Granada. El Sacromonte

Entrada anterior: El Partal (l'Alhambra)

L'Abadia del Sacromonte

(Diumenge, 20/05/2012) L'últim dia el tenim planificat per a visitar el barri del Sacramonte, al costat de l'Albiacín i que parcialment havíem vist el primer dia. L'autobus 35 que surt de la Plaza Nueva i que també passa per la Gran Vía de Colón té la seva última parada als peus de l'Abadia, en plè vall de Valparaíso, enfront de l'Alhambra.


Arribem a temps per a fer la visita guiada, que costa 4€. Ningú més fa la visita a aquella hora i tenim la guia en exclussiva per a nosaltres. La visita és molt agradable pels diferents llocs que vam veure - el pati interior, el museu, l'església i les coves subterrànies - com per la història del lloc que ens explica d'una manera concissa i clara. L'únic però és que no es poden fer fotografies a l'interior d'aquests llocs.


En el segle XVI, es va trobar una sèrie de relíquies i texts dels primers cristians de Granada que juntament amb l'aparició dels llibres plumbis va donar lloc a la construcció del recinte. Entre les relíquies es va trobar Sant Cecili, i altres martirs, que va ser el primer bisbe de Granada quan, sota dominació romana, la ciutat s'anomenava Illíberis. Va ser un dels varons apostòlics, amb altres sis més, que Sant Pere i Sant Pau enviaren a Hispània a predicar l'evangeli. La gent va començar a venir cap a aquí com a lloc de peregrinació, i la muntanya es considera sagrada: Sacro Monte, d'aquí el nom de la zona.


Els llibres plumbis són làmines circulars de plom que ensartades formen uns llibres originals. Escrits en àrab, contenen relats cristians i mahometans, entre ells, expliquen el martiri de Sant Cecili, patró de Granada. Però aquests llibres són falsos; davant de l'expulsió dels moriscs, es creu que Alonso de Castillo i Miguel de Luna, moriscs als quals precissament van encarregar la seva traducció, van ser els seus autors, una singular tasca de falsificació històrica que tenia per objectiu frenar l'expulsió dels seus i demostrar que la cultura àrab i cristiana podien viure en harmonia. Amb molta polèmica, van ser enviats al Vaticà, el qual després de tres segles van ser retornats en persona pel cardenal Ratzinger, l'actual Papa Benet XVI, al seu lloc original, i que podem veure algun dels mateixos en una de les vitrines del museu.


En honor als martirs, l'arquebisbe Pedro de Castro, decideix rendir-los cult, començant a construir l'Abadia sobre les coves. El projecte original era grandiós, tenint com a referent El Escorial, però per falta de pressopost es va haver de reduir-se substancialment. En 1610 s'inaugura l'Església Col·legial i posteriorment, dels segles XVII al XIX, es construeix la resta del complex.


Al costat de la Col·legiata es construeix un centre per a l'educació de la joventut. Des del segle XVII va ser Col·legi de Teòlegs i Juristes, I després, durant més d'un segle, va ser Facultat de Dret civil i canònic. En la meitat del segle XX passa a ser Col·legi de segona ensenyança. Actualment s'estan portant a terme projectes de rehabilitació dedicada a les activitats docents i culturals.




A l'entrada, i per diferents llocs, es pot veure l'Estrella de David o de Salomó, que no té res a veure amb el judaisme, i que és el símbol de la institució, i representa la sabiduria i el coneixement.




L'inici de la visita es realitza des del gran pati manierista, al costat de l'església, que en el seu dia donava pas a la Facultat i al col·legi d'ensenyança. D'aquí s'accedeix al museu on paral·lelament a la narració de la història del recinte, podem anar veient diverses peces com els llibres plumbis i orfebreria i pintura diversa. Entre la col·lecció hi ha el mapa més antic de la ciutat de Granada i una galeria de retrats dels mecenes del col·legi, realitzats per artites diversos, destacant un fet per Francisco de Goya, datat del 1797, en el qual apareix retractat Francisco Saavedra, Ministre d'Hisenda de Carles IV.


Seguidament passem a la sacristia on podem veure una taula portada del Perú, regal del pare de Pedro de Castro. En l'església, d'estructura senzilla, disposa d'un retaule barroc on hi ha les imatges i relíquies dels martirs que es van trobar, i també hi ha la imatge del Cristo de los Gitanos, que surt en processó el dimecres de la Setmana Santa, pels carrers del barri i rebut amb fogueres i flamenc, sent un dels moments més esperats de la Setmana Santa granadina.


La imatge que hi ha en l'església i que es la que treuen és una còpia, doncs l'original està preservada en una capella baptismal, que hi ha al costat de l'església, i per la qual s'accedeix a les coves on es feren les troballes i que donaren origen al lloc. En elles, hi ha la primitiva capella construïda per a donar culte a les relíquies dels martirs i altres capelles on avui en dia encara es pot fer missa o fer altres celebracions. Com a curiositat, en les coves, hi ha dues pedres, una blanca on donant un petó les noies podran trobar nuvi i casar-se, i la negra, per a les que volguin separar-se.





La visita s'acaba, ha durat al voltant d'uns 30 minuts, i des de diversos llocs, podem veure la vall, el barri i l'Alhambra al fons.




El barri del Sacromonte

Agafem camí avall seguint la carretera que ens durà en plè barri. Segons les cròniques de l'època, nombrossos gitanos que treballaven com artesans del metall i que acompanyaven a les tropes cristianes dels Reis Catòlics, després de la rendició de Granada, s'instal·laren en aquest barri. L'expressió artística que portaven en les seves venes mesclada amb la dels moriscs va donar com a resultat al llarg dels segles a les zambras, les danses flamenques granadines.

A finals del segle XVI aparegué les primeres coves-vivendes, que aconseguiran el seu apogeu en els segles XIX i XX com a vivenda barata vinculat al desenvolupament de la ciutat lliberal. Des del segle XIX, els viatgers romàntics començaren a associar-les amb els ideals pintorescs i folclòrics de Granada, sent un dels símbols del barri. Hi ha diferents models de coves, però totes es basen en l'excavació en profunditat d'una sèrie d'habitacions, de forma que una d'elles serveixi d'accés a la resta.


Pel camí passem per davant d'una casa amb una façana inconfundible. Es tracta de La Sevillana, decorada amb plats de ceràmica i tests de geranis, amb finestres enmarcades en un tó vermell que omple la paret de vida sobre el blanc blanquíssim de les cases cova.




El Museu Coves del Sacromonte

En les zones altes del Sacromonte estan les dels gitanos de condicíó més humil, que disposen de l'entrada que els li serveix de cuina i menjador i un o dos dormitoris, segons les seves posibilitats i les del terreny. Per tenir una visió de com són les coves i la vida que es desenvolupa, tenim el Centre d'Interpretació de Sacromonte. A mig camí entre l'Albiacín i l'Abadia, i ben senyalitzat, es troba l'encreuament on després d'una lleugera pujada, s'accedeix al museu per 5€.



L'espai ens ofereix una recreació museística amb exposicions relatives a la història, evolució, usos i costums dels habitants de les coves, que es divideix en tres parts: l'hábitat, el treball i espais didàctics.




Vivenda: Des de temps inmemorials, la cova ha sigut utilitzada com a vivenda per l'home, ja fossin naturals o excavades per la seva mà, com la que veiem. En ella es troba la següent distribució: al fons el domitori, una estança intermitja que funciona com a menjador/sala d'estar i la cuina a l'entrada per motius de ventilació.




Quadra: en ella s'acollien als burros, muls o cavalls, així com els seus aparells. Si tenia més d'una habitació, la segona s'utilitzava per guardar eines i emmagatzemar aliments no peribles com grà, atmetlles, plantes seques... A vegades, estava acompanyats de petits forats, per a gallines, porcs o cabres.




Taller de cistelleria: l'entrecreuament de fibres vegetals flexibles per a formar recipients es practicava ja en la prehistòria. Actualment es pot considerar una activitat modesta degut als canvis de costums en la forma de la vida i la substitució de les fibres naturals per les sintètiques. Algunes matèries primeres eren l'espart, la canya o el vimet.




Cuina: la forma de cuinar és un tret diferencial de totes les cultures tant pels aliments usats com per la seva forma d'elaborar-los. La cuina tradicional, a més, ens dóna informació sobre l'espai geogràfic on ens trobem, els seus cultius i el nivell socioeconòmic de les famílies.




Taller de ceràmica: la terriseria en aquesta terra ha tingut una evolució constant des del neolític, passant per diferentes cultures: romana, visigoda, musulmana, cristiana, fins a la ceràmica granadina actual, coneguda per les seves rajoles. Els colors usats principalment són el blanc de fons i per a la decoració, el blau, el verd i el marró. Els motius decoratius solen ser fulles i flors disposades de forma geomètrica.




Taller de forja: Granada és una ciutat en la qual perviu l'art de la forja, on el treball del ferrer dóna lloc a elements esculturals, realitzats artísticament a cop de martell. Barrots retorçats, motius ornamentals en flors o fulles, animals... reflexen el temperament creatiu dels mestres artesans del ferro.




El teler: la catifa és d'origen àrab, molt important en l'aixovar de la llar com en les mesquites, per a protegir-se del fred o com a decoració, per a satisfer les exigències del refinat gust oriental. La presència àrab en Hispania va fer que els seus habitants es familiaritzéssin am el seu ús i amb la tècnica de la seva fabricació.



Després de les coves hi ha diferents espais didàctics com l'hort tradicional, un hotel d'insectes i un petit jardí botànic. També es disposa de dos espais més: un dirigit al flamenc, on s'explica les seves arrels, i les altres a l'hàbitat troglodita en el món i en la província de Granada. Apart del Sacromonte, podem trobar molts llocs on la gent va usar les coves com a vivendes i refugis com pot ser la Capadòcia en Turquia, la ciutat de Petra en Jordània.






Des del seu mirador, tenim bonissimes perspectives de l'Alhambra i del barri que estem visitant...









Ultimes hores per Granada


Acabada la visita tirem camí avall per anar a l'Albiacín i cap a la Carrera del Darro. Durant el trajecte, trobem obert els jardins del Palau dels Córdova, que es troba al capdaval de la Cuesta del Chapiz, i que el primer dia que vam passar per aquí vam trobar tancat.



El Palau va ser construït per Don Luís Fernández de Córdoba, Alferes Major de Granada, sobre uns terrenys donats per Don Gonzalo Fernández de Córdoba, nét del Gran Capità. Situat en plè centre urbà, en la confluència del desaparegut carrer de Sierpes amb la Plaza de las Descalzas, va ser derrocat en 1919 per transformacions urbanístiques. Va ser reconstruït, anys després en la dècada del 1960, en el lloc on estem per Alvarez de Toledo gràcies a la conservació de la major part dels materials originals i els dibuixos realitzats per Manuel Gómez-Moreno.




Arquitectònicament destaca per la seva façana, amb portada manierista rematada per un ràfec de gran vol que recorda a les façanes dels palaus nassarites; el seu pati renaixentista i les armadures de llaç del sostre rícament decorades que cobreixen les habitacions.





En la cantonada de la façana on s'erigeix la torre es pot veure una columna amb capitell de moçàrabs sobre la qual està representada la sierpe que dónava nom al carrer on originalment estava l'edifici. Actualment, l'edifici és la seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Granada.


Sortim dels jardins i una vegada arribats a la Plaza Nueva, busquem lloc per dinar, i ben aprop, tirant cap a la Plaça Isabel la Catòlica, es troba el Mesón La Cueva. Primer havíem passat de llarg ja que estava plè de gent, però després ens ho repensem i entrem al lloc i val la pena. Hi ha cua per poder-te seure a una taula, però podem menjar des d'un dels nombrossos barrils que hi ha, primer de peu, però al cap d'uns minuts, podem seure'ns en un dels seus taburets. El lloc no decepciona: un bon assortiment d'embutits ibèrics i uns ous estrellats ens retornen la energia.


Després de dinar, tornem tranquilament cap a l'hotel, on agafarem la maleta, i esperar l'autobus que ens ha de conduir a l'aeroport, d'acord amb l'horari que havíem recollit i demanat al conductor el primer dia que vam venir de l'aeroport. La parada està davant dels Jardins del Triomf, que en l'època àrab va ser un gran cementiri. I amb això acaba aquesta escapada de tres a la ciutat de Granada.



Tornar a Granada

L'Alhambra: el Partal

Entrada anterior: Els Palaus nassarites

Sortim dels Palaus nassarites que ens deixa al costat del Partal, l'àrea que comprèn el pòrtic del palau, els jardins i passejos, la Rauda, el palau de Yusuf III i el passeig de les Torres.

El primer que veiem són les Casetes del Partal, un grup de cases construïdes en el segle XIV. Es tracta de quatre cases independents de dues plantes i sense pati. El seu atractiu està a l'interior, al qual no podem accedir, on es guarden restes d'ornaments de guixeria i pintures murals, que es creu que constitueixen l'únic exemple en el recinte de pintures nassarites, ja que les pintures que es troben en la Sala dels Reis, en el Palau dels Lleons, les van realitzar pintors cristians (l'espai està tancat al públic, excepte en dies predeterminats).


Anem cap a l'àmplia esplanada on presidint a mà esquerra hi ha l'estructura arquitectònica que dóna nom a tot l'àrea: el Pòrtic del Palau del Partal. Com es tradicional, es va construir al voltant de la muralla del recinte, i la seva disposició recorda al del Palau de Comares, amb un gran safareig central presidida per un pòrtic de cinc arcs que dóna entrada a l'interior de la Torre de les Dames. La decoració dels seus paraments presenta l'habitual sòcol d'enrajolats, àmplies zones de guixeries originalment policromats i coberta amb armadura de fusta.


Del palau no queda res, excepte el pòrtic, l'estany i l'oratori que es troba a mà dreta. La seva tipologia decorativa ha atribuït la seva construcció a l'època del sultà Muhammad III (1302-1309) el que ho pressuposa com el palau dempeus més antic de l'Alhambra. En les vores del safareig hi havia dos lleons de pedra que procedien de l'antic hospital que existia en el centre de la ciutat de Granada, i que van ser trasl·ladats al Museu de l'Alhambra, en la planta baixa del Palau de Carles V.




L'Oratori del Partal és el petit edifici de planta rectangular que tenim a la vora. Disposa del seu tradicional mihrab, orientat a la Meca i es creu que va construir-se en època de Yusuf I.



Davant del pòrtic i de l'estany, l'itinerari condueix a les restes del Palau de Yusuf III, del qual només queden els seus fonaments. A mà dreta, al peu de l'Església de Santa Maria, hi ha la Rauda que comunica amb el Palau dels Lleons, que era el cementiri reial. Quan es varen descobrir a finals dels segle XIX es trobaren buides ja que Boadbil va portar totes les restes al peu del castell de Mondújar, en les Alpujarras.


Continuem la visita pel Passeig de les Torres que segueix el perfil de la muralla general de l'Alhambra, amb diverses torres, i que comunica els Jardins del Partal amb l'Alhambra Alta i el Generalife. Successivament passarem per la Torre dels Becs, la del Cadí, la de les Infantes i la del Cap de la Carrera, al costat de la Torre de l'Aigua. Des d'aquest passeig pot contemplar-se igualment bones perspectives del Generalife amb les seves hortes.


La Torre de los Picos (segles XIII-XIV) es coneguda amb aquest nom pels elements amb forma de mènsules que sobresurten en la cara exterior de la planta alta. Servien com a balcons volats per a, des de dalt, controlar tota la vertical de la tore i de la plantia situada en la seva base. Aquesta torre servia per a la defensa d'una de les entrades de la fortalesa que comunicava amb el Generalife. Aquesta entrada portava fins a la Porta del Raval i d'ella a les casernes que formaven la defensa de la fortalesa.


La Torre de la Cautiva és una torre-palau amb una estructura i distribució que les cases i palaus del recinte. Darrera l'entrada es troba un pati, amb arcs sobre pilars, pel qual accedir a l'estança principal, de planta quadrada, amb finestres geminades a l'exterior que són petites alcoves. El seu interior atresora, conjuntament amb el Saló de Comares, el més complet programa decoratiu de l'Alhambra. El seu nom ve del fer que es pensava que en ella va viure Isabel de Solís, convertida a l'Islam amb el nom de Soraia, favorita del rei Muley Hacen.


La Torre de las Infantas es coneguda amb aquest nom per les princeses Zaida, Zorayda i Zorahaida que va inmortalitzar Washington Irving en Contes de l'Alhambra. Es un altra torre-palau de dues plantes travessada pel fosar i el camí de ronda, a la qual s'accedeix per un pasadís que presenta una volta de moçàrabs que imita als maons. La seva decoració és de la més noves de l'art nassarita de tot el recinte, que fa veure la decadència que va succeir amb el canvi del segle XIV al XV, coincidint amb l'època de Muhammad VII (1392-1408).


I amb això, finalitzem la visita, de caire imprescindible, a l'Alhambra, després de gairebé cinc hores per dins el recinte. Cansats com estavem, agafem l'Alhambra Bus, a la sortida del recinte, al costat de les taquilles, que ens deixarà en el centre. Després d'una bona dutxa, un bon sopar en el centre històric i cap a dormir.




Tornar a Granada

L'Alhambra: els Palaus Nassarites

Entrada anterior: L'Alhambra. La Medina, el Palau de Carles V i l'Alcassaba

Minuts abans de l'hora indicada, a l'ombra del gran Palau renaixentista de Carles V, ja estem fent cua per entrar als Palaus Nassarites, anomenats així per Nasr, fondador de la dinastia. Eren les residències dels reis de Granada i és el conjunt de tres palaus monumentals que estan un al costat de l'altre: el primer és el Mexuar, després ve el de Comares i el terçer el palau dels Lleons.

(és la única zona del recinte amb control horari d'accés. Una vegada dins, es pot quedar tot el temps que es volgui)

Abans d'entrar, a mà esquerra es troben dos espais, que corresponen a la Madrassa dels Prínceps, amb el seu pati i el Pati de Machuca, que es trobava integrats dins dels palaus reials.

La Madrassa dels Prínceps era la escola corànica dels joves de la reialesa nassarita, on eren instruïts en teologia, filosofia i ciències. A més, era l'entrada als Palaus Reials, accedint per una porta de la galeria del costat oest. El disseny de les madrasses es basava en un pati central quadrat al voltant del qual situaven quatre pavellons: al sud, un mirador dedicat a l'estudi, a la cantonada sudest un petit oratori i el seu minaret, mentre que la resta de pavellons hi havia habitacions d'estudiants i profesors, biblioteques, que s'han perdut amb el pas del temps.

Excavada i investigada pels arquitectes Modesto Cendoya i Leopoldo Torres Balbás, el que ens ofereix actualment obliga a fer un exercici d'imaginació de com havia de ser el lloc originalment, ja que varen reconstruir els murs en els seus fonaments fins a una alçada d'un metre per a poder donar una idea de la planta de l'edifici sense arribar a aixecar-lo de nou. Amb aquesta tècnica restauradora, el que es vol evitar es fer suposicions o incórrer en errades.

Del Pati de Machuca, es conserva la galeria Nord, anomenada dels plans, amb els nou arcs sobre columnes de marbre, les habitacions i la Torre dels Punyals a la qual es troba adossada. Deu el seu nom a Pedro Mahuca, arquitecte del Palau de Carles V, i es creu que aquest lloc estava la seva casa i estudi durant la construcció del palau. A l'altre costat del pati, per on passem per entrar als Palaus, hi havia un altra galeria que no es va conservar, i on col·locaren una tanca de xiprers en forma d'arcades com a record del que hi havia. En el centre, es troba un ssafareig envoltat de tarongers.



L'entrada als Palaus es realitza pel Mexuar (de l'àrab Maswar), el qual està incomplet, derruït en bona part durant el mandat de Yusuf I per a construir el palau de Comares. També és una de les zones que més canvis ha sofert des de temps de la conquesta cristiana. Era el lloc on es reunia la Sura o Consell de Ministres. També era el lloc on el rei impartia justícia. Es creu que va ser construït en l'època d'Isma'il I (1314-25), i ha sofert nombrosses transformacions.


Originalment tenia un cos central de llanterna que servia d'il·luminació zenital i de la qual només subsisteixen quatre columnes rematades per sengles capitells nassarites, en el centre de l'estança, suportant el pes d'un conjunt de mènsules decorades amb mocàrabs. En el segle XVI es va modificar l'espai per afegir-se una planta superior, de la quan encara perviu la barana de fusta, transformant la sala en capella.


Al final, una porta dóna accés a l'Oratori, amb columnes de marbre i un petit mihrab en arc de ferradura, decorat amb lemes religiosos i de lloança al monarca nassarita que el va manar construir. Tot bon musulmà havia de realitzar cinc oracions diàries, i apart de les Mesquites, pel recinte es poden trobar diferents oratoris per a l'ús del rei, la seva família i la cort. Originalment, s'accedia per la galeria nord de Machuca. Les finestres permetien al creient, assegut en el sòl, veure el paisatge i meditar. L'explossió d'un polvorí en 1590 va arruinar el lloc, sent restaurat el 1917, els seus panells de guixeries.



Per una petita porta amb arc de ferradura, que només permet el pas d'una sola persona per a controlar el trànsit d'una sala a altra, es passa a la Cambra Daurada, anomenada així pel bell sostre de fusta que el cobreix, repintada i decorada, en època dels Reis Catòlics com testimonien els seus escuts, el jou i les fletxes.




La Cambra Daurada dóna accés al pati per un pòrtic de tres arcs, amb decoració original de l'època de Muhammad V. La planta superior de la sala, va allotjar a l'emperadriu Isabel de Portugal l'estiu de 1526, i després als Governadors i Alcaides de l'Alhambra.




Davant hi ha la façana majestuosa del Palau de Comares, construït per Muhammad V en 1370 amb motiu de la conquesta d'Algecires, ornamentada de guixeria, sòcol d'enrajolats, doble porta amb tres finestres amb gelosia, i cobert amb un gran aler de fusta, considerada una obra mestra de la carpinteria islàmica. La compilació i síntesi d'elements decoratius geomètrics, epigràfics i vegetals estilitzats adquereixen una perfecció proporcional en aquesta façana. El rei, destacat sobre l'escalinata, rebia en audiència i impartia justícia als seus subdits.


Formalment, aquest pati feia de separació entre l'àmbit administratiu i públic, del familiar i privat de Palau. La porta de l'esquerra comunica amb el Pati de Comares. En el centre, una bonica font de marbre, còpia exacta de la original, que es troba en els Jardins de Daraxa.



El proper punt a parar-nos és en el gran Pati de Comares, també conegut com Pati del Safareig o de les Murtes, degut als dos massissos de murtes de color ver que contrasta amb el pis de marbre blanc del pati i que envolten a l'estany central, de 34 metres per 7,10 metres, que divideix el pati longitudinalment i que s'abasteix d'aigua gràcies a les dues piles de marbre dels extrems. Aquest safareig, estany, piscina o com es volgui dir juga un paper important arquitectònica i estèticament doncs amb la seva làmina d'aigua, que actua com un mirall, reflexa les estructures donant-li's una projecció geomètrica que trenca l'horitzontalitat de l'espai.

Als dos costats llargs del pati es troben dues naus d'estances i, en els curts, s'aixequen pòrtics, sostinguts per columnes de capitells, de set arcs semicirculats ornamentats amb rombes calats i incripcions de lloança a Déu. L'arc central és més gran que els altres sis, i presenta eixutes massisses amb decoració de mocàrabs.


Les estances que hi havia en la galeria sud van ser parcialment demolides per a construir el Palau de Carles V. En la planta superior, sobre un corredor, trobem una galeria de sis arcs i llinda més elevada en el centre, amb una mena de barana de fusta amb gelosies de finals del segle XIX.




En la part superior de la galeria nord, darrera la qual s'alça la Torre de Comares, existeix un parapet amb dues petites torres laterals, que es referen en 1890 al cremar la teulada d'aquesta galeria i el de la sala següent.





Pel pòrtic inferior s'accedeix a la Sala de la Barca, de planta rectangular i avantsala de la Sala de Comares. El seu nom pot venir donat per la forma de la seva volta semicil·líndrica, semblant al casc d'un vaixell invertit, o de la paraula al-baraka (la bendició en àrab), repetida en les guixeries dels seus murs.



Per un doble arc, s'entra al Saló de Comares o Saló d'Ambaixadors, igualment anomenat del Tron, situat dins de la Torre de Comares, la més gran de l'Alhambra, amb 45 metres d'alçada. Es una sala quadrada, d'onze metres de costat per uns divuit d'alçada, i on es realitzava les recepcions oficials. Els paraments verticals del Saló estan íntegrament revestits de decoració. En la seva part inferior conserva diferents sòcols enrajolats originals, sobre els quals es desenvolupa la rica decoració de guixeria, alternant la geometria amb l'ornament vegetale i l'epigrafia. Originalment estava policromada amb vius colors, com si d'un tapís es tractés.

Tres de les quatre parets de la sala presenten cada una d'elles tres arcs que donen a tres camarins oberts en l'espes mur de 2,5 metres de gruix, amb balcons bessons i finestres obertes.


El sostre, amb la seva iconografia simbòlica, legitimava al rei, sentat en el seu tron, presidint tot l'espai de la sala. De fusta, està ple d'estrelles, pintat de tal manera que semblen nacre, plata i ivori. L'epigrafia de tot el saló està carregada de texts aúlics d'intenció polític-religiós, accentuant sobre totes les coses la supremacia divina.




Tornem a sortir al Pati de Comares, i al costat, hi ha el Palau dels Lleons, construït per Mohammad V, durant el seu segon regnat, com a estances privades d'ell i de la seva família. Passem pel Pati dels Lleons, el més famós de tota l'Alhambra, amb la seva font amb els lleons que ocupa el centre del pati. Tant el pati com la font està en obres, i no es pot veure en tot l'esplendor que es mereixeria aquest recinte, envoltat per una galeria a la manera d'un claustre cristià, sostinguda per 124 columnes de marbre blanc de Macael (Almeria).


La Font dels Lleons està formada per una tasa central recolçada en els dotze lleons sortidors d'aigua realitzats en marbre blanc, d'uns 250-300kg cada un d'ells. En la vora de la font hi ha una inscripció poètica d'Ibn Zamrak de lloança a Muhammad V. Es desconeix l'origen dels lleons, al no permetre l'escultura figurativa als musulmans, però amb seguretat venia d'un altre palau anterior a aquest.


Un complicat sistema de funcionament permetia mantenir l'aigua en la font com una làmina. El cil·lindre central de la tassa la proveïa i evacuava a la vegada, de manera que l'aigua mai la desbordava. A l'estar en obres, no podem veure com circula l'aigua per les seves quatre sèquies, que simbolitzen els quatre rius del paradís i a la vegada els quatre punts cardinals. Les sèquies apunten cap a quatre sales laterals, dos de les quals hi sobresurten dos templets.



A l'oest hi ha la Sala dels Moçàrabs, la qual vam deixar-nos de visitar, que s'usava com a sala de recepció, i que durant el 1590 va quedar molt malmesa, per l'explosió d'un polvorí proper (sala tancada al públic).





En l'est, hi ha la Sala dels Reis, utilitzada com a sala de recepcions en temps de calor, i anomenada així per les seves pintures que hi ha i que representen als reis nassarites. Els artistes havien de ser cristians, ja que els musulmans no poden crear imatges figuratives (sala tancada al públic).



Al sud, hi ha la Sala dels Abencerrajes, usada com a sala de recepcions en temps de fred, on destaca la seva cúpula de moçàrabs en forma d'estel de vuit puntes. Se la coneix així tradicionalment ja que una llegenda indica que aquí van morir tots els varons de la família nordafricana dels Abencerrajes, per una venjança del rei.

L'itinerari segueix per la sala nord, la Sala de les dues germanes, el centre de les habitacions de la esposa del rei i la seva família. El nom ve per les dues lloses bessones de marbre que es troben al costat de la petita font que evacua per una petita sèquia cap al Pati dels Lleons. Després de l'entrada, tenim a dreta i esquerra sengles corredors que condueixen respectivament, a les habitacions de la planta superior i a l'excusat de la vivenda. El seu sòcol d'enrajolats, una composició geomètrica a força de l'entrellaçat de cintes de diversos colors, és un dels més originals de l'Alhambra.



La decoració de guixeria dels paraments cobreix per complet els murs, culminant en la qual és sens dubte l'obra mestra: una cúpula de moçàrabs que, a partir d'un estel central, es desenvolupen mitjançant el conegut teorema de Pitàgores.




En els dos laterals de la Sala, de planta quadrada, s'obren dues alcoves. Cadascuna amb el seu característic espai per a la tarima o llit, que es cobreixen amb uns extraordinaris enteixinats de fusta bellament decorats.


Passem per la Sala dels Ajimeces (balcons volats de fusta amb gelosies), una sala rectangular que comunica amb el Mirador de Daraxa. De planta rectangular, està coberta per una cúpula de moçàrabs, i les parets decorades amb guixeries amb inscripcions religioses.



El Mirador de Daraxa té vista sobre el Jardí de Daraxa, que es troba sota les finestres. També anomenat com de Lindaraja, denominació adaptada al castellà de al-'Ayn Dar Aisa, els "ulls de la casa d'Aisa". Sota un arc cec de moçàrabs es desenvolupa tota una decoració de guixeria policromada, bàsicament epigràfica, que emmarca una finestra amb doble arc i trencallums que igual que les finestres laterals, estan situades en punts molt baixos para, asseguts en el sòl, poder veure el paisatge. Una falsa coberta amb cristalls de variats colors, culmina la part superior de l'estada,


El següent punt de visita són les Habitacions de Carles V, formada per sis sales erigides sobre els jardins que envoltaven l'alcàsser, conformant una mena de suite imperial. Estaven concebudes com allotjament de Carles V mentre s'acabaven les obres del seu Palau. Les dues primeres sales estan situades entre el Pati de la Reixa i el Jardí de Daraxa, i tenen enteixinats quadrats en els sostres.




Les altres quatre sales, al nord del Jardí de Daraxa, se les coneix com les Habitacions de Washington Irving, ja que varen ser habitades per l'escriptor americà - autor de Contes de l'Alhambra - en 1829, durant la seva visita a Granada.




Des d'aquestes habitacions es pasa a una galeria oberta al paissatge. A la dreta, sobresortint de la muralla, es pot veure la Torre d'Abu-I-Hayyay, que trenca amb l'esquema habitual de les torres de l'Alhambra, conservant en el seu interior un intimista pavelló al qual es va afegir en el segle XVI una mena de cremador, format per una llosa de marbre amb forats per on sortia el perfum d'essències cremades en una xemeneia de l'habitació de sota; i en l'exterior una galeria de tradició italiana, en substitució de la llanterna original amb il·luminació zenital, passant a anomenar-se Peinador de la Reina, degut a què varen ser les estances de l'emperadriu Isabel, muller de Carles V (Aquest recinte es pot visitar en un dels cinc itineraris especials que ofereix el Patronat de l'Alhambra).

Des del mirador, tenim una vista magnífica de la vall del Darro, amb el monestir del Sacromonte, darrera de la torre d'Abu-I-Hayyay, del barri de l'Albaicín i podem veure la gent que admira l'Alhambra des del mirador de Sant Nicolau.






Baixem del mirador i passem pel Pati de la Reixa, anomenat així per la reixa de la balconada de reixeria que ocupa la part superior de la pared sud. En el centre del pati, completant l'espai, es troba una petita font, amb tasa de marbre blanc.



Contigu, hi ha un altre pati amb un ambient totalment diferent pel seu caràcter claustral; són els Jardins de Daraxa que pren el seu nom del mirador meridional pel qual hem passat anteriorment. Fins al segle XVI, quedava oberta al paisatge, fins que va quedar tancar per la construcció de les Habitacions de l'Emperador, amb galeries amb pòrtics usant columnes procedents d'altres llocs de l'Alhambra, creant una sensació de claustre, accentuat pel seu jardí i la font situada al centre.






I d'aquí el camí ens porta a la sortida dels Palaus nassarites, deixant-nos al costat del Partal...





Entrada següent: El Partal
Tornar a Granada