Al bell mig de la regió geogràfica del Penedès, i més concretament al sector oriental de la comarca del Baix Penedès, trobem 'El poble de les cases boniques', que així es com es coneix l'Arboç, un poble de més de 5.000 habitants, on podem trobar una gran riquesa patrimonial. El dinamisme econòmic de finals del segle XIX, quan la fil·loxera atacava les vinyes franceses, i el retorn d'indians com Josep Gener i Batet van propiciar la construcció i renovació de molts edificis del poble. Una passejada pels carrers del nucli antic ens descobreix una vila amb molta història i amb moltes tradicions.
Visible des de molts quilòmetres, i molt a prop de l'església, s'erigeix una torre de 52 metres que és la reproducció de la Giralda de Sevilla. El conjunt, conegut com la Giralda (C/ Jacint Verdaguer, 35), va ser obra de Joan Roquer i Marí, veí de l'Arboç. Casat amb la barcelonina Candelaria Negravernis, després del seu viatge de noces a Andalusia, els recent casats van tornar a Catalunya entusiasmats per l´arquitectura àrab. Residents a Barcelona, des d´on s´atenien els negocis familiars, en un moment donat van decidir fer-se una residència d´estiu on van voler reproduir mimèticament els elements que més el van sorprendre de l´arquitectura àrab present a Andalusia. Així, el recinte també hi ha una rèplica del Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada, i del Saló d'Ambaixadors de l'Alcàsser de Sevilla.
Les obres i els plànols foren dirigits pel propi Roquer, amb l'ajut del constructor d'obres Antoni Feliu Tetas, que havia dirigit les obres de la casa Batet. L'edifici fou acabat el 1902. Durant la Guerra Civil serví de quarter pels pilots d'aviació, així com per intendència de queviures. De propietat privada, només admet visites concertades.
Pel que fa a la decoració de l´edifici, predominen els arcs de ferradura, els arcs lobulats i els arabescos. Tots els elements decoratius, així com els materials utilitzats, segueixen fidelment els model originals, a partir de les fotografies fetes durant el viatge a Andalusia.
Seguint pel mateix carrer, gairebé als afores del poble i davant de l'antiga Cooperativa, es troba Villa Teresa (C/ Jacint Verdaguer, 15), una torre unifamiliar abandonada d'estil noucentista formada per una planta quadrada i una sola planta d'alçada aixecada per una planta soterrani. De la seva façana principal destaca la tribuna semicircular i el medalló on es pot llegir el nom de la casa.
A la part davantera del jardí, una filera de plàtans porten cap a l'antiga cotxera. També es remarcable la tanca de la façana principal -amb pilastres quadrades coronades per florons de pedra i amb barana de ferro forjat de línies molt fines.
Tirem enrere, i ja podem anar veient les grans dimensions de l'església de Sant Julià, coneguda com la catedral del Penedès i de la qual parlarem més endavant.
Abans d'endinsar-nos pel carrer Major, tenim a l'altra banda del carrer Cal Pons (C/ Jacint Verdaguer, 37-39), o també coneguda com la Torre de Bellesguard, una gran construcció senyorial d'estil neogòtic que imita la planta i aspecte d'un castell medieval, envoltada per una tanca de petits merlets. Va ser construïda l'any 1889 per Joan Baptista Pons Trabal, un arquitecte d'estil eclèctic.
Consta de soterrani i pis noble, les finestres del qual estan emmarcades per un trencaaigües. A la part del darrera, trobem una torre de planta circular, amb la part superior envoltada per una barana de pedra sostinguda per mènsules i rematada per una coberta cònica amb penell. Té un gran jardí amb un petit llac que s'estén per la banda de sota de l'edifici.
Ens situem al carrer Major, centre neuràlgic de l'Arboç i que acull un bon nombre d'atractius turístics. Aquest carrer de 260m de longitud ha patit les vicissituds de l´historia (guerres, incendis, etc.), motiu pel qual s´hi barregen estils arquitectònics diversos i de molt variades èpoques. Encara es conserven algunes cases d´origen medieval al costat de construccions neogòtiques, modernistes, noucentistes i neoclàssiques de gran valor arquitectònic.
En pocs metres, el carrer s'eixampla per formar una petita plaça, on trobem davant mateix de l'entrada a l'església de Sant Julià, la Rectoria (C/ Major, 13), acabada de construir l'any 1902. És un edifici de tres plantes d'estil neogòtic, amb un balcó d'una sola porta balconera a la planta principal. A la planta superior hi ha una galeria amb cinc arcs rebaixats sostinguts per columnes poligonals, damunt les quals hi ha el ràfec de la teulada fet amb un embigat vist. Al costat mateix de la rectoria hi ha la Casa Romagosa (C/ Major, 15), un edifici de planta baixa, dos pisos i golfes, amb una façana decorada amb un estuc que imita carreus.
L'església de Sant Julià va començar a construir-se cap al 1630 i les obres es varen finalitzar cap al 1650. Només setze anys va caldre per construir-la i a l´admirar la gran nau central de l'edifici es pot avaluar el gran esforç que va suposar per una vila, en aquell moment, d'escassos 900 habitants la consecució d'un projecte d´aquesta magnitud; i més, tenint en compte que, entre tant, es desenvolupava al nostre país la Guerra dels Segadors (1641-1659).
D'estil barroc, consta d'una sola nau de 40 metres de llarg per 20 d'ample i la volta s'aixeca 20 metres del terra. La façana i les dues torres de 28 metres d'alçària, pertanyen al renaixement tardà. El campanar és de planta octogonal. La porta és d'arc de mig punt i concebuda com un arc de triomf, a cada costat hi ha dues fornícules entre un parell de columnes toscanes, on hi trobem escultures dels copatrons de l'Arboç, Sant Justí i Sant Fortunat, i Santa Càndida i Santa Victòria. Està presidida per una altra fornícula amb la imatge de Sant Julià, i a sobre un gran rosetó neoromànic, en que hi havia un vitrall emplomat.
L'església alberga en el seu interior la Capella dels Dolors on es poden veure les pintures francogòtiques que decoraven l'absis de l'antiga església romànica. Pintades entre 1309 i 1315 destaquen pel seu valor iconogràfic en ser de les poques pintures al fresc que es conserven a Catalunya d'aquella època.
Si deixem un moment el carrer Major, i anem cap al carrer lateral que hi ha al costat de l'església, es troba Cal Marquet (C/ de Sant Julià, 1), una casa modernista construït per l'arquitecte Josep Bertran Miró, el 1920, amb una alternança de maons i parets emblanquinades amb decoració pintada.
La part més remarcable és la galeria lateral, amb els seus arquets esglaonats recolzats sobre columnes helicoïdals de maó vist.
Tornem cap al carrer Major, i al costat de l'església, tenim la plaça de la Vila, que conserva un tram d'arcades medievals que conformen una zona porticada. Antigament, tota la plaça era porticada, però avui dia tan sols en queden uns quants porxos.
Altres edificis que podem visitar al carrer Major són:
Cal Mas (C/ Major, 25), construït el 1898, d'estil eclèctic amb elements del món clàssic com columnes jòniques, frisos esculpits... Ens trobem amb un immoble de planta baixa i tres pisos, coronada per un terrat amb balustrada de pedra. La portalada, de mig punt, està decorada a cada costat per una columna adossada i per una clau amb un bust d'una dona esculpida.
Cal Freixes o Cal Bernic (C/ Major, 31), un edifici de tres plantes que acull en els seus baixos la pastisseria La Confiança, amb una vistosa decoració de tipus modernista a base de relleus florals que ornamenta les llindes de les obertures. El primer pis, presenta una gran balconada que combina la pedra i el ferro forjat mentre que els balcons del pis superior són de forja lleugerament ondulada. La façana, pintada en un color rosat, es remata amb un fris esgrafiat i una cornisa sinuosa amb una garlanda al mig.
Ca l'Amiguet (C/ Major, 33), conegut abans com Ca l'Olivella o Cal Romagosa. Aquí tenim un edifici de gran volum format per quatre plantes separades per cornises. D'estil eclèctic, tenim un repertori variat d'elements de caire neoclàssic a la façana. Construït el 1887, es va modificar posteriorment per afegir les dues tribunes poligonals modernistes. En el seu origen, en aquesta casa senyorial, cada germana vivia en un pis diferent. Posteriorment els baixos es llogaren com a botigues i la resta de l'habitatge fou ocupat per diverses famílies. Els propietaris, malgrat tot, s'havien reservat el pis noble.
De la Casa Cañas o Ca la Casamira (C/ Major, 35), d'estil modernista, destaca la tribuna, tancada al primer pis i oberta al segon, amb una policromia -on predomina els colors verds i daurats- que li dóna les rajoles de ceràmica combinades amb els marcs de les finestres.
En la Casa de la Cultura (C/ Major, 37) trobem l'oficina de turisme i en el mateix edifici d'estil eclèctic, el Museu de Puntes al Coixí, amb més de 500 peces exposades. L'artesania de les puntes al coixí ha estat una de les indústries que ha donat mes renom a l'Arboç, arran de la finor i delicadesa de les seves puntes, l'originalitat dels seus motius ornamentals i les tècniques desenvolupades durant generacions.
|
El Chabran i la Llúcia, gegants de l'Arboç que es poden trobar en la Casa de la Cultura |
Ca l'Escarrà (C/ Major, 41), propietat del doctor Escarrà, va se construït l'any 1903, tal com es pot veure a un costat de la porta. Sobre la mènsula central les inicials J.E. La planta baixa presenta una gran portalada. Tant la planta noble com la segona planta disposen d'una gran tribuna i al terrat es troba una torratxa de vuit cares acabades amb punxa.
Cal Garses o Cal Vives (C/ Major, 42), que destaca per la seva decoració modernista amb relleus de flors, en el primer i segon pis, mentre que el superior presenta un relleu diferent i menys dens.
Fent cantonada amb el carrer Missers, hi ha el gran edifici groguenc d'estil noucentista de Les Amèriques (C/ Major, 43). El pis principal presenta una gran balconada que recorre tota la façana i a la zona del xamfrà a dalt de tot emergeix la figura de Cristòfor Colom, situat entre dos pinacles.
Aquesta estàtua està feta de fusta de caoba i constitueix una rèplica exacta a escala més petita de l'estàtua de Colom que trobem al final de les Rambles de Barcelona. Feta per Rafael Atché, va ser propietat de Gener i Batet, propietari del Palau Gener, el qual l'exposà en la cúpula dels 'Tabacs Gener' en la Exposició Universal del 1888 a Barcelona. En ser venuda el Palau als salesians, l'estàtua va passar al seu actual propietari que la va situar al seu actual emplaçament, als anys 50.
La casa pairal de l'Abat Escarre (C/ Major, 53) data del segle XVII i té un portal adovellat d'arc de mig punt i damunt una finestra rectangular d'estil gòtic. Un escut abacial i una placa ens recorden que l'any 1908 hi va néixer Aureli Mª Escarré, que fou abat de Montserrat entre els anys 1946 i 1966.
L'escut està format per una mitra, el relleu del monestir de Montserrat i unes ratlles ondulades recorden la Mar Mediterrània.
Al xamfrà del carrer Major i la Rambla Gener, es troba Casa Bertran, un altre edifici d'enormes dimensions, amb una façana decorada amb carreus dibuixats i rematat per una cornisa i una barana de pedra i pinacles en forma de bola.
La Rambla Gener, en honor a l'indià Josep Gener i Batet del qual parlarem seguidament, és un passeig central enrajolat que formen uns dibuixos geomètrics que combinen el color blanc i el vermell.
Baixant pel passeig Panxita, ens trobem amb la magnífica residència que és el Palau Gener i Batet. Josep Gener i Batet (1831-1900) va ser un personatge il·lustre de l'Arboç i fent les Amèriques va aconseguir una gran fortuna amb el tabac i el comerç del sucre (la marca de cigars cubans 'La Excepción de José Gener' segueix sent una de les cotitzades del món). L'any 1873 tornà al seu poble i manà construir la seva residència damunt l'antiga casa dels seus avis materns.
Construït en dues fases, la part original, del 1877, d'estil neoclàssic consta de tres plantes i s'obre al passeig Panxita i a la rambla Gener. Té obertures amb arcs rebaixats a la planta baixa, amplis balcons a la planta primera i finestres rectangulars a les golfes.
El 1889 es va ampliar amb una façana principal monumental formada per tres torres quadrades, obrint-se cap al jardí, el qual es clou amb una tanca, als extrems de la qual hi ha dues torres-mirador de planta poligonal amb obertures ogivals i coberta cònica.
L’any 1949 els Salesians van comprar l’edifici per a destinar-lo a noviciat, i durant els anys 50 es portaren a terme les reformes necessàries per a adaptar l’edifici a la seva nova funció. Actualment, segueix sent un col·legi.
Donant tota la volta al recinte, podem arribar al carrer de l'Hospital, on es conserven algunes cases del segle XVIII. Al tram final del carrer, hi ha l'Hospital de Sant Antoni, un edifici modernista de principis del segle XX (1905-1911) que va substituir l'antic hospital medieval. Obra de l'arquitecte Eugeni Camplloch Parés, la construcció va ser sufragada pels fills de Josep Gener i Batet.
L'edifici, de planta quadrada amb claustre, té integrada a la seva estructura una capella. En una de les façanes s'alcen dues torres quadrades, les finestres estan emmarcades amb una ornamentació d'obra vista i la ceràmica vidriada constitueix un altre element decoratiu important.
I amb l'hospital finalitzem aquest passeig pels llocs més interessants de l'Arboç.