El castell de Puymartin

Entre Sarlat i Les Eyzies les torres emmerletades de Puymartin emergeixen del bosc. El castell va ser construït en el segle XIII -al seu voltant hi havia un poble, del qual no en queden restes- i va ser enderrocat durant la Guerra dels Cent Anys, gairebé un segle després. Al voltant del 1450, Radulphe de Saint-Clar el va reconstruir i ampliar gràcies a importants recursos econòmics que va obtenir. El seu nét, en Raymond de Saint-Clar va ser el cap dels catòlics del Périgord Negre, durant les Guerres de Religió, i va haver de defensar el castell dels hugonots. Acabades les Guerres de Religió, Puymartin va recobrar una certa serenitat enterbolida al final del segle XVII per un conflicte familiar que va durar 40 anys, per la possessió del castell entre un germà i una germana, resultant guanyadora aquesta última i que va fer que el castell no fos venut.

Quan començà la Revolució Francesa, Puymartin va pertànyer al Marquès François Roffignac de Marzac el qual va aconseguir conservar a l'igual que altres tres castells més que tenia (Marzac, Reignac i Lasserre del Dugat).

El castell va ser restaurat parcialment durant el segle XIX (sobre el 1890) pel seu descendent, el Marquès de Carbonnier de Marzac, ancestre de la família actual de Montbron. És d'aquesta època que Puymartin conserva bens familiars com el mobiliari, tapissos, pintures i el Gabinet Mitològic, únic en el Périgord. Així, des de fa més de cinc segles que el castell roman en mans de la mateixa família encara que els cognoms han anat canviat pels casaments: Saint-Clar, La Pleynie, Roffignac de Marzac, Carbonnier de Marzac i actualment de Chérade de Montbron.

La visita al castell comença per la capella que es troba just a la dreta, entrant per la gran porta.

 Restaurada en el segle XIX es poden veure en la paret dues estàtues de pedra policromades que es van descobrir amagades en el castell durant les restauracions. Es creu que van ser amagades en el segle XVI durant les guerres de religió. A l'esquerra, hi ha una Pietat del segle XV i a la dreta Saint Sacerdos (s. XVI), un sant local (la catedral de Sarlat porta el seu nom).

En la part afegida durant el segle XIX es de destacar un detall en la vidriera: el cap representat en l'aureola no és la de Sant Marc sinó la del Marquès Marc de Roffignac de Carbonnier de Marzac, el restaurador del castell i avi del propietari actual. La capella es usada un cop a l'any en una missa privada que es celebra cada 15 d'agost.

Per unes escales s'accedeix al pati de Sant Lluís, anomenada així per la estàtua que hi ha i que es va col·locar en el segle XIX pel propietari del castell d'aquella època, que era catòlic i monàrquic. A l'esquerra es troba la torre de l'homenatge, que va ser bastant modificada durant la restauració del segle XIX per l'arquitecte Léo Drouyn, un alumne de Viollet le Duc, un arquitecte famós de l'època per les seves restauracions interpretatives d'edificis medievals.

A continuació s'entra per la torre sud dins del castell per una gran escala de cargol que arriba fins a les golfes. S'accedeix primer a l'habitació d'honor -aquí ja no es poden fer fotos- destinada a atendre als convidats, i amb tapissos del segle XVIII que representen la vegetació. Sobre la xemeneia  un quadre que data del 1671 i que mostrava originalment a Dànae, mare de Perseus, rebent la Pluja d'Or llançada per Zeus. Estava pintada totalment despullada però en el segle XIX, per pudor, se la va vestir, se li va modificar la ma i s'afegí un crucifix sota la Pluja d'Or convertint-la en una Maria Magdalena penedida.

Al costat, el gabinet mitològic, una petita sala totalment pintada en blanc i negre, i que és la joia del castell, i és que en les parets es troben diverses escenes tretes de la mitologia grega, fetes entre 1650 i 1671 per l'artista francès Philippe Lemaire per a l'abat Henri-Claude de La Pleynie, propietari del castell d'aquella època. Aquesta sala era un gabinet de meditació que es va convertir en el segle XIX en una habitació per als nens de la casa.

El següent espai és la Gran Sala, coneguda també per la Sala dels Tapissos, adornada per tapissos flamencs dels segles XVII al XIX i que són una al·legoria de la guerra de Troia. Així, un d'ells mostra el famós cavall de Troia, un altre la ciutat de Troia en flames i el més gran representa el rapte d'Helena per París. El sostre a la francesa data del segle XVII així com les pintures i el quadre sobre la xemeneia.

En la Sala dels Guàrdies -aquí ja es pot tornar a fer fotografies- es troba una reproducció de les pintures del gabinet mitològic. Des d'aquesta sala sortien els camins de ronda i permetia comunicar la torre sud amb la torre nord.

Al costat d'aquesta sala trobem una petita habitació que té una terrible història i que dóna origen a la llegenda de la Dama Blanca: en el segle XVI, Thérèse de Saint-Clar sorpresa pel seu marit, de tornada de la guerra, en braços del seu amant va ser empresonada aquí. El marit gelós va matar a l'amant i la dóna infidel va estar tancada durant una quinzena d'anys. La porta va ser tapiada, per una petita trapa se li donava el menjar i dormia sobre una màrfega en males condicions. Quan va morir, no va deixar aquesta sala ja que va ser emparedada aquí, i des de llavors, una llegenda diu que Thérèse apareix pel castell al voltant de mitjanit. El propietari actual, creu en la llegenda, i afirma que ha vist el fantasma de la Dama Blanca en diversos cops.


Al final de l'escala de cargol de 93 esglaons es troben les golfes, amb una coberta en forma de casc de vaixell invertit i la fusta és de roure i castanyer.

Baixem de nou al peu de l'escala a la sala que es troba a nivell del pati de Sant Lluís. Aquesta sala baixa és en certa manera el museu del castell amb diversos tapissos, mobles i retrats de família.

| 24200 Sarlat-la-Canéda, França | Preu entrada 2015: 8,00€ | www.chateau-puymartin.com |

Anar a: El Perigord

La Roque Gageac

La Roque-Gageac és un dels pobles més especials i màgics amb una fisonomia única del Périgord: a un costat tenim el riu discorrent plàcidament i just al costat un penya-segat.

Al peu de l'abrupte penya-segat, coronat per alzines, les cases del poblet s'arrauleixen contra l'escarpada roca que es fonen en aquest marc majestuós i mirar-se en les verdes aigües del riu Dordgone. Segons la posició del sol i l'hora del dia, totes les varietats de l'ocre, del blanc i del gris transformen el poble i al seu doble reflectit en l'aigua en un magnífic espectacle de colors brillants.

Els orígens del poble són molt antics i la zona ha estat ocupada des de la prehistòria. De l'època gal·loromana, queden els vestigis d'una antiga via i l'emplaçament d'una vil·la, així com un pou romà. L'ocupació coneguda del lloc és tanmateix menys llunyana, ja que és sobre els voltants de l'any 849 amb la vinguda dels normands al Perigord. Època d'invasions, víkings, amb els seus drakkars pujant la Dordogne, queden els antics forts construïts al penya-segat pels locals, per protegir-se d'aquests últims. Altres vestigis d'aquesta època són els recintes amb cases fortificades, que van fer de La Roque Gageac una veritable fortalesa. Aquesta veritable plaça forta va resistir les rivalitats entre els Capets i Plantagenets (francesos i anglesos).

Al fons, els forts troglodítics i la Maison de Tarde

Durant l'Edat Mitjana, era una petita ciutat lliure i pròspera de 1.500 habitants i on els bisbes de Sarlat tenien la seva segona residència. El port d'aquest poble tenia una gran activitat en el negoci de la fusta, del vi, del ferro, de la sal i de tot tipus de productes. Nobles i burgesos es van instal·lar, atraient a rics, lletrats i savis. Després de la Guerra dels Cent Anys, La Roque Gageac va viure un temps de tranquil·litat, embellint-se de voltes emmerletades, teulades punxegudes, finestres amb l'estil de l'època...

D'aquella època queden les ruïnes de l'antic castell senyorial dels bisbes, els forts troglodítics, les muralles de l'antiga fortalesa i les cases fortificades dels nobles, entre les quals destaca el casalot de la família Tarde, amb una elegant torre rodona. Jean Tarde, que va néixer i morir en La Roque Gageac, va ser un cèlebre astrònom, filòsof, matemàtic, arqueòleg i historiador, les cròniques del qual són la base de la història medieval del poble. Després d'un viatge a Itàlia, va portar un telescopi, que li va donar el mateix Galileu, i va donar suport a les teories de Copèrnic, on els altres giren al voltant del sol i sobre ells mateixos. Tanmateix, aquestes teories eren rebutjades per l'església i l'astròleg va ser obligat a abjurar d'aquestes idees davant d'un Tribunal de la Inquisició.

Els segles van passar, i la història del poble té els seus alts i baixos com a qualsevol altre lloc. El 1957, un gran bloc de la roca es va separar i va caure al poble, destruint cases, matant a diverses persones, i la carretera va quedar tallada durant diversos anys. Així, La Roque Gageac es va haver de refer amb una nova cara, sense trair el seu antic aspecte.

Per valorar tot l'encant del poble s'ha de caminar pels seus carrerons que semblen córrer sobre els teulats. Podem trobar una església del segle XIV amb un campanar d'espadanya, l'absis de la qual prolonga la roca sobre la qual s'alça, així com edificis típics del Périgord envoltats d'una sorprenent vegetació mediterrània que afavoreix el microclima creat pel sol al escalfar la roca.

Prop de l'església s'hi troba un jardí tropical creat pel científic Gerard Dorin, on es poden trobar diverses varietats de palmeres, de llorers roses, cactus, tarongers, llimoners, etc. René Deushère és avui el propietari del penya-segat i ha restaurat l'escala per accedir als forts.

Al final del poble, es troba el castell de la Malartrie, del segle XIX i d'estil renaixentista, que no desentona en aquest decorat medieval i que va fer construir el comte de Saint Aularie.

Un cop passejat pel poble, un altre atractiu és poder donar una volta en gavarra pel riu i gaudir de diverses panoràmiques excepcionals, tant del poble, com dels seus voltants, amb els seus castells i els jardins de Marqueyssac.

Plànol de La Roque Gageac

Anar a: El Périgord

Domme

Domme es troba sobre un altiplà que domina la vall de la Dordogne. Construïda en temps de guerra, aquest lloc afegeix a un entorn excepcional la extraordinària unitat d'estil de les seves velles cases e pedra clara, cobertes per teulades morenes i amb balcons florits.

Porta des Tours (Domme)

A principis del segle XIII, la ciutat actual no existia, alçant-se en aquella època el castell de Domme-Vielle. Amb l'objectiu de frenar l'exèrcit anglès, Felip III l'Atrevit, reconeixent la importància estratègica del llocm va comprar en 1280 part de l'altiplà per a fundar en ella la bastida del Mont-de-Domme. La construcció de la ciutat va durar des de 1280 fins 1310 i es va topar amb nombrosos obstacles: un accés difícil, la població molt pobre... Poc a poc es va anar convertint en una de les bastides franceses més belles del Périgord. A diferència de ciutats emmurallades com Carcassonne, una bastida tenia una planta rectangular, però a Domme és de forma trapezoïdal per l'orografia del lloc.

En 1346, els anglesos es van apropiar d'ella a traïció, gràcies a què alguns habitants els li van obrir les portes. A l'any següent, el senescal del Périgord va alliberar la ciutat i va manar a la forca als traïdors. En 1348, Felip VI de Valois va acordar una Carta que atorgava l'autonomia de la ciutat. Durant la Guerra dels Cent Anys, Domme canviaria diversos cops de bàndol.

Després de més d'un segle de pau, les Guerres de Religió tornaren a ficar a Domme en la palestra. En 1572, el capità hugonot Geoffroy de Vivans, del castell de Castelnaud,  va fracassar dos cops davant Domme. Ni el setge de la ciutat ni la traïció van poder obrir-li les portes de la ciutat. El 25 d'octubre de 1588, una gesta d'una gran temeritat li va permetre per fi aconseguir el seu objectiu. Uns quants soldats seus van escalar de nit, els penya-segats de la cornisa de Domme (la Barre de Domme) que no estaven vigilats per ser considerats obstacles insalvables. Un cop dins de la bastida, van obrir les portes i Vivans es va apropiar de la ciutat. Quatre anys més tard, els catòlics van recuperar la ciutat.

La Barre de Domme

La visita de Domme es pot iniciar amb el recorregut per la muralla de principis del segle XIV, puntejada de ressalts, que té una longitud de varis centenars de metres. Té tres portes: la Porte des Bos, fortificada, i que en altres temps estava tancada amb una reixa llevadissa, la Porte de la Combe, que dóna accés a una font i la Porte des Tours, la porta fortificada considerada com una de les més boniques del Périgord, edificada a finals del segle XIII. Protegida en altres temps per un pont llevadís i una reixa, la fortalesa estava defensada per dues enormes mitges torres bombades, que servien de cos de guàrdia, i també de presó per a uns setanta templaris entre 1307 i 1318. Aquests van cobrir les parets d'inscripcions i de dibuixos per clamar la seva innocència i amenaçar als seus opressors, el rei Felip el Formós i el papa Climent V.

Traspassada la porta de Tours, s'arriba al cap d'uns metres a la Place de la Rode, on tenien lloc les execucions. Aquesta plaça presenta quatre belles cases, entre les quals es troba la de l'acunyador de monedes, amb finestres triples.

Place de la Rode (Domme)

Anant per la Grand-Rue (carrer Major) es passen per diverses cases amb façanes nobles, amb arcs ogivals i portes antigues, fins arribar a la Place de la Halle, en ple cor de la ciutat, on s'erigeix la Casa del Governador dels segles XV i XVI. El mercat del segle XVII amaga l'entrada a la Grotte du Jubilé, una cova de 450 metres de longitud, ple d'estalactites i estalagmites on es van trobar ossamentes de bisons i de mamuts.

Església parroquial (Domme)

Després de passar davant de l'església parroquial amb un campanar d'espadanya del segle XVII es troba la Barre de Domme, un dels miradors més magnífics del Périgord i de la vall de la Dordogne, que s'alça a 150 metres sobre els meandres del riu i la seva rica planura cultivada.

Anar a: El Périgord

El castell de Beynac

La seva ubicació fa que Beynac, que pertany a la categoria dels Plus beaux villages de France, i del seu castell estigui considerat com un dels llocs més bells de França. El poble està construït en diferents nivells al costat del riu Dordogne, sobre un penya-segat de 150 metres d'altura coronat per la seva fortalesa. El lloc pot semblar auster si no fos pel sol banyant de llum les seves parets i el Dordogne com a mirall. La varietat de colors, la lluminositat de la pedra, del cel i de l'aigua converteixen a Beynac en el paradís dels pintors i dels fotògrafs en qualsevol època de l'any.

Malgrat l'atmosfera medieval del lloc, els orígens de Beynac no són medievals. S'han descobert assentaments de l'Edat del Bronze, restes que es troben a prop del Parc Arqueològic i que es poden visitar.

Apart de visitar el monumental castell, també es pot visitar l'església de Cazenac -a uns 5km es troba aquest llogaret que es va incorporar a Beynac el 1827 per una ordenança reial- o realitzar algun els passejos en gavarra pel riu i admirar la vall i els seus castells.

Després de l'organització del comtat de Périgord, aquest poble va ser amb Biron, Bourdeilles i Mareuil, la seu d'una de les quatre baronies del Périgord. El primer testimoni fiable de la presència d'un senyor en Beynac data del 1115. El castell era tant poderós, i els seus barons tant cruels, que els vassalls i camperols dels voltants l'havien batejat amb el malnom d'arca de Satanàs. En 1224, al tornar de la creuada contra els càtars, Simon de Montfort es va apoderar de Beynac i va destruir les seves muralles.

Beynac constituïa un important enclavament de vigilància de la vall i durant la Guerra dels Cent Anys estava al costat del bàndol francès. Aquesta zona de la Dordonya era la frontera entre França i Anglaterra; no lluny d'aquí, a l'altre costat del riu, el castell de Castelnaud es trobava en mans angleses. En 1360, el tractat de Brétigny el va fer passar per dret sota domini anglès, però anys després va tornar a lluitar en el bàndol de Carles V. En 1370, la única hereva del feu, una nena de tres anys, es va prometre amb el seu oncle, Pons de Commarque. Aquest últim trauria als anglesos de la comarca i es convertiria en el senyor més poderós del Périgord.

Durant les guerres de religió els senyors del castell, convertits al protestantisme, no van tenir grans fites a l'ombra de les proeses i gestes de capitans com Blaise Monluc per als catòlics o Geoffroy de Vivans per als hugonots. Després de la mort, en 1753, de l'últim hereu masculí, les possessions passen per matrimoni de la seva filla a la família dels Beaumont, que deixen abandonada la fortalesa fins a finals del segle XIX quan un marquès de Beaumont estableix la seva residència de nou en el castell de Beynac i comença una important campanya de restauració que el condueix a la fallida. Els seus descendents no podem mantenir el castell que és comprat finalment per un particular en 1961.

El castell ha servit com a escenari de rodatge per a diverses pel·lícules com Joana d'Arc de Luc Besson (1999), Els visitants de Jean-Marie Poiré (1993), La filla de D'Artagnan de Bertrand Tavernier (1994), Els visitants 2 de Jean-Marie Poiré (1997) o Chocolat de Lasse Hallström (2000).

Protegit de forma natural pel penya-segat pel costat del riu, el castell va reforçar les seves defenses pel nord amb una doble muralla, dues fosses paral·leles i dues barbacanes.

A cada costat de la imponent torre de l'homenatge el segle XIII es reparteixen els cossos del recinte; el primer del segle XIII es va modificar en els segles XVI i XVII, i el segon es va construir en el XIV i el XVII i contenia les estances. En l'interior, la gran sala dels Estats en la que es reunia la noblesa de les quatre baronies del Périgord, té una volta ogival i alberga una xemeneia esculpida d'estil renaixentista.

En l'oratori trobem els murs decorats amb frescos del segle XIV on es mesclen personatges de diverses èpoques i que representen el Sant Sopar en la qual sant Marcial fa el paper de maitre mentre Crist està al peu de la creu, al costat dels senyors de Beynac. Les estances estan decorades amb fusteries i sostres pintats del segle XVIII.




A la torre de l'homenatge s'accedeix per una estreta escala i una porta baixa. Des d'allà es pot gaudir d'unes vistes increibles sobre la tota la vall i els castells de Castelnaud, Fayrac i Marqueyssac. Al costat del penya-segat, la capella castral, d'època romana.

Anar a: El Perigord

| 24220 Beynac-et-Bezenac, França | Preu entrada 2015: 8,00€ | www.beynac-en-perigord.com/fr/ |