Quatre dies per Milano, Como i Bergamo

Escapada per Europa, de quatre dies durant el 2013, on vam visitar les ciutats italianes de Milà (Milano) i Bèrgam (Bergamo), així com la zona sud del llac de Como. L'objectiu inicial era visitar Milà i el llac de Como, però al trobar els vols més barats, amb la companyia Ryanair, l'aeroport d'arribada i sortida va ser el de la ciutat de Bèrgam, a una hora de Milà. Aquest fet, combinat, amb l'hora de la tornada, va sortir la possibilitat de visitar aquesta ciutat l'últim dia.

TRANSPORTS

Barcelona-Milà-Barcelona

Milà té tres aeroports al seu voltant. El més important és l'Aeroport de Milano-Malpensa (MXP) que té com a punt negatiu l'estar situat a uns 40km al nord-oest del centre de la ciutat. El més proper és el de Milano-Linate (LIN), a uns 8km, però bàsicament s'usa per a vols domèstics i de curta distància. Per últim, tenim l'Aeroport de Bergamo, conegut oficialment com l'Aeroport d'Orio al Serio (BGY) per estar situat en aquesta localitat, i el preferit per a la majoria de les companyies de low-cost, entre elles Ryanair, la companyia amb la qual vam viatjar. Situat a 45km a l'est de la ciutat, la distància i el temps de trajecte són molt semblants al de Malpensa (Foto: exterior de l'aeriport d'Orio al Serio).

Anada) Dimecres 27/03/2013 - BCN-BGY (FR6367) - 06:20h - 08:05h
Tornada) Dissabte 30/03/2013 - BGY-BCN (FR6367) - 22:10h - 23:45h

Passada la porta de control policial, ja es veuen diverses finestretes on comprar els bitllets dels autobusos que et duen a Milà, per 5,00€. Prèviament, en l'aeroport de Barcelona i en el mateix avió oferien comprar el bitllet, però no hi va haver cap problema ni cap demora, en adquirir-lo allà mateix. Sortint per la porta principal, ja es troba les parades dels autobusos, que surten cada 30 minuts i que et deixa a la Milano Centrale, l'Estació Central de Milà (Foto: L'Estació Central de Milà va ser dissenyada per l'arquitecte Ulisse Stacchini, que es va basar en la Union Station de Washington).


Per Milà

El metro de Milà està format per tres línies (M1-vermella, M2-verda i M3-groga) i cada bitllet senzill costava 1,50€. No val la pena agafar un bitllet multi-viatges, ja que és una ciutat on està gairebé tot cèntric.

De Milà al llac de Como

Hi ha diversos trens que et duen a Como, i en funció de l'estació, és més còmode agafar-lo d'un lloc o altre. En el nostre cas, per la ubicació de l'hotel, l'estació triada va ser Cardona FN, i el bitllet fins a l'última estació, Como Nord Lago, costà 4,55€.

A Como, el funicular que permet arribar a Brunate, un petit poble des del qual es té una panoràmica de Como com del llac, val el bitllet d'anada i tornada 5,25€.

Per visitar el llac, la millor opció és agafar un ferry lent, on va parant pels diferents pobles de la vora est del llac, i poder veure'ls tranquil·lament així com les cases que voregen el llac. El bitllet fins a Bellaggio ens va costar 10,40€, i posteriorment per arribar a Varenna, 4,60€. Els horaris i trajectes es poden trobar en la web oficial de Navigazione Laghi.

Des de Varenna, agafàrem el tren fins a Milano Centrale, per un preu de 6,45€ per persona. El bitllet es compra abans d'arribar a l'estació, en una agència de viatges, que es passa per davant (Foto: estació de tren de Varenna).




Per Bergamo

L'últim dia visitàrem Bergamo, però abans passarem per l'aeroport d'Orio al Serio (5€), per deixar la maleta en les consignes, que es troba en un barracó, al costat de la parada d'autobusos, en direcció a l'aparcament de vehicles. L'autobús cap a Bergamo, s'agafa des de l'andana del costat dels que van cap a Milà, i el bitllet costà 2,10€, i et deixa, al final de tot, en la part alta i centre històric de la ciutat.


L'ALLOTJAMENT

Al carrer Via Cesare Correnti número 3, hi ha l'hotel Regina amb una categoria de 4 estrelles. És un hotel que ja té els seus anys i no gaire modern, amb un rebedor i un bar més aviat petit. L'habitació, sense destacar, servia pel propòsit, així com el menjador on donaven l'esmorzar, que també era petit, però on hi havia una varietat que no esperàvem en un primer moment. Al ser un hotel de 4 ****, hi havia unes taxes turístiques de 4€ per persona i nit.


L'ITINERARI

Els dos primers dies els passem íntegrament per Milà, la segona ciutat per població d'Itàlia i que és la capital de la província que porta el mateix nom i de la regió de la Llombardia. També se la pot considerar com la capital econòmica i industrial del país, i entre els seus atractius destaquen la seva catedral, el Duomo, les galeries de Vittorio Emanuelle, el teatre de la Scala, la pinacoteca de Brera, el castell Sforzesco o el convent/església de Santa Maria della Grazie, on es troba l'Últim Sopar, pintat per Leonardo da Vinci, l'únic lloc de Milà declarat Patrimoni de la Humanitat.

El tercer dia ens dirigim al llac Como, on vam estar pràcticament tot el dia, tornant a Milà per a la tarda, i l'últim dia, vam visitar la ciutat alta de Bergamo.

| Dia #1 | 27/03/2014 |

(Segueix la ruta per Milà en Google Maps)

Comencem la visita per Milà per la Piazza del Duomo, cor del centre històric de la ciutat, on visitem la icona i símbol de la ciutat, el Duomo, una de les catedrals més grans del món, amb la seva característica façana de marbre i milers d'estàtues repartides per tot el seu exterior, i tota una infinitat de pinacles i agulles. Per entrar al Duomo no s'ha de pagar, encara que si vols fer fotografies en el seu interior has de pagar 2€ (et donen un adhesiu que has de portar al damunt, per tal que els vigilants que hi ha circulant per la catedral vegin que tens l'autorització). La vista des de les terrasses és impressionant per veure de més a prop les agulles i les estàtues, així tenir una bona panoràmica de la ciutat Per accedir, si que s'ha de passar per caixa: 7€ si es puja a peu o 12€ en ascensor.

Al costat de la catedral, es troba la Galeria Vittorio Emanuele II, un dels paisatges comercials coberts més bonic i espectacular del món, amb tot tipus d’establiments, tots ells de categoria: botigues, cafeteries, restaurants. Si no tens un pressupost molt folgat, només passejaràs i miraràs els aparadors.

Sortint pel costat contrari, ens trobem en l’elegant plaça de la Scala, que es desplega al voltant del monument a Leonardo da Vinci. A ella dóna una de les façanes del Palazzo Marino, i en el costat oposat de la plaça, el famós Teatre de la Scala, encara que l'edifici no és tant espectacular com podria ser el Liceu de Barcelona o l'Òpera de Viena. El teatre només es pot visitar assistint a una de les representacions o bé mitjançant una visita al seu museu, que també inclou passejar pel seu ampli vestíbul i accedir per alguna de les seves llotges a observar el seu escenari (preu entrada: 6€).

Prenent la Via Santa Margherita, s'arriba de nou a la Piazza del Duomo. A mà esquerra, a pocs metres, hi ha la Piazza Mercanti, que durant l'Edat Mitjana va ser el centre comercial i governamental de la ciutat. Actualment és un agradable racó medieval on es poden contemplar curiosos edificis, com el Palazzo della Ragiona o la Loggia degli Osii.

Per la Via Dante, s'arriba al Castello Sforzesco, que amb el temps es va convertir en una de les seus ducals més imporants de la Itàlia renaixentista, sota els domini dels Sforza. Avui alberga tota una sèrie de museus, i encara que no es volgui visitar cap d'ells, es pot entrar de forma gratuita a l'extens pati central del castell.

Al costat del castell, es troba el Parc Sempione, amb més de 47 Ha, dissenyat amb l'estil dels jardins anglesos. Al fons del parc, es troba l'Arc de la Pau, un arc de triomf inspirat en els de Constantí i de Septimius Severus, que podem trobar a Roma.

Del parc ens dirigim a la Piazza Santa Maria delle Grazzie, on es troba l'església que porta el mateix nom, i que alberga en el refectori de l'antic convent dels domicins l'obra mestra de Leonardo da Vinci, el Cenacolo Vinciano, L'Últim Sopar.

No disposavem d'entrades per poder entrar a veure'l (les entrades estan limitades diàriament, i s'han de comprar amb moltes setmanes, i inclús mesos d'antelació per internet, i els únics llocs que es podien aconseguir era contractant excursions d'un dia sencer, a un preu desorbitat), però a l'anar a preguntar a les taquilles si hi havia alguna entrada disponible, tenim l'agradable sorpresa que n'hi ha dues que no han vingut a buscar per dins d'una hora. Així, la comprem (6,50€); la visita es realitza en grups d'unes 25 persones i únicament dura 15 minuts. S'entra per una porta que es troba en el mig del recinte, i a mà dreta, en una sala sense cap mena d'atractiu, es troba pintada sobre la paret el Cenacolo. Totalment prohibit fer fotografies, a l'altre costat, es troba un altra pintura: la Crocifissione de Giovanni Donato Montorfano.


| Dia #2 | 28/03/2013 |

(Segueix la ruta per Milà en Google Maps)

El segon dia l’iniciem per la zona compresa entre Sant’Ambrogio i San Lorenzo, molt a prop de l’hotel on estem. Aquesta zona, situada just a les afores de la muralla romana, es trobaven els primitius cementiris cristians i alguns edificis de l’època imperial romana, com l’arena i el circ. Encara que les restes d’aquest passat són escassos, no deixen de ser importants, com en el cas de les columnes de l’entrada triomfal a la basílica de San Lorenzo.

En l’església de Sant’Ambrogio van ser coronats, entre els segles IX i XV, nou reis d’Itàlia i quatre d’ells foren sepultats. Napoleó va estar aquí en 1805, i Ferran d’Aústria en 1838, després de les seves respectives coronacions en el Duomo. També es troben les relíquies del sant patró de la ciutat. Al costat de l'església, en un antic monestir benedictí, es troba la Universitat Catòlica del Sagrat Cor.

Seguidament anem cap a la basílica de San Lorenzo, que destaca per ser una de les esglésies rodones més antigues d'Occident, així com la capella de Sant'Aquilino, pels seus mosaics. Darrere la basílica es troba el parc de la Vetra, des del qual es poden veure perfectament els absis, tant d'aquesta basílica, com la de Sant'Eustorgio, que es troba més avall, seguint el Corso di Porta Ticinese. Després de visitar la basílica de Sant Eustorgious, ens trobem amb la Porta Ticinese, una antiga porta medieval que va ser renovada en el segle XIV.

Després de passejar pel costat d'algun dels antics canals navegables de la ciutat, agafem el metro a Cardona FN (línia vermella M1), per anar a l'estadi de San Siro, aturant-nos a Lotto. Després d'uns 15-20 minuts ben bons, fem el Tour (13€) que ens permetrà conèixer l'estadi milanès per dins, així com visitar el seu museu.

Tornem cap al metro, i baixem a Garibaldi FS (linia verda M2), per apropar-nos al Cementiri Monumental, un autèntic museu a l'aire lliure ple d'escultures, mausoleus, tombes, templets... que val la pena visitar si es té temps.

Com encara es mitja tarda, realitzem la última visita del dia, i ens dirigim cap al Palau de Brera, on es troba la Pinacoteca de Brera (Entrada: 10€), un dels museus més importants de la ciutat, amb pintures de grans artistes com Tintoretto, Caravaggio, Rafael...


| Dia #3 | 29/03/2013 |

Anem cap a l'estació Cardona FN, per agafar el tren de les 8:40 que ens durà a Como, i concretament a l'estació de Como Nord Lago, al costat mateix del centre històric de la ciutat, i del moll on surten els vaixells i ferrys que fan la ruta pel llac de Como. Després de mirar i comprovar l'horari dels mateixos, tenim temps d'arribar-nos primer a Brunate, un petit poble fàcilment accessible pel funicular, des d'on es pot gaudir de magnífiques vistes. Encara que el temps no acompanya; tot ple de núvols i emboirat, realitzem l'ascensió per si tinguessim sort i poder veure alguna cosa. Malauradament, la boira encara és més espesa, i pràcticament no vam poder veure res. Després de donar un tomb per algun dels seus carrers, on vam poder veure alguna silueta de l'església i d'alguna villa, tornem a baixar. Tenim temps encara per a fer una volta ràpida per la Piazza del Duomo, on podem veure el Broletto, l'antic ajuntament medieval de la ciutat, i entrar en la catedral (Foto: indicacions a Brunate).

A l'hora prevista, agafem el ferry que ens durà fins Bellaggio, la població més coneguda del llac. Amb un trajecte de gairebé dues hores, anem recorrent el ramal occidental del llac, amb aturades intermitges per diferents pobles de la riba i poder admirar algunes de les nombrosses vil·les de luxe des de l'exterior (Foto: carrer de Bellagio).

Un cop dinat i haver passejat per Bellaggio, tornem a agafar un ferry, que ens durà al poble veí de Varenna, des d'on tornarem posteriorment cap a Milà en tren. Varenna té un castell, el castell de Vezio (4€), accessible després de caminar uns 20m per una pujada constant; evidentment les vistes són magnífiques però arribem 10 minuts abans de que tanquin, a les 17h. Sense poder visitar-lo, ens deixen entrar per arribar-nos a la terrassa principal i poder fer alguna foto panoràmica del lloc. Tornem cap a Milà, en tren, que ens deixa en aquesta ocasió a Milano Centrale (Foto: carrer de Varenna).


| Dia #4 | 30/03/2013 |

Últim dia de la sortida que ens porta a primera hora a l'aeroport de Bergamo, on deixarem les maletes en una consigna, que hi ha al costat mateix de l'aeroport. Un cop deixades a bon recaude, anem cap a Bergamo en autobus, que ens deixa a la ciutat alta, que és el centre històric de la ciutat, tot ple de monuments i història a explicar-nos.

La pluja ens ha anat acompanyat tot el dia, i per la tarda ha sigut més intensa, així que tornem cap a l'aeroport més aviat del planificat. Com hi ha temps, davant mateix de l'aeroport de Bergamo hi ha un centre comercial, en el qual passem el temps restant fins a l'hora de sortida de l'avió (Foto: centre comercial Orio Center).



Anar a: Milà, dia 1 | Milà, dia 2 | Como i Brunate | El llac de Como | Bergamo

Santa Pau medieval

A 9km d'Olot, i en el cor de la zona volcànica de la Garrotxa, es troba la petita vila de Santa Pau, envoltada de la bellesa del paisatge, en el qual destaca la sèrie d’antics cràters de volcans -com els de Santa Margarida, Croscat i Roca Negra-, la verdor de la vall i la magnífica Fageda d'en Jordà, un bosc de faig molt especial format sobre el corrent de lava que va fluir del volcà Croscat.

La vall de Santa Pau començà a adquirir protagonisme a la baixa edat mitjana arran d l’establiment, en un dels turons que davallen de la serra de Finestres, d’una de les famílies baronials més puixants de les terres gironines. A redós de la seva residència s’articula un nucli urbà que cohesionà el poblament fins aleshores dispers i que permeté gaudir d’un espai protegit per a la celebració del mercat (privilegi atorgat l´any 1297). Aquest centre de poder i d’activitat comercial i econòmica ha llegat a la historia un patrimoni important. A més d’una fesomia típicament medieval (amb muralles, carrers irregulars i raconades evocadores), traçada a la primera meitat del segle XIV, Santa Pau té edificis d’un valor arquitectònic notable.

La vila de Santa Pau es troba aturonada al mig del pla, a la vora dreta del riu Ser, i té dos nuclis ben diferenciats, la Vila Vella, declarada Conjunt Historicoartístic el 1971 i presidit pel seu castell, i la Vila Nova.

Veiem seguidament els seus atractius turístics:

Castell de la Baronia

Coronant un puig que domina la vall de Santa Pau, s'alça el castell dels barons de Santa Pau, documentat ja des de mitjan segle XIII. El 1278, data en la qual es creà la baronia de Santa Pau, el recinte esdevingué residència habituals dels senyors d'aquesta jurisdicció, i el 1300, arran de la concessió de la carta de franqueses, es va convertir en nucli del recinte emmurallat que s'aniria formant al seu voltant. De planta quadrangular, aquest castell-palau és un gran casal amb finestrals gòtics (alguns convertits en balconades) integrat per un pati central amb les diverses dependències distribuïdes al seu voltant. El recinte és fruit d'un llarg procés constructiu que s'estén des de mitjan segle XIII fins al segle XVIII. Al sector nord-est sobresurt la torre mestra, a la base de la qual es conserva l'antiga capella baronial dedicada a sant Antoni Abat i sant Honorat.

La Vila Vella

Aquest sector del recinte emmurallat representa la primera fase del procés de formació de la vila de Santa Pau, anomenada en el seu origen Pobla de Sant Pau, entorn de la residència dels barons. Les cases, adossades a la part interna de la muralla, s'adapten a les irregularitats del terreny i donen lloc a un únic carrer costerut que desemboca en una petita plaça; des d'aquesta placeta, on es troba una de les dues portes d'accés a la població (el portal de la Vila Vella, anomenat també portal del Mar), es pot contemplar, a la llunyania, la badia de Roses.

Tota la vila era emmurallada i formava un recinte quadriculat amb torres de defensa als angles. Es conserven en bon estat diverses cases antigues amb finestres gòtiques i renaixentistes, com Ca l'Escloper, Ca la Sió, Cal Ferrer Negre, Can Pujol i la Rectoria, antiga residència dels procuradors de la baronia, situada al costat del castell., amb l'escult dels Balbs (procuradors de Santa Pau) a la façana.

Plaça Major

Al sud del castell s'edificà en origen un gran espai, més o menys triangular, que donà lloc a la plaça Major, anomenada antigament Firal dels Bous pel fet que era el principal punt de concentració els dies de fira i mercat. El més característic de la plaça actual són les fileres de porxos amb arcades, que oferien aixopluc els dies de mal temps.

Cal destacar així mateix la diversitat d'estils de les arcades i els finestrals, veritable mostrari de l'evolució de l'estil gòtic comarcal, i la uniformitat funcional de les cases. Un parell d'arcs i un cancell foren reproduïts al Poble Espanyol de Barcelona. Avui en dia es tracta d'una de les places medievals més ben conservades de Catalunya. Esmentar també el portal de la Vila Nova o portal de Sant Antoni, que hi dóna accés des de la plaça de Baix.

Església parroquial de Santa Maria

Bastida a la banda de llevant de la plaça Major, és posterior a la resta del conjunt. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van afectar l'antic temple de Santa Maria dels Arcs (situat als afores de la vila), fins llavors temple parroquial de la vall de Santa Pau. Aquest fet va motivar el trasllat de la seu parroquial a una nova església que en aquell moment estava en procés de construcció dins el nucli emmurallat, gràcies a les donacions i la pressió exercida pels barons.

Tot i que té una base original de mitjan segle XV, el temple actual es pot adscriure globalment al segle XVI. És una construcció elegant, d'un gòtic auster i amb un camapanar imponent que li dóna una gran personalitat.



La Vila Nova i el carrer del Pont

L'expansió fora muralles de l'edat moderna es concretà en la plaça de Baix, anomenada antigament plaça del Prat, i en una única via que condueix al pont sobre el riu Ser: el carrer del Pont. Aquest carrer s'enfila fins a atènyer la part més moderna de la vila i constitueix una mostra de l'auge econòmic que va experimentar Catalunya al segle XVIII, on hi destaquen les llindes de les cases.

Casa-Museu Can Trincheria d'Olot

Can Trincheria, una de les cases pairals més importants d’Olot, va ser construïda a la primera meitat del segle XVIII, si bé el resultat actual és producte de diferents ampliacions i reformes posteriors. El nom de la casa prové del llinatge Trincheria, una família originària de Prats de Molló que va destacar històricament en el món militar i polític.

A causa de la revolta dels Angelets, que va afectar els comtats catalans entregats a França després del Tractat dels Pirineus (1659), Josep de la Trincheria, principal organitzador de la revolta, després d'anys de lluita, va passar a viure a Olot, per a servir a les ordres del rei d'Espanya Carles II. A la nissaga dels Trincheria trobem militars i polítics inscrits en el camp del liberalisme que van participar en les guerres frontereres contra França i que van tenir un cert paper a la guerra del Francès contra Napoleó. En el transcurs de les guerres carlines (1833-1876), la casa passà a ser puntualment quarter general de les tropes governamentals. Els seus enllaços matrimonials amb famílies benestants del país els convertiren en una pròspera família de la burgesia catalana.

Un dels elements que més ha contribuït a donar popularitat a la casa ha estat el pessebre monumental, amb aportacions de diverses èpoques i autors, en el qual destaquen figures atribuïdes a l’escultor Ramon Amadeu. Un altre dels trets característics de la casa són les decoracions originals de les parets amb paisatges i escenes mitològiques i un mobiliari de valor històric amb llits d’Olot.

Actualment, l'edifici és propietat de l'Ajuntament d'Olot que, després de diverses reformes i restauracions, l'ha destinat a diferents usos com el de casa-museu i seu de l'Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot, i disposa a més d'una sala d'exposicions temporals i un espai per a conferències.

Exteriorment, l’edifici no ofereix cap particularitat i ningú no diria, davant la façana de la casa número 29 del carrer de Sant Esteve, que a l’interior s’hi guarden tot un conjunt de peces, d’un valor incalculable per la història d’Olot i de Catalunya. Can Trincheria, ocupa una parcel·la d’uns 820 metres quadrats de superfície, i comprèn planta baixa, tres plantes pis i un terrat cobert. La planta baixa ocupa 520 metres quadrats de la parcel·la i eren antigament ocupades pels carruatges i cavallerisses i les seves corresponents dependències annexes. Avui la seva utilitat és ben diferent ja que part d'ella estan ocupades per establiments comercials.

El primer pis acollia la planta noble, a la qual es va afegir, posteriorment, una zona nova, en forma de "L", amb un caràcter més utilitari i domèstic, on la família es relacionava i passava la major part del dia. Originalment a la segona planta hi havia les cambres dels seus propietaris i la tercera planta s'usava com a magatzem de queviures, carbó i mals endreços.

Actualment, es pot visitar una part de la planta noble o casa-museu, que permet il·lustrar la manera de viure d'una família benestant del segle XVIII, decorada amb un estil vuitcentista.

La planta noble està formada per dues cambres amb les corresponents alcoves i quatre salons juxtaposats en forma de quatre quadrats d'un quadrat, intercomunicats entre elles. Algunes de les parets i sostres d’aquestes sales són decorats amb pintures imitadores de columnes, cornises i basaments destinats a produir efectes arquitectònics, mentre que en altres hi són representats plafons ornats amb sedes, garlandes, cordons i boles de passamaneria i medallons.

El mobiliari que es compenetra amb la decoració és d’estil divers, preferentment barroc imperi. Hi ha el llit amb el retaule pintat a la paret de Joan-Carles Panyó i les calaixeres de la sala principal, filetejades de plata, que esdevenen una filigrana de cal·ligrafia rococó, passant per cornucòpies i consoles d’afiliació isabelina i estil Lluís XVI.

Un dels trets característics de la casa són les decoracions originals de les parets que s'han conservat en diverses estances. Les representacions d'escenes galants i mitològiques i les vistes de palaus i jardins imaginaris s'alternen amb falses motllures, sanefes, imitacions de materials nobles...

Tot i no tenir un disseny unitari per cada cambra, el mobiliari de la casa està format per uns conjunts de cadiratges, llits, calaixeres, consoles, raconeres, taules i d'altres elements interessants que, en el seu conjunt, representen el gust decoratiu vuitcentista exemplificar en diversos estils com l'imperi, el romàntic, el Lluís XVI o l'isabelí.

A les parets pengen pintures, dibuixos i gravats de Dionís Baixeras, F. Barrados, Laureà Barrau, Berga i Boada, Berga i Boix, Prudenci Bertrana, Antoni Caba, Capmany, Ramon Casabó, Martí Casadevall, Melcior Domenge, Enric Galwey, Mn. Gelabert, Rafael Llimona, Joaquim Marsillach, M. Martí, Moliné, Francesc Morell, Francesc de P. Nebot, Ceferí Olivé, J. Phillips, Josep Pinós, Salvador Rosés, Santiago Russinyol, P. Severac, Juli Solé, Modest Urgell i Àngel Vila, a més d’un seguit d’obres d’autors desconeguts que cal destriar en retrats, temàtica religiosa, romàntica i diversos fins a un total de 114.

Visita de la planta noble

El saló familiar |1| juntament amb la sala contigua, era el lloc de trobada familiar en dies especials i on també s'organitzaven i celebraven festes, tertúlies, reunions i petits concerts al voltant de les visites importants que rebia la casa. Incorporats a les motllures, a la part superior de les portes, trobem els escuts d'armes de la família. Les parets destaquen per la qualitat de les pintures, que reprodueixen paisatges mitològics.

El saló vermell |2|, que actualment s'utilitza com a sala d'actes, té unes balconades que donen directament al carrer de Sant Rafael i a l'església de Sant Esteve, l'artèria principal d'Olot. A les parets es poden veure uns petits miralls ornamentats o cornucòpies, que servien per reflectir la llum de les bugies, una il·luminació que omplia d'ombres aquesta sala. Amb l'encesa de les làmpades del sostre, la sala augmentava la lluminositat.

Les cases més importants de les petites localitats tenien una cambra d'acolliment reservada per quan arribaven visites i inspeccions dels estaments militats i eclesiàstics. A l'alcova del General |3| es troba la típica estructura de cambra i avantcambra que estava preparada com a saló-dormitori per hostatjar puntualment militars o altres persones de rang. Un dels personatges que hi va sojornar va ser el capità general de Catalunya, el general liberal Martínez Campos, després de derrotar els carlistes i ocupar Olot.

Presideix la cambra interior un dels tradicionals llits policromats d'Olot, de finals del segle XVIII. Les parets estan decorades amb pintures sobre tela que han estat atribuïdes a Joan Carles Panyó, que conserven encara els colors molt vius gràcies a la penombra de la sala.

El saĺó isabelí |4| forma part del grup de les tres sales que donen al carrer de Sant Rafael i a l'església de Sant Esteve. La façana principal de la casa està orientada al nord; per tant, i sobretot a l'hivern, en aquestes tres sales no hi entre el sol i, conseqüentment, són les més fredes de la casa. A les parets es poden observar pintures sobre tela il·lusionistes que representen les estacions de l'any. Només en falta un, l'hivern.

El salonet està ocupat per un conjunt isabelí d'ebenisteria de fusta, format per un sofà de tres places de talla de fusta folrada de tela de seda vermella, dues butaques amb braços, dos reposapeus i un conjunt de cadires. Les sanefes són de motius florals i les potes tenen forma de "s".

També d'estil isabelí i sense cap obertura exterior, el saló del piano |5| era el més fosc de la casa. La major part de les obres que omplien les parets també tenien poca llum i això afavoria una percepció més tènue de l'ambient. Contrasta, dins la religiositat que manifesta el saló, el retrat que fa el pintor barceloní Barrau de Joaquim de Trincheria Campaneria, en què l'aspecte del personatge ens fa albirar un canvi d'època. Els dies calorosos d'estiu era habitual anar a prendre el cafè aquí, ja que era la sala més fresca. A tombant del segle XX, l'estança noble cada cop es va utilitzar menys.


En l'alcova del Bisbe |6| s'allotjaven puntualment les autoritats eclesiàstiques al seu pas per la ciutat. L'avantcambra, una gran sala amb grans finestrals que s'obren a la façana de migdia, presenta una llarga seqüència de pintures que ressegueixen tota l'estança amb escenes militars d'estil afrancesat i una barreja sorprenent de decoracions i ornaments: des d'una talla d'alabastre, una verge gòtica del segle XV, i un Sant Miquel del segle XVI, fins a tres urnes de vidre bufat en forma de cúpula que contenen motius florals fets amb petxines de mar, o bé de roba dins un gerro isabelí, datades de la primera meitat del segle XIX.

Unes grans motllures daurades que recorden algunes cambres d'estil versallesc donen pas a la cambra del Bisbe, on es pot veure un llit policromat molt treballat, amb el símbol marià i motius florals daurats, amb copes tipus imperi a banda i banda. Contrastant, la decoració de les parets és de caire mitològic.





En sortir dels salons nobles per un passadís |7| estret s'accedeix a la ala més nova, la part més funcional de la casa, utilitzada com a habitatge al llarg del segle XX. En aquest passadís es poden contemplar obres pictòriques probablement comprades o donades per artistes locals.

En el rebedor-sala d'estar |8| s'atenien les visites, i des d'aquí s'accedia al menjador, actualment despatxos no visitables. El mobiliari d'aquest espai és representatiu d'un senzill ambient de casa pairal catalana, i es poden veure una calaixera catalana del XVIII, dues arques de nuvi (baguls que s'utilitzaven per a desar roba i objectes personals) i la taula de noguer de peu de bola de la primera meitat del segle XIX.

La sala pròxima a la cuina és la sala de l'Escó |9|, la part més confortable de la casa, per la presència de la llar de foc i de l'escó, un banc de fusta que es trobava habitualment en les cases catalanes que es trobaven davant de les llars de foc, per aconseguir espais més calents i un xic més confortables.

En l'antic espai de la cuina, avui desapareguda, es troba un ascensor i la sortida d'emergència de la casa.

L'últim espai visitable és la sala del Pessebre |10| amb una obra única de l'art popular català: un gran pessebre monumental, tancat en un armari-vitrina que ocupa tres panys de paret. Fou iniciat per un dels nebots de Josep de Trincheria, Ignasi, el qual, impossibilitat físicament per una caiguda de cavall a la presa de Nàpols, en el seu retorn a Olot, cap a mitjan segle XVIII, va posar-se a construir, amb l'ajut del seu criat majordom Pere Joan Areny, aquest magnífic pessebre d'estil napolità, fet a base de pedra tosca, cartró i elements naturals, el qual s'anaren fent aportacions noves posteriorment en les diverses èpoques fins a arribar als nostres dies.

Aquesta cambra era molt utilitzada per la família. Aquí jugava habitualment la mainada i on es feien els àpats. Ja en temps més propers s'hi va instal·lar una llar de foc, que es va anul·lar per por que no s'encengués el pessebre.

En el pessebre hi trobem figures de fang, cases de cartró, eines de fusta... col·locades enmig d'accidentats elements orogràfics fets de calcària travertínica, estalactices i estalagmites de coves properes i elements vegetals. Ocupa tres panys de paret dins d'un armari vidrat i representa escenes de l'Antic i el Nou Testament. Les figures són dispars pel que fa a mides, races i èpoques representades, totes les quals són col·locades dins un paisatge complicat i disposat en gradació on conviuen soldats napolitans, pastors, llenyataires, barquers, àngels, obrers d’oficis diversos, personatges bíblics i animals domèstics de tota mena, així com cases de pagès i castells amb altres torres que donen a l’obra un aspecte capriciós i alhora esplendent.


Bibliografia: Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot: Can Trincheria | Plafons informatius de la casa-museu

L'Eixample Malagrida d'Olot

Manuel Malagrida i Fontanet, fill d'un notari olotí, va ser un indià, que el 1916 va encetar una revolució urbanística a la seva ciutat natal, el resultat del qual va ser l'actual Eixample Malagrida. Aquest americano va emigrar a l'Argentina el 1890, on obrí un petit establiment de venda de tabac que amb el temps esdevingué una important indústria de fabricació de cigarros: Cigarrillos París. Amb la finalitat de promoure els seus productes, el 1900 i 1901 organitzà concursos mundials de cartells publicitaris, els originals dels quals es poden trobar en el Museu de la Garrotxa, a Olot mateix.

Enriquit amb els seus negocis, tornà a Catalunya el 1913 i s'establí a la seva ciutat natal i tres anys més tard va promoure i urbanitzar, dins la modalitat de ciutat jardí, amb grans torres i edificis envoltats de jardins, l'eixample d'Olot cap al sud-oest de la ciutat, a banda i banda del riu Fluvià, en una zona on hi havia uns aiguamolls, "El Pla dels Llacs".

El disseny el va fer el mateix Malagrida i, en la part tècnica, l'arquitecte municipal Joan Roca i Pinet. Es va dibuixar dos disposicions, en forma de grans centres radiocèntrics de carrers, amb dos focus: la plaça d'Espanya i la plaça d'Amèrica, que simbolitzaven l'agermanament d'Espanya i Amèrica, amb un nexe d'unió: el pont de Colom sobre el riu, enderrocat després de la Guerra Civil. Del projecte, iniciat el 1916, se'n construí la primera fase, dedicada a l'hemisferi espanyol, mentre que la segona, l’hemisferi americà, la projectà el 1926 Josep Esteve Corredor i no arribà a veure la llum. La urbanització fou inaugurada solemnement el 26 d'octubre del 1927 pel rei Alfons XIII quan aquest visità Olot convidat per en Manuel Malagrida.

Les places principals i centrals i els carrers i avingudes que en surten tenen noms de diverses regions espanyoles i de països americans. La Casa Malagrida del passeig de Gràcia de Barcelona també fa un homenatge a l’Argentina, ben palès, a més a més, amb l’efígie del còndor dels Andes i un medalló dedicat a Bartolomé Mitre, sisè president de la nació argentina.

Manuel Malagrida també va cedir els terrens per a la construcció de la Biblioteca Popular d'Olot (1918, no existent en l'actualitat) i la del grup escolar que porta el seu nom (1926). L'ajuntament d'Olot el va declar "Fill il·lustre" en 1957, i el seu retrat figura a la Galeria d'Olotins Il·lustres.

El passeig de Barcelona permet copsar tota la bellesa d’aquest eixample residencial, amb un seguit de cases senyorials de característiques modernistes i noucentistes d’entre les que destaquen la Torre Malagrida, actualment propietat de l'Ajuntament i convertida en alberg de joventut, i la Torre Pons i Tusquets.

La Torre Pons i Tusquets (1916-1917 | Passeig de Barcelona, 13) va ser obra de l'arquitecte Albert Blasco i Ochoa, on hi destaquen els seus balcons de fusta, la torre a l'angle, la tribuna amb coberta piramidal i també les belles columnes de l'escala d'entrada a la casa.

Es tracta d'una casa de planta rectangular amb diferents cossos de planta rodona i quadrada avançats. Disposa de soterrani, per la vivenda dels porters, el pis principal i un segon pis. Alguns dels cossos avançats disposen d'un tercer pis. Les obertures dels pis principal són finestres amb arcs lobulats i el segon pis predominen les amplies balconades amb baranes de fusta. El teulat va ser fet amb teules planes i es troba a diferents nivells.

Cal destacar el porxo d'entrada sostingut per cairats de fusta i una columna monolítica amb capitell amb decoracions florals. Aquestes mateixes decoracions formen un fris que recorre la part alta del porxo d'entrada.

Seguint la tipologia del passeig de Barcelona és una casa d'amplis jardins i unifamiliar. Encercla la casa una reixa de ferro, de línies verticals i ondulades a la part superior. Forma un portal d'entrada amb dos pilastres realitzades amb ferro marcadament ondulat. El seu estil és clarament modernista, més que el propi edifici que es pot considerar com eclèctic.

En aquest espai privilegiat, Manuel Malagrida va fer-se construir el seu propi palauet, la Torre Malagrida (1920-1922 | Passeig de Barcelona, 15), i li va encarregar a l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó. Es tracta d'un edifici noucentista d'un estil eclèctic, que consta de planta baixa, pis i golfes.

La façana principal, que dóna al passeig de Barcelona, està franquejada per dos lleons ajaguts. La porta d'entrada està coberta per una cúpula, i a la mateixa alçada de la cúpula hi ha un balcó decorat amb gerres. A la part més alta hi ha unes golfes amb tres finestres amb una columna emmarcant-les. A la part esquerra hi ha un element arquitectònic també amb cúpula i aguantant per columnes. L'accés lateral per a carruatges té forma de templet, amb cúpula.

A la planta noble hi havia la residència de la família, amb menjador, sales d’estar, despatx, cuina i les habitacions —més fresques que les del pis superior—, tot decorat amb diversos frisos daurats i rajoles hidràuliques. Al primer pis, més calorós, hi havia les estances del nombrós servei de la casa: minyones, cuineres, mainaderes, jardiner, xofer —van tenir el primer cotxe de la ciutat— i també una gran habitació per a convidats. Al centre de l’edifici hi ha una notable lluerna de vitralls, de grans dimensions, per donar llum al saló principal.

L’edifici té jardins geomètrics de tipus francès, amb glorieta i arbres de grans dimensions, alguns de procedència llunyana, tal volta un record de l’esperit aventurer del propietari. En aquesta casa va prendre el te Alfons XIII i la seva família en la visita a la ciutat, el 1927, amb motiu de la inauguració de l'Eixample i com a mostra de la consideració dels Malagrida per la classe dirigent del país.

L’estructura de la casa és complexa, sobretot en la teulada, amb mansardes d’inclinacions diverses, circumstància que va afavorir l’aparició de degoters de difícil solució. Tot plegat, juntament amb la situació política, va contribuir al fet que la família deixés d’estiuejar-hi i encara es malmetés més el conjunt. Durant anys d’abandonament, diversos brètols hi van fer destrosses. L’Ajuntament d’Olot va comprar l’edifici el 1982 i es van iniciar, en primer lloc, les obres de restauració del teulat. A poc a poc, es va anar refent bona part de tota l’esplendor del passat en la decoració de les seves parets i sostres. Per donar utilitat a l’edifici es va convertir en alberg, servei inaugurat el 1988, tot i que en un primer moment només n’ocupava la primera planta, amb 30 places. Després s’hi incorporà la planta noble, de manera que els residents fan servir els espais de can Malagrida, que un acurat servei de neteja i manteniment ha conservat en un estat més que notable. En el semisoterrani, originàriament per a cotxeres i safareigs, ara hi ha el menjador, cuina-office, sales i més habitacions, de forma que hi ha lloc per a un total de vuitanta persones.