Pàgines

Hèlsinki. Capital del disseny

Hèlsinki, capital de la República de Finlàndia, s'assenta en la punta d'una península del Golf de Finlàndia, al costat del mar Bàltic, i envoltada d'un arxipèlag de més de 300 illes. Durant 700 anys, Finlàndia va formar part del Regne de Suècia fins que va ser annexionada l'any 1809 per la Rússia imperial, fins el 1917, quan va obtenir la seva independència.

La ciutat va ser fundada l'any 1550 pel rei Gustav I de Suècia, amb el nom de Helsingfors (encara avui, és el nom oficial en suec) i amb l'objectiu de crear un port comercial que rivalitzés amb Reval, l'actual Tallinn, la principal ciutat mercantil del Bàltic en l'època i que formava part de la Lliga Hanseàtica, una federació comercial i defensiva de ciutats del nord d'Alemanya i de comunitats de comerciants alemanys del nord d'Europa. La seva importància no va ser la que s'esperava i el creixement real del lloc va començar, quan en 1748, Suècia va decidir construir la fortalesa de Sveaborg (Suomenlinna en finlandès) per defendre la ciutat davant la creixent amenaça russa. Però no va ser fins que Rússia va vèncer a Suècia en la Guerra Finlandesa (1808-09) i s'annexionà Finlàndia com el Gran Ducat de Finlàndia, quan Hèlsinki va començar a canviar.

La Fortalesa de Suomenlinna
En 1812, el tsar Alexandre I va traslladar la capital del ducat de Turku cap aquí, per reduir la influència sueca, i per la seva situació estratègica en el Bàltic i major proximitat a Sant Petersburg. Amb més canvis, Hèlsinki va consolidar-se i durant dècades va anar creixent, i moltes de les transformacions d'aquell temps les veurem reflectides en el centre històric d'Hèlsinki, que va ser reconstruït en un estil neoclàssic, a imitació de la gran i imperial Sant Petersburg. Encara que la primera meitat del segle XX va ser un període violent, amb les lluites per la independència del pais i de la Segona Guerra Mundial, Hèlsinki va continuar creixent i desenvolupant-se, i avui és una de les ciutats més modernes i avançades culturalment.


Hèlsinki té una doble vesant amb una part monumental grandiosa, en part moderna i original, degut a la seva dependència política i cultural de Rússia i al desig d'experimentar dels seus moderns arquitectes amb l'objectiu de millorar l'estètica i també la qualitat de vida dels ciutadans. Un nom clau és Alvar Aalto, exponent del funcionalisme radical, una manera d'entendre l'arquitectura com instrument al servei de les necessitats de la gent.


Quan a la part més monumental de la ciutat, el trobarem sobretot al voltant de la Plaça del Senat, on es construïren edificis d'estil imperial en l'època dels tsars. Després de la independència de Rússia, i a partir dels anys 40, es van desenvolupar les característiques que distingeixen a Hèlsinki, aflorant les tendències urbanístiques més modernes: una nova arquitectura i un disseny d'autor.


Com a totes les capitals, hi ha molt a veure en aquesta ciutat, però en un o dos dies es pot visitar el més important: edificis de diversos períodes històrics, parcs, museus, galeries d'art, botigues i centres comercials per a comprar.



El Centre històric

D'acord amb els plans i projectes de l'urbanista Johan Albrecht Ehrenström, els voltants de la Plaça del Senat (Senaatintori) constitueixen un conjunt neoclàssic singular presidit per quatre edificis que va construir l'arquitecte alemany Carl Ludvig Engel, construïts entre 1822 i 1852: la Catedral, el Consell d'Estat, la Universitat i la Biblioteca Nacional. La seva forma recorda a Sant Petersburg, i no es d'estranyar, ja que Engel havia treballat també tant a la ciutat russa, com a Tallinn.

Destaca pel seu aspecte majestuós, al damunt d'unes escales que emergeix des de la plaça, la Catedral (Tuomiokirkko) luterana, consagrada el 1852, al damunt d'unes escales que emergeix des de la plaça. Construïda com a tribut al Gran Duc Nicolau I, fins el 1917, any de la independència del pais, rebia el nom d'Església de Sant Nicolau. Engel no la poder veure acabada ja que va morir 12 anys abans, el 1840.

És la imatge més característica d'Hèlsinki, amb el seu cridaner color blanc amb les seves cúpules verdes. L'edifici té una planta en forma de creu grega, sent simètrica en les quadre direccions, cadascuna d'elles amb la seva columnata i frontó propi. A la mort d'Engel, Ernst Lohrmann el va substituir, afegint quatre doms, construint dos edificis independents (en l'oest hi ha el campanar i en l'est una capella) i les estàtues de zinc dels dotze apòstols en els vèrtexs i cantonades del terrat.


Sobre l'entrada principal, trobem inscrit el nom de Déu en hebreu. L'interior no és tant impressionant com per fora, ja que és comú en les esglésies luteranes, les seves parets interiors manquen de tot adorn. Només trobem unes simples parets blanques on únicament el retaule de l'altar major i l'orgue situat sobre l'entrada principal, trenquen la monotonia i austeritat predominant.


Sota la catedral, hi ha la cripta. No hi ha ningú enterrat aquí, i avui en dia disposa d'una petita capella. La cripta serveix com un lloc de trobada per a la parròquia i també se celebren concerts i exposicions. Durant l'estiu, hi ha obert un cafè, que és atès per torns setmanals per diversos grups relacionats amb la parròquia.



En el centre de la plaça hi ha l'estàtua del tsar Alexandre II, erigida el 1894, que expressa l'agraïment finlandès a aquest tsar, ja que va restablir la Dieta de Finlàndia (el Parlament), l'any 1863, i ficà en marxa diverses reformes que van incrementar l'autonomia del país, com l'establiment d'una moneda pròpia i equiparant l'idioma finès al suec. Envoltant el tsar, hi ha les estàtues de la Llei, la Pau, la Llum i del Treball.



A l'est de la plaça hi ha el Consell d'Estat, acabat l'any 1822, i que va ser la seu de l'antic Senat imperial del Gran Ducat de Finlàndia, fins l'any 1907. Avui encara és la seu del Govern Finlandès, i el primer ministre té la seva oficina, concretament, en la segona planta.


Davant, hi ha l'edifici principal de la Universitat d'Hèlsinki (Helsingin yliopisto), acabat en 1832. La Universitat va ser traslladada, l'any 1828, des de la ciutat de Turku, un cop Hèlsinki va convertir-se en la capital del Gran Ducat. Els dissenys i proporcions del Consell d'Estat es repeteixen en la façana de la Universitat, i durant el segle XX es va anar ampliant la universitat amb edificis annexes.


Al costat, hi ha la Biblioteca Nacional (Kansalliskirjasto) que forma part de la Universitat i que guarda el patrimoni bibliogràfic de Finlàndia. Diversos edificis allotgen la Biblioteca, sent el més antic del complex, el que va dissenyar Engel l'any 1844.



Tancant la plaça hi ha les cases dels comerciants, construïdes en el segle XVIII. Restaurades avui en dia, en la planta baixa hi ha petites botigues, cafès i restaurants.



La plaça ha aparegut com a escenaris de pel·lícules d'espionatge de la guerra freda com Gorky Park, Reds i White Nights.


Des de la Plaça del Senat, el carrer Aleksanterinkatu, una de les artèries comercials més importants de la ciutat, condueix fins a la Plaça del Mercat, i on trobem el Museu Municipal d'Hèlsinki, situat en un edifici del 1913 que es va construir com una extensió d'uns grans magatzems.

La Plaça del Mercat, a la vora del Mar Bàltic i del port d'Hèlsinki està presidida per l'edifici de l'Ajuntament, construït originalment en 1833 per allotjar l'hotel Seurahuone, va ser dissenyat també per Carl Ludwig Engel. En la planta baixa hi havia locals comercials i en el segon pis, una gran sala de festes. Seurahuone va ser escenari de moltes estrenes, com la primera òpera finlandesa, en 1856, i la projecció d'una pel·lícula dels germans Lumière, en 1896. A principis del la dècada de 1920 va ser reformat per allotjar l'Ajuntament.


Al mig de la plaça hi ha una columna que culmina amb l'àguila bicèfala, símbol dels poders immutables de la dinastia dels Romanov. Al seu voltant, està repleta de petits llocs amb productes artesanals, roba, menjar o souvenirs. Des del moll hi ha diversos vaixells turístics que recorren l'arxipèlag, per anar al zoològic, a Suomenlinna...


A prop, hi ha el Palau Presidencial va ser dissenyat per Pehr Granstedt i acabat l'any 1820 i, més tard, Carl L. Engel el va reformar per convertir-lo en residència dels tsars. Amb la independència de Finlàndia va passar a ser el despatx i residència oficial dels presidents de la república.

Des de la Plaça del Mercat, podem veure l'església ortodoxa més gran d'Europa Occidental, sobre el turó Katajanokka: la catedral ortodoxa d'Uspenski. Dissenyada per l'arquitecte rus Aleksei M. Gornostajev, va acabar-se l'any 1868. Destaca les tretze cúpules daurades, que representen el número de Crist i els apòstols, i els maons vermells de la seva façana exterior, que van ser portats de la fortalesa de Bomarsund en la illa d'Aland, que va ser destruïda en la guerra de Crimea.



El seu interior, mostra d'estil bizantí i influències de l'art italià, és bastant sobrecarregat amb enormes llums que pengen del sostre, voltes i icones valuoses. Des del seu exterior, es té magnífiques vistes de la ciutat.




Centre i Kamppi


L'Estació Central de Ferrocarril (Rautatieasema) és un dels primers espais que es veuen a l'arribar a Hèlsinki. Si s'arriba en avió, el destí final dels autobusos que et porten al centre et deixen aquí. Dissenyada per Eliel Saarinen, l'estació s'obrí en 1919, és un dels monuments més arquitectònics més famosos de Finlàndia. La seva façana de granit és una mostra d'estil jugendstil, més conegut com art nouveau o modernisme.


Les senyals d'identitat de l'estació és la torre del rellotge i als dos costats de l'entrada principal, les Lyhdynkantajat (Portadors de llum), quatre estàtues de granit que aguanten unes grans boles de llum entre els seus braços, que va fer l'escultor Emil Wikstrom per tal d'adornar la sòbria façana (en plena restauració, les estàtues estaven tapades).

En la plaça al costat de l'estació central hi ha el Museu de Belles Arts Ateneum, la galeria nacional de Finlàndia, que té una col·lecció d'art finlandès de 1750 a 1960 i obres occidentals des de la segona meitat del XIX fins el 1950. L'edifici va ser dissenyat per l'arquitecte Theodor Höijer i es va inaugurar l'any 1887. La seva façana està decorada amb estàtues i relleus, que contenen una gran quantitat de símbols.

Sobre l'entrada principal, en el segon pis, es troben els rostres de tres famosos artistes clàssics: Bramante, Rafael i Fidies. Sobre els rostres, en el tercer pis, quatre cariàtides suporten el frontó, i simbolitzen les quatre formes clàssiques d'art: arquitectura, pintura, escultura i música. La façana culmina amb un collage d'escultures en què la Deessa d'Art beneeix als productes de les diferents formes d'art.

En la cara nord de la plaça, hi ha el Teatre Nacional de Finlàndia (Suomen Kansallisteatteri), un castell de granit construït en 1902, enfront de l'estàtua de l'escriptor Aleksis Kivi. Trenta anys abans, s'havia fundat el Teatre Nacional, fruit d'un emergent esperit nacionalista en contra de l'imperi rus i en l'esforç de superar la cultura sueca-parlant predominant en aquella època. El Teatre Nacional, construït per Wäinö Aaltonen, va ser un dels primers edificis públics d'Hèlsinki en ressaltar amb força l'estil jugendstil. La façana principal exhibeix una abundància d'ornaments interesants, com les elegants dents de lleó metàl·lics de les baranes dels balcons.


En el parc Finlàndia, a l'altre costat de l'Estació Central, hi ha una gran concentració d'edificis culturals. Al costat del Museu d'Art Contemporani Kiasma i del Palau de la Música hi ha el Sanomatalo, un edifici de vidre que allotja les redaccions dels diaris Helsingin Sanomat, Ilta-Sanomat i Taloussanomat. El primer i segon pis contenen bàsicament espais comercials, amb cafès i restaurants.

Dissenyat per l'arquitecte nord-americà Steven Holl, que va guanyar el concurs de disseny per a construir un museu d'art contemporani, el Kiasma inclou col·leccions d'art finlandeses i extrangeres, particularment dels païssos nòrdics i bàltics i de Rússia des de 1960 cap endavant. Anualment presenta tres grans exposicions temporals i diversos projectes de format inferior. Arquitectònicament, un dels elements destacats és la llum, que es filtra en les sales de l'edifici per nombroses superfícies de vidre.


En la plaça Narinkkatori, hi ha la capella de Kamppi, un dels últims exemples del disseny finlandès, amb un estil únic que disposa amb un nombre d'edificis sorprenents per la seva originalitat i funcionalitat. Inaugurat en 2012, és un innovador edifici de fusta, obra del gabinet d'arquitectura K2S Oy.



En la mateixa plaça hi ha el Centre de Kamppi, un gran centre comercial amb més de 120 comerços, més de 30 restaurants, dos estacions d'autocars i una estació de metro.


L'edifici del Parlament de Finlàndia, format per 200 diputats, és un sobri edifici de cinc plantes, exemple del classicisme dels anys 20. L'exterior és de granit vermellós de Kalvola. La seva façana està revestida per catorze columnes amb capitells corintis.




Töölönlahti



Hèlsinki s'estén a traves d'una sèrie de badies, sent les més importants les de Töölönlahti i Eläintarhanlahti, que estan separades i alhora connectades per sota de les vies de tren amb el mar. Per això, pot semblar que Töölönlahti (literalment, significa badia de Töolö) sigui un llac, però és una badia més del mar Bàltic molt tancada.


Si s'arriba a Eläintarhanlahti des de la Plaça del Senat, pel carrer principal, al final de tot, a lo lluny, es pot veure un edifici amb una torre alta de granit; es tracta de l'església de Kallio (1908-12), dissenyat per Lars Sonck que va representar un canvi de l'estil romàntic nacional a l'Art Nouveau. L'església no té la importància que poden tenir la catedral o Uspenski, però impressiona per la seva alçada amb 63m d'alçada, fent-la destacar entre la resta d'edificis de la ciutat.


Envoltant aquesta primera badia, a la vora de la mateixa, un altre edifici de granit destaca: el Palau de Congressos Paasitorni d'Hèlsinki, un disseny de Karl Lindahl, que va obrir les portes com la Casa dels Treballadors, oferint activitats d'oci, entreteniment i educació per als treballadors d'Hèlsinki, el 1908.



Per passar a Töölönlahti es pot fer per un pont que creua les vies del tren, des d'on es pot veure la nòria del parc d'atraccions Linnanmäki amb nombroses atraccions que ha entretingut a les famílies des de 1950.

Töölönlahti disposa al voltant d'un popular camí, de més de 2km, amb dos carrils, un per a vianants i l'altre per a ciclistes, on a última hora de la tarda i festius s'omple de gent passejant, fent footing o pedalejant. Des del camí, es pot veure diverses cases tradicionals de fusta de Linnunlaulu del segle XIX, com la Villa Kivi (1890), on diversos escriptors van allotjar-se per a poder escriure en pau.

A prop de la badia, trobem l'Estadi Olímpic d'Hèlsinki (1938) que havia d'allotjar inicialment els Jocs Olímpics d'estiu del 1940, però la Segona Guerra Mundial ho va impedir, i no va ser fins el 1952 que s'hi celebrà els XV Jocs Olímpics. La gran estrella dels jocs va ser l'atleta txecoslovac, Emil Zápotek, que va guanyar les medalles d'or en 5.000m, 10.000m i la marató. Hèlsinki té el rècord de ser la ciutat amb menys habitants en haver aconseguit unes olimpíades d'estiu. El concurs arquitectònic per a la seva construcció el guanyaren Yrjö Lindegren i Toivo Jäntti amb una proposta d'estil funcional, on l'element més característic és la seva torre de 72m d'alçada.

Després de passar l'edifici de l'Òpera Nacional de Finlàndia, s'arriba a la Casa Finlàndia (Filandiatalo), un centre de congressos i concerts, dissenyats per Alvar Aalto, l'arquitecte finlandès més internacional. Dissenyat en 1962, la secció principal va ser completada el 1971 i l'ala de congressos en 1975. L'interior també va ser dissenyat fins a l'últim detall pel mateix Aalto. (Més informació del lloc en el bloc de moleskinearquitecto)



Un altre exemple de l'estil jugendstil el trobem en el Museu Nacional de Finlàndia (1910), que s'assembla a una església. Dissenyat pels arquitectes Gesellius-Lindgren-Saarinen, l'exposició permanent del museu recorre les diferents fases viscudes pel poble finlandès des de la prehistòria fins als nostres dies.




Per acabar, ben a prop del museu, un altre edifici amb un disseny ben peculiar; l'església luterana de Temppeliaukio (Temppeliaukion Kirkko), esculpida en la pedra pels germans Timo i Tuomo Suomalainen, l'any 1969. L'interior està banyat per una llum natural que entra per la seva cúpula acristallada.


Hi ha un segon pis, al qual es pot pujar i veure millor tota l'església, amb un frontal recobert pel mateix tipus de coure laminat que l'utilitzat en la cúpula. L'escàs mobiliari va ser dissenyat pels mateixos arquitectes, així com elements com l'altar, la pila baptismal o els bancs, mentre que l'orgue va ser obra de Veikki Virtanen.


Anar a: Índex del viatge | La fortalesa de Suomenlinna

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.