Queralbs

Queralbs forma part de la comarca del Ripollès i té agregats els nuclis de Fustanyà, La Farga, Núria, Rialb, Serrat i Vilamanya. Es una de les parades del cremallera que comunica Ribes de Fresser amb la Vall de Núria, i el darrer punt al qual es pot arribar en vehicle per carretera a la Vall.


La primera menció històrica de Queralbs apareix a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell, a mitjans del segle IX, on el lloc anomenat Keros Albos és citat al costat de Fustiniano, l'actual Fustanyà. Durant els segles XI i XII, la contrada estava sota el senyoriu dels monestirs de Coma de Vaca i de Fresser, primers, i després dels de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll. En el segle XIII, les terres van ser cedides als homes de Queralbs i de Fustanyà. El 2 de febrer de 1428 un terratrèmol va afectar greument a la població i va produir la mort de la majoria dels seus habitants.


Ens endinsem cap al poble i a pocs metres de l'estació un petit santuari de la Verge amb la llegenda: "Germà: no passis mai per davant d'aquest santuari sense pregar a la Verge amb una Ave Maria."





En el carrer principal, a l'inici, la capella del Roser, del segle XVII.






Seguim cap a l'altra punta del poble on es troba l'edifici més important: l'església romànica de Sant Jaume. Es creu que és del segle XII, i va ser construïda sobre una primitiva església de finals del segle X. El campanar és de torre i se situa en la zona nord del temple.


El pòrtic d'entrada es troba en la part de migdia, cobert per un porxo format per sis arcs adovellats de mig punt que descansen sobre cinc columnes de marbre amb vetes de blau i blanc. En els capitells es poden observar figures humanes, animals i fantàstiques, clara influència del taller escultòric del Rosselló. D'esquerra a dreta tenim:




En el primer podem veure a una figura de grans espatlles agafant pel coll a dues àguiles.






El segon capitell mostra figures humanes que apareixen entre fulles de palmera. Dues de les figures són homes, ja que porten barba i bigoti. Porten vestits sumptuosos. Les altres dues són dones. Una molt jove, en el costat est i una més gran en el costat sud.




En el tercer hi ha representats dos grius en cada cara del capitell, que s'uneixen a través de la cara en els angles. En la part central dels capitells podem veure una cara amb grans ulls, que xuclen les ales dels grius amb dues grans llengües.




El quart capitell és molt similar al segon amb fulles de palmera en els angles i la cara d'un personatge en cadascun dels costats.





En el darrer capitell hi ha representats quatre lleons, amb els cabells finament tallats. En la part superior de cada cara, en el centre, trobem novament una rostre humà.




L'església és d'una nau única amb absis i una volta lleugerament apuntada. En l'àbsis semicircular, hi ha unes pintures modernes que imiten pintures medievals.





A la part baixa del poble, en un promontori, hi ha les restes de l'antic castell de Queralbs, que es creu que es va construir durant els segles XIV o XV. Es creu que és el castell que apareix documentat en uns documents de l'època del rei Pere el Cerimoniós.




Des de Queralbs surt el camí vell que porta a Núria. Es tracta d'un camí medieval que va ser durant segles l'accés tradicional i principal a la vall i al santuari de Núria. El camí va ser refet en els segles XV i XVI, a causa de la gran popularitat del santuari, al final de l'edat mitjana. En molts trams, encara es conserva l'empedrat original. Pels més aventurers, es tracta d'un camí d'alta muntanya que no arriba a 8km, i que es pot fer al voltant de 3h:45m.

I amb això acabem Queralbs i tornem cap a l'estació a agafar el proper cremallera que ens ha de portar a Ribes-Enllaç...

La Vall de Núria

(16/04/2011) La Vall de Núria, situada al terme municipal de Queralbs a la comarca del Ripollès, és un dels llocs més populars de Catalunya, i després de Montserrat, el segon lloc de peregrinatge del pais. A la vall hi ha un llac artificial amb el Santuari de la Mare de Déu de Núria. També acull una estació de muntanya i d'esqui, amb una gran riquesa natural i paisatgística única.

Situada a una altitud de 1964 metres, i envoltada per cims de gairebé 3000 metres, d'in neixen multitud de fonts i torrents, amb una flora i fauna característic de l'alta muntanya alpina. La vall es accesible mitjançant a peu, seguint algun dels camins de muntanya, o pel tren cremallera, mitjà de transport que agafarem.




El cremallera de Núria

El cremallera el pots agafar en el seu punt inicial, a Ribes-enllaç, al costat de l'estació de tren de Ribes de Fresser, o en el mateix poble, Ribes-vila, o més endavant a Queralbs. Nosaltres deixem el cotxe a Ribes-enllaç, i comprem el bitllet d'anada i tornada (no gaire barat per cert: 21,25€ per persona). L'objectiu d'aquesta situació era i continua sent que els passatges i les mercaderies procedents de la línia Barcelona-Puigcerdà poguessin accedir sense cap esforç al cremallera.



El trem cremallera, gestionat per Ferrocarils de la Generalitat de Catalunya, a l'igual que a Montserrat, recorre 12,5km, superant un desnivell de més de 1000 metres amb pendents màximes del 15%, dels quals gairebé 7km és pel sistema de cremallera, que comença una mica abans d'arribar a Queralbs, fins adalt de tot.



Per l'origen del projecte cal remuntar-se al primer terç del segle XX. Per arribar al santuari, s'havia d'anar pel vell camí de Queralbs, havent de caminar 3 o quatre hores, salvar el mal temps i l'estat precari de la via. Així, el 1926 l'estat espanyol va donar llum verda al projecte que arrivés un tren. Les obres s'iniciaren el 1928, i el 22 de març del 1931, s'inaugurà oficialment el cremallera de Núria.

Passem per l'estació de Ribes-Vila, l'estació principal de la línia situada dins del nucli urbà de Ribes de Freser, i on es troba el centre operatiu del cremallera, les cotxeres i els tallers. Després ve l'estació de Queralbs, sent el darrer punt al qual es pot arribar en vehicle per carretera.


El paissatge que envolta el recorregut és espectacular, des de la exhuberant vegetació de la vall de Ribes, passant per abruptes roques de més de 700 metres, resseguint la sinuositat del riu Núria, amb diferents salts d'aigua. Després d'un trajecte ben agradable arribem adalt de tot, als peus del Santuari.



El Santuari de la Mare de Déu de Núria

D'ençà el seu origen, Núria i els edificis que van sorgir al voltant del santuari han canviat notablement variant molt la seva fesomia. La façana de l'església és neorromànica amb un campanar adossat a la façana; originalment estava pensat en fer-la d'estil neogòtic amb dos campanars acabats en punxa. Posteriorment s'afegí l'espadanya metàl·lica i les campanes s'incorporaren definitivament l'any 1999.

L'església nova es va construir com a necessitat de l'increment continu de visitants. Les obres s'iniciaren el 1833 i el 1911, encara que anys després es va anar completant, va tenir lloc la inauguració. Formada per una àmplia nau central, amb cabuda per a més de 1000 persones, disposa d'un espaiós presbiteri, tres capelles a cada costat de la nau i el cor.

El cambril de la Mare de Déu va ser acabat el 1922, amb la col·locació del tron i dels vitralls. La Mare de Déu té la seva nativitat cada 8 de septembre. Per a l'origen de la talla, cal remuntar-se a l'any 700 quan Sant Gil va arribar a Núria, amb l'objectiu d'assolir la pau i la tranquil·litat de la vida d'ermità. Gil passava els dies lliurat a l'oració i a la fabricació d'icones, com la imatge de la Mare de Déu de Núria. Quatre anys hi va estar, però va haver de fugir, deixant amagat la imatge, acompanyada de tres objectes que han esdevingut símbos de Núria: la creu, la campana i l'olla.

Tres segles després, un àngel aparegué a un tal Amadeu per tal que edifiqués una capella en honor a la Mare de Déu. Li va indicar també on trobar els objectes que amagà Gil, però no els va trobar. Anys després, uns pastors els varen trobar i edificaren en el mateix lloc l'ermita de Sant Gil que fins a dia d'avui s'ha conservat.


L'actual talla, que data dels segles XII-XIII, és de fusta de noguera, mideix 56cm d'alçada i és una representació de Maria com a Verge Majestat i com a tron de saviesa, i presenta algunes singularitats que són poc freqüents en les imatges romàniques: els cabells i les orelles estan al descobert, allunyant-lo de l'hieratisme; la mà esquerra a l'espatlla de l'infant expressa humanització de les figures, i la mà dreta, sostenint-lo i el braç dret de l'infant en actitut de beneir, com a senyor de l'Univers.

Abans de sortir de l'església passem per una sala on tenim els tres símbols de Núria: la creu, la campana i l'olla, exposats per a la veneració dels fidels des del segle XV. Pregant adequadament, en tocar la campana i posar el cap a l'olla, s'obtenen les gràcies demanades, especialment ser fèrtil, aturar tempestes i calmar les migranyes.


Al voltant de l'església, hi ha diferents edificis com un hotel, la botiga de queviures... que porten noms de sants (Sant Justí, Sant Antoni, Sant Josep) i que estaven destinats a dependències del santuari, cel·les...



Després de veure un petit audiovisual, en una sala específica, ens dirigim cap a la Font del Dr. Tarrès, al costat de l'ermita de Sant Gil. El doctor Pere Tarrès i Claret va ser un metge i sacerdot que va morir prematurament als 45 anys i que va exercir una profunda infliència en la joventut barcelonina. La font s'inaugurà un any després de la seva mort, el 1951, obra de l'artista Pere Queraltó.


L'Ermita de Sant Gil, patró dels pastors, es va aixecar l'any 1615, a l'indret, on hem comentat abans, els pastors van trobar els objectes amagats pel sant. Es la construcció més antiga del conjunt.



Amb la construcció d'una presa, entre l'any 1955 i 1956, situada a l'inici de la gorja de Núria, va permetre la formació del llac artificial que podem veure, i que dóna una estampa típica del lloc.



Després de dinar a l'aire lliure i prendre un cafè a la cafeteria del recinte, pugem pel telecabina de la Coma del Clot que ens durà al Pic de l'Àliga, a 2.120m d'alçada que conté un alberg, i d'on podem gaudir de vistes del vall de Núria i dels cims que l'envolten.





Tornem a baixar pel telecabina, i agafem el següent cremallera que ens durà camí avall. En aquesta ocasió, ens aturarem a Queralbs, per fer una passejada pel poble. El bitllet serveix el mateix, i no cal comprar-ne un de nou; només cal informar al revisor. Després de Queralbs, ens baixem a Ribes-Enllaç, i així finalitzem la visita a Núria.

A la Mola des del Coll d'Estenalles

(02/04/2011) Una de les excursions més populars a fer pel Parc Natural de Sant Llorenç i l'Obac es pujar a la Mola des del Coll d'Estenalles. El recorregut és d'uns 6km; es tracta d'una excursió llarga però agradable de fer. El punt d'inici serà des del Centre d'Interpretació del Coll d'Estenalles, que es troba passat Terrassa i Matadepera, en direcció a Mura. A mà esquerra, una mica abans d'arribar, es troba un ampli aparcament per a deixar el cotxe.



L'origen del Centre d'Interpretació del Coll d'Estenalles té a veure amb la construcció de la carretera dins el Pla de vies de comunicacions de la Mancomunitat (1914-1923), on s'allotjava els peons i es guardaven les eines per a la construcció i el manteniment de les carreteres. Amb la qualificació de parc natural i la seva situació central, van suposar un gir, acollint des de l'any 1982 el centre d'interpretació del parc que, a més d'una exposicio permanent, facilita informació general als visitants.

Prenem el cami asfaltat, que es troba al costat del centre, seguint les fites amb etiquetes color taronja, i començem amb un fort pendent, que no s'allarga molt. Seguim recte per un camí suau i sinuós, havent deixat a l'esquerra el camí senyalitzat del Montcau. Les clapes d'arbustos del sec i pedregós turó del Montcau constraste, a la dreta, amb els boscos espessos del Cellerot i de la carena del Roure del Palau. Arribem al final del camí asfaltat i ens endinsem al coll d'Eres.

A mesura que avancem, l'alzinar que ens envolta és més frondós. El perfil de la Mola es visible des de diferents llocs del camí, recordant-nos que l'objectiu és més aprop. Abans d'arribar a un altre encreuament, hem de seguir per un sender rocós que baixa bruscament. Aquest encreuament condueix al cingle dels Òbits, on es troben diverses balmes, que es van aprofitar per construir-hi habitacles.

Seguim pel camí principal, i passat un temps sortin inesperadament del bosc, per començar a transitar per damunt de la cincera de Sescorts. Una panoràmica es destapa davant nostre amb un primer pla de la Mola amb el monestir vestint el cim. A l'altra banda, l'Obac s'enfila, de Nord a Sud, superant els 900 m d'alçada als turons de la Pola, del Castellsapera i de la Carlina.




Seguint la cinglera, fem una giragonsa a l'esquerra, on hem d'anar pel rocam inclinat per on transcorre el camí. Després de superar un tram estret de fort pendent i de rocam esberlat, arribem al morral del Drac, situat enmig d'un coll on conflueixen quatre camins.



El morral del Drac és un monòlit, una de les formes més peculiars del relleu d'aquest massís on l'erosió ha modelat figures capritxoses que ha donat origen a un gran nombre de topònims: el Cavall Bernat, el Paller de Tot l'Any o la Castellassa. El morral del Drac deu el seu topònim a una llegenda que explica com els moros van portar un drac a Sant Llorenç que tenia horroritzada tota la comarca. Després de doblegar tots els cavallers que s'hi enfrontaren, el comte de Barcelona el va ferir de mort en aquest monòlit.

Marxem del coll. A pocs metres deixem el camí planer i, seguint la fita, pugem pel rocam. Fem mitja volta a mà esquerra per seguir l'ascens per una canal estreta i ombrívola. Sortim d'aquesta i, després de creuar un prat, veiem el monestir dalt del cim de la Mola, punt final de l'itinerari i on un munt de gent ja es troba descansant i/o fent un mos.


En termes de relleu, una mola significa turó escarpat acabat en planell. Aquest cim va estar ocupat de forma més o menys continuada des del segle II a.C. fins al segle III, segons es despren de les troballes arqueològiques de l'època ibera i romana. Es creu que hi havia un lloc de guaita o un santuari.



Una de les primeres coses amb la qual et topes és una rosa dels vents, per a orientar-te geogràficament, i poder reconèixer i situar-te amb tot el que et veus al voltant, en forma de 360º.




El monestir de Sant Llorenç del Munt que dóna nom al parc és d'estil romànic i molt auster arquitectònicament, amb tres naus amb absis i un creuer amb cimbori al centre. Tot el conjunt es va erigir amb pedra tosca extreta de la mateixa muntanya.





En el claustre o pas de migdia del monestir, podem trobar uns sarcòfags adossats a les parets de l’església, amb unes inscripcions.





A l'alta edat mitjana es va fundar a Catalunya prop d'un centenar de monestirs que van tenir un paper cabdal en la repoblació i cristianització dels territoris conquerits als sarraïns. A finals del segle X, Sant Llorenç del Munt ja estava plenament assentat dins dels dominis del comtat de Barcelona, amb una petita comunitat sota la protecció del monestir de Sant Cugat del Vallès. La fundació definitiva del monestir benedictí fou l'any 1013 per iniciativa dels comtes de Barcelona, que el van independitzar de Sant Cugat del Vallès i el van dotar econòmicament amb terres i drets senyorials.

Consagrada el 1064 pel bisbe de Barcelona, va viure la seva època de màxim esplendor durant aquests anys, arribant a tenir vint monjos, però malgrat les rendes i jurisdiccions que tenia durant els segles XII-XIV, el monestir no va aconseguir augmentar la comunitat ni les dependències, degut en gran part per la seva ubicació. A partir del segle XV, va entrar en una absoluta devallada, extingint-se la vida monàstica el 1608 amb la mort del seu darrer abat comandatari, anant l'edificació enrunant-se progressivament.

Al costat de l'església, es troba un restaurant on es pot dinar i sopar. Els queviures són portats per una colla de rucs que podem veure en una esplanada més avall del monestir. Després de dinar pels voltants i descansar durant una bona estona, seguim la ruta al revés fins arribar al cotxe i tornar cap a casa...