Haro. Ciutat de Palaus i capital del vi

Haro i la seva comarca és la més lligada amb el món del vi de tot el nord d'Espanya, i on es troben moltes de les bodegues que han donat fama als nombrossos vins de La Rioja, establertes en aquesta zona fa més d'un segle. Inclús, en la ciutat hi ha tot un barri on hi ha concentrades vàries d'aquestes bodegues centenàries, però d'això ja en parlarem més endavant.

Amb uns 12.000 habitants actualment, es creu que l'origen d'Haro rau en un antic far que il·luminava la desembocadura del riu Tirón en l'Ebre, que en aquell temps era navegable. De la paraula faro, va derivar l'actual denominació. Aquesta zona va estar habitada per tribus celtes i durant l'ocupació romana, en els cingles de Bilbio va existir un castro de defensa, el Castrum Bilbium. La primera menció a Haro data del 1040 en un document del rei navarrès García Sánchez III en el qual donava a la seva esposa, Estefania de Foix, mitjançant una carta d'arres, Bilbium cum Faro.

Passà per diferents mans i famílies fins que Joan II de Castella, en 1430, donà la villa a Don Pedro Fernández de Velasco, amb el títol de Comte d'Haro. Fins el 1811, quan s'abolí els senyorius i altres prerrogatives per les Corts de Cadis, la família Fernández de Velasco van mantenir el senyoriu d'Haro. Durant la Guerra de Successió, entre els Àustries, que els catalans recolçaven, i Borbons, la ciutat acollí a la futura reina María Luisa Gabriela de Saboya, i el rei Felip V, com a gratitut, la va titular 'Molt noble i molt leal'. Molts anys després, en 1891, la Reina Regent María Cristina li va otorgar el reconeixement de ciutat.

En el centre de la ciutat d'Haro destaca l'obra civil, sent un clar exemple la quantitat de palaus senyorials que podem trobar-nos en molts dels seus carrers, construïts la majoria entre els segles XVI i XVIII. La mescla d'estils és patent en les seves facanes i interiors: renaixentistes, barrocs, neoclàssics... podent apreciar l'evolució decorativa passant dels estils més sobris als més recarregats, i que ens transporta a una època en la qual el poder de les grans famílies es plasmava en les seves cases. Una de les característiques comuns que podem trobar en molt d'ells i en altres monuments és que estan construïts en pedra de cadirat (blocs de pedra tallats en forma de paral·lelepípede).

El Palau de les Bezaras és un edifici barroc del segle XVIII de planta rectangular de grans dimensions. També se'l coneix com el Palau de les Cigonyes ja que la llanterna de la seva volta disposa d'un gran niu per aquestes aus, molt presents en aquesta regió. Destaca del seu interior, la seva gran escala de pedra i la cúpula de mitja taronja, i en els seus baixos es troba una bodega medieval. En el recinte exterior, es pot veure una picota d'arenisca que s'usava per a l'administració de justícia (les picotes són columnes de pedra sobre les quals s'exposaven els reus i els caps o cossos dels ajusticiats)

El Palau de Tejada deu el seu nom a un propietari recent, Teodoro Tejara, ja que es desconeix el seu primer propietari i constructor- Es un palau plateresc del segle XVIII, de tres plantes en un estil de transició entre el barroc (frontons corbs trencats sobre mènsules) i el neoclàssic (pillastres laterals i la disposició regular de la decoració), i amb alguna influència del rococó francès. En la segona planta destaquen dues fornícules envoltades en una estructura recarregada de columnes, cornises, capitells i frontó. L'escut de la tercera planta, datat en 1733, té una decoració típicament barroca. En el segle XIX els seus baixos s'usaren com a oficina de Correus i Telègrafs.

El Palau dels Comtes d'Haro va ser construït entre els segles XVI i XVII pels mestres picapedrers Juan Martínez Pellón i Santiago de Lierno, per a la família Ollauri, reconeguts nobles de La Rioja, que van venir de la villa d'Ollauri, propera a Haro. El 1945, el seu propietari, Fernando Virumbrales Zarain, va vendre el palau a l'Ajuntament, realitzant-se posteriorment obres de restauració, i destinant-se a usos diversos com sala d'assaigs de la Banda Municipal de Música, casa de la Juventut o Arxiu Municipal.

La portada, amb motllures de línies mixtes, que recorden ornaments florals, té una doble parella de columnes salomòniques, gens habitual en els edificis civils. Un gran escut nobiliari de la família Ollauri centra i justifica la portada, i amb detalls que deixen entreveure el seu posible parentiu amb els Comtes d'Haro.

En la Plaça de la Pau, al costat de l'ajuntament, i assentada sobre l'antiga muralla, hi ha el Palau de Bendaña, també anomenat Palau Paternina ja que va pertànyer a la família Paternina i residència del pintor Enric Paternina. Durant la Guerra de Successió, va acollir a la esposa i fill del primer rei espanyol de la casa Borbó, el futur Felip V, fet que ja hem comentat anteriorment. D'estil plateresc, l'edifici és resultat de la unió de dues Cases-Palaus dels segles XVI i XVII.

En una de les portades, presenta dues cariàtides amb el pit nu sobre uns pedestals que suporten la part superior, amb un frís decorat amb caps d'àngels en actitut de diàleg.

Centre neuràlgic d'Haro, la Plaça de la Pau es va anar formant paulatinament, després de l'autorització del segon Comte de la Casa Velasco, Pedro Fernández de Velasco, per poder construir vivendes extramurs. Durant bona part del segle XIX serviria com a plaça de braus en certes festivitats. En el centre de la plaça hi ha un quiosq, del segle XX, de planta octogonal de dos cossos, construït a la manera d'un templet d'estil oriental. Sobre el parament del cos inferior es poden veure dos medallons de ferro fos, un amb l'escut de la ciutat i l'altre amb la data d'inauguració de l'obra.

Presidint la plaça, hi ha l'Ajuntament, un edifici aixecat de nova planta en 1769, amb una planta inferior amb porxades amb arcs de mig punt i una planta superior amb una bacolnada correguda. Rematant adalt de tot, l'escut de la ciutat format en la seva part central per un castell, sobre un camp de plata amb tres torres en referència a les tres torres que existien en el seu a prop, amb dos lleons rampants als costats com a mostra de poder, la porta tancada, en senyal de ningú podia entrar sense autorització i una corona comtal sobre tot això, símbol de cap de comtat.

Des de la plaça, també es pot veure i arribar fàcilment a una Torrassa gòtica del segle XIV, i un Palau del segle XVI adossat en el qual es troba la porta de Sant Bernat, amb un arc de mig punt, que servia d'accés a la villa. El palau, amb una portada plateresca, disposa en la clau un relleu de l'escut nobiliari. La planta superior, de factura moderna, allotja un Museu d'Art Contemporani.

La torrassa, de planta quadrada, mideix gairebé catorze metres d'altura. Té una obra voladissa formada per mènsules llaurades i unides per arcs de mig punt a la part alta del parament i disposa d'obertures allindades desiguals oberts posteriorment.

En l'actual lloc que ocupa l'Hotel Los Agustinos, es trobava el Convent de Sant Agustí que es començà a edificar en 1373 en una gran casa que el fill de l'últim Senyor de la villa de la Casa Vizcaya, Diego López de Haro, home molt devot a l'orde dels Ermitanys de Sant Agustí, tenia extramurs de la villa. Els primers frares que van venir van ser Fra Sancho Fontanelli i nou monjos més, procedents del convent de Burgos. Va ser governat en tot moment per l'orde dels Agustins, fins que el segle XVII va ser incautat per l'estat per cedir-lo, el 1639, a l'Ajuntament d'Haro.

Després de nombrosses reformes en el seu interior, va tenir molts usos com presó, Casa de Caritat i Beneficiència i la seva església es transformaria en Teatre. D'entre totes les seves instal·lacions, destaca el seu magnífic claustre cobert avui en dia per una cúpula de vidre i climatitzada, sent un marc ideal per a la celebració de tot tipus d'events. Entre les seves arcades, es pot menjar, servei que ofereix el restaurant Las Duelas de l'hotel.

En l'antiga església del convent, al costat de l'hotel, hi ha el Teatre Bretón de los Herreros, un edifici de tres plantes i construït en pedra de cadirat amb una façana estructurada en tres eixos de forats amb tres accessos en arc de mig punt, franquejats per pilastres adossades. Com altres llocs de la ciutat, el teatre va ser resultat de la necessitat de dotar a Haro de serveis donada la bonança econòmica. El complex va acabar-se de construir el 1842, i va ser inaugurat per la màxima autoritat del regne de l'època, el regent Espartero.

Respecte a edificis religiosos, destaquen la Basílica de la Nostra Senyora de la Vega i la parròquia de Sant Tomàs. La primera està dedicada a la patrona d'Haro. Tradicionalment, es diu que la basílica va existir des dels temps de l'aparició de la Verge, cap al segle X, situada en la plana o vall d'inundació (vega en castellà), extramurs de la villa. El primitiu edifici es va anar ampliant successivament. L'edifici actual és d'estil barroc, de tres naus. La portada en arc de mig punt té imatges de Sant Pere i Sant Pau, rematada en espadanya.

Quan a la Parròquia de Sant Tomàs Apòstol, situada als peus del turó de La Mota, nucli primitiu de la villa, té una particularitat en la seva torre que va servir com a precedent per a altres torres de La Rioja, com les de la catedral de Santo Domingo de la Calzada o les de Santa María de la Redonda de Logroño. Mentre que la part inferior és d'estil gòtic i de forma quadrada, la superior és d'estil barroc amb un cos de campanes octogonal i coronat per una cúpula amb llanterna.

La història de l'església és molt complexa, començant a construir-se l'any 1535. Un altre element exterior a destacar és la seva portada principal, d'estil plateresc, amb escenes del Calvari i imatges dels Apòstols i del Pare Etern. Entre els dotze apòstols es pot veure a Sant Jaume, vestit de pelegrí. En el centre, es troben dues portes amb arc de mig punt, amb un fris ornamentat amb cares d'àngels. En la fornícula de dalt, es pot veure a Jesucrist amb la corona imperial, portant en la seva mà esquerra el globus terraqui i als dos costats, l'escut d'armes dels Fernández de Velasco, llinatge que ostentà el títol de comtes d'Haro.

Escenes de la portada principal

Deixem els monuments i parlem del que dóna fama a aquesta regió. Encara que en La Rioja es feia vi des de temps de la romanització, i era una indústria florent sobre tot en el segle XIX, quan es produien ja exportacions a Amèrida de vins de la regió, la veritable revolució en l'elaboració es produeix gràcies a la plaga de la fil·loxera que arrassà les vinyes franceses. Llavors, celleres francesos van instal·lar en La Rioja magatzems des dels quls exportar vi a Burdeus, suposant un gran impacte econòmic. A aquests negociants francesos es van associar alguns empresaris d'origen biscaí comprant el raïm a la gent local, i fixant les seves bodegues en les proximitats de l'incipient ferrocaril, el que avui es coneix com el barri de l'estació d'Haro. La inauguració de la línia ferroviària Bilbao-Haro facilitava i abaratia l'enviament de vi a l'extranger des del port de Bilbao. França precisava de 500.000 hectolitres mensuals per a compensar la plaga que sofria.

La producció de vi va impulsar la inauguració en 1892 de l'estació enològica d'Haro i una sucursal del Banc d'Espanya -una de les set poblacions no capital de província que van tenir aquest previlegi- per a gestionar els capitals procedents de la creixent explotació vinícola. L'alcalde Norberto Salazar va sol·licitar la sucursal davant les grans avengatges que "para el comercio, industriales y almacenistas de vinos reportaría su establecimiento". L'antiga oficina va quedar obsoleta i es buscà un nou edifici, ubicada en l'actual Plaça de Sant Agustí.

En 1899 es va detectar la fil·loxera en La Rioja, i concretament en Sajazarra, a prop d'Haro. En 1918 es va poder recuperar el vinyer, gràcies a l'experiència francesa, empeltant les varietats autòctones sobre peus d'origen americà als quals no afectava la plaga. Encara que els francesos van recuperar la seva producció, la expansió dels vins de La Rioja va continuar degut als nous mètodes d'elaboració i a l'expansió dels mercats gràcies a l'exportació masiva mitjançant la millora dels transports.

Les bodegues amb visita turística, especialment les centenàries, es concentren en el barri de l'Estació, encara que també poden trobar-se en altres punts de la ciutat i en localitats del voltant. López Heredia, CVNE (La Compañía Vinícola del Norte de España), Bodegas Bilbaínas, Muga, Rioja Santiago, Berceo i moltes més, són algunes de les bodegues de prestigi que es poden visitar a Haro.



Ja per acabar aquesta entrada, assenyalar que com la ciutat de Logroño que té la seva particular zona de bars i restaurants de tapes típiques, en Haro també trobem aquesta zona en La Ferradura, en el centre històric de la ciutat.


Tornar a: Uns dies per La Rioja

Llegir més

La Rioja. L'abadia de Cañas

A pocs minuts de San Millán de la Cogolla, on es visiten els monestirs de Suso i de Yuso, tenim un altre petit municipi, Cañas, amb un monestir, que no té el renom dels anteriors, però que també té el seu interès: es tracta del Monestir de Santa Maria de Sant Salvador de Cañas, una de les primeres congregacions femenines del Císter en la península, i en la qual encara hi viuen una petita comunitat de monges, que pertanyen a l'Ordre Cistercenc de Sant Bernat, que es dediquen a l'oració i al treball manual, decorant porcellana, fent dolços, confeccionant rosaris i tenen una petita hostatgeria. I amb sort, les pots veure cantant, en funció de l'hora que es visiti el monestir, en una de les capelles.

L'any 1170, el comte Lópe Díaz de Haro i la seva esposa Aldonza Ruiz de Castro, senyors de Biscaia, van donar a la Comunitat de Monges del monestir d'Hayuela les villes de Cañas i Canillas, per a la fundació d'una abadia, més propera a la seva ciutat comtal de Nájera. Després de la mort del comte, poc després, la seva esposa i la seva filla amb només un any, Urraca López de Haro y Ruiz de Castro, van traslladar-se al monestir. En 1225, Urraca va ser nomenada abadessa, iniciant llavors la construcció de l'església, la sala capitular, la cuina, la bodega i el refectori i va manar constuir un hospital en Cañas.

Durante els segles XVII i XVIII es va completar el claustre en un estil neoclàssic bastant senzill. La portada principal del monestir data de mitjan segle XVIII, i en els segles XIX i XX es van construir algunes dependències del convent, que configuren la disposició actual, on avui en dia viuen les monges.

El monestir es troba envoltat d'un petit mur i la seva façana principal queda orientada cap a l'oest, on es troba la portada d'entrada, del 1757, a l'edifici abacial, formada per un arc de mig punt, i adornada en la seva part superior amb els escuts de l'abadia i de l'ordre cistercenc, i en el centre una imatge de Sant Bernat en l'interior d'una fornícula, i a sota, un altre escut.

Les entrades es compren en l'actual porteria, iniciant-se la visita pel claustre que es va anar construïnt a mida que es tenien els suficients recursos i és una mostra palpable de les diverses èpoques de construcció de l'Abadia. De planta quadrada, el seu centre està ocupat per un petit jardí. Mentre que el pis inferior està format per una galeria tancada amb arcs de mig punt, el claustre superior, també amb arcs de mig punt, però amb la particularitat que aquests han sigut cegats i s'ha deixat una petita finestra adovellada en el centre de cada arc.

Circumdant el claustre, trobem dotze portades en estil romànic, gòtic i mudèjar, destacant d'entre totes elles la de la Sala Capitular, decorada amb motius vegetals, entre els quals apareixen fulles de roure i de vinya i el cap d'un home, boca avall, que beu el suc d'un raïm situat sobre ell.

L'ala sud conserva part del paviment original del segle XIII que és el que s'ha reproduït en la resta del claustre. En el paviment, es pot veure l'escut de l'abadia.

D'estil gòtic-cistercenc, l'església destaca pels seus grans finestrals, coberts amb làmines d'alabastre blanc, distribuits en dos pisos amb arcs apuntats sobre l'àbsis central, on entra la llum amb una sensació dificil d'explicar. La llum blanca era identificada per Sant Bernat com la gràcia de Déu, i dins, amb l'església il·luminada pel sol, un pot imaginar-se la reacció que havia de ser per qualsevol persona acostumat a esglésies romàniques de petits finestrals, caminar entre aquests murs.

El retaule major renaixentista, del segle XVI, és obra d'Andrés de Melgar i de Guillén d'Holanda. Concebut a forma de tríptic, estava situat en l'àbsis central, lloc del qual va ser traslladat, en 1975, als peus de l'església, on s'ubica actualment. Té talles de la Verge, de Sant Bernat i de Leonor de Osorio, l'abadessa que va donar el retaule.

La Sala Capitular, dedicada inicialment a la reunió del Capítol de monges es va anar transformant en cementiri. Disposa d'una magnífica ornamentació basada en elements vegetals, directriu de l'ordre cistercenc, on segons Sant Bernat, la figuració humana distreia al monjo o monja de l'oració. Està cobert amb quatre trams de creueries, sostinguts per un pilar monolític que, com un tronc d'una palmera, reparteix les seves branques cap a les columnes adossades als murs.

Entre les tombes que hi ha, destaca per damunt de tot el sepulcre que acull el cos incorrupte -s'ha obert diferents cops i s'ha pogut comprovar que així és- de la beata Urraca López de Haro, la quarta abadessa de Cañas. Obra de l'escultor Ruy Martínez de Bureba està considerada com una de les obres més destacades de l'art funerari hispà del segle XIII. Es tracta d'un sepulcre exempt, de només dos peces, el taüt i la tapa, que es recolça sobre tres parelles de mènsules amb representacions de llops, una referència heràldica a la família dels López de Haro. En l'interior es troba el cos d'Urraca totalment incorrupte, i l'acompanyen als dos costats els de quatre abadesses dels segles XIII i XIV.

L'estàtua jacent de la beata és singular presentant, amb suma naturalitat, com s'entreté passant amb els dits de la seva mà dreta les comptes del rosari. El seu cap reposa sobre doss coixins i porta un bàcul a la part superior del qual figura cargolada una serp mentre que a la part inferior porta el cap d'un drac. Les quatre cares del sarcòfag presenten escenes historiades del seu enterrament. Al seu peu tres monges aguanten el seu hàbit.

En el relleu de la capçalera apareixen cinc figures que representen l'entrada d'Urraca al monestir sent molt nena, portant les obres de la seva vida i presentant-se davant de Sant Pere per a la seva entrada al cel.

En el lateral dret està representat els funerals i enterrament de la difunta, amb un seguici funebre amb vestits típics de l'època i on es poden veure abats, bisbes, acòlits, ploraneres, dames de la noblesa amb altes còfies, monjos i frares, alguns d'ells franciscans pel cordó que porten en la cintura.

En l'altre lateral tenim a un abat dóna el pèsam a un seguici d'onze monges que en diverses actituts d'esperit devot, representa en si, a la comunitat de monges del monestir. Alguna d'elles porta el llibre de la regla de Sant Benet, altres pasen els comptes del rosari i la última està girada cap a un altre abat que tanca el seguici.

I finalment, en el relleu dels peus es pot veure com superat feliçment l'últim examen o judici de Déu, l'alma de la beata Urraca, nua de tot el terrenal, es transportada al cel per dos àngels.

Sortint de la sala capitular, i resseguint el claustre, arribem a la Sala de les relíquies, un dels altres trets característics i importants del monestir per la quantitat de les mateixes que ha anat acumulant al llarg dels segles. D'acord amb la sobretat del Cister, les relíquies es mostren sense necessitat de luxosos receptacles no exempts d'interès i qualitat artística. Moltes d'elles es guardaven en un armari-relicari que va manar fer l'abadessa Leonor de Osorio en el segle XVI, i que en el seu moment es trobava en el cor de l'església. En aquest moble, es pot llegir una inscripció que diu "Estos retablos a su costa hizo doña Leonor de Ossorio, abbadesa que fué desta casa. Está enterrada junto a esta pared".

Entre les innomblables relíquies que hi ha en aquesta sala, destacar les ferradures del cavall de Sant Jaume, que recolliria Diego López II de Haro en la batalla de les Navas de Tolosa i que entregaria a la seva germana Urraca, diverses calaveres d'algunes de les 11.000 verges que segons la llegenda van ser martiritzades al costat de Santa Úrsula, un troç de la Creu de Crist i altres de martirs i sants.

La última sala que es visita i que comunica amb el claustre, és l'antic magatzem i bodega, on es guardaven les collites, que actualment és un petit museu que recull la gairebé totalitat dels fons propis de l'abadia, amb petits retaules, relleus, quadres i talles, que, a partir de finals del segle XVI, van anar engrandit aquesta col·lecció. Està disposada en cinc grans temes: Els Sants del Cister, Primers anys de la vida de Crist, La Passió i Redempció, La Verge i Els Sants.

Com a curiositat, destacar que tant aquesta sala com la de relíquies han incorporat la fibra òptica per il·luminar les sales amb total garantia de conservació de les obres exposades, sent un dels primers museus de tota Espanya que han incorporat aquest sistema.

A destacar que l'església no disposa d'una torre-campanari, trobant-nos en el seu lloc amb una espadanya amb dos cossos de campanes, d'estil barroc rematada per un frontó triangular.

Més informació en:
http://www.jdiezarnal.com/monasteriodecanas.html
http://www.elcisteriberico.com/Paginas/la%20rioja/canas.html
http://www.monestirs.cat/monst/annex/espa/rioja/canas00.htm

Tornar a: Uns dies per La Rioja

Llegir més

La Rioja. El Monestir de Yuso

Un cop vist el monestir de Suso, toca conèixer el monestir més nou, el de Yuso. Construït pel rei García Sánchez III de Pamplona, a mitjan segle XI, els seus origens està envoltat d'una llegenda en la qual s'explica que tant el rei com el bisbe i nobles van creure convenient que les relíquies de Sant Emilià es traslladesin de Suso al nou monestir que havia manat construir en Nájera (el de Santa Maria la Real). A l'anar el rei a realitzar el seu propòsit, va ocórrer l'inesperat: un cop van carregar les restes del sant sobre un carruatge tirat per bous i la comitiva havia vaixat a la vall, els animals es pararen i no va haver força humana que els fes avançar ni retrocedir. El rei va entendre això com una senyal del cel i va decidir construir un nou monestir sobre el lloc on s'havien aturat els animals: el Monestir de San Millán de Yuso.

El 26 de setembre de 1067 s'inaugura l'església amb el trasllat de les relíquies des de l'enfermeria, on havien romàs per espai de quinze anys, a la nova església. Fins l'any 1100 van coexistir els dos monestirs, el de dalt, Suso, i el d'a baix, Yuso, amb les seves respectives comunitats. Suso roman fidel a la tradició: regla mossàrab i comunitat masculina i femenina; el segon abraça la regla de Sant Benet. A partir del segle XII només hi ha una comunitat de monjos, la benedictina, amb una casa principal, el monestir d'a baix. Són anys de màxim esplendor espiritual, religiós, artístic i cultural.

Com s'ha comentat en entrades prèvies, els dos monestirs van ser declarats Patrimoni de la Unesco, concretament el 4 de desembre de 1997, per raons històriques, artístiques, religioses, lingüístiques i literàries. En l'antic scriptorium del monestir de Suso es tenen les primeres referències en llengua romanç (llengua que va evolucionar cap al castellà), les conegudes Glosas emilianenses. Es tracta d'unes anotacions al marge, escrites en un còdex del segle X, en les quals un copista traduia paraules del llatí molt complexes o dificils d'entendre a la llengua vulgar que el poble parlava en aquell moment. El citat còdex, conegut com l'Aemilianensis 60, es troba en l'Acadèmia de la Història de Madrid, i és la primera manifestació escrita de la llengua castellana. En el marge dret del foli 72r es pot llegir la més important d'aquestes gloses:

"Cono aiutorio de nuestro dueno dueno Christo, dueno Salbatore; qual dueno get ena honore et qual duenno tienet ela mandatione cono Patre cono Spiritu Sancto enos sieculos delo sieculos, facamus Deus Omnipotes tal serbitio fere ke denante ela sua face gaudioso segamus. Amén." (Con la mediación de nuestro Señor, don Cristo, don Salvador, que comparte el honor y la jerarquía con el Padre y con el Espíritu Santo por los siglos de los siglos, Dios omnipotente nos haga servir de tal manera que nos encontremos felices en su presencia. Amén)

També es van trobar en aquest còdex, en altres pàgines, unes poques paraules escrites en euskera, fet que s'interpreta o bé que el copista era d'origen vasc o que en la zona es pogués parlar en aquella època l'euskera. També es tracta del més antic testimoni escrit conservat d'aquesta llengua:

"izioqui duguguec aiutuezdugu" (Hem estat posats a recer, hem estat salvats a nosaltres no se'ns ha donat ajuda)

Estudis realitzats en el Còdex 46, també de la biblioteca de Yuso i que data del 13 de juny de 964, fixen encara més els origens del castellà escrit. Es tracta d'un diccionari enciclopèdic amb més de 20.000 entrades ordenades de la "A" a la "Z", en el qual les veus romançs formen part no només de les anotacions al marge, sinó també de part de text escrit en llatí molt contaminat pel parlar popular. Aquest manuscrit recull el saber del poble i aclara nombrosses llacunes sobre l'alta Edat Mitja.

Relacionat també amb els dos monestirs, trobem a Gonzalo de Berceo, el primer poeta de nom conegut en llengua espanyola. Va rebre la seva primera educació en el monestir de Suso, i en l'època adulta va compaginar la seva tasca de clergue amb la de notari eventual del Monestir de San Millán, fet que li permetia accedir a la biblioteca del monestir, que per aquella època, podria haver-se traslladat parcial o totalment a Yuso. D'aquest contacte, li va sorgir la seva vocació literària, i entre altres obres, va escriure la Vida de Sant Emilià i la Vida de Sant Domenech de Silos.

De l'antic monestir romànic dels segles X i XI no queda pràcticament cap resta. L'edifici actual s'erigeix durant els segles XVI i XVII. Construït pels monjos benedictins, hi varen viure fins el 1835. Des de 1878, els frares agustins recol·lectes l'habiten.

La portada barroca amb columnes corínties que dóna accés al monestir, va ser erigida durant els anys 1661-65, és obra de l'arquitecte Pablo de Basave i de l'escultur Diego de Lizarraga. El relleu de sant Emilià a cavall és una imitació simplificada del llenç del retaule major de l'església.

Traspassada la portada, es troba un pati, i en una ala del mateix monestir es troba una hostatgeria.

El vestíbul d'entrada, datat del 1689, dóna accés al Saló dels Reis, anomenat així pels llenços que la decoren i que representen als reis benefactors del monestir com Fernán González i Garcia de Nájera. Sobre una de les parets, també hi ha les làpides conmemoratives del milenari de la llengua castellana i vasca, que es celebrà en 1977, així com una reproducció facsímil de l'Aemilianensis 60.

Els escuts de l'Escala Reial porten la data de 1697 i són els de l'abadia i els de Castella; és la última gran construcció dels frares benedictins.

El claustre s'inicià en 1549, obra de Juan Pérez de Solarte. Encara que les seves voltes són gòtiques, la concepció general és renaixentista. Es tracta d'una obra inacabada, amb arcs apuntats, doblats, entre contraforts rematats per pinacles gòtics amb ganxos. Les voltes estan decorades amb 300 medallons que representen personatges bíblics o motius florals. La decoració, obra d'Andrea de Rodi va quedar inacabada per falta de recursos econòmics.

Entre les imatges que l'adornen es pot reconèixer a Sant Emilià, Sant Fèlix, el mestre espiritual d'Emilià i Sant Benet, fondador de l'orde benedictina.

Les estàtues que envolten el claustre no estan completes: o li falta el cap, o un braç o un altra extremitat. Això era obra de les tropes franceses, en plena Guerra de la Independència, que indicava a altres regiments francesos que passaven per allà, que el recinte ja havia sigut saquejat.

De la decoració, destaca la portada plateresca que dóna accés a l'església, obra també d'Andrea de Rodi durant el govern de Fra Gonzalo de San Millán. Datada en 1554, ens dóna una idea de la decoració que tenien pensada per la resta del claustre inferior, i que no s'arribà a executar.

La primera construcció del monestir va ser l'església. Iniciada el 1504 per l'abad Fra Miguel de Alzaga, s'acabà 36 anys després. És el primer exemple espanyol d'església de Planta de Saló (edifici de tres naus a la mateixa altura). L'església era per a ús dels monjos; per això, en la part davantera, des del cor central, passant pel presbiteri fins el relicari estava destinat momés per a ells. La part posterior, des de darrera del cor fins a la porta era la zona que utilitzava el poble quan aquest podia accedir al tempe. Per tant, ens trobem amb dos espais litúrgins dins del mateix edifici.

El retaule de l'altar major conté llenços de Fra Juan de Rizzi, de l'escola d'El Greco, que representa a Sant Emilià a cavall en la batalla d'Hacinas (any 939), l'Assumpció de la Verge Maria i altres quadres. En total vuit. L'extraordinària reixeria (1676) completa el conjunt artístic de la capella major.

Juan de Rizzi, frare bendictí, arribà a San Millán l'any 1653 i l'abad Fra Ambrosio Gómez li encarregà enriquir l'església amb un gan retaule que reinvidiqués el patronatge d'Espanya, un retaule a l'altura de la importància del monestir. Així ho va fer Rizzi. Pintà a l'anacoreta Emilià ataviat amb un hàbit benedictí (encara que no era d'aquesta orde, però que els benedictins feren pròpia la figura del sant i a partir d'aquest moment, en el segle XI, el representen com un dels seus) i la creu en el pit lluitant contra l'Islam. Juan de Rizzi va nèixer en Madrid l'any 1600 i va aprendre la pintura en el mateix taller del seu pare. Hereda del Greco moltes característiques de la composició de les figures, del color i l'àgil maneig del pinzell.

L'espai intern de l'església està distribuit segons les grans abadies benedictines. Aquest esquema de divisió suposa l'existència de dos cors: un alt, utilitzat a diari i un de baix per a les grans solemnitats, tots dos del segle XVII. En el cor baix destaca l'orgue barroc espanyol de l'any 1768. Originalment estava policromada amb vius colors en tons vermells, daurats i blaus.

El cadirat del cor va ser realitzada per un tallista flamenc en 1640. Al centre del cor, es troba un faristol giratori amb quatre cares, per poder ficar els cantorals, uns llibres de gran format utilitzats en les esglésies durant l'Edat Mitja i el Renaixement, amb un gran tamany de lletra que permetia als monjos de cor poder llegir les notes musicals a distància. Només es ficava un llibre, i s'anava girant el faristol, cantant a veus intermitents.

En els equinoccis -en els dies d'igual duració del dia i de la nit, el 21 de març i el 21 de setembre- al voltant de les 17:30h el sol entra per la vidrera circular de la part superior, després travessa l'òcul de la porta barroca i dibuixa una el·lipse perfecta en el centre de l'església, per a demostrar que està perfectament ben construïda i orientada a l'Est (Jerusalem, Terra Santa, punts principals del cristianisme).

L'abat Fra José Hernández va transformar la que era Sala Capitular en sacristia, una de les més belles d'Espanya. Els frescos del sostre del segle XVIII conserven tota la riquesa dels colors originals, gràcies a l'alabastre del sòl, que absorbeix la humitat i manté constant la temperatura de la sala.

La calaixera és de fusta de noguera, damunt de la qual hi ha vint-i-quatre olis sobre coure d'estil flamenc. Completa la col·lecció diversos llenços portats de Nàpols.

Presideix la sala un retaule barroc amb una talla de la Nostra Senyora dels Àngels, amb ceptre i corona, de la millor època de la imagineria espanyola i que pertany a l'escola sevillana, del segle XVIII.

El claustre superior, del segle XVII, és classicista amb columnes toscanes adosades a pilars. Està decorat amb vint-i-quatre quadres del segle XVIII de José Vexés, amb representacions de la vida i miracles de Sant Emilià, tal com refereix el seu biograf, el bisbe de Saragossa, Sant Brauli. Les petites portes de fusta que es veuen al llarg del claustre eren les antigues cel·les dels monjos benedictins. D'altra banda, les portes de fusta que es veuen mirant a l'interior són balcons. Originalment els arcs del claustre estaven oberts, a l'aire lliure, però a principis del segle XVIII, els benedictins van decidir tancar el claustre per protegir els quadres i el terra de fang cuit.

En una sala del claustre superior es troba l'exposició "Còdexs i cantorals" formada per una sèrie de panells on s'explica com es copiaven els llibres i els materials que usaven com el pergamí, les diverses clases de plomes, les tintes... però el que destaca de l'habitació és l'armari original amb la col·lecció completa de cantorals que la comunitat monàstica resava al llarg de tot l'any: vint-i-cinc volums copiats, entre 1729 i 1731.

Per a la seva elaboració, els monjos usaven pergamins -pell de vedells nounats- i darrera de cada cantoral hi ha la vida d'una persona dedicada a això: en un foli s'emprava una setmana, un còdex, cinc anys. Per quatre línies llatines a pols i amb una ploma d'au es requeria deu o dotze hores de treball. També s'havia de fer la tinta natural: el color verd s'aconseguia amb herbes i fulles, el vermell era sang d'animal diluïda amb aigua i engreixada amb farina, el color negre era la mescla de cendra amb vi negre de Rioja.

En l'actualitat, en Espanya, només queden quatre col·leccions completes de cantorals, dues d'elles en Madrid (en el Palau Reial i el Monestir de El Escorial), un altre en el Monestir de Guadalupe i la última la que podem veure aquí en Sant Millán de la Cogolla. Els llibres es conservaven en aquesta sala degut a la seva proximitat amb el cor de l'església (el pes dels mateixos ho feia aconsellable, ja que el seu pes és considerable).

Com la pell d'aquests cantorals corrien risc de podrir-se, es va obrir un forat en el lateral de la paret de la sala pel qual entrava l'aire fred. Sota els llibres van ficar un filtre de 20cm, emplenat de pedres poroses que retenen la humitat de l'aire i converteix l'aire humit en sec. Aquest, més lleuger, puja i surt per un altre forat a l'exterior.

En l'oratori es poden veure les arquetes, amb peces d'ivori, que avui en dia guarden les relíquies de Sant Emilià i de Sant Fèlix de Bilibi, i un Crist realitzat en coure daurat per l'italià Benvenuto Cellini, que data del segle XVI. Les dues arquetes es conservaren fins el segle XIX, quan les tropes franceses de Napoleó van arrancar les làmines de metall i les pedres precioses, deixant les peces en un estat llastimós. A més, la sortida de la comunitat benedictina va afavorir el robatori de les plaques d'ivori, algunes de les quals van desapareixer per sempre, i altres van anar a parar a col·leccions de San Petersburg, Berlin, Florència, Washington i Nova York.

De l'arqueta original de Sant Emilià queden catorze peces d'ivori, del segle XI que narra la vida i miracles del sant, més les de l'abad Don Blas i de l'escribà Don Munio, com si fos un còmic, seguint el text de Vita sancti Emiliani, de Sant Brauli. D'aquesta manera, el poble podia interpretar les escenes perfectament. Fixant-nos bé en les figures, es pot veure com en els ulls de les persones, estan pintats amb un puntet negre, excepte en un personatge: el cec.

Quan a l'arqueta de Sant Fèlix, es conserven quatre de les sis peces, del segle XII, amb personatges més hieràtics, menys narratius i més convencionals, que mostren passatges bíblics com l'escena de l'Últim Sopar, curiosa per la presència dels vells símbols cristians del pa i dels peixos en lloc de l'anyell o el vi.

Anar al Monestir de Suso
Tornar a: Uns dies per La Rioja

Llegir més