Els Pavellons Güell

Els Pavellons Güell van ser el primer encàrrec que Eusebi Güell i Bacigalupi va fer a Antoni Gaudí, la relació professional i d'amistat dels quals duraria tres dècades i mitja, fins a la mort de l'industrial el 1918. L'entrada als pavellons, antic accés a la finca Güell, amaga en el gran drac forjat en ferro un secret poètic i simbòlic: la història del Jardi de les Hespèrides, amb Ladó, el drac vigilant. Tres personatges de pes -el poeta Jacint Verdaguer, el prohom Eusebi Güell i l'arquitecte Antoni Gaudí- es van posar d'acord per homenatjar Antoni López i López, marquès de Comillas i sogre d'Eusebi Güell, que havia mort l'any 1883, i li van dedicar la gran portalada, que avui es considera, juntament amb la porta del col·legi de les Teresianes, la millor obra de forja del modernisme català.

Porteria dels Pavellons Güell

L'enorme finca que la família Güell posseïa a la zona està actualment ocupada pel Palau Reial i els seus jardins, edificis universitaris i la mateixa avinguda Diagonal. Joan Güell i Ferrer comprà l'any 1859 l'antiga heretat de Can Custó al llavors terme municipal de Les Corts. En la mateixa línia que moltes famílies benestants de Barcelona, va adaptar una masia rural als usos de l'estiueig barceloní, tot mantenint el conreu de la terra (d'aquest origen del que seria la finca Güell es troba rastre al Palau de Pedralbes, al cos central del qual encara és visible l'antiga estructura de Can Custó). Eusebi Güell, fill de Joan Güell, va engrandir la propietat amb l'adquisició de noves masies: Can Feliu, que s'ubicava al que avui és el cantó mar de l'avinguda Diagonal, prop de l'estació de metro Palau Reial; Can Baldiró, als jardins davanters de l'actual Facultat de Dret i Can Berra, darrere de la mateixa facultat, una mica més al nord, amagada sota una filera de pins que encara es conserven. El resultat de totes aquestes adquisicions donà una immensa finca.

Quan Antoni Gaudí era un delineant al despatx de l'arquitecte Joan Martorell -autor del Palau de Soberano, a Comillas, i de l'església de Saleses, a Barcelona-, aquest va rebre d'Eusebi Güell l'encàrrec de la casa d'estiueig i d'una capella neogòtica a Pedralbes. A Gaudí li encarregaren el 1884 el disseny del mur i de les portes d'accés a la propietat, a més d'unes cavallerisses amb picador i una sèrie d'afegits a la casa d'estiueig. Algun d'aquests elements -un templet, un mirador, unes escales monumentals i un picador a l'aire lliure- així com la pròpia casa i capella es van enderrocar a partir de l'any 1919 amb la construcció del Palau Reial de Pedralbes, després que els hereus d'Eusebi Güell van cedir part de la finca a la corona.

Sortosament es conserven alguns treballs menors a l'antiga finca i els dos pavellons d'entrada, amb la gran porta del drac al mig: la casa dels porters -a l'esquerra del drac- i la cavallerissa, amb una rotonda-picador cobert -a la dreta-, on fins el 2009 hi havia la Càtedra Gaudí, amb la sala de lectura i el museu.

Güell va situar l'accés principal de la finca al nord, a fi d'apropar-lo al camí que conduïa a la carretera de Barcelona a Sarrià, la ruta que seguia l'industrial des de casa seva a la Rambla. En la reixa de ferro, una obra monumental que va combinar totes les tècniques de treball del ferro, es va situar el drac -amb ales de ratpenat, cos amb escates, boca oberta i llengua sunuosa- encadenat a la porta del jardí on hi creixien tarongers i també olms, salzes i pollancres, els arbres en què els déus convertiren a les descuidades Hespèrides.

Així doncs, la famosa porta del drac és una sinuosa barrera d'arquitectura, poesia i astrologia. Materialitza un càntic del poema L'Atlàntida, dedicat per Jacint Verdaguer a Antoni López l'any 1877 i pel qual va guanyar els Jocs Florals d'aquell any. L'episodi en què es basa és l'onzè treball d'Hèrcules, en el qual el mitològic heroi ha d'aconseguir les taronges d'or del jardí on Egle, Erítia i Hespera, les Hespèrides o filles d'Hesperis i Atles, conreen uns tarongers mitològics que donen fruits d'or. Per entrar al jardí, Hèrcules ha de reduïr primer i encadenar després el temible Ladó, cosa que aconsegueix. Un cop que aconsegueix els fruits, Hèrcules planta el cimeral del taronger en terres ibèriques on nasqué un nou jardí de les Hespèrides. Verdaguer va mediterranitzar el mite clàssic i enlloc del pomer, l'arbre del Jardí passà a ser el taronger mediterrani.

El taronger dels fruits d'or està representat al capdamunt de la columna que suporta la porta, sobre una pedra artificial amb quatre cares amb tarongers en relleu que culminen en un altre taronger, aquest d'antimoni. A la figura de l'animal, decantada cap al nord, s'hi amaga el detall més críptic de tota aquesta simbologia quan durant uns dies del mes d'abril les constel·lacions de l'hemisferi nord descriuen una figura molt semblant al disseny gaudinià. La constel·lació del drac coincideix amb la forma de la bèstia, l'óssa menor coincideix amb la cua i la constel·lació d'Hèrcules amb la pota que antigament era articulada i pujava tot causant terror als vianants més menuts, quan s'obria la porta.

Jardins dels Pavellons Güell

Al costat de la porta del drac, es troba la porta dels vianants, més petita i amb reixa de ferro també molt gruixuda, sobre la qual una lira recorda la inspiració poètica de Verdaguer. Tot aquest tema poètic i mitològic va servir a l'arquitecte per unificar i donar contingut a aquestes construccions i a l'entorn. Curiosament, malgrat tot, la referència a la mitologia grega no conduí Gaudí a adoptar el classicisme com a estil predominant, siní que preferí l'art àrab, d'acord amb la moda eclèctica imperant llavors i en els seus primers treballs.

Els dos pavellons barregen dues etapes de l'arquitecte: mentre que a l'exterior encara connecta amb els estils històrics -exòtics orientals i mudèjar- que han marcat la seva carrera fins a aquest punt, a l'interior ja assaja el llenguatge personal que el caracteritzarà, especialment en l'estructura d'arcs parabòlics de la cavallerissa, que està coberta per una segona estructura de voltes també parabòliques de maó de pla.

Les dues estructures són de petites dimensions però de factura molt treballada, tant en l'estructura com en la decoració exterior, de maó vist combinat amb rajola esmaltada i rajoletes trossejades, conegudes com a trencadís. Aquí és on Gaudí utilitza per primera vegada el trencadís i ja no el deixa fins al final dels seus dies, en la decoració de les llanternes que coronen els dos edificis arrodonits, i en el recobriment de les voltes de les cobertes.

El pavelló de les cavallerisses està format per dos cossos: d'una banda, una nau allargada -les pròpies cavallerisses- i, de l'altra, al fons una sala quadrada coberta amb una cúpula -el picador-, destinada a l'ensinistrament dels cavalls de tir i l'aprenentatge de les arts de la muntada. El paviment del picador és de totxo massís; una pedra rodona amb la G de Güell esculpida, marca el centre.

Per a la coberta, Gaudí va triar una volta de revolució -que genera una cúpula semiesfèrica- coronada amb una llanterna, les finestres vidriades de la qual permet que el recinte tingui la il·luminació natural necessària per ensinistrar els cavalls. En dos angles de la sala, l'arquitecte va dissenyar sengles escales am graons triangulars, inspirades en l'arquitecte historicista francès Eugène Viollet-le-Duc.

Porta del picador. Un arc parabòlic de totxo coronat amb una gelosia comunica el picador amb el jardí.

Gaudí va concebre les cavallerisses de forma funcional, cobertes per una successió d'arcs parabòlics que sostenen voltes catalanes diposades de manera perpendicular. Als dos costats de cada volta, unes enginyoses obertures trapezoïdals serveixen per tal d'il·luminar la sala. Aquesta successió de finestres laterals li atorga un aire monàstic, similar als dels pasadissos del posterior convent-col·legi de les Teresianes que dugué a terme Gaudí.

Jardins dels Pavellons Güell

El mur de tot l'edifici està format per una base de maçoneria de pedra i una part superior de tàpia -un material barat de gran capacitat aïllant, creat a partir d'argila amassada i abocada dins d'encofrats-, està reforçat per filades de totxo i revestit amb una decoració de fals mosaic. Totes les portes del conjunt es formen mitjançant arcs parabòlics construïts a partir de totxo.

Amb la cessió de la finca per a la construcció del Palau Reial de Pedralbes, els pavellons de Gaudí van quedar fora del recinte. L'any 1950, la Universitat de Barcelona adquiria un solar que anava des de l'Avinguda de la Diagonal fins al carrer de George Collins, i que incloïa els dos pavellons. A pocs metres de la porta del Drac, a la mateixa avinguda de Pedralbes, una mica més avall, hi ha una altra porta de ferro forjat, més petita i senzilla, amb una clau i un drac, que prové d'un taller de serraller i ha estat afegida posteriorment a la tanca, igual que el rètol que té al damunt amb la inscripció "Hortus Hesperidium".

Entre les obres menors de Gaudí que encara existeixen a la finca Güell, es poden localitzar, amagades als jardins de Pedralbes, la font d'Hèrcules i l'umbracle, així com una magnífica portalada de maó, ja fora del recinte del palau, davant de la facultat de Farmàcia, i una altra davant de la de Geologia.

Durant molts anys, la font d'Hèrcules va restar amagada per la vegetació, fins que una neteja a fons del parc la va tornar a deixar a la vista el 1983, quan l'arquitecte Ignasi Serra Goday la va localitzar al mig d'un bosquet de bambús. Aleshores es va restaurar, de manera que tornés a rajar aigua de la boca del drac, i s'hi va posar un bust de marbre sobre la peanya d'on surt el drac que fa de broc. Aquest bust no és el que hi havia originalment, ja que en unes antigues fotografies de la font es veu un gran bust d'Hèrcules. D'altra banda, en una carta de mossèn Cinto Verdaguer al canonge Collell el 22 de novembre de 1884, en què li demana un nom llatí interessant per anomenar la font que Gaudí estava construint a la finca Güell, Verdaguer explica que la font estava encapçalada per un bust romà per recordar que, per allà, segons la llegenda, hi va passar santa Eulàlia camí de Barcelona.

La font està formada per un banc de pedra que voreja el frontal de la font, on hi ha una columna central coronada pel bust, i de la seva part baixa surt el drac de ferro forjat que fa de broc, que aboca l'aigua sobre una pica de pedra amb l'escut de Catalunya. Les quatre barres són els sobreeixidors de la font, i brollen permanentment, com quatre rius plens de vida.

L'Umbracle (Palau Reial)

Un conveni firmat el setembre del 2014 entre la Universitat i l'Ajuntament de Barcelona, permet la seva apertura diària i un projecte de restauració per a la recuperació integral de l'arquitectura original de Gaudí, fins a on sigui possible, i la regeneració del jardí mediterrani contigu a les portes. Els ingressos de la venda d'entrades (4€) estan destinats íntegrament a finançar les obres de restauració dels Pavellons Güell i les activitats que acullin. Abans de la firma del conveni, els pavellons només es podien visitar de forma concertada amb guia i en horari de cap de setmana.

Bibliografia i més informació en: Guia visual de l'obra completa d'Antoni Gaudí (Dos de Arte Ediciones) | Gaudí 2002. Capítol 4: Pavellons Güell (diari El Periódico)

(*) Element 90 de la Ruta del Modernisme