Trakai. El Castell de l'Illa

El Castell de l'Illa és la gran atracció de Trakai i de Lituània. Situada en el llac Galvės, és l´únic castell construït sobre una illa en l'Europa Oriental. Ocupa una mica més de 2Ha de l'illa, que realment eren tres, però es va emplenar amb terra, l'aigua que hi havia entre elles. S'inicià la seva construcció a finals del segle XIV, a mida que el Castell de la Península, situat a poca distància, s'anava enfortint i ampliant. El Gran Duc Kęstutis impulsà la seva creació, i durant el govern del seu fill Vytautas es va finalitzar a inicis del segle XV. El conjunt de la fortalesa està format pel palau dels grans ducs, envoltat per una muralla defensiva, i el castell de proa separat del palau per un profund fossat.

El castell va ser construït en diverses fases. Durant la primera etapa (segona meitat del segle XIV, durant el temps de Kęstutis), una residència ducal, en forma d'"U", amb elements romànics, es va construir en la més gran de les tres illes. Fragments van ser trobats en excavacions arqueològiques a 1960 prop del front sud del castell. Durant aquest temps, hi havia decoració policroma. Els treballs al castell de proa es va iniciar en aquest moment, però això no es va completar, i el castell va ser cremat en 1377 durant un atac teutònic a Nova Trakai.

La segona fase de construcció es va iniciar després d'un llarg interval i es va perllongar durant un temps considerable. Aquest va ser el període en el qual el príncep Kęstutis va ser assassinat i les lluites de poder tenaç del Gran Ducat. El fill del Gran Duc Vytautas, Kęstutis va continuar el treball del seu pare havia començat al voltant de 1403-1409. Es va canviar el disseny del castell. En lloc del palau, va construir dos edificis de dos pisos rectangulars paral·leles amb soterranis, amb una torre d'homenatge de 35m i 6 plantes en el costat sud. A la planta baixa de la torre hi havia l'entrada i el pont llevadís. La casa de guàrdia era al primer pis, mentre que el quart pis va ser la llar de la capella. El cinquè pis estava reservat per a usos defensius.

El pati del palau rectangular (11,5m d'ample per 20,8 m de llarg) va ser pavimentat amb pedres i s'accedia per a la porta de la torre de l'homenatge i per petites portes de la muralla nord-est. El pati estava envoltat de galeries de fusta per les quals s'accedia a l'interior.

Totes les plantes i els soterranis estaven dividits per parets en tres habitacions i només el primer pis de la zona sud és tot l'espai ocupat per la sala ducal. Tant les voltes del sostre dels soterranis i les del primer i segon pis eran d'arc de creueria.

Un mur amb contraforts envoltava el palau. La pedra va ser el principal mateirial de construcció, usant-se en els seus fonaments i en gran part de les parets. Les parts superiors de la paret, cantonades, escales i en la decoració interior es va utilitzar el maó vermell gòtic. El mur sud va ser decorat amb maons cremats en un patró geomètric. El castell tenia característiques gòtiques però l'estil romànic va romandre.

En la tercera fase de construcció, a principis del segle XV, en la part del castell de proa, tres torres de defensa cil·líndriques i una quarta de quadrangular, van ser alçades. Aquesta última era la torre d'entrada. Les torres tenien quatre plantes, de les quals la terçera estava dedicada a galeries de tir. Les torres van ser ajustades per a tenir un gran nombre de canons. La torre sud-oest es va utilitzar com a presó. Hi havia alguns edificis de fusta separats en el pati. Un fossat separava el castell de proa del palau ducal, i petites embarcacions podien navegar per ell.

Després de la victòria del 1410 del Gran Ducat de Lituània i el Regne de Polònia contra els cavallers teutònics en la batalla de Grünwald, o de Žalgiris, el castell va perdre la seva funció defensiva i es convertí en la residència de Vytautas, i després d'altres grans ducs. Es va fer nous manteniments i es decorà d'acord amb la seva importància. El Gran Saló estava particularment decorat amb vidrieres i pintures murals. Les parets estaven pintades en l'estil provincial bizantí típic de principis del segle XV, i el tema principal era la lloança per al Gran Duc Vytautas i els seus cortesans. Decoració policromada es va aplicar tant a l'interior com a l'exterior del castell.

Aquí es rebia als diplomàtics i es celebraven recepcions i a inicis de setembre de 1430, Vytautas convidà a Trakai a un gran nombre d'hostes per a la seva coronació com a rei de Lituània. Orfebres de Nuremberg ja havien forjat les corones per a Vytautas i la seva esposa Juliana, però l'acte no va tenir lloc per què els nobles polonesos ho van impedir, robant les corones. Al poc temps, el 27 d'octubre, Vytautas va morir. Després de la seva mort, el castell es va anar usant cada cop menys.

El Gran Duc Sigismund Augustus va voler instal·lar aquí la seva residència d'estiu, i el castell va ser reconstruït en estil renaixentista, fins a les guerres del segle XVII. En l'estiu de 1655, durant una fracassada guerra contra Rússia i Suècia, els cossacs d'Ivanas Zolotorenka van ocupar la ciutat de Trakai, i el castell va ser parcialment destruït.

Les ruïnes d'un castell romàntic van atreure l'atenció del públic. En 1822 l'artista V. Smakauskas va anar a Trakai com a estudiant i dibuixar el Castell de l'Illa. Tretze dels seus esbossos encara sobreviuen: un dóna una vista general del castell mentre que 11 es dediquen a fragments dels frescos del Gran Saló del castell. En els anys 1822-1823 i 1837, el topògraf I. Wróblewski va fer fotografies del castell, així com el Castell de la Península, per a un Atles de Castells. El seu objectiu no només era enregistrar aquests monuments nacionals, sinó exhortar a la població per a la seva conservació. Més tard, S. Vorobev, un famós artista, va venir de Sant Petersburg on va dibuixar el castell en 1855. Així, al voltant del 1888, es van redactar els primers documents per a preservar el castell per iniciativa de la Comissió Arqueològica Imperial.

Durant els següents anys i al llarg del segle XX, es va fer les obres de restauració i conservació d'aquest patrimoni, i des del 1962, el castell alberga el Museu d'Història que disposa, entre altres, d'una rica col·lecció numismàtica, una mostra d'art aplicada i la història, cultura i religió dels caraïtes de Trakai.



El Palau ducal

Com hem comentat abans, s'accedeix al Palau Ducal per la seva torre d'homenatge que domina el conjunt del castell, on es trobava el pont llevadís, dues portes i una reixa mòbil. El complex es va formar al voltant d'un petit pati rectangular que donava accés a les diverses galeries i cambres.

Hi havia nou cambres dins de l'interior del palau on els Grans Ducs hi vivien amb les seves famílies i s'allotjaven els seus convidats. Els sostres de totes les cambres van ser construïts en l'estil gòtic primerenc amb voltes de creueria. Les voltes van ser reconstruïdes usant els fragments que van romandre com a guia.

(Cambra dels ducs) No hi ha cap objecte o element d'aquella època en la cambra que es considera que era on residien els ducs quan estaven a Trakai. Les parets de la cambra estan decorades amb obres d'art del segle XX: relleus que representen als Grans Ducs de Lituània, de V. Kasuba, i les pintures Vytautas i Kęstutis a prop de Trakai, de V. Kazokas. En la paret del costat esquerra penja la pintura de Vytautas esperant la corona, pintat pel pintor contemporani G. Kazimierènas.

(La Sala del Duc) En la sala que es pressumeix que era utilitzat pel Gran Duc, és la única del palau amb un pas soterrani. En la sala hi ha un bust de Vytautas, el qual va rebre a molts diplomàtics i dignataris en el palau. També va ser a Trakai, en 1409, quan Vytautas inicià els preparatius per a la històrica batalla de Grünwald, juntament amb Jogaila, rei de Polònia, que va passar en l'actual ciutat de Olzstyn (Polònia). La victòria lituana-polonesa sobre l'Orde Teutònica va suposar l'apertura de noves rutes de comerç a l'oest de Lituània. En la sala es pot veure la pintura 'La batalla de Zalguiris' de J. Rudolfas, que és una còpia de l'original de J. Matejko: hi ha 92 figures històriques representades en el quadre, i entre ells el Gran Duc Vytautas (en el centre, vestit de vermell), el Gran Senyor Ulrich von Jungingen (a l'esquerra, vestit de blanc) i el rei Jogaila en la cantonada superior dreta, envoltat pels seus soldats.

En la Sala del Tresor, on es guardava el tresor del ducat en el segle XV, s'exhibeixen diverses col·leccions de tresors del segle XIV al XVIII. El tresor era objectes de valor com monedes de metall o joies que eren amagades pels seus propietaris. Cada tresor ofereix una pila d'informació sobre l'època en que es va acunyar, així com la situació política i econòmica i les relacions comercials d'aquells temps. El tresor que s'exhibeix en la vitrina central va ser trobada en una olla de ceràmica en Trakai en 1963 per treballadors de la construcció durant l'excavació dels fonaments d'una casa. Es tracta d'un dels tresors més grans trobats a Lituània i estava format per més de 9.000 peces de monedes de coure de Lituània, Polònia i Suècia, acunyades en el segle XVII.

El Gran Saló és la sala més gran i maca del castell de Trakai. El terra cobreix un espai de 200 metres quadrats i ocupa tota l'ala dreta del castell. Entre el terra i el punt més alt de la volta del sostre hi ha una altura de 5,5m. Mentre els murs són els originals, les rajoles del terra i les voltes gòtiques van ser reconstruides. Les finestres estaven decorades amb vidres de colors. Fragments de vidres i part dels marcs de metall van ser trobades en excavacions arqueològiques i serviren com a referència per a la seva reconstrucció.

Tant les voltes com les parets tenien pintures murals, però només fragments de les originals obres d'art es conserven. El motiu trobat en aquestes pintures eren de Vytautas, amb escenes que representen les seves victòries i la vida diària en la cort, així com pintures que representen la cristianització de Lituània i retrats de sants.

Avui en dia, el Gran Saló està decorat amb dos tapissos d'artistes contemporanis: 'Festival' (1979) de Z. Mickoniene i 'Flux del temps. Retorn de Zalguiris' (1977) de J. Urbiene.

Durant el regnat de Vytautas i al llarg del segle XV, aquesta cambra s'usava per a rebre els convidats estrangers, com diplomàtics, reis i els seus missatgers, així com la signatura de tractats, les reunions del Consell del Duc i per a diverses festes i celebracions. Actualment, també s'utilitza igualment per a celebrar esdeveniments diversis i concerts, gràcies a la seva bona acústica, així com conferències i el rubricament de tractats. La majoria de delegacions oficials que visiten Lituània, venen a Trakai, i entre les personalitats que han passat per aquí destaquen la reina Beatriu dels Països Baixos, els reis suecs Gustau i Sílvia o els reis belgues Albert II i Paola, entre molts altres.

En les altres cambres del palau, es troba la història de Trakai i del seu castell al llarg dels segles, i un apartat està relacionat amb els caraïtes i els tàrtars. Amb la independència de Lituània, el 1992, les comunitats religioses dels tàrtars van ser restablertes en diversos llocs del pais, i actualment hi viuen uns 4.000 tàrtars en Lituània, que han establert enllaços amb les comunitats tàrtares d'altres països com Polònia i Bielorrúsia. També es van reconeixer el dret, el 1992, als caraïtes, encara que són una comunitat més petita: al voltant d'uns 260 a Lituània, incloent els 65 que hi ha a Trakai, aproximadament.


El Museu d'Història de Trakai

El Museu d'Història de Trakai va ser creat el 28 de juny del 1948, i el 1965 va rebre el rang de museu estatal. Actualment, el museu té al voltant de 300.000 objectes de valor. En el 1992, els edificis occidentals del castell de proa van ser restaurades, i en dotze sales es va establir l'exposició permanent, ensenyant part de les riques col·leccions de mobiliari, trofeus de caça, segells, porcellana, cristalleria, brodats i ivori, entre altres. La majoria de les obres i peces corresponen al període entre el segle XVIII i els inicis del segle XX, que varen ser recollides entre els anys 1965 i 1992.

Una de les col·leccions, és una llarga llista de treballs amb ivori. L'ivori és un dels materials més antics usats en la joieria, extremadament durador i molt adeqüat per a tallar. S'utilitzava en la fabricació d'articles per a la llar, religiosos i obres d'art de l'antiga Xina, Japó, Índia, Mesopotàmia, Egipte, entre altres. Entre els segles IX i X, escoles de talla d'ivori van ser obertes en Itàlia, França i Alemanya. Des del segle XIII en França i altres països catòlics, l'ivori va usar-se no només per a la producció d'objectes religiosos, sinó també per a fer estatuetes, caixes decoratives per a ornaments i pertinences de caces. A partir del segle XVII la talla de l'ivori va perfeccionar-se, creant productes de gran valor artístic en joieria, bastons de caminar, caixes de tabac, mobiliari amb incrustacions d'ivori...

En la sala de cristalleria, s'ensenya part de la col·lecció de cristalleria de l'Europa Occidental i Oriental. El material més antic de vidre es va trobar en Mesopotàmia, i datava del segle XVI a.C. Més tard, el vidre s'inicià a produir-se en Egipte, Síria, Grècia i Pèrsia. Les factories de vidre en l'Europa Medieval eren construïdes en àrees forestals, ja que es necessitava potassa, que s'obtenien de les cendres de la fusta. En l'any 1680, la cristalleria va inventar-se en Bohèmia, i el 1764 la fàbrica Baccarat, famosa pels seus articles de vidre d'estany, va ser fundada en França. Des del segle XVI fins a inicis del segle XX, el vidre venia en gran part a Lituània des de Cracòvia.

La porcellana va ser inventada en Xina en el segle VII. En el segle XIII es va estendre per tota Europa, i en el 1710 es va fundar la primera fàbrica de porcellana en Meissen, Alemanya. Centres importants es van establir en Viena i les ciutats franceses de Vincennes i Sevres. La fàbrica russa més important va ser la de Sant Petersburg - la fàbrica imperial - que es va constituir en 1744. Lituània no tenia fàbriques pròpies de porcellana. Des de mitjan segle XVIII els nobles lituans començaren a comprar articles de porcellana de les fàbriques de Meissen, Berlin i Viena.

El cavaller flamenc Gilbert de Lanua que viatjava per Lituània en 1414 i va visitar Trakai, va escriure: "... hi ha un parc tancat en la ciutat, on hi ha una varietat d'animals salvatges i bèsties que poden ser trobats en els boscos i camps d'aquesta regió. Hi ha animals similars a bous salvatges, altres coms grans cavalls i els molts anomenats cèrvols. Hi ha cavalls salvatges, ossos, verros, cabirols i un munt d'altres animals...". I és que en l'Edat Mitjana, la caça era molt important. Caceres eren organitzades on el Gran Duc i nobles hi prenien part. La carn dels animals salvatges morts eren salats en barrils i enviats a les finques del Duc, i també se li donaven a l'exèrcit. També aprofitaven les pells, que tenien una gran demanda en l'Europa Occidental, i que era una important font d'ingressos per al Tresor de l'Estat. Els nobles tenien habitacions especials per a les seves col·leccions d'armes i trofeus de caça, i les seves parets estaven decorades amb pintures i tapissos amb escenes de caça.

En la Sala de la Caça hi ha una restaurada xemeneia gòtica, que era utilitzada per a calentar la sala i cuinar. L'interior de la sala està decorada amb trofeus de caça que van donar per al museu, apassionats caçadors i homes de negoci.

Un altra sala està dedicada a les pipes. Cristòfor Colom i els seus homes van ser els primers europeus que van veure fumar, als indis americans. A meitat del segle XVI, la planta del tabaco va ser portada a Espanya i Portugal, i el doctor i diplomàtic francès Jean Nicot va enviar tabac com a herba medicinal a la reina francesa Catalina de Medici. En honor de Jean Nicot, la planta va ser anomenada herba nicotiana. Durant el segle XVII, el tabac es va desplegar per tota Europa, i al voltant de l'any 1600, es fundaren les primeres fàbriques de pipes de fang en Londres, Bristol, Chester i Halle. Les pipes de fang van ser durant molt de temps el tipus dominant de pipes. Al llarg del temps, començaren a decorar-se amb motius ornamentals i a usar altres materials com la fusta, la porcellana...

Els segells confirmaven l'autenticitat d'un document. Els segells del Gran Ducat de Lituània van evolucionar al mateix temps que el propi Estat. Nobles lituans usaven els segells des del segle XV, mentre que els grems i alguns burgesos ho feren des del segle XVI. Els segells eren classificats en diversos grups d'acord amb el representat en ells: hi havia amb inscripcions, imatges, retrats i escuts d'armes. Eren fets de materials diversos com el bronze, açer, metalls preciosos i pedres precioses. Les nanses de molts segells tenien un alt valor artístic.

Entrada: 15LT + 4LT (permís per a poder fer fotos)

Anar a: Trakai. Història i el seu centre urbà | Vilnius | Índex del viatge