La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Montignac

Montignac és un petit poble d'uns 3.000 habitants que durant la temporada alta s'omple de visitants que venen per a visitar les coves de Lascaux. El poble, a la vora del riu Vézère, conserva algunes cases medievals així com restes d'un antic castell (el que queda d'ell és una torrassa així com algunes parts de murs que la ciutat sembla haver devorat).

Restes del castell de Montignac

Les coves de Lascaux, descobertes en 1940, són comparables a la d'Altamira, en Santillana del Mar, per la riquesa de les seves pintures així com la restricció de les visites. Per evitar el deteriorament de les originals, es va crear una reproducció: Lascaux II. Oberta al públic en 1983, és la rèplica exacta en tres dimensions de la cova original i situada a uns 200m d'aquesta. S'han reproduït al centímetre dues galeries de la cova original, la Sala dels Braus i el Diverticle Axial, que reuneixen el 90% de les pintures prehistòriques de Lascaux: cavalls, urs, bisons, cérvols, óssos... i també figures humanes i diversos signes geomètrics, amb escenes i presències enigmàtiques que encara no saben el que representen. En altres dos espais es narra la història de la cova i s'expliquen les tècniques que van usar els artistes per reproduir-la, usant els mateixos pigments que els pintors originals. Com a complement o introducció, i situat en el poble proper de Thonac, es troba Le Thot que proposa un apropament a l'art de les cavernes. Obertes al públic en 1972, Le Thot és un espai museogràfic, un parc zoològic i un taller d'art parietal, que convida a realitzar un viatge a la època prehistòrica per a descobrir l'home de Cromanyó, caçador i pintor d'animals emèrit.

El riu Vézère passant per Montignac

Montignac encara conserva cases antigues al voltant de la plaça d'Armes, així com el museu folklòric del Périgord i el Museu Eugène Le Roy, en el qual s'ha reproduït l'habitació del novel·lista més important del Périgord.

Centre històric de Montignac

A la riba dreta del riu es troba l'oficina de turisme que ocupa el vell Hospital de Sant Joan, del segle XIV, on destaca la seva galeria exterior. Aquí es compra les entrades per accedir a Lascaux II, encara que és més recomanable, si hi ha molta gent, apropar-te a l'espai de Le Thot i comprar allà les entrades per als dos llocs.

Montignac. Hospital de Sant Joan

Montignac. Església de Sant Jordi







Al costat, l'església de Sant Jordi, extensió de la capella de l'hospital, i que ara està ocupat per diferents llocs de productes artesans o per exposicions temporals.







A prop tenim la Maison Duchêne, una casa burgesa d'estil neoclàssic adquirida per la ciutat en 1876 per acollir l'escola  de filles de la congregació  de les germanes de Nevers fins el 1881. Llavors, l'escola va esdevenir laica i republicana. En 1937, l'escola va ser transferida a altres edificis, i només hi va quedar la llar d'infants, que encara es manté avui en dia.

Montignac. Maison Duchene


A l'altre riba del riu, tenim l'església de Saint-Pierre-ès-Liens, completament reconstruïda al segle XX. L'antiga torre, del segle XIV i remodelada en el XVIII, va ser preservada.

Montignac. El riu Vézère i l'església de Saint-Pierre-ès-Liens



Planol de Montignac


Anar a: El Périgord


El castell i jardins de Losse

A pocs minuts de Montignac i al costat del riu Vézère, trobem el castell de Losse, que es manté gairebé intacte des del segle XVI i que es va construir sobre les bases de l'anterior castell medieval. D'estil renaixentista francès, conserva encara elements defensius imposats per la inestabilitat del moment històric i que comentarem més endavant. Destaca la seva entrada a través d'un castellet, un dels més grans del sud-oest de França i la seva gran terrassa que dóna al riu i que es va construir sobre un petit penya-segat. També cal esmentar els seus jardins, que tenen la categoria de jardins remarcables de França.


La família Losse van venir de Flandes, en el segle XI, i van construir una fortalesa a la riba dreta del Vézère, que va ser des de l'Edat Mitjana una via de comunicació molt important. El dret de pas cobrat pels senyors de Losse va constituir una important font d'ingressos per a ells. A canvi, s'encarregaven del manteniment de les ribes, dels camins de sega, dels molins i de ponts i guals. El membre més important de la família va ser en Jean II (1504-1580), marquès de Losse, fidel a la corona francesa, que va servir a diferents reis de la dinastia Valois i a Enric IV, del qual va se tutor, primer rei borbó de França.

Com a membre de la cort va veure com s'usava els elements renaixentistes en edificis contemporanis a París i en altres parts, i al final de la seva carrera quan va tornar al Périgord, va canviar la seva llar ancestral d'acord amb els gustos de l'època. No obstant això, les Guerres de Religió encara feien estralls, i va posar la seva experiència militar en millorar l'aspecte defensiu de la fortalesa per a l'ús d'armes de foc, com mosquets i canons.

Les muralles són un bon exemple del que estàvem dient, on es pot observar un nombre d'orificis de diverses dimensions que permetien mantenir un foc creuat contra l'enemic a través de diverses armes. La fortalesa medieval, envoltada de fossars excavats en part en la roca, estava formada per una doble muralla emmarletada que unia les torres entre elles.


Entrem pel castellet (châtelet en francès), l'accés fortificat al castell, on les grans esquerdes verticals situades per damunt de les portes permetien allotjar les grans bigues de contrapès que aguantaven el pont llevadís en el moment que s'alçava. Com en altres llocs de la fortalesa, Jean II va introduir l'estil renaixentista i va deixar algun dels seus pensaments escrits en a pedra com L'HOMME FAIT CE QUE PEUT LE FORTUNE CE QUE VEUT ('L'home fa el que pot, la Fortuna el que vol').


Després de passejar pel camí de ronda i el baix jardí, i ja en el pati d'honor, podem admirar la façana principal, típica de l'arquitectura renaixentista francesa, i el castellet. Des d'aquí es comença la visita en l'interior del castell, amb guia, i s'accedeix al primer pis per unes escales d'estil italià, que van substituir a les escales de cargol medievals.


La primera sala que es visita és la Gran cambra amb un terra de pedra típic del Périgord, format per petites pedres de 3-4cm que formen motius geomètrics. Tant en aquesta sala com en les altres, ens trobarem amb mobiliari dels segles XVI i XVII. Diversos tapissos es poden veure, sent el més gran un que es va fabricar en Brussel·les, on es pot veure en primer pla com estan preparant un torneig, ficant-se l'armadura.


En l'habitació groga trobem mobiliari divers com un llit, fet de noguera, mobles per guardar la roba, un petit tocador, etc.

Tornem a baixar per les escales per entrar a la Sala d'Armes, que com pel seu nom indica, s'emmagatzemaven les armes del castell. La peça més destacada de la sala és un bagul de Nuremberg del segle XVII xapat en ferro, que presenta un pany fals adornat amb indis americans, un tema freqüent des del descobriment d'Amèrica. El veritable pany es troba ocult en la part superior, que amaga un admirable mecanisme de l'època.


Seguim per la Gran Sala que suporta una volta de cinc claus típicament renaixentista i que suporta el pes del terra de la sala superior, la primera sala que hem visitat. En les voltes es poden veure dues inscripcions. La primera, al sud, 'LOSSE 1576', dóna testimoni de l'any en que es va acabar les obres que va emprendre Jean II. La segona, a l'est, 'CUM SUDARE SANGUINE ET CARCERE' (amb el suor, la sang i la presó). Amb això, Jean II es referia a la seva llarga i dura vida de militar.


El gran tapís és d'origen francès, del segle XVII, i representa a Godofreu de Bouillon, primer rei de Jerusalem i protector del Sant Sepulcre, per la qual cosa porta al cap una corona d'espines, atribut de la Passió de Crist, i el blasó de Jerusalem en el seu escut.


La següent i última sala que veiem és el Saló Verd, pel seu blau turquesa, color que es repeteix en algun dels mobles Mazarino. Apart d'un retrat de monjo de Rubens, i un altre de cavaller, de Van Dijk, destaca en el centre de la sala un retrat en cera del rei Enric IV de França que com recordarem va ser alumne de Jean II. El motiu que sigui de cera es que s'usà com a motlle per a monedes de bronze amb el seu rostre.


A través d'un passatge, a mode de galeria italiana, s'uneixen el pati central i la terrassa, formant un eix amb el castellet, el que permet veure des de l'entrada del castell el paisatge de l'altra vora del riu, buscant un efecte d'origen romà que es pot trobar en les villes italianes renaixentistes.


Per últim, accedim la terrassa amb una magnífica vista de la vall i del riu Vézère. A l'extrem nord, hi ha un pou que comunica amb el riu, una única manera d'abastament en temps difícils.




| 24290 Thonac, França | Preu entrada 2015: 9,00€ | http://www.chateaudelosse.com/ |

Anar a: El Perigord

Saint-Léon-sur-Vézère

El petit poble de Saint-Léon-sur-Vézère està inclòs dins de la llista de "Les Plus Beaux Villages de France" i com indica el seu nom, està situat en un dels meandres del riu Vézère.

Saint-Léon-sur-Vézère

El lloc ja va ser ocupat des de l'Antiguitat, com demostra la seva església que està erigida sobre basaments gal·loromans que són visibles des del costat del riu. Coberta per una teulada de pedres planes, l'església romànica del segle XI dedicada a Santa Leòncia, de planta cruciforme, acaba en un absis amb una volta de quart d'esfera emmarcada per dos absidioles.

Saint-Léon-sur-Vézère

 Tant les voltes de l'absis com de l'absidiola sud mostren frescos de diverses èpoques. És una de les esglésies més antigues del Périgord i està considerada com una de les més maques de la zona.

Saint-Léon-sur-Vézère

Al costat de la carretera, hi ha el castell de La Salle, erigit enmig d'un parc, que presenta una torre de l'homenatge quadrada del segle XIV amb una teulada de lloses.

Saint-Léon-sur-Vézère

Darrera, es troba el castell de Clérans, del segle XVI, que no vam poder-lo veure al desconèixer de la seva existència. Franquejades per torres i torretes emmerletades coronades per penells es troba a la vora del Vézère.


Anar a: El Perigord

La Roque Saint-Christophe

A mig camí entre Eyzies i Montignac-Lascaux, i a menys de 2 minuts de la Maison Forte de Reignac, es troba la Roque Saint-Christophe, un penya-segat que s'estèn sobre un passeig d'un quilòmetre i que domina des d'uns cent metres la carretera i el riu Vézère. Es tracta d'una antiga fortalesa i ciutat troglodita inatacable i enganxada a la paret, formada per cinc terrasses excavades des del seu origen per l'erosió de les aigües del riu des de fa milions d'anys i sobretot per l'acció del gel sobre la cal durant els períodes glacials de la era quaternària.

La Roque Saint-Christophe
Foto extreta de la web oficial: http://www.roque-st-christophe.com/
Els diversos objectes que s'han trobat durant les excavacions arqueològiques permeten conèixer la successió dels períodes d'ocupació d'aquest lloc des de la prehistòria. En un principi, va ser utilitzada per l'home de Neandertal (50.000 anys a.C.) i més tard per l'home de Cromanyó (25.000 anys a.C.). Després del sedentarisme humà en el Neolític (3.000 anys a.C.) la Roque Saint-Christophe es ocupada ininterrompudament (Edat de Bronze, Edat de Ferro, Època Gal·loromana, Edat Mitjana) fins el Renaixement, en 1588, data en la qual el lloc queda destruït, víctima de les Guerres de Religió.

La Roque Saint-Christophe

El període àlgid d'ocupació va ser durant l'Edat Mitjana, a partir del segle X, quan el bisbe Frotaire de Périgueux decideix construir una xarxa de cinc fortaleses per protegir a la població de les invasions víkings i controlar així l'accés a les valls principals del Périgord i tallar les vies d'accés: Bassillac, Agonac, Corgnac, Auberoche i la Roque Saint-Christophe.

La Roque Saint-Christophe

La Roque Saint-Christophe



La fortalesa troglodita, d'un quilòmetre de longitud i a 80 metres d'altura és l'emplaçament troglodita més gran d'Europa. La seva entrada única era objecte d'un sistema defensiu múltiple: era un pas estret, amb una passarel·la mòbil i un lloc de sentinella des d'on es podien tirar pedres i projectils sobre els assaltants. Una porta fortificada i després un fossar, cobert per un pont llevadís, constituïen la última trampa.







La paret constitueix el mur del fons i la teulada de les cases. Durant l'Edat Mitjana, les parets eren de tova i fusta i més tard, es van construir de pedra.

La Roque Saint-Christophe

El lloc que ocupava l'estable va estar ocupat des de la Prehistòria, trobant-se restes de sílex tallats d'aquella època. Posteriorment, es va excavar de nou aquest lloc per convertir-lo en estable. Una sèrie de cèrcols s'utilitzava per lligar el bestiar. Quan hi havia conflicte es pujaven els animals més importants com les vaques i els cavalls, el que permetia protegir-los i tenir menjar fresc a la seva disposició.

La Roque Saint-Christophe

Més endavant en una paret trobem una caixa forta del segle XII, que destaca els seus reforços laterals i les restes de prestatgeries i el sistema de tancament. Quedava tancada per una porta grossa de fusta, subjectada per frontisses i que disposava d'un sistema de cadenat.

La Roque Saint-Christophe

Després de passar un túnel que es va obrir durant els anys 70 del segle XX amb l'objectiu de facilitar la vista, arribem al poblat/ciutat troglodita, amb una àrea de més de 300 metres. En l'Edat Mitjana, l'home va modificar aquesta gran terrassa per engrandir-la, aprofundir-la i disposar d'habitatges, una església, estables, canteres de pedres... A partir de l'Edat Mitjana, el poblat, protegit pel fort, podia donar cabuda aproximadament a unes mil persones.

La Roque Saint-Christophe
La Roque Saint-Christophe

En l'església destaquen les creus gravades, les piles baptismals, les tombes (un total de sis). Cap a l'exterior, en una mitja volta, es va tallar un campanar en la roca.

La Roque Saint-Christophe

Seguidament trobem tota una sèrie de màquines medievals com diversos tipus de grues que s'utilitzaven per a aixecar i baixar càrregues pesades, aigua, minerals.

La Roque Saint-Christophe

La Roque Saint-Christophe

El lloc també disposava d'una cantera que permetia als seus habitants trobar fàcilment la matèria prima per als seus habitatges.

Tornant sobre els nostres passos arribem a una gran escalinata. Es tracta de la major escala monolítica d'Europa amb 32 escales que permeten accedir a la cinquena terrassa, on s'han descobert petits llocs d'armes de tir.

La Roque Saint-Christophe


| 24620 Peyzac-le-Moustier, França | Preu entrada 2015: 8,50€ | http://www.roque-st-christophe.com/ |

Anar a: El Perigord

Maison Forte de Reignac

Construït a peus d'un precipici que domina el riu Vézère, la Casa fortalesa de Reignac és un castell troglodita únic en el Périgord que es conserva de forma intacta. Edificat en el segle XV i ocupat des de la prehistòria, va obrir les seves portes al públic en abril del 2006, i alberga en el seu interior una àmplia gama d'objectes de col·lecció que van des de la prehistòria fins al Renaixement, passant per l'Edat Mitjana. El tema de la tortura s'aborda al final de la visita, al costat de la casa fortalesa, amb tota una pila d'instruments que retrata la terrible història de la crueltat humana.

Maison Forte de Reignac

Aquest recinte no només era una poderosa guarida penjada de la falda del precipici, sinó també el centre d'unes terres en les que el senyor vivia envoltat de la seva família i servents. La seva situació permetia tenir una terrible i àmplia potència de foc en cas de setges, i les seves coves superiors formaven un refugi gairebé inexpugnable.

Maison Forte de Reignac

La visita s'inicia per la cuina, un lloc dominat per una gran xemeneia, i on els criats menjaven, i que també servia com habitació per a la cuinera i els seus ajudants.

Maison Forte de Reignac

Seguidament s'entra per unes coves inferiors on van viure centenars de segles abans els homes prehistòrics deixant diverses empremtes de la seva estada.

Maison Forte de Reignac

Tornem a la fortalesa, i entrant en la sala gran, que feia les funcions de menjador. El terra de l'habitació està feta amb petites pedres calcàries anomenades pisé, unes 250 per metre quadrat i tenint en compte que la sala és de 70m2 ens trobem que hi ha unes 1.700 en tot el conjunt.

Maison Forte de Reignac

La següent sala és un dormitori on per la pobresa del mobiliari i el poc confort que hi havia es pot veure que aquí dormien servidors de tota classe.

Maison Forte de Reignac

Pugem per l'escala per arribar a la sala dels grans homes, on es celebraven festes i diversos esdeveniments, el que no impedia que la vida quotidiana es desenvolupés en ella.

Maison Forte de Reignac

Maison Forte de Reignac




Passem per diverses sales i tallada en la roca trobem la capella, un petit oratori que permetia apropar-se als senyors de la fortalesa a Déu.





Unes noves escales permet pujar a les terrasses superiors de la fortalesa, en les quals també trobem una cova. Totalment inexpugnable pels atacants, els defensors tenien en les pedres de riu una arma per a defensar-se.

Maison Forte de Reignac

Seguim les indicacions, baixant per les escales per les quals havíem pujat prèviament, per trobar-nos amb el dormitori de la baronessa, ricament decorat amb mobiliari de l'època.

Maison Forte de Reignac

I sortint de la fortalesa, al costat de la botiga de records, tenim l'exposició sobre la tortura, la inquisició i la pena de mort, on es tracta de la manera amb la qual es feia justícia abans de 1789 i més àmpliament sobre els sofriments infligides als presos.

Maison Forte de Reignac

| 24620 Tursac, França | Preu entrada 2015: 7,80€ | www.maison-forte-reignac.com |

Anar a: El Perigord