El Palau de Dolmabahçe (Estambul)

Una vegada hem baixat a la parada Kabatas, del metro, anar cap al Palau de Dolmabahçe és cosa de pocs minuts. Abans d'arribar-hi, es troba la Dolmabahçe Camii, la Mesquita de Dolmabahçe (1853-55), encara que el seu nom oficial correspon a Mesquita de Bezmialem Valide Sultan. Va iniciar-se per ordres de la vàlida Bezmialem, mare del sultà Abdulmecit, i formava part del Palau. L'edifici té una planta geomètrica amb una base de 25x25 metres i una única cúpula, dissenyat per l'arquitecte Karabet Balyan. Per obres, no es podia visitar, i per tant no vam poder entrar en el seu interior, i continuem cap a l'entrada del Palau...

Passem per un arc de seguretat, i hem de fer cua per a comprar les entrades. Només hi ha una finestreta oberta i la venda no és ràpida. Al costat de la cua, en els jardins, i davant d'una de les portes monumentals d'entrada al Palau, la Porta del Tresor, hi ha la Torre del Rellotge (1890-94), construïda per l'arquitecte Sarkis Balyan. Construïda en estil neo-barroc otomà, reflexa l'estil del Palau que veurem i que ja vam veure, la seva gran façana monumental, des del Bòsfor. Amb quatre plantes, la torre s'aixeca a uns 27 metres d'alçada.

En la planta d'entrada, es poden veure baròmetres dins dels arcs de les portes i de les finestres. El rellotge va ser fabricat per la casa del rellotger francés Jean-Paul Garnier. L'any 1979, el rellotge mecànic va ser convertit en un d'elèctric.

Mentre seguim esperant a la cua, podem veure el canvi de guàrdia, que no és res de l'altre món. Sorpren com l'oficial de guàrdia comprova minuciosament la vestimenta i posició del soldat que es queda en el centre de la Porta del Tresor. Sota el sol, cada cert temps, el mateix oficial se li apropa i vigila que tot estigui correcte i li treu la suor de la seva front.

Comprem les entrades que estan a 20TL per persona. El preu inclou visitar tant el Palau com l'Harem, i no ens fan pagar res per portar càmara de fotos, tal com havíem llegit en blocs i webs. Després ho entenem; no permeten fer fotos dins dels recintes tancats. Desconeixem si és una mesura temporal, a l'època d'estiu per la gran multitut de gent que visita el Palau, o es que han eliminat totalment aquesta opció.

Dolmabahçe era inicialment una bahia en el Bòsfor que va ser emplenada gradualment durant el segle XVIII, per a servir de jardins imperials al sultanat. D'aqui ve el nom: dolma, que vol dir plé, i bahçe, que significa jardí. El sultà número 31 de l'imperi otomà va ser Abdulmecit I, que va pujar al tro l'any 1839. D'acord amb un projecte dels arquitectes armenis Karabet Balyan i el seu fill Nikogos, el 1843 s'inicià la construcció del Palau, acabant-se el 1856. El 1853, es trasl·ladà aquí la cort des del Palau de Topkapi. El seu cost va ser astronòmic, finançant-se amb prèstecs de bancs extrangers, i la seva opulència no reflexa el decliu que estava patint l'imperi otomà.

El Palau es divideix en tres zones diferenciades: el Mabeyn-i Hümâyûn o Selamlık, amb les habitacions i sales reservades als homes, connectats per una impresionant escala de vidre, el Muayede Salonu que inclou les habitacions cerimonials i el Saló del Tron de més de 2.000 metres quadrats, i per últim l'Harem-i Hümâyûn, l'harem que inclou els apartaments de la família del sultà.

Tota l'àrea del palau ocupa més de 45.000 metres quadrats, amb 285 habitacions, 46 salons i 6 hamams. Es va construir imitant l'estil dels palaus europeus, com els de Buckingham, a Londres o del Louvre de París per semblar més europeus als ambaixadors estrangers i als convidats europeus. Els marbres utilitzats en la seva construcció van ser portats del mar de Marmara, l'alabastre és d'Egipte, les columnes de pòrfir procedeixen de l'antiga ciutat de Pèrgam. Els quadres i els sostres pintats per artistes italians i francesos decoren l'interior del palau. A més, nombrosos quadres del pintor rus Ayvazowsky enriqueixen la decoració del palau.

Després del sultà Abdulmecit, que va viure quinze anys al palau, molts altres sultans van preferir viure en altres palaus més petits construïts per ells al Bòsfor. Per aquesta raó, el Dolmabahçe generalment s'utilitzava per rebre els ambaixadors estrangers. També va ser usat com a residència per als convidats de l'estat. Després de la proclamació de la República l'any 1923 el palau va ser assignat al servei d'Ataturk i es va convertir en la seva residència, quan estava a Estambul. Després de la mort d'aquest el 10 de novembre de 1938, el palau va ser restaurat i més tard s'obrí al públic com a museu del Palau de Dolmabahçe.

Passada la Porta del Tresor, entrem als jardins imperials on destaca la Font dels Cignes, i a mà esquerra hi ha l'altra gran porta monumental i principal accés al Dolmabahçe, la Porta Imperial, per on entrava el sultà i els seus ministres.

El primer recinte que visitarem és el Selamlık, i les visites es fan amb una guia oficial una vegada hi ha format un grup, i pot ser en anglès o en turc. A l'entrada, t'has de ficar uns plàstics als peus per tal de no embrutar el terra i les moquetes. La visita es bastant ràpida, gairebé sense parar en molt dels salons, però és impresionant veure-ho. Destaca en aquesta part l'Escala de Vidre amb forma de doble ferradura i feta de cristall de Baccarat i caoba, i que comunica amb la planta superior.

Nombrossos salons, gabinets i despatxos formen un laberint de marbre, or i cristall. Adalt hi ha la Sala dels Ambaixadors precedits de dos grans ullals d'elefants. També passem per la planta inferior, baixant per un altra escala, per les cuines, on hi ha exposades multitut de peces d'orfebreria, cristalleria i porcellana. La part final de la visita ens porta a l'espectacular Saló del Tron, o de Cerimònies, on poden cabre més de dues mil persones. Una llum de 4,5 tones de pes i regal de la reina Victoria d'Anglaterra, presideix el sostre a 36 metres d'alçada. Les dones no podien entrar aqui, i només podien veure els aconteixements que tenien lloc des de dalt de tot, darrera d'una gelosia on ningú les podia veure. Sortim per una porta que dóna al costat del Bòsfor, i per on els convidats podien arribar des d'un vaixell.

Donem la volta a l'edifici, per la vora del Bòsfor, i a fer cua per entrar a l'altra zona del Palau, l'Harem-i Hümâyûn. La següent visita que toca és en turc; per no esperar més, hi entrem igualment. Ens tornem a ficar els plàstics al peu per no xafar les catifes, i la visita encara és molt més ràpida que en l'anterior recinte. Veurem el despatx i l'habitació on va morir Atatürk, el 10 de novembre de 1938, a les 9:05, hora que es reflexa en tots els rellotges del palau que assenyalen la mateixa hora.

Seguidament un llarg pasadís que estava qustodiat en tot moment per assegurar-se que ningú passés, acull les estances de les dones, la vàlida i concubines del sultà. Estan distribuides idènticament i ho formen un dormitori, banys, un saló gran i un de petit. La decoració d'aquesta part és molt sòbria, comparant-ho amb la resta del palau.

Sortim de l'Harem pel mateix lloc per on havíem entrat i seguim donant la volta al Palau, i arribem al Museu del Rellotge que es pot visitar de forma individual i on s'exposa la col·lecció de rellotges del Palau.

En els jardins també es troba el Pavelló de les Aus, on en la seva època, portaren aus de totes parts del món. A dia d'avui, encara es segueixen criant diverses espècies. Al costat, hi ha el Pavelló de Cristall, un dels edificis subsidiaris més importants del Dolmabahçe, i d'on els sultans podien veure les desfilades militars i altres processons. Aquest pavelló connecta amb els apartaments privats del sultà, per un llarg corredor de dos pisos a través del mur del jardí que separa la part del Mabeyn i el Saló del Tron.

Adjacent al pavelló hi ha una sala coberta de vidre, que dóna al Pavelló de les Aus, amb una petita piscina amb una font de cristall. La decoració i els objectes fan que valgui la pena donar un tomb per aquí. I amb això, i després de passejar una mica més pels jardins, donem per acabada la visita al Dolmabahçe.