Els Jardins de Santa Clotilde

A Lloret de Mar, sobre un penya-segat amb impressionants vistes al mar i situat entre la Platja de Fenals i la Cala Sa Boadella es troben els Jardins de Santa Clotilde, que ocupen una extensió de 26.830m2. Raül Roviralta i Astoul, marquès de Roviralta encarregà la construcció dels jardins el 1919 a Nicolau Maria Rubió i Tudurí, un jove paisatgista i arquitecte, i els anomenà de Santa Clotilde com a dedicatòria a la seva primera esposa, Clotilde Rocamora.

Els terrenys que ocupen actualment els jardins estaven dedicats a la plantació de vinyes i el marquès els va anar adquirint fins arribar a la seva extensió actual. Rubió i Tudurí va saber adaptar perfectament la seva obra a la difícil orografia del terreny. L'arquitecte estava immers en el noucentisme, una de les corrents artístiques preponderants del moment, que buscava la recuperació de la forma clàssica a través de la recerca de la simetria, la proporció i l'ordre. Per transmetre aquests ideals en un espai com un jardí, se servirà de diversos factors, com l'anomenada art topiària que consisteix en retallar la vegetació per donar-li forma i crear espai. Com que els jardins es troben sobre un penya-segat, hi havia molts desnivells a salvar i, per tant, va ser imprescindible la creació d'escales i rampes...

Plaça de la Benvinguda

... Una manera que es va inventar per integrar aquests elements arquitectònics dins la natura vegetal que els envoltava és la que podem observar en les grans escalinates. Entre esglaó i esglaó hi planta heura de manera que si observem l'escalinata des de baix fa la impressió d'una cascada vegetal.

Escala de les Sirenes

Rubió i Tudurí va ser deixeble de Jean-Claude-Nicolas Forestier, gran paisatgista francès, i aquests jardins van ser el seu primer projecte quan tot just havia acabat la seva carrera d'arquitecte. Aquí, Rubió, s'aparta del seu mestre i s'acosta a les formes clàssiques, a la manera dels antics jardins del Renaixement italià, on a partir d'un esgraonament aterrassat, la diversitat d'espècies de plantes mediterrànies s'alterna amb petits estanyols i conjunts escultòrics.

Des del Mirador de la Boadella amb una gran vista del paisatge marí i del litoral

L'accés als jardins eren privats però quan van ser adquirits per l'Ajuntament de Lloret de Mar, han passat a ser visitables públicament, al marge de les cases privades que es troben en el recinte i que són accessibles des de la mateixa entrada als jardins, per un camí paral·lel.

Escala de les Sirenes. Les escultures de bronze van ser fetes per Maria Llimona i Benet, filla del també escultor Josep Llimona.

L'estany. L'aigua és un dels fils conductors del jardí, present en moviment en múltiples fonts i brolladors i com a aigua quieta en diversos estanys.

Les escultures apareixen en tot el recorregut creant diferents punts d'interès.

Ubicació: Passeig dels Jardins - Lloret de Mar | Preu entrada: 5,00€

Més informació en: Lloret de Mar i Sortides amb gràcia

Ruta modernista per Sabadell

La ciutat de Sabadell va ser una de les principals ciutats d'activitat fabril durant la revolució industrial de Catalunya. Al segle XIX, Sabadell era un centre de producció tèxtil d'abast estatal dedicat a la fabricació de teixits de llana, especialment. El Modernisme arribà a Sabadell a finals del segle XIX i s'hi desenvolupà fins a principis del segle XX, i es van construir edificis modernistes per encàrrec de la burgesia local, des de cases familiars i despatxos tèxtils fins a escoles, comerços i un hotel.

L'itinerari modernista pel centre històric de Sabadell transcorre per una àrea a prop de l'antiga estació dels ferrocarrils. El carrer de la Indústria, on hi havia diversos despatxos tèxtils (els despatxos eren els punts de venda, on es 'despatxaven' les robes que feien a la fabrica), algun vapor i un hotel, era el punt d'arribada tant de viatjants de comerç com de matèries primeres i va ser on es desenvolupà la major part de l'activitat mercantil de principis del segle XX de Sabadell.

I comencem així la ruta amb l'Hotel Suís (C/ de la Indústria, 59), situat al davant de l'antiga estació del ferrocarril. Originalment era un conjunt d'habitatges i que va ser reformat entre el 1902 i 1903 per l'arquitecte Juli Batllevell per transformar-lo en hotel.

La porta principal, situada a la cantonada, és precedida per un pòrtic amb una pilastra que suporta la balconada principal, amb força voladís.

Els elements que destaquen són les línies corbes de les façanes, la decoració amb motius florals, els esgrafiats i els mosaics de trencadís amb representacions de plantes i dos rètols, on es pot llegir el nom de l'hotel amb lletres irregulars i la "i" de "Suizo" és cap per avall. També podem veure tres senyeres al xamfrà de la façana.

Seguim pel carrer de la Indústria i ens parem davant de la Casa Ponsà (C/ de la Indústria, 32), que acull actualment l'Arxiu Històric de Sabadell. Aquesta casa va ser construïda l'any 1891 per Gabriel Borrell com a habitatge del banquer i industrial Francesc de Paula Ponsà i Cantí. És tracta d'un palau urbà, amb una clàssica divisió en tres cossos i tres pisos: a la zona baixa es trobava situat el despatx, a la planta noble hi havia les estances privades i la planta alta estava destinada al servei o golfes.

Tot i que les línies de l'edifici no són modernistes, si que es fan tots els acabats en aquest estil, destacant els plafons de rajola d'una de les façanes i els motius de les escultures dels capitells. A la banda esquerra de l'edifici, sobre la llinda d'una porta, trobem les inicials "F P" corresponents al propietari.

Malgrat que al llarg dels anys s'ha transformat la casa conserva en el seu interior els sostres enteixinats, l'escala de marbre i les pintures del sostre de diverses cambres.

Gairebé al davant, hi havia el Despatx i Fàbrica Sallarès Deu (C/ de la Concepció, 20). Projectat el 1912 i construït el 1914 per Eduard Maria Balcells i Buigas, el mateix any que va morir Josep Sallarès Deu, fundador de la fàbrica que portava el seu nom i que es dedicava a la fabricació de teixits d'home i complements d'alta qualitat.

L'edifici original es concep com una nau fabril de planta baixa i primer pis, però va patir una remodelació a causa del continu creixement de la fàbrica, de manera que el segon pis es va afegir als anys 40, preservant els detalls modernistes. Els elements modernistes que hi destaquen són les línies corbes de la façana, estilitzacions vegetals i símbols del nacionalisme català com la senyera en el ferro forjat i la coberta en forma de dents de serra.

Actualment és la seu de la Companyia d'Aigües de Sabadell i s'hi troba, també, el Museu de l'Aigua de Sabadell.

Més amunt, hi ha la Casa Buxó (C/ de l'Illa, 10), construït a mitjan segle XIX per a ús residencial i que va ser ampliat i reformat el 1913 per Josep Renom i Costa.

Destaca la torre que es troba al pati, amb una teulada de rajola verda i groga; també els balcons superiors i la façana corba que dóna al pati. Actualment acull una escola taller i un grup d'esplai.

Seguim fins al carrer de la Creueta, i en una cantonada es troba la Casa Arimon (C/ d'Arimon, 24), actual seu d'una agència de marketing.

Originalment és del 1858 i va ser construït per l'arquitecte, matemàtic i urbanista empordanès Josep Oriol i Bernadet. El 1910 la comprà en Joaquim Arimon i encarregà obres de reforma a l'arquitecte Josep Renom, el qual, el 1911, redissenyà gairebé tota la casa, convertint-la en un edifici modernista amb esgrafiats amb motius florals, estucats, mosaics i vitralls, ceràmica vidriada verda que decora finestres i teulades, la porta de la façana oberta en arc trilobulat i ferro forjat en les reixes. El 1941 Santiago Casulleras i Forteza la va modificar parcialment en estil postnoucentista.

Pugem un carrer cap amunt, per anar a l'Escola Enric Casassas (C/ de Llobet, 77) que va ser construïda per en Juli Batllevell i inaugurada el 1897. Amb una façana d'obra vista i molt treballada, recorda al Castell dels Tres Dracs de Lluís Domènech i Muntaner o l'Arc de Triomf de Josep Vilaseca que podem trobar en l'àrea del Parc de la Ciutadella. Les tres obres són fetes bàsicament amb el mateix material i a totes es tracta d'adornar les parets amb les diferents posicions del maó, posant-lo verticalment o fent-lo sortir de la paret. La teulada estava decorada amb ceràmica vidrada verda i al xamfrà es troba un gran mural ceràmic de rajoles policromades amb l'escut de Sabadell que realitzà el ceramista Marià Burguès amb la tècnica de l'aresta.

A pocs metres, hi ha els Safareigs de la Font Nova (C/ de les Paus, 36), que daten del 1833, si bé l'edifici actual és del 1892, obra de l'arquitecte Miquel Pascual i Tintorer. Destaquen les façanes d'obra vista amb sanefes elaborades amb el mateix totxo, la ceràmica amb motius florals i la font.

Rehabilitats el 1997, es va conservar la façana modernista i es va reconstruir un dels dos safareigs que hi havia i també es va restaurar la coberta, que aprofita l'aigua de la pluja que cau directament dins la pica.

Tirem carrer avall, i passem pel costat del Despatx Genís i Pont (C/ de Sant Josep, 29), fet per Eduard Maria Balcells el 1915, amb la funció de despatx tèxtil. L'edifici que fa cantonada està format per una planta baixa i un pis, i presenta una gran varietat de materials, entre els que destaca la ceràmica daurada de les finestres amb forma de trèvol. A la façana s'observen dragons, una senyera a sobre del balcó i el símbol del comerç representat pel cadoceu de Mercuri a ambdós costats de la porta del balcó.

De nou en el carrer de la Indústria, tenim un davant de l'altre el Despatx Lluch i l'Escola Sagrada Família.

El promotor del Despatx Lluch (C/ de la Indústria, 10) va ser en Joaquim Taulé i Soley i va ser projectat el 1908 per Juli Batllevell. Un cop acabat, els Taulé van llogar l'edifici  a fills de Miquel Tous i, anys més tard, el 1921, a la família Lluch, que finalment, el 1923, el compraren per comercialitzar els teixits de la seva fàbrica.

Com a elements modernistes, destaquen la balconada situada al primer pis que imita un passadís d'un claustre medieval amb la decoració dels capitells que presenten roses esculpides, símbol del nacionalisme català. També hi ha un tipus de merlets al cim de la façana, com els que s'utilitzaven en els castells medievals.

Grans finestrals permeten l'entrada de llum natural, i a la part inferior destaca la pedra treballada, tot i que la resta de la façana és d'obra vista amb sanefes fetes del mateix totxo. Entre les finestres hi ha unes llaçades amb un pom de roses de trencadís a l'interior. A l'interior es conserva l'estructura metàl·lica amb l'enteixinat de fusta.

Restaurat entre els anys 2002 i 2004, actualment acull el servei d'Atenció Ciutadana de l'Ajuntament de Sabadell.

L'Escola Sagrada Família (C/ de la Indústria, 9) va ser construïda per Gabriel Borrell l'any 1909 per fer l'ampliació d'una antiga escola de pàrvuls. Els elements que destaquen són l'arc parabòlic de la porta i la finestra, i també el treball del ferro forjat i la decoració amb trencadís tant de les cornises dels diferents pisos, com de les formes arrodonides del pati i el nom de l'escola.

Anem cap al carrer de Sant Joan per veure la Casa Taulé (C/ de Sant Joan, 35), construïda per Enric Fatjó i Torres l'any 1902 per a Antoni Taulé i Soley. És un casal amb pati interior de base rectangular on s'hi troba rajola decorativa i exemples de ferro forjat. Al pati ressalta la decoració mural amb les quatre estacions fetes per Ricard Marlet l'any 1941.

Seguidament passem per la Plaça Major, on es troba l'Ajuntament i l'església de Sant Fèlix per trobar-nos amb els edificis modernistes de l'antiga Caixa Sabadell. Primer tenim l'antiga seu central de la Caixa Sabadell (C/ de Gràcia, 17-27). Després d'un concurs on es van presentar diversos projectes, es va decidir que l'arquitecte barceloní Jeroni Martorell i Terrats fos l'encarregat de la seva construcció. Les obres s'iniciaren el 1906 i es van acabar el 1915.

Destaca la seva façana asimètrica de pedra amb el rosetó gòtic al capdamunt. En tot l'edifici hi ha un molts elements simbòlics com l'estalvi, la cultura, la maduresa, la virtut, el comerç... Josep Llimona també hi participà amb dues escultures que adornen el primer pis: la Pietat i el Treball.

A l'interior destaca el pati d'estil medieval, el saló d'actes amb planta basilical, i elements decoratius diversos.

Jeroni Martorell també s'encarregà de l'antiga Escola Industrial d'Arts i Oficis (C/ d'en Font, 1-25), impulsada per la Caixa Sabadell i actual seu de l'Espai Cultura Fundació Sabadell 1859, que destaca per l'alta torre cilíndrica amb influències medievals i concepció goticista, en la qual s'utilitza la ceràmica vidriada verda i on hi ha grans finestrals. Va ser construït durant els anys 1907 i 1910.

Després, passem per davant de dues cases particulars (C/ de l'Escola Industrial, 16 i 18), construïdes per Juli Batllevell el 1904 i 1906. La línia superior de la façana és en una en forma de torre i en l'altra amb formes ondulats. Com a materials trobem la pedra treballada, l'obra vista, escultura amb formes vegetals, trencadís i ferro forjat.

Per últim, ben a prop a la plaça del Mercat, es troba el Mercat Central (Plaça del Mercat), d'estil noucentista, construït entre els anys 1927 i 1930 i que és obra de l'arquitecte Josep Renom i Costa, projectes del qual ja hem comentat en aquesta entrada anteriorment. Es remarcable la complexa estructura metàl·lica interior, i en els vèrtex de l'edifici es situen les entrades de caràcter monumental.

Cerdanya. Per Llívia, Bajande i Estevar

Llívia (1.224m), a pocs minuts de Puigcerdà, té la particularitat de ser un enclavament en territori francès. Antiga capital de la Cerdanya, té un ric patrimoni amb una de les farmàcies més antigues d'Europa, un nucli vell ben conservat, l'església parroquial de Nostra Senyora dels Àngels, d'estil gòtic tardà, i les restes de l'antic castell, el més antic de la comarca, a les afores del poble i que va ser enderrocat per les tropes franceses del rei Lluís XI a la fi del segle XV.

El rei Carles I, l'any 1528, va concedir a Llívia la condició de vila, fet que va resultar cabdal pel que passà posteriorment a gran part de la comarca. Després de la Guerra dels 30 anys, el 1659 es signà el tractat dels Pirineus que portarà la pau entre les monarquies espanyola i francesa. La corona hispànica perd el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i 33 pobles de la Cerdanya. Les negociacions s'eternitzen i l'any següent, es signa el tractat de Llívia en el que es decidiren quins havien de ser aquests 33 pobles. Llívia, al tenir condició de vila, va passar a ser un enclavament dins de França. Malgrat això, no va ser fins el 1866, amb el tractat de Baiona, quan es va determinar definitivament la frontera entre Espanya i França. El municipi comprèn la vila de Llívia, el poblet de Gorguja i el llogaret de Cereja.

El barri vell, declarat d'interès cultural, està format per cases típiques cerdanes, moltes d'elles restaurades. Algunes d’elles són de la típica arquitectura cerdana, amb teulada de pissarra, portals amb clau granítica, façana de pedra picada i balconades i porticons de fusta. Trobem també edificis interessants.

Al capdamunt del nucli antic es troben l'església parroquial i la Torre Bernat de So (1584-1585). Després de la destrucció del castell, es va construir aquesta torre de planta circular que, juntament amb l'església, es convertiren en la nova fortificació de Llívia, amb la intenció de fer prevaldre drets antics i privilegis, motius sempre de disputa amb Puigcerdà, que li arravatà la capitalitat de la Cerdanya.

La Torre Bernat de So i la Creu de Toret

Al llarg de la seva existència, la torre ha tingut vàries funcions: la de presó real, a partir del 1834. El 1835 s'hi trasllada la Casa Consistorial que hi perdurarà fins la dècada del 1950; la de museu, després de la compra, el 1965, de tot el utillatge de l'antiga farmàcia Esteva; o la de seu del Patronat del Museu Municipal.

L'església de Nostra Senyora dels Àngels inicià la seva construcció a finals del segle XVI, a partir de les pedres d'una primera església que hi havia en el mateix lloc i les de l'enderrocat castell. Externament, podem veure tres torres amb els trets típics d'una fortalesa, fet no massa habitual en aquesta mena d'edificis. Amb dues entrades, una d'orientada a migdia i més petita, i la principal, d'estil renaixentista amb una portalada decorada amb ferro forjat.

Està formada per una sola nau central amb cinc capelles a cada lateral, i es recolza sobre una nervadura gòtica i a les seves claus hi figuren la Mare de Déu dels Àngels, l'escut dels Descatllar, el de Catalunya i una referència al Castell.

Entre l'església i la torre Bernat de Só hi ha la Creu de Toret, una creu de terme que pertanyia als Toret, grans terratinents de Llívia i Estevar. Originalment es trobava al peu del Camí de Toret i s'utilitzava com a referència en aquella època per als rituals religiosos des d’on s’hi feia la benedicció del terme i les seves terres de cultiu.

Davant mateix de l'antiga fortificació, en el mateix edifici de l'actual ajuntament, el 1981 s'obre al públic el Museu Municipal de Llívia, l'origen del qual l'hem d'anar a buscar en el mobiliari i instrumental procedent de l'antiga Farmàcia Esteva. La Farmàcia de Llívia existia ja el 1415. El 1439 era dirigida per l’apotecari Jaume Esteva, el llinatge del qual, d’apotecaris, mantingué la farmàcia al llarg de vint-i-tres generacions, fins que el 1942 Lleó Antoni Esteve tancà la botiga i es traslladà a Puigcerdà. El 1958 el seu propietari confià la custòdia de l’antiga farmàcia a l’ajuntament, i el 1965 la Diputació de Girona l'adquireix per 300.000 pessetes. Els hereus Esteva van estipular per a la seva venda que el material de la farmàcia no sortís mai de Llívia.

Abans d'entrar a l'espai de la farmàcia, peça clau del Museu, es fa un passeig per la història sense interrupció des del neolític fins als nostres dies de la Vila de Llívia a través de les peces arqueològiques i documentals que s'han conservat. Aquí podem trobar una col·lecció arqueològica amb destrals del Neolític, monedes i ceràmiques romanes, i altres objectes històrics com capitells de l'antiga església, terrissa medieval...

A l'espai dedicat a la Farmàcia Esteva, una de les més antigues i de més renom internacional d'Europa, els seus materials ens transporten a les apotecaries dels segles XVII, XVIII, XIX i principis del XX i ens permeten conèixer, de la seva mà, l'evolució d'aquestes oficines de farmàcia.

Al mig, un cordialer, un moble policromat del segle XVIII on es guardava els productes més preuats o perillosos. El moble està coronat amb una imatge de la Verge del Rosari.

Però abans de veure el que es conserva hi ha un documental on es parla de les plantes medicinals de la zona i la història de la farmàcia. Acabat el documental, darrere d'unes cortines s'il·lumina dues vitrines que allotja la col·lecció.

Entre el conjunt d'estris, pots, llibres i altres objectes de la farmàcia es destaquen unes caixes de fusta amb els retrats, pintats, de savis apotecaris i doctors, obra potser del segle XVII; també són notables, i han tingut una major difusió, els pots de farmàcia de ceràmica decorada amb blau de cobalt, vidrada, etc.

Acabada la visita, un dels millors llocs per menjar a Llívia i de la comarca és sens dubte 'La formatgeria de Llívia', un restaurant ubicat en una antiga fàbrica de formatges, camí de Gorguja, on es pot gaudir d'excel·lents fondues i raclettes i carns cuinades a la pedra, entre moltes altres coses.

I després de menjar, es pot tornar a Llívia veient algun dels petits pobles francesos que l'envolta...

Des de La Formatgeria de Llívia

com  el proper Bajande (1.325m) amb l'església de Sant Bartomeu, romànica del segle XI o...

... Estavar (1.218m) amb diverses cases cerdanes i l'església de Sant Julià, romànica del segle XII. En el seu interior es troben unes pintures murals que daten del segle XII.

Més informació i bibliografia en: Ajuntament de Llívia | Enciclopèdia catalana | Bibliografia i més informació en: Els 40 millors llocs de la Cerdanya amb automòbil (Edicions RACC - 62, S.L.)

Anar a: Uns dies per la Cerdanya

Un passeig per Puigcerdà

Capital de la Cerdanya i lloc fronterer amb França, la vila de Puigcerdà va ser fundada a final del segle XII pel rei Alfons I, amb l'objectiu d'incentivar el desenvolupament de les poblacions de frontera, primers baluards defensius del reialme. Malgrat això, ja es té notícies que ja hi havia una vila aquí i en documents antics ja es parla del castell de 'Mont Cerdà'.  Puigcerdà va créixer ràpidament i va viure els moments de màxima esplendor al llarg dels segles XIII i XIV. És en aquesta època quan es configura l'estructura urbana del centre de Puigcerdà.

Aparquem als voltants de l'estany de Puigcerdà, una de les imatges icòniques de la població. Es desconeix si l'estany té un origen natural o és un espai creat per l'home. Es tenen referències del mateix en documentació del segle XIII. Des de llavors, s'ha utilitzat com a dipòsit d'aigua contra incendis, per regar els horts de la vila, per criar i extraure peix, per produir glaç -que s'emmagatzemava en un pou construït el 1642, electricitat i com espai de lleure.

A final del segle XIX Puigcerdà i Cerdanya es van posar de moda com a lloc d'estiueig  entre la burgesia catalana. D'aquesta època daten les grans torres que podeu observar al voltant del llac,

pensades per allotjar les famílies benestants. La seva arquitectura es caracteritza per l'eclecticisme de formes i la sumptuositat dels espais. Aquestes construccions van canviar totalment la fesomia de la vila de Puigcerdà i van impulsar la urbanització dels vorals de l'estany: l'obertura del passeig de la Sèquia (1884), la construcció d'una casa de banys (edifici que podeu veure dins el parc, inaugurat l'any 1885) i finalment la creació del parc Schierbeck al principi del segle XX. Aquest té l'origen en la donació que el cònsol de Dinamarca, German Schierbeck (1842-1912), estiuejant de Puigcerdà, va fer d'uns prats de la seva propietat per a la construcció d'un parc públic. Morí sense veure acabat el projecte, i va ser la seva filla Maria qui inaugurà l'avinguda del seu nom l'any 1924.

Les cases, abans esmentades i anomenades quintas per la premsa local de l'època, es caracteritzen per una arquitectura d'inspiració pal·ladiana i tocs pintoresquistes, acabats amb una torre central o lateral. El farmacèutic Salvador Andreu i Grau -creador de les populars 'pastilles del doctor Andreu' per a la tos- fou un dels grans impulsors d'una urbanització senyorial en aquesta zona, amb torres tan representatives com la Vil·la Margarita, la Vil·la Paulita o Torre Volart, i la Torre del Rellotge, d'estil eclèctic.

Vil·la Paulita

Vil·la Paulita

Al voltant de l'estany es conserven altres edificacions, també d'estil eclèctic, com l'Hotel Internacional, i més al nordest de l'estany la Torre del Cònsol o Ro de Rigolisa, que va pertànyer a German Schierbeck.

Avui algunes de les torres han transformat el seu ús en apartaments, hotels o equipaments públics. L'Escola Municipal de Música Issi Fabra ocupa l'antiga Casa Font, i la primera torre d'estiueig construïda a Puigcerdà l'any 1867, la Casa Fabra, és avui la seu del Consell Comarcal de la Cerdanya.

Antiga Casa Font

Seguim cap al centre i a la plaça Barcelona, en la mateixa línia constructiva trobem l´edifici del Casino Ceretà, inaugurat l'any 1983 i construït per l'arquitecte Calixte Freixa. Al Casino s'hi organitzaven vetllades musicals, teatre i concerts i als estius era el lloc de trobada de la colònia d'estiuejants i dels prohoms locals. Aquest singular edifici, enllaça el nucli antic de Puigcerdà amb la zona de l'estany.

Consta bàsicament, de dos grans blocs, separats per una glorieta al centre. D'una banda, el teatre, que té la seva entrada a la plaça Barcelona. De l'altra, el casino destinat a seu social. La façana integra rostres i màscares que representen diversos personatges del món de la faràndula.

Des d'aquí ens podem arribar a la plaça del Call, que com el seu nom indica, es trobava la comunitat jueva. Poques restes en queden, amb la construcció primer d'un convent franciscà a mitjan segle XIV i després d'una fortalesa, en el segle XVIII, per part dels francesos.

Ja en el carrer Major, arribem a la plaça de Santa Maria, al bell mig de la vila, on s'alça el campanar de l'antiga església parroquial de Santa Maria de Puigcerdà. Aquesta imponent torre octogonal de 35 metres d'alçada va ser construïda a mitjan segle XVII. 

A la base del campanar, es troba l'Oficina de Turisme

A la base es pot contemplar el portal gòtic de marbre vermell, un dels accessos al temple de Santa Maria que ocupava l'espai de la plaça. L'església va ser enderrocada l'any 1936 pels milicians anarquistes.

El carrer Major és un dels més antics de la població i enllaçava l'església parroquial amb la magnífica plaça porxada de forma rectangular avui coneguda com a Plaça Cabrinetty (antiga Plaça Major).

Abans d'arribar a aquesta plaça, a mà dreta es troba la plaça de l'Ajuntament, amb un gran mirador que gaudeix d'una gran vista de ponent de la Cerdanya. El poeta Joan Maragall l'anomenà 'el balcó gran de la muralla' en el seu poema A muntanya.

I en un dels punts d'entrada de l'antiga població, hi ha l'Ajuntament. L'edifici original, seu de l'antic consolat d'època medieval, va ser destruït durant la Guerra Civil per un incendi. L'edifici actual, és una reconstrucció que es va fer durant els anys 50 per l'arquitecte Josep Mª Ros Vila.

Arribem a la Plaça Cabrinetty, presidida per l'estàtua del militar liberal Josep Cabrinetty (1822-1873), alliberador de Puigcerdà durant el setge carlí dels dies 10 i 11 d'abril de 1873. Els porxos -l'origen dels quals es creu que es remunten al segle XVI- sostenen la part sortint de les cases, i destaquen alguns balcons amb baranes de ferro treballat. Uns tenen el pis de pedra, uns altres de fusta. També son curiosos els esgrafiats decoratius de les façanes.

Seguim caminant pel nucli antic, camí avall i ens trobem amb l'antic convent de les Carmelites Descalces o de Clausura, alçat entre 1880 i el 1897, i seu actual del Museu Cerdà.

Abans d'agafar un ascensor, que ens elevarà uns metres a dalt, passem pel costat de la petita Capella de la Mare de Déu de Gràcia, d'estil gòtic amb una nau única i absis poligonal.

D'aquí ens anem al Passeig del 10 d'Abril on es troba l'antic convent de Sant Domènec, avui convertit en església parroquial. Fundat pels dominics al voltant del 1290, es composava d'església, edifici conventual, claustre i cementiri. Amb la desamortització de Mendizabal, el 1835, el convent pròpiament dit va desaparèixer.

D´ell en queda una part del claustre. En aquests espais avui hi ha la Biblioteca Comtat de Cerdanya i l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya. La resta del claustre va ser destruït durant l'ocupació napoleònica.

El temple és d'una sola nau i té la capçalera escapçada. Va ser reconstruït després de la Guerra Civil per l'arquitecte Josep Danés i restaurat l'any 2014. En una de les capelles laterals s'hi conserva un dels conjunts de pintura mural gòtica més importants de Catalunya.

I per acabar, deixem un mapa del nucli de Puigcerdà, per a orientar-vos:

Més informació i bibliografia en: Terres de Girona. Puigcerdà | Puigcerdà Turisme | Història de Villa Paulita | Enciclopèdia catalana | Bibliografia i més informació en: Els 40 millors llocs de la Cerdanya amb automòbil (Edicions RACC - 62, S.L.)

Anar a: Uns dies per la Cerdanya