La família Losse van venir de Flandes, en el segle XI, i van construir una fortalesa a la riba dreta del Vézère, que va ser des de l'Edat Mitjana una via de comunicació molt important. El dret de pas cobrat pels senyors de Losse va constituir una important font d'ingressos per a ells. A canvi, s'encarregaven del manteniment de les ribes, dels camins de sega, dels molins i de ponts i guals. El membre més important de la família va ser en Jean II (1504-1580), marquès de Losse, fidel a la corona francesa, que va servir a diferents reis de la dinastia Valois i a Enric IV, del qual va se tutor, primer rei borbó de França.
Com a membre de la cort va veure com s'usava els elements renaixentistes en edificis contemporanis a París i en altres parts, i al final de la seva carrera quan va tornar al Périgord, va canviar la seva llar ancestral d'acord amb els gustos de l'època. No obstant això, les Guerres de Religió encara feien estralls, i va posar la seva experiència militar en millorar l'aspecte defensiu de la fortalesa per a l'ús d'armes de foc, com mosquets i canons.
Les muralles són un bon exemple del que estàvem dient, on es pot observar un nombre d'orificis de diverses dimensions que permetien mantenir un foc creuat contra l'enemic a través de diverses armes. La fortalesa medieval, envoltada de fossars excavats en part en la roca, estava formada per una doble muralla emmarletada que unia les torres entre elles.
Entrem pel castellet (châtelet en francès), l'accés fortificat al castell, on les grans esquerdes verticals situades per damunt de les portes permetien allotjar les grans bigues de contrapès que aguantaven el pont llevadís en el moment que s'alçava. Com en altres llocs de la fortalesa, Jean II va introduir l'estil renaixentista i va deixar algun dels seus pensaments escrits en a pedra com L'HOMME FAIT CE QUE PEUT LE FORTUNE CE QUE VEUT ('L'home fa el que pot, la Fortuna el que vol').
Després de passejar pel camí de ronda i el baix jardí, i ja en el pati d'honor, podem admirar la façana principal, típica de l'arquitectura renaixentista francesa, i el castellet. Des d'aquí es comença la visita en l'interior del castell, amb guia, i s'accedeix al primer pis per unes escales d'estil italià, que van substituir a les escales de cargol medievals.
La primera sala que es visita és la Gran cambra amb un terra de pedra típic del Périgord, format per petites pedres de 3-4cm que formen motius geomètrics. Tant en aquesta sala com en les altres, ens trobarem amb mobiliari dels segles XVI i XVII. Diversos tapissos es poden veure, sent el més gran un que es va fabricar en Brussel·les, on es pot veure en primer pla com estan preparant un torneig, ficant-se l'armadura.
En l'habitació groga trobem mobiliari divers com un llit, fet de noguera, mobles per guardar la roba, un petit tocador, etc.
Tornem a baixar per les escales per entrar a la Sala d'Armes, que com pel seu nom indica, s'emmagatzemaven les armes del castell. La peça més destacada de la sala és un bagul de Nuremberg del segle XVII xapat en ferro, que presenta un pany fals adornat amb indis americans, un tema freqüent des del descobriment d'Amèrica. El veritable pany es troba ocult en la part superior, que amaga un admirable mecanisme de l'època.
Seguim per la Gran Sala que suporta una volta de cinc claus típicament renaixentista i que suporta el pes del terra de la sala superior, la primera sala que hem visitat. En les voltes es poden veure dues inscripcions. La primera, al sud, 'LOSSE 1576', dóna testimoni de l'any en que es va acabar les obres que va emprendre Jean II. La segona, a l'est, 'CUM SUDARE SANGUINE ET CARCERE' (amb el suor, la sang i la presó). Amb això, Jean II es referia a la seva llarga i dura vida de militar.
El gran tapís és d'origen francès, del segle XVII, i representa a Godofreu de Bouillon, primer rei de Jerusalem i protector del Sant Sepulcre, per la qual cosa porta al cap una corona d'espines, atribut de la Passió de Crist, i el blasó de Jerusalem en el seu escut.
La següent i última sala que veiem és el Saló Verd, pel seu blau turquesa, color que es repeteix en algun dels mobles Mazarino. Apart d'un retrat de monjo de Rubens, i un altre de cavaller, de Van Dijk, destaca en el centre de la sala un retrat en cera del rei Enric IV de França que com recordarem va ser alumne de Jean II. El motiu que sigui de cera es que s'usà com a motlle per a monedes de bronze amb el seu rostre.
A través d'un passatge, a mode de galeria italiana, s'uneixen el pati central i la terrassa, formant un eix amb el castellet, el que permet veure des de l'entrada del castell el paisatge de l'altra vora del riu, buscant un efecte d'origen romà que es pot trobar en les villes italianes renaixentistes.
Per últim, accedim la terrassa amb una magnífica vista de la vall i del riu Vézère. A l'extrem nord, hi ha un pou que comunica amb el riu, una única manera d'abastament en temps difícils.
| 24290 Thonac, França | Preu entrada 2015: 9,00€ | http://www.chateaudelosse.com/ |
Anar a: El Perigord