La ciutat de Cahors, capital del departament de Lot, està situada sobre una península, a les vores del riu Lot. Els dos monuments més importants estan inscrits per la UNESCO en la llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat en el marc dels camins de Sant Jaume (Cahors és ciutat de pas de la Via Podiensis, la principal ruta jacobea de França): el pont Valentré i la Catedral de Saint-Etienne.
 |
| El Pont Valentré |
A mesura que s'apropa a Cahors, el riu Lot discorre per amplis meandres molt ben perfilats, i en un de les seves corbes neix Cahors en la època romana. En la Edat Mitjana la ciutat es converteix en un nucli comercial i financer de dimensió europea, aconseguint una edat d'or que es pot reviure en el seu casc antic, intacte i intensament ple de vitalitat.
 |
| Boulevard Gambetta. A la dreta, l'Oficina de Turisme |
El recorregut per la ciutat es pot iniciar pel pont Valentré, que franqueja el Lot amb les seves tres torres fortificades. La visita pot continuar després cap al casc històric i recórrer els petits carrerons medievals, amb les seves placetes reformades. A l'ombra dels plataners, el boulevard Gambetta, herència del segle XIX, convida al passeig...
Els dies de mercat, al voltant de la catedral, és inevitable passar-s'hi on podrem comprar especialitats boníssimes com formatges de Rocamadour, nous del Périgord, foie gras i vins de la denominació d'origen de Cahors, entre altres productes. I és que Cahors està situada en el centre de la zona vinícola a la qual dóna nom. És terra de tradició vinícola, en la qual té el seu origen el Malbec, el cep principal de la denominació.
El poc temps que vam destinar a Cahors els vam dedicar a visitar els seus dos monuments més emblemàtics:
El Pont Valentré
En 1306, els cònsols de la ciutat van decidir construir un pont en la part oest del meandre de Cahors. En aquella època ja existien dos ponts: el pont vell al sud i el pont nou a l'est. La seva construcció s'inicià en 1308 i va dur gairebé setanta anys. En 1345 ja es podia circular pel pis del pont, però hauria d'esperar-se als voltants de l'any 1380 per a què s'acabessin les seves tres torres.
El pont va ser restaurant a finals del segle XIX per l'arquitecte Paul Gout, qui encarregà a l'artista local Cyprien-Antoine Calmon que esculpís un petit diable en la torre central. I és que la llegenda explica que l'arquitecte original, no podent acabar la seva obra va fer un pacte amb el diable que es comprometia a ajudar-lo per tots els mitjans possibles. Acabat el treball, el preu acordat era l'ànima de l'arquitecte, i si el diable es negava a acabar l'obra, perdria tot dret sobre el preu pactat. De tal manera, les tasques de construcció van avançar ràpidament. Quan al pont estava gairebé acabat, l'arquitecte va canviar el pacte amb el diable donant-li una última tasca: "agafa aquest cub -que estava mig perforat-, deixa-la tal qual i utilitza-la per treure aigua que has de portar als albanyils per diluir la cal". Per molt que ho va intentar, el diable va fracasar en tots els seus intents. Avergonyit, va confessar la seva derrota, però va jurar venjar-se. I així va ser com temps després, un cop acabat de construir la torre central, van trobar l'angle superior nord-oest enderrocat i els li va ser impossible acabar-la.
D'una longitud de 172 metres, el pont té vuit arcs, i tres torres, de les quals les dos situades a les vores es trobaven fortificades amb matacans i sageteres. Cada extrem estava originalment protegit per un castellet, elements que pràcticament han desaparegut avui en dia.
La Catedral de Saint-Etienne.
La seva fundació s'atribueix tradicionalment a un bisbe del segle VII, Saint Didier. L'ampli edifici va ser reconstruït a inicis del segle XII: en 1119, el seu altar major va ser consagrat pel Papa, al costat d'un altar especial dedicat a la relíquia de la Santa Còfia que hauria utilitzat Jesucrist.
El seu pòrtic romànic, amb el seu notable timpà esculpit, es troba en la línia dels que es poden trobar en Saint-Cernin de Toulouse, Conques i Moissac.
La nau està recoberta per dues cúpules, les més grans del sudoest de França. Des de finals del segle XIII, l'absis i el massís occidental van completar aquesta nau en l'estil gòtic. L'arquitectura interior es completa amb una decoració pintada, els rics vestigis dels quals de finals del segle XIII subsisteixen sota la cúpula oest i el massís occidental.
Més informació i bibliografia en: Office de tourisme du Grand Cahors
Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées
