Viatges, rutes i festes a descobrir pel món

Viena (II): Stephansdom i el Barri Jueu

2012-02-13T00:30:00.005+01:00

(08/01/2012) Després d'esmorçar, començem l'itinerari pels carrers més propers a l'hotel. On estem ubicats, en el carrer Fleischmarkt, hi havia el mercat de la carn que data del 1220. Unes escales cap amunt ens condueix a l'església més antiga de Viena; es tracta de la Ruprechtskirche, del segle XI, dedicada a Sant Rupert, patró dels mercaders de sal vienessos, i que donava accés al moll que utilitzaven en el canal del Danubi.

En els carrers adjacents tenim el Barri Jueu, ple de bars i pubs on surt la joventut de Viena, que xoca amb la Stadttempel (1825-26), en el carrer Seitenstettengasse, la principal Sinagoga de la ciutat, construïda en l'estil Biedermeier per l'arquitecte Josef Kornhausel.

Tirem direcció cap a la Hoher Markt, la plaça més antiga de Viena, on hi havia els mercats de peix i teixits, i on tenien lloc les execucions. En un pont que uneix dos blocs d'edificis hi ha el rellotge Anker (1914), dissenyat en bronze i coure per Franz Matsch i que va ser encarregat per l'Anker Insurance Company. Cada hora surt un personatge històric diferent, com els emperadors Marc Aureli i Carlemagne, Eugeni de Saboia... entre altres, que van avançant cada cinc minuts. A les 12, surten tots.

Al mig de la plaça, la Vermählungsbrunen (1729-32), la Font Nupcial, o Josefsbrunnen, construïda per Joseph Emanuel von Erlach. La versió actual en pedra i bronze s'aixeca en el lloc d'un monument de fusta que l'emperador Leopold I va manar construir quan el seu fill Josep va tornar il·lès del setge de Landau. La font, de pedra i bronze, rememora el casament de Josep amb Maria, i està format per les figures de la parella i dels sacerdots, així com urnes daurades, angels i columnes que sustenten el complex baldaquí.

Anant per la Wipplingerstrasse, trobem el Vell Ajuntament, l'Altes Rathaus. L'edifici era dels germans alemanys de Neuburg que van conspirar contra els Habsburgs en 1309. Les seves propietats van ser confiscades, i amb el pas del temps i després de diverses ampliacions, va tenir la funció d'ajuntament fins el 1883. Avui en dia, en el primer pis, es troba l'Arxiu de la Resistència Austriaca amb documents de la lluita contra el nazisme i que rendeix tribut a la minoria que es va oposar a l'annexió d'Aústria a l'Alemanya de Hitler.

En el mateix carrer, hi ha la Cancilleria de la Cort de Bohèmia (1709-1714), territori que van governar els Habsburg, que també van ser reis de Bohèmia. Construït per Fischer von Erlach, les dues figures de la porta representen a virtuts com la moderació, sabiduria, la justícia i el valor.

Arribem a la Judenplatz, lloc on hi havia el guetto jueu en la època medieval. Un gran cub de formigó armat destaca a la plaça; es tracta d'un monument conmemoratiu de l'holocaust, on van morir més de 65.0000 jueus austriacs. L'obra, de la britànica Rachel Whiteread, es presenta com a prestatges d'una biblioteca. Quaranta-un llocs on jueus austríacs van ser exterminats estan gravats al voltant de la part inferior del monument. L'objecte és un símbol de la cultura jueva dels llibres, que no només ofereix un àmbit de refugi, sino que també s'erigeix com un signe de vida per la supervivència de la ment jueva. Sota el monument es troben les restes de l'antiga sinagoga medieval, que es pot accedir des del contigu museu jueu.

A l'altre costat de la plaça, l'estàtua del dramaturg i crític literari alemany Ephraim Lessing, feta per Siegfried Charoux. L'original la van destruir els nazis el 1939, per la seva ideologia i defensa dels jueus. Anys més tard, el mateix autor en va fer una nova còpia.

Seguidament, ens dirigim cap a l'Am Hof, la plaça interior més gran de Viena, i on hi ha la Kirche Am Hof, dedicada als Nou Cors d'Angels. La seva façana, d'estil barroc italià, va ser restaurada durant el segle XVII, per l'italià Carlo Carlone.

En el centre està la Mariensäule (1667), la columna de la Nostra Senyora, que conmemora el final de l'amenaça d'invasió sueca durant la Guerra dels 30 Anys. Al voltant de la plaça, hi ha diferents edificis, alguns d'ells en plena restauració.

Anem cap al Hofburg, el Palau Imperial que va ser el centre de l'imperi dels Habsburg fins 1918, on visitarem els Apartaments Imperials, amb el Museu Sisí, i la Col·lecció de Plata Imperial. Comprem el Sisi Ticket que val 21,50€ (amb 2€ de descompte sobre el preu original amb la Vienna Card), que també ens serveix per a l'endemà poder veure el Palau de Schönbrunn.

Acabada aquesta visita, passem per altres edificis del Palau, en direcció cap al Teatre de l'Opera, on a la una hi ha visita guiada en espanyol. L'entrada, que costa 6,50€, serveix per a visitar el museu de l'Opera que es troba ben aprop, i que visitarem per la tarda. La visita val la pena, i apart del magnífic escenari que podem veure des dels seients com des de darrera, on es prepara l'escenografia, podem veure magnífiques sales d'aquest edifici històric.

Quan sortim, anem a dinar, al davant mateix, a un Subway, on fem un entrepà al nostre gust. Després, anem cap al Hundertwasser Haus, un bloc municipal de pisos dissenyat per l'austríac Friedensreich Hundertwasser, molt original i colorista. Per arribar, baixarem en la parada del metro Rochusgasse, i a partir d'aquí es seguir les indicacions. Ben aprop, i també assenyalat, hi ha el museu Kunst Haus Wien, un altre singular edifici, que allotja peces de l'arista Hundertwasser, així com altres exposicions temporals.

Tornem cap al centre, i ens baixem a Stephanplatz, per anar-nos a la Peterskirche (1703-1715), construïda per Lukas von Hildebrandt en estil barroc, inspirant-se en Sant Pere de Roma. En un espai comparativament estret va fer-se un edifici monumental, on destaca en el seu exterior la seva cúpula i les dues torres inclinades cap a la mateixa. El seu interior és molt luxós.

En la plaça que dóna lloc a l'església, hi ha la Pestsäule, la Columna de la Pesta. L'origen de la mateixa data del 1679 quan Viena va ser assolada per la pesta, i l'emperador Leopold I va fer vot a erigir una columna si la epidèmia acabava. L'actual columna va ser inaugurada finalment en 1693.

Seguidament anem al Museu de l'Opera, molt petit i que es pot visitar en pocs minuts, i que es pot deixar de veure'l perfectament si no es té temps. Després tornem cap al Hofburg, on visitarem el Prunksaal, per 6,30€ (amb la Vienna Card), la sala principal de la Biblioteca Nacional. Abans de tornar a l'hotel, ens prenem un cappuccino típic de la ciutat, i per sopar trobem lloc en un dels dos locals del Figlmüller on finalment podem provar el Wienerschnitzel, un gran plat de porc empanat, acompanyat d'alguna ensalada variada de patata.

Per fer baixar el sopar, donem un tomb pels voltants de l'hotel, i creuem el Donaukanal, el Canal del Danubi, una de les artèries en la qual queda dividit el riu Danubi al seu pas per Viena, i la més propera al centre de la ciutat.

De tornada a l'hotel, en el mateix carrer, passem per una Església Ortodoxa Grega de la Santissima Trinitat (1856-58).

(en construcció
Entrades ampliades de:
El Hofburg
El Teatre de l'Opera
La Hundertwasser Haus

Tornar a Viena

Viena (I): Stephansdom, l'Ajuntament i el Freyung

2012-02-01T17:15:00.006+01:00

(07/01/2012) Una vegada que hem deixat les maletes en l'hotel, i tenint en compte l'hora que hem arribat i que al voltant de les 16:30h ja és fosc, aprofitarem per coneixer el centre històric i els seus voltants.

El Districte de Stephansdom (I)

En pocs minuts estem al Stephanplatz on hi ha la Catedral de Sant Esteve, el Stephansdom, caracteritzada per només tenir una de les dues torres erigides totalment. Es va aixecar sobre les restes d'una antiga església romànica dedicada a Sant Esteve i construïda el 1147. D'aquesta època, només es conserva la seva façana principal, amb la Porta dels Gegants i les Torres dels Pagans, de 64m d'alçada.

Des de diferents llocs de Viena, podrem veure la seva gran torre gòtica en forma d'agulla (steffl), de 137 metres d'alçada, mentre que la torre septentrional no es va acabar.

El teulat està descorat amb més de 250.000 rajoles, restaurades després de la Segona Guerra Mundial, que formen l'escut d'Aústria.

En la part dreta de la catedral, hi ha la Porta dels Cantors, d'ús exclusiu pels homes. Ben aprop, una reproducció en ferro de la catedral. Ja fa anys que s'està fent una restauració i neteja de la façana, i per això veiem part de la catedral envoltada de bastides.

Al costat de la porta principal, en una pedra, sota unes làpides, es opt veure el número 05, una abreviatura de la resistència austriaca utilitzada durant la Segona Guerra Mundial: el 0 representa a la lletra O, i el 5, la cinquena lletra de l'alfafet, o sigui que O5 indica OE, abreviatura d'Aústria, nom prohibit durant el Terçer Reich.

Davant mateix de la catedral, hi ha el Haas Haus, la casa Haus, un edifici d'acer i vidre construït entre 1985 i 1990 per l'arquitecte Hans Hollein, que amb la seva modernitat contrasta al mig del centre històric. Destaca per la presència del seu volum cilíndric i per la seva façana diferenciada en dues parts: una de pedra, recordant el pasat, i l'altre de vidre, on es reflexa la pròpia catedral, fusionant així modernitat i història. En el seu interior, es pot trobar un cafè-restaruant, un hotel i el centre comercial Zara.

Donem un tomb pels carrers adjacents que configuren el casc antic de Viena, d'acord amb un itinerari que ens proposa la Guia Visual de Viena, editada per El Pais Aguilar. Entrem per un carrer estret, la Blutgasse, que pren el seu nom, Carreró de la sang, per la matança dels Cavallers Templaris en 1312.

Al final de la mateixa, en la Domgasse, tenim Figarohaus, una de les cases on va viure el compositor Mozart i la seva família, i que allotja el Museu Mozart.

Després de passar per diferents carrers, arribem a la Dominikaner-kirche, una església dels dominics erigida entre el 1631 i el 1634, amb una magnífica façana barroca.

Seguint, pel mateix carrer, que gira cap l'esquerra, la Schönlaterngasse (Carrer del bonic fanal), que rep el nom pel fanal de ferro forjat que es veu en el número 6. La que es pot veure és una còpia de l'original de 1610.

En el número 5, per un arc, s'entra al Heiligenkreuzerhof, amb un conjunt d'edificis dels segles XVII i XVIII que pertanyien a l'abadia de Heiligenkrez, i al costat podem veure la barroca Bernhardskapelle.

Seguint cap l'esquerra, un altra església; en aquest cas, la Jesuitenkirche, redissenyada per l'arquitecte italià Andrea Pozzo entre 1703 i 1704, amb una façana alta i espaiosa.

De camí cap a la Stephanplatz, dinem en un fish&chips, d'una cadena que té varis locals en la ciutat. Després agafem un dels carrers comercials, la Karntnerstrasse, en direcció a l'Opera, on la rodegem i ens fixem en l'horari de visites en espanyol per a l'endemà, una única a les 13h.

Al costat de l'Opera, hi ha l'Hotel Sacher, obert el 1876 per Edward Sacher, fill de Franz Sacher que va crear la Sachertorte, el pastís Sacher que és de xocolata i un dels més coneguts mundialment.

El Barri de l'Ajuntament

Caminant per l'Augustinerstrasse, passem per diferents edificis del Hofburg, on es troben els antic allotjaments imperials, els quals visitarem a l'endemà. Passant per les places de Josefsplatz, Michaelerplatz i Heldenplatz, arribem al Volksgarten, un jardí panoràmic que es va obrir al públic el 1820, ple de roserars, coberts a l'hivern pel fred. Dins d'aquest parc, hi ha el Theseustemple (1823), fet per Peter von Nobile que havia d'allotjar el grup escultòric de Teseu i Minotaure, que es troba actualment en el les escales del Kurshistoriches, el Museu d'Història d'Art.

Des del jardí es pot veure un gran edifici d'estil neoclàssic, el Parlament (1874-84), obra de Teophil Hansen. L'entrada s'aixeca sobre el nivell del carrer i s'arriba a ella per una rampa decorada amb figures de marbres d'historiadors grecs i romans. Davant del pòrtic, s'aixeca l'Athenebrunnen (1902), una font dominada per Atenea, deesa de la sabiduria, que va ser dissenyada per Karl Kundmann.

Per un dels costats, es pot veure la Porta de les Cariàtides, figures femenines esculpides construïdes amb la finalitat de columnes.

Tocant al Voksgarten i al Parlament, una gran plaça, la Rathausplatz, que es troba en obres, i que ens tapa parcialment el gran edifici neogòtic del Rathaus (1872-83), l'Ajuntament. Dissenyat per Friedrich von Schmidt, està inspirat en l'Ajuntament de Brusel·les que està en la Grand Place. La seva façana principal presenta cinc torres amb una enorme torre central de més de 300 metres d'alçada rematada per per una estàtua, de 3 metres, d'un cavaller amb armadura i llança, coneguda com en Rathausmann.

També destaca la seva lògia de gran alçada, i en tot el seu perímetre s'obren arqueries amb estàtues de les personalitats de la història d'Aústria.

Enfront mateix de l'Ajuntament, hi ha el Burgtheater (1874-88), el Teatre Imperial, construït per Gottfried Semper i Karl von Hasenauer i considerat com el teatre més gran de parla alemanya. Va ser restaurat completament després de la Segona Guerra Mundial, on una bomba va destruir gairebé tot l'edifici. La façana presenta una part central convexa, decorada amb rostres de dramaturgs, entre ells Molière, Shackespeare i Calderón de la Barca.

Tancant la Rathausplatz, es troba la Universitat, un edifici d'estil renaixentista italià que va ser construït per l'arquitecte Heinrich Ferstel.

Per la part de darrera, un petit parc, el Sigmund Freud Park, i la Voitivkirche (1856-79), també construïda per Ferstel, que es va inspirar en les catedrals medievals gòtiques del segle XIII. L'arxiduc Maximilià va manar construir-la com a vot (d'aquí el nom de l'església: Votiva) després de l'intent d'assassinat del seu germà, l'emperador Francesc Josep, en 1853. Així, Maximilià demanà donacions als vienesos, els quals hi vare correspondre en gran mesura. Exteriorment, l'església es caracteritza per les seves dues torres besones de 99 metres, en forma d'agulles. En el seu interior, al qual no podem accedir, hi ha la tomba de Niklas Salm, heroi del setge de Viena, del 1529, contra els turcs i l'altar de la Verge de Guadalupe en honor a Maximilià, emperador efímer de Mèxic, i la seva nova pàtria.

El Freyung

Tornem cap al centre, passant pels voltants de Freyung, on es troba l'antic conjunt medieval de la Schottenkirche amb els seus claustres i col·legi.

El Freyung té forma de plaça i el seu nom deriva del dret d'asil concedit als monjos de la Schottenkirche que va durar fins que va ser abolit per Maria Teresa. Els fugitius que es refugiaven aquí no podien ser arrestats. En la plaça, hi ha la font d'Aústria, amb les seves quatre figures que simbolitzen als principals rius dels dominis dels Habsburg: el Danubi, el Vistula, el Po i l'Elba.

L'antic monestir de Schottenkirche, a pesar del seu nom, Església dels Escocesos, va ser fundat per benedictins irlandesos. Reformat en diverses ocasions, presenta actualment una façana neoclàsica i un estil barroc.

Davant del Freyung hi ha el Palais Ferstel (1860), que pren el nom de l'arquitecte Heinrick von Ferstel, i que durant un breu temps, va acollir la Borsa i el Banc Nacional Austrohongar. Un passatge comunica amb l'altra banda del carrer.

El Passatge Freyung, amb el sostre de vidre, està ple d'elegants botigues, i condueix a un pati amb una font de diversos cossos, rematada per una estàtua que representa a l'esperit de l'aigua del Danubi portant un peix.

Arribem de nou al Stephansplatz, i entrem a la catedral i ens sorpren una il·luminació de colors que li dóna un aire de fantasia al recinte. Com fan misa, no es pot passejar, i t'has de quedar darrera d'una reixa.

Amb aquesta visita, donem com acabat el primer dia. Després de descansar a l'hotel, anem a sopar. Primer provem d'anar al Figlmüller, un dels restaurants més recomanats per Internet, però està ple i no reserven. Com hi ha gana, entrem en un italià que està aprop, el Fratelli, on sopem una pizza. A Aústria encara no hi ha una llei tan restrictiva contra el tabac, i encara hi ha zones de fumadors i no fumadors, com també podrem notar en altres locals. Després de sopar, com als voltants de l'hotel n'hi ha diversos pubs, entrem en un a prendre una copeta abans d'anar a dormir.

Tornar a Viena

Viena: dades bàsiques del viatge

2012-01-29T20:25:00.002+01:00

DADES GEOGRAFIQUES

En el cor d'Europa, es troba la ciutat de Viena, en alemany Wien, capital de la República d'Aústria. Amb més d'un 1,6 milions d'habitants, el riu Danubi i un dels seus canals passa pel centre de la ciutat. Està aprop de la frontera amb Eslovàquia; de fet, Bratislava i Viena són les dues capitals que estan més aprop de tota Europa.

EL CLIMA

La seva situació propera als Alps fa que Viena tingui un clima continental, amb precipitacions durant tots els mesos. De fet, cada dia que hi vam estar, em major o menor mesura sempre ens va ploure. Els hiverns són freds, amb temperatures que giren al voltant dels 0 graus. Encara que ens vam trobar amb aquestes temperatures, esperavem més fred del que vam sentir.

Temps a Viena

TRANSPORTS

Mentre que la tornada era directa, l'anada va ser amb escala a Munich. Entre vol i vol teniem al voltant d'una hora, i l'embarcament es feia aprop de la porta per la qual arribarem. O sigui, que no vam haver de patir o correr, buscant l'enllaç.

El plà de vols va ser:

Anada amb Lufthansa

LH1817 - De BCN (07/01/2012 07:50) a MUN (07/01/2012 09:55)
LH2328 - De MUN (07/01/2012 10:55) a VIE (07/01/2012 12:00)

Tornada amb Austrian Airlines

OS397 - De VIE (11/01/2012 10:30) a BCN (11/01/2012 12:55)

Una vegada s'arriba a l'Aeroport Internacional de Viena i en la zona de recollida de maletes, es pot comprar la Vienna Card i el bitllet d'autobus d'anada i tornada al centre de Viena (també es pot comprar el bitllet al pujar a l'autobus al xòfer). Hi ha un parell o tres línies que et porten, apart del tren. Davant de l'aeroport, i seguint les senyals indicatives, hi ha les línies d'autobusos. En el post número 3, hi ha la línia que es dirigeix a Morzinplatz-Schwedenplatz (U), sense cap aturada intermitja. El preu d'anada és de 7€ per persona i el trajecte dura uns 20m. Al comprar la Vienna Card, ens descompten 1€. Una vegada en el centre, el transport públic ens pot portar a tot arreu, amb les seves línies de metro (U-Bahn) i tramvies.

VIENNA CARD

Com altres ciutats europees, Viena disposa d'una tarjeta, la Vienna Card, que inclou transport gratuit (la millor avantatge de totes) i descomptes en museus, botigues i restaurants. El preu és de 18,50€ i pot utilitzar-se durant 72 hores. La vam comprar a l'Aeroport; els descomptes són molt minsos, i tenint en compte que no fas servir molt els transports públics, no val molt la pena adquirir-la.

L'ALLOTJAMENT

L'hotel d'aquest viatge és un **** estrelles, i ben aprop de Morzinplatz, on ens deixa l'autobus de l'aeroport, i a 5 minuts de Stephenplatz, en plè centre històric. Concretament és el Mercure Wien Zentrum.

L'habitació, encara que no molt gran, és molt còmoda i amb decoració i mobiliari algo diferent d'altres hotels típics. L'esmorçar és de tipus buffet, i molt complet: formatges, panets diversos, yogurts, bacon, pastisseria diversa...

ALTRES

Documentació necessària: com a estat membre de la Unió Europea, només cal el DNI o passaport.
Idioma: l'idioma oficial és l'alemany.
Moneda: l'euro(€).

Tornar a Viena

Escapada a Viena

2012-01-27T20:17:00.005+01:00

(EN CONSTRUCCIÓ)

El primer viatge del 2012 ens porta al cor d'Europa i de l'antic Imperi Austrohongarès, Viena, des del 7 a l'11 de gener. Són 5 dies, però l'últim dia no el podem contar, ja que tornem pel matí. Amb 4 dies hi ha més que suficient per coneixer tota la ciutat, i en el cas que es volgués fer una excursió a les afores de Viena, algun dia extra sempre va bé.

RELACIÓ D'ENTRADES

Dades bàsiques del viatge
Història i personalitats

Dia 1. El districte de Stephansdom (I), el Barri de l'Ajuntament i el Freyung
Dia 2. El Barri Jueu, el Hofburg, el Teatre de l'Opera, la Hundertwasser Haus

Capadòcia. La ciutat subterrània de Yeralti Sehri

2012-01-20T17:00:00.002+01:00

Les ciutats subterrànies és un dels actius més importants del patrimoni cultural de la Capadòcia, excavades sota terra en una toba relativament suau. La raó principal d'aquests llocs era proporcionar refugi i amagar a mileres de persones durant setmanes davant l'amenaça recurrent dels exèrcits invasors. Aquestes construccions, veritables formiguers humans, podien tenir varis pisos de profunditat.

Aquestes ciutats s'estenen per tota la regió, sent les més importants les de Derinkuyu i Kaymakli, entre altres. Es coneix l'existència de més de trenta. La que visitem nosaltres és la de Yeralti Sehri en Ozkonak, que va ser descoberta en 1972 per un habitant del poble. S'amaga dinou nivells de vivendes, només podent-se visitar unes molt poques.

Es creu que aquestes ciutats van ser iniciades durant l'època de l'imperi hitita i ampliades pels cristians primitius, que fugien dels àrabs i que coneixien bé el sistema de catacumbes.

Exteriorment, les entrades estaven perfectament amagades, de manera que els enemics, no podien trobar-los. Així, aquests llocs van anar transformant-se en habitatges, magatzems, estables, cellers, capelles, totes elles agrupades al voltant dels pous de ventilació que assegurava la circulació d'aire a través d'una xemeneia central que baixava fins el pis més baix de la ciutat.

Pasadissos relacionaven aquestes sales, i a l'inici i final d'aquests hi havia grans lloses de pedra de molí, que permetia bloquejar el pas a intrussos. La roda es tallava dins a partir d'una gran roca interior i havia de ser més gran que l'orifici per a que no es pogués obrir-la des d'afora.

Entrada inclossa dins del paquet turístic

Tornar a Turquia
Tornar a la Capadòcia

Capadòcia. Çavuşin

2012-01-19T20:00:00.002+01:00

Çavuşin és un dels altres assentaments antics de la regió i un important centre cristià, amb una història molt semblant als anteriors emplaçaments que hem visitat. L'autocar ens deixa al costat d'una gran roca, que sembla un inmens rusc, on els antics habitants van construïr les seves cases, magatzems i templs. Es pot anar pujant, i amb compte, vigilar moltes de les seves sales.

Adalt de tot, podem veure gran part del poble més modern i part en una de les seves sales es pot trobar l'església de Sant Joan Baptista, que es creu que va erigir-se en el segle V, que tenia pintures dels segles VI, VIII i VIII.

En els seus origens, aquesta església presentava una entrada decorada amb diversos pilars que van caure a terra ja fa molts anys. La majoria dels frescos que decoraben les seves parets van ser esborrats pel pas del temps.

Apart, a les afores del poble hi ha un altra església important, la de Nicèfor Focas, que no vam visitar. Va ser construïda per a conmemorar a l'emperador romà que va peregrinar a l'església de Sant Joan Baptista durant una campanya militar.

Baixant per l'altre costat del rusc, trobem més xemeneies de fades...

Tornar a Turquia
Tornar a la Capadòcia

Capadòcia. Uçhisar

2012-01-16T23:50:00.001+01:00

Ben aprop de Göreme, es troba el punt més elevat de la Capadòcia; la ciutat d'Uçhisar, amb el seu impressionant kale, o castell, que s'assembla a un formatge gruyere o un formiguer, amb els nombrossos forats que es veuen des de l'exterior, i s'assembla molt al d'Ortahisar.

Com en altres llocs que hem anat veient i que veurem, van ser els cristians els que van modelar les estructures troglodites de l'entorn. En l'interior del kale es van començar a habilitat vivendes i altres estançes necessàries per a la seva forma de vida i poder-se defensar dels atacs àrabs. Al llarg del temps, els seus habitants es van extendre al voltant del castell, forjant la ciutat d'Uçhisar. Durant l'època otomana, Uçhisar va ser el centre administratiu de la província. El decliu de la ciutat va iniciar-se quan Damad Ibrahim Pasa, un ministre de l'imperi otomà va decidir trasl·ladar la capital cap a Nevsehir.

Per entrar al kale, s'ha de pagar una entrada d'unes 4TL. Moltes de les habitacions i sales estan connectades amb escales, túnels i passatges. No es pot visitar la majoria d'elles, degut a l'erosió del temps i el mal estat de les dependències.

Adalt de tot, tenim una magnífica panoràmica en 360º de la Capadòcia. Sepulcres simples de l'època bizantina també podem trobar al capdamunt. Les xemeneies de fades que es poden veure al Nord, Oest i Est d'Uçhisar eren usades com a tombes durant l'època romana.

En la ciutat podem trobar apart de les botigues de records i souvenirs, nombrossos cafès i hotels que aprofiten les roques troglodites, per a gaudiment del visitant.

Un dels altres atractius naturals d'Uçhisar és la Vall dels Coloms, que va des de la ciutat fins a Göreme. La vall es pot recorrer, però nosaltres només vam veure una panoràmica, el dia que vam dinar al Kaya Hotel, des de la seva terrassa. Aquests colomars eren utilitzats per la població nativa des de temps remots per a obtindre fertilitzant naturals dels excrements dels coloms.

Tornar a Turquia
Tornar a la Capadòcia

Capadòcia. El museu a l'aire lliure de Goreme

2012-01-02T01:00:00.002+01:00

El Göreme Açik Hava Müsezi, el Museu a l'Aire Lliure de Goreme, és un dels tresors i ineludible de visitar a la Capadòcia, on un conjunt d'esglésies, la majoria de les quals daten dels segles X-XII, s'amaguen entre aquest lloc, i que conserven els frescos més macos de la regió.

A l'entrada, a mà esquerra, hi ha el Kizlar Manastiri, el Monestir de les Monges, que no es pot visitar. Es tracta d'una mola de 6-7 pisos, on hi ha en el primer pis el refectori, la cuina i algunes habitacions. En els pisos superiors hi ha una capella i l'església. La comunicació entre els pisos es feia pels tunels, i com veurem en la ciutat subterrània que visitarem a l'endemà, pedres de molí gegants cobrien els tunels en cas d'atacs per a evitar el pas dels enemics.

La gran afluència i concentració de gent i el pas del temps han fet que els frescos i els propis temples s'hagin degradat. Això ha fet que podem veure en les següents esglésies una espècie de guix que les cobreix, el que li dóna un aspecte lleig i que no et deixi veure tot el seu encant. La visita adins de cada una d'elles amb frescos importants està controlada, i apart que no es pot fer cap mena de fotografia, en aquestes primeres els grups han entren controlats i durant un temps molt determinat; el suficient per a veure les seves pintures i explicades ràpidament pel guia.

La primera església en la qual entrem és la Capella de Sant Basili, del segle XI. En la part del nàrtex, separat per columnes, hi ha diferents nínxols que es creu que pertanyien a benefactors d'aquesta església, i parents seus. Les pintures que trobarem en aquestes primeres esglésies són bastant senzilles, de dissenys geomètrics, en comparació amb les que veurem finalment.

L'Elmali Kilise, o Església de la poma, dels segles XI-XII, s'amaga després d'un tunel estret i amb un sostre baix. En les escenes que es representen hi ha les del Naixement, l'Adoració dels Reis...

Excavada en el mateix bloc de pedra, hi ha la Barbara Kilisesi, l'Església de Santa Bàrbara. En l'àbsis central hi ha el Crist Pantocrator, en l'ala nord hi ha Sant Jordi, el drac i Sant Teodor, i en la sud Santa Bàrbara.

La Yilanli Kilise, o Església de la Serp, està formada per una sola sala amb la volta coberta de frescos on hi ha representats nombrossos sants. Es pot trobar de nou a Sant Teodor i Sant Jordi amb el drac. Aquest, està representat com una serp que donà nom a l'església. Al costat hi ha Santa Helena i l'emperador Constantí.

També es pot veure l'extranya figura de Sant Onofre, meitat home meitat dona. La llegenda diu que Onofre era una prostituta penedida que va pregar davant Déu que la transformés en home. El pintor la va representar com una dona barbuda, disimulant el sexe darrera d'una planta.

A partir d'aquí, la visita la seguim fent pel nostre compte. Un fotograf del recinte ens fa diverses fotos i una de grup, que les podrem comprar l'últim dia a l'hotel. Seguidament, anem cap al següent bloc d'esglésies començant per la Pantokrator Kilisesi, l'Església del Pantocrator.

Unes escales ens condueix cap al monestir, un grup de tres edificis connectats entre si. La primera secció és usada com a rebost, aprofitant els racons buits de la roca com a espais d'emmagatzematge. En la cuina hi ha un tandir, un tipus de forn que encara es pot trobar en cases de la població local. L'últim edifici és el refectori, on es pot veure a l'esquerra una gran taula de pedra amb un banc per aproximadament 40-50 comensals, i a la dreta una premsa de raim.

Al capdamunt del museu, es troba la Karanlik Kale Kilisesi, de finals del segle XII, coneguda com l'Església Fosca, on destaca la qualitat dels seus frescos amb colors molt vius, res a veure amb les anteriors que hem vist. Per a preservar-les i dissuadir una mica als milers de turistes que venen, s'ha de pagar una entrada addicional de 8TL. Val la pena visitar-la. S'accedeix al nàrtex, cobert amb una volta de caní, per una escala situada en el sector sud.

El temple disposa d'una volta de creueria, una cúpula central, quatre columnes i tres àbsis. Les pintures representen escenes de l'Antic i del Nou Testament. Se l'anomena l'església fosca per que la llum només entra per una petita finestra situada en el nàrtex. Degut a aquest motiu, les pintures estan en aquest bon estat. No hi ha molta gent visitant-la, i les podem veure al nostre aire.

Baixem tranquilament cap l'entrada i a les afores del museu, a pocs metres i a mà dreta de la carretera, hi ha la Tokali Kilise, o Església de la Sivella. S'accedeix amb la mateixa entrada, i es tracta de l'església més gran del recinte i les seves pintures són comparables a l'església fosca. Realment el temple està format per dues esglésies excavades una al costat de l'altra. La més antiga és l'Eski Tokali, la més antiga i per la qual s'accedeix al recinte, que data del segle X. Les seves pintures representen la vida de Crist a manera d'historieta. La Yeni Tokali, l'església nova, també explica escenes de la Biblia i de Crist.

Entrada inclosa dins del paquet turístic

Entrada: 8TL

Tornar a Turquia
Tornar a la Capadòcia

Capadòcia. Ortahisar

2011-12-28T21:50:00.001+01:00

Ortahisar és un bon exemple dels pobles que conformen la Capadòcia, amb les seves cases de pedra, carrers inclinats, xemeneies de fades, esglésies i un kale, una gran fortalesa de pedra al mig de la població.

Dinem en un restaurant que també és museu etnogràfic, el Culture Museum, en el qual es recrea particularitats de la cultura local per les seves diverses sales: tècniques d'obtenció de llana, del tractament de la seda per la fabricació de kilims i catifes, tècniques de l'agricultura tradicional...

Davant del museu, es troba una petita mesquita, la Abdioglu Camii, que segons una inscripció data del 1258.

La fortalesa d'Ortahisar és una titanica mola de pedra d'uns 90 metres que va ser ocupada des del període hitita. Des de lluny sembla ser un túmul de roca aparentment inhabitable, però a mida que et vas apropant, es pot veure com hàbils mans van esculpir la roca fins a convertir-la en un nínxol habitable, ocult als ulls dels enemics i suficientment ampli per allotjar tota una comunitat.

Tornar a Turquia
Tornar a la Capadòcia

Capadòcia. Les Valls de Pasabag i Devrent

2011-12-27T22:49:00.004+01:00

La Vall de Pasabag

La Vall de Paşabağ vol dir literalment les Vinyes del Paşa (paşa és el grau militar de general en turc), i també se'l coneix com la Vall dels Monjos, pels nombrossos grups de religiosos que hi varen viure, i és el lloc on es troben les millors xemeneies de fades de la Capadòcia: una sèrie de cons coronats amb una mena de gorres punxeguts, en forma de fongs.

Al costat de la carretera hi ha una jandarma, una comissaria, en un dels edificis més originals que poguis veure algun dia. Està en una roca, i pot semblar que estiguis a l'Edat de Pedra dels dibuix animats dels Flinstones (Els Picapedra).

Anant pel camí principal podem arribar al lloc on es creu que va viure Sant Simeó, per dedicar-se a una vida de meditació i penitència. Això va atraure a molts seguidors que es varen instal·lar al capdamunt de les xemeneies de fades, per portar una vida de recollument espiritual.

També podem pujar per alguns dels turons que envolten la vall i veure el paissatge des d'una certa alçada.

La Vall de Devrent

La Vall de Devrent és també coneguda com la Vall de la Imaginació pel seu paissatge llunar amb les seves peculiars formacions rocoses, cisellades per l'erossió, que et fan veure i reconeixer diferents objectes i animals, a l'estil de la Ciudad Encantada de Cuenca.

Pot semblar que estiguem en un zoològic, fet per la naturalesa, amb serps, foques, delfins i el més identificatiu de la vall: un camell.

Tornar a Turquia
Tornar a la Capadòcia

En globus per la Capadòcia

2011-12-20T18:30:00.001+01:00

Fer o no fer l'excursió en globus? Es un dels grans dubtes que tenen la gent que visita la Capadòcia. No és una excursió barata (a nosaltres ens va costar 150€), i si vas amb família, suposa una despesa addicional important. Deixant apart aquesta qüestió, i si no has pujat mai en globus, val molt la pena fer-la i veure l'espectacularitat de l'orografia de la regió des del cel.

El nostre guia contracta l'excursió amb l'empresa Anatolian Ballons. La nit anterior, abans de sopar, un empleat de l'empresa ve a l'hotel per apuntar les dades de la gent que han de venir a recollir i fer el corresponent pagament, que es pot realitzar en efectiu o amb tarjeta de crèdit, ja sigui en Euros o en Lires turques.

Ens aixequem a les 5h del matí, i unes furgonetes ens esperen a les 5:30h per anar a l'indret des del qual iniciarem l'experiència del globus, a pocs minuts de l'hotel. Quan hi arribem, molta gent ja està pels voltants, i mentre prenem algo per picar i beure una mica de cafè i/o te, podem veure el treball d'inflar el globus i tota la feina que realitzen desenes de persones per a cadascú dels globus que han de sortir diàriament.

Una vegada han acabat tot el procés, entrem dins del globus, la majoria dels quals estan construïts per una empresa d'Igualada. Dins de la cistella, hi ha diferents compartiments, on hi ha 3-4 persones en cada un d'ells, per evitar així moure's d'un lloc a altre, i poder estabilitzar el globus. Al mig hi ha el pilot, que ens indica unes mesures de seguretat i el que s'ha de fer a l'hora d'aterrar.

Ens enlairem, i durant gairebé una hora podem disfrutar d'un vol agradable en un dia sense gaire vent. Veure tot el cel envoltat de desenes de globus és un espectacle. La clau és no enlairar-se molt amunt, i poder veure de ben aprop el contorn de la Capadòcia amb els seus pobles, els seus castells, les xemeneies de fades. El pilot, amb gran perícia, ens apropa i allunya dels turons, i gairebé podem treure la mà i tocar els arbres i arbusts. Com indica la dita popular, més val una imatge que mil paraules, i seguidament ús deixo una sèrie de fotos d'aquest moment...

Finalment, arriba l'hora d'aterrar. Des de minuts abans, ja es pot veure com vehicles amb remolc circulen per diferents camins i carreteres, i en funció del vent, buscar el mateix lloc on aterrar, en comunicació directa amb el pilot. L'ideal es fer-ho sobre el mateix remolc, per tal d'estalviar pujar la pesada cistella a ell. I així ho fem... sense problemes aterrem, i una pila de gent entra en acció per recollir el globus, mentre els turistes prenem algo, ens donen un diploma acreditatiu de l'excursió i on podem comprar fotos, si així ho desitgem, que ens han fet a l'inici.

Tornar a Turquia
Tornar a la Capadòcia

Capadòcia. La Vall d'Ilhara (Turquia)

2011-12-18T22:25:00.006+01:00

La Vall d'Ilhara és un gran canyó, entre els pobles d'Ilhara i Selime, que serpenteja al llarg d'uns 16 quilòmetres a través de la senda que va deixar darrera seu el riu Melendiz (que antigament era conegut com Potamus Kapadukus; és a dir, riu de la Capadòcia), i que arriba a tenir en algunes zones 150 metres de profunditat.

Tant la seva ubicació, unit amb la riquesa i diversitat vegetal i animal del lloc, va fer que la gent vingués a viure aquí en un entorn que invita a la tranquilitat i a l'assossec, i amagar-se del món exterior. A diferència del que veurem en la resta de la Capadòcia, aquí podem trobar un paissatge sense formes de cons, xemeneies de fades ni res per l'estil. S'han comptabilitzat, disseminades al llarg de la vall, centenars d'esglésies rupestres, palomars, graners i vivendes excavades en els penya-segats, mostra d'una població molt important. Des del segle VII, es van refugiar milers de cristians expulsats pels àrabs de Síria, Mesopotàmia i Palestina.

Accedim a Ilhara per un dels seus quatre accessos; més concretament al segon que es troba a l'alçada del quilòmetre 4 de la vall, a l'entrada del qual hi ha un mirador on podem veure la majestuositat del canyó, i començem a baixar per escala amb gairebé 400 esgraons. Una vegada abaix de tot, començem a caminar per la vall, sense que el guia pràcticament ens expliqui res.

Les esglésies són una reminiscència de les primeres esglésies cristianes de Síria i les coptes d'Egipte. Només entrarem en una d'elles, concretament en l'Agacalti Kilise, l'Església sota els arbres, que es troba a mà dreta una vegada hem baixat per les escales. A l'entrar, podem veure pintures en les parets de tonalitats vives i lluminoses on predomina el vermell, el groc i el verd. En la cúpula, hi ha l'Ascensió, amb Crist, de peu, pujant cap al cel portat pels àngels i els arcàngels, mentre que els profetes i els apòstols l'assesteixen

A partir de l'església que hem entrat, anem tirant fins a sortir per un altre accés, al voltant del quilòmetre 7, amb una breu parada en un xiringuito al costat del riu, on es podria prendre quelcom.

La visita ha sigut breu pel nostre gust i no ha sigut gaire profitossa per veure un dels llocs emblemàtics de la zona.

Tornar a Turquia
Tornar a la Capadòcia

Per la Capadòcia

2011-12-15T22:45:00.017+01:00

Dia 12 (Dijous 25/08/2011)

Després de deixar Antalya, visitar el museu de Mevlana en la ciutat de Konya i dinar en un caravanserail, a mitja tarda arribem a la Kapadokya (Capadòcia), una regió històrica de l'Anatòlia Central que agrupa vàries províncies actuals del pais, i on passarem els darrers dies del nostre viatge.

Aquesta zona destaca per la seva formació geològica única en el món que li dóna un caire de paissatge lunar, amb formes capritxoses que l'erossió ha creat durant milions d'anys, i suficientment dèbils per a què l'ésser humà construís les seves morades en la roca.

Abans d'anar cap a l'hotel i canviant el programa original, per a tenir més temps els dies següents, visitem la Vall d'Ilhara, on podrem caminar pel seu gran canyó durant aproximadament una hora. La visita és molt ràpida, sense gaire explicacions i només veient alguna de les nombrosses esglésies cristianes que es pot trobar en aquest indret.

L'hotel que ens allotgem és el Nevsehir Dinler, a les afores de Nevsehir, capital de la província que porta el mateix nom, i ben ubicat i aprop dels llocs que hem de visitar els dies següents.

Dues excursions opcionals ens ofereix el guia per propers dies, per disfrutar-ne al vespre, a més del programa contractat: un és veure la dança dels dervixos (25€) i l'altra és un espectacle folclòric (30€). Gent del grup està interessat, però com no hi ha suficient gent interessada en anar-hi, es suspén les dues excursions.

Dia 13 (Divendres 26/08/2011)

Es el dia en que farem una de les activitats més recomanades i comentades a fer en la Capadòcia: pujar en globus i veure part de la regió des de dalt del cel. Ens aixequem a les 5h i és una experiència inolvidable que expliquem en el següent enllaç En globus per la Capadòcia.

Tornem a l'hotel a les 8h per esmorçar, i sortir a les 9h en autocar cap a la Vall de Pasabag, un indret on domina les xemeneies de fada en forma de fong, i on tenim 1 hora de temps lliure per donar un tomb.

La següent visita és una de comercial, i concretament a Bazaar 54, un centre d'artesania de catifes. Després d'ensenyar-te en 5-10 minuts part del procés de com les fan, ens tanquen en una habitació, on ens conviden a tè i beguda, i començen a ensenyar-nos catifes i més catifes, a veure si en comprem una. Com a establiment oficial del govern turc, t'indiquen que hi ha les més altes garanties de qualitat i certificació i que t'ho envien a casa sense problemes.

Abans de dinar, fem una aturada en la Vall de Devrent, més coneguda com la Vall del Camell o de la Imaginació per les seves formacions rocoses amb semblança d'animals i altres figures.

Dinem al poble d'Ortahisar i concretament en un restaurant que també conté un museu etnogràfic anomenat Culture Museum. Es un dels dies en el qual el dinar ens ho porten a la taula i no és buffet. Dins de la qualitat mitja/baixa que hem anat tenint, és un dels dies en el qual encara mengem bastant bé. Després de l'apat, una mica d'estona per passejar pels voltants, i poder veure d'una mica més aprop la gran atracció del lloc: el seu castell, una gran fortalesa de pedra de 90 metres que vigila tota l'àrea.

Seguidament, tornem a l'autocar i a pocs quilòmetres, un altra de les grans atraccions de la Capadòcia: Göreme, un museu a l'aire lliure amb les seves esglésies cristianes excavades en la roca.

Abans de tornar a l'hotel, fem una última parada a Uçhisar, un altre poble on destaca el seu castell inmens de roca. Per tenir poc temps, només podem fer un tomb pels voltants del castell i veure més formes curioses de les roques a les afores del poble.

Arribem a l'hotel bastant aviat, en comparació amb els altres dies, i baixem a la piscina, però ens trobem que l'aigua està molt gelada, ja que es troba mal ubicada, ja que tota la tarda no li dóna el sol, i combinat amb que les temperatures són més baixes en aquesta regió. Després de sopar, i amb una son que ens persegueix a la gent que ens hem aixecat aviat per fer l'excursió en globus, acabem el dia gaudint de la victòria del Barça per dos zero al Porto, i aconseguint així la seva quarta Supercopa Europea de futbol.

Dia 14 (Dissabte 27/08/2011)

Sortim a les 9h de l'hotel cap a un centre artesanal de joies, el Göreme Onyx. Com els anteriors cops, aquesta visita és un simple pretext d'intentar-te vendre productes. Hi ha diferentes sales, i gairebé un venedor per persona del grup t'acosa per a què compris algo.

Sortim agobiats i algo emprenyats d'allà i ens dirigim cap al poble de Çavuşin amb un dels assentaments més antics de la regió i una ciutat fantasma excavada en la pedra amb un laberint de cases, escales, rampes i palomars tots abandonats. Amb cautela, podem accedir-hi i endinsar-nos dins d'ella. Al voltant, més formes capritxoses fruit de l'erossió.

El següent lloc que visitarem és una de les múltiples ciutats subterrànies de la regió. Ens toca la de Yeralti Sehri. La part visitable no és molt gran i la visita se'ns fa curta. A la sortida, una persona que aten una de les botigues de souvenirs, ens ensenya un llibre de la Capadòcia on surt ell de jove dins de la ciutat. Ell va ser qui va descobrir aquesta ciutat subterrània.

Abans de dinar parem en un mirador on podem admirar la Vall dels Caçadors, anomenat així perque la majoria dels habitants es guanyaven la vida caçant. Les vistes són espectaculars.

Dinem en el Kaya Hotel d'Uçhisar, en un restaurant tipus bufet, i amb un balcó que fa de mirador de la Vall dels Coloms.

Ens tornen a deixar als voltants del castell d'Uçhisar, i amb una hora que tenim de temps lliure, pugem adalt, i poder veure l'àrea que l'envolta des d'una vista previlegiada.

Tornem cap a l'hotel ben aviat, i després de descansar una mica, donem un tomb amb altres companys del grup, per Nevsehir.

Dia 15 (Diumenge 28/08/2011)

Ultim dia del viatge en el qual deixem l'hotel a les 11:30h per anar cap a l'aeroport de Nevsehir, situat a uns 30km, prèvia parada en un supermercat on comprar algo per a dinar, ja que aquest dia no ho tenim inclós. Es l'aeroport més petit en el qual he estat. A l'hora assenyalada sortim en vol directe cap a Barcelona, i tornem a casa després de disfrutar dues setmanes coneixent Turquia.

Index de Turquia

Entrades ampliades dels diferents llocs:

La Vall d'Ilhara
En globus per la Capadòcia
Les Valls de Pasabag i Devrent
Ortahisar
El Museu a l'aire lliure de Göreme
Uçhisar
Çavuşin
La ciutat subterrània de Yeralti Sehri

El Museu de Mevlana de Konya (Turquia)

2011-12-12T19:30:00.010+01:00

Deixem la regió mediterrània, i ens endinsem cap al centre de l'Anatòlia, per fer una aturada a Konya, una de les ciutats més conservadores del pais, on visitarem el Mevlana Müsezi (museu de Mevlana), que abans era una mesquita i tekke (convent) dels dervixos giradors, per disposició d'un decret l'abril del 1926. Anteriorment, Atatürk, el septembre de 1925, va decretar la dissolució de totes les confraries sufís.

Qui era Mevlana? Era el tractament que es donava a Rumi, un poeta persa, que va viure durant molts anys i va morir a Konya, que va introduir el misticisme en l'àmbit de la músiva i la poesia. Les seves restes es troben en aquesta antiga mesquita, i malgrat ser un museu, segueix sent un important lloc de peregrinació i podem veure com la gran majoria de gent prega davant les tombes i objectes sagrats que hi ha en el recinte.

Els mevlevi, o dervixos giradors van ser fondats per deixebles de Rumi, en el segle XIII. Tenen una cerimònia de dança i meditació, de la qual segurament has vist imatges en algun documental, anomenada Sema. Es tracta d'un ritual masculí acompanyat per música de flauta i tambors, en el qual els ballarins giren sobre si mateixos amb els braços estesos.

El complexe destaca per la seva cúpula formada per rajoles de color turquesa que encara resalta més amb el sol. Per entrar a l'interior, a la zona sagrada, ens hem de descalçar-nos i les dones ficar-se el mocador al cap. Està prohibit fer fotos adins, encara que veiem alguns autòctons fer-ne alguna.

La tomba de Mevlâna està a sota mateix de la gran cúpula verda, franquejada per altres tombes com la del seu fill i deixebles seus. Totes elles estan cobertes per brodats d'or que li donen un aire de majestuositat al lloc. Les altres sales van construïr-se més tard i eren on es celebraven les cerimònies els dervixos. En una de les sales podrem trobar peces de roba, instruments musicals sufis i manuscrits. En la següent alcorans, catifes i un petit cofre de fusta que guarda pèls de la barba de Mahoma. Tant aquestes sales com la mesquita va construïr-se en època de Solimà el Magnífic.

Davant del mausoleu, en el pati, hi ha una font d'ablucions i al costat uns petits edificis amb cúpules i xemeneies que donava cabuda a les cel·les dels membres de la secta i les cuines, i on es pot veure actualment per les finestres de les habitacions representacions etnogràfiques d'escenes de dervixos.

Després d'una mica de temps lliure, anem cap a dinar a un restaurant situat en un antic caravensarail, per anar després cap a la Capadòcia...

Entrada inclosa dins del paquet turístic

Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

La bahia de Kekova (Turquia)

2011-12-11T23:44:00.002+01:00

Protegit per la illa de Kekova, a poca distància del continent, i una sèrie d'illots, la bahia de Kekova disposa de nombrossos vestigis que coneixerem fent un creuer. Arribem a Andriake, l'antic port de Myra, després de veure a mà esquerra des de l'autocar antics magatzems de l'època romana. Des d'aquí agafem un dels vaixells on pugem tot el grup i fer un creuer durant unes hores per la bahia.

La illa de Kekova va servir com a cantera de pedra durant tota l'Antigüitat. Nombrossos vestigis es poden veure entre els matolls. Els més visibles estan a l'oest de la illa, que és per on passem. El lloc també es anomenat la ciutat submergida, ja que moltes restes es poden trobar a l'aigua, encara que des del mirador de vidre del vaixell només podem veure restes d'atuells. Aprop de l'aigua, arran de costa, restes d'edificis, escales descendents, una església i els molls d'un port lici.

Mirant cap al continent, sobre una pendent rocosa i coronada per les muralles d'una antiga fortalesa bizantina hi ha Kaleköy, l'antiga Simena, un petit poble de pescadors, amb diferents restaurants en la rada, d'on surt, completament aïllat en el mig de l'aigua, un sarcòfag lici.

Darrera de les barques, s'esgraonen les cases antigues, mesclant-se amb les ruines hel·lenístiques. Fotos del poble les podem trobar en el bloc de Gurbilandia, així com les del buleuteri, un petit hemicicle de 15 metres de diàmetre tallat en la pedra que era lloc de reunió de l'assamblea de la ciutat.

La fortalesa va ser construïda pels bizantins, quan les costes de Lícia van ser objecte d'incursions àrabs. Més tard, es va convertir, segons es creu, en un lloc d'avançada dels Cavallers de Rodes.

Al cim també es pot veure una necròpoli amb molts sarcòfafs licis.

Entre aturada i aturada ens banyem en diverses cales, i al cap d'unes hores tornem a Andriake, on l'autocar ens espera per tornar a Antalya...

Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Myra (Turquia)

2011-12-07T12:15:00.004+01:00

La ciutat antiga de Myra es troba a 2km de Demre. Aquesta petita ciutat, a gairebé tres hores d'Antalya, destaca per tenir aquestes restes, amb les seves tombes, així com l'església de Sant Nicolau, d'estil bizantí, que conté el sarcòfag on va ser enterrat el sant, les restes del qual estan a Bari (Itàlia). Adorat en l'Orient i en Rússia, l'església és un centre de peregrinatge, i miracles i llegendes atribuits al sant van desembocar en l'aparició del mite de Santa Claus.

Myra es va construir al peu d'un turó abrupte, al davant de la plana d'Andriake. Només entrar-hi, podem veure al fons l'espectacle de tombes esculpides en el penya-segat i el teatre, als seus peus. Tota la zona està en plena excavació i no podem apropar-nos al peu del turó. Després d'una explicació del guia, tenim temps lliure per accedir al teatre.

Diversos indicis daten la ciutat en el segle V a.C., i va aconseguir el seu ple apogeu durant els períodes hel·lenístic i romà, quan era una de les principals ciutats de la confederació lícia. En el segle IV es va convertir en un centre important del cristianisme amb Sant Nicolau, bisbe de Myra, i a l'emperador Teodosi. El decliu va venir amb les posteriors invasions àrabs.

Myra allotjava vàries construccions importants del poble lici, però que van desapareixer com el temple destinat a la deesa Artemisa, protectora de la ciutat, i que Sant Nicolau va fer enderrocar.

Quan a les tombes, la majoria de les mateixes estan datades del segle IV a.C., i existeix dos monumentals complexos excavats en dos emplaçaments diferents. Un està sobre l'amfiteatre romà, i se'l coneix com la necròpoli marítima. Les tombes estan perforades en les parets del penya-segat, amb façanes escolpides de cases o temples. Encara que no ho podem veure, en alguns dels sota-relleus es pot veure un banquet funerari o un combat de gladiadors. A menys d'un quilòmetre, en un turó proper, hi ha la necròpoli fluvial, per estar situat aprop del riu Myros Andryakos.

Parcialment excavat en la muntanya, es va construir el teatre, construït en l'època hel·lenística i reconstruït pels romans, després d'un terratremol que el va enderrocar l'any 141. La seva cavea conserva les seves 38 graderies que donava cabuda a uns 8000 espectadors. En la part de l'escena, es conserva part de la façana, i pel terra podem veure diferents elements decoratius com fragments de frissos o de columnes.

D'aquesta excursió trobem a faltar veure l'acròpoli de la ciutat, així com arribar-nos a l'església de Sant Nicolau.

Entrada inclosa dins de l'excursió

Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Perge i el Teatre d'Aspendos (Turquia)

2011-12-06T23:45:00.002+01:00

Perge

Després de dinar a Antalya, anem a veure les restes de la ciutat de Perge, a uns 18km, sota un sol de campionat i molta calor. Com la majoria dels jaciments que hem estat veient, inicialment va ser una colònia grega fondada als voltants del segle VII a.C., i ocupada posteriorment pels lidis i perses, fins que Alexandre Magne, l'any 333 a.C., va reconquerir la ciutat pels grecs. A la seva mort, la regió passà a un dels seus generals, i finalment, l'any 133 passà a mans dels romans, època a la qual pertany la majoria de les restes que veurem. Durant aquest temps, va ser la capital de la província de Pamphylia, i ocupava més o menys el que avui en dia ocupa la província d'Antalya.

Hi ha quatre portes que s'obren en quatre direccions sobre els antics murs de la ciutat. Al sud, hi ha dues portes que es van fer durant els períodes hel·lenístic i romà, amb un pati entre elles dues.

Accedim a les termes, que es consideren com un dels banys romans més ben conservats de tota Turquia. Podem passejar per les diferentes sales que formaven part d'uns banys, com la sala freda, la sala calenta... També podem veure part dels mecanismes que feien funcionar l'edifici així com restes de l'adoquinat de marbre blanc i negre que recobria el sòl.

L'Àgora, la plaça del mercat, tenia unes mesures d'un quadrat perfecte de 75x75 metres. La columnata que l'envoltava encara es pot veure parcialment, i incluia una àrea central de pòrtics i botigues.

La Porta Helenística, en plena reconstrucció de les seves torres circulars, on en els seus nínxols es trobaven estàtues de déus i fondadors de la ciutat.

Acabada l'explicació del guia, aquest ens deixa una mica de temps per la ciutat, i aprofitem per anar a veure l'Estadi, del segle II d.C. Per això, hem de tornar al parking i creuar-lo per veure'l. No està tant ben conservat com el d'Afrodidias, però val la pena donar-li una ullada. Tenia 234m de llarg per 34m d'amplada, amb una capacitat per a unes 15.000 espectadors.

Construït sobre un terreny plà, les seves grades es recolçen en unes galèries amb volta de canó que s'obren a l'exterior. Aquestes galeries, totalment en ruines, estaven dedicades al servei de l'estadi o es llogaven a botiguers.

Des de dins de l'estadi podem veure el Teatre, que s'assenta sobre un vessant de la muntanya., d'estil grec-romà, i amb una cabuda per 14.000 espectadors.

Entrada: inclós en el paquet turístic

El teatre d'Aspendos

A poca distància de Perge i Antalya, hi ha les restes d'Aspendos. Aquí només visitarem el seu gran teatre, del segle II d.C.; el més ben conservat de l'Àsia Menor i l'edifici romà més magnífic de la província de Pamphylia. Va ser construït per l'arquitecte Zeno, fill de Teodor, amb una capacitat per a unes quinze mil persones.

L'escena de dos pisos és la part més representativa del teatre, i estava coberta per marbres i luxosament decorat amb quaranta columnes, i nínxols amb estàtues a la part posterior. Aquí es pot veure una de les grans diferències amb els teatres grecs. Aquests buscaven les vistes del paisatge confrontant, mentre que els espectadors romans oferien com a únic firmament el mur d'escena.

Durant el segle XIII, l'edifici d'escena va ser reparat i usat com a caravanserail amb petits afegitons.

Al capdamunt de la graderia es troba l'ambulacre, un pasadís de circulació que envoltava l'hemicicle amb una magnífica filera d'arqueries sostingudes per columnes, i d'on podrem veure tot l'esplendor de l'edifici.

Entrada: inclós en el paquet turístic

Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Hierapolis-Pamukkale (Turquia)

2011-11-16T00:15:00.002+01:00

Hierapolis va ser fondada pel rei de Pèrgam Eumenes II en el segle II a.C., que va creixer al voltant de les seves aigues termals, podent-se considerar com una de les primeres ciutats balnearis de la història. Excepte la necròpolis, els seus vestigis més antics -romans- es remunten al segle I d.C., època en la qual es va reconstruïr la ciutat després d'un terratremol l'any 60. A pesar dels anys que han passat i els terratremols que ha sofert, les seves restes i l'entorn natural és un dels més visitats del pais. Estan declarades Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l'any 1998.

La visita inclosa en el programa ens conduirà bàsicament per la seva necropolis, considerada com la més gran de l'Asia Menor, que es tracta d'un conjunt de tres cementiris situats al sudoest, nord i est de la ciutat. Durant la caminata podrem veure tombes de diferentes formes i tamanys, que depenien de la categoria del mort amb construccions pròpies que van des de l'època hel·lenística a la bizantina, sent els més característics:

Túmuls (època hel·lenística, del segle II a.C. a segle I d.C.): compost per una sala funerària subterrània amb una avantsala.

Bomos (des del segle II d.C.): un edifici amb una habitació quadrada o rectangular i una base amb esgraons. Adins, llits funerals es col·locaven al llarg de les parets. En el pis, generalment hi havia un sarcòfag.

Heroon (des del segle I a.C.): un edifici funerari molt monumental.

Sacellum: un edifici amb un sostre inclinat, una sala quadrada o rectangular i una base amb esgraons.

Sarcòfag: aillats o en grups, eren construïts en travertí o marbre. Varis d'ells portaven inscripcions gregues que indicaven al mort i les normes d'ús de la tomba.

La visita per la necropolis és molt ràpida; gairebé ni ens parem. Hi ha una sèrie de tombes representatives i identificades. Les més importants són:

Tomba 175 (200-300 d.C.): la tomba està orientada cap al camí i està construïda sobre una base amb esgraons; el sostre consisteix en lloses amb una fina motllura. Adins hi havia tres sepulcres en dos nivells. Al sostre, una plataforma de marbre aguantava un sarcòfag, ara perdut.

Tomba 166-Tomba dels Gladiadors (200-300 d.C.): Pren el nom per les imatges relacionades amb els combats de gladiadors que es poden veure en la llosa de travertí que hi ha sobre l'entrada. D'esquerra a dreta, una àmfora d'oli ofert com a premi al vençedor, un trident pel combat i un escut circular.

Tomba 162 (200-300 d.C.): la cara de la tomba que dóna al carrer és una façana de grans blocs que corresponen a dues càmeres funeràries. Dues portes grans donaven accés a les sales, on es troben sarcòfags instal·lats en diferents moments. En la sala nord un sarcòfag de marbre, parcialment tallat amb garlandes, de Marcus Aurelius Ammianus Menandrianus.

Tomba 81 (200-300 d.C.): construïda en una alta plataforma que compensa la diferència en el nivell de la terra darrera d'ell. Dins de la cambra hi ha tres ninxols organitzats al llarg dels murs, i un ossari molt profund. Dues inscripcions al costat de la porta i la inscripció sobre la llosa que la tanca es refereix als succesius ocupants, incloent Eutyches Pompeios, que deixà 100 dinars a l'associació de rentadors de llana per la decoració periòdica de la tomba.

Arribem a la part que ocupava la ciutat d'Hierapolis. De la ciutat gairebé no en veurem res, doncs passarem per les afores. Així, enfont de la porta nord de la ciutat, es va construïr a principis del segle III d.C. un conjunt de banys, que posteriorment en segles vinents va convertir-se en una església.

Seguim veient tombes, i una de les més representatives i més ben conservades de la necropolis nord és la tomba A18, del segle I d.C., que té la forma d'un petit temple de planta quadrada. Lloses resten en els dos frontons i en les cornises laterals. Sota la base, hi ha una càmera subterrània parcialment excavada a la roca.

Així, caminant per les afores de la ciutat romana, arribem a un promontori rocós de color blanc, que és conegut com el castell de cotó (Pamukkale en turc). Es una curiositat geològica, on les aigues de Pamukkale surten calentes i saturades de sals minerals. Sorgeix de la muntanya i emana en un altiplà formant fonts fumenjants que a l'evaporar-se, depositen les seves sals, que després es petrifiquen en el vessant de l'altiplà.

Dos segles de sobresaturació turística, en el segle XX, ha servit per a desfigurar l'entorn. Finalment les autoritats van acordar demolir tots els hotels i piscines que agafaven aquestes aigues que es van construir sobre aquest promontori. Així, la sortida de l'aigua està regulada, i està totalment prohibit entrar en les llacunes. Només es pot entrar en una zona autoritzada, totalment descalç, i poder-se mullar i passejar per les seves aigues calentes.

Tenim temps lliure per entrar en alguna d'aquestes piscines. La multitut de gent que hi ha, sobretot rusos, fa que sigui algo agobiant caminar-hi. Hi donem un tomb i entrem en un recinte totalment comercial, anomenades les Piscines de Cleopatra, on pots banyar-te, previ pagament, en piscines artificials d'aigua calenta, que va parar després cap a les piscines naturals.

Al fons, veiem el teatre. Es un dels més ben conservats de Turquia, però no es pot accedir al fer-se reformes. Va ser construït durant els segles I i II d.C. aprofitant la vessant d'una de les muntanyes que rodejaven la ciutat, i es calcula que tenia capacitat per a més de 15.000 persones.

A l'hora acordada anem cap a l'altra sortida del jaciment, i podem veure encara part
de la ciutat. Primer passem per les restes del gimnasi que es trobava en un pati envoltat d'una columnata dòrica. Era un dels edificis civils més importants de la ciutat, sent usat pels exercicis físics i l'educació dels ciutadans.

Passem pel costat de la porta sud, construïda amb blocs de travertí i materials reutilitzats, alguns de marbre, flanquetat per dues torres quadrades. I amb això donem per acabada la primera visita del dia...

Entrada: inclós en el paquet turístic

Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Afrodisias (Turquia)

2011-11-07T22:20:00.002+01:00

Després de dinar i sota un sol que apreta visitem el jaciment d'Afrodisias. No té el nom de Pèrgam o d'Efes, però val la pena apropar-s'hi i visitar-les. Aquest fet fa que la visita la poguis fer tranquilament sense l'allau de turistes.

La ciutat començà a adquirir importància cap al segle VII a.C. coincidint amb el culte d'Afrodita, deesa de l'amor, de la qual va prendre el nom. El seu decliu, en el segle IV d.C., inicià el decliu amb el Cristianisme. El temple d'Afrodita, de la qual conserven 14 columnes, es convertí en església i molts dels seus edificis van ser tirats a terra amb el pretext d'aprofitar les seves pedres per reforçar les muralles. A mitjans del segle XX, un terratremol va destruir el poblet de Geyre, construït sobre les serves ruines. El poble va ser reconstruït més a l'oest, i es va poder iniciar excavacions. El turc Kenan Erim va ser l'impulsor d'elles, i més endavant es pot veure el seu sepulcre, dins del propi jaciment, gràcies a una llei especial que va emetre el govern turc.

L'entrada es realitza per un cami, tot rodejat de sarcòfags, en la qual es pot admirar el treball dels escultors d'Afrodisias que van adquirir una fama important com podrem veure més endavant en les escultures que es mostren en el museu. El museu es troba a la dreta, i després de la visita pel jaciment, el guia ens deixarà una estona per visitar-lo.

Iniciem el trajecte per l'esquerra passant al costat del Sebasteion, una avinguda construïda en el segle I d.C. en honor dels emperadors romans (en grec, sebastos vol dir augusts). Als dos costats de la via hi havia sengles pòrtics de dos pisos plens de bustos de marbre, que es troben en el museu, que formava una veritable galeria de retrats.

Més enllà hi ha el tetrastoon, la plaça del teatre, un gran quadrilàter amb el sol de marbre i una elegant columnata. Al centre, uns fonaments circulars que semblen ser que corresponien a una font o a un petit temple. Al seu voltant es trobava el teatre, les termes i una basílica.

Accedim al teatre (segle I a.C.) per la part de dalt, que s'utilitzava per a representacions dramàtiques i assemblees públiques, amb una cabuda per a 7.000 espectadors. Va ser construït per encàrrec de Gaius Iulius Zoilus, un esclau que va alliberar Octavi August, i que va arribar a ser magistrat de la ciutat. Moltes de les estàtues que decoraven el teatre es van recuperar en un excel·lent estat de preservació com una figura d'Apol·lo, dues Muses, diverses Victòries, totes elles es poden veure en el museu.

A la primera meitat del segle I d.C., el centre de la ciutat es va ampliar afegint-se una segona plaça, l'Àgora sud, entre l'àgora original i el teatre, i per la construcció del Sebasteion, construïnt-se nous edificis com els Banys d'Adrià, un nou Bouleuterió i una entrada monumental al santuari d'Afrodita.

Després de veure l'àgora sud des d'una elevació, baixem i passem pels Banys d'Adrià construïdes en temps de l'esmentat emperador (117-138 d.C.). L'edifici, de 85 per 65 metres, segueix el model romà, amb una sèrie de sales amb volta, cada una d'elles amb una funció diferent (la sala freda, la sala calenta, el vestuari...)

Rodejant l'Agora nord, entrem en el bouleuterió, o odeó, on es reunia el consell de la ciutat i on tenia lloc també diferents tipus d'espectacles. Construït a finals del segle II d.C., la seva dimensió era el doble més alt del que veiem, amb un segon tram de grades i cobert.

Darrera de l'odeó, hi havia el Temple d'Afrodita, construït en temps d'August, en el segle I a.C. i convertida en basílica cristiana pels bizantins en el segle V d.C., afegint-ne un atri, un nàrtex i un absis. De les quaranta columnes que l'envoltaven només quen en peu catorze.

Seguim pel jaciment, passant pel costat per edificis diversos com l'Escola de Filosofia, fins arribar a l'estadi, un dels més ben conservats de l'època romana i el més gran de Turquia, amb 262 metres de longitut per 60 metres d'amplada, amb una pista que mideix 250 per 34 metres. Les seves 20 fileres de grades dibuixen una lleugera el·lipse de tal manera que tots els seus espectadors, uns 30.000, tenien una visibilitat perfecta. Més tard, crearen un recinte circular en l'hemicicle oriental per a celebrar combats de gladiadors.

De l'estadi, anem cap al museu, passant abans pel tetrapylum, una porta monumental amb quatre pilars amb quatre columnes cadascuna d'elles, construïda durant el regnat d'Adrià i que tancava l'antic témenos (espai sagrat) del temple d'Afrodita.

En un racó d'aquesta part ajardinada, hi ha la tomba de Kenan T. Erim (1929-90), arqueoleg turc que va excavar des del 1961 fins a la seva mort el jaciment d'Afrodisias.

Finalment, tenim temps lliure per entrar al museu pel qual passarem de forma ràpida per les sales que el conformen. Per les sales i el voltant, trobarem moltes estàtues de l'àrea de l'àgora, sarcòfags amb dissenys diversos i moltes altres peces.

La tornada a l'autocar la fem amb una mena de trenet conduït per un petit tractor que ens deixa al costat de l'aparcament...

Entrada: inclós en el paquet turístic

Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Efes (Turquia)

2011-11-06T23:52:00.002+01:00

Arribem al jaciment d'Efes, més conegut amb el nom grec d'Ephesos o el llatí d'Ephesus, a primera hora del matí, a les 8h, per a ser dels primers en entrar i gaudir més de la visita abans que entri més gent, doncs aquest jaciment és un dels més concurreguts de l'Anatòlia. L'esperança s'acaba aviat, doncs el guia ens té més de mitja hora explicant-nos la història de l'antiga ciutat grega-romana, i quan avançem, ja està bastant ple de gent. Hi ha dues entrades; nosaltres entrem per la part superior, per l'anomenada Porta de Magnesia.

L'origen de la ciutat es remunta al segle X-XI a.C. quan Androcle, fill de Codros, rei d'Atenes, buscava un lloc on assentar-se. Va consultar a l'oracle de Delfos i va respondre amb les paraules de "el peix i el porc senglar". Un dia arribaren a un lloc on estaven fregint peix quan un dels peixos va saltar de la paella, i les brases arribaren a uns matolls provocant un foc, i asustant a un porc senglar amagat darrera dels matolls. Androcle el va seguir i el va matar amb una fletxa. D'aquesta manera, es va fondar la ciutat en aquest lloc. També hi ha un altre origen que indica que Efes va ser fondada per les amazones; Apasa va ser una reina Amazona i el nom de la ciutat derivaria d'ella. En els relleus del Temple d'Adrià es pot veure els dos origens. Efes va ser un nucli comercial i finançer molt important de la regió, i molt desitjable pels seus veins. Cressos, rei de Lídia va conquerir la ciutat en el segle VI a.C. Després passà a mans dels perses fins que l'any 336 a.c. Alexandre Magne alliberà la ciutat. Finalment, després d'integrar-se en el regne de Pèrgam, en el segle II a.C. passà a mans de l'Imperi Romà, arribant a ser el major centre comercial de l'Asia Menor. Gairebé tot el que es pot veure actualment, pertany al període romà. L'any 53 d.C. va desembarcar l'apòstol Pau per a predicar la nova religió, i posteriorment van venir Joan l'evangelista i la Verge Maria.

Aqui estava una de les set meravelles del món de l'Antigüitat: el temple d'Artemisa. Construït en l'època de Cressos, gairebé no queda res. Va ser cremat l'any 356 a.C., la mateixa nit que va neixer Alexandre Magne, i es diu que la deesa no va poder estar els dos llocs alhora. Una vegada Alexandre Magne alliberà la ciutat, va proporcionar els materials necessaris per a la reconstrucció del temple i també va demanar que fiquessin el seu nom en ell. Els habitants de la ciutat no ho volien però tampoc volien donar-li una resposta negativa a Alexandre. Finalment trobaren la solució i van refusar la petició dient-li que "Un déu no pot construir un temple en nom d'un altre déu". Finalment, l'any 263 d.C., els godos destruiren definitivament el temple.

De lo primer que veurem són els Banys de l'Agora de l'Estat, Quatre sales de bany a la part nord van ser extretes en part de la roca mare. El caldarium (sala calenta) s'estén a l'oest i posseïa set nínxols equipades amb piscines de bany. A l'oest i al sud, columnes amb pisos de mosaic van ser adossades, les quals van servir com a sales d'esbarjo i sales de recepció. És de suposar que una palestra (superfície d'exercici), existeix en el terreny sense excavar al sud que hauria servit per a l'exercici físic, així com les activitats mentals.

L'Agora de l'Estat, entre dues de les montanyes de la ciutat, cobria una àrea de 160 per 58 metres. La zona estava envoltada de pòrtics en tres dels costats. Amb els edificis propers, constituia el centre polític de la ciutat.

El bouleuterió és el lloc on es reunia la boulé, el consell de la ciutat. Erigit al voltant de l'any 100 d.C., també tenia lloc representacions musicals i altres actes. L'original sostre semicircular de l'auditori s'adheria a la paret de l'escenari i tenia cabuda per 1400 persones.

Una antiga stoá, un espai arquitectònic cobert per un pòrtic i format per una successió de columnes, va ser transformada en una basílica administrativa, conservant-se només les seves columnes. Els capitells estaven decorats amb caps de braus.

Més enllà es poden veure dues columnes dòriques, restes del prytaneum (segle III a.C.), el lloc on guardaven el foc sagrat de la ciutat. Darrera hi havia una gran sala dedicada a Hestia, la deesa de la llar, representada amb la fisonomia d'Artemisa. En el centre hi habia un altar de pedra on hi havia la flama sagrada.

El camí que seguim es part de la Via Sacra. Festivals anuals anomenats Artemisia o Ephesia es duien a terme en honor d'Artemisa. En les festes, que duraven diversos dies, es celebraven competicions esportives i musicals, encara que l'acte principal era la processó acompanyada per sacrificis. La processo anava del temple d'Artemisa cap a la Porta de Magnesia, i passava per l'Agora de l'Estat, per la Via dels Curets cap al Gran Teatre. D'aquí seguia el carrer del Teatre, deixant la ciutat pel carrer de les Columnes entre l'Estadi i el Gimnàs de Vedius, abans de retornar al temple d'Artemisa.

Abans d'arribar a la Plaça de Domicià, un mil·liari (*) on es pot veure el déu Hermes amb un xai, fent cantonada amb el símbol d'Esculapi.
(*) Mil·liari: petita columna romans que estava en les vies de comunicació més importants per assenyalar la distància en milles existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma (o qualsevol ciutat important de l'Imperi).

El Temple de Domicià estava dedicat al culte imperial de l'emperador Domicià (81-96 d.C.), de la dinastia Flàvia. Després de la seva mort i el mal record del seu regnat, van ser dedicats a la família Flàvia.

Del monument honorífic de Pollio (mitjans del segle I d.C.) queda poca cosa. Va ser construït per a conmemorar a l'arquitecte de l'aqüeducte que duia aigua a la ciutat i de la Basílica i l'Agora de l'Estat. Anys després es construí la font de Domicià.

El monument de Memmius no es pas una reconstrucció del que era, sino una mena de collage cúbic modern. Es va erigir pels ciutadans romans en honor a Gaius Memmius, net del dictador romà Sila. Aquest monument també servia per recordar als habitants de la ciutat, la reconquesta de la ciutat, efectuada per Sila, després que els seus habitants matessin a més de 80.000 romands, per alliberar-se del jou dels romans.

També podem veure una niké, una Victòria alada, en baix relleu procedent de la porta d'Hèrcules que veurem més endavant.

La Via dels Curets és un dels tres principals carrers d'Efes i va des de la Porta d'Hèrcules fins a la Biblioteca de Cels. Els curets eren els sacerdots que s'encarregaven del foc sagrat de la ciutat, i els seus noms estaven escrits en el prytaneum. Hi havia fonts, monuments, estàtues i botigues als costats del carrer.

De la porta d'Hèrcules només queda, apart de la niké que ja hem comentat, dues columnes. En elles, es pot veure Hèrcules amb les pells del lleó de Nemea, un dels dotze treballs mitològics que va realitzar.

La font de Trajà va ser construïda en honor de l'emperador Trajà. La seva estàtua estava en en nínxol central de al façana que dóna a una piscina de 20 per 10 metres, envoltat per columnes i estàtues de Dionisi, Satir, Afrodita i la família de l'emperador.

En la vessant esquerra, es poden veure un conjunt de cases, concretament és un grup de sis habitatges en tres terrasses. En aquest barri residencial vivien els ciutadans més rics d'Efes. Algunes de les villes encara conserven els terres de marbre i mosaic.

Al davant, es troben uns banys romans. Aprofito una estona per entrar-hi, mentre el guia segueix explicant coses al grup. Des d'una mena de balcó, podem tenir una magnífica vista de la Biblioteca de Cels. El guia es passa els banys i seguim tirant cap avall. Aquests banys van ser construïts en el segle I d.C. Eskolastika, una dama rica del segle IV, els va restaurar i una estàtua d'ella, sense cap, es pot trobar. Els banys tenien dues entrades, sent la principal la de la Via dels Curets. La primera sala era l'apodyterium (el vestuari); després hi ha el frigidarium (la càmara freda) amb la seva piscina, i després ve el tepidarium (la sala templada) per relaxar-se, i finalment el cadarium (la sala calenta) amb el seu sistema de calefacció desenvolupat.

Un dels edificis més ben conservats és el Temple d'Adrià (segle II d.C.). La seva façana té quatre columnes cortínties. Davant, uns pedestals on estaven les estàtues dels emperadors Dioclecià, Maximà, Constanci I i Galeri. A l'interior del temple, per sobre de la porta, es pot veure a Medusa al costat d'adorns de fulles d'acant. A banda i banda hi ha frisos que rememoren la història de la fondació d'Efes: Androcle disparant a un porc senglar, Dionisi en una processó cerimonial i les amazones (els originals es mostren en el museu d'Efes).

Al costat dels banys, es troben les latrines. Els seus seients es van organitzar al voltant dels tres costats del pati. L'aigua fresca fluïa en en canal enfron dels seients per a la neteja.

Entre l'encreuament de la Via dels Curets i la Via de Marbre, hi ha la Porta d'Adrià, que estava formada per tres pisos.

A la cantonada del carrer, i davant de la Biblioteca, hi ha un el que sembla ser que era un bordell. En les excavacions, es va trobar una estàtua de Príap, déu de la fertilitat, amb un fal·lus de grans dimensions (que es pot veure el museu d'Efes, com gairebé totes les peces de valor i estàtues).

I finalment, la Biblioteca de Cels (segle II d.C.), la més important de l'antigüitat després de la d'Alexandria i la de Pèrgam. El fill de Cels (el senador Iulius Celsus Polemaenus) la va construïr com a homenatge al seu pare, aixecant-la sobre la seva tomba. La façana de l'edifici compta amb dos pisos, amb columnes corínties a la planta baixa i tres entrades a l'edifici. Hi ha tres obertures per a finestrals al pis superior. Les columnes dels costats de la façana són més curts que els del centre, per tal de crear una il·lusió que la construcció és més gran del que realment és.

La biblioteca va ser restaurada amb l'ajuda de l'Institut Austríac d'Arqueologia. Les estàtues en els nínxols de les columnes són còpies (els originals estan a Viena) i simbolitzen a la saviesa (Sophia), al coneixement (Episteme), la intel·ligència (Ennoia) i al valor (Arete), virtuts de Cels.

Per entrar a l'Agora comercial, s'ha de passar per les Portes de Mazeus i Mithridates. Porten el nom de dos esclaus de l'emperador August als quals els li va donar la llibertat.

La Via de Marbre rep el nom al seu magnífic paviment de marbre, i arriba fins al teatre i a la Via Arcadiana, per on s'arribava al port. Als dos costats, hi havia pòrtics on els transeuents podien aixoplugar-se en cas de mal temps.

En l'Àgora inferior es trobava el mercat de la ciutat, aprop del port, i les ales sud i est són les més ben conservades, amb una planta superior a la qual s'accedia per la Via de Marbre.

Entrem en el Gran Teatre, construït durant l'època hel·lenística per Lisimac i ampliat posteriorment pels romans, fins a arribar a ser un dels més grans del món antic, amb cabuda per 24.000 espectadors, més del doble del que haviem vist el dia abans a Pèrgam. Es creu que el mur de l'escena tenia 18 metres, i la seva última grada, amb seixanta-sis files de seients, es troba a 38 metres.

Sortint del teatre, a mà dreta, hi ha part de la Via Sacra, de la qual ja hem parlat anteriorment. A l'igual que molts altres carrers de la ciutat, tenien soportals que allotjaven nombrosses comerços. Per aquí s'arribava al Temple d'Artemisa després de passar per l'estadi, del qual no en queda gairebé res.

El carrer de davant del teatre és la Via Arcadiana, de més de 500 metres de llargària i que connectava amb el port. L'emperador Arcadi (395-408) s'encarregà d'embellir el carrer i de dotar-la d'il·luminació. El port d'Efes va contribuir significativament a la prosperitat de la ciutat. Per les variacions del terreny, avui en dia el mar es troba a uns quilòmetres.

Al noroest del teatre, hi ha les restes del Gimnàs del Teatre, un complexe amb unes dimensions de més de 12.000 metres quadrats, i del qual només es pot veure la part inferior i les grades que donaven a la palestra. Finalment, per un camí de pins arribem a l'aparcament de l'entrada inferior, on ens espera l'autocar, per seguir ruta...

Entrada: inclós en el paquet turístic

Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

L'Asklepion de Pèrgam (Turquia)

2011-11-03T21:10:00.005+01:00

Dedicat a Asclepi, déu grec de la medicina, l'Esculapi dels romans, els Asklepions eren temples i edificis mèdics en els quals els pacients passaven la nit on contaven els seus somnis a un metge o sacerdot, de tal manera que aquest els li recetava la cura corresponent. El de Pèrgam es trobava en la part baixa de la ciutat i es podia veure perfectament l'Acropolis i el seu teatre (avui en dia, es troba al mig d'unes instal·lacions militars)

L'Asklepion de Pèrgam va tenir molta importància en l'Antigüetat. Els tractaments eren diversos i incloia la psicoteràpia, massatge, herbes medicinals, tractaments de fang, banys, interpretació dels somnis, gimnàs, teatre, concerts de música, consum d'aigua... Filosofia i medicina anaven de la mà d'acord amb la cita 'una ment sant en un cos sà'.

Va ser fondat per Arkhias, un ciutadà de l'èlit de Pèrgam. Durant una caçera en Grècia es va lesionar el peu i va ser cuidat en l'Asklepion d'Epidaure. Com a agraïment i deute de gratitut a Asclepi, va decidir establir el mateix culte a Pèrgam. La seva millor època va ser en el segle II d.C., quan va exercir Galé, metge grec de la zona que va estudiar en Alexandria, Grècia i a l'Asia Menor, i que va portar que notables de tot l'imperi vinguessin aquí. Entre els pacients més famosos que van trepitjar les seves estances va haver els emperadors romans Adrià (123 dC), Marc Aureli (162 dC) i Caracalla (214 dC).
o
(Mapa extret de la guia Michelin Descubre Turquia)

L'àrea de l'Asklepion connectava amb l'Acropolis a través de la Via Tecta, d'uns 800 metres. Es tracta d'una avinguda pavimentada de marbre, en els laterals s'eleven pòrtics jònics, dels quals queden nombrosses columnes. S'alcen alguns monuments honorífics, esteles funeràries, una font, i al mig del carrer, una canalització per on pasava l'aigua. Els pacients eren examinats a l'entrada pels metges sacerdots; els pacients a punt de morir i les dones prenyades no eren admeses. En la porta estava escrit que La mort és prohibida d'entrar en l'Asklepion com a respecte als Déus.

El camí sagrat continua fins al propileu, un pòrtic de columnes que protegia als pacients de les condicions adverses del temps. Al mig, podem veure un petit altar en forma d'una basa de columna amb l'emblema de la medicina moderna: dues serps enrotllades al voltant d'un bol. A mà esquerra, es trobava el Temple d'Asclepi, i recordava a una versió en miniatura del Panteó de Roma.

Una columnata va des d'on estava la biblioteca fins al teatre romà, amb una capacitat d'uns 3500 espectadors, en el qual els pacients poden asistir tant de públic com formant part integrant de les obres.

Encara queda en peu els túnels que dóna accés a les restes del Temple de Telesforo, un edifici circular de dos pisos, destinat a les teràpies, amb restes de les piscines de marbre. Aqui descansaven els pacients i on s'estudiava els seus subconscients utilitzant tàctiques per a la relaxació i posterior interpretació dels somnis.

Entrada: inclós en el paquet turístic

Ves a l'Acropolis de Pèrgam
Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

L'Acropolis de Pèrgam (Turquia)

2011-11-03T00:15:00.003+01:00

Les restes de l'antiga ciutat de Pèrgam, a 30km de la costa de l'Egeu, envolta la ciutat actual de Bergama, construïda sobre els fonaments del que va ser la part baixa de Pèrgam. Una de les primeres referències històriques és de l'època d'Alexandre Magne. Quan aquest va morir, la ciutat i la seva àrea passà a un dels seus generals, concretament a Lisimac. a la mort d'aquest (281 a.C.), el comandant Fileter i els seus descendents es varen assentar en el poder, fins a l'últim rei de Pèrgam, en Atal III que al morir, l'any 133 a.C. deixà les seves terres a Roma, coincidint amb l'entrada dels romans a l'Àsia Menor, i l'inici de l'època romana en l'Anatòlia.

(Mapa extret de la guia Michelin Descubre Turquia)

L'acròpolis està al capdamunt d'un turó, dominant la vall del riu Selinus, inclinada cap al'oest i que baixa cap al sud a la manera de terrasses, fet que va obligar als grans a adaptar la seva arquitectura a l'orografia del terreny. La ciutat baixa està totalment enterrada i coberta per l'actual ciutat de Bergama.

Per pujar al capdamunt, agafarem un telefèric, que en una mica més de tres minuts ens deixarà, passant d'una alçada de 98 metres a 301 metres i recorrent 694 metres. Mentre pugem, podrem veure la ciutat mitja, que conserva bàsicament les muralles antigues del temps d'Atal I que governà entre el 241 a.C. i el 197 a.C. Cap a l'est, podem veure un gran llac format per una presa.

Ja estem en la ciutat superior, i passada la taquilla, el guia ens comença a explicar la història de la ciutat. Com passa en bona part dels jaciments, algunes de les seves peces més importants es troben en diferents museus, i no sempre del mateix pais. Això passa amb la peça més important que havia arribat a dia d'avui: l'Altar de Zeus que es troba en el Pergamonmuseum de Berlin. Descobert en 1871 per l'alemany Carl Humann, l'altar va ser transportat i reconstruït en Berlin en 1886, fruit d'un acord entre Alemanya i l'Imperi Otomà. També en el mateix museu, trobem el temenos, una portalada, del Temple d'Atenea.

Dels palaus reials d'Atal I (241-197 a.C.), Eumenes II (197-159 a.C.) i Atal II (159-138 a.C.) no en queda gairebé res. Eren palaus amb habitacions amb mosaics; cada un d'ells tenia la seva pròpia cisterna i magatzems.

Després de la biblioteca d'Alexandria, la de Pèrgam era la segona més important en l'Antigüetat, competint les dues en qualitat i número de volums. Atal I va ordenar la construcció de la biblioteca, amb l'objectiu de convertir la ciutat en el centre de la cultura helenística, i el seu fill Eumenes II qui la va agrandir. Els volums eren copiats en un material anomenat pergamí, que va ser inventat en aquesta ciutat. Després de l'incendi de la biblioteca d'Alexandria, l'any 47 a.C. durant una batalla entre Juli César i els egipcis, Marc Antoni, governador d'Orient, va regalar els volums de la biblioteca de Pèrgam a Cleopatra.

Arribem al Traianeum, tota ella de marbre blanc. Del pòrtic que recorria els seus tres costats, s'ha aixecat part de la columnata oriental, un elegant alineament que unia una balustrada d'estàtues. Podem veure les restes d'una estàtua amb un tors amb armaduram, ficat aqui de forma arbitrària; l'original es troba en el museu de Bergama.

En el centre, el Temple de Trajà que el seu fill Adrià ordenà aixcar en el segle II d.C., amb les seves columnes corínties d'un blanc immaculat.

La part de sota de la terrassa es pot passar, per un passadís que formen les bases del temple, format per cinc cambres adjacents en tres files que son sobreposades amb pedres tallades. En l'Edat Mitjana aquestes cambres van canviar el seu ús, utilitzant-se com a cisternes.

Entrem i baixem per les 78 escales del teatre. No és tant maco com d'altres que veurem però si que és un dels més espectaculars, per la seva pendent i la ubicació. Està situat a la vessant oest més inclinada de l'acròpoli i s'ha d'entrar per la terrassa de sota. Amb capacitat per a 10.000 persones, està organitzat en tres seccions separades per dos replans horitzontals.

Abaix, a mà dreta hi ha les restes d'un petit temple dedicat a Dionisi. Tirant a mà esquerra, tornem cap a l'entrada tranquilament, on farem camí cap l'Asklepion.

Entrada: inclós en el paquet turístic

Ves a l'Asklepion de Pèrgam
Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Troia (Turquia)

2011-10-29T16:00:00.004+02:00

Sobre el turó de Hisarlik, des d'on es domina l'estret dels Dardanels, que uneix el mar Egeu i el de Màrmara, trobem les restes arqueològiques de Troia. Fins a finals del segle XIX, Troia era una mescla de llegenda i mitologia que només semblava cobrar vida en la I·liada d'Homer. L'arqueòleg alemà Heinrich Schlieman inicià les excavacions en 1870 que durà vint anys, buscant la Troia d'Homer. La seva feina també va ser molt criticada, doncs va estar més interesat en trobar tresors que no pas en examinar el jaciment. En 1998 es varen reanudar les excavacions i els estudis indicaren que en el seu inici, Troia estava estratègicament sitada en una elevació del terreny i propera a la costa en una bahia. L'evolució orogràfica del terreny i els meandres, van fer que el mar es trobi a dia d'avui a varis quilòmetres de la costa.

S'han trobat 9 nivells que corresponen a nou ciutats d'èpoques diferents superposades unes sobre altres. Aquests nivells els anirem veient, passejant pel jaciment, amb etiquetes i numerades cardinalment i que corresponen a:

Troia I: (3000-2600 a.C.) era un petit recinte fortificat que vivia de l'agricultura, la caça i la pesca. Tenien relacions amb altres pobles de l'Egeu, i es creu que va ser destruït per un incendi.

Troia II: (2600-2300 a.C.) les muralles eren més grans i reforçades amb grans torres. L'accés es realitava per grans rampes empedrades, i es van construïr les primeres cases de pedra. Un terratremol va destruir la ciutadella.

Troia III: (2300-2200 a.C.) Es tornà a reforçar les muralles arribant a 10m d'espessor. Després d'un nou terratremol, el seus habitants deixaren la ciutat i els seus bens. Schliemann va trobar moltes peces d'orfebreria i joieria de l'època que va atribuir erròniament al tresor de Priam (rei de Troia en la narració d'Homer). A partir d'aquí va haver una temporada de decliu i...

Troia IV: (2200-2050 a.C.) va tancar-se en les seves muralles, dedicant-se bàsicament a la cria ganadera. Després del decliu, els seus habitants abandonaren la ciutat.

Troia V: (2050-1900 a.C.) Un altre poble hi arribà i va introduir el cavall en la zona. La ciutat va tornar a prosperar de forma ràpida.

Troia VI: (1900-1300 a.C.) L'edat d'or de la ciutat. Es va construir una muralla de 550m de llargària, amb nombrossos intercanvis comercials amb Grècia. La ciutat s'omplí de palaus. Per desgràcia, un nou terratremol colpejà la ciutat.

Troia VII: (1300-1100 a.C.) Els estudis diuen que en aquesta època es quan va tenir lloc la guerra de Troia contra els grecs, que narrà Homer. Finalment Troia va resultar una vegada més danyada i els seus habitants l'abandonaren.

Troia VIII: (700-350 a.C.) Quatre segles després, els seus nous habitants van ser els eolis, que van ser expulsats pels perses en el segle VI. L'any 334 a.C. Alexandre Magne va alliberar la ciutat. Lisimac, el seu succesor, va canviar el nom de la ciutat passant a anomenar-se la Nova Il·lió.

Troia IX: (350 a.C.-400 d.C) Amb Juli Cesar (85 a.C.) va passar a ser ciutat romana, i ell i August van engrandir la ciutat, construïnt nous palaus i temples.

El jaciment és considerat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, i apart de la història i importància del mateix, la visita pot decepcionar, en comparació amb altres restes que vam veure. Queda molt poc i en gairebé tots els edificis, només queden els fonaments. El cavall de fusta de l'entrada va ser construït el 1974 i és obra de l'arquitecte Kadir Izzet Senemoglu.

Entrada: inclós en el paquet turístic

Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Bursa (Turquia)

2011-10-28T16:00:00.003+02:00

Bursa és la quarta ciutat més gran de Turquia i la visitem molt ràpidament. Es coneguda com la ciutat verda, ja que és el color predominant en les seves construccions més antigues i emblemàtiques. Va ser capital de l'imperi otomà després de conquerir la ciutat a l'imperi bizantí l'any 1326. Posteriorment, el 1365, amb la conquesta d'Edirne, la capital es trasl·ladà cap a la nova ciutat otomana.

La cria del cuc de seda des de l'època bizantina va fer que la ciutat fos pròspera al llarg del temps. En els seus tallers es feia la seda i en els seus caravanserails s'allotjaven les caravanes provinents d'orient que transportaven les millors sedes perses. Així, Bursa va convertir-se en referència de l'anomenada Ruta de la Seda, que arribava fins a la Xina.

L'autocar ens deixa al costat de la Ulu Camii (1396-99), la mesquita més gran de la ciutat i una mostra de l'arquitectura otomana inicial, com veurem a l'entrar, molt diferent a les que vam veure per Estambul. Va ser construïda per Ali Neccar, seguint les ordres del sultà Beyazid I. Es un edifici de planta rectangular amb vint cúpules distribuides en quatre files per cinc cada una d'elles, sostingudes per dotze columnes. El número es degut a què el sultà va prometre construir vint mesquites al guanyar la batalla de Nicopolis.

Té dos minarets i en el seu interior hi ha 192 inscripcions monumentals en els murs escrits per cal·lígrafs de renom. També destaca, exemple de l'arquitectura d'aquella època, la font de marbre en l'interior de la mesquita on els fidels fan les seves ablucions. La cúpula que s'alça sobre la font està coronada amb un tragallum. Així, la font reflexa la llum i ajuda a il·luminar l'interior de la mesquita. Com hem vist, posteriorment la font es construïa fora de la mesquita.

Després tenim uns trenta minuts per a donar un tomb pels voltants, on hi ha basars dedicades majoritàriament a la venda de mocadors de seda i altres productes, i que estan situats en els caravanserails que hem esmentat anteriorment. El més important és el basar Koza Han, construït pel sultà Bayezid II, durant els anys 1490-91. Està format per un edifici principal de dues plantes al voltant d'un pati gairebé quadrat, amb un segon pati, situat a l'est, on hi havia els estables i magatzems. Disposa de 95 habitacions, que formen les botigues d'avui en dia.

Al centre del pati hi ha una mesjid, una petita mesquita, feta de pedra amb una font. El mesjid amb la seva planta octogonal descansa sobre vuit pedestals en les cantonades, i una altra al centre.

Agafem l'autocar, i després d'uns minuts, ens deixa al costat Yesil Türbe, el Mausoleu Verd que allotja la tomba del sultà Mehmet I, fill de Beyazid I, i considerat com el restaurador de l'imperi otomà, que s'havia desmembrat per la successió al tron del seu pare i la invasió de tribus bàrbares. El guia ens explica llavors les condicions del funeral musulmà, on el cos es enterrat sota terra, amb el cos mirant cap a la Meca, i l'ataud es conserva d'ornament.

El mausoleu té una àmplia decoració de ceràmica, tant per dins com per fora, amb rajoles de color turquesa. Degut a un terratremol, el 1855, moltes d'elles van ser substituïdes per altres més modernes, i els colors són de caire més blau que no pas verd. La tomba de Mehmet és una obra amb inscripcions grogues sobre un fons de lacería, típics decorats de línies rectes entrellaçades, en aquest cas blaus i adornades amb garlandes de flors. Apart de la seva tomba, hi ha la de familiars seus.

Com no podem visitar la Mesquita Verda, tancada per reformes, ens anem cap a dinar...

Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Les costes de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

2011-10-24T23:50:00.024+02:00

Index de Turquia

Dia 7 (Dissabte, 20/08/2011)

Dia en el qual deixem Estambul i iniciem la segona etapa del viatge i el circuit que ens durà a coneixer bàsicament les regions de l'Egeu i del Mediterrani, acabant en la regió central on visitarem la Capadòcia. També és el dia en què ens aixecarem contínuament aviat, i el primer dia no és una excepció, i es fa per evitar el posible colapse circulatori de la ciutat quan la gent entra a treballar. Així, a les 6:15h ja estem dempeus, i fem el check-out i ens donen el picnic amb el qual esmorçarem més tard. L'autocar ens ve a recollir i passem per diferents hotels d'Estambul, començant a coneixer al guia i als companys i companyes que ens acompanyaran durant tot el circuit, on la gran majoria del grup som catalans.

El primer lloc que visitarem és la ciutat de Bursa, antiga capital de l'imperi otomà, ja en ple continent asiàtic, i havent de creuar la mar de Màrmara. Per això, passarem pel pont del Bòsfor per arribar a la riba asiàtica d'Estambul i d'aqui, dirigir-nos al Eskihisar, a uns 40 minuts de la metròpoli turca, on agafarem un ferry que ens portarà a Topçluogu.

La Mar de Màrmara, Marmara denizi en turc, és un mar interior que separa el Mar Negre del Mar Egeu, separant la vora europea de Turquia de l'asiàtic, per l'estret del Bòsfor i dels Dardanels. Té una superfície de 11.350 quilòmetres quadrats, i unes dimensions de 200km de llarg per 75 d'amplada. Hi ha dos grups d'ulles principals anomenades Illes Príncep i de Màrmara. L'últim grup es ric en marbre i d'aqui ve el nom d'aquesta mar.

Entre 45m i una hora arribem a l'altra riba, i seguim en autocar fins arribar a Bursa, on baixarem al costat de la gran mesquita de la ciutat. Després de passar pel ritual d'entrada, descalçar-nos abans d'entrar, les noies cobrir-se amb un mocador, el guia ens explica quatre coses de la mesquita. Després tenim 30 minuts per passejar pels voltants, on es troba el Basar de la Seda. Seguidament, tornem a pujar a l'autocar on visitem el Mausoleu Verd. Davant es troba la Mesquita Verda, que també entrava en el programa, però per reformes, no hi podem accedir. Anem a dinar en el primer restaurant del circuit, i concretament en un que hi ha al costat del Parc Botànic.

Després de dinar, tenim una llarga ruta, de 4 hores, passant pel costat de l'estret dels Dardanels, fins arribar al jaciment arqueològic de Troia, a tocar de la costa egea. Aquesta visita estava prevista per l'endemà, però per aprofitar millor el trajecte i no fer tants quilòmetres, el veiem per la tarda. Encara que sigui patrimoni mundial de la humanitat, el que hi ha són ruines, i sense cap edifici a destacar dempeus. Encara que ja ho havíem llegit pels foros, decepciona.

Una vegada hem visitat les ruines, l'autocar ens porta cap a l'hotel, l'Assos Eden Garden, que es troba a la vora del mar Egeu, i davant de la illa grega de Lesbos.

La costa de l'Egeu té més de 2.800km i va atraure als grecs des de l'època micènica (segle XIV a.C). Durant els propers dies veurem restes de les ciutats i cultures helenístiques i romanes que van instal·lar-se al llarg dels segles.

Dia 8 (Diumenge, 21/08/2011)

Ens aixequem a les 7h, i després d'esmorçar i ficar les maletes a l'autocar, fem camí cap a Bergama, on arribem després de dues hores, on hi ha les restes arqueològiques de Pèrgam. Primer de tot visitarem la part de l'Acròpolis que es troba al capdamunt d'un turó, a una mica més de 300 metres, i al qual accedirem per un funicular, des del qual podrem veure les restes de les muralles i d'un pantà, a mà dreta que recull les aigues d'un riu. Després de les explicacions oportunes i donar una volta ràpida pel recinte, tornem a baixar pel funicular i arribar-nos a l'Asklepion, que es troba a 3,5km del centre del poble. Es tracta d'un dels hospitals més famosos del mon antic, dedicat a Esculapi, déu de la salut.

Seguim camí, després de dinar, cap a la ciutat d'Esmirna, l'antiga Izmir, on farem una aturada d'uns 30 minuts per estirar les cames. Es tracta de la tercera ciutat més gran de Turquia i d'un dels llocs més occidentals de Turquia. Al ser diumenge, veus molta gent, joves sobretot, noies sense mocador al cap... prenent-se algo en les terrasses dels bars i restaurants del passeig marítim. Tot un contrast amb el que havíem vist fins ara i el que ens queda de veure. Esmirna s'ha anat ampliant cap als turons del voltant encerclant el golf d'Izmir. Des de l'antiguetat, aquest lloc va ser un important port comercial i un enclau estratègic pels diferents pobles i imperis que han passat per Turquia. De l'antiga ciutat poca cosa queda; Atatürk va reconquerir la ciutat, que estava a mans dels grecs pel armistici de la Primera Guerra Mundial, i va ser devastada per un incendi.

Acabarem el dia a la ciutat de Selçuk, però abans de deixar-nos a l'hotel, visitarem la Casa de la Verge Maria. D'aquesta manera, a l'endemà podrem anar directament a visitar les restes arqueològiques d'Ephesus a primera hora del matí i estalviar-nos les aglomeracions de turistes que hi sol haver. Des de la ciutat, es pot veure al capdamunt del turó de Ayosoluk (contracció del grec Hagio Theologo, que vol dir el Sant Teòleg, en referència a Sant Joan l'Evangelista), la ciutadella d'Ayosoluk on hi ha la tomba de Sant Joan que segons la tradició va morir al voltant de l'any 100 d.C. En el segle VI, l'emperador bizantí Justinià I va fer construir una basílica, de la qual encara queden restes, al voltant de la tomba. En els segles VII i VIII, amb l'amenaça arab, els habitants de la ciutat van construir la ciutadella al voltant del turó rodejant-la amb una robusta muralla.

La Meryemana, la Casa de la Verge Maria, és on creu que va viure els últims anys de la seva vida la Verge Maria, venint acompanyat de Sant Joan. En les escriptures no s'indica res, i van ser les visions de l'alemanya Anna Katharina Emmerick (1774-1824) qui va indicar el lloc. Des de 1951, el lloc és reconegut per les esglésies catòliques i ortodoxes, i han vingut aqui els papas Pau VI (1967), Joan Pau II (1979) i Benet XVI (2006). En la casa/capella es pot veure ofrenes que varen deixar els pontífexs.

Està prohibit fer fotos dins del santuari. A la sortida pots ficar un ciri, agafar aigua del manantial de la Casa, i un mur on deixar un paper amb desitjos o peticions, lligats. La tradició indica que al desfer-se el nus, es complirà el que s'ha demanat.

Arribem finalment a l'hotel Hitit, i abans de sopar ens donem un bany a la piscina.

Dia 9 (Dilluns, 22/08/2011)

Sortim de l'hotel a les 7:50h, per estar a les portes d'Efes a les 8:00h, hora en que obren les portes del jaciment arqueològic, un dels més visitats de Turquia, ja que apart de les visites de la gent que fa el programa turístic pel pais, també és un dels punts de parada dels grans creuers que naveguen sobre l'Egeu i que solen aturar-se a Esmirna. Estem al voltant de dues hores, passejant i coneguent l'antiga capital romana de l'Asia Menor, en la qual destaca la façana de la biblioteca de Cels.

La següent destinació és una visita a una fàbrica de pells, anomenada Kircilar. En el programa en tenim tres visites d'aquest tipus i aquesta és la primera d'elles. Primer de tot, entrem en una sala de desfilada, on et conviden a una copa de tè, vi o un refresc i pots presenciar una desfilada de diferentes xaquetes i abrics de pells per joves models que estan encara en època d'estudis. A la part final, tres persones del nostre grup són convidades a provar-se alguna peça i també desfilar per la pasarel·la. Seguidament et porten a un altre edifici on tota una munió de venedors estant esperant-nos per comprar algun dels productes que hem vist o que veiem exposats en les sales.

Tornem cap a l'autocar i ens espera dues hores més de camí on dinarem segons el guia en un dels millors restaurants del circuit, fet que no és així. Després de menjar, ens toca visitar les restes d'Afrodisias, volcada al culte de la deesa de l'amor Afrodita, on destaca les restes del temple d'Afrodita, del tetrapylon i de l'estadi, un dels més ben conservats de l'època romana. Després de l'explicació guiada, tenim una mica de temps per a fer una visita ràpida al museu que hi ha dins del jaciment on es guarden les peces més importants del lloc.

Tornem cap a l'autocar i una hora i mitja després arribem a la zona de Pamukkale-Hierapolis on ens allotjarem a l'hotel Pam Thermal Hotel on podrem gaudir de les seves piscines termals, amb diverses temperatures. Després de sopar, prenent algo al costat de la piscina, presenciem un espectacle de dansa del ventre, d'uns 30 minuts, i amb participació del públic, tant masculí com femení.

Dia 10 (Dimarts, 23/08/2011)

L'hora de sortida és a les 7h, i ens dirigim cap a Hierapolis-Pamukkale, on visitarem la necropolis més gran de l'Asia Menor, veurem molt parcialment la ciutat romana i acabarem a la zona termal de Pamukkale, castell de cotó en turc, amb les seves piscines naturals d'aigua sobre pedra calcària blanca. Tota aquesta zona estava envoltat d'hotels que aprofitaven les seves aigues naturals, però la degradadació de la zona, va fer que el govern obligués a prendre mesures i tirar-los al terra. Al costat d'aquestes piscines naturals, hi ha un complex anomenat les piscines de Cleopatra, d'on surten les aigues de la zona, on s'ha de pagar per banyar-se. Està tot ple de turistes, rusos en la seva majoria.

Quatre hores en autocar ens porta a Antalya, en plena regió del Mediterrani, i on dinarem en una terrassa d'un restaurant, al costat de la platja. La calor es sofocant, i el menjar no és dels millors; les begudes són cares, en relació amb altres llocs i el servei de cambrers tampoc està a l'alçada. Per la tarda, sota un sol de campionat visitarem la ciutat romana de Perge i encara tindrem temps per entrar en el Teatre d'Aspendos, un dels més ben conservats de l'imperi romà.

Després tornem a la ciutat d'Antalya on passarem dues nits. Ens allotjem al Ring Hotel. El guia ens havia indicat que no era dels millors hotels del circuit. Pensant-nos el pitjor, ens trobem encara que està bé, amb les habitacions àmplies i un sopar tipus bufet. Antalya està tot ple d'hotels i resorts de categoria, sent els seus clients majoritaris els rusos. Després de sopar, tirem carrer avall, un dels carrers més cèntrics de la ciutat amb botigues de tot tipus obertes per la nit, arribant a la zona del mar, on prendrem algo amb altra gent del grup.

Dia 11 (Dimecres, 24/08/2011)

Dia lliure per Antalya, però finalment vam agafar el dia abans l'excursió opcional que costa 60€. La majoria del grup l'agafa. Primer haviem d'anar a les ruines de Phaselis, però hi passem de llarg. El guia ens va convençer per no fer-ho i estar més temps de creuer per les bahies del voltant. Sortim a les 7:30h i després de tres hores d'autocar vorejant la costa mediterrània arribem a Demre, on veurem les restes de l'antiga ciutat de Myra, famosa per les seves tombes que es troben sobre els turons.

Dinem molt aviat, aprop de Demre, en un restaurant que és dels pitjors que ens hem trobat en el circuit. No hem tingut sort en cap dels dos dies que hem estat per Antalya. Seguidament, anem a fer el creuer per la bahia de Kekova. El vaixell està adaptat per veure el fons del mar. Passem per una ciutat subterrània, encara que no podem veure gaire, i només podem observar la part que està tocant a la vora. Després passem per davant del petit poble pescador de Kaleköy, amb la seva fortalesa bizantina i la seva necròpoli al capdamunt del turó. Parem en quatre cales diverses on ens banyem en cada una d'elles. L'aigua és calenta, excepte en la últim lloc que parem. Es tracta d'una cala més tancada, i l'aigua baixa directament de les muntanyes.

Tornem cap a Antalya, i després de sopar tornem a donar un tomb pels voltants a prendre una cerveseta.

Dia 12 (Dijous, 25/08/2011)

Sortim a les 7:00h, i abans de deixar Antalya, veiem les cascades de Düden. El riu Düden cau en forma de catarata des de dalt del penya-segat.

Deixem la costa mediterrània i ens endinsem cap a l'interior del pais on farem una parada puntual a Konya on visitarem el museu de Mevlana, fondador de la ordre dels dervitxes, una ordre religiosa que va ser abolida, a l'igual que moltes altres ordres, per Atatürk.

Dinem a les afores de Konya en el restaurant Horozluhan, una antiga posada medieval. Algun d'aquests llocs, coneguts com caravanserails, pernoctaven els comerciants que feien la Ruta de la Seda. Mengem bastant bé i és un dels restaurants més macos de l'itinerari.

Després de menjar, ens dirigim i ens endisem a la Capadòcia...

Index de Turquia

Entrades ampliades dels diferents llocs:

Bursa
Troia
Pèrgam: l'Acropolis
Pèrgam: l'Asklepion
Efes
Afrodisias
Hierapolis-Pamukkale
Perge i el Teatre d'Aspendos
Myra
La bahia de Kekova
El museu de Mevlana de Konya

El Palau de Dolmabahçe (Estambul)

2011-10-18T21:05:00.001+02:00

Una vegada hem baixat a la parada Kabatas, del metro, anar cap al Palau de Dolmabahçe és cosa de pocs minuts. Abans d'arribar-hi, es troba la Dolmabahçe Camii, la Mesquita de Dolmabahçe (1853-55), encara que el seu nom oficial correspon a Mesquita de Bezmialem Valide Sultan. Va iniciar-se per ordres de la vàlida Bezmialem, mare del sultà Abdulmecit, i formava part del Palau. L'edifici té una planta geomètrica amb una base de 25x25 metres i una única cúpula, dissenyat per l'arquitecte Karabet Balyan. Per obres, no es podia visitar, i per tant no vam poder entrar en el seu interior, i continuem cap a l'entrada del Palau...

Passem per un arc de seguretat, i hem de fer cua per a comprar les entrades. Només hi ha una finestreta oberta i la venda no és ràpida. Al costat de la cua, en els jardins, i davant d'una de les portes monumentals d'entrada al Palau, la Porta del Tresor, hi ha la Torre del Rellotge (1890-94), construïda per l'arquitecte Sarkis Balyan. Construïda en estil neo-barroc otomà, reflexa l'estil del Palau que veurem i que ja vam veure, la seva gran façana monumental, des del Bòsfor. Amb quatre plantes, la torre s'aixeca a uns 27 metres d'alçada.

En la planta d'entrada, es poden veure baròmetres dins dels arcs de les portes i de les finestres. El rellotge va ser fabricat per la casa del rellotger francés Jean-Paul Garnier. L'any 1979, el rellotge mecànic va ser convertit en un d'elèctric.

Mentre seguim esperant a la cua, podem veure el canvi de guàrdia, que no és res de l'altre món. Sorpren com l'oficial de guàrdia comprova minuciosament la vestimenta i posició del soldat que es queda en el centre de la Porta del Tresor. Sota el sol, cada cert temps, el mateix oficial se li apropa i vigila que tot estigui correcte i li treu la suor de la seva front.

Comprem les entrades que estan a 20TL per persona. El preu inclou visitar tant el Palau com l'Harem, i no ens fan pagar res per portar càmara de fotos, tal com havíem llegit en blocs i webs. Després ho entenem; no permeten fer fotos dins dels recintes tancats. Desconeixem si és una mesura temporal, a l'època d'estiu per la gran multitut de gent que visita el Palau, o es que han eliminat totalment aquesta opció.

Dolmabahçe era inicialment una bahia en el Bòsfor que va ser emplenada gradualment durant el segle XVIII, per a servir de jardins imperials al sultanat. D'aqui ve el nom: dolma, que vol dir plé, i bahçe, que significa jardí. El sultà número 31 de l'imperi otomà va ser Abdulmecit I, que va pujar al tro l'any 1839. D'acord amb un projecte dels arquitectes armenis Karabet Balyan i el seu fill Nikogos, el 1843 s'inicià la construcció del Palau, acabant-se el 1856. El 1853, es trasl·ladà aquí la cort des del Palau de Topkapi. El seu cost va ser astronòmic, finançant-se amb prèstecs de bancs extrangers, i la seva opulència no reflexa el decliu que estava patint l'imperi otomà.

El Palau es divideix en tres zones diferenciades: el Mabeyn-i Hümâyûn o Selamlık, amb les habitacions i sales reservades als homes, connectats per una impresionant escala de vidre, el Muayede Salonu que inclou les habitacions cerimonials i el Saló del Tron de més de 2.000 metres quadrats, i per últim l'Harem-i Hümâyûn, l'harem que inclou els apartaments de la família del sultà.

Tota l'àrea del palau ocupa més de 45.000 metres quadrats, amb 285 habitacions, 46 salons i 6 hamams. Es va construir imitant l'estil dels palaus europeus, com els de Buckingham, a Londres o del Louvre de París per semblar més europeus als ambaixadors estrangers i als convidats europeus. Els marbres utilitzats en la seva construcció van ser portats del mar de Marmara, l'alabastre és d'Egipte, les columnes de pòrfir procedeixen de l'antiga ciutat de Pèrgam. Els quadres i els sostres pintats per artistes italians i francesos decoren l'interior del palau. A més, nombrosos quadres del pintor rus Ayvazowsky enriqueixen la decoració del palau.

Després del sultà Abdulmecit, que va viure quinze anys al palau, molts altres sultans van preferir viure en altres palaus més petits construïts per ells al Bòsfor. Per aquesta raó, el Dolmabahçe generalment s'utilitzava per rebre els ambaixadors estrangers. També va ser usat com a residència per als convidats de l'estat. Després de la proclamació de la República l'any 1923 el palau va ser assignat al servei d'Ataturk i es va convertir en la seva residència, quan estava a Estambul. Després de la mort d'aquest el 10 de novembre de 1938, el palau va ser restaurat i més tard s'obrí al públic com a museu del Palau de Dolmabahçe.

Passada la Porta del Tresor, entrem als jardins imperials on destaca la Font dels Cignes, i a mà esquerra hi ha l'altra gran porta monumental i principal accés al Dolmabahçe, la Porta Imperial, per on entrava el sultà i els seus ministres.

El primer recinte que visitarem és el Selamlık, i les visites es fan amb una guia oficial una vegada hi ha format un grup, i pot ser en anglès o en turc. A l'entrada, t'has de ficar uns plàstics als peus per tal de no embrutar el terra i les moquetes. La visita es bastant ràpida, gairebé sense parar en molt dels salons, però és impresionant veure-ho. Destaca en aquesta part l'Escala de Vidre amb forma de doble ferradura i feta de cristall de Baccarat i caoba, i que comunica amb la planta superior.

Nombrossos salons, gabinets i despatxos formen un laberint de marbre, or i cristall. Adalt hi ha la Sala dels Ambaixadors precedits de dos grans ullals d'elefants. També passem per la planta inferior, baixant per un altra escala, per les cuines, on hi ha exposades multitut de peces d'orfebreria, cristalleria i porcellana. La part final de la visita ens porta a l'espectacular Saló del Tron, o de Cerimònies, on poden cabre més de dues mil persones. Una llum de 4,5 tones de pes i regal de la reina Victoria d'Anglaterra, presideix el sostre a 36 metres d'alçada. Les dones no podien entrar aqui, i només podien veure els aconteixements que tenien lloc des de dalt de tot, darrera d'una gelosia on ningú les podia veure. Sortim per una porta que dóna al costat del Bòsfor, i per on els convidats podien arribar des d'un vaixell.

Donem la volta a l'edifici, per la vora del Bòsfor, i a fer cua per entrar a l'altra zona del Palau, l'Harem-i Hümâyûn. La següent visita que toca és en turc; per no esperar més, hi entrem igualment. Ens tornem a ficar els plàstics al peu per no xafar les catifes, i la visita encara és molt més ràpida que en l'anterior recinte. Veurem el despatx i l'habitació on va morir Atatürk, el 10 de novembre de 1938, a les 9:05, hora que es reflexa en tots els rellotges del palau que assenyalen la mateixa hora.

Seguidament un llarg pasadís que estava qustodiat en tot moment per assegurar-se que ningú passés, acull les estances de les dones, la vàlida i concubines del sultà. Estan distribuides idènticament i ho formen un dormitori, banys, un saló gran i un de petit. La decoració d'aquesta part és molt sòbria, comparant-ho amb la resta del palau.

Sortim de l'Harem pel mateix lloc per on havíem entrat i seguim donant la volta al Palau, i arribem al Museu del Rellotge que es pot visitar de forma individual i on s'exposa la col·lecció de rellotges del Palau.

En els jardins també es troba el Pavelló de les Aus, on en la seva època, portaren aus de totes parts del món. A dia d'avui, encara es segueixen criant diverses espècies. Al costat, hi ha el Pavelló de Cristall, un dels edificis subsidiaris més importants del Dolmabahçe, i d'on els sultans podien veure les desfilades militars i altres processons. Aquest pavelló connecta amb els apartaments privats del sultà, per un llarg corredor de dos pisos a través del mur del jardí que separa la part del Mabeyn i el Saló del Tron.

Adjacent al pavelló hi ha una sala coberta de vidre, que dóna al Pavelló de les Aus, amb una petita piscina amb una font de cristall. La decoració i els objectes fan que valgui la pena donar un tomb per aquí. I amb això, i després de passejar una mica més pels jardins, donem per acabada la visita al Dolmabahçe.

Preu entrada: 20TL (Palau+Harem) || Tancat dilluns i dijous

Tornar a Turquia
Tornar a Cinc dies per Estambul

Creuer pel Bòsfor. La riba asiàtica (Estambul)

2011-10-15T23:50:00.004+02:00

Finalment, després d'una hora i mitja arribem a la població d'Anadolu Kavagi. La seva història es remunta a temps molt antics, ocupada principalment per vaixells de pesca i servei que esperaven el clima adequat per a la navegació pel Mar Negre en els períodes bizantins i otomans. Avui en dia, el poble viu del turisme i de la pesca.

El modern moll és l'últim moll del Bòsfor a la part de l'Anatòlia que va ser establert el 1987 dins del projecte de renovació dels molls de l'estret, transformant l'estructura de fusta en una de formigó, protegint les seves característiques. L'edifici va ser construït d'acord amb el model clàssic de fusta de planta rectangular.

El poble és molt normalet, i està tot ple de restaurants turístics on t'ofereixen menus i els cambrers t'agobien per a què entris en un dels seus locals. Abans de dinar, pujarem al castell. La pujada és dura, i sota el sol encara ho fa més. A mig camí, passarem per més restaurants. En 20m arribem al capdamunt, i encara que el castell es troba en ruïnes i tancat, la vista és magnifica, i podem veure a un costat el Bòsfor i a l'altre, el Mar Negre.

El Mar Negre és un mar interior amb una extensió de 411.500 quilòmetres quadrats, i una profunditat màxima de 2.244 metres. Diferents païssos vorejen aquest mar com Rumania, Bulgària, Ucraïna, Georgia i Rússia que necessiten d'aquest espai per poder sortir a la Mediterrània i als Oceans. Desenes de vaixells entren i surten d'aquest mar.

El Yoros Kalesi, el castell de Yoros, també és conegut com el castell genovès, a causa de la possessió que va tenir Gènova a mitjans del segle XV. Al capdamunt d'un turó, està envoltat de penya-segats costeruts amb vistes al Bòsfor i al Mar Negre. La zona va ser colonitzada pels fenicis i grecs per al comerç i amb fins militars. Davant, a Kavagi Rumeli, també es trobava un castell per defensar així l'entrada al Bòsfor. Entre aquests dos punts, una cadena també es podia estendre a través de l'estret, similar a la que hi havia en el Corn d'Or.

Bizantins, genovesos i otomans van lluitar per aquesta fortificació estratègica des de fa anys. Va ser conquerida i recuperada diverses vegades per uns i per altres. La construcció actual data principalment del segle XV, amb parts del segle XVII i XVIII. Des de finals del segle XVIII el castell es va anar deteriorant poc a poc, i amb la implementació de la república de Turquia, es deixà d'usar-se. Els voltants del castell i del poble és zona militar vetat als civils.

Baixem i com veurem més endavant, en tot poble o ciutat del pais, hi ha una estàtua de Mustafa Kemal Atatürk, fondador de la Turquia moderna, i concretament en les anomenades Places de la República. Després de mirar diferents restaurants, ens decidim pel Kavak Çapari, en el moll, un menu per 20TL per persona.

I després de donar un tomb més pel poble, poca cosa més es pot fer, fem cua pel següent ferry, i ens tornem a ficar a la part esquerra del vaixell, per observar aquest cop la riba asiàtica del Bòsfor, tot ple de yalis a la vora del riu

Passat el pont de Mehmed II, i enfront de la fortalesa de Rumeli Hisari, tenim la Fortalesa d'Asia, coneguda com Anadolu Hisari. Construïda un segle abans i més petita que la fortalesa de Rumeli, va fer-se per ordres del sultà Beyazid I, entre 1394 i 1395, amb l'objectiu d'ajudar a la conquesta de Constantinopla. Durant sis anys, els otomans va sitiar la ciutat, fins que el 1402, un exèrcit mongol va invadir l'imperi otomà per l'est i Beyazid I va haver de moure les seves tropes al nou front. Amb Mehmed II, es va construir Rumeli Hasari, i les dues fortificacions feren que hagués un bloqueig maritim total de vaixes que poguessin venir de les colònies del Mar Negre a ajudar a l'imperi bizantí. Una vegada la ciutat va caure, van perdre la seva importància estratègica, enfront de les dues fortaleses al capdamunt del Bòsfor, i durant el segle XVIII van ser usades com a presons militats.

Ja passat el pont, hi ha el Pavelló Kücüksu (1857), un petit palau de marbre, dissenyat per l'arquitecte Nikogos Baylan, en l'època del sultà Abdulmecid, per a estàncies curtes per a quan el sultà sortia d'excursió o anava a caçar pel bosc. No està rodejat d'alts murs, sino per una reixa amb portes en els quatre costats. A finals del segle XIX, es va afegir la façana decorada que mira cap al mar i que podem veure des del vaixell. Com a curiositat, dir que el palau va apareixer en la pel·lícula de James Bond The World Is Not Enough.

Dominant gran part del Bòsfor, en Çengelköy, hi ha la Kuleli Askeri Lilesi, l'Escola Militar Kulesi, la primera escola secundària militar de Turquia, que va ser fondada el 1845 pel sultà Abdülmecit. Durant la guerra entre l'imperi otomà i Rússia, entre 1877 i 1878, la escola va usar-se com a hospital.

Abans de passar el segon pont, el Bogazici, hi ha el Beylerbeyi Sarayi, el Palau de Beylerbeyi, d'estil barroc i que va ser construït per encàrrec del sultà Abdül Aziz, entre els anys 1860 i 1865, com a residència d'estiu i allotjament oficial dels caps d'estat extrangers.

Al llarg del mur que rodeja el palau, es poden veure perfectament dos pavellons de bany; un per l'harem i l'altre per a la zona reservada als homes.

Al començament de l'estret, a 200 metres de la vora de la població d'Osküdar, hi ha un petit illot on hi ha la Kiz Kulesi, la Torre de la Verge, o el nom més conegut és la Torre Leandre. Va ser construïda en el segle XII per l'emperador binzantí Kommenos amb la finalitat de fixar en un lloc ferm, una cadena que havia de tancar el pas pel Bòsfor als vaixells. Dues llegendes hi ha al voltant d'aquest lloc. Es diu que l'emperador va construir-hi la Torre on havia de viure la seva filla, ja que una bruixa havia pronosticat que aquesta moriria per la picada d'una serp. El seu pare va intentar evitar-ho rodejant la seva casa d'aigua. Però, la jove va rebre una cistella de pomes i una serp va sortir d'ella que la va matar amb la seva picadura.

L'altra llegenda, més mitològica, narra que Leandre, un jove d'Abidos es va enamorar d'Hero, una sacerdotissa de la deesa Afrodita. Com vivien separats per l'estret, Leandre creuava cada nit nedant el Bòsfor guiat per la llum d'una torxa que encenia Hero, però una nit de tempesta, la flama es va apagar i va morir ofegat. Quan Hero es va enterar, es va tirar també a les aigues de l'estret.

Arribant a Eminönü, podem veure les teulades del complexe del Palau de Topkapi i les cupules i els deu minarets que formen part de Santa Sofia i la Mesquita Blava.

Itinerari i punts d'ubicació:

Ver Creuer pel Bòsfor en un mapa más grande

Preu creuer: 25TL

Anar a: La riba europea del Bòsfor
Tornar a Turquia
Tornar a Cinc dies per Estambul

Creuer pel Bòsfor. La riba europea (Estambul)

2011-10-13T18:00:00.008+02:00

L'estret del Bòsfor

El Bòsfor és un estret, en forma de serp, que connecta la mar de Màrmara amb el Mar Negre, i que separa la part europea de la part asiàtica d'Estambul i Turquia. Té una longitud de 30 quilòmetres, amb una amplada màxima de 3.700m a la entrada del mar Negre, i una amplada mínima de 750 m entre les fortaleses d'Anadoluhisari i Rumelihisari, i la seva profunditat varia entre 36 i 124m. En turc es conegut com Boğaziçi o İstanbul Boğazı, literalment l'Estret o l'Estret d'Estambul.

El nom de l'estret ve del grec Βόσπορος, que significa el pas de la vaca, que prové de la mitologia grega sobre els viatges d'Io després que Zeus la convertís en vaca per protegir-la de la ira de la seva dona Hera. La importància estratègica de l'estret i el domini sobre el seu pas va ser cabdal des del principi de l'establiment de les colònies gregues i dels imperis bizantins i otomans. Per a la presa i posterior defensa de Constantinopla, els otomans van construir-hi una fortificació a banda i banda, l'Anadoluhisarı (1393), o castell d'Anatòlia, i el Rumelihisarı (1451), o castell de Rumèlia, en el punt menys ample de l'estret.

Avui en dia, les aigues del Bòsfor estan considerades com a aigues internacionals i per tant de lliure accés pels vaixells de transport, però sota el control de Turquia que exerceix el control juntament amb l'estret dels Dardanels, gràcies a la convenció de Montreux, firmat el 20 de juliol de 1936, per Turquia, la Unió Soviètica, Gran Bretanya i França.

Dins de la varietat de companyies i gent que t'ofereix contínuament, en Eminönu, per a fer el creuer del Bòsfor, el millor i més complet és el de la companyia Sehir Hatlari, i que podem trobar aprop del pont de Gàlata, en el moll de Bogaz Iskelesi. Es tracta d'un ferry que fa un trajecte per a tot el Bòsfor, durant gairebé 1 hora i mitja, que fa escales a Besitkas (riba Europea), Kanlica (riba Asiàtica), Sariyer (E), Rumeli Kavagi (E) i finalment a Anadolu Kavagi, tocant ja al Mar Negre. Després de dinar, agafarem el següent creuer, per a fer el trajecte a la inversa i tornar al moll d'Eminönu.

Al voltant del Bòsfor veurem tota mena de palaus, mansions residencials, yalis, barris i poblets, consulats de diversos païssos, i està considerada com una de les zones més luxoses del món.

La riba europea del Bòsfor

Sortim amb el vaixell de les 12h, i es recomanable asseure's a la part esquerre, a babor, on a l'anada podrem veure de més aprop la riba europea del Bòsfor i a la tornada la riba asiàtica. Deixant el pont i la torre de Galata, pasem per davant del port on amarren els grans creuers que fan rutes per aquesta zona, per l'Egeu, les illes gregues...

Un dels edificis més alts, i que veurem durant molts minuts és el del Süzer Plaza, on es troba l'hotel The Ritz-Carlton, de cinc estrelles.

El primer gran palau que podem admirar, i segurament el més important, és el Palau Dolmabahçe, lloc que va substituir al Palau de Topkapi com a residència dels sultans. Ocupa uns 600 metres de la vora del riu, i la seva façana ornamental té 248 metres. A l'endemà, visitarem el palau. Uns metres abans, també es pot veure la mesquita de Dolmabahçe, construïda exclusivament per als sultans, amb el mateix estil arquitectònic del Palau.

Després, tenim el l'hotel Four Seasons, un dels més luxosos d'Estambul, i a primera línia sobre el Bòsfor, amb piscina climatitzada, jacuzzi, spa, un jardí de bodes... L'hotel intenta reflexar el passat històric de l'edifici, un palau otomà, mitjançant una decoració típicament turca i il·lustracions amb referències otomanes.

El Palau de Ciragan va ser construït dues dècades després de Dolmabahçe en el mateix estil eclèctic, pel sultà Abdulaziz, encara que ell no el va usar. Va ser la pressó del seu succesor, el sultà Murat V que mentalment incapacitat per a governar, va ser destronat després de governar per només un any. També va servir com a parlament per a diputats i senadors a principis del segle XX, però un incendi el va destruir. Reconstruït, avui en dia hi ha un hotel de cinc estrelles davant d'ell, l'hotel Kempinski.

A continuació, ve el complex de la Universitat de Galatasaray, que es troba el Feriye Sarayi, el Palau de Fires, que servia de palau durant les últimes decades de l'imperi otomà. Va ser construït en 1871 per l'arquitecte armeni Sarkis Balyan.

Poc abans de passar pel primer pont que creua el Bòsfor, hi ha la Büyük Mecidiye Camii, més coneguda com la Mesquita d'Ortaköy, construïda pel sultà Abdülmecit entre els anys 1854 i 1856. D'estil neobarroc otomà, va ser construït per membres de la família Balyan: en Garabet Amira i Nigoğayos, pare i fill respectivament. A l'altra vora de l'estret, hi ha el palau de Beylerbeyi, des d'on venien els sultans a resar a aquesta mesquita, en gòndola.

El primer, i més antic, dels dos ponts que creua l'estret és el Bogazici, el Pont del Bòsfor, construït per una corporació turcobritànica i que va ser inaugurat el 1973, coincidint amb el 50è. aniversari de la instauració de la República de Turquia. Amb més d'un quilòmetre de longitut i a 64 metres d'alçada sobre l'aigua, és un dels ponts penjants més llargs del món. Disposa de sis carrils de circulació i s'ha de pagar peatge per passar de la vora europea a l'asiàtica.

Ja en el barri de Kuruçeşme, hi ha un illot conegut com Galatasaray Adası o Kuruçeşme Adası, propietat del Club Esportiu del Galatasaray, que el va comprar l'any 1957. Apart de bars i restaurants, també hi ha piscines, on va jugar durant un temps l'equip de waterpolo.

Passem pel barri d'Arnavutköy, on antigament hi havia una colònia important de la comunitat grega, amb els seus apartaments i condomnis de luxe, amb una pila de vaixells privats ancorats a la badia. Arribat aqui és un bon moment per començar a parlar dels yalis que veurem per tota la ruta. Es tracta de cases otomanes de fusta que van ser construïdes en el segle XIX per alts càrrecs de la cort otomana, ambaixadors i dignataris extrangers. Moltes d'elles es van perdre en incendis, però les que queden tenen un gran valor, i els seus preus són atronòmics.

Al costat d'una comisaria de policia, hi ha l'Arnavutköy Tevfikiye Camii (1832), la Mesquita d'Arnavutköy, una petita mesquita amb una estructura rectangular i un únic minaret.

El Misir Konsoloslugu és el Consulat Egipci i es troba en una mansió d'estil modernista, i concretament en l'edifici del Hidiv Sarayi (1902).

Majestuosa al costat del segon pont, hi ha la Rumeli Fortress, la Fortalesa d'Europa, construïda per Mehmet II en 1452, com a primer pas per aconseguir la conquesta de Constantinopla. Està ubicada estratègicament en el lloc més estret del Bòsfor i controlava la ruta d'avituallament més important dels bizantins. El gran visir i altres dos visirs del sultà van responsabilitzar-se de construïr les tres grans torres, mentre que el propi sultà s'encarregà de les muralles. El resultat va ser la fortalesa es construïs en menys de 4 mesos. Després que la ciutat caigués, la seva importància disminuí, i va pasar a ser una presó estatal a partir del segle XVI.

Seguidament passem el segon i últim pont, el de Fatih Sultan Mehmet, en homenatge al sultà Mehmet el Conqueridor. També se'l coneix com el Segon Pont del Bòsfor. Es un altre pont penjant, amb pilons d'acer i suposrts verticals. El seu tram principal és de 1.090 metres i la seva alçada a nivell del mar es troba a 64 metres, a l'igual que l'anterior pont.

La mansió de Sait Halim Paşa, el fill més gran del Príncep Abdulhalim Paşa i net de Kavalali Mehmet Ali Pasha, governador d'Egipte, està envoltada per un moll amb una façana i finestres d'estil neoclàssic. Des del moll es podia accedir a la Selamlik, zona dels homes, o a l'Harem, les habitacions de les dones. Davant de la porta de Selamlik, es pot veure dues estàtues de lleons que van ser regals d'Itàlia i Alemanya.

També passem per davant del Huber Köskü, la Casa Huber, que es construí a finals del segle XIX destinada a l'alemany August Huber, que era traficant d'armes. Després de la invasió d'Estambul en la Primera Guerra Mundial, la casa va canviar de mans diferents cops fins que va ser expropiada pel gover turc el 1985 i passà a ser la residència d'estiu presidencial.

En la zona de Sariyer, tenim el yalis d'Azaryan, construït a finals del segle XIX i comprat l'any 1950 per la família Koç, per a ser el seu lloc d'estiueig, fins que el 1980 es va decidir convertir-lo en el Sadberk Hanim Musezi, museu que contava inicialment amb la col·lecció privada de Sadberk Koç formada per vestits típics, brodats, porcellana i altres objectes. Posteriorment, es va anar ampliant amb compres i donacions per part de la Fondació que regeix aquest museu.

Durant tot el trajecte hem pogut veure una gran quantitat de vaixells de transport marítim que van i venen del Mar Negre. El tràfic aqui és un dels més intensos del món i es calcula que al voltant de 50.000 vaixells passen anualment per aquí, sobretot vaixells petrolers.

La última parada en zona europea la realitzem en Rumeli Kavagi, i a partir d'aquí, l'estret es fa més gran fins arribar al Mar Negre.

I des d'aquí anem cap a Anadolu Kavagi, última parada del ferry, amb el Castell de Yoros al capdamunt de tot.

Anar a: La riba àsiàtica del Bòsfor
Tornar a Turquia
Tornar a Cinc dies per Estambul

El Corn d'Or i Eyüp (Estambul)

2011-10-09T16:52:00.004+02:00

En el barri d'Eyüp es troba una de les mesquites més importants del món musulmà, per estar enterrat Abu Ayyub al-Ansari (en turc Eyüp Ansari), company del profeta Mahoma, que va morir durant l'atac àrab a Constantinopla l'any 670. Aprop, sobre un turó, el cafè Pierre Loti, des d'on es pot veure i gaudir les vistes sobre el Haliç, el Corn d'Or. Per anar a Eyüp des del moll d'Eminönü, apart de poder agafar un taxi o un autobus des d'una plaça que hi ha aprop, la millor manera de fer-ho es agafant un ferry i aprofitar de pas el poder navegar pel Corn d'Or.

Ver Ferry pel Corn d'Or en un mapa más grande

El Haliç és un estuari i port natural que divideix la part europea d'Estambul en la ciutat vella i la part de Gàlata. Amb més de 7km, des de l'obertura extensa sobre l'estret del Bòsfor fins a l'entrada de la vall, hi ha tota una sèrie de ponts que permet anar d'una banda a l'altra. El nom ve de les terres fèrtils que antigament l'envoltaven, a la gran varietat de peixos i a la bellesa de la seva forma semblant a una banya.

L'estació del ferry és troba una mica apartat del moll principal d'on surten els creuers pel Bòsfor i ferrys cap a la costa asiàtica. S'ha de tirar cap l'esquerra del pont de Galata, tenint a mà dreta la Torre Galata, i passar primer per una plaça d'on surten vàries línies d'autobusos, i passar pel costat d'un edifici on està anunciada en la seva façana la marca ROLEX. Tocant a aquest edifici hi ha com una mena de parking de vehicles i s'ha de passar pel camí del mig, i al final et trobes amb l'estació de ferry de... El preu costa 1 jeton, el mateix que si agafessis el tramvia.

Durant l'època bizantina, unes cadenes inmenses entre les dues riberes impedien l'entrada de vaixells i flotes no desitjades en el Corn d'Or. El 1453, una de les claus de la caiguda de Constantinopla va ser quan els otomans van construir un camí per la zona de Pera, al nord de la zona de Gàlata, per on van transportar la flota i aconseguiren entrar dins de l'estuari i bloquejant totalment la ciutat. A l'entrada del Haliç, a la vora del barri històric de Sultanahmet s'alineen les drassanes del Palau de Topkapi, l'estació ferroviària de Sirkeci, els molls d'on surten els vaixells i ferrys que van i venen per l'estret del Bòsfor, per les Illes Prínceps, la Yeni Camii, el Basar Egipci...

Dels ponts que hi ha actualment, el més important és el Pont de Gàlata, que uneix el barri d'Eminönü amb el de Beyoğlu, del qual ja hem parlat en una anterior entrada. Passat el segon pont, el d'Atatürk, es veu a la vora esquerra, entre els barris de Fernet i Balat, antics barris jueus i grecs, l'església búlgara de Sant Esteve (1898), fet de ferro fós, que va ser fabricada en Viena i montada en el seu lloc actual.

També podem veure la part exterior de l'Endüstri Müzesi, el Museu de la Indústria, que explica la seva història des del segle XIX, i on podem veure avions, vaixells i un submarí.

Finalment, el ferry arriba a la seva destinació, al costat d'un pont inacabat, i caminant 10-15 minuts arribem a l'Eyüp Sultan Camii, la mesquita d'Eyüp on està enterrat Eyüp Ansari, company i portador de l'estendard de Mahoma. A la seva mort, durant un setge àrab a la ciutat bizantina el 670, va ser enterrat fora de les muralles de la ciutat. Durant el setge turc de 1453 que va portar a la caiguda de la ciutat, la seva tomba va ser descoberta per Şeyh-ül İslam Akşemsettin, i Mehmet II va ordenar la construcció de la mesquita i del mausoleu, sent la primera mesquita que van construir els turcs otomans en la ciutat. També va ser el lloc d'investidura de molts sultans otomans amb l'espasa d'Osman.

D'aquesta manera, a pesar que no és la mesquita més gran ni la més luxosa, si que és la més sagrada d'Estambul i de la més importants pels fidels de la religió musulmana, sent un punt de peregrinació, on a més es troba objectes personals del profeta Mahoma. Per tant, la presència de musulmans conservadors és molt evident i en tot el barri es respira un aire de religiositat. Es molt habitual veure a famílies amb els seus nens recentment circumcidats en aquest espai.

Degut a un terratremol de 1766, la mesquita va patir grans danys i anys després Selim III la va fer resconstruïr totalment, acabant-se el 1800, després de dos anys d'obres. La mesquita és de planta octogonal amb una cúpula central i un pati rectangular cobert en els seus tres costats. Des del pati interior hi ha una entrada a la tomba d'Eyüp, coberta amb rajoles en l'interior.

Després d'una estona dins de la mesquita i passejar pels voltants entre botigues i restaurants, busquem el telefèric que ens durà al cafè Pierre Loti. A l'igual que el ferry, val 1 jeton pujar-hi, i en poc temps, passant per damunt d'un cementiri, hi arribem, i des d'on podrem gaudir de les millors vistes del Haliç, des de la seva terrassa i prendre si et ve de gust un cafè, un te o una beguda.

El nom del cafè ve del novel·lista francès Pierre Loti, que el va freqüentar durant les seves estades en Estambul. Aquí va trobar idees que posteriorment va plasmar en la seva novel·la autobiogràfica Aziyade, en la qual explica les seves aventures amb una dona turca casada. Apart de la cafeteria hi ha una petita botiga on comprar postals, petits regals i llibres.

Per baixar, ho fem a peu, passant pel cementiri d'Eyüp, on hi ha enterrats gent del poble i dignataris turcs que volien estar enterrats aprop de la mesquita d'Eyüp. En 15-20m s'arriba abaix i des d'aqui ja ens dirigim cap al port on agafarem el ferry de tornada a Eminönu.

Tornar a Turquia
Tornar a Cinc dies per Estambul

L'Harem del Palau de Topkapi (Estambul)

2011-09-21T19:29:00.003+02:00

La part més intima dels palaus otomans és l'harem, que significa en àrab tabú. Apart de les habitacions de les dones, on residien la mare del sultà, les seves mullers, concubines, odalisques i esclaves) i dels eunucs que les vigilaven, també hi havia les habitacions del sultà i dels prínceps. La majoria de l'harem estava format per dones d'origen eslau que eren comprades, raptades o entregades quan eren petites. Se les educava i ensenyava a servir, i no totes elles es convertien en concubines.

L'harem de Topkapi va ser construït en temps de Solimà el Magnífic restaurat i ampliat pels sultans posteriors. Disposa de més de 300 habitacions, 8 hammams (banys turcs), dues mesquites, un hospital i una habitació per a rentar la roba. El planol general consisteix en una sèrie de patis separats per portes interiors amb habitacions, pavellons i edificis per al servei als voltants.

Entrem a l'harem per la Porta dels Carruatges, on hi ha el dolapli kubbe, un vestíbul construït l'any 1587 per Murad III, on hi havia armaris que guardaven registres d'escriptures i altres documents.

La següent sala és la sadirvanli sofa, una avantsala amb font que dóna accés pròpiament a l'harem, recoberta amb rajoles de Kütahya del segle XVII, i que connecta amb una mesquita i amb la Torre de la Justícia des d'on el sultà podia veure i escoltar les deliberacions del Consell Imperial.

El Pati dels Eunucs Negres és un pati empedrat que inclou les habitacions dels eunucs, les del cap dels eunucs, anomenat Darüssaade Agasi i l'escola dels prínceps en el pis superior. Els eunucs provenien de l'Àfrica Negra, i fins al final de l'imperi otomà van guardar els secrets de l'harem. També van tenir molta influència a l'estar al voltant de la família del sultà.

Les habitacions dels eunucs daten del segle XVI. Gran part de l'harem va ser reconstruït després d'un incendi que va tenir lloc l'any 1665. Les parets van ser recobertes amb rajoles europees del segle XVIII d'estil barroc.

El següent vestíbul comunica amb les tres seccions principals de l'harem: amb el Pati de les Concubines i de les Esposes, amb el Pati de la Mare del Sultà i amb el Camí Daurat, que accedeix a les estances del sultà.

El Pati de les Concubines i de les Esposes va ser construït al mateix temps que el Pati dels Eunucs Negres. El pati porticat està envoltat de banys, dormitoris i els apartaments de les consorts, que eren les concubines que havien donat un fill al sultà, i tenien un nivell més alt dins de la jerarquia de l'harem, encara que per sota de la Favorita i la Mare del Sultà.

La Mare del Sultà tenia el títol de Valide Sultan i exercia una gran influència sobre la família i la política imperial. Els apartaments de la Mare del Sultà estan formats per diversos espais, dels quals només es pot veure el Dormitori i la Sala d'Oracions.

El Pati de la Mare del Sultà és el pati central de l'harem i l'únic lloc on els membres de la dinastia que vivien en els apartaments del voltant es reunien. Al mig del pati es pot veure com un camí, que és per on el sultà es dirigia al Hünkar Sofasi, la Sala Imperial, passant per la Saltanat Kapisi (Porta Imperial).

En un vestíbul que disposa d'una font era el lloc on els prínceps i les consorts del Sultà havien d'esperar abans d'entrar en la Sala Imperial. Les parets estan recobertes per rajoles de Kütahya i Iznik del segle XVII.

La següent sala és la Cambra Privada del Sultà Murad III, construït per Sinan, l'any 1758, que va ser utilitzat com l'apartament oficial i privat del sultà. Està considerat com un dels espais arquitectònics més magnífics de l'art otomà.

L'interior està revestit de rajoles d'Iznik del segle XVI. Una tira de versicles de l'Alcorà s'inscriuen en blanc sobre un fons blau al llarg de les parets.

La Sala Imperial es va construïr després de la Cambra anterior, i era el lloc on es celebraven, a més a més de recepcions, reunions, festes, esdeveniments musicals.

Tocant a aquesta sala, dues més. La primera és la Cambra Privada del Sultà Ahmed I (1608), coberta amb rajoles on predomina el verd, i després ve la d'Ahmed III, més coneguda com l'Habitació de la Fruita (1705), amb dibuixos de flors i fruites pintades sobre panells de fusta. Es una sala on no es poden tirar fotos.

La visita segueix pel Palauet de les dues habitacions, que s'utilitzava com les cambres privades del príncep hereu des del segle XVIII cap endavant. Consisteix en dues cambres privades construïdes durant el segle XVII.

El príncep hereu i els altres prínceps eren entrenats fins que eren adults. Després eren enviats a les províncies d'Anatòlia com a governadors on podien endinsar-se més en l'administració dels afers d'estat.

Seguim pel Pati de les Favorites, que a diferència dels altres patis està obert per una part, amb vistes sobre una piscina i un jardí. Al voltant, en el pati porticat, hi ha les habitacions de les favorites.

Les favorites eren concebudes com a instruments de la perpetuació de la dinastia en l'organització de l'harem. Quan quedaven prenyades, assumien el títol i els poders de la Kadinefendi, consort oficial del Sultà.

La visita s'acaba passant pel Camí Daurat, que era per on passava el Sultà per arribar a les diverses parts de l'harem. El nom ve donat pel fet que en festivitats quan pasava per aqui el sultà tirava monedes d'or als habitants de l'harem.

Sortim per una porta que comunica amb l'Enderun, en el tercer pati del palau de Topkapi.

Tornar al Palau de Topkapi
Interessant pàgina de l'harem de Topkapi en 360º

Tornar a Turquia
Tornar a Cinc dies per Estambul

El Palau de Topkapi (Estambul)

2011-09-21T19:15:00.008+02:00

El Palau de Topkapi es troba darrera de Santa Sofia, rodejat pel Mar de Màrmara, el Bòsfor i el Corn d'Or. Va ser construït entre el 1460 i 1478 per Mehmet II. El primer palau otomà el van construir en la zona de la ciutat on avui està la Universitat, en la plaça Beyazid. Fins a mitjans del segle XIX, el palau es va anar ampliant i ampliant fins que el sultà Abdulmecid I decidí trasl·ladar-se al Palau Dolmabahçe, a la vora del Bòsfor.

Es va prendre com a model el palau d'Edirne, construït per Murat II, pare d'en Mehmet II, amb habitacions per a assumptes d'estat, palauets i pavellons on vivien els sobirans i membres de la cort, i altres edificis per als seus servents, tots ells rodejats de jardins i parcs.

La porta principal de Topkapi és la Bab-ı Hümayun (Porta Imperial) i que dóna a la part de Santa Sofia. Per aqui s'accedia al primer pati anomenat Alay Meydani (Plaça de les Cerimònies), i on es troba l'Església de Santa Irene. Aqui hi havia tallers, edificis annexos del Palau i les vivendes dels servents.

Gairebé al final del pati, a mà dreta hi ha la taquilla, i s'arriba a la segona gran porta, la Babüsselam (Porta de les Salutacions). Per aquí, només podia passar el sultà muntat a cavall. La resta de gent, ho havia de fer a peu. Les dues torres va construïr-se sota el mandat de Solimà el Magnífic. Una de les torres allotjava l'habitació del Cap de claus de les portes, on els ambaixadors estrangers romanien fins que se'ls donava permís per entrar al Palau, fent les torres, la funció de sales d'espera.

Traspassem la porta i s'arriba al segon pati, la Plaça del Consell, que era la plaça cerimonial on es feia la presa de poder, les celebracions, la recepció dels ambaixadors... Després de passar pel corresponent arc de seguretat, es pot fer la visita al teu ritme.

Des d'aquesta entrada hi ha diferents camins, que et duen a algun lloc o altre. A mà dreta, trobarem primer una col·lecció dels carruatges reals que regularment va ser utilitzats en el segle XIX pels sultans otomans en esdeveniments cerimonials. Després, ocupant gairebé tota l'ala dreta hi ha les cuines imperials on es troba una important col·lecció d'art de ceràmica japonesa i xinesa, però que no vam veure per trobar-se tancat.

A mà esquerra, una rampa baixa cap als estables, on es trobaven els cavalls de raça per a montar i per als carruatges, i també una mesquita on es feien els funerals d'alts dignataris del Palau i membres de l'harem.

Sota una gran torre, la de la Justícia, visible des de molts llocs d'Estambul, tenim en un costat l'entrada a l'harem i l'edifici del Kubbealti (la Sala del Consell Imperial) des d'on era governat l'imperi otomà i que va ser construït per Solimà el Magnífic, i reconstruït durant l'època de Mehmet IV després d'un incendi el 1665 de l'harem.

En la primera sala, es reunia quatre cops per setmana el Divan, el Consell Imperial, format pel Gran Visir, Visirs i oficials otomans. Inicialment, el govern es reunia sota el lideratge del sultà, però des del mandat de Mehmet II, els sultans deixaren de presidir el Consell Imperial, encara que podien vigilar i seguir el Consell des d'una sala adjacent, per mitjà d'un finestral obert.

La següent cambra és una Sala amb volta, que era l'Oficina de la Secretaria del Consell Imperial, i les altres sales eren on es guardaven els registres i decisions preses.

Aprop de la porta que dóna accés al tercer pati, es troba un panell que conmemora la construcció del Fort Sohum sota el mandat del sultà Ahmet III en Suhumi, una població de l'actual Georgia. Durant una guerra amb els russos i quan es veia que el fort hauria de caure (1877-78), el van trasl·ladar aquí per a què servís de lliçó per a tothom.

Per entrar al tercer pati, s'ha de passar per la Babüssaade. Es coneguda com la (Porta de la Felicitat, ja que dóna accés als racons privats del sultà, o dels Eunucs Blancs), ja que els guàrdies d'aquesta porta eren precissament els akağalar, eunucs blancs. Hi ha dues portes interiors que donen accés a l'habitatge del senyor dels eunucs i a les cel·les dels eunucs.

En aquest tercer pati, comença la zona coneguda com l'Enderun, que és la part interior del Palau. Els dos primers patis són coneguts com el Birun. Només entrar-hi, ens trobem amb la Càmbra d'Audiències on el Gran Visir presentava al Sultà les decisions preses pel Consell. També es rebia als funcionaris d'Estat i ambaixadors.

L'edifici ha tingut moltes transformacions per terratremols i incendis que hi hagut, des de que es va construïr en el segle XV. N'hi ha tres portes, dues de frontals, i una al darrera per on entrava i sortia el Sultà.

Darrera d'aquesta cambra, un altre petit edifici que era la Biblioteca d'Ahmed III (1719), o Biblioteca d'Enderun, que era utilitzada pels oficials de la Casa Real. Les parets interiors estan decorades, com en molts altres llocs que ja hem vist, amb rajoles d'Iznik del segle XVI. La biblioteca disposava de llibres de teologia, lleis islàmiques i altres en turc, àrab i persa. Avui en dia, aquests llibres romanen a la Mesquita Agalar.

Dues files de 32 finestres fan que la biblioteca sigui molt lluminosa, idoni per a llegir llibres i prevenir-los de la humitat.

La font de la façana va ser construïda a principis del segle XVIII.

Després de fer una mica de cua, entrarem en el Pavelló del Conqueridor (1462-63) construït per Mehmet el Conqueridor i on hi ha part del Tresor dels sultans. El pavelló estava format per tres habitacions, amb una terrassa que té una vista sobre la mar Màrmara, un soterrani i un hamam. Totes les habitacions estan obertes al Pati d'Enderun, a través d'una arcada monumental.

Molt dels objectes del Tresor Imperial són regals, botí de guerra o peces produïdes pels artesans del Palau. Era custom que quan eren coronats els sultans fessin una visita cerimonial a la Tresoreria. En l'habitació de la dreta, hi ha la col·lecció de vestits imperials, en l'antic saló de l'escola dels patges que s'encarregaven del guarda-roba real. La tradició de palau feia que a la mort del sultà les seves robes es doblessin i guardades en bosses sellades.

En l'habitació central, hi havia el tepidarium de l'hamam. Durant el regnat d'Ahmed III es va convertir en una Sala de Campanya. Es poden veure trons reals i ojectes otomans que usaven els sultans en ocasions cerimonials. L'altra sala, que forma part del Pavelló Fatih, i aqui es poden veure objectes no otomans rebuts com a regals o resultat de botins de guerra, i també es poden veure medalles otomanes. En cap de les exposicions d'objectes es poden fer fotografies.

En l'edifici del costat del pavelló, i que també està porticat hi havia el personal que s'encarregava de cuinar els àpats del sultà. Els seus membres cuidaven de la taula real i de la seva vaixella. Durant el segle XIX, l'edifici va convertir-se en la Hazine Kethüdaligi, la superintendència de la Tresoreria.

Seguim per la Cambra Privada i la Cambra de les Relíquies Sagrades, on no es poden fer fotos. La Cambra Privada va construïr-se durant el regnat de Mehmet II, com les estances privades del sultà en el Pati d'Enderun. Es tracta d'un edifici de dues plantes amb diverses àrees. La primera habitació de la dreta era la Sala d'Audiències on esperaven els qui venien a veure el sultà. La segona habitació era la pròpia Cambra Privada on hi ha el tron del sultà i el Sant Mantell del profeta Mahoma, que va aconseguir Selim I amb la conquesta d'Egipte i reclamar per a ell, el títol de califa.

Les Relíquies Sagrades que es mantenen en la Cambra Privada consisteix en una sèrie de peces religioses enviades als sultans otomans des del segle XVI fins al segle XIX: a més del mantell de Mahoma hi ha un pel de la seva barba, una dent i altres objectes personals seus, un turbant del profeta Josep, una espasa del profeta David, una olla d'Abraham, entre moltes coses més.

Com a Califes, els sultans otomans tenien la responsabilitat de les reparacions i del manteniment de la Kaaba de La Meca, renovant les còpies de l'Alcorà, les llums d'oli... Gairebé sortint, podrem veure com un religiós llegeix l'Alcorà, una tradició que es manté durant 24 hores al dia i a dia d'avui, des de que es va trasl·ladar el Mantell a la Cambra Privada.

Davant d'aquesta cambra, hi ha un rellotge de sol que data de l'època de Mehmet II i que va ser restaurat el 1794 durant el regnat de Selim II per Seyyid Abdullah. El rellotge està alineat de nord a sud, amb dos gnòmons i tres esferes diferents, per a indicar les hores de les oracions.

El quart pati està format per més jardins i pavellons. El primer pavelló a l'esquerra és el Pavelló Revan (1636) que es va construïr per a conmemorar la campanya de Revan i la victòria de Murad IV. També se'l coneix com la Cambra dels Turbans, ja que aquí es guardaven els turbans que portaven els sultans. Posteriorment va ser utilitzat com a Biblioteca de la Cambra Privada després del 1733 amb les donacions del sultà Mahmud I.

Es tracta d'un pavelló octogonal amb la volta i porxo decorats amb models de plantes. Les portes de les finestres i de la sala són de fusta amb incrustacions de nàcar. La façana exterior està recoberta amb panells de marbre.
Preu entrada: 20TL (Palau) + 20 TL (Harem) | Dimarts tancat

El Pavelló de la Circumsició (1640) era utilitzat per les cerimònies de circumsició dels joves prínceps. Tant l'interior com l'exterior estan decorats amb una col·lecció mixta de rajoles otomanes, com les de color blau amb escenes florals que es poden veure en la part exterior. També se'l coneix com el Pavelló d'Estiu, doncs es creu que el sultà hi dormia aquí durant l'estiu.

La glorieta que hi ha al costat de la terrassa era utilitzada pel sultà per a festes i per començar la cerimònia del sopar en els mesos del ramadà en els anys que coincidien amb els mesos d'estiu. Amb quatre columnes platejades de coure, també se'l coneix com a Punt d'Observació de la Llum de la Lluna.

El Pavelló de Bagdad, també de forma octogonal, es va construïr per conmemorar la campanya que va iniciar Murad IV contra Bagdad, el 1638. Desde mitjans del segle XVIII, va ser usat com a Biblioteca de la Cambra Privada. Equipat amb seients arran de terra amb coixins, en les parets hi ha nínxols coberts amb rajoles blaves i verdes d'Iznik del segle XV. Les finestres i les portes estan decorades de nacre, petxines de tortugues i ivori incrustat. La xemeneia va ser recoberta amb plom com a precaució contra els focs. El braser de plata del centre va ser regalat pel rei Lluis XV de França.

El Pavelló de la Terrassa, també es anomenat com el del Gran Visir Mustafa Pasha, ja que es creu que va acabar de construïr-se durant la seva època, a finals del segle XVII. Remodelat posteriorment en un estil rococó, els sultans l'utilitzaven com a cambra privada. No es pot entrar, i només pot veure's l'interior des de darrera d'un vidre.

Al racó dret del quart pati es troba l'últim pavelló que es va afegir a Topkapi. Es tracta del Pavelló de Mecidiye, que deriva del nom Abdülmecid, el sultà que va ordenar construïr-lo, i on es pot veure la influència de l'art europeu del segle XIX. Des de la seva terrassa pavimentada amb lloses de marbre es té d'una gran vista panoràmica de la Mar de Màrmara i de l'inici del Corn d'Or.

Preu entrada: 20TL Palau + 15TL Harem (17/08/2011) | Dimarts tancat

Anar a l'Harem de Topkapi
Tornar a Turquia
Tornar a Cinc dies per Estambul

Ayasofya. Santa Sofia (Estambul)

2011-09-12T13:41:00.009+02:00

Antiga basílica cristiana i després mesquita, avui en dia Santa Sofia és un museu. Encara que sembla que el nom ve d'una santa, realment ve de Hagha Sofia, que en grec vol dir Sabiduria Divina. Després de la presa de Constantinopla no se li va canviar el nom; simplement es convertí en Ayasofya per adaptar-lo a la gramàtica turca.

Es la terçera església construïda en aquest mateix lloc. La primera va ser construïda per l'emperador Constantí el Gran en l'any 325 en forma de basílica coberta amb una teulada de fusta, que va acabar sent destruïda per un incendi l'any 404. Resconstruïda per l'emperador Teodosi II, l'any 415. Un altre foc va tornar a destrossar-la i ser saquejada l'any 532, durant la revolta de Nika. Quaranta dies més tard, Justinià I ordena la seva reconstrucció, que es perllongà fins el 537, als arquitectes Isidoros de Mileto i Anthemios de Tralles.

(Esquema de la mesquita extreta de la Guia Visual d'Estambul d'El Pais Aguilar))

Justinià va fer portar de les províncies sota el seu regnat una gran varietat de peces arquitectòniques que s'utilitzaran en la construcció. Així, van venir columnes d'antigues ciutats com Aspendos, Ephessus i altres, marbre blanc de Màrmara, marbre verd de la illa de Eubée, groc de l'Àfrica i rosa de Synnada. L'estructura disposa d'un total de 104 columnes, 40 a la part inferior i 64 en la galeria superior. Totes les parets de l'església de Santa Sofia, excepte les cobertes de marbre, van ser decorades amb mosaics, usant-se l'or, plata, vidre, terracota i pedres de colors.

Amb la conquesta de la ciutat per part de Mehmet II, la basílica es va convertir en mesquita, fortificant-se l'estructura, pel deteriorament de l'edifici degut als terratremols de la regió.

Posteriorment, en diferentes etapes, s'afegiren els minarets, que també van servir de recolçalment per a l'edifici, algun d'ells construïts per Sinan. Com es pot veure, el de la part sudoest està construït en maó vermell mentre que la resta es va fer en marbre blanc.

L'any 1934 Mustafa Kemal Atatürk decideix convertir l'antiga basílica i mesquita en un museu. Les catifes van ser retirades, i el guix blanc que cobria molt dels mosaics es varen retirar.

Després de passar per l'arc de seguretat, ens endinsarem a l'església per l'antiga entrada monumental. Excavacions realitzades l'any 1935 van trobar a 2m de profunditat de l'actual planta baixa, esglaons pertanyents a l'esmentada entrada, bases de columnes, relleus de xais simbolitzant als 12 apòstols i peces de frissos.

L'entrada a la sala central de l'església la ferem per la Porta de l'Emperador, de 7 metres d'eslora, feta de fusta de roure amb un marc de bronze. Per aquí, només podia traspassar-la l'emperador i el seu seguici.

Entrem en la gran sala central que està formada per tres naus i una galeria, amb la seva espectacular cúpula amb forma de mitja taronja, de 56,6m d'alçada i 31,87m de diàmetre, que està construïda amb maons portats de Rodes, rodejada per petits contraforts separats un dels altres per finestres. La planta és un rectangle de 77 x 71 m.

Als dos costats de l'entrada principal hi ha dos grans cubs de marbre de l'època helenística que van ser portats de Bergama (Pèrgam) durant el regnat del sultà Murat III (1574-95). Van ser tallats d'un únic bloc de marbre.

Tancada per unes reixes de bronze adornades amb flors i branques hi ha la Biblioteca del sultà Mahmud I, que data del 1739, i que està formada per una sala de lectures i un despatx on es guardava els llibres. Les parets de la sala de lectura estan decorades amb rajoles d'Iznik i frissos. L'any 1968, els llibres, més de 5000, que es guardaven es van trasl·ladar a la biblioteca de Süleymaniye.

Seguim caminant per la galeria inferior, i ens trobem amb els elements clàsics d'una mesquita, com el mimbar del segle XVI...

... el mihrab del segle XIX, que reemplaçà a un de més vell...

... el mahfili del muetzí, construït sota el regnat del sultà Murad III, una plataforma especial davant del minbar, on el muetzí s'agenolla i canta en resposta a les oracions de l'imant...

... la lògia del sultà (1849), construït per l'arquitecte italià G.T. Fossati, per les ordres del sultà Abdülmecid.

Com la major església de l'imperi, Santa Sofia era el lloc on els emperadors romans de l'Orient eren coronats, i concretament en l'omphalion, una àrea amb pedres de colors que creen un disseny entrelaçat circular.

En l'àbsis podem veure el primer gran mosaic de Santa Sofia, que data del segle IX. Es tracta de la Mare de Déu assegut en un tron amb coixins de joies, sostenint al nen Jesús. En l'arc de l'àbais, hi ha els retrats parcials dels arcàngels Gabriel i Miquel. Des de la galeria superior, el podrem tornar a veure'l i de ben aprop.

En les anomenades petxines de la cúpula es troben quatre querubins, una mena d'àngels amb ales, que es consideren els guardians de la glòria de Déu.

Aprop d'una de les portes d'entrada, a la part nord-oest de l'edifici, hi ha la columna dels desitjos, amb un forat al centre cobert per plaques de bronze. Una petita fila de gent hi fa cua per demanar un desig, ficant el dit en el forat, i havent de fer la volta completa amb la mà.

Pugem a la galeria superior, que es pot accedir per una rampa en la part nort de l'atri. Des d'aqui, tenim una vista increible de tota la sala central.

Seguim caminant cap a la dreta, i ens trobem una gran porta de marbre adornada amb motius vegetals, fruites i peixos. Es creu que un dels costats de la porta representa al paradís mentre que l'altre representa l'infern. Passada la porta, es reunien els funcionaris del patriarcat per a tractar els assumptes religiosos de l'imperi.

Darrera la porta i d'una paret, hi ha el mosaic de Deisis, amb Jesucrist entronitzat (Pantocrator) al centre entre la Verge Maria i Joan el Baptista. Encara que hi ha dubtes, es creu que el mosaic és del segle XII.

Des de les finestres d'aquesta galeria, podem veure la Mesquita Blava, i mirant avall, els mausoleus de Murad III, Selim II i Mehmed III.

Davant del mosaic de Deesis, hi ha la tomba del Dux de Venècia Enrico Dandolo, un dels líders de la quarta croada i que va morir a Constaninopla l'any 1205.

Visibles per tota la sala central, podem veure penjats a les parets vuit panells, del segle XIX, de cal·ligràfia de 7,5m de diàmetre que van ser escrits per Hattat Kazasker, i que són els més grans del món islàmic. Van ser inscrits els noms d'Alà, el profeta Mahoma, els quatre primers califes Abu Bakr, Omar, Uthman y Alí, i els dos nets de Mahoma: Hassan i Hussein.

Al final de la galeria trobem dos mosaics més. El primer es tracte del mosaic de Komnenos, del segle XII, on podem veure al centre la Mare de Déu de peu amb Jesucrist entronitzat als seus braços. A un dels costats, l'emperador Komnenos II, amb un escrit al voltant que diu Porphyrogennetos Komnenos emperador dels romans, i a l'altre l'emperadriu d'origen hungar Irene amb l'escrit Religiosa Augusta Irene. Al costat, el fill dels emperadors Alexios, que es va afegir posteriorment.

L'altre és el mosaic de Zoe, del segle XI, amb el Crist Pantocrator al mig, i amb l'emperador Constantí IX i l'emperadriu Zoe. Als costats de la cara de Crist, hi ha les inicials de Jesucrist IC i el monograma XC. Envoltant a l'emperador, està escrit Emperador regigiós dels romans i servent del Déu Jesus Konstantinos Monomakhos. Al voltant d'ella, Devotament religiosa Augusta Zoe.

Baixem un altre cop a la planta inferior, i després de dónar un tomb per l'atri interior, on hi ha diverses tombes i sepulcres, sortim per la del vestíbul del sud. Però abans de sortir, s'ha de girar-se i poder veure el mosaic de Sunu, del segle X. Al mig, hi ha la Mare de Déu en un tron sense respatller, amb el Nen Jesus a la falda. A la seva esquerra hi ha l'emperador Constantí el Gran que li presentà una maqueta de la nova ciutat de Constantinopla, envoltat de l'escrit Entre els Sants, el gran emperador Constantí. A la dreta de Maria, l'emperador Justinià li presenta la maqueta de Hagha Sophia, amb l'escrit Famós emperador Justinià. L'escena representa el paper protector de la Vege Maria cap a l'església i la ciutat.

Finalment sortim per la porta esplèndida, l'element més antic d'Ayasofya, que data del segle II a.C. La porta està decorada amb dissenys florals i geomètrics, que es va retirar d'un antic temple pagà de Tarsus, i que la va dur cap a aquí l'emperador Teòfil (829-842). Damunt de la porta, un mirall on queda reflexat el mosaic abans esmentat, per si algú se'l passa per alt.

Sortim a l'exterior, i a mà esquerra hi ha els mausoleus que havíem vist anteriorment des de la galeria superior. A mà dreta, la Font d'ablucions (1740) que es va fer sota el mandat del sultà Mahmud I. Amb vuit columnes de marbre, està coberta per una cúpula. En la part de dalt i interior del pòrtic de marbre hi ha gravada una cançó.

Al costat, l'escola primària (1740), construïda pel sultà Mahmud I, i que va tenir la funcionalitat d'ensenyança fins que el lloc es va convertir en museu.

I al costat de la sortida del museu, hi ha la Casa del Rellotge (1853), construïda en el regnat del sultà Abdulmecid amb la finalitat de determinar regularment les hores de les plegàries. De planta quadrada, està coberta amb una petita cúpula, amb finestres semirodones en les tres façanes de l'estructura.

Preu entrada: 20TL (16/08/2011) | Dilluns tancat

Tornar a Turquia
Tornar a Cinc dies per Estambul