Pàgines

Nucli històric de Rupit

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això,un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català.

Amb aquestes paraules, així defineix el municipi de Rupit, el gran Josep Maria de Sagarra, poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.  En el cor del Collsacabra -un extens altiplà alçat sobre cingles de centenars de metres d'alçada i amb boscos de faig, roure, alzina, bedolls, avets, etc.- s'erigeix Rupit a 845 metres d'altitud, un poblet construit sota el penyal on s'aixecava el Castell de Rupit d'origen mil·lenari, i que ha conservat el seu passat medieval, de tal forma que passejar pels seus carrers és endinsar-se fins a la Catalunya dels segles XVI-XVII amb els seus carrers empedrats i cases rústiques. És per això que hi ha reproduccions idèntiques de carrers i cases de Rupit al centre turístic del Poble Espanyol de Barcelona. Amb Pruit, una extensa àrea agrícola amb típiques masies rurals disseminades de segles d’existència, formen el municipi de Rupit i Pruit, des de l'any 1977.

El castell de Rupit, que domina tota la vila, va substituir al castell de Fàbregues (documentat el 963). Apareix per primera vegada documentat el 1040 en el testament del bisbe-vescomte Eribau de la casa d'Osona-Cardona. La casa principal dels Cardona va conservar el castell fins l'any 1276 que passà a Bernat Amat, fill segon de Ramon Folc V, i d'ells als comtes de Pallars. L'any 1369 es va vendre a Gilabert de Cruïlles, família a la que va pertànyer fins a la seva destrucció, que no se sap quan va ser. Al voltant del castell i al seu recer es van anar construïnt les primeres cases (actualment és impossible l'accés al castell per les cases que envolta el penyal). Pel que sembla, la roca -que en llatí és 'rupes'- on s'assenta el castell, és l'origen del nom del poble.

Un dels grans atractius del poble és el seu pont penjat, que va ser construït l'any 1945 de la mà dels ferrers, Francesc i Pere Rovira, el paleta Santi Villa i Joaquim Marsal de la fonda amb l'objectiu de salvar la riera que tot formant un congost encercla Rupit, i que passa molt profunda i crear un pas directe a la població.


La riera de Rupit desemboca al pantà de Susqueda i hi ha una abundància de fonts i molins. El pont va ser reconstruït el 1994 i conserva la mateixa estructura original.

Els molins de la riera són presents des del segle X. Un d'aquests va ser el molí fariner d'en Marandes del segle XVII i que va estar actiu fins el 1962, i va passar de fer farina a moldre pel bestiar. Altres molins no tingueren tanta continuïtat, i alguns acabaren destrossats per les riades de 1940. Eren molins per moldre blat, blat de moro, farinetes..

Al nucli antic hi ha vells casals de pedra dels segles XVI al XVIII, molts dels quals amb data i el nom dels fundadors, amb bonics portals i entrades, finestres treballades, balconades de fusta i escuts. Durant aquesta època Rupit era, segurament, la població més important de la zona amb un gran nombre d'artesans i comerciants i mostra d'això ho tenim a les nombrosses llindes de les cases que hi ha que a més testimonien molts dels oficis que s'hi desenvolupaven. Algunes d'aquestes cases són la Ferreria o Ca l'Apotecari.


L'origen de la Ferreria (C/ Barbacana, 8) data del 1711 quan un fadristern (fills que no eren hereus) de la masia Rovira de Pruit s'establí de ferrer aquí, activitat artesana que va ser continuada fins fa pocs anys. La singularitat arquitectònica del seu portal dovellat ha fet que estigui reproduïda en el Poble Espanyol de Barcelona.



Rupit també disposava d'un apotecari, el farmacèutic de l'època, i en la llinda de la seva casa Ca l'Apotecari (actualment Cal Mestre, C/ Manyà, 1) es pot veure la inscripció: IESUS MARIA, ALTISSIMUS CREAVIT DE TERRA MEDICAMENTA, ET VIR PRUDENS NON ABHORREBIT ILLA. STEPHANUSBEGUERIE 1688 que vol dir Déu de la terra, va crear els medicaments, i l'home prudent no els avorrirà - Esteve Beguerie 1688.

El carrer més pintoresc del poble és el carrer del Fossar, on les cases són dels segles XVI-XVII i mostren una arquitectura característica. El seu nom prové de que antigament havia confrontat amb l'antic fossar o cementiri. És un carrer cantellut, costerut i esgraonat, de pedra calcària, amb una creu de terme en el seu inici.


Algunes de les cases d’aquest carrer tenen algun detall representats al Poble Espanyol com l'entrada i porxo de Can Banús (número 23), la finestra, balconera i barana de Can Betes (número 11) o la doble finestra a l'antlge de la casa de Can Lo (número 2).


Al capdamunt del carrer es troba la Plaça dels Cavallers, amb raconades i notables casals adossats al penyal del castell. En temps remots era lloc de reunió i de tertúlia de gent distingida.




A la part baixa el poble continua pel carrer de l'Església, que forma la plaça principal i una segona placeta amb la casa de la notaria o del Soler.

L'església de Sant Miquel és un edifici barroc amb elements neoclàssics en forma de creu llatina, amb capelles laterals i el creuer acabat amb el cimbori. Té origen al segle XII i fou dedicada a Sant Miquel Arcàngel. Amb l'augment de població durant els segles XVI-XVII es va construir l'actual església i posteriorment el campanar entre 1786 i 1869.El retaule major barroc que presideix l’església, obra dels germans Costa el 1633, fou venerat a Olot fins el 1832, i per això és dedicat a sant Esteve, patró d’aquesta ciutat. Fou filial de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues -a les afores del poble- fins el 1878, any en què s’invertiren els termes.




Just després de l’església entrem a la plaça major on està ubicat l’ajuntament i on trobem un altre detall representat al Poble Espanyol, la finestra gòtica de Can Sallent (Plaça Major, 3). La Notaria Soler va ser regentada durant quasi 500 anys per la família Soler. La primera notícia que trobem d’aquesta notaria data de l’any 1356. Podem veure-hi el portal principal, dovellat, coronat d’un escut barroc amb un sol com a símbol de la casa i la data 1608.

Molt a prop, sobre un turó rocós visible des del poble i mig envoltada per la riera que passa entremig del profund esvoranc obert a la roca i que la separa de Rupit,es troba l'església de Santa Magdalena del segle XVII. El seu interior recorda les capelles romàniques amb un petit altar de pedra en l'absis frontal. A la part de ponent hi té adossada una petita capella en forma d'absis amb una tomba oberta en la roca, al seu centre. L'any 1973 va ser restaurada, i els seus voltants foren convertits en parc públic.

L'encant de Rupit no es queda aquí. Des de la vila, es pot arribar a altres llocs i fer excursions vàries com anar a l'església de Sant Joan de Fàbregues -que va ser la parròquia principal de Rupit en el seu moment- o el Salt del Sallent amb una caiguda vertical de 100 metres. El camí clàssic es caminar pel corriol que segueix la riera i que desemboca a una cinglera on es pot contemplar des d'un mirador les vistes del salt i de l'Agullola, un dels penyals més característics del Collsacabra. Durant el trajecte es pot veure altres saltants com el del Molí Rodó, el de la Pomareda i el de Sabaters. El recorregut segueix la cinglera dreta cap a Sant Joan de Fàbregues i es pot tornar per l'altre cantó de la riera o enllaçar amb l'itinerari de les Tombes del Bassis.

Ruta modernista per Sant Feliu de Codines

Per Sant Feliu de Codines havíem passat diversos cops -la carretera C-59 travessa el poble i uneix el Vallès Oriental amb el Moianès-, per anar a Riells del Fai, al monestir de Sant Miquel del Fai o al Castell de la Popa, però mai ens havíem parat. El fet es que vam trobar en la web de l'ajuntament la promoció d'una petita ruta modernista, amb el seu corresponent tríptic, motiu suficient per arribar-nos un matí.

Sant Feliu de Codines
Encarat en la seva major part cap a migdia, Sant Feliu de Codines és un municipi de gairebé 6.000 habitants que gaudeix d'un clima molt sec. Situat als darrers contraforts dels cingles vers les terres més planes de la conca del Tenes, la riera de Caldes i ja més cap avall el Besòs. A l'estiu, la marinada fa moderar la calor i a l'hivern, els Cingles de Bertí, esmorteixen el vent del nord i suavitzen el fred. Històricament ha estat lloc de pas, de Barcelona cap a Vic i al Pirineu. El seu terme municipal ofereix diverses possibilitats dins del seu entorn natural com el Parc Usart, Sant Miquel Xic i el Pla d'en Pregona, des d'on es pot albirar tot el Vallès Oriental. També es pot visitar el Cim d'àligues, un centre únic en el seu gènere en l'estudi, mostra, cria i vol de les aus rapinyaires.

Can Trinxet Sant Feliu de Codines
Sis edificis formen part de la ruta modernista i el primer es troba a les afores del poble, a uns 2,5km seguint la C-59 cap a Moià. Un desviament a mà esquerra indica el restaurant La Baronia -obert per a bodes i events diversos- que ocupa Can Trinxet (Arquitecte: Joan Rubió i Bellver | Anys: 1920-24). Francesc Trinxet va comprar l'antiga masia de Can Bosch l'any 1920 i va fer aixecar enmig del bosc aquesta edificiació aïllada de tipologia ciutat jardí, obra que va encarregar a Joan Rubió, deixeble d'Antoni Gaudí, i on es pot veure alguna influència del Parc Güell, un altre projecte de ciutat jardí.

Can Trinxet Sant Feliu de Codines

El conjunt és de planta i volumetria complexa, i façanes asimètriques de pedra amb jardins de composició romàntica. Els seus interiors es van omplir de mobles i artesanies a l'estil de l'època i la part baixa, que correspon a la masia original, es destinà a habitatges, estables i cavallerisses.

Can Trinxet Sant Feliu de Codines
L'element principal és un vestíbul central, envoltat d'espais col·locats de forma aleatoria. Rubió utilitza procediments constructius de la pedra en sec, així com blocs de pedra simplement desbastada. En la construcció d'elements de pedra desbastada, Rubió es centra en els murs, el desglossament dels arcs, i els acabats, més que en la forma de construir voltes. Els espais interiors són de dimensions i proporcions canviants. L'existència de diferents accesos, i l'esgraonament d'espais grans i petits, són altres característiques. La solució del conjunt és feta amb l'ajuda dels paletes, i desenvolupant les idees a peu d'obra sense un projecte prèviament definit. Així van anar sorgint dependències al voltant del vestíbul principal, que no figuraven al projecte. Els coronaments dels murs amb crestes punxagudes i irregulars, els arcs rebaixats de les llindes de les portes i finestres, i els murs de pedra són construits amb les tècniques pròpies de la fàbrica de maó. El menjador és de planta quadrada, de doble alçada, i cobert amb un embigat en forma de retícula.

Can Trinxet Sant Feliu de Codines
Durant la guerra civil espanyola, la casa va ser habilitada com a hospital militar primer i més tard com a presó. Acabada la guerra, la família Trinxet va recuperar la casa, retornant a la seva antiga esplendor, reconstruint des dels teginats del sostre que havien quedat completament danyats fins als sòls. Novament es va omplir la casa amb mobles antics i obres d’art d’exquisit gust: antigues talles romàniques i barroques i pintures de diferents èpoques que encara avui adornen els salons i menjadors de la Baronia.

Tornem al poble per a veure la resta d'edificis de la ruta i concretament l'altra edificació del terme municipal atribuït a Joan Rubió. Es tracta de Can Puigdomènech (Avinguda de Catalunya, 10 | Arquitecte: Joan Rubió i Bellver),  una obra inusual de l'arquitecte reusenc en el conjunt de la seva obra, al ser una casa entre mitgeres.

Can Puigdomènech Sant Feliu de Codines
Encarregada per Joan Puigdomènech Mandi, està format per soterrani, planta baixa i pis, la totalitat de la façana es presenta estucada blanca (molt freqüent en l'obra de Rubió), jugant amb el verd dels porticons, i de la ceràmica vidriada. Aquesta ceràmica, és poc abundant, però col·locada de forma precisa, per trencar la monotonia del parament. Tot i la inexistència d'elements sortints, com ara balcons, Rubió juga amb l'impacte visual d'un element pla i sense joc amb les ombres. Aquí es pot veure la simplicitat dels escassos elements com llindes i medallons, explotats al màxim, per donar contrast amb la blancor del fons.

L'edifici es presenta amb quatre cossos visibles des de l'exterior, tots ells tancats amb voltes de maó de pla. Deixant de banda el cos de l'escala, que destaca perquè sobresurt més que els altres, es veu la simetria dels altres tres. També podem trobar dos esgrafiats, aparentment col·locats, per omplir l'esbelt cos de l'escala. També és destacable la presència de la forja a les baranes de les finestres, element quasi indispensable en tot edifici modernista.

El següent edifici és Can Xifreda (Passatge Marina, 7-9 | Arquitecte desconegut), una finca modernista amb obertures d'estil àrab d'arc de ferradura i rematada amb una torre d'inspiració medievalista, però amb una clara motlluració modernista. Destaca la dificultat de posada en obra del projecte, desafiant la topografia del terreny. Sembla com si l'arquitecte volgués projectar un edifici robust i inaccessible a simple vista.

Can Xifreda Sant Feliu de Codines

La peça més important és el mur de contenció que tanca la finca. A les finestres d'aquest mur s'hi troben les reixes d'acer forjat. El mur és fet amb el sistema similar al del tancament de la casa Trinxet. Destaca la xemeneia de fàbrica, de diferents conductes visibles des de l'exterior. Aquest domini de la fàbrica, jugant amb les formes i volums, és clarament modernista. També és rellevant la gran facilitat per unir la pedra amb els maons ceràmics.

Un gran estudi dels materials per part dels arquitectes de l'època, fa possible l'alta explotació de tots els elements utilitzats en obra. Destaca l'ús de la fàbrica de maó a les cantonades de la torre, per trabar el conjunt. És important el diferent rang que s'usa en els elements fets amb maó. Així, la xemeneia neix amb la idea de ser d'obra vista, i la fàbrica de maó restant, tot i que malmès, té un arrebossat. Aquest arrebossat dóna més importància a un element com és la xemeneia, projectat per trencar amb la resta del parament.

Actualment allotja el Museu de can Xifreda, que consta d'una exposició permanent d'arqueologia, paleontologia, minerologia i historia local, aixi com una exposició d’estris de ramaderia, ceramiques i fòssils. Aquest petit museu va néixer gràcies a l’impuls del Sr. Martí Garriga i aplega des del 1988 la col·lecció de troballes fetes pel Grup Talp al llarg dels anys 50, 60 i 70, que van esdevenir patrimoni municipal l'any 1970. Una de les peces gaudinianes més desconeguda però la més universal del patrimoni santfeliuenc és la senyera de l’Orfeó Feliuà que va dissenyar Antoni Gaudí. L’afecció musical dels santfeliuencs de primers del segle XX va portar al conegut arquitecte a dissenyar la senyera de l’orfeó de la població. Aquesta peça és l'únic estendard de Gaudí que es conserva en la seva totalitat (el museu és obert al públic el primer diumenge de cada mes d'11 a 14h).

Filatures Roca Umbert (Sant Feliu de Codines)
I ja que parlem d'Antoni Gaudí, en el tríptic de la ruta s'indica que hi ha indicis que fan pensar que seu va ser el projecte del proper edifici que hem de veure, però per les raons que siguin, ell no el va dirigir. Es tracta de Filatures Roca Umbert (C/ Fontenta | Arquitecte desconegut), un gran edifici industrial inaugurat pels Jocs Florals de 1899 que va ser una de les primeres obres modernistes del poble. L'origen de la fàbrica es remunta a l'any 1871 quan Josep Umbert i Ventura va posar en marxa una fàbrica tèxtil que només cinc anys més tard va ampliar amb l'adquisició d'uns terrenys a Granollers. Un segle més tard, el 1971, les naus de Sant Feliu de Codines van tancar, acollint-se els seus propietaris a un pla de reestructuració tèxtil.

Filatures Roca Umbert (Sant Feliu de Codines)
La façana no té elements molt vistosos, però és la seva grandesa i regularitat de formes aconseguides amb el maó, el que dóna importància a l'edifici. L'estructura és de maó i acer post-tensat. També hi trobem agulles de pedra sense desbastar. Des de l'exterior es poden diferenciar tres nivells. El primer presenta algunes obertures amb un acabat neogòtic. La façana té grans obertures entre els pilars de fàbrica de maó. L'element més representatiu són les arcades de mig punt de volta de maó de pla, que tanquen les obertures. N'hi ha 26 en el parament lateral més llarg. Fet inicialment amb obra vista, la façana fou posteriorment arrebossada el 1940, però actualment, torna a estar sense la capa d'arrebossat que impedia veure la fàbrica de maó.

Can Pujol (Sant Feliu de Codines)


Continuem la ruta per Can Pujol (C/ Tomàs Vila, 32 | Arquitecte: desconegut), una casa senyorial d'estil eclèctic, amb barreja d'elements de diferents estils arquitectònics. Destaca a primera vista el frontó de la teulada, treballant amb l'estil de la volta de maó, i revestit d'un esgrafiat d'estil típic modernista on es representen diferents tipus de vegetació.

Can Pujol (Sant Feliu de Codines)
La unió dels diferents estils arquitectònics dóna molta riquesa a la façana. En el segon pis tornem a trobar un esgrafiat, però aquest és menys vistós. A mida que anem baixant, la decoració es fa més reduïda. També trobem l'art de treballar l'acer en les baranes dels balcons. La façana té una plena simetria en planta baixa, segon pis i frontó, però no en el primer pis. Destaquen les columnes esbeltes de pedra, en el centre d'algunes obertures. Igual d'important que la façana principal, és la lateral orientada al jardí.

Sant Feliu de Codines
Per últim, tenim dues cases independents, però fetes alhora i amb el mateix sistema constructiu. Es tracta de l'anomenada Casa de veïns (C/ de Vic, 12-14 | Arquitecte: desconegut). Són gairebé idèntiques. Inicialment al veure la façana ens ve al cap l'estil neogòtic, per la forma que adopten els arcs de les finestres i balcons. Hi ha molts edificis clarament modernistes que adopten solucions del neogòtic o d'altres períodes. És el fet de la solució mitjançant l'ús d'una tècnica i uns materials que defineixen l'arquitectura Modernista.

Sant Feliu de Codines

Podem observar la forma que agafen els maons alhora de fer les típiques voltes de maó de pla. Destaca la cornisa on sobresurten les bigues de fusta, així com l'aplacat inferior de rajoles ceràmiques vidriades.

Sant Feliu de Codines
La teulada té en les teules, també vidriades i de color verd, un toc autènticament modernista. En la façana es pot observar que el recobriment en forma d'estuc s'ha desprès en la major part d'ella. Això impedeix poder veure la façana tal com l'arquitecte l'havia pensada. La diferència entre les dues façanes sembla feta per evitar la concepció de cases simplement repetides. El fet de cuidar tant la part de la teulada (teules i voladiu), fa pensar que l'estuc original havia de ser important.

Ruta modernista Sant Feliu de Codines
Ruta modernista de Sant Feliu de Codines

Bibliografia i més informació en el tríptic de la ruta modernista (Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols)

Els Pavellons Güell

Pavellons Güell
Els Pavellons Güell van ser el primer encàrrec que Eusebi Güell i Bacigalupi va fer a Antoni Gaudí, la relació professional i d'amistat dels quals duraria tres dècades i mitja, fins a la mort de l'industrial el 1918. L'entrada als pavellons, antic accés a la finca Güell, amaga en el gran drac forjat en ferro un secret poètic i simbòlic: la història del Jardi de les Hespèrides, amb Ladó, el drac vigilant. Tres personatges de pes -el poeta Jacint Verdaguer, el prohom Eusebi Güell i l'arquitecte Antoni Gaudí- es van posar d'acord per homenatjar Antoni López i López, marquès de Comillas i sogre d'Eusebi Güell, que havia mort l'any 1883, i li van dedicar la gran portalada, que avui es considera, juntament amb la porta del col·legi de les Teresianes, la millor obra de forja del modernisme català.

Porteria dels Pavellons Güell
Porteria dels Pavellons Güell

Finca Güell
L'enorme finca que la família Güell posseïa a la zona està actualment ocupada pel Palau Reial i els seus jardins, edificis universitaris i la mateixa avinguda Diagonal. Joan Güell i Ferrer comprà l'any 1859 l'antiga heretat de Can Custó al llavors terme municipal de Les Corts. En la mateixa línia que moltes famílies benestants de Barcelona, va adaptar una masia rural als usos de l'estiueig barceloní, tot mantenint el conreu de la terra (d'aquest origen del que seria la finca Güell es troba rastre al Palau de Pedralbes, al cos central del qual encara és visible l'antiga estructura de Can Custó). Eusebi Güell, fill de Joan Güell, va engrandir la propietat amb l'adquisició de noves masies: Can Feliu, que s'ubicava al que avui és el cantó mar de l'avinguda Diagonal, prop de l'estació de metro Palau Reial; Can Baldiró, als jardins davanters de l'actual Facultat de Dret i Can Berra, darrere de la mateixa facultat, una mica més al nord, amagada sota una filera de pins que encara es conserven. El resultat de totes aquestes adquisicions donà una immensa finca.

Pavellons Güell
Quan Antoni Gaudí era un delineant al despatx de l'arquitecte Joan Martorell -autor del Palau de Soberano, a Comillas, i de l'església de Saleses, a Barcelona-, aquest va rebre d'Eusebi Güell l'encàrrec de la casa d'estiueig i d'una capella neogòtica a Pedralbes. A Gaudí li encarregaren el 1884 el disseny del mur i de les portes d'accés a la propietat, a més d'unes cavallerisses amb picador i una sèrie d'afegits a la casa d'estiueig. Algun d'aquests elements -un templet, un mirador, unes escales monumentals i un picador a l'aire lliure- així com la pròpia casa i capella es van enderrocar a partir de l'any 1919 amb la construcció del Palau Reial de Pedralbes, després que els hereus d'Eusebi Güell van cedir part de la finca a la corona.

Pavellons Güell

Pavellons Güell

Sortosament es conserven alguns treballs menors a l'antiga finca i els dos pavellons d'entrada, amb la gran porta del drac al mig: la casa dels porters -a l'esquerra del drac- i la cavallerissa, amb una rotonda-picador cobert -a la dreta-, on fins el 2009 hi havia la Càtedra Gaudí, amb la sala de lectura i el museu.

Pavellons Güell
Güell va situar l'accés principal de la finca al nord, a fi d'apropar-lo al camí que conduïa a la carretera de Barcelona a Sarrià, la ruta que seguia l'industrial des de casa seva a la Rambla. En la reixa de ferro, una obra monumental que va combinar totes les tècniques de treball del ferro, es va situar el drac -amb ales de ratpenat, cos amb escates, boca oberta i llengua sunuosa- encadenat a la porta del jardí on hi creixien tarongers i també olms, salzes i pollancres, els arbres en què els déus convertiren a les descuidades Hespèrides.

Pavellons Güell
Així doncs, la famosa porta del drac és una sinuosa barrera d'arquitectura, poesia i astrologia. Materialitza un càntic del poema L'Atlàntida, dedicat per Jacint Verdaguer a Antoni López l'any 1877 i pel qual va guanyar els Jocs Florals d'aquell any. L'episodi en què es basa és l'onzè treball d'Hèrcules, en el qual el mitològic heroi ha d'aconseguir les taronges d'or del jardí on Egle, Erítia i Hespera, les Hespèrides o filles d'Hesperis i Atles, conreen uns tarongers mitològics que donen fruits d'or. Per entrar al jardí, Hèrcules ha de reduïr primer i encadenar després el temible Ladó, cosa que aconsegueix. Un cop que aconsegueix els fruits, Hèrcules planta el cimeral del taronger en terres ibèriques on nasqué un nou jardí de les Hespèrides. Verdaguer va mediterranitzar el mite clàssic i enlloc del pomer, l'arbre del Jardí passà a ser el taronger mediterrani.

Pavellons Güell
El taronger dels fruits d'or està representat al capdamunt de la columna que suporta la porta, sobre una pedra artificial amb quatre cares amb tarongers en relleu que culminen en un altre taronger, aquest d'antimoni. A la figura de l'animal, decantada cap al nord, s'hi amaga el detall més críptic de tota aquesta simbologia quan durant uns dies del mes d'abril les constel·lacions de l'hemisferi nord descriuen una figura molt semblant al disseny gaudinià. La constel·lació del drac coincideix amb la forma de la bèstia, l'óssa menor coincideix amb la cua i la constel·lació d'Hèrcules amb la pota que antigament era articulada i pujava tot causant terror als vianants més menuts, quan s'obria la porta.

Jardins dels Pavellons Güell
Jardins dels Pavellons Güell

Pavellons Güell

Al costat de la porta del drac, es troba la porta dels vianants, més petita i amb reixa de ferro també molt gruixuda, sobre la qual una lira recorda la inspiració poètica de Verdaguer. Tot aquest tema poètic i mitològic va servir a l'arquitecte per unificar i donar contingut a aquestes construccions i a l'entorn. Curiosament, malgrat tot, la referència a la mitologia grega no conduí Gaudí a adoptar el classicisme com a estil predominant, siní que preferí l'art àrab, d'acord amb la moda eclèctica imperant llavors i en els seus primers treballs.

Pavellons Güell
Els dos pavellons barregen dues etapes de l'arquitecte: mentre que a l'exterior encara connecta amb els estils històrics -exòtics orientals i mudèjar- que han marcat la seva carrera fins a aquest punt, a l'interior ja assaja el llenguatge personal que el caracteritzarà, especialment en l'estructura d'arcs parabòlics de la cavallerissa, que està coberta per una segona estructura de voltes també parabòliques de maó de pla.

Pavellons Güell
Les dues estructures són de petites dimensions però de factura molt treballada, tant en l'estructura com en la decoració exterior, de maó vist combinat amb rajola esmaltada i rajoletes trossejades, conegudes com a trencadís. Aquí és on Gaudí utilitza per primera vegada el trencadís i ja no el deixa fins al final dels seus dies, en la decoració de les llanternes que coronen els dos edificis arrodonits, i en el recobriment de les voltes de les cobertes.

Pavellons Güell
El pavelló de les cavallerisses està format per dos cossos: d'una banda, una nau allargada -les pròpies cavallerisses- i, de l'altra, al fons una sala quadrada coberta amb una cúpula -el picador-, destinada a l'ensinistrament dels cavalls de tir i l'aprenentatge de les arts de la muntada. El paviment del picador és de totxo massís; una pedra rodona amb la G de Güell esculpida, marca el centre.

Pavellons Güell
Per a la coberta, Gaudí va triar una volta de revolució -que genera una cúpula semiesfèrica- coronada amb una llanterna, les finestres vidriades de la qual permet que el recinte tingui la il·luminació natural necessària per ensinistrar els cavalls. En dos angles de la sala, l'arquitecte va dissenyar sengles escales am graons triangulars, inspirades en l'arquitecte historicista francès Eugène Viollet-le-Duc.


Pavellons Güell
Porta del picador. Un arc parabòlic de totxo coronat amb una gelosia comunica el picador amb el jardí.

Pavellons Güell
Gaudí va concebre les cavallerisses de forma funcional, cobertes per una successió d'arcs parabòlics que sostenen voltes catalanes diposades de manera perpendicular. Als dos costats de cada volta, unes enginyoses obertures trapezoïdals serveixen per tal d'il·luminar la sala. Aquesta successió de finestres laterals li atorga un aire monàstic, similar als dels pasadissos del posterior convent-col·legi de les Teresianes que dugué a terme Gaudí.


Jardins dels Pavellons Güell
Jardins dels Pavellons Güell

Pavellons Güell
El mur de tot l'edifici està format per una base de maçoneria de pedra i una part superior de tàpia -un material barat de gran capacitat aïllant, creat a partir d'argila amassada i abocada dins d'encofrats-, està reforçat per filades de totxo i revestit amb una decoració de fals mosaic. Totes les portes del conjunt es formen mitjançant arcs parabòlics construïts a partir de totxo.


Pavellons Güell

Amb la cessió de la finca per a la construcció del Palau Reial de Pedralbes, els pavellons de Gaudí van quedar fora del recinte. L'any 1950, la Universitat de Barcelona adquiria un solar que anava des de l'Avinguda de la Diagonal fins al carrer de George Collins, i que incloïa els dos pavellons. A pocs metres de la porta del Drac, a la mateixa avinguda de Pedralbes, una mica més avall, hi ha una altra porta de ferro forjat, més petita i senzilla, amb una clau i un drac, que prové d'un taller de serraller i ha estat afegida posteriorment a la tanca, igual que el rètol que té al damunt amb la inscripció "Hortus Hesperidium".

Finca Güell



Entre les obres menors de Gaudí que encara existeixen a la finca Güell, es poden localitzar, amagades als jardins de Pedralbes, la font d'Hèrcules i l'umbracle, així com una magnífica portalada de maó, ja fora del recinte del palau, davant de la facultat de Farmàcia, i una altra davant de la de Geologia.

Font d'Hèrcules del Palau Reial
Durant molts anys, la font d'Hèrcules va restar amagada per la vegetació, fins que una neteja a fons del parc la va tornar a deixar a la vista el 1983, quan l'arquitecte Ignasi Serra Goday la va localitzar al mig d'un bosquet de bambús. Aleshores es va restaurar, de manera que tornés a rajar aigua de la boca del drac, i s'hi va posar un bust de marbre sobre la peanya d'on surt el drac que fa de broc. Aquest bust no és el que hi havia originalment, ja que en unes antigues fotografies de la font es veu un gran bust d'Hèrcules. D'altra banda, en una carta de mossèn Cinto Verdaguer al canonge Collell el 22 de novembre de 1884, en què li demana un nom llatí interessant per anomenar la font que Gaudí estava construint a la finca Güell, Verdaguer explica que la font estava encapçalada per un bust romà per recordar que, per allà, segons la llegenda, hi va passar santa Eulàlia camí de Barcelona.

Font d'Hèrcules del Palau Reial
La font està formada per un banc de pedra que voreja el frontal de la font, on hi ha una columna central coronada pel bust, i de la seva part baixa surt el drac de ferro forjat que fa de broc, que aboca l'aigua sobre una pica de pedra amb l'escut de Catalunya. Les quatre barres són els sobreeixidors de la font, i brollen permanentment, com quatre rius plens de vida.


L'Umbracle (Palau Reial)
L'Umbracle (Palau Reial)

Un conveni firmat el setembre del 2014 entre la Universitat i l'Ajuntament de Barcelona, permet la seva apertura diària i un projecte de restauració per a la recuperació integral de l'arquitectura original de Gaudí, fins a on sigui possible, i la regeneració del jardí mediterrani contigu a les portes. Els ingressos de la venda d'entrades (4€) estan destinats íntegrament a finançar les obres de restauració dels Pavellons Güell i les activitats que acullin. Abans de la firma del conveni, els pavellons només es podien visitar de forma concertada amb guia i en horari de cap de setmana.

Bibliografia i més informació en: Guia visual de l'obra completa d'Antoni Gaudí (Dos de Arte Ediciones) | Gaudí 2002. Capítol 4: Pavellons Güell (diari El Periódico)

(*) Element 90 de la Ruta del Modernisme