Un passeig matinal per Liérganes

Si en l'entrada anterior parlàvem de Santillana del Mar, ara toca parlar de Liérganes, que es coneguda com "la petita Santillana" pel valor de la seva arquitectura civil i religiosa. Pels seus carrers podem descobrir el barroc civil de Cantàbria, un bell contrast amb el paisatge rural que que reprèn al remuntar el riu Miera, que neix a la comarca dels Valles Pasiegos, una de les comarques més típiques de Cantàbria, i que per temps i logística no vam visitar.

El terme municipal de Liérganes està constituït per l'annexió de tres pobles, el propi Liérganes, Pámanes i Los Prados. Es tenen les primeres dades sobre l'existència de Liérganes des de l'any 816 en el que s'aludeix a l'avui desaparegut Monestir de Sant Martí de Liérganes. La riquesa va arribar a la vil·la de la mà de Juan Curtius, originari de la ciutat belga de Lieja, que va ficar en marxa una fàbrica de canons. Va ser la primera fàbrica d'artilleria, municions i peces de ferro colat coneguda en Espanya i va formar part d'un complex industrial que va alterar, no només a Liérganes, sinó a un extens territori que anava més enllà de Cantàbria. En una època més recent va assolir fama el seu balneari, establert sobre les aigües sulfuroses de la Font Santa, desenvolupant-se a més, un cinturó d'hotels, fondes, cafès, casino i teatre, que va brindar una vida social als nombrosos banyistes que acudien al balneari.

En el cas antic de Liérganes, l'epicentre del qual és el barri de Mercadillo, es concentren una bona part dels casalots amb blasons, edificis representatius de l'auge econòmic que va tenir el lloc, degut a l'existència de l'esmentada fàbrica d'artilleria al costat del riu Miera. Al voltant de la fàbrica es va anar constituint la vil·la barroca amb notables casalots de pedra des de 1650 fins a mitjan segle XVIII, on les principals famílies deixaren rastre de la seva presència mitjançant vistosos escuts. La importància d'aquests radica en idenftiicar a una família amb un lloc concret o solar, donant forma al concepte de casa solariega. S'instal·la llavors, el tipus característic de casalot amb porxada obert per arcs de mig punt, una marcada línia d'imposta i finestrals motllurats en el pis noble amb façanes de cadirat que contrasten amb el caràcter escultòric dels escuts.

I si parlàvem d'un riu, ho hem d'associar a un pont, i aquí trobem el Pont Major, un dels elements més coneguts i fotografiats del poble.Construït a finals del segle XVI, connectava la comarca amb el Camí de Castella. El seu arquitecte va ser Bartolomé de Hermosa i el projecte va formar part de la gran revolució viària que va tenir en aquells anys en Cantàbria, per tal d'afiançar les comunicacions i establir camins segurs cap al centre d'Espanya; així, els principals ponts de la regió -que llavors eren de fusta- es van reconstruir íntegrament en pedra.

Al costat del pont es troba un molí, un dels més ben conservats del poble,  que pertanyia a la família Rubalcaba tal com s'indica en una inscripció en la llinda de la porta d'accés, on es pot llegir la data de construcció, 1667, encara en funcionament a finals del segle XIX. Avui, habilitat com a centre d'interpretació de l'home peix, mostra una estructura de planta rectangular i arcs de mig punt per a l'entrada i sortida d'aigües.

I si parlem de l'home peix, aquest el podem trobar en forma d'escultura de bronze, al costat del pont, assegut despullat sobre una roca contemplant el riu Miera, podent-se apreciar les escames del tors i de la columna vertebral. Tot això forma part d'una llegenda que explica que un jove del poble, en Francisco de la Vega, va desaparèixer un dia quan estava nadant en el riu. Anys després va ser trobat a la badia de Cadis, que després va retornar a Liérganes, on anys després va tornar a desaparèixer per sempre més.

Dels casalots que podem trobar pel centre històric de Liérganes, podem destacar els següents:

La Casa Rañada-Portilla és un edifici que té una història molt peculiar i és que la casa de la Rañada fou reeificada per Juan de la Rañada, deixant un espai davant de la façana que era seu i que va deciir no ocupar, per deixar espai per a material i utensilis. Per un altre costat, el seu veí Pascual de la Portilla reconstruïa també la seva casa ocupant tot l'espai i obrint dos arcs, un cap al camí i l'altre cap l'espai que Rañada havia deixat sense construir. L'assumpte va ser objecte de conflictes personals i de judicis, que Rañada va guanyar i que suposava l'enderrocament dels arcs, que tal com es pot veure avui, no es va arribar mai a produir.

La Casa dels canons es coneixia així pels canons que adornaven les seves cantonades, com record de l'activitat de la fàbrica d'artilleria que es va instal·lar aquí, a la vora del Miera. El casalot va ser aixecat sobre l'antic solar de la família en la primera meitat del segle XVIII per Don Domingo de la Cantolla Miera, Cavaller de Sant Jaume i secretari del consell del rei. Està format per dues plantes, amb un gran balcó de ferro forjat i l'escut familiar sobre la Creu de Sant Jaume.

La Casa de Langre, data del 1650 segons una inscripció de la seva façana i és un dels edificis que marquen l'inici del desenvolupament del casalot clàssic en Liérganes, encara que avui es poden veure elements contemporanis després d'una profunda i polèmica rehabilitació que es va fer anys enrere. En el pis baix s'obren dos arcs de mi punt sobre pilars toscans i en el pis noble la casa presenta dos escuts: el de l'esquerra amb les armes de Langre, Mercadillo i Miera, i el de la dreta amb les de Rañada i Rubalcaba.

Un els edificis més antics del poble, del 1565, és la Casa de Setién, un gran bloc de planta rectangular de tres pisos. En la cornisa es poden veure gàrgoles zoomorfes i humanes (com la d'un nen portant un càntir). Destaca en el pris principal una espectacular finestra plateresca emmarcada per columnes adossades recolzades en mènsules i l'escut amb les armes de Setién. Un cartell de la finestra porta la inscripció FIDES VERICTAS, interpretada com a lema d'un notari. De fet, la casa va pertànyer a un escrivà real anomenat Joan de Septién.

Els edificis de caràcter públic i administratiu es van concentrar durant molt temps en el barri de la Rañada, on es van construir la Casa Consistorial en 1716, que més tard es van utilitzar com a escoles. Aquí també es van establir els nombrosos flamencs que van treballar en la fàbrica d'artilleria i també es troba el temple més antic de Liérganes, l'ermita del Humilladero, que data de 1594, al costat de la qual es pot veure l'antiga casa consistorial.Si seguim la carretera cap a Rubalcaba, tenim més endavant la casa de Cárcova-Rubalcaba amb la seva imponent portalada de dos cossos, i més endavant el palau de La Rañada, del segle XVI.

L'altre gran atractiu del poble és el seu balneari, anomenat de la Font Santa. Es tenen notícies des de 1670 de l'ús de les aigües sulfuroses de Liérganes amb finalitats medicinals per al tractament d'afeccions bronquials, reumatismes i problemes estomacals. A mitjan del segle XIX, la publicació de nombroses notícies mèdiques difunia les bondats de Cantàbria com a zona sana. De la fonda inicial es pasa en 1879 a la construcció del Gran Hotel; en 1909 es reforma la casa de banys i en 1925 l'hotel amplia les seves instal·lacions amb una galeria de vidre, àmplies terrasses i salons socials. El frondós parc del balneari, amb gairebé 3ha, disposa de nombrosos arbres centenaris de diverses espècies.

I a 5km al nord de Liérganes, es troba Pámanes, on es va erigir el Palau d'Elsedo, un dels edificis barrocs més monumentals de la regió. El va fer construir entre 1710 i 1715 el primer comte de Torre-Hermosa i cavaller de l'Orde de Calatrava, en Francisco Hermosa i Revilla. El palau està assentat entre diversos cossos i dependents entre els quals destaca una capella i la torre octogonal, una mostra única de Cantàbria tant per la seva finalitat no defensiva, com per la seva tipologia.

De propietat privada, acull un museu d'art contemporani on es poden veure escultures d'Eduardo Chillida, Jorge de Oteiza, Pablo Serrano, Miguel Berrocal, Ramón Muriedas, José Clará… a més de pintures del segle XX d'artistes regionals.




Anar a Uns dies per Cantàbria