Pàgines

El Celler Cooperatiu de Sant Cugat del Vallès

El 24 d'octubre del 2013, amb la visita d'Ana Pastor, ministra de Fomento, a Sant Cugat del Vallès, es donaven per finalitzades les obres de remodelació del seu Celler Cooperatiu, que s'han allargat més de 10 anys, molts d'ells aturades, per diversos problemes administratius. D'aquesta manera, el municipi vallesà recupera una de les seves joies arquitectòniques més preuades: una obra del 1921 de l'arquitecte Cèsar Martinell, corresponent al modernisme tardà, i que a principis del segle passat va servir a la comunitat vitivinícola de la zona per a fer vi embotellat i engarrafat.

I gairebé dos mesos després, el 13 de desembre, s'obrí al públic -passant a formar part del Museu de Sant Cugat, juntament amb la Casa Aymat i el Monestir- l'exposició permanent del Celler, on s'explica els trets essencials de l'edifici i recorda la importància de la indústria del vi en la ciutat a principis del segle XX.

Foto: Artur Ribera
Ubicada en l'antiga sala d'elaboració del vi, l'exposició permanent està estructurada en tres eixos temàtics:

1) En una introducció s'explica el context històric en el qual es va fundar la cooperativa Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir i es va construir el celler. Els temes centrals d'aquest part són la crisi al voltant del cultiu del raïm i l'elaboració del vi a finals del segle XIX, el cooperativisme i la innovació industrial i arquitectònica, entre altres.

La cooperativa va ser fundada el 1921 i estava formada per 51 homes, sobretot petits propietaris i parcers o arrendataris més alguns hisendats. Aquesta entitat va ser creada amb l'objectiu de dur a terme conjuntament l'adquisició del material de viticultura, l'elaboració i venda del vi i dels derivats de la vinificació, i la construcció d'un celler cooperatiu. El primer president fou Joaquim Prou Margenat, propietari de can Volpelleres, i els inicis no van ser fàcils i repetides desavinences amb alguns dels hisendats vam comportar la seva retirada del projecte i de la seva aportació econòmica, i només van poder construir aleshores una petita part del celler encarregat a Cèsar Martinell, la sala d'elaboració, i s'acordà construir les tines al ritme de les necessitats.

El celler des de la Rambla del Celler, anys 1930 (Foto arxiu TOT Sant Cugat)

El 1922, amb el celler en marxa, ja es vinificava col·lectivament, i la cooperativa es consolidà amb nous socis que accentuen el seu perfil de pagesia de base i una participació més democràtica a través del vot per persona. Amb la Guerra Civil i el franquisme, es va portar a perdre part d'autonomia, confiscacions, repressió i control, però el vi es continuà elaborant. El 1946, l'entitat, sota el nom de Cooperativa Vitícola de Sant Cugat del Vallès, comença a reviure i a finals dels anys 40 la collita fou tant important que, com que no va poder encabir en totes les seves tines, s'hagué de vendre most sense fermentar, tal com explica Tomàs Grau Garriga al llibre La vinya i el blat a Sant Cugat (1996), el qual narra amb profusió de detalls l'activitat que hi havia:

Els dies més intensos de la verema era normal trobar una llarga cua de carros que anaven a buidar el raïm. Hi havia moments, tant al migdia com al vespre, en què al carrer de Balmes, que era per on entraven, s'hi formava una cua fins al carrer de Santiago Rusiñol, per la part de dalt, i fins a l'actual rambla del Celler, per la part de baix. Un carro de cada cua entrava a descarregar al pati de les andanes de descàrrega. Se seguia aquesta ordre de manera estricta, ja que els retards dels viatges dels carros feien anar malament les colles de veremadors a les vinyes, i aquest fet havia provocat més d'una discussió en la qual s'intercanviaven paraules molt gruixudes. Aquests embussos es van produit, sobretot, a finals dels anys cinquanta i primers dels seixanta, motivats per les noves plantacions que es van fer en acabar la guerra. Aleshores les vinyes es trobaven en ple rendiment i la producció era òptima.

Foto: Arxiu TOT Sant cugat

Durant la dècada del 1950, amb les obres de construcció del celler acabades i millores a la sala d'elaboració, la producció de vi arriba a la seva màxima quota amb 1.297.500 litres l'any 1960. Una nova crísi vinícola i, sobretot la reconversió del sòl agrícola en residencial en un Sant Cugat que estava esdevenint ciutat, van reduir els ceps i el vi fins que el 1988 se n'elaborà el darrer. Poc després la cooperativa es dissolia, i el celler es diluïa al nou entramat urbà.


2) La segona part tracta sobre l'elaboració del vi i mostra el procés de vinificació seguit en la bodega, des de la verema fins a l'obtenció del vi preparat per a comercialitzar. Així, a partir de 1952, la data de veremar es decidia en l'assamblea d'inicis de setembre segons la maduració dels raïms, i es comprovava sobre el terreny la seva qualitat. Els primers vins del celler reposaven uns sis mesos, però després s'optà per un vi més jove, que sortia a la venda a partir de desembre de l'any de la verema.

Temps de veremar el 1910. Foto Arxiu Tomàs Grau



També es pot veure la maquinària i la infraestructura conservada, com les premses, vagonetes, bàscules... així com el sistema de transmisió d'energia a través d'embarrats i politges.




3) La última part, titulada Un edifici calculat, ofereix l'evolució i l'adaptació de la bodega a nivell arquitectònic. Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, dissenyà un edifici totalment inserit en la seva arquitectura agrària i que recull l'experiència adquirida als seus cellers previs. Construït el 1921, és un dels darrers dels 24 que construí a l'intens període entre 1918 i 1922. L'edifici consisteix en un conjunt d'arcs parabòlics, construïts amb maó vermell vist, que sustenten una coberta amb voltes catalanes tensades per tirants de ferro. Acollia els molls de descàrrega del raïm i la sala de tractament inicial del raïm i del most.

Havia de ser un celler de gran extensió i de capacitat mitjana. El projecte preveia la construcció de quatre naus paral·leles d'obra homogènia, arcs equilibrats fets amb totxo de plantilla i voltes de maó de pla. A cada nau s'hi situaven dues fileres de dipòsits amb un pas central. A la part posterior, aprofitant un lleuger pendent del terreny hi anava la nau d'elaboració, transversalment, unint les quatre anteriors, també realitzada amb arcs equilibrats i voltes de maó de pla a diferent alçada. Aprofitant la llargada de la nau d'elaboració, es preveia duplicar la zona de recepció de raïm, amb dues parelles de tremuges, dues bàscules i els seus corresponents dipòsits. Aquest fet és inusual als cellers de Martinell, i només es dóna als dos últims que projectà, el de Sant Cugat i el de Rubí.

El projecte original


Els problemes econòmics van dificultar l'execució del projecte, i l'extensió es va reduir a dues terceres parts del previst. Només se'n va arribar a construir poc més de la meitat de la sala d'elaboració, la marquesina de recepció i la base d'un dels dipòsits d'aigua. També es construïren algunes de les tines, que van quedar-se sense cobrir.



Què es va fer?


Si s'hagués acabat totalment, aquest celler, hauria estat un dels més grans construïts per Martinell. L'edifici acabat hauria tingut un aspecte exterior semblant al del celler de Gandesa, cobert amb voltes de maó de pla a diferent alçada i il·luminat a partir dels espais que queden vuits entre les voltes. La seva distribució interior és però, més pròxima a la del Pinell de Brai.


Què en queda?



La fi de l'activitat agrícola de l'antiga cooperativa motivà l'enderroc de la sala de tines i el traspàs de la sala d'elaboració a la ciutat, l'any 1992.

Brasil

Quan s'esmenta Brasil, tothom pensa automàticament en futbol, samba, carnaval, platges... i en una ciutat, Rio de Janeiro, però el país brasiler ofereix moltes més coses. En aquests entrada farem un resum dels llocs i ciutats que hem visitat en aquest pais que és un dels més grans i poblats del món amb una superfície total de 8.514.876 km2 i més de 200 milions d'habitants.

Rio de Janeiro

Sense cap dubte, Rio de Janeiro és la ciutat més coneguda de Brasil i anomenada pels seus habitants com la cidade maravilhosa (ciutat meravellosa), encara que no és la seva capital, que es va traslladar a Brasilia, l'any 1960, amb l'objectiu de desenvolupar el territori intern del país, i estar més a prop dels altres estats que formen part de Brasil.

Rio, la segona ciutat més gran i poblada de Brasil a la vora de la Bahia de Guanabara, disposa d'una geografia variada formada per mar, muntanyes, rius i llacunes, i contrastos com els gratacels i les faveles, uns als costats dels altres. La ciutat es troba en la bahia de Guanabara, assentada en un pla, encara que envoltada dels morros, com anomenen els cariocas als penyals, coberts d'una exhuberant vegetació que completen el paisatge.

Copacabana i Ipanema són sinònims de Rio, i és que són les platges més conegudes internacionalment, pràcticament, del món. Es troben en els barris, que duen els mateixos noms, i mentre Copacabana destaca pel seu passeig marítim, amb el seu mosaic de pedres blanques i negres, que formen onades, Ipanema, menys massificada que l'altra i més preferida pels brasilers, va dónar nom a la cançó mítica d'Antonio Carlos Jobim: La garota de Ipanema.


Com alternativa a aquestes platges, tenim en la zona de Barra da Tijuca la platja de Barra, una de les més recomanables, i amb més de 18km d'extensió. Seguint per la carretera de les platges i una vegada passat Recreio, s'arriba a la Bahia de Grumarí. Situat en una Area de Protecció Ambiental, ens trobem amb una zona de gran bellesa amb un contrast entre la mar blava de l'Oceà Atlàntic i el verd de la Mata Atlàntica. Destaca la platja Prainha, una petita platja molt maca, ideal pels amants del surf.

Els mencionats morros són una de les característiques de la orografia de Rio, sent els més famosos els del Corcovado i el Pão de Açúcar. Es gairebé un pecat no pujar al capdamunt d'elles, i en dies assolellats i sense núvols, per gaudir de les magnífiques vistes que ofereixen. Al Corcovado, que es pot pujar en vehicle o per un tren cremallera, tenim el Cristo Redentor, la gran icona de la ciutat i una de les noves set meravalles del món modern, en un concurs publicitari que es va donar a conéixer el 2007. Així, per arribar al Pão de Açúcar, s'ha de pujar primer en un bondinho (telefèric) que condueix al Morro d'Urca, i d'aquí s'agafa un altre similiar que ens porta al seu cim.


Un altra de les belleses naturals de la ciutat carioca és el Parc Nacional de Tijuca, un dels parcs urbans més grans del món, amb més de 3300ha, i una mescla de floresta, muntanya i platges realment única.

El Jardim Botânico és un dels més importants, del seu gènere, del món. Inaugurat per l'emperador Dom Pedro II a principis del segle XIX, compta amb 83ha de boscos i 54ha de zones cultivades que mostren més de 40.000 plantes i 6.000 espècies diferents. A l'entrada, un dels seus principals atractius: les Palmeiras Imperiais, plantades l'any 1809.

Per descomptat, Rio de Janeiro és tot un paradís natural, però també pressumeix, malgrat ser una ciutat relativament jove, de tenir un important patrimoni històric, arquitectònic i cultural, ja sigui de temps enrere com de més moderns. Del poc que queda de l'època imperial de Rio de Janeiro es troba en el centre. Cinelândia és l'epicentre, i pels voltants trobem l'antic Palau Imperial, el Teatre Municipal, la Biblioteca Nacional, l'Església de la Nostra Senyora de la Candelària, els Arcs de Lapa, la Catedral metropolitana...

Altres icones i símbols de la ciutat, del segle XX, són el Sambòdrom, per on desfilen anualment les escoles de samba durant el carnaval, i Maracaná, l'estadi de futbol més gran en el seu moment, i reformat els últims anys per allotjar els jocs panamericans i el mundial de futbol.

De barris tradicionals i populars podem destacar Lapa, conegut com la Montmartre carioca, un barri bohemi i pobre on es mesclen totes les clases socials i una agitada vida nocturna. Pels Arcs de Lapa passa el bondinho fins Santa Teresa, un dels barris més pintoresc de la ciutat. De més categoria i nivell social, tenim el barri de Lagoa, que envolta el llac Rodrigo de Freitas, amb una pista asfaltada de més de 7km, que la circumda, per on es pot passejar tranquilament i realitzar diversos esports.

Com s'ha comentat anteriorment, Rio de Janeiro està situada en la Bahia de Guanabara, que té una àrea de gairebé 380km2, i amb més d'un cenetenar d'illes, entre les quals destaquem dues. La primera és l'Ilha Fiscal, una illa molt petita a prop de Rio on hi havia antigament una duana. El seu atractiu és el seu palauet on es va celebrar un ball que va resultar ser la última gran festa de l'Imperi brasiler abans de la proclamació de la República, en novembre de 1889.

Quan a l'altra illa, es tracta de Paquetá, a 17km de Rio de Janeiro, i que té la consideració de barri. Es la segona illa més gran de la bahia, després de l'Ilha do Governador, quant a extensió (té un perímetre de 8km) i població (7000 habitants). Les seves atraccions són els seus paissatges i tranquilitat, on es pot caminar tranquilament pels seus carrers, on està prohibit el tràfic de cotxes.


Niteroi

Enfront de Rio de Janeiro, i també a la vora de la Bahia de Guanabara, trobem Niteroi, connectada pel Pont Rio-Niteroi, una espectacular estructura que s'exten al llarg de 14km. També es pot arribar des de Rio pels vaixells que surten de la Praça XV. Abans de la construcció del pont, s'havia de donar un tomb per les serres de Rio si es volia arribar en vehicle. El símbol de la ciutat és el Museu d'Art Contemporani, construït sobre un promontori al costat de la bahia en forma d'un platet volador, obra de l'arquitecte Oscar Niemeyer.

Niteroi també disposa de vàries fortaleses colonials, entre les quals destaca la Fortaleza de Santa Cruz de Barra, que va constituir la principal estructura defensiva de la bahia de Guanabara, i que té els seus origens en l'any 1555.


Armação de Búzios (a 180km de Rio de Janeiro)

En la dècada del 1960, Búzios es va convertir en un dels destins turístics més importants del pais, frequentat per l'alta societat brasilera i la visita de l'actriu francesa Brigitte Bardot, amb els seus paisatges i platges com a màxim atractiu. En l'actualitat, continua sent visitat per una gran quantitat de turistes i hi ha arrelada una forta colònia argentina.


Penedo (a 170km de Rio de Janeiro)

Atípic, i que remet a una petita ciutat nòrdica amb cases de fusta, trobem Penedo, en la Sierra de la Mantiqueira, una colònia d'arrels finlandeses, on es pot passar un parell o tres de dies entre montanyes i natura. Diverses cachoeiras (cascades) s'amaguen als voltants de la ciutat, i la gran atracció del centre urbà és el parc temàtic de la Casa do Papa Noel, en el Shopping Pequena Finlândia. La xocolata és el producte estrella del lloc.


Petrópolis (a 66km de Rio de Janeiro)

En la zona anomenada regiao serrana, es troba la ciutat de Petrópolis, la ciutat imperial. Els seus origens es remunten quan l'emperador Dom Pedro I passà una nit en una hisenda de la zona, i entusiasmat amb el clima molt més amè que Rio de Janeiro, va decidir construir un palau d'estiu, però no va poder-se materialitzar degut a l'abdicació del mateix anys després. Anys després, el seu fill, Dom Pedro II decideix fer realitat el palau, i acompanyat d'un decret de l'any 1843, es funda la ciutat.

Evidentment, el seu gran atractiu és el Palau Imperial, una construcció neoclàssica senzilla de colors blanc i rosa. També destaquen la Catedral de São Pedro de Alcântara - on hi ha les tombes de l'emperador Pedro II, l'emperadriu Teresa Cristina, la seva filla, la princesa Isabel i el seu marit -, el Palacio de Cristal, de ferro i vidre, i la casa-museu de Santos Dumont, un xalet de tipus alpi-francés que el dissenyà el mateix Alberto Santos Dumont, un dels pioners mundials de l'aviació.

Hi ha autocars diaris, que surten des de la terminal central d'autocars (Rodoviario) de Rio de Janeiro, i si és té algun dia lliure, es pot anar-hi i disfrutar una mica del paisatge que ofereix l'interior de l'estat de Rio.


Paraty (a 260km de Rio de Janeiro)

Als peus de la Serra do Mar, es troba Paraty, un magnífic exponent de la història colonial brasilenya declarada Patrimoni Històric Nacional. La ciutat atrau als turistes pel seu ric patrimoni cultural i natural, en un entorn natural amb bahies, illes i una gran quantitat de platjes, i amb un barri històric construït durant els segles XVIII-XIX, que conserva la seva arquitectura colonial, amb carrers empedrats, i disposats en forma de quadrícula, i diverses esglésies d'aquest període.

A 25km de Paraty, es troba el petit poble de Trindade, entre la frontera dels estats de Rio de Janeiro i Sao Paulo. Es tracta d'una villa de pescadors que destaca pel seu encant natural. En la època colonial, era el port usat pels pirates per atacar les naus de Paraty. Està plena de platges salvatges, molt freqüentades pels amants del surf.


Natal

En l'estat de Rio Grande do Norte, i més concretament en el punt més oriental del continent americà, i per tant el més proper a l'Àfrica, trobem Natal, coneguda com la ciutat del sol, ja que l'astre rei fa presència més de 300 dies a l'any. En els últims anys, ha crescut moltíssim com a destí turístic, que ofereix moltes excursions amb buggis pels seus litorals, i moltes platges on bronzejar-se i banyar-se, sent la més popular la platja de Ponta Negra, amb la icona de la ciutat: el Morro do Careca, una duna d'arena blanca de gran pendent de més de 120m, envoltada per una espesa vegetació.

El litoral nord de Natal ens permet descobrir meravelles com les platges de Genipabu, de Jacumá, el llac de Pitangui, creuar el riu Ceará Mirim en balses, les dunes daurades on es van rodar escenes de Star Wars II L'atac dels clons...

Pel litoral sud, igual d'espectacular, ens permet apropar a meravelles com la platja de Pirangi do Norte, on es troba el cajueiro més gran del món, amb una copa de més de 8500m2, platges llarguíssimes i desèrtiques, i finalment Pipa, l'altre gran destí turístic de la zona.

Del centre urbà de Natal, l'únic monument històric a destacar és la Fortalesa dels Reis Mags, construïda pels portuguesos el 1598, i que va donar llum, un any després a la fundació de la ciutat.


Fortaleza

Al nordest de Brasil, tenim la capital de l'estat de Ceará, Fortaleza. És una de les ciutats més grans del pais, amb més de 2.300.000 habitants i un altre important centre turístic que ofereix platges i excursions per tot el litoral cearenc, el seu gran atractiu, i contrasta amb els gratacels que et trobes en la ciutat.

A 160km, a l'est de Fortaleza, es troba Canoa Quebrada, un petit paradís amb sol pràcticament tot l'any amb una mar tranquila i transparent, alcantilats de pedra vermells i dunes diverses, que es va convertir en un important destí turístic popularitzada pels moviments hippies durant la dècada del 1970.


I a 85km, tenim Morro Blanco coneguda per les seves dunes i falésias (alcantilats de tall vertical) de diferentes tonalitats de colors naturals, que és la matèria que utilitzen per a fabricar els seus populars records artesanals, que dipositen en contenidors de vidre.


Relació d'entrades

Rio de Janeiro: El Corcovado | El Pão de Açúcar | Copacabana i Ipanema | Grumarí i la Floresta de Tijuca | Barris tradicionals | Edificis històrics | Maracaná, el Jardí Botànic i Lagoa | L'Ilha Fiscal | L'Illa de Paquetá | Últimes dades

Estat de Rio de Janeiro: Niteroi | Búzios | Penedo | Petrópolis | Paraty | Trindade

Natal: La ciutat del sol | El litoral nord | El litoral sud | La Fortalesa dels Reis Mags

Fortaleza: La ciutat | Excursions

El Palau de Can Mercader

Al bell mig del parc de Can Mercader, a Cornellà de Llobregat, trobem el palau homònim, que fou construït entre 1865 i 1870, per l'arquitecte Josep Domínguez Valls, per encàrrec del comte Joaquim de Mercader. Es tracta d'un gran edifici amb aire d'antic castell i envoltat de jardins, l'aspecte senyorívol del qual ens remet a l'arquitectura romantica vuitcentista que tant agradava a la burgesia de final del segle XIX, i que té el seu origen en les restauracions historicistes propugnades per l'arquitecte francès Viollet le Duc.


El palau és de planta rectangular i simètrica. Als angles exteriors s'aixequen quatre torres poligonals, coronades amb merlets iguals que les façanes. Una doble escala amb balaustrada uneix la façana davantera amb l'entrada posterior.


Consta de dues plantes principals i una tercera per al servei, distribuïdes a l'entorn d'un pati interior. Les sales de les plantes, d'un seguit d'estils diferents, disposen de decoració, mobles i obres d'art de gran riquesa.


A la planta baixa hi ha el vestíbul, per on entraven antigament els carruatges, i els accessos a la planta principal; les estances destinades en el seu origen a sales d'estar i d'exhibició de les col·leccions de zoologia i d'objectes artístics de la família; la sala del billar; les cavallerisses i altres de pendencies de servei.


La planta noble l'ocupaven els propietaris amb espais d'ús cotidià, privats i d'altres amb una clara voluntat representativa. Aquí es troben les dependencies familiars, que s'articulen a partir del pati central i del passadís que l'envolta, des del qual s'accedeix als salons de la casa, decorats en estils diferents (sala Lluís XIV, Lluís XV, Lluís XVI, Saló Isabelí, Sala arab). Les habitacions privades estaven als braços curts del rectangle i a les torres. El segon pis estava ocupat en part per les habitacions del servei, la cuina i el rebost i, en part, per les golfes i un terrat.


Després de la mort de Joaquim de Mercader l'any 1904, la propietat va passar a mans del seu fill Arnau, casat amb la italiana Lina Pozzali. Del seu temps són, probablement, les pintures murals que van amagar els estucs originals, planxats al foc, del pati central i de l'escala noble, i les que decoren els sostres i parets d'algunes sales de la planta baixa.

Planta noble del Palau Mercader

Prèvia inscripció, cada diumenge a les 12h, la planta noble del Museu Palau Mercader, a Cornellà de Llobregat, està oberta, de forma gratuïta, a la gent que vol descobrir tant la història de la finca com la vida d'una família aristocràtica de finals del segle XIX. La planta noble l'ocupaven els propietaris amb espais d'ús cotidià, privats i d'altres amb una clara voluntat representativa.

L'escala noble



La primera habitació que es veu és la Sala dels retrats, amb alguns personatges rellevants de la història famíliar, com el matrimoni format per Arnau de Mercader i Paulina Pozzali.



A continuació ve el Saló principal, d'estil barroc, que recorda a les sales miralls dels palaus europeus.



A les parets pengen dos tapissos flamencs de finals del segle XVI, principi del XVII que mostren les dues cares d'un enfrontament bèl·lic: la celebració de la victòria i la fugida després de la derrota.


La següent sala és la Sala Àrab, anomenada així evidentment per la seva decoració, s'utilitzava en tot tipus d'acte social i que feia les funcions de sala de ball. La sala contava amb un espai annex que servia de zona de descans amb un conjunt isabeli de cadires, sofas, consoles i un tapís francès del segle XVII.



I arribem a una de les torres de la cantonada, la sala Lluis XV...




A través d'una porta petita disimulada en la paret trobem el bany on es pot veure una dutxa amb una màmpara de vidre i una pica de granit artificial, tot un luxe en aquella època.




Seguidament, passem a un dels dormitoris, conegut com el saló rosa i que era la cambra destinada als convidats.



Sembla que hi havia un altra habitació en la torre sudoest a l'actual saló isabelí decorat amb un conjunt de cadiratge i un gran quadre d'un militar, un ajudant del qual era família del Mercader.


El saló de pas (fosc, amb quadres i enteixinat) es troba decorat amb un cojunt de pintures murals atribuïdes a Pere Pau Muntanya, pintor de la segona meitat del segle XVIII i alguns mobles del segle XVI i XVII. Els fals enteixinat del sostre recupera el motiu decoratiu del pinyonet que decora l'arquilla catalana del segle XVI.



Enteixinat del sostre


La decoració de la cambra següent evoca el neoclassicisme de l'estil Lluis XVI i es conegut com el Saló dels Aústries. Aquest espai conserva l'únic quadre original de l'arxiduc Carles d'Austria a Espanya, i amb el del Belverede de Viena, els únics d'Europa. Al costat, hi ha un altre amb la seva esposa, Elisabet Cristina de Brunswick, i que han estat atribuïts al pintor napolità Andrea Vaccaro.


Són unes pintures al oli sobre tela, emmarcada amb marc daurat amb relleus decoratius, que Joaquim de Mercader va trobar l'any 1868, en unes obres de restauració de la capella de Sant Pere del castell de Bell·lloc. Es creu que va ser un regal personal que l'arxiduc Carles va fer a Ramon de Bell·lloc i Masip (1664-1716), fervent partidari de l'aspiració de l'arxiduc a la corona espanyola. També, en prova d’agraïment i consideració, l’arxiduc va concedir a Ramon de Bell·lloc el títol de comte de Bell·lloc, tot erigint el terme del seu castell en comtat.


L'arxiduc es representa de mig cos amb perruca i mirant frontalment mentre la resta del cos es troba girat cap a l’esquerra. El seu braç dret s’estén tapant la major part del cos, sostenint un bastó de comandament situat a l’angle inferior dret de la composició, al costat de la corona reial sobre un coixí. Va vestit gipó noble vermell i al damunt el cos de l’armadura. Una tela vermella i un marró acaben d’omplir la composició. Al marge del seu valor artístic i històric, l’originalitat d’aquests quadres rau en que són un dels pocs retrats que es conserven a l’estat espanyol de l’arxiduc i la seva muller i, juntament amb al del Belvedere de Viena, els únics d’Europa. Degut a aquesta originalitat aquests retrats han estat exposats diverses vegades i reproduïts en diferents catàlegs.

El Saló dels pianos era un espai principalment femení. Els dos instruments mecànics permetien reproduir la música dels rodets de pianola sense necessitat de saber tocar el piano.


Arribem al menjador on trobem jocs de vaixella i cristalleria marcats amb les inicials i escut de la família. A les parets es poden veure obres de pintors catalans del segle XIX com el conjunt de les quatre estacions de Francesc Masriera.


D'aquí pasem a la galeria per la qual es pot anar accedint a cadascuna de les sales anteriors, on hi ha les antigues vitrines del museu particular que Joaquim de Mercader havia heretat del seu pare i que ell va ampliar, inventariar i exposar primer a la seva residència del Passeig de Gràcia i després aquí a Cornellà, formant el que es va arribar a conéixer com el Museu del Comte de Bell·lloc.


En destaquen les col·leccions de quadres, ceràmiques, armes i altres objectes d'arts traslladats al palau de Cornellà a les darreries del segle XIX. Entre les pintures destaquen les de Francesc Masriera i Josep Cusachs, a més del retrat de l'Arxiduc Carles d'Àustria, obra d'Andreu Vaccaro. La col·lecció pictòrica arrenca al segle XVII.


L'interès de la col·lecció d'armes, a més de la seva diversitat cronològica, rau en el fet d'haver estat utilitzades per les diverses generacions dels Mercader i els Bell-lloc. També cal destacar la col·lecció de ceràmiques, amb peces italianes dels segles XV i XVI.




Per últim, abans de tornar a baixar per les escales es passa per la capella neogòtica, que està tota fosca, i de la qual pràcticament no es veu res.


Anar a: El Parc de Can Mercader