Cardona (III): el castell i la col·legiata de Sant Vicenç

Després de citar tant al castell, en les anteriors entrades de Cardona, anem a parlar i coneixer una mica més d'aquest conjunt format pel castell i la col·legiata de Sant Vicenç. Des del 1976, el castell és Parador Nacional, on es va reconstruir les instal·lacions militars que pràcticament van acabar derruïdes. Aquí es va rodar el 1964 escenes de la pel·lícula Campanades a Mitjanit d'Orson Wells.

Des dels seus 585 metres d'alçària, es gaudeix d'una vista previlegiada sobre la conca fluvial del Cardoner i la sal de Cardona, circumstància que feia que pogués controlar els voltants i defensar l'explotació de les salines, des dels temps passats.

El castell de Cardona ens permet veure l'evolució de les arts militars des de l’edat mitjana fins a l’època contemporània. Coneguda com la fortalesa inexpugnable, el castell mai va ser conquerit durant els més d'onze segles d'història.

A l'entrada, a mà dreta, i damunt d'on es poden comprar les entrades, hi ha la Capella de Sant Ramon Nonat, on segons la fe cristiana Sant Ramon va rebre l'eucaristia de mans del propi Jesus, per allà el 1240. La llegenda també diu que Sant Ramon va néixer per cesària quan sa mare ja havia mort. El mateix vescomte de Cardona va trobar el cadàver i va practicar la incisió. Durant el segle XVII, la duquessa Caterina II d'Aragó i Cardona va decidir construir aquesta capella, que ha sofert diverses reformes. Es pot veure el frontal de l'altar i un retaule originals de la fundació ducal.

El Pati d'armes del palau del castell és un pati a cel obert del qual s'estrucuraven les estructures del palau a partir del segle XII. En un costat, tenim la recepció i a l'altre costat, al davant, l'entrada al restaurant i resta d'habitacions del parador.

El pou és un dels tres existents al Castell, juntament amb el del claustre i el pati de la torre. Els senyors disposaven d'accés directe al dipòsit, on per una xemeneia construïda i encara visible en la façana, podien pujar aigua a les seves cambres.

D'aqui, anem cap a la Torre de la Minyona o Mestra. Es el punt més alt del castell. La seva estructura original corresponia a una torre cilíndrica d'uns 25m d'alçada, però com es pot veure, la seva mesura actual és molt més baixa, d'uns 12,5m d'alçaria. Això correspon a les reformes que es van dur a terme entre el 1794 i 1810 per evitar que servís de referència de tir per a l'artilleria en el cas d'algun setge.

El nom de la torre ve donada per una llegenda antiga on es narra els amors d'una de les filles del vescomte, la jove Adalés, amb un cabdill musulmà del castell de Maldà al segle XI. A pesar que el pretendent va abjurar de les seves creences, la família de la jove la va condemanar a viure dins de la serva torre, amb un criat mut, que va morir durant la seva captivitat.

A peu pla de la torre, hi ha el Pati d'armes de la torre, en l'actual terrassa del bar/cafeteria del parador, d'uns 25m de llargària per 15m d'amplària que correspon amb el primitiu castell que es va fortificar. A l'entorn d'aquesta plaça s'estructuraven les diverses dependències, com la cisterna subterrània que recollia l'aigua de pluja i garantir d'aquesta manera l'abastament d'aigua.

Tornem cap al pati principal, i passem pels porxos que possibilitava la transició entre el pai del palau i el recinte conventual de Sant Vicenç. Aquesta divisió de l'espai ve donada per la donació feta l'any 1040 al seu abat de la part oriental de la munyanya del castell, arran de la consagració del nou temple.

Passem pel claustre. El seu emplaçament als peus de l'església pot resultar extranya, però respon a les limitacions del terreny. Es tracta d'un petit clasutre de 10,5m de llargària per 7,5m d'amplada. Es pot veure un dels quatre cantons reconstruït en un estil propi i modern, fet expresament per a què es vegi clarament la diferència amb la part antiga i original del claustre.

Sobre aquesta primera planta, hi havia un segon pis o sobreclaustre que comunicava el palau amb l'església. Si s'observa, en els capitells podrem veure la decoració amb els cards, que és el blasó dels senyors de Cardona.

L'església de Sant Vicenç (1029-40) és una de les grans joies del romànic llombard del nostre pais. L'atri, que comunica el claustre amb l'església, va ser l'espai escollit per acollir-hi els primers enterraments dels senyors i patrons de l'església. Així, en les voltes d'aresta hi havia una decoració pictòrica, dels quals es conserven uns mirals al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Documentada des de l'any 980 i consagrada l'any 1040, un abat sota el patronatge dels senyors de Cardona, encapçalava la vida comunitària al vontant de la canònica. L'any 1592 es va reformar com a col·legiata secular, i la posterior conversió del castell en caserna militar va portar a l'abandó progressiu del recinte, fins que es va transformar en un magatzem.

Amb una planta basilical de tres naus rematades per un transsepte, on s'adossen tres absis semicircular, té unes mides de 51m de llargària per 23,50m d'amplària. Quan s'entra, la vista no ús enganyarà.... degut a les seves mesures, les seves parets estan lleugerament inclindades cap a dins.

Sota de l'altar major, la cripta, que consta de tres naus cobertes amb voltes d'aresta, sostingudes per un bosc de columnes monolítiques. Aqui es custodiaven les relíquies, entre altres, de sant Sebastià (un fragment de crani), santa Úrsula i santa Agnès, que més tard passaren a la catedral de la veïna vila de Solsona.

En el transsepte, s'acollia des despulles de diferents membres de la nissaga vescomtal, comtal i ducal de Cardona que fins el segle XVI s'enterraven a l'interior. Després s'encabiren abats i canonges. La posterior ocupació militar del castell va significar la destrucció de quasi totes les tombes. També podem veure algunes reixes de ferro forjat del segle XII. Són l'únic testimoni ornamental interior de l'època. La resta del temple està totalment nu de decoracions murals i elements de mobiliari, fruit del trasl·lat que es va fer abans que els militars s'hi instal·lessin i la divissin en tres plantes, que es van destinar al rebost i als dormitoris dels soldats.

En el creuer, en els dos extrems podem veure un sepulcre i un panteó. En el sud, el Sepulcre del comte Joan Ramon Folc I, el segon comte de Cardona i conqueridor de Nàpols i Marsella. Realitzada en marbre pel taller manresà dels Grau, va ser encarregada pel seu rebesnet, el duc Lluís Ramon Folc, per acollir les despulles del seu ancestre que fins aleshores havien descansat en una tomba de l'atri.

El mausoleu està format per dos prismes plans en forma d’obelisc a banda i banda, decorats amb motius florals i geomètrics. La part inferior conté una llarga inscripció en llatí i lletres versals on s’hi presenten els títols nobiliaris i les gestes militars del comte. El sarcòfag descansa sobre dos lleons i, a la part central, sobre un àngel alat.

En l'altre extrem, el Panteó del duc Ferran Ramon Folc I (1469-1543), el personatge català més important de l'època, i la seva esposa Francesca Manrique de Lara, fet amb alabastre durant el segle XVI, d'estil renaixentista.

Es pot veure en el sepulcre les figures del matrimoni. Ell, vestit amb armadura i espasa; als seus peus, un gos mira fidelment l'amo. Ella, vestida amb rics ropatges, creua les mans sobre el pit amb les quals aguanta un rosari. Ambdós personatges estan coronats.



Abans de sortir, pugem a la tribuna que es recolça sobre les voltes de l'atri, i era utilitzat pels senyors, amb accessos des de l'atri o des del segon pis del sobreclaustre, i era des d'on seguien els oficis els nobles, per a no barrejar-se amb la resta del poble.

Al voltant de tot el conjunt monumental, es poden veure diferents baluards, resultat final de les obres de fortificació iniciades a la dècada del 1690, amb l'aparició de l'artilleria, i acabades del tot en temps de la guerra Gran (1793-95), un conflicte que enfrontà Espanya amb la República Francesa.


El palau estava engalanat amb gran varietat de tapissos, catifes, cortinatges, llenços, mobiliari, vaixelles de plata. Inclús durant el segle XV, la fortalesa albergava un parc on el duc criava feres a l'estil dels reis de l'època.



** Més informació de Cardona en:
Cardona (I): la muntanya de sal
Cardona (II): El centre històric