Habitada segons els indicis des de l'època gal·loromana, no va tenir la condició de ciutat fins finals del segle VIII sota els regnats de Pipí el Breu i Carlemany, amb l'establiment d'un monestir benedictí. De les grans abadies carolíngies del Périgord va ser la única que es va salvar dels víkings. L'any 937 aquesta abadia formaria part de l'orde de Cluny, i més tard passaria a estat sota la tutela directa de la Santa Seu. En l'any 1147, Saint Bernard de Clairvaux va passar per Salat, retornant de la croada, quan aquesta estava sota l'assot d'una epidèmia de pesta. Una llegenda explica el miracle dels pans, on va entregar unes fogasses als malalts que es van recuperar immediatament. La torre de Saint Bernard, coneguda com la Llanterna dels morts, commemora aquest fet, podent-se admirar la curiosa arquitectura d'aquesta torre en forma d'obelisc de pedra, darrere la catedral de Saint Sacerdos, en el centre del qual va ser el cementiri medieval de Sarlat.
La ciutat va obtenir el dret d'administrar-se per si mateixa i de triar cònsols, després d'haver jurat fidelitat al rei Lluís VIII. Més endavant va patir les invasions normandes i la Guerra dels Cent Anys, com tota la zona del Périgord, al ser frontera entre els regnes de França i Anglaterra. Ben fortificada pels seus cònsols, va resistir tots els atacs, però pel tractat de Bretigny de 1360 va passar a mans d'Anglaterra. Segons aquest tractat, Eduard III rebria tot el sudoest de França a canvi de renunciar al seu tron. Anys després, el condestable Du Guesclin va expulsar als anglesos i Sarlat va tornar a mans franceses. Després d'això van venir les Guerres de Religió que van causar molts danys en la ciutat.
L'any 1317 la ciutat va ser elevada a bisbat i l'església de l'abadia es va convertir en la catedral de Saint Sacerdos. A partir d'aquí, Sarlat inicià la seva transformació arquitectònica amb la construcció de l'església parroquial de Sainte Marie i de nombroses cases residencials. La ciutat va prosperar en els segles XVI, XVII i XVIII, i allunyada de les grans corrents econòmiques va quedar en l'oblit durant els 150 anys següents, fins que les noves vies de comunicació va fer descobrir de nou a Sarlat.
La llei Malraux del 1962, que es va aplicar a França per primer cop a Sarlat, va permetre conservar i protegir el seu centre medieval amb nombroses ajudes que van permetre restaurar-lo, i permetre als visitants de gaudir dels seus tresors arquitectònics. L'escriptor nord-americà Henry Miller va qualificar la ciutat com el paradís dels francesos.
El centre medieval, exclusiu per als vianants, està dividit en dos pel carrer de la República, i en els dies de mercat, el podem trobat tot ple de paradetes diverses.
La part més important i aristocràtica és la zona est, on trobem, entre moltes altres coses:
Catedral de Saint-Sacerdos | Església abacial romànica del segle XII en els seus orígens, es va convertir en catedral en el segle XIV. El pòrtic va ser reconstruït en 1706 en estil clàssic, substituint un gran pòrtic romànic. Les estàtues que el coronen són medievals, però es desconeix la seva procedència i quan es van fer amb exactitud. La nau va ser reconstruïda en el segle XVII, i el seu campanar té diversos estils pels seus segles de construcció i restauració.
Cor de les fonts (Coeur des Fontaines) | Tocant a la catedral, arran del claustre, hi ha una placeta on hi ha des de sempre una de les fonts públiques de la ciutat, que va donar origen a l'abadia.
Jardins dels panteons (Jardins des Enfeus) | Envoltant l'absis de la catedral, es troba aquests jardins, pels quals es pot accedir a la Llanterna dels morts, que hem comentat anteriorment. Les pedres sepulcrals del terra donen testimoni de la presència secular d'un cementiri monacal abans del seu trasllat en el segle XIX.
Plaça de la Llibertat (Place de la Liberté) | Aquesta plaça està envoltada de cases dels segles XVI al XVIII, com el propi Ajuntament (Hotel de Ville). És la plaça central de Sarlat i una de les més animades, tota plena de terrasses de cafès i restaurants.
Dominant la plaça es troba l'estàtua Le Badaud (L'espectador), feta en bronze per Gerard Auliac...
I darrere seu el Manoir de Gisson, un dels edificis més notables del Sarlat medieval. La família Gisson, formada per advocats, cavallers i regidors vivien en les seves nombroses habitacions. Restaurada amb molt de compte, avui en dia, ens mostra la casa d'una família pertanyent a la noblesa de Sarlat del segle XVII. Moblada amb l'estil de l'època, les seves habitacions estan ricament decorades amb terres de fustes precioses acuradament recreades. La visita també inclou les bodegues amb voltes.
Església de Santa Maria (Sainte-Marie) | Tocant a la plaça es troba aquesta antiga església parroquial d'estil gòtic meridional. Mutilat el seu absis, només sobreviu dos trams de voltes d'ogives, presenta un campanar poderós. Restaurada per l'arquitecte Jean Nouvel, del qual ja vam poder veure un altra obra important en la comarca i concretament en la ciutat de Périgueux -el Museu Gal·loromà Vesunna-, ha estat reconvertida en un mercat cobert. Fàcilment recognoscible per les seves grans portes, un ascensor panoràmic de vidre et puja a dalt de l'església.
Plaça del mercat de les tres oques (Place du Marché aux trois Oies) | Per accedir al Manoir de Gisson es fa per aquesta petita plaça on com es dedueix pel seu nom, era un mercat per a la venda d'oques. Presidint la plaça hi ha un grup escultòric format per tres oques.
Carrer dels Consols (Rue des Consuls) | Un dels carrers més destacats de la ciutat que conté una sèrie de mansions impressionants com l'Hotel de Mirandol del segle XVI amb la seva gran porta, l'Hotel de Plamon del segle XIV amb les seves tres finestres en arc, l'Hotel de Vassal construït en el segle XV i que destaca per la seva torre o l'Hotel Tapinois de Betou que disposa d'una escala monumental de fusta.
Davant de l'Hotel de Plamon, es troba també la Font de Santa Maria (Fontaine de Sainte-Marie), situada sota la volta d'una cova.
A la zona oest del centre medieval, traspassada el carrer de la República també ens trobem amb carrers i edificis a destacar com:
Carrer Jean-Jacques Rousseau (Rue Jean-Jacques Rousseau) | carrer paral·lel a les muralles, on trobem l'abadia de Sainte-Claire, del segle XVII, construïda on hi havia un bell palauet del segle XV, del qual roman la petita torre angular...
I la Capella dels Penitents Blancs (Chapelle des penitents blancs), del segle XVII, una cappella d'un gran convent, transformat actualment en escola, amb un pòrtic d'estil barroc.
Anar a: El Perigord
