Bergamo: la ciutat alta

La ciutat de Bergamo es divideix en dos parts ben diferenciades: la ‘ciutat alta’, a 365m, delimitada pels bastions de les muralles venecianes i per un desnivell notable, és el seu nucli històric on es concentra la majoria del patrimoni monumental i artístic al voltant de la Piazza Vecchia; la ‘ciutat baixa’, a 249m, és moderna i amb tota mena de serveis, que es va desenvolupar a inicis del segle XX. Les dues zones estan comunicades a través d’un funicular, un dels més antics d’Itàlia, que connecten ambdues parts en menys de cinc minuts, encara que també és accessible per carretera.

Per la seva situació estratègica, Bergamo ha estat des dels seus inicis atacada, envaïda i saquejada molts cops. Durant l'època romana, quan se li donà el nom de Bergomum, va tenir un període de tranquilitat, fins que es va produir la caiguda de l'imperi romà. Quan era un municipi lliure, en l'època medieval, van haver de cridar a Joan de Luxemburg, rei de Bohèmia, per a ficar fi a les lluites entre les famílies guelfi i ghibellini, en un enfrontament secular entre els partidaris del sant pare i del Sacre Imperi Romà Germàni, respectivament, i que afectà bàsicament als regnes alemanys i italians. Azzone Visconti va prendre la possessió de la ciutat en 1332, i durant gairebé un segle els Visconti van dominar amb mà dura la ciutat i el territori de Bergamo. L'arribada dels venecians en 1428 va suposar l'inici d'una nova dominació fins a la invasió napoleònica en 1797. Després arribaren els austríacs, fins que Giuseppe Garibaldi inicia la unificació italiana.

La Bergamo històrica s’assenta sobe els originals Cardus i Decumanus, els carrers principals de les ciutat romanes amb orientació nord-sud i est-oest, respectivament, ara sota la Via Gombito i la Via Lorenzo, en la cruïlla del qual hi ha la Torre Gombito; el nom de la qual ve del llatí “compitum” i significa “bifurcació”. Com era costum en l'època medieval, les famílies nobles construien torres altes, primer com a símbol de poder i de prestigi i després com a defensa militar en les moltes lluites de la ciutat. Aquesta torre, la única de propietat privada que s'ha mantingut, es va començar a construir en el segle XII, i té 52 metres. L'any 1877 es va donar a la ciutat pels seus darrers propietaris.

La ciutat alta està envoltada per una muralla construïda entre 1561 i 1588, de gairebé sis quilòmetres. Inicialment, s’havia previst completar la fortificació de Bergamo en pocs mesos, però es va passar de la hipòtesi de simples defenses contra un imprevist setge iniciat pels espanyols que s’havien apoderat de Milà, a una fortificació que pogués resistir a un exèrcit armat amb les més modernes armes de foc de l’època. L’obra va suposar un cost econòmic enorme i l’aspecte de la ciutat i del turó va canviar definitivament. Per a donar espai al cinturó de baluards va ser necessari enderrocar gairebé un terç de les vivendes i inclús un dels monestirs més prestigiosos, el de San Domenico.

Es van col·locar quatre portes, cadascuna de les quals corresponia a les principals vies de comunicació, amb el territori i les altres ciutats. La porta Sant’Agostino, situada en el camí cap a Brescia i Venècia; la porta San Giacomo en el camí cap a Milà; la porta Sant’Alessandro en camí cap a Lecco i Como i la porta San Lorenzo en el nou camí cap a la Vall de Brembana i la Valtellina.

La Piazza Vechia és el cor i centre polític i administratiu de Bergamo, i el prestigiós arquitecte Le Corbusier va considerar-la com la més bella d’Europa. En la seva arquitectura hi ha un fi artifici escenogràfic que fa que sembli més ampla del que realment és.

El seu aspecte definitiu es consolida en el segle XV, amb la demolició d’un grup de cases que ocupava la zona de davant del Palazzo della Ragione. Amb l’inici de la dominació veneciana aquesta zona va anar adquirint formes i mesures renaixentistes, sobretot quan el Palazzo del Podestà, unit per un pas elevat amb el contigu Palazzo della Ragione, va ser transformat per a convertir-se en seu de l’alcalde venecià. Bramante, un dels artistes més coneguts de l’època, va ser cridat per a la decoració de la façana, pintada al fresc l’any 1477.

L’altre gran edifici de la plaça és el Palazzo Nuovo, que va acollir la nova seu de l’ajuntament. La primera pedra va col·locar-se en l’any 1604 i el projecte es va confiar a l’arquitecte Vincenzo Scamozzi però, per falta de diners, l’edifici no s’arribà a acabar com en el disseny original. Recobert d’un immaculat marbre, acull actualment la biblioteca municipal Angelo-Mai, que disposa d’un valuós patrimoni de pergamins, còdexs, incunables i tot tipus d’arxius, que expliquen la història de la ciutat, així com un original de ‘La divina comèdia’ de Dante de l’any 1400.

Desapareguts les grandioses pintures de Bramante, dels quals s’han pogut recuperar només una part, també la façana del Palazzo della Ragione - l’origen del qual es remunta al segle XII i seu dels primers regidors de la ciutat - ha perdut nombrosos elements decoratius com escuts que adornaven la façana. El lleó de Sant Marc que ressalta al capdamunt del balcó central ha sigut símbol, durant 350 anys, del domini de la República de Venècia. Destruït en l’any 1797 amb l’arribada dels francesos, el lleó de marbre és una còpia que va ser donada per l’ajuntament de Venècia en l’any 1933.

Després d’un devastador incendi, l’any 1513, l’edifici es va restaurar amb el seu aspecte actual i l’arquitecte Pietro Isabello va realitzar un grandiós saló, que va prendre el nom de Sala delle Capriate.

El porticat sota d’aquest antic palau municipal enllaça la Piazza Vecchia, símbol del poder civil, amb la Piazza del Duomo, símbol del poder religiós. En aquesta plaça ens trobem amb el Duomo (la catedral), la Basílica de Santa Maria Maggiore que amaga una fastuosa decoració barroca, la Capella Colleoni, una obra mestra del renaixement italià, el Baptisteri que formava part de la basílica però que es va traslladar finalment en la seva actual posició i el Bisbat.

Inicialment, el Palazzo del Podestà, va ser la residència de les famílies Suardi-Colleoni (d’aquí que es conegués com Domus Suardorum), i després va albergar al podestà (alcalde) de Bergamo i vàries funcions municipals des de principis del segle XII fins a la primera meitat del segle XV. Va ser destinat a diferents funcions durant el domini venecià i amb els austríacs, el palau acabar sent destinat, a altres funcions no conformes amb la seva importància històrica.

Sotmès a una restauració i recuperació per part de la ciutat, s’han trobat en el subsòl restes i estructures d’època romana, entre les quals destaquen un poderós mur i restes de tallers que han permès donar a conèixer la zona on hi havia el foro.

La font central de la plaça va ser donada en l’any 1780 per Alvise Contarini, alcalde de Venècia. Coneguda com la font Contarini, és de marbre blanc.

La Torre Civica, de 52m d’altura, sobre el Palazzo del Podestà, és un dels símbols de la ciutat i es coneguda també com el Campanone, per l’enorme campana que toca totes les nits, sempre a les 22h, més de 100 campanades, senyal de l’antic toc de queda i que anunciava el tancament de les portes de la ciutat.

A través d’un ascensor es pot pujar a qualsevol de les dues plantes panoràmiques, que apart d’oferir vistes magnífiques de les teulades de la ciutat de Bergamo i de la serralada dels Alps, permet contemplar la pròpia Piazza Vecchia en vista zenital i veure la seva equilibrada mesura amb la font com a punt central.

A finals del segle XV es va decidir construir l’actual Duomo, dedicat a Sant’Alessandro. D’estil clàssic, les seves formes poden resultar més senzilles que la resta de monuments de la plaça. Sota la catedral s’han trobat restes de dues esglésies precedents, les dues de grans dimensions i que ocupaven el perímetre del temple actual: una de paleocristiana i l’altra romànica dedicades a San Vincenzo.

Entre l’inici i final de l’actual catedral van passar uns 100 anys, de finals del segle XVI a finals del segle XVII. Només en el segle XIX amb la cúpula i la façana es completa l’edifici. En el seu interior es poden trobar obres de Gian Battista Tiepolo, Giovan Battista Moroni, Sebastiano Ricci i Andrea Previtali.





Quan es va decidir la construcció de la Basílica de Santa Maria Maggiore, per a respectar un vot que van fer durant una epidèmia de la pesta, els habitants de Bergamo van decidir triar un lloc no marginal i que fos accessible fàcilment, on ja hi havia la petita església de Santa Maria. L’obra es va ficar en marxa l’any 1137 sota el projecte d’un tal “mestre Frido”, l’efígie del qual es va voler representar en el bust d’un home llombard que apareix al capdamunt de l’absis. L’església, utilitzada per als baptismes, servia també com aula per a les assemblees ciutadanes.

Cap a la meitat del segle XIV, se li va encarregar a Giovani da Campione la construcció de l’entrada monumental del nord amb el pòrtic sostingut per lleons de marbre vermell, completat per una lògia tripartida amb l’estàtua de Sant’Alessandro a cavall.

En el pòrtic meridional, també fet per da Campione, està sostingut per lleons de marbre blanc.

El grandiós interior romànic, que havia d’estar pintat al fresc completament com es pot veure en algunes parts, més tard va ser transformat per una fastuosa decoració barroca. En el curs dels segles el Consorzio della Misericordia Maggiore va enriquir la basílica amb obres d’art, on destaca el cor amb admirables marqueteries realitzades entre el 1522 i i el 1555, els dissenys dels quals va realitzar Lorenzo Lotto i el confessionari barroc d’Andrea Fantoni.

Bartolomeo Colleoni (1400-1476) era un condottiero, és a dir un militar professional que prestava els seus serveis i els dels seus soldats a qualsevol estat que el reclamés. Colleoni va lluitar per la República de Venècia contra el ducat de Milà, i a vegades també al revés; també va fer costat a França i finalment va ser nomenat capità general vitalici de Venècia. Per a la seva tomba i la de la seva filla, Medea, el condottiero va ordenar l’enderrocament d’un absis de la basílica. Després de triar un dels llocs més prestigiosos de la ciutat, Colleoni va encarregar a Giovanni Antonio Amadeo la construcció de la Capella Colleoni (1472-1476).

La seva façana es caracteritza per l’ús de decoracions en forma de rombe realitzades en marbre policromat de colors blanc, vermell i negre. Sobre el portal principal hi ha una rosassa, franquejat per dos medallons amb retrats de Juli Cesar i Trajano. La part més alta de la base té nou files de relleus amb històries bíbliques i sota relleus representant la vida d’Hèrcules. Les quatre pilastres de les finestres que franquegen el portal estan coronades per estàtues que representen a les quatre Virtuts. La part més alta de la façana té una lògia d’estil romànic.

L’interior inclou una sala quadrada i una petita habitació en la qual es troba l’altar principal. La tomba de Colleoni està en la paret enfront de l’entrada. Està decorada amb relleus de la història de Jesús, estàtues, caps de lleons i una estàtua eqüestre del condottiero en fusta daurada. En la paret esquerra, hi ha el monument funerari de Medea Colleoni, acompanyada d’una estàtua de la Pietat. La cúpula té pintures realitzades per Giovanni Battista Tiepolo que relaten episodis de la vida de Sant Marc, Sant Joan Baptista i Sant Bartolomeu.

El Baptisteri va ser col·locat en el seu lloc actual l’any 1898, però l’edifici té orígens més antics, i fou aixecat en el 1340 per Giovanni da Campione dins de la Basílica de Santa Maria Maggiore, que era la església baptismal. Quan el ritu del baptisme va passar al Duomo, el baptisteri va deixar de ser útil i es va considerar massa gran per a la basílica. En l’any 1660 es va desmuntar i es va depositar en un pati, on va romandre dos segles fins que, en el 1856, es va decidir col·locar-lo en el pati dels Canònics, però tampoc va agradar el lloc, i finalment es va instal·lar definitivament davant del Duomo.

En la part superior de marbre vermell de Verona, i perforada per petites columnes, apareixen als costats de l’octàgon estrets edicles en els quals hi ha estàtues del segle XIV que representen les Virtuts. Dins es troba la pila baptismal , i en un edicle la estàtua de Sant Joan Baptista obra del mateix Giovanni da Campione, també autor dels fins sota relleus de marbre que representen episodis de la vida de Jesús.

La Cittadella és el que queda d’una fortificació que els Visconti van construir quan manaven en Bergamo, i el principat llegat que roman a la ciutat. Inicialment fou erigit un fort en el turó de San Giovanni, al qual més tard se li uní un gran edifici (l’Hospitium Magnum) destinat a la guarnició, a l’armeria i als magatzems. La seva finalitat era més la de vigilar la ciutat que la de defendre-la d’atacs exteriors. Més tard la cittadella es va convertir en la residència del capità venecià i els seus grans espais seguiren usant-se per a conservar provisions de cereals i per a depòsits.

Amb els francesos i els austríacs l’ús militar va seguir però es va anar degradant, a la qual va ficar fi la restauració entre el 1958 i 1960, retornant el seu aspecte original i albergant el Museo di scienze naturali Enrico Caffi (Museu de Ciències Naturals Enrico Caffi) i el Museo Archeologico (el Museu Arqueològic).

El Museu de Ciències Naturals és conegut per la presència d’antics fòssils entre els quals un cérvol descobert en el 2001 en Val Borlezza, que s’ha conservat durant 700.000 anys, i un dels més antics rèptils voladors mai trobats, que es remunta a gairebé 220 milions d’anys, descobert en una cantera en Cene, en Valle Seriana. El Museu Arqueològic recull restes de Bergamo i de la seva província que van des de la prehistòria a l’alta edat mitja.

Entre la Cittadella i les cases del centre històric es troba la Piazza Mascheroni - dedicada a Lorenzo Mascheroni, matemàtic i literat - dominada per la Torre della Campanella, que va prendre la seva forma actual el 1520 quan es va concentrar en la mateixa les activitats mercantils. Les negociacions tenien lloc sota d’una galeria després englobada en un palau del segle XVIII. Inicialment va ser coneguda com la Piazza Nova, per a diferenciar-la de la Piazza Vecchia.

En el centre de la plaça ressalta la vora de marbre d’un pou alimentat per una gran cisterna, que va ser realitzada després de la construcció de les muralles per assegurar abundants previsions d’aigua en cas de setge. En el costat sud de la plaça hi ha el Palazzo Roncalli, que data del segle XVIII.

Durant l’època medieval, el complex religiós més gran i important va ser el Convent de San Francesco. El seu origen es remunta al segle XII i va ser acabat completament en el XVI. Hi ha dos claustres; el primer, anomenat de les arques per la presència de dinou arques construïdes en el segle XIII i destinades a sepulcres de famílies de la ciutat. El segon claustre, anomenat del pou, ofereix vistes dels Alps Oròbics.

El complex va sofrir grans danys al llarg del temps, i de la gran església que hi havia només es conserva l’absis amb pintures. Actualment, és la seu de la fundació Bergamo nella Storia.

A prop del convent, hi ha la Rocca, una fortalesa, l’estructura de la qual va començar a prendre l’actual forma amb l’arribada a Bergamo de Juan de Luxemburg. El lloc va ser reforçat pels Visconti i posteriorment pels venecians, que a la meitat del segle XV erigí la torrassa circular. Després de la construcció de les muralles, la roca va ser transformada en arsenal, i posteriorment passà a ser caserna, presó... fins que actualment, després que la ciutat comprés el complex, passà a ser museu històric de la ciutat.

En els seus jardins es poden veure obres dedicades als caiguts durant la Primera Guerra Mundial, així com carros de combat utilitzats per l’exèrcit italià en les dues Guerres Mundials.