Trakai. Història i el seu centre urbà

A 28km a l'oest de Vilnius, entre turons, boscos i llacs, es troba Trakai, l'antiga capital medieval de Lituània i el centre polític i estratègic del país en aquella època. En 1323, la capital va trasl·ladar-se a Vilnius, però Trakai va seguir sent la residència d'estiu dels Ducs de Lituània.

Trakai està en una estreta península banyada per les aigues dels llacs Galvės, Totoriškių i Bernardinų (o Luka), Akmenos i Gilušio, i es pot arribar fàcilment des de Vilnius per autobus o amb el tren, amb menys freqüències de pas. Tant el centre urbà, amb uns 5.000 habitants, com els seus voltants formen l'únic Parc Històric Nacional que hi ha en tota Europa. Però el que destaca de Trakai és el seu Castell construït en maó vermell sobre una illa, i conegut com el Castell de l'Illa.

Castell de la Península

La història de Trakai comença en Senieji Trakai (el Vell Trakai), un petit poble a uns 3km de distància. La llegenda diu que el Vell Trakai va ser fundat pel Gran Duc de Lituània Gediminas, suposadament, en els inicis del segle XIV. Segons fonts escrites, la primera menció del lloc data del 1337, en la crònica de Wigandus Marbungensis, un cronista de l'Orde Teutònic. En la segona meitat del segle XIV, un castell de pedra es va construir. Durant els anys 1345-1382 era governat per Kęstutis, fill de Gediminas, duc de Trakai i Žemaitija. Al voltant del 1350 va néixer aquí el governant més famós de Lituània en l'Edat Mitjana, Vytautas, que va ser Gran Duc de Lituània de 1392 a 1430. El castell va ser testimoni de lluites contra els croats i el 1391 va ser destruït. Quan un nou castell va construir-se en el Nou Trakai, el castell del Vell Trakai va perdre tota la seva importància, i per tant no va ser reconstruït.

Castell de l'Illa

Des de 1377, el Nou Trakai, és el que avui en dia és la ciutat de Trakai, es mencionat en les rutes dels croats. Trakai es va desenvolupar després de la construcció del castell de Pusiasalis, més conegut com el de la Península i crear un sistema de defensa, que va estar format pels castells de Trakai, Streva, i Brazuole, entre altres. Des del segle XIV, la ciutat era autogovernada i comerciants anglesos i alemanys vivien aquí.


En els segles XIV i XV, Trakai va ser una plaça molt important durant les lluites contra els croats. En els anys 1392-1492, la ciutat va ser una residència important dels Grans Ducs de Lituània. Trakai i els seus voltants eren habitats per lituans, russos, polonesos, i a més a més, per tàrtars i caraïtes, que s'encarregaven de guardar els castells dels Grans Ducs.

Castell de l'Illa

Un cop s'arriba a l'estació d'autobusos de Trakai, hi ha dues opcions per anar al Castell de l'Illa. La primera, més curta consisteix en creuar el centre urbà, pel seu interior (uns 2km), pels seus dos carrers principals - Vytautu g. i Karaimų g. -, i l'alternativa llarga és fer més volta passejant per la vora del llac. A l'anada, pot ser millor fer la ruta interior, ja que es passa per davant de l'oficina de turisme i es veuen diverses esglésies i típiques cases de fusta de colors diversos.

La primera part del recorregut és molt avorrit, i un cop es deixa enrera l'oficina de turisme, es troba a mà dreta l'Església Ortodoxa de la Santa Mare de Déu (Vytauto, 32), que segueix funcionant i que pertany a la comunitat ortodoxa russa. La decisió de construir-la es va prendre l'any 1861, i la tsarina Maria Aleksandrovna va donar 6.000 rubles per a la seva construcció i la constructuora STR. Adelson, 50.000 maons. El temple es consagrà en la tardor del 1863, amb el nom d'una església ortodoxa que s'aixecava en la part sud de la ciutat.

La tsarina va regalar a A. Polozov, l'enginyer que s'encarregà de supervisar les feines de construcció un rellotge enjoiat d'or en reconeixement al seu treball, sent-li lliurat per M. Murav'ev, governador general de Vilnius. L'església va sofrir durament durant la Primera Guerra Mundial, quan les torres de l'església i el sostre van ser destruïts pels alemanys quan aquests disparaven a posicions russes a la ciutat.

Una mica més endavant, més enllà del carrer pel qual es va pujant, en un petit turó, es troba l'església de la Visitació de la Verge Maria (Birutės, 5) fundada en 1409 pel gran duc Vytautas. L'actual edifici va renovar-se en el segle XVIII, en estil barroc.

En el centre de l'altar barroc decorat amb escultures i relleu, hi ha la miraculosa senyora de Trakai que va ser pintada en el segle XVI, basant-se en la icona Nikopoia (que en grec significa la que porta la Victòria), que els emperadors bizantins consideraven els seu guardià. En 1718, el Papa Clement XI va encarregar corones especials d'or per la imatge. Còpies del quadre es poden trobar en santuaris de tot arreu de Lituània, així com en Letònia i Bielorússia.

La llegenda explica que l'any 1390, aquesta imatge va ser donada al Gran Duc Vytautas per l'emperador bizantí Manel II Palaeòleg, i anys després Vytautas la donà a la seva església a Trakai. Aviat, la imatge es va fer famosa pels seus miracles i va atraure pelegrins del pais i de l'Europa de l'Est.

Tornant al carrer principal, i on estava antigament la plaça del mercat, s'arriba a una columna de 14m d'alçada amb l'estàtua de Sant Joan Nepomucè, format per diverses parts: una pila de granit de quatre costats en què es troba una columna de maó estucat, que dóna suport a una petita capella quadrada amb una teulada a quatre aigües. L'aspecte actual és de la segona meitat del segle XIX, encara que es mencionada la estàtua en registres del segle XVII. Durant les ocupacions russes i soviètiques, l'estàtua va ser enderrocada i ficada de nou diversos cops.

Des d'aquí, ja podem anar veient l'antiga oficina de correus (Karaimų, 5), un edifici blau de planta única i disseny rectangular simètric amb un pòrtic que té dues columnes toscanes que suporten un frontó triangular que té una finestra circular, i els seus murs de fusta. Construït en l'any 1810 pels dominics, l'edifici és un exemple típic de les cases que es construien a Trakai a principis del segle XIX. Després que el convent va ser clausurat en 1864, l'edifici va ser la seu de la policia del districte de Trakai, i el 1887 se li va donar a l'Oficina de Correus i Telègrafs del districte de Vilnius, que va funcionar fins el 1960. Actualment és la seu de l'Administració del Parc Nacional Històric de Trakai.

Ocupant part del terreny que formava part del Castell de la Península, es troba l'antic Convent dels Dominics (Kęstučio, 4). El 1779 iniciaren la construcció d'una església de tres naus amb dues torres, a banda i banda del fossat sud en el primer pati del Castell de la Península, i s'usaren també maons de la muralla, en la seva fonamentació. Els treballs de construcció s'aturaren quan els diners es van acabar i el 1812 per la guerra contra Napoleó.

Quan anys després es va reprendre la seva reconstrucció, s'utilitzà la nau sud com a convent i part de la nau nord-oest s'usà per a la capella, consagrada el 4 d'agost de 1822 en honor a l'arcàngel Sant Miquel. La nau central va ser utilitzada com el pati conventual. El 1864, el governador general del districte va ordenar el tancament del convent, i a partir de llavors va ser utilitzat per a funcions diverses: arxiu, cases de guàrdies i funcionaris...

I al costat del convent, tenim les restes del Castell de la Península. El Gran Duc Kęstutis inicià la seva construcció en la segona meitat del segle XIV, en una península entre els llacs Galvės i Bernardinų. El promontori del nord és un petit turó boscós anomenat Aukos i a la zona oest i nord-oest del castell està separada de la ciutat per les restes d'un fossat. Investigacions arqueològiques van descobrir que el castell es va construir després que un bosc fos talat. Amb l'excepció d'una torre d'entrada, no hi havia cap mena de torre més en els seus origens. Per necessitats de defensa, es va reforçar la muralla amb parets de maó i torres en les cantonades, i durant els anys següents el castell es va anar enfortint.

El castell formava part d'una xarxa defensiva, amb altres castells, que protegien Trakai i Vilnius, la capital del regne, que va ser atacada per l'Orde Teutònica i el van destuir en els anys 1382, 1383 i 1390.

En 1422, Vytautas va reconstruir el castell, ocupant un total de 4Ha i tenia 11 torres de diversos tamanys. Després de la seva mort, no es té gaire informació sobre l'ús del castell. Disputes per la successió al tron del Gran Ducat, van interrompre les reformes, i inclús el gran duc Žygimantas Kęstutaitis va ser assassinat aquí mateix en el diumenge de Rams del 1440.

El castell va perdre la seva importància, i a principis del segle XVI, era el lloc on es retenien als presoners d'alt rang, i parcel·les de terra van començar a ser donades als nobles. El castell va ser sèriament danyat durant la guerra amb Rússia en 1665. Des del segle XVII fins al XVIII, assamblees locals de la noblesa de Trakai es realitzaven en el castell. A finals del segle XVIII s'inicià la construcció del monestir dels dominics en els terrenys del castell. Per a l'església van usar-se pedres i maons del mateix castell. També s'usaren en el segle XX, materials del mur defensiu van ser usats en l'església ortodoxa de Trakai.

Trakai també té un element identificatiu que la significa i és el caraisme. Els caraïtes, gairebé 400 famílies, els va portar el Gran Duc Vytautas per a que fossin la seva guàrdia personal. Els caraïtes són un poble d'origen turc que han viscut aquí a Trakai més de 600 anys i que han conservat fins avui les seves tradicions. El caraisme és una religió que va néixer a Crimea, i una branca ultraortodoxa del judaisme, que no reconeix la legitimitat de les fonts post-bíbliques, i que regeix la seva vida basant-se en la interpretació textual del text.

Es van establir a Trakai entre els dos castells del Gran Duc, en el carrer que coneixem avui en dia per Karaimų. Al llarg del temps s'ocuparen amb l'agricultura, jardineria, cria de cavalls, comerç i artesania. Es conserven diverses cases d'ells i una kenessa, un dels seus temples religiosos. També es va impulsar el 1938 el museu de la Cultura i Religio dels Caraïtes (Karaimų, 22). Plats tradicionals es poden degustar en algun dels seus restaurants, sent el plat més conegut i popular el kibinas, una cresta farcida de carn, verdures o mató.

La Kenessa (Karaimų, 30) va sofrir al llarg del segles vàries destruccions i reconstruccions, a causa dels incendis i guerres que va asolar la regió. El disseny actual correspon al segle XIX, i està format per un sol pis i dues habitacions. La sala o secció dels homes s'accedeix per tres entrades des del porxo. El porxo té escales que condueixen a la terrassa, que es reserva per a les dones. El balcó està recolçat en quatre columnes de fusta. El sostre té una cúpula octogonal i està pintat de blau.

El Castell de l'Illa s'alça sobre una de les moltes illes del llac Galvės. En realitat hi havia tres illes, i l'espai entre elles es va cobrir de terra. El castell es va construir com a fortalesa defensiva, però després de la batalla de Zalguiris, el 1410, va perdre el caràcter defensiu i es convertí en la residència del Gran Duc de Lituània.

Des del castell, podem veure més enllà, a l'altra vora del llac, la Finca d'Užutrakis, amb la seva casa senyorial dominant el conjunt, construït en els anys 1897-1902, pel comte Józef Tyszkiewicz i la seva esposa la duquessa Jadwiga Swiętopułk-Czetwertyńska. La propietat va seguir sent de la família Tyszkiewicz fins que la Unió Soviètica va ocupar Lituània el 1940, i va nacionalitzar la finca, i la casa es va convertir en un sanatori per als oficials de seguretat soviètics. L'any 1995 es va integrar dins de l'administració del Parc Històric Nacional de Trakai. La casa, d'estil historicista i neo-renaixentista, va ser projectada per l'arquitecte de Varsòvia, J. Huss, i està envoltada per un parc que va dissenyar el paisatgista francès Eduard François André.

... I de tornada, enlloc de passar pel centre de Trakai, es pot passar per algun dels camins per a vianants o ciclistes, que envolten els llacs...




Anar a: El castell de l'illa | Vilnius | Índex del viatge