Pàgines

El Monestir de les Avellanes

Fruit d'un regal d'una caixa de Smartbox, passem una nit en l'Hostatgeria del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, un acollidor hotel de tres estrelles, amb 37 habitacions dobles, en un lloc molt tranquil, a les portes del Montsec, en la comarca lleidatana de la Noguera, i envoltat d'un entorn natural de boscos, jardins i vinyes idonis per gaudir d'un plàcid descans. Encara que a prop hi ha el municipi de Les Avellanes, el monestir es troba dins del terme d'Os de Balaguer, poble de campaners.

Al formar part d'un monestir, l'hostatgeria disposa d'espais singulars com la sala de descans, en l'antic menjador (refectori) dels monjos, la sala de TV, en l'antiga cuina del monestir, i el restaurant ubicat al costat mateix del claustre.



El restaurant 'El Claustre' ofereix menú, tant per dinars com per sopars, que es complementa amb una carta de plats diversos. L'esmorzar, de bufet lliure, és molt complet amb embotits de la comarca, pastes diverses, i amb la possibilitat de menjars per a gent celíaca.

Durant el cap de setmana hi ha dues visites guiades programades (dissabtes a les 17:00h i diumenges a les 11:30h) al conjunt monàstic, així com a l'Arxiu del monestir i/o l'Arxiu Gavín, un dels arxius particulars més grans d'Europa on conté, entre altres curiositats, totes les esglésies de Catalunya fotografiades... (Els clients de l'hotel poden visitar lliurement el recinte monacal, amb l'excepció de les sales de la comunitat marista)

Història del monestir


A mitjan segle XII, monjos premonstratesos (orde fundada per sant Norbert a Premontré, prop de Laón (França), vers l'any 1120) que havien arribat amb els creuats alemanys s'instal·laren primer a Vallclara, en la Conca de Barberà, i poc després es traslladaren al mont Malet, en el terme de Vilanova de la Sal (a la Noguera), conduïts per Joan d'Organyà, conegut popularment com sant Cap.

El Monestir de Bellpuig de les Avellanes es construí el 1155, gràcies a l'ajut del comte d'Urgell Ermengol VII i la seva esposa, Dolça de Foix. L'any 1303, Ermengol X féu grans millores al monestir, especialment amb la construcció de l'església actual.


Durant la Guerra de Successió (1702-1714), els monjos abandonaren el monestir per primer cop, ja que patí la destrucció i el saqueig. Després de la guerra, el monestir visqué una segona etapa d'esplendor, en que es realitzaren noves construccions, i en que destacaren els abats de l'Escola Històrica de les Avellanes.

Durant gairebé 650 anys, hi van viure aquí, fins al 1835, en què foren expulsats per la Llei de Desamortització. Els béns i el monestir, subhastats, canviaren de mans fins a l'arribada dels maristes.

Els Germans Maristes instal·laren el seu seminari al Monestir de les Avellanes, l'any 1910, ja que durant la setmana Tràgica de 1909 fou cremat el seu noviciat a Barcelona. Més d'un segle després, aquesta orde s'ha encarregat de custodiar, restaurar els patis, el claustre, les sales i l'església del monestir. L'any 1994, deixa de ser seminari i avui dia és una hostatgeria oberta a tothom, regentada encara pels maristes.


El recinte monàstic



Tant els monjos com els actuals clients de l'hostatgeria entren per aquest portal d'entrada, d'estil neoclàssic on hi destaca la galeria de recepció amb les seves amples arcades. Les portes de fusta que es veuen penjades en una de les parets, estaven originalment a l'exterior de la muralla.



Com a la resta de monestirs, la sala capitular era la sala central de la vida monacal dels monjos premonstratesos. D'estil gòtic, hi destaquen les columnes llises i esveltes, i una coberta gòtica de guix amb escaiola.



Sota el vidre del terra hi ha pedres històriques i originals de la conducció d'aigua, una dovella de clau d'arc amb l'escut del monestir esculpit i la data 1744 i una estela mortuòria dedicada a l'abat Antoni Trueta.



La part més antiga del monestir és el claustre, del segle XII, d'estil romànic. De planta rectangular, està construït amb arcs de mig punt que es recolzen sobre un parell de columnes i capitells amb baixos relleus.


Les ales sud i oest han conservat la seva estructura primitiva, amb els seus capitells, on estan representats elements vegetals, figures d'animals i humanes. La presència d'alguns elements ornamentals és reveladora de les famílies que van donar suport a la presència monàstica en aquest lloc.



(Capitell de l'ala oest amb la figura d'un monjo com a decoració)



Les altres dues ales, l'ala nord i ala est, foren destruïdes i la reconstrucció de les mateixes, després de les guerres de Successió i de Napoleó, no va permetre ornamentar els capitells, totalment llisos.


Al pati central, cobert de gespa, hi ha una estàtua des de l'any 1947 dedicada a Sant Marcel·lí Champagnat, fundador de la congregació dels germans Maristes dedicada a l'ensenyament. Antigament, era una zona enjardinada i hi havia el pou que recollia les aigües.




Sobre la clau d'arc de la porta oest del claustre, es col·locà una dovella que procedeix d'un arc del palau comtal que no es pogué conservar perquè estava totalment destruït. La llegenda 'Pax vobiscum fiat' (La pau sigui amb vosaltres o pau a tots vosaltres) era un lema dels comtes d'Urgell.


Al costat de l'entrada a l'església, hi ha una placa laudatòria de Jaume Caresmar, una pedra sepulcral treballada en marbre que féu col·locar l'abat Jaume Pascual. El text conté una apologia de la persona i l'obra de Jaume Caresmar, l'abat més detacat de l'Escola Històrica del monestir, i comença així: In beatae inmortalitatis expectatione (Tot esperant la feliç immortalitat).



(Porta romànica que antigament entre l'entrada al dormitori)


L'església va ser començada el 1303 i estava concebuda com una basílica amb creu llatina, i per tant, la nau principal hauria d'haver estar molt més llarga del que finalment va ser. La nau central es va escurçar i les dimensions de l'església es van reduir.


En l'absis central, de forma pentagonal, hi destaquen tres finestrals allargats i vitralls neogòtics dedicats a Maria i els seus misteris. A banda i banda de l'altar major, en senzills sepulcres, reposen les restes dels comtes d'Urgell: Ermengol VII, Dolça de Foix, Ermengol X i Àlvar de Cabrera.

El comte Ermengol VII, fundador del monestir, va deixar escrit al seu testament que volia ser enterrat aquí. Anys després, Ermengol X va encomanar un sepulcre sobri i majestuós per a Ermengol VII i un altre per a Dolça de Foix. I també feu preparar uns uns altres sepulcres per a ell i els seus successors, i per a Àlvar de Cabrera, germà seu i vescomte d'Àger, i convertir el lloc en el panteó dels comtes d'Urgell.

Aquests sepulcres es van conservar des del segle XIV fins a inicis del segle XX, quan el monestir va ser adquirit pel banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol, l'any 1906. El mateix any va vendre els sepulcres dels comtes a un antiquari de Vitoria, però abans, el majordom del convent, Josep Utgé va extreure'n les restes dels comtes i les amagà. La premsa de l'època se'n va fer ressò de la venta, i va haver moltes queixes i reclamacions per tal de poder recuperar els sepulcres. Finalment, els sepulcres van ser comprats pels americans i actualment es troben al museu The Cloisters de New York (Sepulcre del comte Ermengol X d'Urgell. Foto obtinguda del blog QUINA LA FEM?).



Les despulles comtals van retornar al seu lloc, l'any 1967, col·locant-les en dues senzilles arquetes de pedra amb els escuts dels comtes d'Urgell, sota els arcosolis del presbiteri.


Les capelles laterals són de base romànica i amb acabaments gòtics, característiques de l'estil premostratenc. Les dues de l'esquerra allotja els mausoleus dels màrtirs maristes de la guerra civil i la de la dreta està dedicada a sant Marcel·lí Champagnat, i dins de l'urna de marbre rogenc, hi ha una relíquia del sant.



Respecte als vitralls, hi destaquen quatre amb les efigies dels sants de Lleida. Sobre la porta principal, es troba el vitrall rodó de Sant Llorenç i davant l'absis central, la reproducció de l'escut de l'Institut Marista, al centre del qual té l'anagrama del nom de Maria, envoltat per dotze estrelles, i als seus peus les tres violes maristes, símbols de la humilitat, la senzillesa i la modèstia. Al voltant de l'escut, es llegeix AD JESUM PER MARIAM (Tot a Jesús per Maria).



L'antic refectori, o menjador dels monjos, és l'actual sala d'estar de l'hostatgeria. La construcció primitiva era romànica. Les rajoles originals, estan pintades a mà i cuites al foc.



(El lloc de l'abat està indicat amb el seu escut)



(La font està adornada amb un escut commemoratiu de l'aigua (1760))



Davant del portal d'entrada hi ha la Font de la Mallola o Font de l'Abat, construïda per l'abat Joan Caresmar. És una font commemorativa de l'arribada de l'aigua, per la seva conducció sota terra l'any 1760. La font és d'estil barroc i hi destaca l'escut del monestir (puig amb flor de lis). La columna, coronada inicialment per sant Norbert, el fundador de l'orde, fou substituïda per una imatge de Maria, a l'arribada dels maristes.



Una muralla rodejava pràcticament tot el monestir. Per aquesta porta exterior, es sortia i s'entrava de les feines del camp (coneguda com la Porta de l'Agricultura). L'any 1783 es reconstruí.




Un germà marista reproduí a l'interior la primitiva ermita en què el beat Joan d'Organyà (sant Cap) visqué els seus anys de penitència al mont Malet.


Els fidels que volien assistir als oficis monàstics, accedien a l'església per la porta gòtica. Lleugerament atrompetada, s'ha conservat molt bé la pedra treballada; amb els arcs trilobulats. En els capitells es poden veure l'escut dels comtes (Tauler d'escacs) i l'escut del monestir (Puig amb flor de lis).




(es creu que aquesta cara era la figura d'un patge o un servidor dels comtes d'Urgell)

Al costat del monestir, es troba el cementiri dels monjos maristes, un espai modern, semblant a un parc amb bancs i gespa, al qual s'accedeix per l'Escala de Jacob, on els esglaons des de baix cap dalt es van fent cada cop més estrets, de manera que en perspectiva la part superior de l'escala acaba unint-se amb el cim del turó i confonent-se amb el cel.


Des del monestir hi ha diversos camins i passeigs que es poden fer. Un d'ells ens porta a un turó, en uns 15 minuts, on hi ha l'estàtua de la Mare de Déu del Puig, visible des del monestir. Per anar-hi, cal seguir les indicacions vers la ruta de la Mare de Déu del Puig que es troben en els mateixos jardins. El passeig comença per un camí ample que, ràpidament, baixa i rodeja els camps d’esports fins arribar a una pineda de pi blanc. Un cop s'està davant del bosc, s'agafa el camí de la dreta que s’endinsa per la pineda i que ens porta, quasi en línia recta, fins el turó de la creu de la mare de Déu del Puig, on es troba l'estàtua de la Verge amb el nen Jesus.




Aquest turó és un esplèndid mirador que ens permet gaudir d’una completa panoràmica sobre el conjunt arquitectònic del monestir de les Avellanes i dels seus entorns, com el de la serra de l’obaga del convent.




Bibliografia i més informació en: Web oficial | Bloc del monestir | Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Una història que es renova (de Joan Jesús Moral Barrio)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.