El Capricho de Gaudí

Eusebi Güell havia recomanat Antoni Gaudí a Antonio López, marquès de Comillas, per al disseny dels mobles de la Capella-Panteó del Palau de Sobrellano l'any 1878. Just al terreny el costat, Máximo Díaz de Quijano, germà de Benita, la cunyada del marquès, li va encarregar la residència d'estiu anys després. Máximo Díaz era un advocat carlista que va recolzar la insurrecció cubana contra Espanya, i va patir un consell de guerra, però també va defensar els interessos dels López i d'altres indians a l'illa. Va poder gaudir de Vila Quijano, com es va conèixer inicialment a la casa, pocs anys ja que va morir pocs anys després, i es troba enterrat en el cementiri modernista de la mateixa vil·la.

L'encàrrec del Capricho (1883-1885), també conegut com a Vila Quijano, era projectar una casa original i moderna en una parcel·la irregular, llarga, estreta i plena de pendents. Com Gaudí estava ocupat amb la Casa Vicens, va esbossar les primeres línies del seu projecte sobre plànols, encara que després es va desplaçar diverses vegades a Comillas per continuar la marxa de l'obra, la direcció de la qual va confiar al seu amic, l'arquitecte Cristóbal Cascante.

Díaz de Quijano era solter i afeccionat a les plantes, i per això Gaudí li va projectar una casa d'estiu d'una sola habitació dormitori -la resta són salons- i construïda al voltant d'un gran hivernacle amb plantes exòtiques d'ultramar. Les cambres de llit del servei eren a les golfes o mansardes i les dependències de servei, cuines i la cotxera eren al semisòtan.

La planta de l'edifici és una espècie de rectangle molt irregular. La cara est recorda l'absis trilobulat de les esglésies romàniques, mentre que l'oest és quadrada com una fortificació militar. Per tot l'edifici es trobem reminiscències d'estils orientals i exòtics, tant en la decoració com en les estructures. Totes les cambres de la planta principal giren al voltant de l'hivernacle, i s'obren a l'exterior en petits balcons i dues terrasses. La decoració és molt significativa sent l'element més important les rajoles de gira-sols grocs i fulles verdes en relleu i esmaltats al foc. Es combinen amb filades de maó, i amb pedra al basament. També tenen importàncies les baranes de ferro forjat que formen banc o bé decoracions en coup de fouet i fulles de parra.

Gaudí va concebre la casa per a què la funció dels seus espais estigués d'acord amb el moviment del sol, ubicant les habitacions d'ús matutí orientades a llevant i les d'utilització vespertina, a ponent. Als interiors, la fusteria té un disseny molt acurat, amb arrambadors combinats amb ceràmica, amb enteixinats diferents per a cada sala i encavallades molt elaborats, i amb peces d'ebenisteria dissenyades a mida de cada gest de tancar i obrir les fulles de les portes.

Al morir Díaz de Quijano, i ja en mans dels seus hereus, el 1914, la casa va passar per una sèrie de canvis entre els quals es va substituir l'hivernacle per cambres amb sostres i parets d'obra. Més tard, tota la casa va ser abandonada completament. Una empresa local el va comprar i va decidir refer l'hivernacle. Amb l'obertura d'un restaurant, va ser utilitzat com a sala-menjador.

Les residències d'estiu de Comillas es construïen amb el propòsit addicional d'exhibir la riquesa del seu propietari, i el Capricho respon perfectament a aquesta intenció, amb un aspecte exterior ple de color i originalitat. La part nord, que es desenvolupa en paral·lel al passeig que comunica amb el Palau de Sobrellano, té l'entrada principal -dissenyada a partir d'un pòrtic amb columnes que sosté la torre-mirador- i els espais públics de la casa: la sala de visites, el saló principal i el menjador.

Per la part sud, Gaudí va preveure que els espais estiguessin dedicats a les activitats privades del propietari, com el dormitori principal, la sala de jocs-dormitori auxiliar i l'hivernacle, que ocupa bona part de l'esmentada façana.

L'exterior

La façana principal, orientada al nord, es desenvolupa en paral·lel al camí d'accés al palau de Sobrellano. Marcat pel pronunciat desnivell del terreny, aquest front es caracteritza per l'horitzontalitat que transmeten les seves línies. Per a corregir el desnivell, el sòcol delimita exteriorment l'altura del semisòtan i contribueix a aquesta sensació de horitzontalitat de la façana amb les franges de ceràmica que decoren el llenç de maó vist que correspon a la planta noble.

Façana principal amb el pòrtic d'entrada

Emplaçat en un angle de la casa, i utilitzat com a base de la torre-mirador, el pòrtic en el qual Gaudí va situar l'accés principal destaca per la monumentalitat que aporten les escales i les fortes columnes de pedra.

Sobre aquestes columnes s'erigeix la torre-mirador, el punt culminant de l'edifici i el detall orientalista tingut per més gaudinià. La torre està revestida de rajoles verdes i rematades per una terrassa coberta per un baldaquí d'obra de formes geomètriques molt originals, sostingut per pilars de ferro colat. La barana, forjada en ferro, reprodueix motius musicals -claus de sol- dissenyats en honor a les aficions musicals de Díaz de Quijano.

La façana orientada a ponent, marcat per la presència de la torre-mirador i part de l'entrada principal a la casa, també té la seva importància per l'encarregada de rebre als visitants de Máximo Diaz, i va disposar en front d'ella una zona de recepció i maniobra de vehicles i carruatges i, d'aquesta manera, al baixar dels seus vehicles, els convidats quedaven sorpresos per la singularitat de les formes i colors d'un habitatge atípic, propi d'un indià adinerat. Per això Gaudí, va donar a aquesta façana un especial treball de volums -el templet d'accés i la galeria de la sala de jocs- que contrasta amb la uniformitat i horitzontalitat del maó.

La façana posterior, encarat al sol del migdia i per tant la que rep la llum del sol la major part el dia, està dissenyat per a la realització de les activitats privades, amb l'hivernacle com a gran protagonista. Gaudí va ubicar a més el dormitori principal i la sala de jocs.

Façana posterior amb l'hivernacle com a gran protagonista

El dormitori del propietari, amb els seus grans finestrals, monopolitza la façana oriental en la seva planta principal, amb sortida a una gran terrassa, que s'estén sobre tota la coberta de la cotxera del semisòtan, aprofitant el sector baix del terreny, i amb una gran presència de la base de pedra encoixinada sobre la qual s'assenta l'habitatge.

Façana oriental amb la terrassa del dormitori principal

Com en altres projectes com el Park Güell o els Jardins Artigas, Antoni Gaudí sempre donava una gran importància al disseny de l'entorn i als jardins dels edificis que l'encarregaven. Així, respectant l'entorn i reutilitzant els mateixos materials el lloc va fer extraure pedres d'un costat per rebaixar el terreny, mentre que de l'altre va utilitzar aquestes mateixes pedres per a fer camins, murs i escales. Al costat de la façana de ponent, ens trobem amb una ferradura delimitada per un parterre, que permetia als vehicles i carruatges girar cap a la sortida.

A fi de comunicar el pati posterior amb el camí que envolta el jardí, Gaudí va dissenyar una escala-pont que va materialitzar en maó vist i que va decorar amb rajoles ceràmiques blanques. En l'extrem occidental, va dissenyar una gruta dins del qual hi ha un banc de pedra on descansar a l'ombra i/o protegir-se de la pluja.

També podem trobar una escultura de bronze de l'arquitecte català, que sembla observar la seva obra acabada, assegut còmodament sobre un banc de pedra.

L'interior

La distribució interior es va adaptar a les circumstàncies del seu propietari, un aristòcrata solter, amb un sola habitació permanent i diversos espais destinats a les activitats socials i d'oci personal. El seu nebot i hereu, Santiago López y Díaz de Quijano, es va veure en la necessitat de portar a terme una profunda reforma de la casa, per a poder allotjar en ella la seva família.

El Capricho presenta una organització tradicional basada en la juxtaposició d'habitacions al llarg d'un corredor que les comunica. Així, la casa presenta tres nivells, cadascú amb diverses funcions: el semisòtan i les golfes dedicades a les activitats del servei, mentre que la planta noble es troba en un pla intermedi, ubicació que va conduir a Gaudí a concebre una comunicació que tendís a reduir la circulació entre plantes, amb dues caixes d'escales gairebé ocultes i sorprenentment estretes per a tractar-se d'una casa d'un aristòcrata.

Per al vestíbul va projectar un espai senzill i amb base hexagonal que complia amb la funció de distribuïdor cap a la planta noble o cap als espais del servei. Sobre la porta que comunica amb el corredor es va dissenyar una vidriera que donés calidesa a la llum que entra en el vestíbul.

Tant espaiosa com el saló principal, la sala de jocs va ser concebuda per a convertir-se en la sala més versàtil de la casa. La senzilla estructura de la casa, inicialment dissenyada amb un únic dormitori, va conduir a pensar en aquesta habitació com un espai per a ficar un billar, de convertir-se en la sala de fumar per a les tertúlies de a hora del cafè i de transformar-se en dormitori ocasional per als convidats. Orientada cap a ponent, la sala permet gaudir del sol del migdia, a través d'un gran finestral obert a la façana sud.

Situada entre el vestíbul d'entrada i el saló principal, la sala de visites es situa en l'inici del recorregut natural plantejat per Gaudí, des de les sales més públiques fins a les més privades de la casa. Aquesta sala fa el paper de rebedor amb una doble vocació: ser suficientment còmoda per a les visites de minsa confiança o convertir-se en l'avantsala d'un recorregut cap al saló principal i el menjador, espais normalment reservats a amics i familiars.

El saló principal és la sala central de l'àmbit públic de la casa i combina la calidesa d'una habitació de dimensions proporcionades amb la solemnitat que li confereix el seu alt sostre amb forma e nau invertida, probablement disseny per a tenir una coberta de vidre que mai s'arribà a construir.

El gran finestral de la sala està dotat d'un enginyós sistema de corredisses que es mouen a base de contrapesos, generant curiosos sons, i que Gaudí va concebre en honor als gustos musicals de Máximo Díaz.

Al costat, una sala més modesta, es on hi havia el menjador, d'acord amb les necessitats del seu propietari, amb més inclinació a la via social que a la familiar, i per a facilitar el treball del servei es troba al costat una escala que comunica directament amb la cuina del semisòtan.

A pesar que va ser demolit amb motiu de la reforma del 1914, l'hivernacle es va tornar a reconstruir el 1988. L'hivernacle era tot de vidre amb estructura de ferro, a l'estil del Crystal Palace de Londres i de tota l'arquitectura tècnica i industrial del segle XIX. Tenia el terra refractari per conservar la calor i escampar-la per tota la planta, escalfant d'aquesta manera les cambres de la façana nord. Aquest espai era el cor del Capricho i distribuïa la llum a la resta d'habitacions a través d'una galeria ovalada a la planta noble, i el seu sostre prolongava el terrat del primer pis, a través del qual s'accedia a les dependències del servei.

El dormitori principal és la sala més gran de la casa, fet que demostra la importància que donava el propietari a la seva via privada i Gaudí la va dotar de l'enteixinat més treballat. Amb la reforma del 1914, es va dividir la sala en dos habitacions.

El quarto de bany és l'únic lloc de la casa on es van ficar vidrieres en les finestres, com a model del que volia fer-se en la resta d'habitacions. De la decoració, deliberadament neutra, destaca el sòcol de ceràmica blanca amb relleus, d'influències mudèjars.

Coberta per una enginyosa estructura de bigues de fusta, les golfes van ser concebudes com un regulador tèrmic per a evitar que les temperatures exteriors arribessin a la planta noble de la casa. Des d'aquí es pot accedir a la terrassa baixa de la torre-mirador.




Bibliografia i més informació en: Guia visual · Colección Antoni Gaudí · Villa Quijano. El Capricho (Dos de Arte Ediciones) | Gaudí 2002. Capítol 2: Pavellons Güell (diari El Periódico)


Anar a: Uns dies per Cantàbria | Comillas modernista