En 1747, quan Finlàndia encara formava part del Regne de Suècia, la Dieta sueca, en Estocolm, van decidir construir una fortalesa per servir de base principal per les seves forces armades estacionades en Finlàndia. El lloc triat va ser una sèrie d'illes enfront de la costa d'Hèlsinki, i la construcció s'inicià a l'any següent. El propòsit era vincular i enfortir diverses illes per tal que l'entrada al port de la ciutat pogués ser controlat. El nom que li donaren va ser Sveaborg, que en suec significa fortalesa/castell de Suècia. Va ser el projecte més gran que havia realitzat Suècia. França, que era aliada militar de Suècia en aquells temps, va ajudar financerament en els treballs durant els deu primers anys.
Les obres s'iniciaren sota la supervisió del suec Augustin Ehrensvärd, tinent-coronel d'artilleria d'origen aristocràtic. Va adaptar les teories de Vauban a les característiques geogràfiques molt especials del lloc (el francès Sébastien Le Prestre, mariscal de Vauban, va ser un reconegut enginyer militar de l'època que s'havia distingit, precisament, per la construcció de fortificacions modèliques a moltes zones de França). El pla original de Ehrensvärd era construir una cadena de fortificacions vinculades a través de les illes i enfortir certs punts estratègics de la terra al voltant d'Hèlsinki. La segona part del pla mai es va dur a terme, però en el moment de la seva mort en 1772, ja s'havia construït la cadena de fortaleses, que havien de protegir els accessos a Hèlsinki. A finals de segle, el treball de construcció estava pràcticament acabada.
La creació de Sveaborg havia d'ajudar a Suècia a contrarestar les ambicions de Rússia, que tenia com a principal base militar al Golf de Finlàndia, Kronstadt, que havia encarregat Pere el Gran per protegir la ciutat de Sant Petersburg, i que havia de ser l'embrió d'una nova armada russa que desafiés el poder marítim de Suècia en aquesta part del mar Bàltic.
Malgrat la seva reputació de ser invulnerable, durant l'inici de la Guerra Finlandesa (1908-09) que enfrontaria Suècia i Rússia, la fortalesa es va rendir davant de l'exèrcit rus, després d'un curt setge, convertint-se en base naval russa durant els següents 110 anys. A l'any següent, Finlàndia s'annexaria com a territori autònom de l'Imperi Rus. Durant aquesta època, el lloc s'enfortí un cop més i el seu nom passà a ser Viapori.
En 1855, durant la Guerra de Crimea, una flota anglo-francesa bombardejaren la fortalesa causant importants danys, però no aconseguiren ocupar-la, provocant nous treballs de reconstrucció. Després de la independència de Finlàndia (1918) i prendre el control de la fortalesa, el nom es va canviar per últim cop a Suomenlinna, que vol dir fortalesa/castell de Finlàndia. L'any 1991, el lloc es declarat Patrimoni de la Humanitat com un monument d'arquitectura militar únic.
Per comprendre la grandària de la fortalesa, algunes dades bàsiques de la mateixa: està formada per 8 illes (que tenen un toral de 80ha), 6 quilòmetres de muralles fortificades, més de 100 canons, 290 edificis, 6 museus i 9 restaurants, i uns 850 residents.
Les vuit illes que formen la fortalesa són: Kustaanmiekka (A), Susisaari (B), Iso Mustasaari (C), Pikku Mustasaari (D), Länsi-Mustasaari (E), Särkkä, Pormestarinluoto i Lonna. No hi ha nom de carrers en Suomenlinna; les adreces estan formades per les lletres donades per a cada illa i el número de la casa. Així, per exemple, el centre de visitants d'Iso Mustassari és C74.
Les illes de Särkkä i Lonna, tots dos part de la fortalesa, i les illes Pormestarinluodot al costat nord de la fortalesa, no estan al mapa. Durant la temporada d'estiu, es pot accedir des del moll Särkkä Ullanlinna al continent a través d'un ferri.
El moll principal es troba en la illa d'Iso Mustassari i allà tens l'opció d'anar al teu aire per les diverses illes o seguir els indicadors de la ruta blava, que és la principal i que recorre Suomenlinna de nord a sud. Tots els llocs d'interès estan situats al llarg d'aquesta ruta, assenyalada amb rètols blaus.
El primer edifici que es veu és la Caserna del moll (Rantakasarmi - 1868-70), pensat per aquarterar uns 250 soldats en temps de pau. Va ser utilitzat com a cos de guàrdia, presó, oficina del comandant de la fortalesa... Avui acull una oficina d'informació i sales d'exposicions, entre altres coses.
Darrera d'aquesta caserna, al llarg del camí es troben unes cases de fusta, que pertanyien als comerciants russos de la guarnició, que subministraven els productes necessaris per als militars i civils. També estaven obligats a emmagatzemar menjar, en el cas que hagués qualsevol tipus de setge. Sis d'aquestes cases originals han sobreviscut.
Al costat d'aquestes cases, sobre un petit turó, hi ha l'església de Suomenlinna, construïda com un temple castrense ortodox rus en 1854. Durant els primers anys de la independència de Finlàndia, l'església va ser transformada en un temple evangèlic luterà. En l'agulla de l'església encara funciona un far per al transport aeri i marítim.
En una torre separada, a un dels costats de l'església, es troba la campana de l'església, la qual és la més gran de Finlàndia. Feta en Moscou, l'any 1995, pesa 6.683kg.
Més endavant hi ha els dos primers museus dels sis que hi ha en aquest indret. Es tracta del Museu Militar que presenta la història de l'exèrcit finlandès i els seus soldats en temps de guerra i pau, i el Museu de la Joguina que exhibeix milers de joguines antigues que daten entre principis del segle XIX i la dècada de 1960.
Seguint el camí, que ens dirigirà a la illa de Susisaari, es passa pel costat d'un edifici de maons vermells on hi havia l'estació central de telègrafs, afegint-se després una oficina de duanes.
Abans de passar el pont que ens fa deixar temporalment la primera illa, es troba un edifici immens que allotja el centre de visitants i el museu més important del complex. El Museu de Suomenlinna presenta la construcció i la història de la fortalesa i descriu la vida en Suomenlinna.
La ruta per la segona illa ens porta al Pati d'armes, dissenyat pel Augustin Ehrensvärd. Era la plaça principal de la fortalesa des de la dècada de 1760. Va sofrir greus danys pels bombardejos de la Guerra de Crimea en 1855. En aquest espai, es troba en el centre de la plaça, el sepulcre del mateix Augustin Ehrensvärd, dissenyat pel mateix rei Gustav III de Suècia en un estil neo-clàssic. La tomba no va ser completada fins l'any 1807, sis mesos abans que la fortalesa caigués en mans dels russos. A mà esquerra hi ha el Museu Ehrensvärd, ubicat en el que solia ser la residència oficial del comandant de la fortalesa, i que presenta el període suec de Suomenlinna. El primer senyor de la residència va ser el mateix constructor de la fortalesa, Augustin Ehrensvärd.
Ben a prop, hi ha el dic de Suoleminna, un dels dics secs més antics del món, encara en funcionament. Aquí es van construir els vaixells de la flota costera sueca en la dècada de 1760, sota la supervisió de l'arquitecte naval F.H. af Chapman. Actualment el dic es dedica a la restauració de naus antigues amb un casc de fusta.
Si enlloc de seguir per la ruta blava, es tira a mà dreta, un cop passat el pati d'armes s'arribaria al Museu duaner, que ocupa un edifici utilitzat com a pressó durant els períodes suec i rus. Representa la història dels tràmits duaners i el contraban en Finlàndia.
Seguim per la ruta marcada, i després de passar per esplanades verdes de gespa, s'arriba sense donar-te'n compte a la illa de Kustaanmiekka, la més meridional que compren la fortalesa, i la més important des del punt de vista estratègic. Un pont de terra relativament estret connecta amb la illa predecessora.
Kustaanmiekka ofereix una vista de la fortalesa de bastions original i de la línia de defensa costera amb els terraplens i els canons construïts pels russos a finals del segle XIX.
El final del camí és la monumental Porta del Rei (Kuninkaanportti 1753-57), emblema de Suomenlinna. Era la porta d'entrada cerimonial a la fortalesa, triant per a la seva ubicació el lloc en el qual va anclar el vaixell que transportava a Augustin Ehrensvärd, el rei Adolf Frederic de Suècia, en la seva visita per a la inspecció dels treballs d'edificació en 1752. La barbacana té dues plantes, encara que la planta baixa està enfosquida pel tram d'escales construïdes més tard. L'elevació és lleugerament còncava, amb una entrada encoixinada emmarcada en pedra calcària.
Tornant per camins alternatius, es pot arribar a l'últim museu de la fortalesa, que es troba a la vora de l'aigua. Es tracta del Submarí Vesikko, un submarí finlandès construït en la dècada de 1930. En l'interior del mateix es pot experimentar les apretades condicions de treball de la tripulació (unes 20 persones) i explorar la tecnologia dels submarins de l'època, que es podia submergir fins a un màxim de 100 metres de profunditat.
Va lluitar en la Segona Guerra Mundial, amb altres submarins finlandesos en el mar Bàltic i en el Golf de Finlàndia. Durant els darrers anys de la guerra es dedicà més a tasques d'escorta. En el tractat de pau de Paris, de l'any 1947, es prohibí a Finlàndia tenir submarins i en 1953, tots ells excepte el Vesikko, van ser venuts com a ferralla.
Un cop retornats al moll principal, es pot apropar-se des d'aquí a altres dues illes. La primera és la illa de Pikku Mustasaari, que enmig d'una sèrie de fortificacions allotja una zona militar encara activa, l'Acadèmia Naval.
L'última illa, Länsi-Mustasaari, és la que té menys coses a veure, i format per diversos edificis residencials.
Periòdicament surt un ferry des de la Plaça del Mercat, que per 5€, bitllet d'anada i tornada, et permet arribar a Suomenlinna
Anar a Índex del viatge | Hèlsinki
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.