Modernisme d'estiueig a Granollers

La ciutat de Granollers està situada al centre del Vallès Oriental, comarca de la qual és capital. La seva privilegiada situació geogràfica ha afavorit, des d'antic, el desenvolupament agrícola i, sobretot, comercial. Es conserven testimonis de la ciutat des de l'època romana, moment en què esdevingué cruïlla de camins i mercat de productes agrícoles. La vila actual és de fundació medieval i va créixer al voltant de l'església parroquial de Sant Esteve i de l'antic camí de Barcelona. Consolidà el seu caràcter comercial amb un important mercat setmanal de productes agrícoles i artesanals que es desenvolupava a la Plaça Major i a les del seu voltant. En aquella s'hi va bastir la Porxada (1586-1587), inicialment com a llotja de gra i que avui dia ha esdevingut símbol del municipi: de planta rectangular, de 24,07m x 15,73m, té una coberta de teula àrab a quatre vessants, sostinguda per quinze columnes. Al peu d'una de les columnes, hi ha la Pedra de l'Encant, que servia per fer les subhastes o encants públics.

La Porxada

Des de mitjans del segle XIX, amb el nou traçat de la carretera de Barcelona a Ribes i amb l’arribada del ferrocarril, Granollers va començar a experimentar un fort creixement econòmic, sobretot industrial. Això va comportar la construcció de nombrosos edificis públics (ajuntament, escoles, escorxador, centres sanitaris...), fàbriques, cases per als obrers i grans habitatges per a la gent benestant de la ciutat, tots ells d’estil modernista i noucentista. Aquestes construccions van ser projectades per arquitectes de renom com Jeroni Martorell, Simó Cordomí, Alfred Ruiz, però el màxim representant del modernisme a la comarca va ser Manuel Joaquim Raspall, arquitecte municipal de la vila des de l'any 1907.

Raspall era un assidu a les tertúlies de la Fonda Europa, el carismàtic hotel on el 1926 va obrir un estudi per atendre els clients i proveïdors de la ciutat.


En el recorregut que proposem es visiten algunes de les cases més representatives d’aquesta època, al centre de la ciutat.

Casa Torrabadella. Can Ramoneda (1899, Carrer d'Anselm Clavé, 29) | Fill únic d'un farmacèutic, Tomàs Torrabadella i Fortuny va estudiar farmàcia per seguir la tradició familiar, però va conrear sovint la seva vena artística a través de la pintura i la fotografia. El 1899 va encarregar a l'arquitecte barceloní Francesc Mariné i Martorell la construcció d'un casal unifamiliar molt a prop del negoci familiar.

Mariné era en aquella època l'arquitecte municipal de Granollers, càrrec que també va ocupar a l'Hospitalet de Llobregat i Sarrià, antic municipi que va incorporar-se a Barcelona el 1921. La Casa Torrabadella és l'obra d'estil eclèctic més rellevant de Granollers. L'edifici fa cantonada amb mitgera al nord i jardí a llevant. Consta de semi-soterrani, planta baixa, pis i coberta de teula àrab a tres vessants amagada darrera d'una balustrada que recorre tot el perímetre. La façana principal és de composició simètrica, amb tres eixos verticals, al central dels quals hi ha el portal d'accés, emfatitzat pel frontó que corona l'edifici i que inclou la data de finalització de l'obra '1900' esgrafiada.

L'element més remarcable de l'exterior és, però, la tribuna que sobresurt de l'angle, assentada sobre una plataforma circular i coberta per una suggeridora caputxa de pavelló de vuit costats que ultrapassa l'alçada de l'edifici.

Casa Bossy (1925, Carrer de Santa Esperança, 8) | Habitatge entre mitgeres identificat avui com un dels paradigmes del Raspall noucentista, amb una façana marcada per l'ordre i la simetria, molt austera en comparació amb la seva producció modernista i revestida de pedra vermella del Figaró dividida en carreus regulars, amb obertures d'arc mixtilini als baixos i a la torre, i de llinda plana al pis. L'edifici consta de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües de la qual sobresurt un potent ràfec.

Casa Clapés (1907, Plaça de la Porxada, 14) | Construïda el segle XVII, aquest edifici entre mitgeres va ser reformada per Manuel Joaquim Raspall i constitueix, de fet, un dels més representatius de l'arquitecte barceloní, paradigma de la seva primera època artística, marcada per l'ús del llenguatge modernista. Originalment dividida en tres plantes i golfes, Raspall va substituir la teulada a dos aigües per un terrat pla i d'aquesta manera va aconseguir guanyar alçada per convertir les golfes en un pis més.

Mostra una decoració típicament modernista: frontó corb amb garlandes florals, esgrafiats, medallons decoratius, aplicacions ceràmiques diverses amb sanefes de rajoles de tema floral i totes les reixes i baranes de ferro forjat elegantment treballades a coup de fouet, formant motius vegetals.

Composada de forma simètrica seguint dos eixos verticals, és l'única casa en què es pot trobar la firma de Raspall, gravada en baix relleu a la dreta del balcó.

Ajuntament (1902, Plaça de la Porxada, 6-8) | Obra de l'olotí Simó Cordomí i Carrera que va ser nomenat l'any 1902 arquitecte municipal de Granollers i immediatament va quedar encarregat de projectar la nova seu de l'Ajuntament, obra que va completar el 1904. La relació de Cordomí amb la capital vallesana, però, va estroncar-se de sobte al cap d'un any a causa d'una malaltia greu que el va obligar a renunciar al càrrec. Després d'uns quants mesos d'interregne, Manuel Joaquim Raspall va ser nomenat nou arquitecte municipal l'any 1907. Encarregada en l'època de l'alcalde Josep Barangé i executada sota el mandat de Miquel Blanxart, la nova Casa de la Ciutat va ser resultat de la reforma en estil neogòtic d'un edifici medieval entre mitgeres. De planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab a dues aigües, l'Ajuntament presenta una façana coronada per una torre de planta octogonal a l'angle dret, amb un esvelt pinacle, amb una forma femenina en pedra, a l'extrem oposat que li fa de contrapunt. L'actuació de l'escultor Josep Maria Barnadas va ser determinant en el caràcter clarament medieval que adopta l'edifici. En aquest sentit, destaquen les llindes de diverses obertures, la culminació de la torre i, sobretot, el balcó, amb arcs mixtilinis sostinguts per columnes salomòniques i barana de traceria típicament gòtica.

Casa Josep Tardà (1903, Plaça de les Olles, 11) | Josep Tardà, de la Lliga Regionalista, va ser alcalde de Granollers en dos períodes, del 1908 al 1909 i del 1914 al 1915. Anys abans va encarregar a l'arquitecte Adolf Ruiz, autor de la cèlebre Rotonda de l'Avinguda Tibidabo de Barcelona, el projecte de construcció d'una petita casa entre mitgeres de planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab a dos vessants. La façana és simètrica, amb obertures de proporcions molt verticals que contrasten amb l'horitzontalitat del ràfec, la sanefa de rajoles i el balcó. L'arquitecte barceloní va tractar de manera diferent cada una de les plantes: els baixos presenten tres obertures que conjuntament formen un arc deprimit, el primer pis està decorat amb esgrafiats de motius florals i el pis de dalt està resolt amb quatre finestretes d'arc de ferradura.




Casa Sebastià Costa (1928, Carrer de Santa Anna, 6) | Sebastià Costa va promoure dues cases entre mitgeres molt pròximes l'una de l'altra al carrer de Santa Anna. Projectades i construïdes a la mateixa època, són un clar exemple de l'època noucentista de Manuel Joaquim Raspall, característic de la seva última etapa, lligada a l'art déco.

Coneguda també com a Can Biel, la casa del número 6, consta de planta baixa, tres pisos i coberta amb terrat. La façana té dos cossos: el de la porta d'accés, més estret, està coronat per un frontó de formes rectes emmarcat per dues pilastres, mentre que el de l'esquerra està marcat pel gran arc el·líptic del primer pis i pel paredat d'obra vista dels pisos, coronat per una potent cornisa i una barana.

Casa Sebastià Costa (1928, Carrer de Sant Anna, 13) | De planta baixa, pis i golfes, la segona casa promoguda per Sebastià Costa té origen medieval i va ser íntegrament reformada per Raspall a la mateixa època en què es construïa Can Biel. Amb relació a aquesta última, l'obra vista encara hi té més presència, ja que ocupa tota la façana excepte el sòcol de pedra i la mansarda de teula plana de ceràmica negra que corona l'edifici. Tant la mansarda com les baranes de fusta del pis són un recurs inèdit en l'arquitectura de Raspall.

L'exterior és simètric, amb dos grans buits porxats als baixos, tres obertures al pis cobertes amb arcs mixtilinis i dues llacunes a les golfes amb idèntic coronament.





Casa Puntas (1910, Carrer d'Espí i Grau, 10) | Assassinat durant la Guerra Civil per la seva militància carlina, Manuel Puntas Viñas va ser un dirigent local del partit tradicionalista que al 1910 va encarregar la reforma d'aquest casal en cantonada, construït al segle XVII o XVIII. Tot i que la firma Eduard Maria Balcells, la reforma s'atribueix a Manuel Joaquim Raspall -cosí segon de Balcells-, una pràctica habitual a l'època per eludir les incompatibilitats del càrrec d'arquitecte municipal.

De planta baixa, dos pisos i coberta plana, l'edifici té una façana de decoració més austera que la majoria d'obres de Raspall, amb dues franges d'esgrafiats de motius vegetals i reixes de ferro forjats a base de coup de fouet a les finestres de la planta baixa com a principals elements ornamentals.

Sala Francesc Tarafa (1926, Carrer de Corró, 44) | Reforma de l'edifici de l'antic hospital medieval d'estructura gòtica, construït als segle XIV i XV prop de l'antic camí ral (actual carrer de Corró), per convertir-lo en biblioteca pública, que va inaugurar el rei Alfons XIII durant una visita que va fer a Granollers. Raspall va conservar la planta i l'estructura de l'antiga gran sala, un espai de planta rectangular cobert amb bigues de fusta i dos arcs de pedra apuntats que sostenen la coberta a dues vessants. Al fons de la nau hi ha un espai cobert amb volta apuntada, recuperat en la reforma. La intervenció es va centrar a mantenir l'amplitud de l'espai i decorar-lo amb esgrafiats, ornaments i vitralls emplomats.

A la façana es va mantenir els estils precedents, estucant-la de color blanc i conservant-se la porta de pedra d'arc de mig punt dovellada, el capcer i dues finestres coronelles a banda i banda. Al coronament hi ha una obertura circular a manera de rosetó.

Casa Blanxart (1904, Carrer de Joan Prim, 9-11) | Hereu d'una de les famílies més riques de la comarca, Miquel Blanxart i Estapé era un important fabricant d'aiguardents que va ser alcalde de la vila entre 1903 i 1905 per la Lliga Regionalista. Just en aquella època va encarregar la reforma d'una casa antiga a l'arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, destacat exponent de la segona generació de creadors modernistes catalans. Reconegut per la combinació en l'estructura de les seves obres de materials llavors innovadors com el ferro colat i de mètodes constructius tradicionals com la volta catalana, Martorell donà a Can Blanxart, un edifici cantoner de planta baixa i dos pisos, un aire pròxim a l'estil Sezession, el Modernisme d'arrel centreeuropea, sobretot gràcies a la presència de l'ornamentació escultòrica de la façana principal, obra del barceloní Josep Maria Barnadas, autor també de les escultures de l'Ajuntament de la ciutat, edificat a la mateixa època.

Situada al trencallum dels accessos a la casa, una figura femenina sosté un gerro aixoplugada tant pel raïm esculturat com per la mateixa tribuna o balconada del pis principal. Aquesta figura està resolta amb un sentit de la gestualitat i la femineïtat molt aconseguits. Amb el seu rostre somrient i el braç alçat agafant el raïm, i amb un tractament de la roba declarament classicitzant, juga amb una certa dualitat iconogràfica, en tant que és susceptible de ser relacionada amb el món de la viticultura -activitat professional del promotor-, o bé dins un context iconogràfic estrictament cristià, a l'entorn de conceptes com la fertilitat i el sacrifici. En la decoració que emmarca aquesta figura es poden veure fulles de parra i ocells, com una puput, entrellaçats amb traceria curvilínia.

Tant la figura femenina com els relleus esgrafiats dels pisos, amb clares influències arabitzants a les circumferències que emmarquen les obertures, fan d'aquesta casa un dels edificis més singulars del Modernisme, no només del Vallès sinó a tot Catalunya, sense oblidar el treball de les baranes de ferro forjat ni la lluminosa tribuna de planta pentagonal amb coberta de pavelló, sostinguda pel mateix conjunt escultòric de la planta baixa i coronada per una original cresta de motius vegetals.

Casa Ganduxer (1912, Carrer de Joan Prim, 44) | Obra de l'arquitecte Alexandre Soler i March per a Josepa Ganduxer i Carrençà, esposa de l'insigne digestòleg sabadellenc Joaquim Torras i Pujalt. És un edifici entre mitgeres, de planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab a dos vessants on destaca l'ampli ràfec de fusta, les finestres de la galeria i la fusió d'elements historicistes al portal i a les llindes de les finestres amb decoracions de caràcter clarament modernistes com medallons, sanefes, aplicacions ceràmiques i esgrafiats.








Fora del centre històric de Granollers trobem tres conjunts més a destacar:

Casa Joan Sanpera (1912, Carrer de Corró, 321) | Casa d'estiueig de l'indiano Joan Sanpera, construïda per l'arquitecte Albert Joan i Torner. En destaca la coberta de teules vidriades de colors, la torre mirador i els esgrafiats de motius florals que ressegueixen tot el ràfec de la teulada.

Conjunt de 12 habitatges de Jaume Corbera, Can Mònic (1923, Carrer del Primer Marqués de les Franqueses, 123-145) | Habitatges de planta baixa i jardí realitzats per l'arquitecte Raspall. Són un exemple d'habitatges populars del moment que incorporen elements modernistes com la forja o el totxo, per decorar les finestres.

Asil Hospital (1919-1923, Avinguda de Francesc Ribas, s/n) | Conjunt d'edificis entorn d'un gran pati en forma de U, situat a les afores de la població. Obra de l'arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau, és un conjunt auster però singular, decorat amb una senzilla imposta ceràmica que unifica els tres pavellons.


Més informació i bibliografia en: Guia del modernisme d'estiueig al Vallès Oriental. L'Ametlla del Vallès (Consell Comarcal del Vallès Oriental; Coordinació editorial: Ricard Regàs; Textos: Ricard Regàs i Àlex Blancafort) | Tríptic Modernisme d'estiueig a l'Ametlla del Vallès. Ruta Raspall (www.turismevalles.net)| Tríptic El modernisme d'estiueig al Vallès Oriental (Edició i producció: Institut d'Edicions, Diputació de Barcelona; Textos: Lluís Cuspinera i Carme Clusellas)

Modernisme d'estiueig a l'Ametlla del Vallès

Situada entre les valls del Congost i del Tenes, per on transita l'eix de comunicacions que uneix el Vallès amb Osona i el Pirineu, l'Ametlla del Vallès s'assenta al peu dels cingles de Bertí, a l'inici de la plana vallesana. Havia estat sota el domini comtal del castell de Montbui en els seus orígens medievals i tot i que el municipi manté la dispersió que ha caracteritzat la població des dels orígens, amb nombroses masies disseminades pel terme, cap al segle XVI va començar a créixer un petit nucli al voltant de l'església de Sant Genís.

El seu caràcter rural no es va transformar fins a principis del segle XX, en quan va esdevenir vila d’estiueig i, més tard, centre de segones residències. El caràcter residencial del municipi es va reforçar amb els projectes urbanístics i arquitectònics de Manel Joaquim Raspall, arquitecte municipal de l’Ametlla des de 1906, tot just acabada la carrera, fins l’any 1912. Durant els sis anys que va exercir el càrrec, l'arquitecte barceloní va deixar-hi una vigorosa empremta urbanística, amb diversos edificis de gran interès, tots ells marcats per les formes genuïnament modernistes que van caracteritzar les obres de la seva primera època, i amb el projecte d'eixample de la vila, dissenyat per enllaçar el barri de la sagrera (el nucli antic) i el barri del raval –al camí entre la Garriga i Sant Feliu de Codines– amb l'objectiu de planificar la ràpida expansió urbanística de l'Ametlla arran de l'esclat del fenomen de l'estiueig.

La ruta la farem de nord a sud passant per nou llocs d'interès:

Can Xammar de Dalt (Can Millet) (1908, Camí de Puiggraciós s/n) | Els Xammar, una de les famílies més antigues de l'Ametlla, es van escindir en dues branques al segle XVI. Una va seguir vivint a la masia original de Can Xammar de Dalt -avui més coneguda com Can Millet i seu d'una residència per a la gent gran- i l'altra va construir a cent metres escassos Can Xammar de Baix, també anomenada Mas Magí. Edificada al segle XII, la masia primitiva era un edifici d'estructura basilical, amb teulada a dues aigües, planta baixa, pis i golfes. Cap a finals del segle XIX, l'activitat del mas va experimentar una gran davallada, sobretot a causa de la plaga de la fil·loxera, que va acabar amb el conreu de la vinya. Aquest fet va precipitar la seva venda el 1906 a Joan Millet i Pagès, industrial cotoner i germà de Lluís Millet, director i cofundador de l'Orfeó Català. Dos anys després, el nou propietari va encarregar a Manuel Joaquim Raspall una remodelació completa del mas d'acord amb els gustos modernistes de moda entre la burgesia de l'època, amb la intenció de convertir-la en la casa d'estiueig de la família.

Raspall va saber conjugar l'estil modernista amb el respecte pels elements del passat, conservant la tipologia general de masia. Va refer les façanes, construí una terrassa orientada a ponent i va dissenyar una torre-mirador amb coberta a quatre vessants coronada per una reixa de ferro forjat. A la façana principal, coronada per un capcer amb tres pilastres, l'arquitecte va conservar l'arc de mig punt de l'entrada original -amb l'escut del llinatge Xammar a la clau- i obrí finestres d'inspiració gòtica -geminades i conopials- i d'altres amb la llinda esglaonada típicament modernista.

Des de l’interior de la residència es poden apreciar altres vitralls amb una gran riquesa de dibuixos i varietat de colors. A l'interior destaca, també, una llar de foc amb forma de drac, amb ceràmica de trencadís i ferro forjat dibuixant l’escut de Catalunya, així com un plafó ceràmic amb la Verge de Montserrat. Can Millet, avui residència geriàtrica, va ser lloc de trobada clandestina durant la dictadura franquista, continuant així la tradició catalanista dels promotors de la reforma.

Reforma de la Casa Moncau (1907, Carrer Major, 6) | El 1907, Joan Millet va encarregar a l’arquitecte Raspall la reforma de l’antiga Can Moncau, reculant la façana en cantonada, per accedir millor amb automòbil a la seva finca de Can Xammar de Dalt, avui Can Millet, a través del carrer Major, molt estret en aquest punt en concret. L'arquitecte projectà un nou llenç exterior de la casa d'acord amb els gustos modernistes, però marcat per una gran contenció formal. Les finestres estan cobertes per un arc rebaixat de maons disposats verticalment i, al ràfec, dues alineacions de teula n'emmarquen una altra de central amb forma de punta de diamant. A la façana de migdia, Raspall hi va recol·locar una finestra de pedra de la casa antiga.

Escalinata i jardins de l’església (1911-1912, Plaça de l’Església) | L'església parroquial de Sant Genís va ser construïda al segle X i va ser reformada al segle XVII. Entre els anys 1911 i 1912 es va enretirar el cementiri, que estava situat davant l’entrada de l’església, i es va urbanitzar l’espai, segons el projecte de M.J. Raspall, amb una àmplia plaça i unes escalinates amb una barana de forma
corba.

Reforma de Can Bachs (1904, Carrer Major, 12) | El periodista i diplomàtic Eugeni Xammar, fill de l'hereva que es va vendre la masia familiar de l'Ametlla a l'industrial Joan Millet i Pagès, va ser un crític implacable de l'estil modernista que Raspall va implantar a diversos edificis de la vila i va critica la reforma que va fer de la masia familiar, assegurant, amb ironia, que l'arquitecte li havia "passat el raspall". Una de les obres de l'arquitecte que va suscitar més queixes de Xammar va ser la reforma de la masia de Can Bachs, a l'antiga plaça Vella, un casal del segle XVI al qual Raspall va fer una tímida intervenció, afegint una torre amb una barana d'obra vista a l'angle dret i un capcer del mateix material que es prolonga al llarg de tota la cornisa i emmarca un rellotge de sol.

Casa Blancher (1906, Carrer de la Torregassa, 1-3) | Aquest edifici entre mitgeres consta de planta baixa i dos pisos, amb una coberta de teula àrab a dues vessants, i va ser projectat per un arquitecte desconegut per a l'espardenyer Josep Blancher. La façana, simètrica, compta amb dos balcons superposats. El de baix està sostingut per un arc escarser que, estès cap avall, emmarca la porta principal de la casa, mentre que el del pis superior -més estret- es recolza sobre un arc conopial.

A les decoracions de la façana -bàsicament els marcs de les obertures- hi predominen les línies corbes, que destaquen del llenç tant pel relleu com pel color. Al damunt de tot, l'acroteri de formes sinuoses inclou un medalló amb l'any de construcció i les inicials del promotor: J.B. 1906.




Cal Barber (1904, Carrer de la Torregassa, 5) | Primera obra de l’arquitecte Raspall a l’Ametlla, encàrrec de Jaume Alern i Monrós per instal·lar-hi una barberia. Es tracta d'un edifici de planta baixa situat paret per paret amb Can Blancher. La façana va quedar inacabada i pendent de revestir, però en destaca la finestra de la planta baixa, amb barana de ferro i uns singulars vitralls a la part alta amb el nom de la casa 'Ca'l Barber' amb grafia plenament modernista.

Casa Anna Viñas (1906-07, Carrer de la Torregassa, 9) | L'any 1906, la barcelonina Anna Viñas demana llicència a l'Ajuntament per construir la que seria la segona casa d'estiueig al municipi, situada just al costat de la primera, la residència del doctor Grífols, de la qual avui només en queda la tanca i una font al mig del jardí. De planta rectangular i encaixat en una parcel·la molt estreta, l'edifici s'alça per damunt del nivell del terreny, elevació que permet crear una terrassa davant del portal i comunicar-la amb el jardí a través de quatre graons que realcen el conjunt de l'entrada. La casa consta de planta baixa i terrat, amb una coberta plana envoltada d'una barana que alterna el muret de pedra de perfil sinuós i el ferro forjat amb el coup de fouet típicament modernista, mètode decoratiu també utilitzat a la tanca exterior de la finca.

Casa-cafè Dr. Bassa. "El Cafè" (1906, Carrer de Torregassa, 25) | Cafè i residència del Dr. Sebastià Bassa i Barbany, metge i alcalde de l’ Ametlla del 1902 al 1915 i promotor de la transformació urbanística de la vila com a centre d’estiueig. "El Cafè", nom amb que es coneix l'edifici, és una brillant combinació dels elements constructius més definitoris en l’obra de Raspall. La façana està revestida de pedra i en ella s’hi combinen, com a únics motius decoratius, el totxo i la ceràmica. El totxo serveix per marcar els límits de la façana i els diferents tipus d’arcs de les finestres de les tres plantes decorades amb ceràmica vidrada de color verd i groc: arcs escarsers al segon pis, esglaonats al primer pis i catenaris als baixos. La imposta, de la mateixa ceràmica, uneix les tres obertures de la planta baixa i el pis. Una altra nota de color es troba a les finestres dels baixos, amb el trencadís ceràmic de mil colors. Cal remarcar el treball de les reixes dels balcons i baranes, amb una sinuosa corba a coup de fouet que acaben amb una clara estilització vegetal. L’interior d’El Cafè conserva els arrambadors ceràmics originals i l’estètica de cafè de primers de segle, funció que avui encara conserva.

Ajuntament i escoles (1910-1913, Plaça de l’Ajuntament, s/n) | Impulsat per l'alcalde Sebastià Bassa i projectar per Raspall, el pla urbanístic de l'Ametlla va néixer el 1907 amb l'objectiu de connectar els petits nuclis d'un municipi molt dispers i ordenar el creixement d'una vila que es trobava en plena esplendor del fenomen de l'estiueig. El Passeig, un nou eix paral·lel al camí tradicional, va ser una de les principals vies traçades en aquest Eixample. A l'extrem superior, el gran edifici de l'Ajuntament i les escoles va ser planificat per actuar com a fita visual que tanqués la nova perspectiva.

Les Escoles i l’Ajuntament de l’Ametlla formen un conjunt característic de l'època, repetit en altres poblacions amb aquesta doble funció: un cos central dedicat a dependències municipals -en aquest cas, l'Ajuntament- i dos cossos laterals annexos destinats a escoles, un per a nois i un altre per a noies. La seva composició és simètrica respecte a l’eix que forma el cos central amb funcions municipals.

El cos central consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dues vessants que genera un ampli capcer rematat per una faixa d'esgrafiats de motius vegetals que flanquegen un rellotge de sol. L'entrada principal està formada per un arc de mig punt amb dues columnes amb capitells florals que delimiten l'accés. A l'alçada de la planta baixa, un sòcol esglaonat de pedra rematat per una filera de maó dóna continuïtat al conjunt, incloent-hi els cossos laterals, que consten d'una sola planta, amb una decoració exterior més sòbria en què destaquen les finestres tripartides coronades amb un arc rebaixat. La unificació entre els tres cossos la realitza el sòcol de pedra, coronat amb un filet de totxo.

Vil·la Lola (1911, Carrer de Sebastià Bassa, 7) | Ubicada en un terreny estret i allargassat a la confluència dels carrers de la Torregrassa i de Pompeu Fabra, la Vil·la Lola és una de les cases més singulars de l'Ametlla, sobretot per la presència de la torre punxeguda que la remata, i que li va donar el sobrenom de "la casa de la Punxa". Va ser construïda com a residència d'estiueig per a la família d'Antoni Rosselló, un comerciant de Barcelona, i se'n desconeix l'arquitecte, però si el mestre d'obres que va ser Ramon Ribera i que signà el projecte. Envoltada de jardins que s'estenen per davant i per darrera de l'edificació, la casa constava originalment de planta baixa i terrat, però arran d'una reforma feta el 1992 s'hi van afegir un pis superior i un soterrani habilitat com a garatge. El coronament actual presenta un seguit de perfil corbs on s'allotgen les antigues baranes de ferro forjat, ornamentades amb motius vegetals. Tot i la nova alçada de la casa, la torre continua marcant el conjunt. Es tracta d'una agulla de planta octogonal que es projecta cap al cel i es fa visible des de lluny gràcies al revestiment de teules planes de ceràmica vidriada que reflecteixen la llum. En una de les cares de l'estructura es pot llegir el nom de la casa, traçat amb la mateixa tècnica que els esgrafiats sobre estuc de calç que decoren altres sectors de la casa.

A l'interior, la reforma va comportar l'addició d'una escala al hall d'entrada i la divisió clàssica de les estances: la zona pública -menjador, sala d'estar i cuina- a la planta baixa i la privada -les habitacions- al pis de dalt.

Més informació i bibliografia en: Guia del modernisme d'estiueig al Vallès Oriental. L'Ametlla del Vallès (Consell Comarcal del Vallès Oriental; Coordinació editorial: Ricard Regàs; Textos: Ricard Regàs i Àlex Blancafort) | Tríptic Modernisme d'estiueig a l'Ametlla del Vallès. Ruta Raspall (www.turismevalles.net) | Tríptic El modernisme d'estiueig al Vallès Oriental (Edició i producció: Institut d'Edicions, Diputació de Barcelona; Textos: Lluís Cuspinera i Carme Clusellas)

Modernisme d'estiueig al Vallès Oriental

La comarca del Vallès Oriental es va consolidar, a principis del segle XX, com a centre d’estiueig de l'alta burgesia barcelonina. Famílies benestants de la capital es traslladaven, tant bon punt arribat el bon temps, a les petites poblacions vallesanes elegides per la seva proximitat amb Barcelona, pel seu interès paisatgístic i, sobretot, terapèutic. La colònia d’estiuejants -un grup diferenciat en la vida dels municipis i vestien principalment de blanc amb ombrel·les, barrets, ventalls i ulleres de sol- seria el motor de desenvolupament de poblacions com l’Ametlla, Cardedeu o la Garriga, indrets on es van construir magnífiques torres d’estil modernista amb frondosos jardins que avui són testimoni d’una època.

La Garriga. Can Raspall (Manuel Joaquim Raspall)

La proximitat amb Barcelona i les millores en les vies de comunicació –les carreteres comarcals i les dues línies de ferrocarril– en seran dos fets cabdals. Així mateix, la falta d’industrialització de la comarca, que a principis del segle XX conservava el seu caràcter rural i agrari amb Granollers i Mollet com a únics focus d'un tímid desenvolupament industrial, va convertir les petites poblacions del Vallès en llocs atractius per passar l’estiu. L’estiueig va comportar un desvetllament econòmic que va afavorir el comerç, les relacions directes amb la capital, Barcelona, el desenvolupament de serveis, com ara fondes i balnearis i, sobretot a l’estiu, l’oferta d’espais lúdics on desenvolupar balls, festes, concerts i trobades literàries o teatrals.

L'Ametlla del Vallès. L'Ajuntament i les Escoles (Manuel Joaquim Raspall)

Des de la segona meitat del segle XIX, aquestes viles es veuran abocades a l’arribada de la burgesia provenint de diferents sectors professionals. Metges, advocats, industrials i artistes necessitaran noves residències on viure durant els mesos més calorosos de l'any. La construcció de cases i torres serà un fet cabdal en la transformació i creixement urbanístic d’aquestes poblacions. I les noves residències incorporen les últimes tendències arquitectòniques del moment: el Modernisme. Durant aquest període van ser diversos els arquitectes que van bastir torres i cases per a l’estiueig. Eduard M. Balcells, Puig i Cadafalch, Jeroni Martorell, Emili Sala i Cortès, Lluís Planas i Albert Joan i Torner en són autors destacats i, sobretot, l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall amb lligams familiars a la Garriga.

Granollers. Can Blanxart (Jeroni Martorell i Terrats)

La ruta del modernisme d'estiueig del Vallès Oriental, batejada com a Ruta Raspall, és una proposta per descobrir aquesta arquitectura pensada i feta per a l'estiueig: des de les cases i torres envoltades de jardí fins als parcs, les fonts i els dissenys urbanístics. És una oferta d'itineraris que permet aproximar-nos a l'obra de l'arquitecte vallesà Manuel Joaquim Raspall i Mayol (1877-1937).

Manel Joaquim Raspall i Mayol (1877-1937) ha estat considerat arquitecte de l’anomenada segona generació modernista. La major part de la seva obra, de marcada singularitat, es troba a les poblacions vallesanes de les quals, a més, va ser arquitecte municipal –de Cardedeu (1904), de l’Ametlla del Vallès (1906), de la Garriga (1906), de Granollers (1907), de Caldes de Montbui (1909) i més tard de Montmeló (1924). En aquests municipis va construir magnífiques cases i torres d’estil modernista i va desenvolupar una interessant obra pública, amb planejaments urbanístics, dissenys de mobiliari urbà i, com a obra més destacada en aquest àmbit, la construcció del cementiri de Cardedeu.

Cardedeu. Casa Gual (Eduard Maria Balcells)

Un recorregut per aquestes poblacions permetrà conèixer l'arquitectura modernista de Raspall i d'altres arquitectes, alhora, descobrir uns municipis que van transformar-se i guanyar caràcter a principis del segle XX. Amb l'ajut d'opuscles que s'han editat es poden fer aquests itineraris pel nostre compte, però també es pot optar per alguna de les rutes guiades que es realitzen normalment un cop al mes. En els cinc municipis de la ruta (Cardedeu, Figaró-Montmany, Granollers, L'Ametlla del Vallès i La Garriga) podem trobar davant dels més de 80 edificis que formen part de la ruta una senyalització que inclou el nom de la casa, l'arquitecte i l'any de construcció.

El Figaró-Montmany. Can Gallart (reforma de Manuel Joaquim Raspall)

La Ruta del Modernisme d’Estiueig inclou torres amb jardins majestuosos, cases senyorials, fonts, parcs i cementiris. Dels cinc municipis que formen part de la ruta destaquem a Cardedeu, l'Alqueria Cloelia, la Casa Golferichs, la Casa Viader, els Pinetons i el cementiri municipal; a Figaró-Montmany, l'antic Congost Hotel, la casa consistorial o Can Gallart; a Granollers, la Casa Clapés, la Casa Blanxart, la Casa Ganduxer i la Sala Tarafa; a l'Ametlla del Vallès, la Casa Millet, El Cafè i l'Ajuntament; i a la Garriga, la Casa Barbey, la Casa Mayol (Can Raspall) i la magnífica mansana Raspall.

Més informació i bibliografia en: Guies del modernisme d'estiueig al Vallès Oriental (Consell Comarcal del Vallès Oriental; Coordinació editorial: Ricard Regàs; Textos: Ricard Regàs i Àlex Blancafort) | Tríptic El modernisme d'estiueig al Vallès Oriental (Edició i producció: Institut d'Edicions, Diputació de Barcelona; Textos: Lluís Cuspinera i Carme Clusellas)

Anar a: Figaró-Montmany | L'Ametlla del Vallès | Granollers | La Garriga | Cardedeu | Manuel Joaquim Raspall

Els Hostalets de Pierola. Ruta modernista i noucentista

Visitant els Hostalets de Pierola es té la sensació que el temps s'ha aturat a principis del segle XX quan van esclatar, a Catalunya, amb poques dècades de diferència, el Modernisme i el Noucentisme. Aquests moviments culturals van arribar a un bon grapat de viles catalanes deixant joies arquitectòniques espargides per tot el litoral i el prelitoral. Com en altres llocs, l'arribada del tren, concretament el 1893 a Piera amb la línia de Barcelona a Igualada, va obrir les portes del poble a la modernitat. Fins al moment, aquest petit nucli ubicat entre Montserrat i el Penedès s’havia dedicat a plantar de vinya tots els racons del terme, induït per una dèria, la febre del vi. L’arribada del tren no només va escurçar els temps i les distàncies en el món del vi, transportat fins llavors en matusseres tartanes, sinó que va situar el poble dels Hostalets de Pierola al mapa.

El tren va permetre descobrir el poble i la seva rodalia a la nova classe social que havia sorgit arran de la industrialització del país: la burgesia. Les estades estivals d’aquesta classe social al poble, sovint resident a Barcelona, van donar lloc al fenomen de l’estiueig. La relativa proximitat amb Barcelona; un clima sec, fresc i airejat; la reputació d’uns aires sans per combatre problemes respiratoris i asmàtics; el prestigi d’unes aigües calcàries que afloraven en pous i fonts; un paisatge esmaltat amb frondoses vinyes i boscos de pi i alzina -òptims per a la caça-, així com unes magnífiques vistes a les roques de Montserrat, s’erigien com a reclams per un poble que es volia obrir cara enfora.

Durant els mesos d’estiu, amb dues dates clau entremig, la Festa Major -per Sant Jaume- i el Ball de la Garlanda -el 21 d’agost-, el poble s’omplia de vida i ambient gràcies a la colònia d’estiuejants, els quals es distreien amb diverses activitats.

Una de les propostes més paradigmàtiques eren els passejos a les vinyes i fonts de la rodalia on celebraven berenars i descansos. Les que tenien més reputació eren la font de l’Ocata, la de l’Aureli i la de Can Flaquer. També es feien caminades fins a paratges del terme com els Pibens de Can Mata, el torrent del Duc, amb l’inconfusible campanar, o el Salt del Sena.

La caça també va esdevenir una pràctica ben estesa entre els estiuejants que, aprofitant entorns com aquest, gaudien de jornades de cacera on es proveïen de perdius, llebres i conills. Activitats com fer i anar a teatre, prendre els bafs, cantar al cor, jugar al criquet i celebrar festes i revetlles amenitzades amb pianos de manubri i gramoles es van convertir en les activitats estel·lars dels estiuejants.

Dos emblemàtics locals van substituir els mítics envelats de festa i els petits cafès de poble. L’esquerra progressista republicana va aixecar, el 1921, la Cooperativa Agrícola; la dreta conservadora i catalanista el Casal Català, l’any 1926. Dos esplèndids locals on encabir l’activitat cultural i d’oci del poble.

Amb l’arribada de les primeres famílies burgeses de Barcelona, el municipi es vol presentar dignament davant d’aquesta prometedora i emergent classe social. Per fer-ho, l’Ajuntament impulsa tres obres d’envergadura: El recinte del Comú, de 1903, que incorporava una font, un passeig i safareigs públics. El passeig de l’Estació, una carretera oberta, el 1904, que comunicava el nucli amb Piera sota l’ombra d’un centenar de plataners; i el passeig de Sant Antoni, un carrer arbrat d’acàcies i proveït de bancs de pedra per ensenyorir una via amb edificis notables, el 1911.

Sembla que l’arribada d’estiuejants aliens al poble -com els sericicultors Ponsa o els indians Roviralta- i el retorn enriquit per part d’alguns autòctons -com els ebenistes Cucurella- va generar un efecte crida. De nou arriben els agents immobiliaris Solanas; d’industrials tèxtils: els Estradé i els Piferrer; els xocolaters Finet i els impressors Casamajó. D’arrels locals retornen els germans Pons, uns comerciants de vi a l’Uruguai, i els Orriols, uns empresaris enriquits a Cuba.

Els potentats autòctons no van restar aliens a l’onada modernista. El 1903, els hisendats Pujol van construir una nova galeria a Can Cucurella i, el 1921, els propietaris Vallès de Can Valls van remodelar la seva secular masia.

Amb els estiuejants també va arribar el flamant modernisme, que va calar amb relativa intensitat. En alguna ocasió les famílies estiuejants portaven el mateix arquitecte que havia fet les seves cases a la ciutat d’origen. El cas més palmari és el de Josep Domènech i Mansana, arquitecte personal d’Enric Cucurella, al qual va encarregar la construcció de Cal Maristany, el 1911, i el va proposar a l’Ajuntament per a la construcció de la façana i el rellotge de la Casa Consistorial i per a les escoles de Can Gras. Gràcies a un estil que agradava als veïns, se li va encomanar la construcció dels pisos modernistes de Pau Pons, el 1914, i vers 1916, les Escoles Nacionals i la remunta de la Torre del Sr. Enric.

Amb l’avenç del noucentisme, Josep Goday Casals agafarà el relleu com a arquitecte de referència. Convertit en el nou arquitecte personal de Cucurella, se li va encarregar la construcció del conjunt monumental més ambiciós dels Hostalets: el Casal Català, aixecat entre 1924 i 1926. Complex on intervingué l’esgrafiador noucentista Ferran Serra Sala, que també deixà la seva empremta a Casa Cucurella, l’Escorxador i Cal Xic Carboner.

L’arquitecte Josep Bori Gensana també va deixar la seva empremta al poble, en la desapareguda Cooperativa, aixecada entre 1919 i 1921 tot seguint un estil eclèctic amb reminiscències modernistes.

[Podem resseguir la petjada modernista i noucentista als Hostalets de Pierola aparcant el cotxe a prop del centre, pels voltants del carrer Major. Pujant per aquest carrer, passem per davant de Cal Ponsa, que conserva l'interior modernista, i arribem a la preciosa façana de la Torre Solanas. En cada punt d'interès podem conèixer tant la història de l'edifici com una petita biografia dels seus propietaris, a través de diversos plafons informatius.]

Cal Ponsa (C/ Major, 22) va ser erigida el 1832. Els Ponsa, considerats els primers estiuejants del poble, la van adquirir el 1897. Oleguer Ponsa Decubas era un masover del Vallès que disposava d'un petit teler de pedals. Amb el progrés del tèxtil, va fer el salt a la burgesia barcelonina gràcies a l'èxit aconseguit amb unes fàbriques de seda al Poblenou i a Mallorca. Esperonats per la fama d'uns aires sans i unes aigües propícies, els Ponsa van arribar als Hostalets per remeiar l'asma de la seva filla. Impulsaren una notable reforma de la casa, sobretot de l'interior, que s'emmarca dins d'un modernisme primitiu.

Enamorats de Montserrat, la van coronar amb un terrat-mirador al quart pis, cosa que la va convertir en la casa més alta del nucli i en parallamps del poble. Per darrere, connecta amb un pati-jardí a través d'un pas, on hi ha un molí d'aigua, un pou decorat amb trencadís i un safareig, conjunt igualment modernista obrat el 1912 pel mecenes Oleguer Ponsa.


La Torre Solanas (C/ Major, 50) va ser batejada inicialment com a Vil·la Rosa, en al·lusió a Rosa Ventura Munné, l'esposa de l'agent immobiliari barceloní Joan Solanas Manonelles que va fer construir el 1911 aquesta torre modernista, envoltada per un extens jardí, al capdavall del carrer Major. Els Solanas Ventura, establerts al Passeig de Gràcia de Barcelona, es van emparentar amb els Martí Ribó, una destacable nissaga de juristes i constructors barcelonins, gràcies a un doble matrimoni. Tot i només tenir una filla, Mercè, la família  es va afiliar una neboda, Rosa Solanas Pujol. Les noies es van casar, respectivament, amb els germans Enric i Josep Maria Martí Ribó.

El xalet compta amb un terrat ubicat al darrer pis per contemplar Montserrat. La silueta de l'edifici destacava pel coronament de merlets que donaven un aire senyorial a la casa, tot evocant la silueta d'un castell. Durant els estius, la torre s'omplia de via a l'espera d'uns mesos frescos i airejats que la xafogor de la ciutat no permetia. Avui la finca pertany a la família Llopart.

[Si seguim per la ronda de Ponent, de seguida arribem a Can Valls, construïda fa més de 800 anys i habitada per la família Valls des de 1432.]

Can Valls (Paisatge Verdaguer, 71) és un mas, els orígens dels quals es remunta a l'Edat Mitjana. De fet, és la casa més antiga del poble; el 1310 ja existia i es coneixia amb el nom de Mas Alemanys i l'habitava una família amb aquest cognom. Posteriorment, els Alemanys es van emparentar amb els Sils, i el 1432 van vendre'l a l'Antoni Valls, teixidor de lli de Piera. El cognom Valls va perdurar a la casa pairal fins que el 1821, Maria Valls Fosssalba, la pubilla, va contraure matrimoni amb Isidre Vallès Solà, fet que va extingir el cognom de la nissaga, però que va perdurar en el nom de la masia.

La part més antiga del mas s'ubica a la part posterior del conjunt pairal, on apareix una cantonera de carreus. Probablement, aprofitant la bonança dels segles XVII-XVIII, la casa es va ampliar i va adquirir el volum actual tot dotant-se de sales distribuïdores pròpies del mas català.

Entre 1750 i 1780, una etapa marcada per l'impuls de la vinya, Can Valls va acensar més d'una cinquantena de parcel·les de la seva finca a pagesos rabassaires per l'edificació de cases, operació que va contribuir a configurar el poble dels Hostalets de Pierola.

El 1921, com a mostra de la puixança i solera de la casa, l'hereu Joan Vallès Llopart va impulsar una gran reforma del mas, probablement projectada per Domènech i Mansana. Sota unes línies clàssiques  s'hi van introduir curosament elements de caire modernista, com testimonieja l'ús de trencadís, maó i ceràmica vidriada a la façana i al baluard.

[Seguim pel carrer Jacint Verdaguer, on darrere del temple parroquial de Sant Pere s'aplega un petit barri format per una desena de cases construïdes durant el primer terç del segle XX, arrenglades al llarg d'aquest carrer, on destaca Cal Finet, Cal Pàtria, els Pisos del Batista i Ca l'Esplugas.]

Cal Finet és un edifici aixecat el 1904 pel ferrer local, Jaume Fló Parcerisas. Cap a la dècada del 1920 va ser adquirida pels Finet, uns estiuejants originaris de Barcelona. Josep Finet era un militant catalanista treballador de la fàbrica xocolatera Juncosa, ubicada al carrer d'Aribau de Barcelona, famosa per distribuir entre les seves rajoles de xocolata, cromos al·lusius a la pàtria i a la història de Catalunya elaborats pel dibuixant Junceda i que Finet repartia entre la quitxalla del poble. La casa, reformada el 1923, conté algun element interessant de forja a les obertures i ceràmica que remata la façana de la casa, cosa que l'emmarca dins d'un modernisme de caire popular.


Entre 1913 i 1916 el mestre d'obres Miquel Casals Isart 'Batista', constructor de la gran majoria d'edificis modernistes del poble, va aixecar un parell de cases per llogar tot ornamentat el balcó amb rajoles seguint l'estil del moment.

El 1915, Teresa Valls Pujol i el seu espòs Joan Parcerisas Càlix, van voler posar al dia casa seva: Cal Pàtria. Per fer-ho, van incorporar motllures a les obertures i una peculiar barana al balcó corredor formada per papallones i flors de fosa, de clara inspiració modernista. Parcerisas, secretari minicipal i músic aficionat, va ser l'autor de 'Els Caçadors', un valset que relata una jornada de cacera local i que va gaudir d'un cert ressó a principis del segle XX.

Anys més tard, el 1932, la mateixa Teresa Valls, va impulsar la construcció, dins del seu pati, d'un edifici de dos pisos per llogar. Els primers inquilins van ser els estiuejants Esplugas, una família d'empresaris barcelonins que es dedicaven a l'elaboració de xarops i orxates que es distribuïen en restaurants i cafès de l'època. Ubicats a la Creucoberta de Sants, se'ls coneixia com a Jarabes y Horchatas Viuda Esplugas. Emmarcada dins d'un noucentisme popular, la casa destaca per les sis arcades de la façana de llevant.



[Tombem pel carrer de l'Església, on a més a més de la mateixa església, trobem diversos edificis amb elements noucentistes i modernistes.]

L'església parroquial de Sant Pere dels Hostalets va iniciar la seva construcció a finals del segle XIX, ocupant el lloc de la capella del Roser, construïda el 1852, una esglesiola que disposava de la parroquialitat des del 1868, en detriment de Sant Pere de Pierola que l'havia ostentat des de l'època medieval. A partir del 1931 s'hi realitzaren més obres que van culminar l'any 1952 amb la benedicció del campanar, una torre de planta quadrangular construït amb maó vist. D'estil historiocista, l'església té una porxada i una façana neoromàniques.

El 1956, l'arquitecte César Martinell va elaborar el projecte de decoració del presbiteri de l'església. Les pintures són d'Antoni Català, del 1958.

Cal Piferrer (C/ Església, 40), o Cal Tió, era la casa d'uns estiuejants aristòcrates. L'any 1924 els esposos Paulí Piferrer i Amanda Campmany van reconstruir, amb cert aire noucentista, aquesta casa de 1904. Originaris del Maresme, els Campmany eren uns industrials emparentats amb la noble nissaga dels Feliu de la Penya. Atrets per Montserrat, es van fer pintar un mural de les roques a la sala de música, on hi organitzaven actes musicals.

La casa destaca per les finestres ovalades que donen llum a l'elegant llanterna que estructura tot l'edifici i la cornisa de maó vist amb àguiles que semblen evocar les aux fènixs de la Renaixença Catalana. Va ser una escola de nens entre 1915 i 1918, seu de la CNT arran de la confiscació el 1936 i seu de Falange Española durant la postguerra. Adquirida pels Tió cap a 1948 i restaurada a fons vers el 1950, tot desdibuixant els elements modernistes, avui perdura a mans dels seus descendents.

La casa de Cal Xic Carboner (C/ Església, 10) va ser adquirida pels carboners Orriols vers 1910. L'any 1931, gràcies a l'èxit assolit a Cuba amb una ferreteria, manen refer i esgrafiar la façana, dins del corrent del noucentisme, a l'artista Ferran Serra Sala.

De l'antiga casa consistorial i presó, destaca el rellotge (C/ Església, 4), però abans de parlar-hi fem cinc cèntims de l'edifici. L'origen del municipi s'ubicava al veïnat de Pierola, que ostentava la capitalitat del municipi. Si bé fins al segle XVIII, el Comú de Pierola es convocava a la plaça de l'Església de Pierola tot sortint de missa i comptava amb l'assistència dels caps de casa del terme, més endavant es va adquirir un local al barri de la Rierada de Pierola per debatre els afers municipals. El 1875, reunits en aquest espai, els regidors de la barriada dels Hostalets, que representaven la majoria del ple, van decidir de manera unilateral traslladar la Secretaria municipal al barri dels Hostalets. Aquest fet va generar un gran malestar entre els veïns de Pierola que des de feia segles, centralitzaven el poder.

No era d'estranyar que, amb el creixement que havia patit la barriada, que superava els 700 habitants, l'Ajuntament es traslladés. No obstant, sembla ser que fins el 1886 no es va produir el trasllat oficial, habilitant dues casetes  al carrer de la Capella com a Casa Consistorial.

El 1916, per tal d'ensenyorir l'edifici, es va renovar la façana amb un projecte modernista projectat per Domènech i Mansana, arquitecte proposat per Enric Cucurella. Es va coronar l'edifici amb una torratxa de forja que alberga un rellotge-campana, el qual marca el temps, hora a hora, a tots els vilatans. Enric Cucurella va promoure una subscripció popular per finançar el rellotge, que va costar 1.200 pessetes, i va animar a estiuejants i veïns a contribuir-hi, al·legant que tot bon poble havia de tenir un rellotge públic. Va ser la seu consistorial des del segle XIX fins al 1983, any en què es va traslladar a la Torre del Sr. Enric, fins al 2009.

[Tornem al carrer Major i amb la confluència amb el carrer Isidre Vallès, trobem de seguida la Casa Cucurella que destaca pels seus esgrafiats així com un dels centres neuràlgics culturals del poble, el Casal Català.]

La Casa Cucurella (C/ Isidre Vallès, 28) és un edifici noucentista senyorial projectat per Josep Goday Casals per encàrrec d'Enric Cucurella i que passà a mans de la seva filla petita. A la façana destaca el magnífic ràfec de fusta i el sòcol de pedra amb elements de terra cuita, però l'element més significatiu són els esgrafiats, obra de Ferran Serra Sala i que daten del 1933.




Al costat, mateix, el Casal Català (C/ Isidre Vallès, 30) que va obrir les seves portes al públic durant la Festa Major de 1926 amb un gran ball de gala per a l'ocasió. Les obres havien començat el 1924 després que una tempesta  fes suspendre l'obra teatral d'Àngel Guimerà, Terra Baixa, que es realitzava a l'envelat de la Placeta. L'estrepitós final de la funció va fer reunir als quatre prohoms del moment l'endemà mateix. Mentre feien el vermut, Orriols, Vallès, Subirats i Cucurella, liderats per aquest últim, van decidir impulsar la construcció d'un conjunt recreatiu.

L'edifici albergaria la Unió Regionalista Hostaletense, una entitat local de caire conservador i regionalista, vinculada a la Lliga Regionalista, que des del segle XIX tenia la seu a Cal Batista. Les entitats d'esquerres tenien la seu a la Cooperativa Agrícola, competència directa del Casal fins al 1939.

L'edifici va ser projectat per l'arquitecte personal de Cucurella, Josep Goday Casals, deixeble de Puig i Cadafalch. De la il·luminació se n'ocupà l'enginyer luminotècnic Carles Bohigas. De dimensions monumentals, és d'estil noucentista atès que recupera els traços propis dels clàssics grecoromans com la simetria, l'ús de columnes, frontons, capitells, elements al·legòrics a Grècia i Roma, amb un clar enfocament a l'entorn mediterrani i català, com demostren l'hereu i la pubilla del billar i les quatre barres.

Té una estructura tripartida: una gran Sala-Teatre, capaç d'albergar centenars de persones, amb funcions diverses, concerts, ball, teatre i cinema; un Saló-Cafè, destinat a bar i a espai de conversa, joc i lectura dels socis, que dóna accés a una terrassa, on van ser plantats sis til·lers procedents d'Holanda -dos dels quals sobreviuen-; i un Saló-Billar, habilitat per aquest joc de taula. Al primer pis hi havia la casa dels cafeters.

El Casal ha acollit els grups de referència del país al llarg de la seva història. Si durant els anys 30 va acollir als introductors del jazz al país (The Nightingale Boys, després Orquestra Triunfal), més recentment l'Elèctrica Dharma, la Salseta del Poble Sec, els Comediants o els Amics de les Arts, entre d'altres.

Els esgrafiats de la façana també els va fer Ferran Serra Sala. Conegut també com a Ferdinandus Serra, està considerat com el millor esgrafiador català del segle XX, i de la seva obra, entre altres, destaca la restauració que va fer dels esgrafiats de la casa del gremi de Velers a la Via Laietana de Barcelona i la reconstrucció dels models escultòrics de la Casa dels Canonges. Confegí i restaurà nombrosos esgrafiats i rellotges de sol arreu de Catalunya: en sobresurten les obres pròpies a Piera (can Sastre, 1941), Martorell (casa de la vila), Vilanova i la Geltrú (can Salvador), Barcelona (interior de la casa Cambó), Valls (jutjat), etc. També conreà el fresc. El seu estil participa indiscutiblement del Noucentisme i es basa en la tradició catalana de l’esgrafiat setcentista.

[Tocant al Casal, seguint pel carrer Mestre Lladós trobem la Torre del Sr. Enric i Cal Maristany, dues cases encarregades per Enric Cucurella, per a ell mateix i per al seu germà Joan.]

La torre del Sr. Enric (C/ Mestre Lladós, 1) és un notable xalet modernista erigida el 1903 en planta baixa per l'empresari ebenista Enric Cucurella Vidal. Entre 1914 i 1918 s'hi va aixecar un pis i una notable torre projectats per Domènech i Mansana.

Moltes de les mansions modernistes aixecades a Catalunya van ser impulsades per 'americanos'  després del retorn dels seus afortunats viatges, però en el cas d'Enric Cucurella parlem d'un 'africano'. Nascut el 1867 als Hostalets, a Cal Fuster nou, una casa amb llarga tradició fustera va emigrar a Barcelona amb el seu germà Pere i vam muntar una fusteria al Raval que va adquirir una gran volada gràcies al disseny d'unes fustes que agradaven per a la construcció de les grans cases de l'Eixample i edificis públics. La fortuna dels Cucurella es va ampliar amb els negocis immobiliaris a Melilla i al Marroc. Aquell jove i humil fuster, convertit en dissenyador visionari i astut empresari, ben aviat entrà a formar part de l'alt burgesia barcelonina.

Així, l'any 1903 es va fer construir una torreta baixa per passar els estius al seu poble natal, motivat pel fet que la seva esposa, també dels Hostalets, no s'habituava al tràfec de la ciutat. D'aquesta manera, el Sr. Enric va dedicar la torre a la seva muller: 'Villa Maria', amb qui s'havia casat el 1890. Es tractava d'un xalet d'estil marcadament modernista envoltat d'un jardí amb un cedre, avui centenari, i una ocellera. Maria Parcerisas Càlix morí al poc temps.

Amb quasi 50 anys, vidu i sense fills, Enric Cucurella va decidir refer la seva vida. El 1913 es casà amb la jove Asunción Bordetas Gallardo, amb qui tingué tres fills. Al mateix temps estrenà una imponent casa modernista a l'Eixample -que la podem trobar en el carrer Villarroel número 62-, projectada pel seu arquitecte Josep Domènech i Mansana, a qui també encarregà l'engrandiment de la torre entre 1914 i 1918. L'ampliació, consistent en proveir la casa d'un pis, un terrat amb merlets de fortalesa i un mirador, va ennoblir l'edifici, convertint-lo en un dels emblemes de la burgesia al poble i segell de poder dels Cucurella.

El 1954, la torre va passar a mans de l'hereu Josep Maria Cucurella Bordetas i, el 1983, va ser adquirida pel municipi per ubicar-hi l'ajuntament. Finalment, el 2010, es va habilitar com a espai cultural polivalent.

Cal Maristany (C/ Mestre Lladós, 3) va ser projectada el 1913 per Domènech i Mansana per ordres d'Enric Cucurella, al costat de la seva torre, com a casa del seu germà i masover Joan Cucurella Vidal i que va acabar passant als Maristany-Cucurella, gendre i filla del Sr. Enric.

Enric Cucurella va idear la casa com a residència per al seu germà que, a canvi d'anar-hi a viure, havia de tenir cura de la seva pròpia torre. És així com, el també fuster Joan Cucurella va donar el primer nom a la casa: Cal Joanet Fuster. A títol d'encarregats, els Cucurella Isart es van convertir en els masovers de la torre. Calia cuidar fins a l'últim detall per quan arribessin els senyors a l'estiu com organitzar les caceres, cuinar àpats, muntar festes, netejar, etc.

Mort el germà, Enric Cucurella  va voler recuperar la possessió de la casa habitada per Pere Cucurella Isart, el seu nebot. Recobrada el 1941 després d'un llarg plet familiar, el Sr. Enric no la va utilitzar amb freqüència, atès que la trobava massa freda. A la dècada del 1950 va passar a mans de la seva filla gran, Assumpció Cucurella Bordetas, que estava casada amb Carles Maristany Vidal-Ribas, un militar amic del Comte de Barcelona, Joan de Borbó, que va donar el nom definitiu a la casa.

L'edifici va romandre a mans dels Maristany Cucurella fins que va ser adquirida per l'Ajuntament. El 2011, s'hi va ubicar el Centre d'Estudis Musical i la Policia Municipal.

Amb la façana i el jardí oberts a tramuntana, de cara a la torre del Sr. Enric, es mostra que les dues cases pertanyien a la mateixa família. L'edifici disposa de celler, planta baixa, pis i golfes amb terrat. La façana nord està ricament ornamentada amb tot tipus de decoració modernista: rajoles vidriades, ceràmica, maó vist i un colomer obrat a trencadís que evoca la forma d'una xemeneia i que es repeteix en alguna altra construcció de la família.

Al darrer existia una petita estança coneguda com la casa del xofer, un habitatge modernista on residia el conductor del Sr. Enric.

[Les Escoles Nacionals fan de frontissa entre les cases dels germans Cucurella i les dels germans Josep i Pau Pons, també contigües. Aquests dos indians, comerciants de vi amb l'Uruguai, van fer erigir respectivament una torre el 1907 -Cal Josepet- i uns pisos modernistes el 1915, que al cap de pocs anys van ser transformats en la primera indústria tèxtil dels Hostalets.]

Les Escoles Nacionals (C/ Mestre Lladós, 5 i 7) van ser construïdes entre 1913 i 1919 sobre un terreny cedit el 1910 pel diputat del Partit Liberal per Igualada Joan Godó. com a agraïment d'un bon resultat electoral. El 1913 es va col·locar la primera pedra de l'edifici amb la idea de reeditar uns èxits electorals que no es va acabar produint fora dels Hostalets. Amb la conseqüent pèrdua d'influència d'en Godó a Madrid, les obres no van començar fins el 1917, que gràcies a l'emissió de bons locals i a l'adjudicació d'un crèdit de la Mancomunitat de Catalunya es van poder finançar. Finalment, les escoles es van inaugurar per la Festa Major del 1919.

Domènech i Mansana, l'arquitecte proposat pel Sr. Enric, havia projectat un primer dibuix del també arquitecte Miquel Madurell Rius. El resultat va ser l'actual edifici d'aire modernista reflectit en l'ús de pedra artificial, ceràmica vidriada, maó vist i elements ornamentals de tipus vegetal.

L'edifici compta amb una façana simètrica acabada segons un capcer esglaonat, al centre del qual s'hi situa l'escut del poble. En el conjunt de les façanes, destaca un gran sòcol de maó a trencajunt acabat amb una gran filada de peces de pedra artificial. L'edifici quedava aïllat de les edificacions veïnes per dos patis laterals que desembocaven en un de gran on hi ha plantat un notable ametller, plantat vers el 1920 i que encara avui sobreviu. Antigament, l'edifici i el pati estaven partits en dues meitats idèntiques, arrel de la separació per gèneres de l'alumnat d'aquella època.

Des de 1861, el nucli dels Hostalets disposava d'escoles, però sempre ubicades en locals reduïts i provisionals. Amb la inauguració del complex educatiu, l'any 1919, es posà punt i final a seixanta anys de nomadisme escolar. A la planta baixa del nou edifici s'hi ubicaven les aules, il·luminades per tres finestrals laterals, mentre que al primer pis s'hi projectaren els respectius pisos i despatxos dels mestres. Planta que en origen, havia d'albergar la biblioteca i el museu escolar.

A finals de la dècada de 1970 l'edifici va adoptar el nom d'Escola Renaixença i la va albergar fins el 2008, any del trasllat cap a un nou i equipat centre educatiu.

La primera casa dels germans Pons és la de Cal Josepet (C/ Mestre Lladós, 21). L'any 1906, Josep Pons Pujol, fill de la casa de Cal Pau Ponset, va retornar de l'Uruguai després d'un afortunat viatge que havia emprés amb la seva família pel comerç del vi. Quan va tornar, amb l'atribut social de 'senyor', va fer construir aquesta casa, les obres de la qual van anar a càrrec del mestre d'obres local Joan Esteve Llorens.

La casa disposa d'un ampli balcó corredor amb forja i unes obertures rematades amb motllures corbes d'inspiració modernista. La planta baixa es va destinar a garatge-bodega on ubicar-hi grans tines de vi que servirien per proveir el magatzem familiar de Sant Martí de Provençals, a Barcelona, i des d'allà, embarcar-lo cap a Amèrica.

El matrimoni Pons Parisé residien a cavall del Poble Nou i Montevideo, i sovint feien escapades als Hostalets per venir a descansar i caçar. La casa també rep el nom de cal Blanch, cognom del gendre de la casa i dels actuals propietaris.

L'altra habitatge dels Pons és l'homònima Casa Pons (C/ Mestre Lladós, 33). A mitjans del segle XIX diversos fills de Cal Pau Ponset van emigrar a Amèrica per tal d'evitar el compliment del servei militar. Va ser a l'Uruguai on els Pons Valls van muntar un pròsper negoci d'importació de vins catalans. Amb la crisi de la fil·loxera, els Pons Pujol, la següent generació, va establir un magatzem de vins al Poble Nou de Barcelona, que proveïa el punt de venta familiar de la dinàmica ciutat de Montevideo. El 1901, Pau Pons Pujol s'havia casat amb Magdalena Vidal Rosich, pubilla de Cal Pau Vidal, una antiga casa del poble amb llarga tradició vinatera. L'any 1914, el comerciant de vins Pau Pons, 'el pubill de Cal Vidal', va fer construir dos pisos al passeig Sant Antoni i els va llogar.

L'edifici, projectat per Domènech i Mansana, consta de dos habitatges i una façana simètrica ornamentada amb elements de maó vist i forja, d'inspiració modernista. El 1923 es va arrendar tot l'edifici als Palomas, uns industrials del Bages que hi van establir una fàbrica de llençols, la primera tèxtil del poble. Avui dia la finca pertany als descendents del promotor.

[Passem per davant de les cases dels Pons i anem a buscar el carrer Anselm Clavé, podem veure les parts posteriors de les cases del carrer Mestre Lladós.]

[Per últim, una mica més allunyat del centre, al capdamunt del carrer Aureli Roviralta, tenim Can Roviralta.]

Can Roviralta (C/ Aureli Roviralta, 1) és una mansió d'estiueig amb jardins i cellers adjunts aixecada a partir de 1897 per l'empresari indià Josep Roviralta Figueras. Natural de Molins de Rei, va fer una fortuna gràcies a un magatzem de vins obert a Buenos Aires. Josep Roviralta comprava el vi al magatzem Puigventós de Sant Martí de Provençals a Barcelona, i el venia a l'Argentina. Es va casar amb Maria Puigventós Vivet, la filla del seu proveïdor i l'any 1890 va invertir part de la seva fortuna en la compra de Can Santjoan, una hisenda ubicada als Hostalets. Posseir una finca al cor de la Catalunya vinícola era una aposta de futur en el mercat del vi.

El 1897, Roviralta va fer construir uns grans cellers al costat de la vella masia, els quals va batejar amb els noms de cadascun dels seus tres fills: bodega Candelària, Maria Lluïssa i Aurèlia, aquesta última en al·lusió a l'hereu, Aureli Roviralta Puigventós que es casà amb Carme Valls Massana, filla de la important hisenda de Can Parellada de Masquefa.

Al cap de poc temps, es va aixecar una imponent torre d'estiueig, considerada la més gran i luxosa del poble. Comptava amb planta baixa amb cotxera, cavalleries i estança per al servei; dos pisos, distribuïts al voltant d'una llanterna que rep la llum d'una cúpula i un terrat. Amb sales d'estar, sala del piano i diverses cambres, la torre dels Roviralta es va convertir en tot un referent de l'estiueig. Ostentació d'una burgesia exuberant que també es reproduïa als jardins de la casa, presidits per una glorieta amb parquet, on s'hi celebraven festes de ressò, com la gala a la veneciana decorada amb globus il·luminats i relatada pel diari 'La Vanguardia'.

Durant la Guerra Civil, Roviralta va ser perseguit per un grup de pagesos amb qui s'havia enfrontat per les terres i el Sindicat Agrícola va ocupar la casa. Amb la mort sense descendència dels propietaris, la casa va patir una etapa d'abandó fins que l'any 2008 el municipi la va adquirir per allotjar-hi el Centre de Recerca i Interpretació Paleontològica (CRIP) per investigar les abundants troballes fòssils del Miocè descobertes al terme, com el conegut homínid Pau (Pierolaphitecus Catalaunicus), així com un centre de restauració de fòssils i un alberg.

Informació i bibliografia a: Visita els Hostalets de Pierola. Ruta modernista | Plafons informatius dels diversos edificis de la ruta