Olèdorla ocupa un enclavament estratègic ocupat per l'home des de la prehistòria fins a l'època medieval, en una situació inmillorable amb cingleres que envolten la muntanya i disponibilitat de recursos hidraúlics. Els primers pobladors estan datats dels inicis de l'edat del ferro (segles VIII-VI a.C.). Al voltant del segle I a.C. els romans establiren un campament militar per tal de controlar el territori, i especialment la via d'accés cap a Tarraco. 
Prop de mil anys, la zona va quedar deshabitada o ocupada temporalment per nuclis residuals de població, fins que sota els auspicis dels Comtes de Barcelona, el recinte fortificat va tornar a ser ocupat, amb la construcció d'una nova muralla, les esglésies de Sant Miquel (dins de la muralla) i de Santa Maria (fora muralla) i el castell.
El castell d'Olèrdola tingué un destacat paper en el control i defensa de la Marca i les lluites territorials entre cristians i musumans. Amb el desplaçament de la frontera cap al sud, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el gradual desplaçament de la població vers la plana. L’any 1963 la Diputació de Barcelona va adquirir la finca i anys després s'obrí el conjunt monumental d'Olèrdola al públic...
El primer que veiem és la muralla romana (segle I a.C.), que defensava l'únic punt de l'enclauament que no estava envoltat de cingleres. Feta amb blocs de pedra poligonals, presenta una única porta central i quatre torres disposades al llarg d'un tram de 145m adaptat al terreny. La muralla se sobreposa parcialment en el seu traçat a la muralla ibèrica precedent.Les entrades es compren en el Centre d'Interpretació, un edifici de nova planta, ubicada on hi havia una masia-rectoria que es va enderrocar l'any 1967.
Ens endinsem en el jaciment arqueològic, i veiem la cisterna romana (segle I a.C.), excavada íntegrament a la roca, i s'usava per emmgatzemar l'aigua de la pluja, que era recollida de la part superior de la muntanya i conduïda a través de dos canals fins a una petita bassa situada davant la cisterna que feia de filtre de les pedres i fang. Per les escales es baixava per netejar-la. La seva capacitat és de 350.000l.
La pedra de la muntanya és calcària recifal tova i fàcil de treballar. Es coneixen dues pedreres, una d'elles situada a l'interior. D'aquesta, van extraure la pedra per edificar la muralla i la talaia. Durant l'època medieval, també es continuà explotant, per aixecar l'església, la muralla medieval i el castell.
Seguim pujant cap amunt, on tenim l'element més distintiu de la muntanya: l'església de Sant Miquel. Sobre una primera necròpolis cristiana, s'aixecà un temple preromànic de tres naus, del qual només es conserva l'absidiola nord i l'arc de ferradura de la porta principal. Va ser consagrada l'any 935, sota l'advocació de Sant Miquel i de Sant Pere, i manada construir perl comte Sunyer de Barcelona.
A inicis del segle XI, s'erigí un edifici romànic d'una sola nau, i durant el segle posterior, es va construir un combori amb campanar de torre, i una nova porta a la façana de ponent. Amb la despoblació d'Olèrdola, l'església va continuar en ús, i va ser devastada durant la Guerra del Francès i la Guerra Civil.
Al costat, hi ha la necròpolis de Sant Miquel, amb tombes antropomorfes, característiques de l'alta edat mitjana. La tomba era excavada a la roca amb la forma del cos humà.
Tirem més amunt, cap al castell, i podem tenir una vista magnífica de l'església amb les montanyes de Montserrat al fons.
El castell medieval (segle XII), del qual queda molt poc, està adossada a la talaia romana. Era la residència dels castellans, administradors del lloc en nom del comte de Barcelona.
La talaia romana (segle I a.C.) es va aixecar amb la finalitat de controlar tant la plana del Penedès com la costa, amb els suport visual d’altres torres estratègicament situades. De planta rectangular, està feta amb grans blocs regulars de pedra.
Baixem, pel costat d'un carrer medieval (segles X-XII), on es pot observar les escales tallades a la roca i un desguàs central per a l'evacuació de les aïgues pluvials. A banda i banda, es trobaven les cases.
Tornem cap al parking, i un caminet, ens condueix al Pla dels Albats (segles X-XIII), on es va desenvolupar un nucli de problació al voltant de l'església de Santa Maria, fora del recinte murat. Les cases estaven excavades parcialment a la roca.
La Capella de Santa Maria (segles X - XII) es troba en runes. Es creu que la seva construcció va ser conjuntament o abans que l'església preromànica de Sant Miquel. Devia de tenir una sola nau dividida en dues estances comunicades per un gran arc del qual s'entreveu l'arrancada.
Entorn la capella, hi ha la necròpolis del Pla dels Albats, amb un munt de tombes antropomorfes del mateix tipus que hem vist al costat de l'església de Sant Miquel. Moltes d'elles pertanyen a neonats i infants molt petits. D'aquí, el nom d'albats que va donar origen al topònim de l'indret.** Els dibuixos són restitucions hipotètiques de com era l'entorn i els edificis. Els podeu trobar, amb més informació a la web del Museu d'Arqueologia de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.