L'Ateneu Barcelonès

En el carrer de la Cernuda de Barcelona número 6 es troba l'Ateneu Barcelonès (1), una de les institucions i entitats més emblemàtiques de la ciutat. La seva seu està situada en el Palau Savassona, un palau senyorial erigit per Josep Francesc Ferrer de Llupià Brossa, baró de Savassona i originari de la plana de Vic, el 1779. És una casa senyorial inspirada en els palaus gòtics, però amb les dimensions i l'ordenació neoclàssiques, encara que des de llavors ha tingut moltes remodelacions, tant a nivell de volum com d'organització. La primera, del 1796, que en modificava la façana i el pati, va ser projectada pel mateix baró.

Durant el segle XIX la finca canvia de mans i passa entre d’altres a mans dels germans Serra. És en aquesta època que s’annexionen al palau alguns edificis veïns remodelats o fets de bell nou, conservant l’estructura de nivells que el palau ja tenia. Són d’aquesta època la consolidació del jardí romàntic i la construcció de dos nous braços a l’edifici, testimoni dels quals són els sostres bellament enteixinats encara visibles a la primera planta.

L’any 1906 sent president de l’Ateneu Barcelonès en Lluís Domènech i Montaner, l’entitat
compra el Palau Savassona i trasllada la seva seu en aquest edifici. Les obres de condicionament d’edifici residencial a entitat pública són encomanades a l’arquitecte Josep Font i Gumà, que en aquells moment té al despatx un jove Josep Maria Jujol que liderarà bona part de les obres de reforma de l’entitat: la construcció d’una nova escala central i l’ascensor, l’adequació de la planta principal i la seva connexió amb el jardí romàntic i molt especialment l’adequació de la nova biblioteca a la planta noble. La intervenció d'en Jujol es fa trenada amb les existències preexistents i el resultat és un conjunt artístic d’una gran força, amb un conjunt de l’edifici que ha arribat a una gran maduresa.

La postguerra representa una etapa de dificultats no només per l’Ateneu. En el seu entorn es produeixen canvis. El convent Carmelita annex, incendiat en els propers moments de la guerra civil, no es refarà i en el seu buit urbà s’hi descobriran els anys 50 els vestigis de la via sepulcral romana de Barcino. Finalment aquest buit urbà s’urbanitzarà amb la creació de l’actual Plaça de la Vila de Madrid, i la construcció d’uns nous fronts d’habitatges ens els costats sud i est de la plaça. Finalment l’any 1968 i sota la intervenció d'en Josep Bassegoda i Adolf Florensa, a l’Ateneu es produeix una remunta de 3 plantes d’oficines sobre l’edifici històric, que ofegaran les qualitats del Palau i que acabaran amb una remodelació de la façana que condemna al Palau Savassona a una imatge falsa d’edifici d’habitatges, en la línia dels nous edificis de la plaça.

L'accés principal a l'Ateneu es realitza des de l'entrada de carruatges, que data del moment inicial de l'edifici, així com el pati, descobert en l'origen i avui culminat amb una lluerna, i d'on arranca la impressionant escala noble que condueix directament a la recepció de la biblioteca.

A través d'una magnífica escala noble, els antics estadants del palau accedien a les estances residencials, a la planta primera. L'any 1906, però, l'arquitecte Josep Maria Jujol va obrir un accés directe a la planta entresòl, que avui és la planta principal on hi ha els espais de màxima sociabilitat de l'entitat: les sales de conversa, el jardí romàntic i el bar. La restauració i reforma de la planta primera de l'edifici, que va culminar l'any 2008, va suposar la reobertura del segon tram d'aquesta escala, que condueix directament a la recepció de la Biblioteca. D'aquesta manera, s'ha recuperat l'accés original a la planta noble del palau. Al peu de l'escala noble, es troba l'escultura Atenea, de Lluís Montané.

L'Ateneu disposa de moltes sales -la Sala Verdaguer, la Sala de la Canuda, la Sala Pompeu Fabra, la Sala Sagarra-, però n'hi ha unes el nom de les quals ens projecta directament al segle XIX: les Sales de Conversa, on la gent s'hi asseia, intercanviaven respectuosament opinions i idees... acompanyats per les columnes -que emmarquen el pas al jardí romàntic- i vidrieres de Jujol.

Quan, el 1906, l'Ateneu Barcelonès va adaptar el Palau Savassona per acollir la seva seu, el va convertir en un dels primers edificis barcelonins que va tenir ascensor. El va construir Josep Maria Jujol, i ha arribat als nostres dies amb el seu aspecte original amb la seva cabina de fusta d'acabat modernista, amb un tancament de mallat per a la caixa d'escala de platina de ferro treballada i un vitrall a la seva part superior. Les tecnologies de què es disposava en aquell moment obligaven que només s'aturés a plantes alternes: a la segona i a la quarta.

En el pis principal, es troba el Jardí romàntic, un espai tranquil i silenciós aïllat del soroll del brogit de la ciutat que batega a escassos metres, amb parterres de flors de formes geomètriques, altíssimes palmeres i un estany amb nenúfars i peixos vermells, i una font que fa ballar l'ou per la diada de Corpus.

 La joia de la institució és la Biblioteca. De les privades i civils, és la més important de Catalunya. Conté uns 300.000 volums, i és un privilegi asseure's a consultar llibres o a llegir els diaris sota els frescos mitològics de finals del segle XVIII de Francesc Pla -pintor tardobarroc català conegut també com El Vigatà i autor també de les pintures del Palau Moja o del Palau Episcopal- respectats i emmarcats per les decoracions de Jujol. S'entra per una sala -originalment el menjador del Palau de Savassona i coneguda pels seus socis com la rambla- on conflueixen les dues ales de la biblioteca que envolten el jardí romàntic. La presideix una arcada modernista pensada per oferir la visió simultània de les dues sales des d'un mateix punt. Es pot veure la intervenció de Josep Maria Jujol en la paret del rellotge amb la inscripció en lletres modernistes de les inicials de la institució AB i de la data d'execució, 1906.

En l'espai anomenat mesquita -probablement per raó de les seves múltiples entrades- disposa d'un sostre amb una escena dels amors de Mart i Venus acompanyats per un cupido amb torxa.

Formant part de la biblioteca, hi ha La Canuda, antic saló d'actes de l'Ateneu, que acull el fons bibliogràfic d'actualitat. El fresc del seu sostre, també obra de Francesc Pla, és el més espectacular del recinte.

En un pis superior es troba la sala Pompeu Fabra, completament envoltada de llibreries, acull periòdicament tertúlies, sent escenari habitual d'actes de debat i discussió monogràfica sobre els més diversos temes de l'actualitat cultural, econòmica i social del país. La sala rep el nom de qui fou president de l'Ateneu del 1924 al 1926. La vinculació entre Fabra i l'Ateneu va ser molt estreta i la biblioteca de la institució va ser una eina cabdal en la seva formació lingüística autodidacta.

Amb les darreres restauracions, aquesta sala ha pogut recuperar el sostre de bigues de fusta i revoltons ceràmics enguixats, amb motius decoratius modernistes pintats que havien quedat ocults, amagats per un fals sostre des de finals dels anys 60.

Una sala més moderna és la sala Oriol Bohigas amb més de dues-centes butaques i una tribuna que acull els actes més importants de les programacions de l'Ateneu i que es cedeix també per a l'ús de tota mena d'institucions i organitzacions de la vida ciutadana.




(1) L'Ateneu Barcelonès va ser fundat el 1872 com a resultat de la fusió del Centro Mercantil Barcelonès i de l'Ateneo Catalàn, i des d'un bon principi l'entitat va sabé guanyar-se un gran prestigi principalment com a centre promotor de la cultura, celebrant conferències i exposicions, organitzants cursos, dotant premis per als Jocs Florals i altres competicions... i va anar aplegant una rica biblioteca al llarg dels anys. També va exercir una notable influència en la vida pública catalana, i personalitats significatives del país n'ocuparen la presidència com Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluís Domènec i Montaner, Pompeu Fabra, i molts d'altres.


Més informació i bibliografia: web oficial de L'Ateneu Barcelonès. El Palau Savassona | La Barcelona del vent: un viatge pels racons de la Barcelona secreta inspirats per L'ombra del ven

(*) Element 21 de la Ruta del Modernisme