El seu origen documental es troba en algun dels escrits de l'historiador romà Plini el Vell, en l'any 21 a.C., i d'aquí ens hauríem de desplaçar a mitjan segle XI quan es llegeix de l'existència de l'abadia de Sant Emeteri (el nom llatí del qual, Sancti Emeterii, procedeix el de la ciutat). Més endavant, en 1187, el rei Alfons VIII li va concedir un fur, moment que marcà un creixement en tots els aspectes per a la ciutat, exportant fusta, ferro i llana cap a Anglaterra i Flandes, i les drassanes començaren a tenir gran activitat construint vaixells per a la Corona de Castella. Una plaga de la pesta, en 1597, va provocar el declivi de la ciutat, fins que el segle XVIII va haver una recuperació de la ciutat així com l'habilitació del port per a poder comerciar amb Amèrica.
A partir de mitjan segle XIX Santander es va convertint en una ciutat moderna, i coneix el fenomen nou del turisme, que es consolidaria durant el regnat d'Alfons XIII i la seva esposa Victòria Eugènia. Les seves estades estiuenques entre 1913 i 1930 van potenciar a la ciutat com destí turístic de classe alta. En un gest d'oportunitat, l'Ajuntament regalà al rei la península de la Magdalena, on es va construir el palau que seria residència real.
Però la fisonomia de la ciutat va canviar per un incendi fortuït, en febrer de 1941, que va arrasar el centre històric de la ciutat. Tot l'espai que va quedar en ruïnes van ser expropiats i es convertiren en solars urbanitzats amb criteris moderns d'eixample burgés. Alguns edificis notables que es van veure afectats, com la catedral, es varen remodelar molt depresa per a donar-los l'aparença que podem veure avui en dia la gent que visitem Santander.
Mapa de Santander |
Darrere de l'ajuntament, trobem el Mercat de l'Esperança (1896-1904), una estructura de ferro projectada pels arquitectes Eduardo Reynals i Juan Moya inspirada en el modernisme centreeuropeu de línia geomètrica. Vorejant el mercat, hi ha nombroses paradetes de roba i objectes per a la llar.
Molt a prop, en el carrer Rubio, trobem la biblioteca de Menéndez Pelayo. Aquest erudit de Santander va cedir la seva impressionant col·lecció bibliogràfica, de més de 40.000 volums, amb la condició de mantenir-la agrupada dins de la ciutat. Es va construir sobre l'antic edifici que va servir de biblioteca a Marcelino Menéndez Pelayo, respectant la seva forma i perímetre. És un edifici eclèctic-historicista que s'accedeix per una escala de doble tram. Amunt de la porta d'entrada es troba l'escut de la ciutat de Santander sostingut per lleons i rematat per un frontó. Del seu interior destaca la imponent sala de lectura, una nau de dues altures amb estanteries de roure poblades de valuosos llibres.
Biblioteca Menéndez Pelayo |
Darrere de la biblioteca i un petit jardí, es troba la casa de la família Menéndez Pelayo, obert al públic com a casa-museu, on es conserven els mobles i eines de la família.
Compartint estància amb la biblioteca, es troba l'actual MAS, el Museu d'Art Modern i Contemporani de Santander i Cantàbria, on una de les joies és el retrat de Ferran VII, pintat pr Francisco de Goya en 1814, per encàrrec de l'Ajuntament de Santander.
El monument més antic de la ciutat és la Catedral de la Nostra Senyora de l'Assumpció. Es troba sobre les antigues restes de l'antic monestir i abadia de Sant Emeteri i Sant Celedoni, que es convertiria en el segle XI en l'església del Santíssim Crist, a partir de la qual es va edificar l'actual conjunt històric i monumental. Es tracta de dues esglésies superposades i un claustre amb dependències annexes.
En una zona més baixa es troba l'antiga església del Santíssim Crist, i més coneguda com la Capella del Crist, i que guarden les relíquies dels soldats romans Emeteri i Celedoni, martiritzats en la persecució de l'emperador Dioclecià (concretament són els cranis dels màrtirs que es conserven en reliquiaris de plata del segle XVI).
Com el temple estava destinar a suportar l'església superior, l'altura de les seves voltes és relativament baixa i els pilars que la sustenten són molt robustos. Consta de tres naus amb les seves corresponents capçaleres poligonals, a la que s'accedeix per dues portes principals, l'anomenada del Perdó que només s'obria en els anys jubileus i per la qual s'accedeix actualment.
L'església alta va ser erigida en el segle XIII en el mateix estil sobri gòtic en què s'havia realitzat l'església baixa. L'antiga col·legiata constava de tres naus, a les quals es va incorporar una quarta abans ocupada pels Palaus de l'Abat i altres capelles.
El claustre, de planta trapezoïdal, es va construir durant la primera meitat del segle XIV. Inicialment concebut com a espai d'esplai i treball per a la comunitat religiosa, amb el temps es van construir l'oratori de l'abad, un hospital i vàries capelles privades en les que es van enterrar membres de les famílies més nobles de la vil·la.
A pocs metres de la catedral es troba el passeig i jardins de Pereda, dedicat a l'escriptor càntabre José María Pereda, amb edificis i places notables que fan veure l'auge d'una burgesia interessada en ensenyar la seva prosperitat. Aquests edificis, d'inspiració francesa i coronades per mansardes, de burgesos dedicats al comerç de matèries primeres i efectes navals, estaven distribuïts en magatzems en la planta baixa, els despatxos en el primer pis, el seu habitatge venia a continuació i les plantes més altes quedaven per al servei o lloguer.
La guinda de tot aquest conjunt és l'imponent immoble del Banc de Santander, una de les institucions bàsiques de la ciutat. El primer edifici, de finals del segle XIX, va ser obra de l'arquitecte català Josep Oriol Mestres, però a finals de la dècada del 1950 es va edificar un bloc bessó i s'afegí el gran arc central que completava el conegut conjunt arquitectònic. El toc final el dóna els més de seixanta balcons de forja i pedra, i l'arc pel qual discorre el carrer Marcelino Sáinz de Sautuola.
Darrere de l'edifici del Banc de Santander, hi ha l'antic Banc Mercantil, actualment seu del Banesto, construït l'any 1902 en estil eclèctic amb una gran profusió d'elements decoratius, sota la direcció de l'arquitecte Casimiro Pérez de la Riva. A l'arquitecte Javier González de Riancho se li va encarregar la reforma dels interiors basant-se en les noves tendències de l'art nouveau. Excepte un curt període dels anys 20 que va albergar la Diputació, sempre s'ha destinat l'edifici a banc.
Al voltant del passeig de Pereda hi ha dues places per les quals s'han de passar. La primera és la plaça Porticada que es va construir després de l'incendi del 1941 amb la intenció d'albergar els òrgans representatius del poder estatal, provincial i local, però la idea no va quallar, doncs l'edifici que anava a ser destinat a l'Ajuntament va ser comprat per la Caja de Ahorros.
Enfront de la plaça, en el carrer Alfons XIII, es troba l'edifici de Correus, del 1915, un dels pocs edificis que es va salvar de l'incendi i un magnífic exemple d'arquitectura regionalista amb tocs modernistes dels arquitectes Eugenio Fernández Quintanilla i Secundino Zuazo Ugalde. De planta rectangular i amb tres pisos d'altura, la seva façana principal té una entrada en arc de mig punt protegit per un aleró corregut i vans rectangulars. El seu interior està cobert amb vidrieres de colors, i des de la seva construcció ha albergat sempre els serveis de correus i telègrafs.
Al costat mateix, un edifici més clàssic construït entre 1924 i 1925 pels arquitectes Eloy Martínez del Valle i J. Yamaz Larrosa. Es tracta del Banc d'Espanya, i a l'igual que Correus té planta rectangular amb tres altures i amb un interior on es troba un pati cobert amb una gran vidriera. El seu exterior, de pedra de cadirat, dóna una aspecte de solidesa, al ser un banc, amb l'objectiu de transmetre confiança al públic.
L'altra plaça és la del Pombo on es troba l'església de Santa Llúcia dissenyada per Antonio de Zabaleta en la dècada de 1850. És una església de planta rectangular amb un pòrtic monumental al qual s'accedeix per una escalinata amb grans columnes jòniques.
Tocant a mar, tenim el Palacete del Embarcadero, un petit edifici eclèctic de planta quadrada i un únic pis que s'utilitza actualment com a sala d'exposicions. Presenta dues façanes, una oberta a la badia amb un petit pòrtic en la cantonada i una torre en la oposada. La façana principal, orientada als jardins de Pereda, té un pòrtic avançat franquejada per dues torres en les cantonades, on es troben sengles escuts de la ciutat. Un dels elements més singulars de l'edifici són les teules vidriades que combinen els colors blanc i negre, de clara tradició mediterrània.
Al costat, la Grua de Pedra testimoni de l'antic port. Va ser construïda en 1896 amb urgència, ja que la falta de mitjans per a verificar la descàrrega d'embalums que pesaven més tres tones motivava que els vaixells s'anessin a altres ports com Bilbao.
Acabat el passeig de Pereda, ja en el passeig marítim, tenim Puerto Chico on es troba una obra en bronze de José Jacobo Calderón dedicada als raqueros, nens pobres o orfes que recollien les monedes que els turistes tiraven al mar i que ells agafaven abans que es perdessin en el fons del mar.
Seguint pel passeig marítim, passem per elegants edificis...
Més endavant hi ha el Palau de Festivals, amb sales i auditori perfectament condicionats per a les arts escèniques. És una obra arquitectònica de Francisco Javier Sáenz de Oiza, amb una gran escalinata que dóna al mar, com a entrada principal.
Seguidament ve el conjunt format per l'Escola Nàutic-Pesquer, l'Institut Oceanogràfic i el Museu Marítim del Cantàbric, i a continuació diverses platges com les dels Peligros, la Magdalena i els Bikinis, les quals es pot fer per un camí fet amb bigues de fusta.
I finalment arribem a l'objectiu final del nostre trajecte, a la Península de la Magdalena, encara que es pot seguir el recorregut per diverses platges més, com la del Sardinero, fins arribar a Cabo Mayor, amb el seu far característic. Les terres que formen part de la península van ser regalades al rei Alfons XIII per part dels ciutadans de Santander que van pagar la quantitat de 700.000 pessetes de l'època. Més tard, els arquitectes locals Gonzalo Bringas i Javier González Riancho s'encarregaren de construir el palau de la Magdalena (1908-12), el lloc on estiuejava la família del rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia, i on Santander va començar a guanyar la fama de ciutat senyorial.
Inspirat en el palau de Los Hornillos de la localitat càntabra de Las Fraguas de l'arquitecte anglès Seden Wornum, la influència anglesa està present en l'efecte bitonal del mur, construït amb pedra de cadirat en les zones estructurals i nobles i carreu en els murs. Els pinacles de forma piramidal, els remats de bola, l'escut, les cavallerisses i el camp de polo també testimonien l'estil anglès en la majoria de les construccions de la península.
Es tracta d'un edifici de traçat complex, amb dues entrades principals, una al nord, amb pòrtic i per a carruatges, i un altre en la façana meridional, la principal, amb dues torrasses de planta octogonal i una escalinata de dobles trams. La torre i la disposició dels diversos cossos del palau conformen un edifici esvelt i elegant. En l'interior destaquen l'escala principal i les dependències, salons i despatxos. La col·lecció de mobles, fotografies i quadres conformen una notable decoració dels primers decennis del segle XX. Entre les obres pictòriques, sobresurten quadres de Joaquim Sorolla o Fernando Álvárez de Sotomayor.
Durant l'estiu és seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, funció que va decidir el govern republicà en 1932. Com la propietat seguia sent real, l'Ajuntament va comprar la península i totes les instal·lacions a Joan de Borbó en 1977 per 150 milions de pessetes.
Dins de la península de la Magdalena hi ha un petit zoològic gratuït amb diverses espècies d'animals marins com ànecs, pingüins i foques, i diverses escultures, entre elles l'homenatge de la ciutat al naturalista Félix Rodríguez de la Fuente.
També hi ha el Museu del Mar, una exposició a l'aire lliure amb tres caravel·les amb les quals el marí càntabre Vital Alsar, va rememorar la travessa de Cristòfor Colom i la ruta del descobriment d'Amèrica. També hi ha una rèplica d'una balsa que el mateix navegant va utilitzar per arribar des d'Equador a Austràlia en 161 dies de viatge i més de 8.500 milles de navegació. Altres objectes que trobem són la figura d'una sirena mirant al mar, que ens recorda al mascaró de proa típic dels vaixells de l'època, així com una càpsula de salvament utilitzada per científics que va romandre en el seu interior 267 dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.