Pàgines

Burgos. El Monestir de Santa Maria la Real de las Huelgas

Pati exterior per on s'entra al Monestir
Burgos es coneguda principalment per la seva impressionant catedral gòtica, però també disposa d'un altre gran monument no tant conegut, i situat ben a prop del centre històric, a uns 2km del centre històric: el Monestir de Santa Maria la Real de las Huelgas, un dels més grans centres de poder medieval regentat per dones. Actualment, estan al càrrec una colla de monges cistercenques, encara que sense els previlegis i poder que van arribar a tenir i que explicarem seguidament. Va ser fondat, al voltant del 1180, pels reis Alfons VIII de Castella i Leonor de Plantagenet (germana de Ricard Cor de Lleó, i per tant, filla de Leonor d'Aquitània), amb l'objectiu de servir de descans o repòs ('huelga') als reis, tant en vida com després de la seva mort, així com un digne retir de dones de la noblesa i de la realesa. També es diu que el nom del monestir ve donat pel fet d'aixecar-se en unes terres on els animals es dedicaven a 'holgar' (paraula que entre altres coses significa descansar de les feines agrícoles). Podríem dir que aquest monestir és a Castella i Lleó, el que representa el monestir de Poblet, per a la corona catalano-aragonessa.

Font
La idea de fer d'aquest monestir i ser la casa mare de tots els convents femenins cistercencs de Castella i Lleó, va suposar inicialment problemes i una gran oposició per part dels monestirs que ara Huelgas volia tenir sota el seu control (entre ells, l'abadia de Cañas). Finalment, el rei aconseguí el seu proposit, i monestirs, villes, terres, molins i altres drets van anar a parar a Las Huelgas. Les primeres monges van venir del Monestir de Tulebras, en Navarra, on existia des de 1157 el primer monestir cistercenc de la península. L'abadesa de Las Huelgas tenia una autonomia i poder tant elevats que només depenia del Sant Pare i estava per damunt de la curia episcopal. Com a dona, no podia confesar ni donar misa ni predicar, però era ella qui donava les llicències per a què els sacerdots fessin aquestes feines. Aquests previlegis es van mantenir fins el segle XIX, quan el papa Pius IX els va suprimir, per la bula Quae diversa, i sometent al monestir i a les seves filials als respectius bisbes ordinaris del lloc.




El recinte destaca pel seu caràcter de fortalesa, amb una torre fortificada i un atri d'accés al temple, denominat pòrtic dels Cavallers, que dóna accés a l'església.

Retaule barroc


L'església, d'estil gòtic, té tres naus, amb la típica planta de creu llatina. Per on s'entra per la visita guiada, accedint al creuer, encara no et dones compte que estàs en l'església, doncs un mur tapa part de la planta, per salvaguardar la clausula de les monges cistercenques. D'aquesta manera, les monges i el poble podien assistir a les celebracions litúrgiques sense veure's ni tenir contacte. En el creuer, es pot veure un inmens retaule.

Nau de l'església

En les naus del temple, hi ha els sepulcres reals dels reis fondadors del monestir, els quals van morir en el mateix any, el 1214. La del rei està amb les armes de Castella i la de la reina amb els lleopards coronats de l'anglesa Casa de Pantagenet. També hi ha les tombes dels seus successors i familiars... i entre elles, la de la seva filla, Leonor de Castella que va ser la primera muller del rei Jaume I.

Retaule que separa la nau principal del creuer

Nau de l'església amb volta gòtica
Durant la Guerra d'Independència, el 1808, les tropes franceses van saquejar el monestir. L'únic sepulcre que es va salvar va ser el de l'infant don Fernando de la Cerda, el fill primogènit del rei Alfons X el Savi, ja que al seu costat es trobava la tomba del seu fill, l'infant Alfons, i quan els soldats francesos van tombar la pesada tapa de pedra d'aquesta sobre la del pare, van impedir, degut al seu pes, saquejar-la. D'aquesta manera, es conserva íntegrament tot el vestuari que vestia l'infant don Fernando en el moment de la seva mort (a l'edat de 20 anys), i està exposat en el Museu de Teles Medievals: vestidures de l'infant, el seu anell, el seu birret, la seva espasa, esperons, talabard i altres objectes.

Claustre gòtic


Després de visitar l'església es passa al claustre principal, anomenat de Sant Ferran, ja que es va construïr en època del rei Ferran III.

Decoració del claustre gòtic


Les galeries estan cobertes amb una volta de mig canó, on es pot veure en determinades zones unes guixeries hispanomusulmanes policromades i figurades amb galls dindis, llaceries, ataurics i motius heràldics.

Sala capitular
Una de les sales que dóna al claustre, és la Sala Capitular, que destaca per la seva alçada que fa que sembli més àmplia i lluminosa. El pis de dalt, que sol estar ocupada pel dormitori, es desplaça en aquest cas a l'ocupar el seu espai la part alta d'aquesta sala. Construïda sobre quatre columnes centrals, divideix la sala en nou trams i nou voltes. Aquestes columnes estan envoltades de vuit petites columnes exemptes de decoració i monolítiques.

Les "claustrillas" (claustre romànic)


El monestir té un altre claustre, d'estil romànic, més petit i nucli original del recinte. Anomenat com les claustrillas.

Capitells amb motius vegetals


De planta quadrangular, cada costat presenta dotze arcs que es recolzen sobre parells de columnes, amb capitells allargats, amb ornamentació vegetal molt estilitzada.

Vista del conjunt des de l'horta


Seguidament, es surt temporalment de les construccions monàstiques, i ens trobem amb l'horta, per accedir...




... a la Capella de Sant Jaume, d'estil mudèjar i construïda en pedra i maó. Té una porta d'accés amb un arc àrab,...





... un fris de guixeries mudèjar i un enteixinat notable.



Accedint al presbiteri, trobem la imatge de Sant Jaume, del segle XIII, que té la particularitat de tenir un braç articulat, i que era utilitzada per armar cavallers als reis i prínceps i infants del regne, ja que només Déu o el propi Sant Jaume podien fer-ho.

La visita s'acaba en l'antic celler del monestir, i on es troba el Museu de Teles Medievals, considerat com un dels millors del món en la seva especialitat. Apart de les robes recuperades del panteó real, la peça central del museu és el pendó de Las Navas, que es trobava abans, en la Sala Capitular. Es tracta d'una part del pavelló de campanya utilitzat per Muhammad al-Nasir, amb inscripcions i iconografia àrabs, que van aconseguir com a botí, Alfons VIII de Castella en la batalla de Las Navas de Tolosa. Teixit amb fils d'or sobre sedes acolorides, el motiu compositiu central és una estrella de vuit puntes inscrita en un cercle, al voltant del qual hi ha quatre triangles, que converteixen el tema central del pendó en un quadrat.


(La visita es guiada i no es permet fer fotografies a l'interior del recinte. Un guàrdia de seguretat acompanya a cada grup, per impedir fer fotos i que la gent es retrasi. No es mostra totes les capelles i la visita és més ràpida del recomanable, ja que hi ha molts detalls a fixar-se i tenir en compte... en definitiva, una llàstima ja que la visita podria donar molt més de si)

Un matí per Burgos

Breu història de Burgos

Els origens de Burgos els trobem a finals del segle IX, quan el comte Diego Rodríguez Porcelos va establir un emplaçament fortificat i amurallat per frenar als sarraïns, triant un turó al costat del riu Arlanzón. La previlegiada situació de l'emplaçament, en la cruïlla de les principals rutes i camins de l'època, i del Camí de Sant Jaume, va fer que Burgos creixés ràpidament. Peça imprescindible en la Reconquesta dels regnes hispànics, va ser capital del regne de Castella i Lleó, fins que la capitalitat va ser traslladada a Toledo, l'any 1087. Figures imprescindibles d'aquella època van ser el comte Fernán González o Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com el Cid Campeador.

En el segle XI Burgos comença a perdre pes militar i el comerç a guanyar força, basat principalment en el Camí de Sant Jaume i en la connexió de la ciutat amb els ports del nord. L'any 1075 s'establí Burgos com a seu episcopal, i unit a la relació de la ciutat amb el camí xacobeu, va fer florir multitut de monestirs. En el segle XIII, l'antiga catedral romànica va ser enderrocada, i sobre els seus fonaments, s'inicà a erigir-se, en 1221, l'actual catedral gòtica.

Entre els segles XV i XVI la ciutat de Burgos viu la seva etapa de major esplendor, coincidint amb el regnat dels Reis Catòlics. En aquest període es construeixen grans palaus, com el Palau dels Condestables de Castilla, i la ciutat s'expandeix cap a l'altre costat del riu Arlanzón. No obstant això, a partir de 1575, la prosperitat de Burgos comença a decaure, degut a la deterioració de les seves exportacions i a la importància que cobra el tràfic amb les Amèriques. La pesta i la fam van reduir la població de Burgos fins a mínims, a mitjan segle XVII. En el segle XIX, després de la seva ocupació pels francesos, Burgos va començar a prendre la seva actual forma, amb el seu conegut Passeig de l'Espolón, l'Ajuntament, així com la major part dels edificis històrics del centre de la ciutat.


Visita ràpida de Burgos

El primer impuls a arribar a Burgos es apropar-se a la seva imponent Catedral, que ens servirà de punt de referència durant l'itinerari a seguir, però abans d'anar-hi, val la pena començar a visitar la ciutat pel Real Monasterio de Santa María la Real de las Huelgas, a uns 2km del centre històric. El monestir forma part d'un complex residencial fundat en 1187 per Alfons VIII de Castella i la seva esposa Leonor de Plantagenet. Destinat a panteó real en època medieval, va ser encomanat des dels seus inicis a l'Orde del Cister. Apart de la seva rica arquitectura en la qual destaca una simbiosi d'art cristià i musulmà, disposa amb una magnífica col·lecció de vestidures de la monarquia i de teixits decorats amb motius orientals i cristians, recollits en el Museo de Ricas Telas.

Tornant al casc històric, seguint el curs del riu Arlanzón, tenim l'Arc de Santa Maria, antiga porta de la muralla de la ciutat, construït a finals del segle XIII, sobre una antiga torre que protegia el pont de Santa Maria. Fins a finals del segle XVIII va ser la seu del Concejo burgalès. En el segle XVI, s'ornamentà la façana principal, en forma de retaule, amb estàtues de personatges il·lustres locals, com el Cid i Fernán González, per a conmemorar la visita del rei Carles V representat en el centre del conjunt escultòric. En la zona inferior trobem les figures de Diego Porcelos, fundador de Burgos, i de Nuño Rasura i Laín Calvo, jutges de l'antic regne de Castella. En el remat tenim a l'Àngel Custodi de la ciutat que porta una maqueta de la villa i la figura de Santa Maria.


En l'interior de l'arc, ahi ha pintures al·legòriques, de tema mitològic, que es varen fer per a conmemorar la visita del rei Felip III. Avui aquest arc està obert al públic, poden visitar el museu de farmàcia. Traspassant l'arc podem veure una magnífica panoràmica de la Catedral, on estan enterrades les restes del Cid Campeador.


Declarada Patrimoni de la Humanitat, podem envoltar el perímetre de la Catedral de Santa Maria per admirar el seu exterior: de la plaça del Rei Sant Ferran es pot pujar a la Plaça de Santa Maria per veure la seva imponent façana principal, formada per tres cossos. El primer està presidit per les portes que donen accés a cadascuna de les naus, sent la principal la Porta del Perdó, reconstruïda en estil neoclàssic l'any 1790. El cos del mig consta d'una gran rosassa, en el qual apareix una estrella de David, i en el tercer s'obre la galeria dels reis, amb estàtues del segle XIII. Per dalt, apareix una inscripció al voltant a la imatge de la Verge Maria, que diu Pulcra es et Decora (Pura i bella que ets). A banda i banda, es situen les torres, rematades per les agulles.

Altres dos miradors, un al costat del Palau de Castilfalé, des del qual es pot observar el bell conjunt d'agulles i filigrana del cimbori i un altre, una mica més avall permet contemplar la capella dels Condestables i la porta de la Pellejería. En aquest punt, sota l'escala es troba el carrer de la Llana de Afuera i voltant la catedral pel carrer de la Paloma, seguint el mur del claustre tornem a la plaça del Rei Sant Ferran i a l'entrada a la Catedral per la porta gòtica del Sarmental.

Construïda per desig del rei Ferran III i del bisbe Maurici, a partir de l'any 1221, sobre l'antiga catedral romànica erigida en el regnat d'Alfons VI (1065-1109). Les obres varen avançar de forma ràpida i en elles van intervindre mestres francesos dels quals es desconeixen els seus noms. Consagrada l'any 1260, a finals del segle XIII ja estava construïda en la seva major part, encara que com és normal, en els segles posteriors va sofrir moltes transformacions i ampliacions, com la construcció de les agulles, tant característiques d'aquesta catedral, a finals del segle XV, i la del cimborri, a mitjan segle XVI.

Per entrar i visitar la catedral, un cop s'ha adquirit la corresponent entrada, es realitza a traves de la Porta del Sarmental, feta al voltant del 1250, en la plaça del Rei Sant Ferran. Es tracta d'una porta molt ornamentada on trobem en el timpà la imatge de Crist Rei, envoltat dels quatre Evangelistes, representats per figures humanes i pel Tetramorf. En les arquivoltes podem veure talles d'àngels i dels Ancians de l'Apocalipsi, i en la part baixa, trobem als dotze Apòstols amb el llibre de l'evangeli a la mà. En els brancals laterals hi ha sis escultures de les quals es poden identificar les de Moisés, Aaron, sant Pere i sant Pau. En la zona del trencallums, l'escultura s'ha identificat tradicionalment amb la del bisbe Maurici. I per últim, en el remat, per damunt de la rosassa, hi ha un conjunt d'àngels portant ciris.


En la Catedral hi ha tantes capilles i tresors que es difícil enumerar en aquesta entrada general del bloc, encara que cal destacar el retaule de la capilla de Santa Anna, la gran capella dels Condestables i l'Escala Daurada, de tipus imperial, erigida entre 1519 i 1522, per salvar el desnivell existent entre la pora de Coronería i nau nau nord del transepte.

L'entorn de la Catedral manté el seu primitiu encant medieval, podent passejar tranquilament per ella pels seus carrers peatonals, fins arribar a la Plaça Major, centre neuràlgic de la ciutat, coneguda per la plaça del Mercat Menor degut a les activitats comercials que aquí es desenvolupaven. Es comunicava amb la Plaça del Mercat Major (l'actual plaça de Sant Domenec) pel carrer Entremercados. En el costat meridional de la plaça, coincidia amb les cases properes a l'antiga muralla, que va desapareixer a finals del segle XVIII.


L'actual Casa Consistorial s'aixeca sobre l'antiga Porta de les Carretes, des de la qual els regidors de la ciutat presidien els acte públic i les solemnitats que es desenvolupaven en la plaça. Està presidida per una escultura en bronze del rei Carles III, regalada a la ciutat, pel un ric comerciant de Burgos.



En la Plaça Major i sota la casa consistorial, un pas portificat comunica amb el passeig de l'Espolón, que permet recòrrer tranquilament entre jardins, així com dels edificis històrics que s'erigeixen en ell.

Tornant cap a la Catedral, i anant pel carrer de Santa Águeda, ens trobem amb l'església de Santa Águeda (o Gadea), on segons la tradició, el 1072, va prendre jurament el rei Alfons VI davant el Cid Campeador de què no havia participat en la mort del seu germà Sanç II, el pare dels quals havia deixat en herència els regnes de Lleó i de Castella, respectivament. El Jurament de Santa Gadea forma part d'unes llegendes, transmesses per la tradició oral i recollits en les Cròniques i en el Romancer, que es varen afegir amb posterioritat a la vida de Rodrigo Díaz de Vivar amb la intenció de realçar els seus valors humans, guerrers, patriòtics i religiosos. Aquest fet es recull en la película El Cid d'Anthony Mann, on Charlton Heston intepretava a l'heroi castellà.



L'actual església és d'èstil gòtic del segle XV, construïda sobre un altra d'estil romànica i està formada per una única nau amb quatre trams coberts amb voltes de creueria.




A prop, en el carrer Barantes, tirant cap al riu Alarcón, trobem un dels millors exemples d'arquitectura historicista de caràcters neogòtics de Burgos: el Convent de les Saleses, dissenyat per l'arquitecte Juan Bautista Lázaro a finals del segle XIX. I d'aquí, tornem al passeig de l'Espolón...