Santillana del Mar és un dels pobles més visitats i coneguts de Cantàbria que conserva el seu esperit medieval amb grans casalots i escuts d'armes que es poden veure a través dels seus carrers empedrats. Coneguda com la vil·la de les tres mentides doncs ni és "santa" ni és "plana" ni té "mar". En realitat, el poble està a 3km de la costa, i s'assenta sobre turons i valls que descendeixen de forma suau cap al curs del riu Saja o que es tornen en terminacions abruptes en forma de penya-segats abans de caure al Cantàbric.
La població es va organitzar urbanísticament en l'època baixmedieval quan va prendre el disseny de "Y", al voltant de la col·legiata de Santa Juliana i que podem considerar l'embrió de la vil·la. Així, la via principal es bifurca cap a l'esquerra pel carrer de Juan Infante fins a la plaça de Ramón Pelayo, un nucli sobri i elegant, amb nombrosos exemples d'arquitectura civil. L'altre carrer ens porta per una suau baixada fins a la col·legiata de Santa Juliana. D'aquesta època es conserven també la torre de Merino (del s. XIV), la torre de Don Borja, la casa de Doña Leonor de la Vega, la torre vella dels Velarde (de finals del segle XV) i el palau de Velarde o de Las Arenas (del segle XVI).
Com altres municipis de Cantàbria, els segles posteriors no van ser bons per a Santillana degut a les lluites entre nobles, merins i canònics per la pertinença de la terra. Molts veïns s'anaren a fer les Amèriques; alguns es van enriquir i al tornar donaren a Santillana el toc noble que la caracteritza. S'aixecaren casalots i palaus, algunes famílies ennobliren i van ficar les seves emblemes en les façanes de les construccions, edificis soportats per arcs de mig punt i balcons elegants i espaiosos. En aquesta època va néixer el palau de Benemejís, els casalots dels Tagle, dels Hombrones, dels Bustamante o l'Ajuntament.
El conjunt va ser tan notable que l'aristocràcia amb seu a Madrid van començar a descobrir aquestes terres a partir de mitjan segle XIX i Santillana es va convertir en un lloc d'estiueig habitual per a ells. En 1879 es va produir un fet que va fer que Santillana fos coneguda internacionalment: a només 2km del poble, es va descobrir la cova d'Altamira amb les seves pintures prehistòriques.
Centre històric de Santillana
L'arquitectura és el major atractiu de Santillana i caminar pels seus carrers empedrats ens endinsem en un entorn medieval obert a l'esplendor renaixentista i barroc.
Abans d'entrar en el seu centre que està restringit al pas de vehicles, tenim, arran de la carretera, dos edificis religiosos com són els convents Regina Coeli i el de les Dominiques. El
Convent Regina Coeli va ser fundat l'any 1592 per D. Alonso de Velarde. Després de la desamortització de Mendizabal, el 1835, va ser ocupat per monges clarisses i avui allotja el Museu Diocesà, una col·lecció d'art sacre procedent de parròquies i esglésies de Cantàbria. El claustre, d'inspiració barroca és interessant.
No massa lluny, el
Convent de Sant Ildefons, construït en el segle XVII d'estil barroc. Des del seu inici va tenir una major riquesa de rendes i propietats que el Regina Coeli ingressant sovint en la seva comunitat donzelles de les principals famílies de la vil·la i grans llinatges de la regió.
Accedim al carrer principal d'accés a Santillana, que porta el nom de carrer de Santo Domingo, i a l'esquerra es troba el
Palau dels Peredo Barreda, considerat el més elegant de la vil·la. Va ser edificada sobre alguna torre o habitatge de la família Barreda, una de les més notables de Santillana, en la qual va recaure en nombrosos cops el càrrec de merino, representant del rei. Construït a principis del segle XVIII per D. Francisco Miguel de Peredo, que es va emparentar amb la família Barreda, el palau està envoltat d'un parc de gran interès botànic per les peculiars espècies arbòries que conserva. Destaca el gran valor de la seva biblioteca, el mobiliari, les seves col·leccions genealògiques i valuoses pintures neoclàssiques. El palau ha estat restaurat per la Fundació Caja Cantàbria per a convertir-lo en centre cultural i sala d'exposicions.
Enfront hi ha la
casa dels Villa, un exemple de casalot característic de l'arquitectura del segle XVIII, en la qual s'integren el classicisme formal amb la ostentació barroca. A mitjan d'aquest segle era propietat de D. Francisco Antonio Pantaleón de Villa. Les seves armes comparteixen les casernes de l'escut amb les de les famílies Cos, Bracho i Bustamante.
Arribats a aquí, el carrer es bifurca. A l'esquerra tenim la via Juan Infante, que acaba en la plaça Ramón Pelayo o plaça Major, i a la dreta, el carrer passa a dir-se, successivament, de la Carrera, Cantón i del Río, i condueix directament a la plaça de les Arenas i a la col·legiata.
Caminar per la
plaça Major es fer un recorregut arquitectònic des de l'Edat Mitjana -en les torres- fins al segle XVIII -en els casalots-.
Aquí trobem la casa de l'Àliga i la casa de la Parra. La
casa de la Parra rep el seu nom de la gran parra que adornava la seva façana fins que va ser substituïda per una pantalla d'entramat de fusta i maó. Va ser edificada a principis del segle XVI dins de la tradició gòtica, com s'observa en les portes d'accés i en la façana lateral, amb finestres geminades d'arcs apuntats. Al seu costat es va adossar en el segle XVII l'anomenada
casa de l'Àliga, en referència a l'escut d'Estrada i Tagle que centra la façana. Actualment les dues cases serveixen de centre cultural on es realitzen exposicions.
Després ve l'
Ajuntament, un dels edificis amb més presència de la vil·la que va ser construït a principis del segle XVIII en cadirat de gres groguenca. A partir de 1833 va sofrir reformes per habilitar-lo com a seu del consistori municipal, i en 1987 una gran reforma interna per adaptar-lo a la seva funció administrativa.
En el costat més espaiós de la plaça Major està la
torre gòtica de Don Borja que porta el nom per D. Francisco de Borja Barreda, últim titular del
mayorazgo d'aquesta família en el segle XIX. Va ser restaurada en 1981 per a ser seu de la Fundació Santillana, que actualment la utilitza com a centre cultural (
edifici de l'esquerra a la foto).
Després tenim la
torre del Merino, del segle XIV, que déu el seu nom a qui vivia en aquest lloc que era el representant del rei (
merino) de les anomenades Astúries de Santillana, la jurisdicció més gran de Cantàbria en l'Edat Mitjana i que comprenia la seva part occidental, amb l'excepció de Liébana (
edifici de l'esquerra a la foto).
Tancant la volta a la plaça, trobem la
casa dels Barrera-Bracho, que avui s'ha convertit en el parador nacional Gil Blas -en 1944 va ser incorporat a la Xarxa de Paradors Nacionals-, i que presenta un aspecte més sobri que la resta de palaus de la vil·la.
De tornada al carrer principal, en el tram anomenat de la Carrera, podem veure a la dreta la
torre dels Velarde, construïda a mitjan segle XV per García de Velarde, cap de família d'un dels altres grans llinatges de la vil·la. És una típica construcció de l'època medieval, meitat casa senyorial de gran port, meitat torre defensiva. Des d'aquí, ja tenim una esplèndida vista de la col·legiata, que es troba al fons del carrer.
Però abans d'arribar-hi encara queden altres edificis importants, com el
casalot de Valdivieso, avui reconvertit en espai hoteler, que enllaça amb una de les construccions més emblemàtiques de Santillana: la
casa de doña Leonor de la Vega (
en la foto), mare de don Iñigo López de Mendoza, primer marquès de Santillana. Actualment un hotel ocupa l'edifici.
Fixar-se també, abans d'arribar a la col·legiata, en els escuts d'armes de la
casa dels Villa, més coneguda com dels
Hombrons, denominada així pels dos imponents guerrers que semblen vigilar als passejants a la vegada que protegeixen l'escut de la família que porta la inscripció
"UN BUEN MORIR ES ONRA DE LA VIDA", així com en els que ornamenten la façana de les
cases de Cossio i Quevedo, que constitueixen actualment un únic habitatge.
 |
| Escut de les cases de Cossio i Quevedo |
La casa dels Abats dóna pas a la col·legiata i a la plaça de l'Abat Francisco Navarro, en la qual l'ajuntament gestiona un edifici permanent de les
escultures de Jesús Otero, artista del municipi, que antigament eren les
cavallerisses dels abats. Otero (1908-1994), de procedència humil, alternava els seus estudis primaris en l'escola de la vil·la amb la seva feina agropecuària, particularment a vigilar les vaques en les pastures, on s'inicià en l'observació de la naturalesa, un tema fonamental i reiteratiu en tota la seva obra escultòrica. Diversos caps d'animals ornamenten l'interior de l'edifici i també el jardí exterior.
La
casa dels Abats va ser construïda a finals el segle XVII i pertanyia als abats de la Col·legiata i posteiorment a D. Pedro A. Barreda Bracho. També es coneguda com la
Casa de l'Arxiduquessa d'Àustria per haver sigut la residència de Margarita d'Àustria a l'haver d'emigrar del seu país després de la caiguda de l'Imperi Austre-Hongarès.
Envoltant la col·legiata pel costat dels absis s'arriba a la plaça de les Arenas, presidida pel
palau dels Velarde, coronada per pinacles que ha sofert grans reformes, però que manté un cert aire renaixentista. Va ser construïda a mitjan segle XVI per a Alonso de Velarde.
Santillana, vil·la dels blasons
Fills il·lustres de Santillana van prendre part en empreses històriques i al tornar al seu poble d'origen van voler estampar en la façana de les seves cases els antics escuts, en l'honor i a l'ombra dels quals es van forjar aquelles gestes.
Cada escut té la seva llegenda que explica la història en lletra minúscula. En els dels Barreda-Bracho, actual parador, es pot llegir:
"Bracho fuerte que a Italia dió terror, y a Sforcia muerte". El del Palau de Velarde diu
"el que la sierpe mató, con la infanta se casó". En la casa de Tagle-Bustamante destaca que
"Los bustamantes de Quijas, con reyes casan sus hijas". La Casa dels Quirós va usar la grandiloqüència per al seu lema:
"Antes que Dios fuera Dios, y los peñascos, peñascos; los Quirós fueron Quirós, y los Velascos, Velascos", text que marca també la competència suscitada entre les diverses famílies nobles que vivien aquí.
En l'interior de cada casalot, després de franquejar portalades i endinsar-se en la vida narrada pels blasons, aquestes hisendes guarden biblioteques amb importants col·leccions, mobles romàntics o neogòtics, retrats de família que pertanyen a la història d'Espanya i d'Europa.
Col·legiata de Santa Juliana
La col·legiata és una obra cabdal del romànic hispànic, i també la millor i major representació d'aquest estil arquitectònic en Cantàbria. Construïda per albergar les relíquies de Juliana de Nicomedia, destaca la seva portada principal, el claustre i el retaule major.
 |
| Portada principal de la Col·legiata de Santa Juliana |
A l'igual que les relíquies de l'apòstol Sant Jaume sembraren la història de Santiago de Compostela, les de Santa Juliana són la llavor de Santillana del Mar. Les restes d'aquesta màrtir cristiana del segle III van aparèixer aquí en el segle IX, segons la llegenda portats per uns monjos peregrins de l'Àsia Menor, del que avui és Turquia. Sota l'advocació de la santa, van construir una ermita per guardar i venerar les relíquies i aviat es va convertir en un monestir que va gaudir de la protecció dels nobles de la zona.
En 1045, el rei Ferran I de Castella li atorgava privilegis pels quals la vil·la i les seves possessions quedaven sota la sobirania de l'abat. Fins llavors havia sigut un monestir benedictí, però aquest mateix segle passà a convertir-se en una col·legiata regida per la comunitat de l'Orde de Canònics de Sant Agustí. En el segle XII, s'erigeix l'edifici que s'ha mantingut fins avui.
La seva portada principal, a la qual s'accedeix per unes escales que ens situen en la seva façana sud, està envoltada de quatre arquivoltes coronades per una sèrie de relleus escultòrics. En el centre d'aquesta sèrie s'observa un pantocràtor, amb quatre àngels que sostenen la seva orla. El frontó triangular que corona la portada, presidida per l'escultura de santa Juliana, va ser afegida en el segle XVII.
El claustre romànic és un dels més ben conservats i més representatius, tota una síntesi de la iconografia romànica amb animals fantàstics, temes bíblics, elements geomètrics, àrabs i normands, i simbologia vegetal. En els seus capitells també es poden veure motius decoratius amb figures, dibuixos geomètrics i vegetals, temes bíblics i profans o al·legòrics. I amb els murs es troben els sarcòfags de personatges rellevants del clergue i de la noblesa, amb els motius heràldics familiars.
En l'interior de l'església, en el centre del creuer, es troben les relíquies de la santa, guardades en l'arqueta del retaule major. De principis del segle XVI, en ell estan representats el martiri de santa Juliana i escenes de la vida de Crist.
La Cova d'Altamira
Ubicada en el recinte que actualment ocupa el Museu d'Altamira, el 1879 Marcelino Sanz de Sautuola i la seva filla Maria van descobrir per casualitat la Cova d'Altamira. La cova, d'uns 300 metres de longitut, conté uns 150 gravats, de l'època del paleolític: són pintures policromes a base de pigments naturals on destaquen les figures de bisons i cérvols. El seu descobriment va suscitar una forta polèmica entre la comunitat científica, reticent inicialment en admetre l'antiguitat real de les seves pintures (uns 14.000 anys). L'estança principal, coneguda com la sala de policroms, ha estat considerada com la Capella Sixtina de l'art quaternari.
La massiva afluència de visitants a la cova va inquietar als científics davant un possible deteriorament de les pintures, provocant en 1979 el tancament de la cova, primer de manera total i després de forma controlada. Per això, es va decidir construir una rèplica, la Neocova, i un museu per a facilitar el seu coneixement al gran públic.
Anar a
Uns dies per Cantàbria
