Pàgines

De Vallvidrera a Sant Cugat



(30/04/2011) Iniciem l'excursió a peu des de Vallvidrera, un barri disseminat, enclavat en el vessant sud de la muntanya de Collserola, que pertany al Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, i des d'on es tenen grans vistes sobre Barcelona.



Per això, ens dirigim cap a la parada Peu del Funicular, de la línia del Vallès, dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, on agafarem el Funicular que ens durà al capdamunt d'aquest barri de Barcelona, en la plaça de Queralt. Aquest funicular es va inaugurar l'octubre de l'any 1906 i construït per la companyia del Ferrocarril Sarrià Barcelona. Amb la reforma integral de la línia, el 1998, on es va canviar tota la plataforma de la vida, les estacions i els vehicles, ha permès que el funicular funcioni de manera totalment automàtica, sense la necessitat que hi hagi una persona que condueixi el vagó. La línia té 736 metres i ha de superar un desnivell de 158 metres (des dels 196m arribem als 359m).


Una vegada adalt, s'ha de trobar la indicació d'Itineraris de la Budellera, passant pels carrers Navarro i Reverter i de Gabriel Ferrater, on arribarem a una tanca, amb una cadena.




Al capdamunt de la muntanya del Tibidabo, podrem veure el Temple Expiatori del Sagrat Cor (1902-61), obra de l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, i que va acabar el seu fill Josep Maria Sagnier.



Arribem a la Font de la Budellera, la més popular de tot el parc de Collserola, ordenada a base de murs, terrasses i escales. L'aigua surt per la boca del relleu d'una cara encastada a una gran paret de pedra vista. L'entorn va ser ajardinat en 1918 per l'arquitecte paisatgista francès Jean Claude Nicholas Forestier. Sobre l'origen del nom hi ha versions diferents: una el relaciona amb les propietats medicinals de l'aigua per prevenir i curar els problemes estomacals. Un altre fa referència a una casa que hi havia als seus peus, en la qual hi fabricaven cordes per guitarres que estaven fetes per budells d'animals.




Seguim un corriol que anem baixant, i ens anem en direcció cap a la Font d'en Canet, formada per un frontal, d'on surt el tub que raja, i una bassa, de totxo vist.




Seguim les indicacions de la ruta GR92, fins que arribem a la carretera de Sant Cugat a Barcelona, per l'Arrabassada. Direcció Barcelona, hi ha a pocs minuts, la residència Vista Rica. Darrera hi ha un aparcament i agafem un dels camins... La idea era arribar a la Font Groga, abans d'arribar a Sant Medir, però arribem a l'ermita abans.





Trobem l'ermita oberta, que es mantinguda per la Penya Regalèssia de Sant Cugat. No sempre es oberta, i hi entrem. El seu interior està format per una volta de canó i compta amb un cor al qual s’hi accedeix per una escala de cargol. A partir d'aquí, es fer el camí tradicional cap a Sant Cugat - ruta que la podem trobar explicada aquí - passant pel Sant Adjutori, el forn ibèric, Can Borrell i el Pi d'en Xandri.


Excursions per Collserola: El camí de Sant Medir | De Vallvidrera a Sant Cugat

Antiga fàbrica Damm


(Dimecres 06/04/2011) L'espai que ocupava l'antiga fàbrica de Damm va ser completament rehabilitada, i tots els dimecres ofereixen visites guiades gratis d'aquesta edifici que es troba en el carrer Rosselló número 515 de Barcelona. Es reserva hora a través d'un telèfon, i t'has d'acreditar mitjançant DNI per poder accedir a les instal·lacions cerveseres.



August Kuentzmann Damm s'instal·là a Barcelona després de marxar de la seva Alsàcia natal, amb motiu de la guerra entre França i Prússia. Després de fundar el 1872 la cerveseria Camps i Kuentzmann, la feina que sempre havia fet, s'instal·la pel seu compte al carrer de Viladomat, el 1876. Es el naixement de Damm com a marca. Sota el símbol de l'estrella, es va iniciar la comercialització de la cervesa Strasburger. En 1905, s'inaugurà les instal·lacions on estem ara, coneguda com l'Antiga Fàbrica Damm, anomenada llavors La Bohemia, i cinc anys més tard es constitueix la S.A. Damm. Aquesta fàbrica va ser la factoria principal de la companyia fins al 1992, quan passarà a ser la seu administrativa central.




Ultimament el lloc es conegut ja que davant de la fàbrica es realitza un dels concerts de més èxit de la festa major de Barcelona, durant la Merçè. També alguna de les seves sales es pot llogar a empreses o particular que ho demanin, per a celebrar qualsevol mena d'event.





En el soterrani hi ha l'exposició Una Estrella des de 1876 (la publicitat d'una cervesa, història d'un pais), on fem un viatge de més d'un segle amb una pila d'objectes de tot tipus i la seva relació amb moments històrics del darrer segle a Catalunya com fotografies, documents, ampolles, gots, taps de suro, cartells, anuncis...




Un audiovisual, una vegada vam pujar del soterrani, ens explica una mica la història de la companyia i la seva expansió mundial que ha tingut. Es té previst que el museu ocupi part de les diferents plantes que té l'edifici, però no se sap encara quan això serà posible o quan acabaran. Si s'ha visitat les espectaculars instal·lacions de la Heineken, en Amsterdam, o de la Guinness, en Dublin, no t'has d'esperar el mateix aquí, però no es perd res visitant aquest espai emblemàtic de casa nostra. La visita s'acaba amb una degustació d'alguna cervesa, en el petit bar que hi ha.

Begur

Begur des del castell

Begur és un dels pobles més turístics de la Costa Brava amb les seves platges i cales que constitueixen un conjunt i un entorn paisatgístic inigualables com Sa Riera, Aiguafreda, Sa Tuna, Fornells, entre d'altres. Amb una població d'uns 3.000 habitants, a l'estiu, supera àmpliament els 40.000 habitants. L'orografia del lloc, al capdamunt d'un massís que mor arran de mar formant escarpades parets i singulars cales, va fer que el poble s'hagués d'adaptar a la irregularitat del terreny, creant un mapa urbà format per carrers estrets i accidentats, que ha potenciat el seu encant.


Apart del turisme, Begur disposa d'un passat històric a l'abric del seu castell medieval i la seva gent com pescadors, corallers, indians i surotapers. A banda del castell i la seva costa, el llegat patrimonial de Begur és ampli amb excel·lents torres de defensa que es van aixecar contra la pirateria morisca, entre els segles XVI i XVII, i que es poden veure enmig del terme i de la vila, en diferents llocs. El paisatge urbà també ha quedat marcat per les construccions dels indians, les persones que van creuar l'Atlàntic per anar a fer fortuna al continent americà, principalment a Cuba, i que van tornar amb èxit i carregat de diners.


El castell de Begur està documentat a principi del segle XI quan n'era el senyor feudal, l'Arnust de Begur. Construït dalt del turí des d'on es domina una bona part de la comarca, la propietat va passar per diferents senyors, fins que a inicis del segle XVII, els propietaris del castell van vendre els seus drets al municipi de Begur. El 1810, va patir l'última destrucció durant les guerres napoleòniques, quan el general anglès Doyle el va conquerir als francesos i posteriorment el va fer volar pels aires. Així, no queda gaire del que va ser el castell, sent el seu element característic els merlets que coronen les restes dels seus murs, que van ficar durant el segle XX.




Des del castell tenim una visió panoràmica de la planta empordanesa, el massís del Montgrí i les illes Medes. En dies de poca calitja, inclús es pot veure el Canigó i el Golf de Roses.




També podem veure el Mas d'en Pinc, una típica masia catalana, construïda al voltant d'una de les torres de defensa dels segles XVI-XVII. Propietat de l'Ajuntament, va ser restaurat i inaugurat l'any 1986 com a centre cultural. Durant un temps es va dedicar a la recerca i estudi del flamenc, en honor a la bailaora Carmen Amaya, que va passar aquí els darrers anys de la seva vida. Ara acull la seu de la Fundació Nereo, entitat privada que té com a objectiu investigar i preservar el medi ambient...




... i també alguna altre Torre de defensa, de les quals se'n conserven sis de les onze que hi havia antigament.






Sa Tuna



Per una carretera sinuosa que transcorre entre els turons de Begur i que arriba a la mateixa plata, es troba una de les cales més maques de la costa gironina: Sa Tuna, que es troba en una situació arrecerada amb la Punta d'Es Plom que ptrogeix la petita platja dels vents excepte dels del nord. La sorra és de gra molt gruixut, les aigües són netes i transparents i els fons marí format per còdols.




Des de temps passat, part dels habitants de Begur vivien de la pesca, malgrat que la vila era apartada del litroal. En ple segle XVIII, una vegada la pirateria va minvar, a les cales importants com sa Tuna, s'establiren famílies de pescadors, que foren origen de les cases que podem trobar, i que reformades són residències de vacances, i que no han perdut el seu encant i que proporcionen impressionants vistes al mar.



Els camins de ronda, que resseguien tot el litoral, eren utilitzat principalment per carrabiners, per vigilar el contraban de tabac, i pescadors i mariners, per anar a pescar o en cas de naufragi. Per l'orografia de la costa, abrupta i plegada de penya-segats, el camí de ronda begurenc no té continuïtat al llarg dels seus 20km. de costa, sinó que es troba seccionat en quatre trams diferents. Un d'aquests trams surt d'aquesta cala, i que permet, per un paissatge de molta belesa, vorejar el rocam i arriba fins Aiguafreda i el cap Sa Sal, o bé fins a la cala amagada de s'Eixugador, un paratge feréstec i de bella quietud només accesible per aquest camí o en barca.



Tornar a Quatre dies per l'Empordà

El poble medieval de Pals

El poble de Pals compta amb tres nuclis, que comença al cim del turó de Puig Aspre on trobem el Poble medieval, en el barri antic del Pedró, que és el que visitarem, format pel castell, la vila i les muralles. Si ens movem cap a la platja, trobaríem els Masos de Pals enmig dels boscos, i arran d'aigua, toparíem amb les edificacions de la Platja de Pals. L'origen del nom de Pals prové del llatí Palus que significa lloc pantanós, encara que no hi han vestigis de l'època romana que evoqui aquest origen.


Es té constància documental del Castellarum Montis Aspero, el Castell de Mont-Aspre, per primer cop l'any 889, quan el rei carolingi Odó I va fer-li una donació. A finals del segle X fou propietat de la família del cavaller Gausfred Vidal. El 1065 el senyoriu de Pals va retornar als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i Almodis. Entre l'any 1380 i el 1482 esclaten varies revoltes de camperols anomenades Revolta dels remences que culminen amb la guerra civil catalana contra Joan II. Arran d'aquest conflicte el castell va quedar molt malmès i el monarca va permetre re-aprofitar les seves pedres per reconstruir l'església de Sant Pere i les muralles de la vila. A l'any 1501 i en temps del rei Ferran el Catòlic s'organitza com a municipi independent amb atribucions de vila i poders per imposar tributs.


El doctor Jaume Pi i Figueras va ser l'impulsor de recuperar i restaurar el passat medieval de la vila, des del 1946. Començem la visita per la Plaça Major s'hi troba l'ajuntament i un portal gòtic de sortida del recinte emmurallat que es creu que podia haver format part d'una llotja o d'una plaça coberta.



El traçat medieval dels seus carrerons és molt interessant amb cases amb decoració gòtica o renxaixentista, arcs, detalls dels umbrals de les portes i un ampli ventall de racons interesants. Tot el nucli està construït amb una pedra local coneguda amb el nom de pedra del país. Per tota la vila, al carrer Major, al costat de la Torre de les Hores, s'han trobat sepultures escampades que daten de l'època visigòtica (anteriors a l'any 1000).




L'església de Sant Pere ja existia el 994. S'hi observen diverses tendències arquitectòniques: base romànica (segles X-XI), absis i nau gòtica (s. XV), portalada frontal barroca (s. XVII), amb una imatge del sant titular, i campanar i terrabastall del segle XVIII.




L'edifici és d'una sola nau amb voltes de creueria, amb un absis semicircular per la part exterior, mentre que per l'interior conserva la forma poligonal, i reforçat per contraforts. A la banda del nord hi ha dues capelles laterals d'estil gòtic, com el cor.




Des del mirador Josep Pla s'observa una magnífica panoràmica de la plana empordanesa amb les illes Medes al fons. Pren el nom de l'escriptor de Palafrugell que tantes vegades va descriure en les seves obres aquest màgic paratge.





De la muralla (segles XII-XIV), actualment només se'n conserven quatre torres: la de Ramonet, la de Rom, la de Xinel·lo i la de l'Hospital. Són de planta rectangular i obertes de dalt a avall per la cara que dóna a l'interior del recinte, cobertes amb volta de canó o lleugerament apuntada. La muralla va anar quedant integrada dins del tramat urbà o es van anar destruïnt fragments de la mateixa amb l'ampliació de la vila cap a llevant, ponent i migdia, sent el sector de la tramuntana és el més ben conservat.


Del castell (s. IX-XV) només en queda la Torre de l'Homenatge, dos ponts d'arc rebaixats que comunicaven diferents parts de la fortalesa i la base sobre la qual es va construir la capella de la casa. Actualment, és la residència privada de la família Pi i Figueras. L'any 1478, el rei Joan II, després de la guerra civil catalana, va donar permís per a aprofitar les pedres del ruinós castell per a obrar, reparar i cobrir l'església, alhora que ordenava que se salvés la torre mestra, no com a fortalesa sinó com a bada o guaita. També s'aprofità per a reformar i reforçar les muralles.




La Torre de l'Homenatge (s. XI-XII) és una torre romànica de planta circular, amb una alçada de 15 metres. Està assentada sobre una plataforma de roca natural. Durant el segle XV va ser usada com a campanari, pel qual també se la coneix com la Torre de les Hores.



Tornar a Quatre dies per l'Empordà

El Teatre-Museu Dalí de Figueres

Origens i creació del museu

Figueres, capital de la comarca de l'Alt Empordà, va veure néixer a Salvador Dalí l'any 1904, dins d'una família burguesa en un moment on a la ciutat hi respirava un moviment intel·lectual que va ajudar a desenvolupar l'esperit de l'artista. Aquest deixà a la Figueres el major objecte surrealista del món: El Teatre-Museu Dalí, que conté la major col·lecció d'obres que descriuen la trajectòria artística de Dalí (1904-1989), des de les seves primeres experiències artístiques i les seves creacions surrealistes fins a les obres dels últims anys de la seva vida.



El museu ocupa l'edifici de l'antic Teatre Municipal, obra de l'arquitecte Roca i Bros, que va ser construït entre 1849 i 1850, i que va ser destruït per un incendi al final de la Guerra Civil Espanyola en 1939. El sostre de la platea s'havia enfonsat, de les llotges només quedaven els pasadissos d'accés, i de l'escenari, l'arc de la boca d'escena i els magatzems laterals. El vestíbul i el saló de descans van ser les úniques parts que es van mantenir en gran mesura intactes.



En 1961, Ramon Guardiola, llavors alcalde de Figueres, proposa a Salvador Dalí fer un museu dedicat a la seva obra. Dalí va decidir agafar com a seu del seu futur museu el fantasmagòric teatre: "On si no a la meva ciutat ha de perdurar el més extravagant i sòlid de la meva obra, on si no? El Teatre Municipal, el que va quedar d'ell, em va semblar molt adequat i per tres raons: la primera, perquè soc un pintor eminentment teatral; la segona, perquè el teatre està davant de l'església on vaig ser batejat; i la tercera, perquè va ser precissament en la sala del vestíbul del Teatre on vaig exposar la meva primera mostra de pintura". L'artista va intervenir totalment en la construcció i disseny del museu durant més d'una dècada, i finalment, encara que no s'havien acabat les obres, va obrir-se al públic el 1974.


L'exterior del museu


Davant de la façana, s'erigeix el monument a Francesc Pujols, filòsof català i amic de la família Dalí, i pel qual va mostrar un especial interès pel seu pensament. El monument està format per un cos cobert per una toga romana de color blanc i culminada amb un ou daurat que configura el cap recolçat en una mà, en una actitut semblant a la de El pensador de Rodin. De la base, neix una olivera per a simbolitzar l'estima a la terra catalana i el coneixement.




En la plaça Gala-Dalí, al costat, hi ha més obres en el carrer, com la d'un cap d'un personatge de cartró, regal del pintor Rafael Durán, que es recolça sobre un suport d'ous amb caps de nines que fan d'ulls i un televisor incorporat en la front.




Tot l'edifici està coronat per una sèrie de maniquís amb diferents postures. En els extrems de la façana principal, hi ha dos maniquís que alçen al cel dos àtoms d'hidrògen. Sobre el balcó, escultures de bronze amb muletes i barres de pa sobre els seus caps, i al mig un bus, que rememora la conferència que Dalí, vestit de bus, va donar en l'Exposició Internacional del Surrealisme de 1936 en Londres.



El Teatre-Museu

El Cadillac plujós és l'element central de l'antic pati de butaques del Teatre Municipal. Es tracta del cotxe que conduia Gala i amb el qual, durant la seva estada a Estats Units, havien viatjat de costa a costa. Adins, hi ha dos maniquís humans i ficant unes monedes en una caixa que hi ha al costat, es pot veure com comença a ploure dins del taxi. Damunt del capó del cotxe, l'escultura La gran Esther d'Ernest Fuchs, que estira amb les seves cadenes, la columna trajana de pneumàtics, homenatge a l'emperador romà Trajà que havia nascut en Hispània. El conjunt es rematat per un bust de marbre de François Girardon i l'Esclau dalinitzat de Miquel Angel, conjuntament amb la barca de Gala i un paraigues negre. En les parets tornem a veure els maniquís que haviem fist a les afores.

A partir d'aquí, es anar passejant per les diverses sales i gaudir de la col·lecció permanent de Salvador Dalí que inclou tot tipus d'obres d'art: pintura, dibuix, escultura, gravat, instal·lació, holograma, estereoscopia, fotografia, etc. En una de les sales, es pot veure la col·laboració de Dalí amb el mateix Walt Disney en un projecte de dibuixos animats titulat Destino, que s'havia de produir el 1946, però que no acabà de fructiferar, fins que el 2003, es va enllestir l'obra a partir del material generat en l'època.



Algunes de les obres més destacades que s’hi exposen són Autoretrat amb l’Humanité (1923), Port Alguer (1924), L’espectre del sex-appeal (1932), Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri sobre la seva espatlla (1933), Autorretrat tou amb bacon fregit (1941), Poesia d’Amèrica-Els atlètes còsmics (1943), Galarina (1944-45), La panera del pa (1945), Leda atòmica (1949) i Galatea de les esferes (1952), entre moltes d’altres.

També cal destacar el conjunt d’obres realitzades per l’artista amb la finalitat expressa de ser exposades de forma permanent al museu, obres que van des de pintures i escultures fins a complexes instal·lacions monumentals com el Monument a Francesc Pujols i el Cadillac plujós, que hem vist anteriorment, i les sales Mae West i del Palau del Vent que es veuen durant la visita.

Una de les atraccions del museu és la cúpula geodèsica, que va realitzar Emilio Pérez Piñero, l'any 1969, sobre l'escenari de l'antic teatre. L'any 1988 es va dur a terme la reconstrucció de la mateixa pel deteriorament sofert per algun dels materials originals i per la necesitat d'optimitzar el control de la llum i la temperatura en l'interior del museu. La nova cúpula és exactament igual a la que es va construir originalment, però amb nous materials. Està realitzada integrament en acer inoxidable a base de pentàgons i hexàgons prefabricats amb acristallament estructural d'altes prestacions.





En un dels laterals es troba el quadre de Gala despullada mirant al mar, que a una distància de 20 metres, es converteix en el retrat d'Abraham Lincoln, format per rectangles de colors, on predominen el groc i el blau. Es un homenatge al pintor americà Rothko.




Des de la mort de Salvador Dalí, en 1989, també es pot visitar la cripta amb la seva tomba, situada en el centre del museu. El fet que les despulles estiguin aquí va causar polèmica en el seu moment, doncs tothom creia que havia d'estar en el Castell de Púbol, juntament amb la seva musa Gala.




Una de les sales més famoses és la Sala Mae West, un apartament surrealista amb la imatge de l'actriu nordamericana Mae West: els llavis fan la funció d'una butaca, el nas és una doble xemeneia i els ulls són dos quadres. Una gran cabellera daurada i un joc de pendents enmarquen la imatge a mode d'escenari, que es pot veure a través d'una escala que puja a una passarel·la on des d'on es pot veure l'escena completa per un vidre òptic.



L'altre gran sala és la Sala Palau del Vent. El poeta Joan Maragall va anomenar la zona de l'Empordà com el Palau del Vent, en al·lusió a l'habitual tramuntana. En el sostre hi ha una pintura que porta el mateix nom, realitzada per Dalí per a mostrar la funció que volia que complís el Teatre-Museu. En ella està representada com s'imaginava Dalí que seria el seu enterrament, el seu viatge a l’altra vida, i com una pluja deixaria caure la diversa iconografia daliniana des del cel de l’Empordà. Dalí va realitzar aquesta obra de grans dimensions des del seu taller a Portlligat, a partir de 5 teles que va encolar al sostre, i va finalitzar el conjunt in situ amb la tècnica del fresc. La seva ubicació és el Saló Noble o foyer de l’antic teatre de la ciutat.

Apart d'obres de Salvador Dalí, també n'hi ha d'altres artistes que va voler incloure el genial artista com: El Greco, Marià Fortuny, Antoni Pitxot, Marchel Duchamp, entre molts altres.


Dalí Joies

Sortint del museu, i amb l'entrada completa, es pot entrar a un edifici annex al museu que allotja la col·lecció Dalí Joies, inaugurat l'any 2001, formada per trenta-set joies d'or i pedres precioses (com diamants, robins, maragdes...) de l'antiga col·lecció Owen Cheatman, dues joies realitzades posteriorment, i els vint-i set dibuixos i pintures sobre paper que Salvador Dalí va realitzar per dissenyar cada peça, configurant un conjunt excepcional creat per l'artista entre 1932 i 1970.




La Torre Galatea i Casa Gorgot

De l'antic recinte emmurallat de la ciutat només es conserva la part que hi ha al costat del Teatre-Museu Dalí, format per una torre i l'edifici annex, que allotja una part de les sales del museu i és la seu de la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Fins el segle XVIII, la Torre Gorgot limitava el nord-oest de la vila, i en segle XIX, la torre va ser transformada en dipòsit d'aigües municipals. Després d'un procés d'abandonament i ruïna parcial, la família Gargot, propietaris d'ençà del segle XVII, van impulsar, en la dècada de 1930 un projecte de reforma sota la direcció de Pelai Martínez per tal d'obrir el casal interior cap al carrer de la Pujada del Castell amb un portal d'accés i finestrals verticals amb relació als quals es desplegaria la planta noble. Les parets, d'un gruix 2 metres, foren reduïdes a 80 cm.



L'any 1983, l'Ajuntament de Figueres i la Generalitat de Catalunya, van adquirir el conjunt per tal d'ampliar el Teatre-Museu Dalí, sent el conjunt rebatejat amb el nom de Torre Galatea i decorat seguint un projecte del pintor figuerenc concebut com a homenatge a Gala i a tots els enigmes, transformant el seu aspecte amb color, pans (símbol de la nutrició essencial) i ous (símbol de la vida futura).

Des de l'octubre de 1984, va ser la residència de Dalí, després de l'accident que va patir en l'incendi de les seves habitacions en el Castell de Pubol.




Pàgina oficial: Fundació Gala Dalí
Teatre-Museu Dalí
Dalí Joies
(Entrada completa 12€)





El triangle dalinià: Casa-Museu Castell Gala Dalí de Púbol | Casa-Museu Salvador Dalí de Portlligat | Teatre-Museu Dalí de Figueres

Tornar a Quatre dies per l'Empordà