Itinerari per Caldes de Malavella

La vila de Caldes de Malavella s’ha anat configurant al llarg dels segles amb l’aigua termal com un dels principals símbols d’identitat. Els romans, coneixedors de les propietats mineromedicinals de l’aigua termal, es varen establir en aquest indret i l’anomenaren “Aquae Calidae”. Les termes situades al puig de Sant Grau en són el millor testimoni. En aquest mateix indret, a l’edat mitjana va renéixer un petit nucli de població emmurallat a redós del castell medieval.

Termes romanes

El fenomen del termalisme va reviure durant el segle XIX. L'increment que els balnearis prenen a França i Alemanya, i el fet que aquests es converteixin en els centres d'estiueig dels benestants, farà que la burgesia catalana comenci a sentir-se atreta per aquesta nova modalitat d'esbarjo. Serà doncs, aquest grup social el qui potenciarà la creació dels balnearis catalans, i lògicament, els de Caldes de Malavella, com el de Vichy Catalan, el de Soler (enderrocat avui en dia) o el de Prats. Aquesta nova etapa també suposarà l'establiment de plantes d’embotellament que permetien exportar el producte més emblemàtic de la població. Aviat molts visitants que feien estades curatives esporàdiques van començar a construir-se cases i xalets d’estiueig, cosa que va significar un nou creixement urbanístic més enllà de la vila medieval i moderna. Les torres modernistes, noucentistes i eclèctiques són presents en molts racons de Caldes de Malavella, com a la Rambla Recolons i la Rambla d’en Rufí, a l’avinguda Doctor Furest, al carrer Pla i Deniel i al voltant de l’església parroquial. Aquestes torres són un excel·lent testimoni del llegat que han deixat els estiuejants.

Així, l'itinerari que farem està estretament relacionat amb l'aprofitament d'aquestes aigües termals que arriben a 60ºC de temperatura.

Les Termes Romanes del Puig de Sant Grau

Aquest monument històric, situat al puig de Sant Grau, són les restes més ben conservades de l'antiga vila romana. L'edifici romà va ser construït per allà l'any 50dC sobre un balneari anterior, dels segles II-I aC, que fou en bona part enderrocat i del qual queden pocs vestigis. L'estructura de l'edifici del segle I dC es conserva en bona part, podent-se observar encara els mecanismes de funcionament de l'aigua. L'edifici consta d'una piscina central (natatio) rectangular, de 7,90 per 6,65 metres, amb l'accés esglaonat i una sèrie de cambres al voltant per rebre els tractaments guaridors.

En època medieval el balneari continuà en funcionament. Les seves estructures foren aprofitades al segle XIV per a construir-hi el castell de Caldes, però les funcions balneàries de l’edifici romà, reconvertit en hospital, van perdurar encara fins al segle XIX.

El Puig de Sant Grau

Es tracta d'un petit promontori on hi ha diversos brolladors d’aigua termal de Caldes. A l’època medieval, el puig l’ocupava el castell de Caldes; actualment en queden part de la muralla i les torres.

La capella de Sant Grau (segle IX) que dóna nom al lloc, va ser la l’església parroquial de la vila fins  que quedà obsoleta pel creixement de la població i pel fet d’estar construïda en una zona amb fortes surgències d’aigua termal, ja que provocava que els cossos del cementiri no es descomponguessin, sinó que es momifiquessin. Aleshores, es decidí construir fora muralles la nova Església de Sant Esteve (segle XI). A partir d’aquest moment, la capella fou el lloc on es reunia el comú de la vila; el síndic, etc.

Capella d'origen romànic construïda a redós de la muralla medieval. Al segle XIX fou totalment reconstruïda i dotada de l'aspecte auster que té actualment.

Al segle XIX, l’industrial Pau Estapé i Maristany adquirí bona part del puig i féu construir la planta embotelladora de l’“Agua Imperial” a l’actual plaça de l’Aigua. Aprofitant l’afluència d’estiuejants a la vila balneària de Caldes, Estapé va adequar l’espai per promocionar el seu producte. A més de dur-s’hi a terme la primera campanya d’excavació arqueològica de les termes romanes, es va crear un jardí modernista que integrava les fonts de Sant Grau o de la Roqueta i la de l’Hospital en templets d’estil neoclàssic. Amb la crisi del fenomen de l’estiueig, tot el conjunt va seguir un procés de deteriorament avançat, fins que fa uns anys l’Ajuntament de Caldes el va adquirir i el va adequar.

El Castell i Les Muralles Medievals

Sobre les restes de les termes romanes, es va construir, en el mateix puig de Sant Grau, el castell medieval. Enderrocat entre els segles XVIII i XIX, actualment només en queda com a testimoni part de la muralla i de les torres.

La vila de Caldes tenia des del segle XIV una muralla que defensava la població. Se’n conserven diversos trams, localitzats a Cal Ferrer de la Plaça, a l’ermita de Sant Grau i al canal que segueix la font de la Mina. El parament dels murs és de carreus escairats disposats en filades i espitlleres intercalades.

Cal Ferrer de la Plaça. Casal d'origen medieval situat a redós de l'antiga muralla. Conserva part de la construcció original, amb notables finestrals gòtics.

Història de l’embotellament d’aigua

Al costat de la Casa Rosa, un exemple del modernisme d'estiueig que abunda en la vila, es troba un plafó on s'explica la història de l'embotellament d'aigua a Caldes. El primer embotellament industrial del qual es tenen notícies és de l’any 1870. Fou aleshores quan la família Pla i Deniel obtingué el permís d’exportar aigua medicinal amb el nom de “San Narciso”. Vers l’any 1880, el doctor Modest Furest i Roca va adquirir els terrenys del Puig de les Ànimes per explotar-ne les fonts Gran, de la Cantera, Xica i del Fetge. Inicialment comercialitzada amb el nom d’“Agua del Puig de las Animas” l’any 1891 va prendre el nom de “Vichy Catalan”. Aviat la planta embotelladora va assolir un èxit notable.

Casa Rosa. Cassa d'estiueig modernista, amb un destacat portal i una finestra geminada. La resta de l'edifici es compon de forma simètrica, decorat amb frisos ceràmics.

A finals del segle XIX el Puig de Sant Grau fou adquirit per l’industrial Pau Estapé i Maristany, que va fer construir la planta embotelladora de l’“Agua Imperial” a l’actual plaça de l’Aigua.

Finalment, el balneari Soler i el balneari Prats embotellaven l’aigua de la font de la Mina abans de la Guerra Civil, amb els noms d’“Agua del Balneario Prats” i de “Fuente Cataluña”, respectivament. Després de la guerra, les dues empreses es fusionaren per embotellar l’“Agua Malavella”, que l’any 1985 fou adquirida per S.A. Vichy Catalan.

Cruïlla de Camins Antics

La cruïlla dels actuals carrers de la Llibertat i de la plaça Petita era en època medieval el nucli de la vila de Caldes. El camí que anava cap al nord portava a Girona, el de l’est anava a Cassà i Llagostera, el de l’oest era el camí ral de Santa Coloma de Farners i el del sud era el camí ral de Vidreres. Cadascun dels camins tenia sortida de la vila emmurallada des dels respectius portals, dels quals pràcticament no queden vestigis. L’únic indici que es conserva el localitzem sota el tram de muralla adossat a Cal Ferrer de la Plaça, on hi ha les restes de la polleguera del portal de Girona. La creu que hi ha gravada en una de les cases de la cruïlla és un testimoni d’aquest antic enclavament intramurs.

Font de la Mina i safareigs municipals

La Font de la Mina és una font d’aigua termal, també coneguda amb el nom de Raig d’en Mel, que aparegué arran de les obres de construcció d’una mina, que es feien per dessecar un camp pantanós. Durant la dècada de 1840 la seva aigua calenta fou canalitzada de forma subterrània fins a unes cases de banys, que foren els antecedents dels balnearis Prats i Soler. Els safareigs que hi ha propers s’omplen de l’aigua termal que sobreïx de la font, i a tota la contrada gaudia de molta anomenada a causa de la seva idoneïtat per fer la bugada.

Les rambles i les cases d’estiueig

A principi del segle XX es començaren a construir cases d’estiueig al sud del nucli de Caldes, amb una rambla arbrada com a eix vertebrador. El passeig (Rambla Recolons), promogut pel barceloní Bartolomé Recolons, va esdevenir un indret molt freqüentat pels barcelonins que venien a prendre les aigües a la localitat. Les cases que s’hi van construir tenien una notable influència de l’estètica modernista i noucentista,vamb motius decoratius distintius com, per exemple, les motllures, els capcers sinuosos i el treball de la ceràmica i la forja. En són bons exemples les cases Mas i Ros, Motlló, els Xalets d’en Vilar i Bell-Estar, i també el xalet d’Antoni Mas i la Colònia Rodríguez.

Rambla Recolons

La rambla es va prolongar amb un nou tram arbrat (Rambla d'en Rufí), promogut pel propietari de la masia veïna de Can Rufí. El model constructiu d’aquesta zona fou de grans torres aïllades, entre les quals destaquen la Vil·la Rosario i la Torre de Can Sala.

Altres cases modernistes interessants del centre urbà són la casa Quintana, Perxachs, Manegat, Pla i Deniel, la casa del Poeta Matheu, la Casa de les Punxes, o la Torre dels Ocells, entre altres.

Església parroquial de Sant Esteve

De l'església original del segle XI només es conserva els absis romànics de grans dimensions, d’estil llombard i la planta basilical. Reformada al llarg del temps, el que actualment es veu és majoritàriament del segle XVII. La façana és d’estil renaixentista i a banda i banda de la porta, a la part inferior, s’hi pot veure un dels símbols de Caldes, unes grans peroles o calderins.

L’Església és al bell mig de la plaça del mateix nom i està envoltada per edificis modernistes, neoclàssics i eclèctics; el més destacat és la Casa Quintana. Pels carrers del voltant, podem trobar més edificis emblemàtics com el Teatre-Casino Municipal.

La Granja i la font de la Vaca

La Granja és un projecte d’urbanització iniciat la dècada de 1920 que contemplava la construcció d’una ciutat-jardí per als estiuejants de Caldes. Segons el pla, les torres senyorials s’havien d’acompanyar d’espais enjardinats, amb un parc públic que en seria el centre social. En una primera fase d’urbanització, es van edificar sis torres d’estil noucentista, entre les quals destaquen la Vil·laCatalina (Torre núm. 1), la Rectoria (Torre núm. 2) i la Torre dels Cavalls (Torre núm. 5). El parc públic va rebre el nom de la font preexistent, i es van construir un pou i un berenador conegut com el Casinet.

El Casinet

La nova font de la Vaca és una construcció d’estil modernista, amb els murs esgrafiats i una rajola amb el bòvid que li dóna nom representat, coronada per una cúpula de ceràmica vidriada. El projecte d’urbanització de la Granja no va prosperar a causa de la crisi del fenomen de l’estiueig i de l’esclat de la Guerra Civil.

La font de la Vaca

Balneari Prats

L’antecedent del Balneari Prats és un petit establiment termal que fundà la família Prats tot aprofitant l’aigua de la font de la Mina. El fenomen creixent de l’estiueig va propiciar que, durant la segona meitat del segle XIX, es construís l’edifici actual al centre de la població. Aquest nou edifici, de gust eclèctic, que es caracteritza per l’ús d’elements arquitectònics d’èpoques diferents, va haver d’ampliar-se l’any 1912, seguint el projecte de l’arquitecte Eusebi Bona i Puig. Fou llavors quan se substituí l’antiga portalada d’accés per l’actual. Al costat de l’establiment termal, s’hi bastiren diverses casetes per allotjar-hi els clients, les quals foren enderrocades fa uns anys.

Amb l'augment de la demanda de l'aigua amb gas, els balnearis Prats i Soler s'uniren per embotellar "Agua Malavella", produint-se un canvi en la consideració que es tenia de l’aigua de Caldes: a més del consum adreçat als tractaments medicinals, a partir d’aquell moment fou considerada aigua de taula, amb el consegüent augment de la demanda.

Balneari Vichy Catalan

El Balneari Vichy Catalan va ser promogut pel doctor Modest Furest i Roca, que l’any 1880 va comprar els terrenys del Puig de les Ànimes. Aquesta adquisició tenia com a objectiu l’explotació de les fonts d’aigua termal, que consistí en la construcció d’una planta embotelladora i en els banys “in situ”. L’aigua va ser inicialment comercialitzada amb el nom d’“Agua del Puig de las Animas”, fins que l'any 1891, adoptà el nom de “Vichy Catalan”, per analogia amb les reconegudes aigües medicinals del centre termal francès. Aquell mateix any, el Dr. Furest va consolidar el projecte amb la construcció d’un balneari, encarregat a Gaietà Buïgas i Monrabà.

El balneari es projectà com un edifici de dimensions monumentals, d’estil modernista i de marcada inspiració arabitzant. Consta de dues parts diferenciades que formen una “T”. Hi destaca un pati interior amb una font, davant de la qual hi ha una capella dedicada a sant Josep i a sant Esteve, construïda sota la influència de

l’estètica modernista.

Fonts d’aigua termal

Els brolladors de Caldes tenen un origen comú, agrupats en tres nuclis on es concentren les fonts: el Puig de les Ànimes, el Turó de Sant Grau i el Puig de les Moleres. L’aigua caldenca brolla a una temperatura d’entre 56º i 60º i destaca per les seves propietats terapèutiques i medicinals, ja conegudes en època romana. Les propietats reconegudes de l’aigua termal a través dels banys termals afavoriren que fos embotellada perquè els pacients poguessin seguir el tractament a casa seva. Les seves propietats curatives són apropiades per al tractament de malalties reumàtiques, dispèpsies, hepatitis, fractures, ferides, i al mateix temps són recomanades per tal de regular les alteracions de l’aparell digestiu, urinari i circulatori.

Font dels Bullidors. Font d'aigua termal que abastia als banys romans. Des de principis del segle XX, a l'ús domèstic tradicional s'afegí el d'embotellament.

Anar a: Modernisme d'estiueig a Caldes de Malavella
Més informació i bibliografia en: www.visitcaldes.cat | Tríptic Caldes de Malavella. Plànol turístic | Plafons repartits pel poble

El cementiri de Cardedeu

El cementiri municipal de Cardedeu és una petita joia poc coneguda, obra de l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall. Considerat d'estil noucentista amb alguns elements modernistes, conforma un dels conjunts d'arquitectura funerària més interessants i singulars del país. Construït entre els anys 1918 i 1921, encara avui conserva tota l'essència i estructura original. Situat a la vessant d'un turó a ponent de la població, per a garantir la ventilació i la higiene, es troba encerclat per una tanca perimetral de pedra, i construït amb pedra granítica.

"El cementiri ha de ser sentimentalment artístic, artísticament trist, constructivament seriós, sòbriament monumental, pictòricament romàntic, decorativament místic, simbòlicament religiós." Manuel Joaquim Raspall a la publicació 'La comarca', novembre de 1917

L'accés es fa a través d'una gran portalada de carreus de pedra granítica limitada per dues pilastres amb un medalló circular de mosaic ceràmic, un amb el dibuix de la senyera i l'altre amb l'escut de Cardedeu, obra del ceramista Lluís Bru. Les dues pilastres coronades estan unides amb un arc escarser amb una creu en baix relleu a la clau. L'accés està tancat amb una porta de planxa i ferro forjat amb la inscripció Cementiri municipal, adaptada a la forma corba, i dos tiradors de planxa en forma d'ala.

Un cop traspassada l'artística porta de ferro, ho té la impressió d'entrar a la plaça d'un poble, amb les cases nínxol de pedra, algunes de porticades, ordenades simètricament a banda i banda d'una via principal estructurada en terrasses i escalinates, i amb una jerarquització dels volums. El panteó de la família Viader, obra de l'escultor Enric Clarassó, presideix l'entrada, just a l'inici de l'eix principal. Situat en un espai rectangular amb un sòcol de pedra i una llosa amb la inscripció Marc Viader. Està format per un conjunt escultòric format per l'evangelista Sant Marc i el lleó, obra de l'escultor Enric Clarasó i Dandi. Sant Marc està representat com un home d’edat avançada, amb barba, assegut i lleugerament inclinat, vestit amb túnica llarga de plecs suaus i amb els atributs evangèlics a les mans: un llibre obert a l’esquerra i una ploma a la dreta. Esta flanquejat a la dreta per la figura del lleó alat -símbol de l’evangelista-, lleugerament enretirat. Darrera el sant s’aixeca una creu de pedra recolzada en una columna hexagonal, i un mur baix de perfil sinuós tanca el grup escultòric, vorejat per un petit jardí.

A continuació col·locats simètricament hi ha dues agrupacions de nínxols -coneguts amb els noms de Sant Francesc i Sant Ramon- situats simètricament, de planta rectangular, coberta a doble vessant i un porxo delimitat amb columnes de capitell dòric que aixopluguen un banc de pedra.

A ambdós costats de l'eix principal, hi ha diferents panteons col·locats simètricament. Entre ells, trobem el de la família Arquer-Morató, format per dos cossos a diferent nivell, de planta rectangular i envoltada d'un parterre enjardinat limitat per carreus de pedra granítica. Tot el panteó està revestit amb carreus de pedra i voltat per un frís també de pedra amb motius vegetals i medallons, amb el símbol del Crismó, les sigles RIP i els monogrames Alfa i Omega. Al timpà del segon cos s'hi troba una placa amb un baix relleu de motius florals i una cinta amb el nom dels membres de la família.

A la tanca perimetral del recinte hi ha recolzades les agrupacions de nínxols i diversos elements com una pèrgola de planta circular, orientada al massís del Montseny, el pou circular, una capella o un cotxe fúnebre.

Més informació i bibliografia en: Cementiri Municipal de la Garriga (Lauro: revista del Museu de Granollers 1996: Núm.: 12 | Lluís Cuspinera i Font i Carme Clusellas i Pagès) | Tríptic cementiri municipal

Modernisme d'estiueig a Cardedeu

El municipi de Cardedeu està situat al centre de la depressió vallesana -emmarcada pel massís del Montseny, al nord, i la serralada del Montnegre, al sud-, a la part baixa de la riera de Cànoves que travessa el terme. Constitueix un punt estratègic en les vies de comunicació entre Barcelona i Girona, fet que ha marcat el seu desenvolupament històric. Documentat des d’època medieval, Cardedeu va adquirir caràcter urbà a partir del segle XIII quan el rei Jaume I li va atorgar el títol de batllia. Però la transformació de Cardedeu en vila moderna va tenir lloc a finals del segle XIX, amb la construcció de la línia de tren (1860) i de la carretera comarcal (1865). El municipi va créixer entorn aquestes noves vies amb un urbanisme singular i magnífiques torres modernistes bastides per a estiuejants barcelonins que defineixen, actualment, el municipi com a poble residencial.

L’arribada d’estiuejants va promoure la reforma d’antigues cases i la construcció de noves residències, primer dins els corrents arquitectònics de finals del segle XIX i posteriorment amb una estètica plenament modernista. L’antic Casal Daurella va ser una de les primeres residències d’estiueig construïda al municipi, el 1848, segons consta en una de les llindes dels balcons de la façana principal. L’edifici era propietat de la família Arenas Riera, però no es té constància documental de la seva construcció ni se’n coneix l’arquitecte. El 1907, la casa va ser adquirida pel Dr. Josep Daurella i Rull (Barcelona, 1864-1927). Josep Daurella era doctor en filosofia i lletres, en dret civil i canònic i catedràtic de filosofia i de lògica fonamental de la Universitat de Barcelona, de la qual va ser vicerector el 1924, a més de degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i diverses vegades senador en representació de la Universitat de Barcelona. Josep Daurella va convertir la finca de Cardedeu en la residència d’estiu de la família i va potenciar, d’aquesta manera, la població de Cardedeu com a centre d’estiueig. Va formar part d’un grup de primers estiuejants que van impulsar, amb les seves promocions i donacions – monetàries i de terrenys– els canvis urbanístics de la vila durant les primeres dècades del segle XX.

Durant el passat segle XX, el casal va patir vàries reformes, incloent la transformació en seu del Museu Arxiu Tomàs Balvey, després que Santiago Daurella de Rull, fill de Josep Daurella, fes donació del recinte a l'Ajuntament de Cardedeu. L'element més destacat del Museu Arxiu és el conjunt de la farmàcia Balvey, l'antiga apotecaria d'una llarga nissaga de farmacèutics del municipi, formada pel mobiliari original (prestatgeries, armaris vitrina, el taulell...) amb més de 200 pots de farmàcia, fets amb ceràmica. La farmàcia es troba exposada a la segona planta, acompanyada pel llum original i d’altres elements procedents del laboratori com balances, retortes, morters, ampolles i matrassos, atuells d’aram i equips farmacèutics.

[Des del museu, situat a la plaça de Sant Joan, és un bon punt de partida per iniciar el recorregut pel centre històric de Cardedeu i contractar alguna de les visites guiades que ofereix el mateix recinte.]

La imatge actual de la Plaça de Sant Joan va ser fruit d'una reforma de principis del segle XX de l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall, promoguda pels propietaris de les cases d'estiueig més destacades que la integren: Llibre, Vilaseca i Lligé.

Reforma Can Llibre (1912, Plaça Sant Joan, 10; Carrer del Dr. Robert) | Reforma portada a terme pel mestre d’obres Josep Masdeu i Puigdemasa d'una antiga masia de la qual encara n’és testimoni una llinda descoberta a l’actual façana, amb l’escut de la família i flanquejat pel nom del promotor: Jaume Llibre, Any 1644. Els Llibre eren destacats teixidors i comerciants de la llana. La casa, la va rebre en herència Lluís Llibre i Blanch, pastisser de Barcelona, de la pastisseria Llibre i Serra, el qual va encarregar la reforma de la masia per ser casa d’estiueig (1912). Va respectar els elements més singulars de l’antiga casa decantant-se per ornamentar-la amb un atractiu coronament, de perfil sinuós, amb motius florals que donen un cert barroquisme al conjunt. De la façana principal destaquen els arcs rebaixats de les finestres de la planta baixa i del pis superior, que recorda les antigues galeries de solana de les masies. Al capdamunt de la façana està coronada per una cornisa de perfil sinuós amb una finestra d'ull de bou al mig. De la resta de façanes cal mencionar la galeria-tribuna amb coberta de pavelló.

Can Cot (Plaça Sant Joan, 4) | Casa reformada i arreglada al llarg dels anys, però que conserva la seva imatge externa. Com a element més destacat té una finestra gòtica d'arc conopial amb florons a les impostes i als fistons. Sota la finestra hi ha un portal amb carreus de diverses dimensions i llinda plana.

Torre Lligué (Plaça Sant Joan, 1) | Seu actual de l'ajuntament des del 1953. La torre original era residència de la família Lligé, polític i estiuejant a Cardedeu. Va ser construïda el 1890, segons projecte de l'arquitecte Adrià Casademunt. Conserva l'aspecte de casa d'estiueig, amb la torre mirador i una important terrassa balustrada oberta a la plaça, que en planta baixa forma uns porxos amb arcs de mig punt. Interiorment ha estat modificada per a dependències municipals, però cal destacar la Sala de les Columnes, antic menjador de la casa i actual sala de plens, on a més, s'hi celebren els casaments civils. Els elements formals i decoratius són historicistes i la part de darrer de l'edifici correspon al jardí.

Casa Josep Vilaseca i Mogas (Plaça Sant Joan, 12) |  Es tracta d'un habitatge entre mitgeres, coberta a dues vessants i amb una torratxa. Capcer en línia corba i amb elements als seus extrems propers a les formes modernistes. La façana és plana, a la planta baixa de carreus i arrebossat a la resta de l'edifici. La simetria de la façana es perd pel desplaçament del portal. Les finestres, excepte la de la planta baixa són de llinda plana amb guardapols. Consta de planta soterrani, planta baixa i dos pisos.

ESQ: Casa Josep Vilaseca | DRE: Can Llibre

[Passant per davant de Can Llibre, ens dirigim cap a la plaça de l'Església pel carrer Josep Vilaseca, on apart de la pròpia església es troben altres edificis interessants, i ben aprop en la Carretera de Canoves, dos edificis més de Raspall l'un davant de l'altre.]

L'església de Santa Maria es va edificar entre els anys 1581-1582. Durant la seva història recent ha estat cremada dues vegades: la primera l’any 1873 durant la guerra carlina, i la segona l’any 1939, al final de la Guerra Civil. De la seva arquitectura destaca la portalada barroca i el campanar lateral, del segle XVI.

Al darrere hi trobem la petita capella de Sant Corneli i Sant Cebrià, de planta preromànica, d'una sola nau i amb un absis quadrat a l'exterior, i documentada des de l’any 1138.

Casa Arquer (1908, Plaça de l'Església, 1-2) | Casa d'estiueig de Francesca Arquer, entre mitgeres en cantonada, reformada per M.J. Raspall. En destaca el capcer de forma sinuosa amb dos medallons ornamentals, l’esgrafiat de la façana, les aplicacions ceràmiques, i les finestres de forma semicircular de la planta baixa.

El balcó del primer pis ocupa la quasi totalitat de la façana i està revestit de peces ceràmiques. L'element més singular és un esgrafiat geomètric, a sobre del fris i a sota del capcer, amb la inscripció FA i Any 1926, que fa referència al nom de la promotora de la casa, Francesca Arquer, i l'any de la reforma, feta pel mateix Raspall.

La façana posterior té una tanca arrebossada i una interessant porta d’entrada. La planta baixa va ser totalment modificada a la dècada dels anys setanta, amb la transformació de les finestres originals, perdent-se part de l'originalitat de l’obra, i que alberga avui en dia a una botiga, la Joieria March.

Casa Clavell (1908, Plaça de l’Església, 9) | Casa d’estiueig entre mitgeres, de façana estucada i simètrica segons tres eixos verticals. Va ser reformada per M. J. Raspall per encàrrec d’Antoni Clavell i Bot. El més singular és, sens dubte, el coronament de forma esglaonada amb una obertura central romboïdal. Aquest coronament enllaça alhora amb l'arcuació de cinc finestres de la segona planta emmarcades per pilastres de totxo vist. Als balcons de la primera planta, la planta pis, amb reixa de ferro, hi destaquen vitralls emplomats i entre ells especialment el de la balconera central amb la data 1908 en grafia modernista. La casa, actualment granja i bar, té un jardí interior format per diferents nivells de terrasses, i encara que ha sofert modificacions, el conjunt de l'edifici encara conserva l'esperit modernista de la època.

Fleca Vella (1550, Plaça Clavé; carrer de Teresa Oller) | En l'entorn d'una plaça transformada durant la dècada del 1970, es troba la Fleca Vella, un dels edificis més antics de la vila que conserva l'estructura de casa torre amb unes magnífiques finestres conopials historiades del segle XVII.





Casa Amadeu Borràs (1932, Carretera de Cànoves; Carrer de Lluís Llibre) | La casa va ser construïda per a l'industrial Amadeu Borràs i Font, anys després d'instal·lar la seva fàbrica de punt a Cardedeu, com a casa de temporada. L’edifici és singular dins l’extensa obra de Manuel J. Raspall al Vallès. La casa està aïllada, alineada a dos carrers i oberta a un extens jardí interior amb una interessant glorieta de ferro al costat de migdia. De la coberta de l’edifici en sobresurt una torre central de planta poligonal. Les façanes són de pedra de color rosat i amb un sòcol coronat per una cornisa sinuosa. Les finestres de la planta baixa estan protegides amb reixes i amb persianes de fusta. La casa Borràs és el millor exemple de l’arquitectura tardana de Raspall, més d’estil déco que modernista. De la casa, destaca sobretot l’ordenació interior realitzada al voltant de la torre central que no té res a veure amb les torres-mirador de la primera etapa modernista de l’arquitecte, essent, doncs, un exemple de depuració arquitectònica vers un estil més noucentista.

Casa Balvey (1915, Carrer de Cànoves, 9) | La casa Balvey, obra de Raspall, va ser una de les primeres edificacions realitzades en aquesta zona nord del municipi, anomenada el punterró, quan tot just començava a créixer. La coberta és de teula àrab. La façana principal acabada amb una barana de perfil corb amb tres senzills medallons, i el coronament de la lateral incorpora la finestra el·líptica de la planta de les golfes. La casa Balvey i la del davant, la casa Borràs, són a l’inici de la zona urbanitzada a partir dels anys trenta, segons el projecte d’ordenació de l’arquitecte Raspall. Una zona de creixement formada per illes quadrangulars que són el testimoni del primer urbanisme de caràcter modern a Cardedeu

[Baixant per Diagonal Fivaller, podrem veure la part posterior de la casa Marc Viader i Bas, i el seu jardí, al qual es pot accedir durant les visites guiades de la Ruta Raspall]

Reforma casa Marc Viader i Bas (1917-1922, Carrer de Teresa Oller, 10-14; Plaça de Marc Viader; Diagonal Fivaller) | L’actual casa prové de la reforma i unió en un sol edifici de tres cases entre mitgeres del segle XVIII, feta per Raspall, amb la qual queden unificades a través dels esgrafiats i els arrambadors ceràmics. La del mig amb pati al davant, la qual cosa crea una tipologia atípica d'un pati en la façana de l'actual carrer Teresa Oller, eix vertebrador del barri antic de la població.

El promotor va ser Marc Viader, industrial lleter, promotor de la Granja Viader de Cardedeu (situada a la Riera de Vallfornés i també obra de Raspall), fundador de la Granja Viader del carrer Xuclà de Barcelona i creador del Cacaolat.

La Casa Viader trenca el ritme del carrer i constitueix una important fita visual, reforçada pels esgrafiats, d’estil noucentista, els arrambadors ceràmics sobre el sòcol i les jardineres ceràmiques de les finestres o la barana balustrada que corona les façanes. El pati de façana queda tancat amb una treballada portalada i una reixa de ferro recolzada en un sòcol de pedra.

A la cantonada de llevant, hi destaca un escut o medalló amb la grafia Casa Viader 1922.

La façana de migdia o interior s’obre a un ampli jardí amb bancs i jardineres de ceràmica, amb sortida a la plaça Marc Viader i amb una casa de servei que forma part del conjunt amb façana a la diagonal Fivaller.

[Ens dirigim cap al carrer del Montseny, on veurem Cal Peó, un dels pocs testimonis d'arquitectura industrial de Cardedeu, i al seu costat, la casa del propietari de la fàbrica. Seguim per la Gran Via Tomàs Balvey on veurem un altra dels grans edificis de Raspall: l'Alqueria Cloèlia -els jardins dels quals també s'entra amb la Ruta Raspall-, fins arribar a la Plaça Amat, i a partir d'aquí anirem tornant cap al centre per altres carrers on podem seguir gaudint de vil·les i edificis diversos]

Cal Peó. Magatzem Farinera i casa Salvador Clavell i Morató (1909 i 1912, Carrer del Montseny, 5; Avinguda d’Europa; Carrer del Montseny, 7) | Magatzem de la família Clavell, tractants de gra, pinsos i farines. És un exemple d’arquitectura funcional adequada al seu ús, però amb elements propis de l’estil modernista. Les finestres de perfil circular i de diferent llargada, obertes a la façana de la via, són un element destacat. La façana principal, amb un sòcol alt de paredat i finestres tripartides, està coronada amb cinc pilars que contraresten l'horitzontalitat. L'interior de l'edifici és un ampli espai amb encavallades de fusta, que avui s'utilitza com a sala pública polivalent.

Al costat del magatzem podem observar la casa Clavell, domicili del seu propietari, construïda després del graner. És un exemple de cases per a vilatans, amb els constants sòcols, les finestres emmarcades per impostes ceràmiques, les reixes i baranes de forja treballada i la decoració dels coronaments, aquí de forma molt tímida. Totes dues obres són de M.J. Raspall.






«Alqueria Cloelia». Casa Mercè Espinach de Granés (1904, Gran Via de Tomàs Balvey, 40; Carrer Verge del Pilar) | Manuel Joaquim Raspall va començar a construir a Cardedeu el 1904, un any després d'acabar la carrera d'arquitectura, i continuà fent-ho fins ben entrada la dècada de 1920. La seva primera obra seria l'Alqueria Cloelia, una finca amb un espaiós jardí cerclat d'un mur que ocupa una illa sencera; de fet, constitueix l’única "mansana Raspall" de Cardedeu. El conjunt li fou encarregat per Mercè Espinach com a residència d'estiueig, però Raspall li va donar un cert toc de casa rural.

És un conjunt format per la casa-torre, un magatzem aïllat, un colomar, tres fonts i la tanca. En aquesta obra, Raspall assaja i executa per primera vegada les constants arquitectòniques de la primera etapa de la seva obra: medallons amb cintes verticals, impostes ceràmiques, esgrafiats de motius geomètrics, treball de forja del ferro amb acabats a coup de fouet i trencadís ceràmic.

Del conjunt destaca la presència de la torre-mirador i una interessant construcció al centre del jardí, amb coberta de pavelló, amb funcions de pou d’aigua.

Aquest element explica el nom de la finca, singularitzat amb la grafia modernista Alqueria Cloelia a la ceràmica del portal d’entrada.

Plaça i Torre Amat (1914-1916) | La plaça i la torre van ser projectades per l'arquitecte Ramon Puig Gairalt i formen un conjunt arquitectònic i urbanístic singular, d'estil classicista.

La torre és un edifici aïllat de tipologia ciutat jardí. Consta de planta baixa, subterrani i pis amb coberta a quatre vessants i torreta mirador de secció quadrada on s'inclou l'escala d'accés a les diferents plantes. Als laterals de l'edifici hi ha mansardes. La porta principal disposa d'una gran escalinata i marquesina. Els materials emprats són grans blocs de carreus a la planta baixa i laterals, i estucat a la resta de l'edifici.

Vil·la Paquita (Inici segle XX, Carretera de Caldes, 114) | Al llarg de la carretera de Caldes es pot veure una gran varietat d'estils arquitectònics des de l'eclecticisme, modernisme, noucentisme i edificis més moderns. Vil·la Paquita, d'estil noucentista, és un habitatge amb jardí, amb planta baixa, pis i coberta a dues vessants. La façana principal està composta d'esgrafiats amb motius vegetals i florals i figurats. La composició és simètrica. El portal d'entrada té una petita marquesina i el capcer és de forma piramidal truncat.

Casa Àngela Gual i Canudes. «Torre Montserrat» (1910-1912, Avinguda Rei En Jaume, 193; Carrer d’Esteve Barangué; Carrer de Llinars) | La casa, encàrrec d'Àngela Gual i Canudes, és la única obra d'Eduard Maria Balcells i Buïgas a Cardedeu. Dins la tipologia de torre d'estiueig envoltada de jardí, destaca per la decoració de les façanes i, sobretot, la singular tribuna de la façana principal, amb coberta de mosaic i coronada amb una cresteria de ferro forjat de motius florals.

A l’angle de ponent s’aixeca una torre-mirador oberta, acabada amb formes esglaonades i coronada amb una treballada reixa de ferro forjat. Al costat de la torre hi ha un porxo obert on se situa l’entrada de la casa. A les finestres hi ha un variat repertori de formes d'arcs: ogival, trencat, deprimit convex, deprimit còncau, etc., tancats amb persianes de fusta de llibret mòbil i dibuixos geomètrics. A la façana de migdia destaca una tribuna triangular, sostinguda per una treballada columna i coberta amb una estructura piramidal, revestida de mosaic.

Igualment destacables resulten les gàrgoles ornamentals que s’inscriuen dins l’imaginari neomedievalista del primer modernisme i el pou a la banda nord del jardí. El pou està coronat amb l’interessant treball de forja de la corriola, similar a la reixa de la tanca i al portal d’entrada, també de ferro i decorat amb motius florals estilitzats i amb la llegenda inscrita: Torre Montserrat. La casa, d’estil modernista, encaixa dins el corrent simbolista segons el qual s’han proposat diverses interpretacions de la composició i ornamentació: des de la musical, amb una lectura de les reixes com a pentagrames, a l’animalística, entenent la glorieta com la visió d’una crisàlide en metamorfosi.

[Passant pel carrer de l'Hospital, i la seva prolongació, el carrer Teresa Oller, es pot accedir a la planta baixa de la Casa Golferichs per admirar els vitralls emplomats de les finestres i portes, amb la visita guiada de la Ruta Raspall, i posteriorment veure la part davantera del conjunt de la Casa Viader]

Casa Carme Golferichs i Losada, vídua de Masó (1908, Carrer de l’Hospital, 26) | Obra de Raspall, l'actual edifici prové de la reforma d’una casa existent entre mitgeres amb pati lateral, situada a l'eix principal del nucli antic. Va ser promoguda per Carme Golferichs Losada, vídua de Masó i germana de Macari Golferichs, enginyer, dibuixant i col·leccionista, promotor de la casa Golferichs de Barcelona. La façana principal està arrebossada i composta segons quatre eixos, amb l’entrada desplaçada. Està coronada per una barana que enllaça amb els ornaments de les finestres de la segona planta. Destaca el treball de ferro forjat a cop de fuet, tant a les reixes de les finestres com a la barana de la balconada.





De l’interior cal assenyalar el conjunt de vitralls emplomats de finestres i portes del vestíbul d'entrada, amb dibuixos de motius geomètrics i florals, compostos simètricament, així com la varietat dels paviments de mosaic hidràulic.

Altres llocs a destacar de la vila,que no es troben en el centre històric, són:

Els Pinetons (1930, Parc dels Pinetons) El parc dels Pinetons és un indret característic de la vila. Va ser ordenat i definit dins el projecte de creixement urbanístic desenvolupat per Raspall a la dècada dels anys trenta. Raspall va voler conservar la vegetació de l’indret i introduir poques modificacions amb la intenció de mantenir un petit bosc dins la població. Com a únic element arquitectònic cal mencionar la font d’estil déco, obra del mateix arquitecte, coronada per un interessant fanal de
formes geomètriques.

Casa Amadeu Ricós i Roig (vers 1920, tanca 1924, Carretera de les Cànoves, 82) | Casa d'estiueig, aïllada, feta per Raspall, de la qual destaca, al costat nord-est, una torre de planta quadrada amb coberta a quatre vessants, acabada amb un ampli ràfec. De la coberta sobresurt una reixa-cresteria de ferro forjat. Al fons del solar hi ha una construcció destinada a garatge, amb una torre central. Cal destacar la treballada portalada i la tanca de ferro forjat, recolzada en pilars i sòcol. Es tracta d’un edifici cronològicament dins l’etapa d’estil noucentista dels anys vint, però amb elements formals i acabats de l’etapa modernista

Granja Viader (1925, Riera de Vallfornés, s/n) | Conjunt d’edificis construïts a partir de 1925, el principal dels quals va ser destinat a habitatge. La Granja Viader, centrada en la producció de llet, va ser a l’època una explotació moderna i modèlica, obra de l’arquitecte Raspall i propietat de Marc Viader, la casa del qual hem comentat anteriorment.

Cementiri municipal (1918-1921, Passeig del cementiri, s/n) | Un dels conjunts d’arquitectura funerària més interessants i singulars, realitzat per l’arquitecte municipal M. J. Raspall, i del qual parlarem en la propera entrada. Construït amb pedra granítica, inclou un pou, una pèrgola mirador i una capella. El centre del recinte està ordenat segons un eix ortogonal que distribueix els diversos panteons familiars, dels quals cal destacar el primer, de la família Viader, obra de l’escultor modernista Enric Clarassó.

Més informació i bibliografia en: Tríptic Modernisme d'estiueig a Cardedeu. Ruta Raspall (www.turismevalles.net)| Tríptic El modernisme d'estiueig al Vallès Oriental (Edició i producció: Institut d'Edicions, Diputació de Barcelona; Textos: Lluís Cuspinera i Carme Clusellas) | pat.mapa | Museu Arxiu Tomàs Balvey