Toulouse, capital administrativa de la regió de l'Occitània, es coneguda com la ciutat rosa pel color que domina els edificis antics, fets de maó vist. Banyada per les aigües del riu Garona i del Canal du Midi, té una història àmplia a les seves espatlles, capital del regne dels visigots, del comtat de Tolosa... la ciutat ha evolucionat cap al futur sent la quarta ciutat més gran de tota França, la segona quan a nombre d'universitaris i el centre de la indústria aeroespacial europea, amb les oficines centrals de la companyia Airbus i la Ciutat de l'Espai.
Una mica d'història
El nom de Toulouse ve de l'arrel tul que significa altura. Encara que Toulouse no es va construir sobre un turó, si que va conservar, al desplaçar-se a la planura, el nom de l'oppidum on es van instal·lar una tribu celta anomenada Volques Tectòsages a 9km al sud de l'actual ciutat.
Centre del comerç de vins en època romana, en el segle III s'instaurà el cristianisme en la ciutat i va tenir lloc el martiri del bisbe Serni. Després de ser capital visigoda en el segle V, passà a mans dels francs. Després de Carlemany, Toulouse es governada per uns comtes que aconsegueixen cada cop tenir més autonomia, degut a la llunyania del poder franc. Sota la dinastia dels comtes Raimon, entre els segles IX i XIII, la cort de Toulouse va ser la més sumptuosa de tota Europa. Els cònsols o capitouls, triats entre la burgesia comerciant, administraven Toulouse com una autèntica república italiana. El comte els consultava en tot el relacionat amb la defensa de la ciutat o amb les relacions exteriors.
En 1271 els dominis tolosans es van annexar al regne de França. Durant el segle XV, els mercaders de la ciutat es van enriquir notablement i les seves cases són testimoni d'aquella època. També va ser víctima d'epidèmies durant el segle XVII, i no obstant, es va construir el Canal du Midi, una obra mestra de l'enginyeria que comunica el Mediterrani amb l'Oceà Atlàntic.
La urbanització de Toulouse s'accelerà en el segle XIX construint-se els grans bulevards i amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial es va començar a desenvolupar la indústria aeronàutica, orgull de la ciutat.
Descobrint Toulouse
Deixem el cotxe en un dels parkings que hi ha a prop de la plaça del Capítol, centre de la ciutat. Concretament, un de situat en la plaça i mercat de Victor Hugo. L'oficina de turisme, situada al darrere del Capitole, o des de la seva web d'informació ofereix diversos itineraris a realitzar per la ciutat. Nosaltres vam fer una mescla de tots ells, sense seguir cap ordre estricte. A on havíem deixat el cotxe, teníem a pocs minuts la basílica de Sant Serni (o Saint Sernin), i allà ens vam dirigir en primer lloc.
La basílica de Sant Serni és la més famosa i bella de les grans esglésies romàniques del Midi francès i també la que disposa de més nombre de relíquies de tota França. També és l'església romànica més gran del món. A finals del segle IV ja existia en el seu emplaçament actual una basílica que allotjava les restes del sant, primer bisbe i màrtir de Toulouse que va morir l'any 250 arrastrat per un toro que anava a ser sacrificat.
Carlemany va portar a l'església nombroses relíquies per la qual cosa es va convertir en un important centre de peregrinació. Era, a més, una de les etapes del Camí de Sant Jaume. L'edifici actual va ser construït per a respondre a aquest fluxe de peregrins. S'inicià cap al 1080 i les obres no s'acabaren fins a mitjan segle XIV. Un magnífic claustre i una important abadia franquejaven el nord de la basílica, però tot això va ser enderrocat durant els primers anys del segle XIX. L'arquitecte i restaurador Viollet-le-Duc, fidel a la seva habitual imaginació, portà a terme una restauració general a partir de 1860.
La basílica es va fer amb pedra i maó. En la capçalera (la part més antiga del temple, del segle XI) domina la pedra, en la nau, el maó, utilitzat també en el campanar. Les cinc capelles de l'absis i les quatre capelles dels braços del creuer, juntament amb les teulades escalonades del presbiteri i l'esbeltesa del campanar, formen un conjunt magnífic. El campanar octogonal, de cinc cossos, s'alça sobre el creuer. Els tres pisos inferiors estan decorats amb arqueria romànica de mig punt (principis del segle XII). Els dos pisos superiors van ser afegits cent-cinquanta anys més tard.
La porta dels comtes, dedicada antany a Sant Serni, s'obre en el braç sud del creuer. Els capitells de les seves columnetes, fan referència a la paràbola del poble Llatzar i del ric (portada dreta) i, sobretot, als castics soferts pels que cauen en els pecats de l'avarícia i luxúria (portada esquerra). Als dos costats del pilar central de la portada, el ric, que demana retornar a la terra per advertir al seu germà, roman en l'infern. A l'esquerra de la portada, un nínxol, protegit per una reixa, alberga quatre sarcòfags que van servir de sepultura a diversos comtes de Toulouse. Més a l'esquerra es troba un arc renaixentista de l'antiga muralla que envoltava l'església, l'edifici del cabildo i els cementiris adjacents.
El primer que crida l'atenció a l'entrar en la basílica són les seves dimensions, 115m de llargada, 64m d'amplada i 21m d'altura. Sant Serni és un clar exemple d'església de pelegrinació (a l'igual que l'església de Sainte-Foy de Conques o la mateixa catedral de Sant Jaume a Compostel·la). Va ser concebuda per a facilitar el trànsit de grans grups de devots i fer posible que un grup de canonges poguessin celebrar els oficis: una nau central franquejada per dues naus laterals a cada costat, un inmens creuer i un presbiteri amb girola al qual s'asomen cinc capelles radials. La nau principal, de volta de canó, es recolça en una primera nau lateral amb volta d'arestes i rematada amb tribunes molt decoratives, que a la seva vegada es recolça en una segona nau lateral de menor altura, també amb volta d'arestes, i adossada a un contrafort. D'aquesta manera, tots els elements d'aquesta enorme estructura participen harmoniosament en la solidesa del conjunt.
 |
| Sota la cúpula del creuer es troba una bonica taula de marbre pirenaic procedent de l'antic altar romànic firmat per Bernard Gilduin i consagrat en 1096 pel papa Urbà II. |
L'ampli creuer presenta tres naus i capelles orientades. Destaquen els capitells de la galeria de la tribuna i les pintures murals romàniques. El deambulatori, en l'absis de l'església, rodeja la tomba de Sant Serni alçat sota del baldaquí barroc. Coneguda aquesta zona també com el Tour des Corps Saints, ja que presenta als fidels part de les relíquies que té la basílica. Entre les cinc capelles es troben els nínxols destinats a rebre les relíquies dels sants més populars. Armaris esculpits i daurats, instal·lats en el segle XVII en les capelles veïnes, contenen els reliquiaris d'aquests mateixos sants, com els de sant Aciscle, santa Victòria, sant Hilari i sant Pau.
 |
| Mentre la cripta superior alberga les relíquies de sant Serní, a la cripta trobem més relicaris i estàtues d'apòstols. |
Al costat mateix de la basílica es troba el Museu Saint-Raymond, instal·lat en una antiga escola del segle XVI. Aquest museu és el museu d'Antiguitats de la ciutat i exposa una important col·lecció de peces que evoquen la vida quotidiana de celtes i romans en la regió tolosana.
Tirem camí cap a la vora del Garona, després de passar per davant de les esglésies de Saint-Pierre des Chartreux i de Saint-Pierre-des-Cuisines, i arribant al pont de Saint-Pierre. Des d'aquesta vora del riu, es poden veure tant la grandesa del riu com dels edificis magnífics de l'altra vora:
El pont de Saint-Pierre va ser reconstruït totalment en 1987 entre la plaça de Saint-Pierre i el barri de Saint-Cyprien substituint a un pont penjant. Avui, la seva estructura de 240 metres de llarg és totalment metàl·lica. Darrere del pont, podem veure la cúpula de coure de la capella de Saint-Joseph de la Grave, de 64 metres d'altura. Va ser construïda en el segle XIX, dins de l'hospital per acollir a poblacions repudiades: apestats, bojos, pobres, nens abandonats, prostitutes... Des del segle XX, La Grave va albergar la principal maternitat de la ciutat, fins a la seva reubicacio en 2003.
Tocant al pont Neuf, hi ha l'Hôtel-Dieu Saint-Jacques, on es troba dos museus dedicats a la història i als instruments de medicina. Antigament acollia a malalts, captaires, vagabunds i sobretot a peregrins del camí de Sant Jaume. I davant d'aquest gran edifici es pot veure un arc de l'antic pont medieval. Des del segle XII fins a l'apertura del pont nou en 1632, va ser el pont principal cobert i després fortificat de Toulouse
I per últim, destaquem el Pont Neuf. A diferència del que fa suposar el seu nom, és el pont més antic de la ciutat. La seva construcció durà gairebé un segle (1544-1632). Gràcies a la seva imponent estructura, el pont ha pogut resistir les diverses crescudes del riu.
Des de la mateixa vora on estem, passem per davant de l'església de Notre-Dame de la Daurade, i entrem dins, on es troba una verge negra vestida amb un luxós ropatge que es canviant segons el període litúrgic.
La seva façana recorda a un temple clàssic i data del segle XIX. El nom de l'església, del segle VI, li ve per la seva decoració (deurate significa daurada o recoberta d'or).
D'aquí tornem cap al centre de la ciutat on a pocs minuts arribem al Convent dels Jacobins, un dels monuments més preciosos de Toulouse. Davant l'empenta de l'heretgia càtara, sant Domènec va fundar en 1215 una orde de germans predicants. El primer convent de dominics va ser instal·lat en Toulouse en 1216. El nom de jacobins es déu a que quan els dominics arribaren a Paris en 1217 es van instal·lar en una capella dedicada a Sant Jaume (Saint Jacques, en francès).
La construcció de l'església i del convent, primera universitat de la ciutat, començà en 1230 i es va perllongar durant els segles XIII i XIV. Més tard, el conjunt va ser desfigurat al ser transformat en caserna d'artilleria durant el Primer Imperi. L'església va servir de quadra abans de ser integrada al liceu Pierre-de-Fermat. Importants treballs de desenrunament i de restauració va fer possible en 1974 la rehabilitació de l'església, del claustre i dels edificis conventuals que han pogut salvar-se, entre les quals, figura la sacristia.
L'església, de maó, és una obra mestra del gòtic meridional francès, que va aconseguir amb ella el seu màxim esplendor. L'església mare dels dominics, acabada cap a 1340, va rebre en 1369 el cos de Sant Tomàs d'Aquino. Per fora destaquen els arcs de descàrrega, disposats entre els contraforts i rematats per òculs, i la torre octogonal, decorada amb arcs mitrals que va servir de model a molts campanars de la regió.
La nau és fruit de sobrelevacions i ampliacions successives, reflex de la importància de l'orde, de la seva riquesa i de les seves missions ben definides com és el culte diví i la predicació. En el sòl, cinc llosses de marbre negre (base d'antics pilars) i una filera de rajoles, també negres, recorden la planta del primer santuari rectangular i recobert amb un sostre de fusta. Les set columnes aguanten la volta de 28m.
Sobre la última columna descansa la volta de l'absis: els seus 22 nervis alternativament prims i amples formen la famosa palmera.
 |
| Altar de l'església, amb les restes de Sant Tomàs d'Aquino |
El claustre, centre de la vida monàstica, està format per quatre galeries cobertes per un simple teulada de fusta sostingut per cent-seixanta columnetes geminades típiques del gòtic del Llenguadoc (altres exemples el podem trobar en Arles-sur-Tech). Els decorats esculpits representen motius vegetals estilitzats en les quals s'amaguen animals i alguns rostres. Les galeries sud i est, que havien desaparegut cap a 1830, han pogut reconstituir-se a partir de restes que s'han trobat dispersos per tota la regió, i d'altres fragments de la mateixa escola.
La Sala Capitular va ser construïda cap al 1300. Dos fines columnes prismàtiques suporten les voltes de la sala.
Al costat, es troba la Capella de Saint-Antonin, erigida entre 1337 i 1341 com a capella funerària per Dominique Grima, futur bisbe de Pamiers. Els medallons inscrits en els segments de la volta estan dedicats a la segona visió de l'Apocal·lipsi. En les parets, sota dels àngels músics, es succeeixen les escenes de la llegenda de sant Antonin de Pamiers, que conclou en la clau de la volta: les relíquies del màrtir naveguen custodiades per dues àligues blanques.
El refectori, del 1303, és una àmplia sala amb un sostre de fusta que descansa sobre sis arcs diafragma. És un dels més grans de l'època medieval, fet que testimonia la importància de la comunitat de monjos.
La pròxima aturada era per a dinar, i després de fer un bon mos, visitàrem el Capitole, centre neuràlgic i polític de la ciutat. L'any anterior, en el viatge que vam fer pel Perigord, ja havíem entrat, i com ens va agradar, vam tornar a fer una visita ràpida a les seves sales principals. Per tant, més informació la podeu trobar en l'entrada que hi vam dedicar mesos enrere: El Capitole de Toulouse.
Després ens vam dirigir cap a la plaça de Saint-Étienne, on un griffoul (font, en occità) adorna aquesta plaça del segle XVI. Aquí trobem la Catedral de St-Étienne, que si la comparem amb la magnífica unitat de la basílica de Sant Serni, pot semblar bastant dispar. I és que les obres es van perllongar des del segle XI al segle XVII. Aquí es varen enfrontar les escoles gòtiques del nord i del sud de França. Per falta de fons, la nau i la volta del presbiteri van quedar inacabades. En la façana de l'església primitiva, iniciada en 1078, els bisbes van manar obrir una rosassa en el segle XIII. Posteriorment, en el segle XV es va erigir la portada. Ja en el segle XVI s'aixecà la torre-campanar rectangular.
Entrant per la porta de la façana, ja es pot veure com la nau i el presbiteri no es troben en el mateix eix, donant la impressió de no estar fets l'un per l'altre. Això va ser degut a què les obres de reconstrucció d'aquest últim es vam reprendre sense tenir en compte la nau aixecada en 1209, que es tenia pensat enderrocar posteriorment.
La nau única, d'igual altura que amplada, és el primer exponent de l'arquitectura gòtica del Midi francès. Sota el pilar d'Orleans, punt d'unió amb el presbiteri, es troba la tomba de Pierre-Paul Riquet, el pare del canal de Midi mort en 1680. La volta única mesura19m d'amplada, mentre que la volta romànica de Sant Serni només té 9m. L'austeritat dels murs es dissimula amb una bella col·lecció de tapissos dels segles XVI i XVII realitzats en Toulouse i en els quals s'il·lustra la vida de sant Esteve. En la clau de la tercera volta es pot veure la creu de les 12 perles, emblema dels comtes de Toulouse, que després passaria a ser el de la província del Llenguadoc i, posteriorment, de tota l'Occitània.
La construcció del presbiteri, iniciada en 1722, es va detenir quaranta-cinc anys més tard i l'edifici es va cobrir amb un sostre de fusta. En 1609 per culpa d'un incendi es va substituir per la volta actual, que només té 28 metres d'altura en lloc dels 37m previstos inicialment. El retaule de l'altar major, el cadirat, l'òrgue i les vidrieres dels cinc finestrals de l'absis són del segle XVII.
Sortint de la catedral fem part d'un dels itineraris que ens ofereix la guia, concretament la de carrerons i belles mansions. El carrer Croix-Baragnon és un dels principals eixos de la ciutat, i està plena de belles façanes i de botigues d'articles de luxe. La més famosa d'aquestes cases medievals, del segle XIV, es troba en el número 15; és de maó vist amb elegants decoracions.
Girem pel carrer Tolosane on es troben una sèrie de cases alineades dels segles XVII i XVIII amb façanes de maó, balcons de ferro forjat i petits patis i fonts. Seguidament ve la plaça i el carrer Mage. Aquest barri va ser antigament el dels carnissers i disposa de tresors arquitectònics com una porta monumental en el número 32, una torre gòtica en el 20, grans finestrals amb mascarons en el 16, un cap de lleó en el 4...
Al capdavall del carrer es troba el museu Paul-Dupuy, instal·lat en l'antic palauet Besson, i on s'exposen nombrosos objectes professionals de les arts gràfiques i decoratives com mobiliari, orfebreria, ceràmica, instruments de mesura i belles peces de rellotgeria.
Ben a prop, hi ha l'Hôtel du Vieux-Raisin, un dels més bells edificis de l'època (segle XVI) construït pel membre del Capítol, Béringuier-Maynier. Disposa d'una torre octogonal i d'una bella decoració en les seves façanes.
Pels voltants, en el carrer de la Daldabe, també es troba l'impressionant Hôtel de Pierre, conegut també com Hôtel de Bagis, pel seu primer propietari, el parlamentari Nicolas de Bagis, que va encarregar construir a Nicholas Bachelier aquest palau renaixentista (1538) amb una imponent façana de pedra tallada, novetat en una ciutat on totes les cases eren fetes amb maó. A més, la façana està ricament decorada, en pedra també, de pilastres, escuts d'armes, garlandes i escultures vàries, que van ser acabades en el segle XIX.
En el mateix carrer hi ha el palauet dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Aquest edifici va ser ocupat originalment pels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Després va ser priorat de l'Orde de Malta, i a partir de 1668 es va transformar en un palau clàssic per Jean-Pierre Rivalz, arquitecte de la ciutat.
I seguidament, hi ha l'església de la Dalbade, del segle XVI, la qual disposa d'una façana austera de maó amb un pòrtic renaixentista. El seu timpà de ceràmica de colors de Gaston Virebent representa la coronació de la Verge i data del 1874. El seu interior està formada per una única nau envoltada de capelles, i el nom ve donat pel color blanc original (albade) de la cal dels seus murs.
I tornant a la plaça del Capitole, vam donar com acabada la visita a la capital occitana.
No et perdis: la plaça del Capitole, la basílica de Sant Serni, el convent dels Jacobins i els marges del riu Garona entre el Pont St-Pierre i el Pont Neuf.
Aparcament: Al voltant del centre històric hi ha diversos aparcaments de pagament.
Durada de la visita: Almenys un dia per a visitar el casc històric i entrar en esglésies i museus. Disposant de més temps, es pot dedicar un segon dia a visitar la Ciutat de l'Espai i les instal·lacions d'Airbus.
Pels voltants: Albi
Més informació i bibliografia en: Turisme de Toulouse | Logitravel. Guia de viaje de Toulouse | guiarte.com Guia de Toulouse
Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées
