vidriada, s'accedeix a la sala d'estar amb mobles isabelins. Finalment s'arriba a la sala de la ceràmica i a l'espai habilitat com a celler durant l'estada de la família Llopis.

En la sala de la ceràmica es pot veure el gust pel col·leccionisme de la casa, en matèria de ceràmica. S’hi localitzen rajoles d’èpoques i procedències distintes, dins de les quals, destaquen la col·lecció de ceràmiques de “blau català”, una petita auca dels oficis i les peces del “Delft Blau” que Eduard Toda va aconseguir durant els seus viatges i estades a l’extranger.

L´última sala de la casa és el celler, on es pot observar l’aprofitament de les antigues estructures del monestir per a la construcció de la casa. En la sala hi trobem tres murals pintats a la paret. Un d’ells explica la llegenda dels frares franciscans que tenien prohibida la ingesta de carn. El segon, ens parla dels amors prohibits entre una princesa sarraïna i un rei cristià. El tercer, la llegenda de com es va construir el monestir i què se’n va fer de la pedra que en va sobrar.

Sortim al claustre, situat a la banda sud de l'església i que feia d'espai distribuïdor de la resta de dependències del monestir. Avui el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A l'ala de llevant es conserven les úniques dependències del monestir, la sagristia i la sala capitular. A l'ala sud trobem el mirador que féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de l'antic claustre, a més de pedres i capitells.

Durant l'estada dels frares franciscans (segles XVI a XIX) es van fer obres de reforma al claustre. Van desfer el claustre romànic d'un sol pis i el van substituir per un de parets tancades que s'aixecava en tres pisos fins a la teulada de l'església. A l'arribada dels franciscans obersvants és quan hi hagué més reformes a l'espai. Així, al costat del claustre, al primer pis s'hi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un total de 60 cel·les, entre altres modificacions.

La sala capitular, on es reunien els monjos per tractar dels afers interns del monestir, és una sala quadrada amb finestres apuntades i coberta amb volta de creueria. Amb Eduard Toda, passà a ser una capella dedicada a a la Mare de Déu del Llibre, patrona dels bibliòfils. A la paret, s’hi guarden restes de decoració de pedra del monestir. Als vitralls, es pot veure, Sant Miquel com derrota al dimoni, la mitra i un altre cop la lletra 'T' (tau).

De l'antic monestir també resten l'església i la cripta. L'església fou construïda entre els segles XII i XIII, on hi havia unes antigues torres, que s’ensorraren en part per a la construcció del presbiteri. L’església és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, amb un altar elevat, atès que sota seu, es troba la cripta.

La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà llis, resolt amb tres arquivoltes que s'aguanten sobre tres columnes. A la part exterior de la façana s'entreveuen quatre permòdols que indiquen l'existència d'un porxo, que en la darrera reforma de principis del segle XX es va eliminar.

Sota el paviment del presbiteri, hi ha la cripta, del segle XIII, que es pot accedir pel pati que hi ha darrera del claustre, encara que l'entrada original era per l'interior de l'església. La cripta està formada per tres naus perpendiculars separades per dues fileres d'arcs amb un pilar central.

La reconstrucció d'Eduard Toda incorporà unes cares a llocs estratègics de la fortificació, amb l'esperit que exercissin de "guardians protectors". Possiblement, van ser importats de Xina. Aquests rostres encara es poden veure, per exemple havent-ne un al costat de la porta de la casa senyorial.

Un cop acabada la visita al recinte, es pot recórrer el passeig dels frares que es va obrir entorn l'any 1818, d'una banda per a obtenir pedra per a les ampliacions del monestir i d'altra banda per proporcionar un espai de lleure als frares. Avui en dia, és un camí que permet contemplar el camp de Tarragona amb una panoràmica que abasta des de l'Hospitalet a les muntanyes de Prades, i a la costa, des d'El Garraf a l'Ebre. En dies clars hi ha qui diu que es poden veure també les muntanyes de Mallorca a l'horitzó. A mig camí es troba l'ermita de les Tres Verges, arrecerada per les pedres de la muntanya. Possiblement fou construïda en el moment que es va obrir el camí. Al costat de l’entrada, a mà dreta hi ha una oració a la Mare de Déu, del poeta de Víctor Balaguer gravada sobre una placa de pedra.

Seguint el camí, i pujant el desnivell enmig d'un bosc frondós de pis i alzines, s'arriba al final del passeig, on es troba l'ermita de Santa Bàrbara, datada dels segles XVIII-XIX. Consagrada a la santa i protectora dels llamps i de les tempestes, havia de protegir als habitants del convent i de les poblacions de la baronia que residien més vall. Eduard Toda mantenia la hipòtesi que l'ermita es va aixecar sobre les restes d'una torre que ell considerà d'origen romà, i que des d'època sarraïna es coneixia amb el nom de Zaloquia o Aguait degut al seu emplaçament.

Bibliografia i més informació en Museu d'Història de Catalunya

Modernisme a Sant Cugat del Vallès

Sant Cugat del Vallès va esdevenir ciutat el 1978 i va tenir fins a mitjan segle XX una activitat fonamentada en l'agricultura, i especialment en la vinya, conreu desenvolupat de manera significativa després de la Guerra del Francès i, sobretot, en obrir-se, el 1877, la carretera de Gràcia, que va afavorir el comerç amb Barcelona i va treure Sant Cugat del seu aïllament ancestral. Apart dels beneficis en permetre transportar els productes de Sant Cugat (vi i llenya principalment), també va significar un apropament i interès creixent dels barcelonins per Sant Cugat com a lloc de passeig i estiueig. La proximitat, i l’entorn agradable de la serra de Collserola, feien de la ciutat vallesana un indret ideal on construir-hi el somni d’una casa en l’estil que ja despuntava a molts carrers de Barcelona.

El tram entre Barcelona i Sant Cugat va rebre el nom de l'Arrabassada, i es va establir en aquesta època les primeres colònies d'estiuejants, com ho demostren les magnífiques torres modernistes a la banda sud, a banda i banda de la carretera. El 1887, però, amb l'aparició de la fil·loxera, el creixement econòmic va patir un fort sotrac, degut també a l'estancament de l'activitat constructora i l'absència d'una burgesia local d'economia prou sanejada per donar un impuls modernitzador a la vila, paral·lel al que s'havia engegat en altres llocs. Els terrenys de vinyes abandonades per culpa d'aquesta plaga van ser també claus per alçar torres i xalets prop del centre de la ciutat

A Sant Cugat hi ha magnífics exemples de cases d’estil modernista. El fet que cap dels tres grans noms de l’arquitectura modernista catalana, Gaudí, Domènech i Montaner, i Puig i Cadafalch, treballés a la ciutat, i que la majoria de cases segueixin avui en mans privades i no se’n pugui visitar els interiors, fa que modernisme i Sant Cugat siguin dos conceptes que no han acabat d’anar plegats des del punt de vista de l’interès turístic. Però un passeig per l’avinguda de Gràcia i altres carrers del centre pot sorpendre gratament a la gent.

La primera i millor aportació modernista a Sant Cugat vindria de la mà de l'arquitecte i urbanista Ferran Romeu i Ribot, que el 1899 va projectar una casa per a un estiuejant barceloní, Manuel Armet, a l'Eixample Sud. La Casa Armet, després coneguda com Can Massana ja que aquesta família la va adquirir, ocupa una parcel·la que confronta amb tres carrers: la carretera, avui avinguda, de Gràcia -aleshores batejada com carrer Cánovas del Castillo-, el carrer Bergara i el carrer de Barcelona. La casa està construïda amb maó d'obra vista, però té una rica decoració a totes les façanes. Hi ressalten la ceràmica vidriada decorada en gran part amb elements gòtics. La casa, orientada al migdia, té tres pisos i s'hi accedeix a través d'un extens pati.

A la façana que dóna a l'avinguda de Gràcia s'hi poden observar els volums en forma de mòduls de línies rectes amb elements neogòtics i un fris de majòliques de colors. Destaca la balconera del primer pis i un dintell gòtic que sembla una rèplica del finestral de la masia de Can Bell. L'imaginari local diu que quan van fer el motllo per la finestra gòtica sobre l'original de Can Bell, l'hi van escapçar l'orella a un angelot, i efectivament un dels angelots de la finestra de Can Bell no té orella.

Ferran Romeu va influir-se a l'hora de dissenyar-la en l'edifici d'Els Quatre Gats, projectat només dos anys enrere per Josep Puig i Cadafalch. Igualment queda palesa la influència dels edificis més representatius de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, especialment en la complexa concepció de les façanes, el joc de volums, la diversitat formal de les obertures i el cromatisme assolit per la combinació de l'obra vista amb la ceràmica vidriada.

Del conjunt destaquen altres elements com la torratxa que s'aixeca a la part esquerra de l'edifici, coronada per teulades estintolades de color blau i per una agulla de trencadís. Un altra singularitat és el pou i el molí de vent que hi ha al jardí. Aquests es van haver de construir l'any següent d'acabar la construcció per la necessitat de proveir-se d'aigua. També s'hi va fer un dipòsit d'aigua al costat, elevat sobre pilars de totxo vist.

Front al carrer Barcelona es troben les quadres i les antigues caves, de construcció més senzilla. La tanca està formada per arcs invertits amb un remat de majòliques i aparellat de totxos singular.

Un dels arquitectes que més empremta modernista van deixar a Sant Cugat va ser el barceloní Eduard Maria Balcells i Buïgas, autor d'un bon nombre de cases dins de la vila antiga i fora. Una d'elles és la Casa Mir. Manuel Mir i Foix li va encarregar, el 1908, el projecte d'una casa aïllada en una parcel·la de l'Eixample Sud, alineada a l'avinguda de Gràcia i propietat de la família Barnils des dels anys 60. L'arquitecte li donà un aire de castell, accentuat per la torre prismàtica emmerletada al centre de la qual emergeix una torrella cilíndrica amb coberta cònica revestida de trencadís de tons suaus. La imatge que ofereixen avui les façanes no correspon totalment a l'obra original, sinó a una reforma portada a terme pel mateix Balcells pocs anys després de construir-se.

L'edifici de dues plantes està decorat amb parets arrebossades imitant carreus amb la superposició d'un ampli repertori de formes naturalistes, de flors i garlandes i motius vegetals moldejades en morter i combinades amb un fons d'imitació de mamposteria rústica, no visibles actualment a causa de l'heura que recobreix gran part de la casa. La façana està dominada per un balcó-baldaquí amb unes esbeltes columnes trebolades amb capitells d'inspiració coríntia de quatre roses mig obertes. Al carrer Sant Josep hi dóna la masoveria i la torre del molí de vent.

També a l'avinguda de Gràcia, Balcells projectà la reforma d'una casa, la Casa Mònaco o Monés, per encàrrec de Josep P. Monès, afegint el balcó porxada, modificà les obertures i decorà el parament amb un fals carreuat i decoració floral sobre les finestres, transformant l'edifici en una obra modernista. La casa va passar per diferents propietaris, que la van reformar i ampliar. A la dècada del 1950 el propietari, Sr. Gil va ampliar-lo seguint la línia de Balcells i afegint als jardins elements d'estil noucentista com la pèrgola de columnes salomòniques fetes amb terracota, la llotja i la pèrgola del lleó. L'obertura d'un bar amb piscina a la dècada de 1960, el Mònaco, és l'origen del nom popular de la casa. Actualment, acull diversos serveis municipals.

Destaca l'esmentada pèrgola de columnes salomòniques de terracota en forma helicoïdal, amb motius geomètrics noucentistes, barroquitzants i naturalistes amb capitell i base d'ordre corinti, arrenglades per parelles sobre una mateixa pilastra. El model de les columnes fou extret del retaule barroc de l'accés a l'Església de Santa Maria de Taüll.

La lòggia de la piscina està formada per finíssimes columnes d'ordre dòric sobre les quals es recolzen les voltes per aresta. Finalment, hi ha la pèrgola del lleó, formada per columnes jònico-corínties que emmarquen un nínxol i una font amb el relleu d'un cap de lleó sobre majòlica blanca.

Altres elements d'interès és la tanca de l'avinguda de Gràcia, feta amb pilastrons d'obra de fàbrica de maons vistos, amb motllures formant marcs rectangulars, i paredat rematat amb un ampit de maons. Els pilastrons tenen un remat noucentista en forma de cornisa i una base per a recolzar uns gerros de morter moldejat. La serralleria de ferro és de disseny noucentista, i destaca l'elaborat cancell.

Dins del mateix eixample encara trobem dues obres més de Balcells que mostren la seva capacitat d'adaptació als estils i als capricis dels propietaris. Per molt que el modernisme pur i dur marqués la pauta, ja hi havia en aquells mateixos anys qui intentava distingir-se del seu veí. Justo Sánchez Juárez va encarregar l’any 1919 un habitatge d’estil neoàrab, a la cantonada dels carrers Sant Francesc Xavier i Elisenda Ribatallada, després d'una primera temptativa d'edificar una casa semblant en un solar proper. El resultat va ser la Casa Generalife, de llises parets blanques, on no manquen les finestres geminades i coronelles d'arcs ultrapassats, les tribunes mirador inspirades en l'Alhambra o l'autèntic Generalife de Granada, les arcuacions lobulades ni la torre minaret emmerlatada i cupulada.

La tanca amb merlets, que imiten els del Monestir, i un jardí magnífic arrodoneixen la composició del conjunt.

La segona d'aquestes obres es va portar a terme a prop, a la confluència del carrer Bergara amb l'avinguda de Gràcia i el carrer de Barcelona, tocant a la Casa Armet. És el conjunt conegut com les cases d'Àngela Salles. Maria Angeles Sallés encomanà a Balcells, el 1916, dues cases bessones, separades pel jardí i la reixa alineada al carrer Bergara, les façanes de les quals segueixen un procés d'esquematització tendent a la línia recta propera a l'estètica Déco i a la contenció ornamental.

L'edifici, però, més espectacular i monumental de Balcells s'alça al vessant nord de la serra Collserola, al començament de la carretera de l'Arrabassada, en un ampli terreny poblat de boscos, una part dels quals Balcells va domesticar en un jardí esquitxat de mobiliari d'acord amb l'estil de la casa. És la Casa Lluch, un encàrrec de Gabriel Lluch com a casa d'estiueig de la seva família, que anys després el va vendre a Robert Chaveaux Davin de Vasconcel, un escultor francès amic i deixeble d'Auguste Rodin, fet que ha provocat que també sigui coneguda com a Casa Vasconcel. L'artista va fer ampliar la casa a càrrec del mateix Balcells, i que es van fer amb motiu de la instal·lació en la casa de la fàbrica de cosmètics Vasconcel, que dirigia el mateix escultor al costat de les seves nebodes Emelina i Solange Chauveau.

Va ser una de les primeres obres de Balcells, bastida el 1906, un any després de debutar en la casa Calado -amb decoració arabesca i desapareguda avui en dia-, tot just en acabar la carrera. L'edifici, que amb merlets i finestres de caràcter gòtic sembla inspirat per un castell, segueix les tendències historicistes catalanes però exhibeix clares influències europees, especialment del secessionisme vienès. La façana combina falsos carreus de morter vermell, amb estucs blancs i ceràmica blava. Hi destaquen diferents treballs de ferro forjat. La construcció també consta d’una masoveria a part, que tot i ser un edifici independent, segueix la mateixa línia de construcció, de la mateixa manera que la torre del molí de vent.

En aquesta zona de Collserola, l'arquitecte Andreu Audet Puig, el constructor de teatres i sales d'espectacles aixecaria, per encàrrec de Josep Sabadell Giol, l'efímer Casino de l'Arrabassada, al costat del Gran Hotel Restaurante del mateix nom, bastit el 1899. El casino s'ignaugura el 1911, però va ser tancat definitivament per ordre governamental un any després, a causa dels suïcidis provocats per la pèrdua de grans fortunes. Del conjunt només en queden ruïnes: alguns elements de l'escalinata del jardí, amb delicats relleus escultòrics figuratius i florals, i algun pany de mur, que apareixen fantasmagòricament enmig de la vegetació.

Tornem cap al centre de la ciutat, i en la plaça d'en Coll, es troba un altra de les obres més reconegudes d'en Eduard Maria Balcells. Es tracta del Xalet Negre, que deu el seu nom a qui va la seva propietària, Josepa Negre, que va encarregar la seva construcció l'any 1917. Balcells va idear un xalet a quatre vents en el qual comença a abandonar els postulats modernistes cap a un eclecticisme amb voluntat de conjugar elements locals i clàssics. D'aquesta casa en destaquen especialment les finestres d'arc de punt rodó, l'ornamentació de ceràmica als ampits i les jardineres.

Una recent rehabilitació per part de l'Ajuntament, ha convertit l'antiga finca en un equipament municipal dedicat principalment a la gent gran.

Al costat mateix, hi ha un altre xalet, de formes molt semblants, que va encarregar la mateixa Josepa Negre, i en aquest cas el projecte fou signat per l'arquitecte municipal Enric Mora i Gosch. Destaca el torreó amb la galeria de tres finestres d'arc de punt rodó, les guirnaldes modernistes esgrafiades que decoren les obertures. A les dues cases cal destacar la tanca, tant per l'obra com per la feina de la serralleria.

Molts dels elements de les obres arquitectòniques d’aquells anys van sortir de la Terrisseria Arpí, propietat d’una família activa a Sant Cugat des de mitjans del XIX fins la guerra civil. Apropant-se a la plaça d'Octavià, es pot veure la seva façana, de principis del XX, on s'observen elements escultòrics policroms de ceràmica, el fris superior multicolor i la decoració de les obertures i de la balconada.

Fruit de la demanda dels estiuejants barcelonins, es va construir el Mercat Municipal, que es troba ben a prop en la plaça Pere San, l'única construcció municipal d'estil modernista i el primer mercat de la ciutat. Construït per Ferran Cels, l'any 1911, la seva façana és de maó vist amb ceràmica de motius en blau sobre blanc. Hi són remarcables les obertures, arcades, pilastres d'entrades, finestres i arcs parabòlics falsos. El 1927 s'amplià amb una segona nau dissenyada per l'arquitecte Enric Mora. I posteriorment, s'afegiren els porxos de les peixateries i una marquesina a l'entrada, damunt la qual sobresurten un rellotge amb ornamentació de ferro forjat i ceràmica, un panell piramidal amb un campanar, un parallamps i una sageta amb l'escut de Catalunya.

No podem acabar aquesta ruta modernista sense anar fins al carrer de Sant Medir, on es troben davant per davant el Celler Cooperatiu i les cases d'Enric Pi.

Cèsar Martinell, conegut pels seus cellers a les comarques tarragonines, va deixar per a la ciutat el Celler Cooperatiu que li va encarregar el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, una associació que agrupava molts dels pagesos locals per a l’elaboració, conservació i comercialització del vi. Malauradament, la manca de finançament va deixar el projecte inacabat, i només es va construir una part del projecte inicial. L'any 1988 va ser el darrer que va entrar raïm al celler, i poc després la cooperativa es dissolia, motivant anys després l'enderroc de la sala de tines i traspassant la sala d'elaboració a la ciutat. No obstant, es poden veure la bellesa de les línies amb els arcs parabòlics, els pilars, suports i nervis.

Al costat del celler, les cases adossades d'Enric Pi que destaquen sobretot per la seva ornamentació. Obra de l'arquitecte Juli Batllevell, van ser construïdes l'any 1907 amb un disseny modernista observable a la balustrada de coronament, els brancals, els dentells i els arrambadors, tots ells de decoració feta a base d'elements florals que envolten les obertures i que, al pis de dalt, envolten les espirals de la cambra d'aire. També cal mencionar el treball de serralleria aplicat als balcons i les baranes, amb un disseny amb ferro helocoïdal i els botons florals de l'artesania local. A sobre les portes, a més, hi ha un relleu amb les inicials del propietari.



Més informació i bibliografia en: Revista B30 N.23 /// 5.02.2010. Article 'Una ruta per sant Cugat. La petja de la burgesia que s'avenia amb els artistes' per Teresa Vallbona | L'art del segle XX a Sant Cugat 1900-2000 per Josep Canals i Gual | Diari de Sant Cugat núm. 1039 /// 20.02.2015. Llegat modernista | Catàleg patrimonial de Sant Cugat