El conjunt romànic de la Vall de Boí

A la comarca de l'Alta Ribagorça, i rodejat d'altes muntanyes, trobem la Vall de Boí, un municipi format per petit nuclis de població, coneguda arreu pel seu important patrimoni natural i cultural. El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el balneari de Caldes de Boí o les pistes d'esquí de Boí-Taüll són, juntament amb el conjunt d'esglésies romàniques declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre de l'any 2000, els seus principals atractius turístics.

La Vall de Boí va ser un territori on a l'Edat Mitjana, l'ocupació àrab no va arribar a les valls més altes dels Pirineus, però sí que hi van penetrar les influències culturals portades per mercaders, monjos o viatgers que, des de l’altra banda dels Pirineus, cercaven el camí de peregrinació a Santiago de Compostel·la o les rutes de comerç transpirinenc. En els segles XI i XII, sota l’autoritat de comtes i bisbes, en aquestes terres es va emprendre la construcció d’esglésies d’estil romànic, lloc de culte per als habitants de la vall però també d’afirmació comunitària i territorial. Aquest romànic és excepcional per la concentració en un espai reduït d'un nombre tant elevat d'esglésies en un mateix estil arquitectònic, conservat al llarg del temps.

Per als seus orígens, cal remuntar-se al segle IX, quan a la vessant sud dels Pirineus, el territori s'organitza en comtats dependents del regne franc, dins la Marca Hispànica. Durant el segle X els comtats catalans aniran desvinculant-se progressivament de l'Imperi Carolingi fins a aconseguir la independència política i religiosa.

La Vall de Boí formava part d’un d’aquests comtats: el de Pallars-Ribagorça, adscrit a la casa de Tolosa fins a finals del s.IX. Amb la independència del comtat s’inicia un complex procés de control polític i religiós del territori que acaba amb la divisió del comtat originari en tres nous comtats independents: Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà i amb la creació d’una nova diòcesi: El bisbat de Roda.

La Vall de Boí és al mig d’aquest procés. En la primera divisió territorial havia restat dins el territori de la Ribagorça, però, a partir del 1025, passa a formar part del Pallars Jussà, i durant bona part del s.XI es veu immersa en les lluites comtals entre els dos Pallars.

Paral·lelament, a mitjan segle X, les esglésies de la vall que, originàriament, eren del bisbat d’Urgell passen a dependre del bisbat de Roda. La creació d’aquesta nova diòcesi inicià un període de disputes entre els dos bisbats i la Vall de Boí també és al mig d’aquest conflicte. Pocs anys després, el 1140, es signa la concòrdia entre els dos bisbats. La majoria de les parròquies de la Vall de Boí s’adscriuen al bisbat d’Urgell, només l’Assumpció de Cóll restarà depenent de Roda Barbastre.

Conjuntament a tot aquest procés de reestructuració territorial es va configurant un nou ordre social: el feudalisme. Els pagesos perden la seva llibertat i queden lligats a la terra sota el domini dels senyors feudals que es beneficien de les lluites comtals i del procés de feudalització per augmentar les seves possessions i el seu poder. A la Vall de Boí aquests senyors són els Erill. Des d’Erillcastell, el seu lloc d’origen, inicien a finals del segle XI una ràpida ascensió social, participant en les campanyes de repoblament i de reconquesta sota les ordres d’Alfons el Bataller, rei d’Aragó. Això és a l’inici del segle XII, just abans de la consagració de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Els senyors d’Erill utilitzen els recursos obtinguts dels botins de guerra per promocionar la construcció de les esglésies de la Vall de Boí, una manera de mostrar el seu poder i d’adquirir prestigi social.

El conjunt romànic de la Vall de Boí està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l'Assumpció de Cóll i la capella de Sant Quirc de Durro.

Una de les seves característiques principals és la unitat d'estil arquitectònic. Són construccions dutes a terme durant el segle XI i XII seguint els models provinents del nord d'Itàlia, el romànic llombard, que es caracteritza per la funcionalitat de les seves construccions, l'acurat treball de pedra, els esvelts campanars de torre, les cobertes de fusta, les naus separades per columnes i la decoració exterior d'arquets cecs i bandes llombardes.

Les esglésies romàniques de la Vall de Boí són el reflex artístic d'una societat estructurada entorn de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials, personificades en els senyors d'Erill i el bisbat de Roda d'Isàbena. Dintre d'aquesta societat medieval, l'església complia, no nomes una funció religiosa, sinó que també tenia un important paper social, com a lloc de reunió i refugi del poble, i en l'ús dels seus esvelts campanars de torre com a elements de comunicació i vigilància, sent molt significatiu que els campanars de Sant Climent, l’original de Sant Joan de Boí i Erill es trobin perfectament alineats.

A la Vall de Boí, les esglésies romàniques es troben situades en un extrem del poble degut a que els nuclis ja existien en el moment de la construcció de les esglésies; la única excepció és Santa Maria de Taüll, situada a la Plaça Major.

Cal destacar els conjunts de pintura mural que albergaven les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí, actualment conservats al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), així com totes les talles produïdes pel Taller d'Erill. En la pintura mural trobem les característiques fonamentals de la pintura romànica: simbolisme, narració d'escenes, abstracció, colors plans i vius. La temàtica era sempre religiosa, des de la gran representació de Déu fins a les imatges d'animals reals o fantàstics que oferien una interpretació al·legòrica i moral segons les seves característiques i actituds.

Els pobles de la Vall eren reduïts nuclis de cases situats a les faldes de les muntanyes, a la vora d’un camí i al voltant d’una plaça. Les activitats agrícoles, ramaderes i forestals eren el fonament econòmic. Amb el temps es van desenvolupar petites indústries relacionades amb aquestes activitats, com ara molins de farina, serradores de fusta o tallers de llana. Aquestes ocupacions, fins fa ben poc, s’han mantingut quasi inalterades i han estat la base de la subsistència dels habitants d’aquesta vall durant molts segles.

L'interès pel món medieval a Catalunya s'inicia al segle XIX amb els viatges històrico-literaris i el moviment cultural de la Renaixença, seguint la tendència que es va iniciar a tot Europa amb el romanticisme. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres exposicions d'art romànic i gòtic i es creen els primers museus i col·leccions. Amb la voluntat de conèixer i estudiar els monuments romànics del país, l'any 1907 l'Institut d'Estudis Catalans organitza la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, dirigida per l'arquitecte, historiador i polític Josep Puig i Cadafalch. Durant el mes de setembre visiten la Vall de Boí, recorren els seus pobles i descobreixen les esglésies i les pintures murals que s'hi conservaren.

Pocs anys més tard, l'estiu de 1919, la Junta de Museus descobreix la compra i arrencament dels frescos de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, però no pot frenar la seva venda al museu de Boston, a causa de la manca de lleis de protecció del patrimoni. Per evitar que aquests fets es tornin a repetir, s'organitza la campanya d'arrencament de les pintures murals romàniques del Pirineu català per conservar-les al Museu d'Art i Arqueologia de Barcelona. Avui, moltes de les pintures i objectes de les esglésies es troben en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, instal·lat des del 1931 en el Palau Nacional de Montjuïc.

Aquesta tècnica d'arrencament es coneix amb el nom de strappo: es començava aplicant sobre la pintura mural diverses capes de tela mullades amb cola orgànica soluble a l'aigua. Quan les teles estaven seques, s'arrancaven del mur amb escarpra i martell. Junt amb la tela, saltava la tela pictòrica. Les teles s'embalaven i es traslladaven al museu, on es feia el traspàs de les pintures a un nou suport. La cola orgànica es diluïa amb aigua calenta per tal de separar les teles de la capa pictòrica, com un adhesiu.

El 1996 va rebre el terme municipal el nom de la Vall de Boí. Fins llavors, el municipi rebé el nom de Barruera. El terme és molt muntanyós i amb diverses valls, sent la principal la pròpia vall de Boi, constituïda per la Noguera de Tor, un riu d'alta muntanya, i on aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que defineixen la localització dels diversos nuclis de població. El municipi comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.


Anar a: De la Palanca de la Molina al Planell d'Aigüestortes | Del Planell d'Aigüestortes als estanys Llong i Redó

Bibliografia: Vall de Boí | Patrimoni Generalitat de Catalunya | Romànic obert

Llegir més

Palau Casades. La seu de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona

Accedir a un edifici que habitualment està fora de l'abast de les mirades del ciutadà, sempre és un reclam. I encara més si es tracta de la seu de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB) que ocupa un dels conjunts modernistes més desconeguts de la ciutat, el palauet Casades, situat en el xamfrà del carrer Mallorca i Roger de Llúria. El primer dimarts de mes, l'ICAB organitza visites, gratuïtes i obertes al públic d'una hora, a la seva Biblioteca, amb l'objectiu de donar a conèixer tot el seu llegat i les sales que l'alberguen. (Foto: l'edifici original del Palau Casades)

El Col·legi d'Advocats de Barcelona va constituir-se per cèdula reial el 17 de gener de 1833, i abans de l'actual ubicació, havia tingut com a seus com les de l'annex de l'església de Sant Felip Neri (1837), el pis principal del carrer Lleona, 14 (1865) i la Casa de l'Ardiaca (1895), espais que es van tornar angoixantment estrets a marxes forçades a causa del siginificatiu creixement de la seva biblioteca. (Foto: porta principal de l'ICAB)

L’edifici esta format per tres cossos: l’antic Palau Casades, la còpia d’aquest al carrer de Roger de Llúria i l’edifici del xamfrà, que funciona com a frontissa entre els altres dos, formant una estructura quasi simètrica. La Casa del Faune, com popularment era coneguda per l'escultura que adornava un dels sortidors, havia estat projectada en 1883 per l'arquitecte Antoni Serra i Pujals. Era una casa unifamiliar, propietat de Carles de Casades i Còdols -que s'havia enriquit de forma ràpida amb el tèxtil i que va perdre la seva fortuma amb la mateixa rapidesa solament una generació després-, amb un estil clàssic eclèctic que Alexandre Cirici, polític i crític d'art, va qualificar de pompeià. Durant el 1922 i els anys 1950-53, l'edifici va ser remodelat i ampliat. (Foto: façana del xamfrà)

Amadeu Hurtado, degà del Col·legi d'Advocats va haver de prendre la decissió de canviar de seu. Havien d'abandonar la Casa de l'Ardiaca, i no disposaven del capital suficient i les opcions (una cessió municipal interina del xalet de Provença, 279 o un nou edifici de "la Caixa", en Ortigosa) no eren satisfactòries. Finalment, se'ls va oferir el palau Casades, i encara que molts consideraven que la nova seu estava lluny, Hurtado va prendre en consideració que el 85% dels col·legitats vivien en l'Eixample. El total de l'operació va costar un milió de pesetes de 1924, data en la qual Hurtado va firmar davant el notari, i incloïa el mobiliari, l'escriptura, l'emprèstit i el trasllat.

L'arquitecte Juli Batllevell va ser qui es va responsabilitzar de l'adaptació de l'edifici al nou ús, mentre que la decoració va ser a càrrec de Jaume Llongueras; per recomanació del paisatgista Joan Mirambell, el sortidor que ornamentava el vestíbul va ser desplaçat al jardí. El Col·legi no va poder prendre possessió d'aquesta nova seu fins a 1925.

L'ampliació, del 1950, al carrer Roger de Llúria replica la façana original, repetint la modulació i bona part dels elements de l'edificació original, i uneix totes dues façanes en un frontis angular coronat per quatre escultures, lleugerament enretirat de la línia del carrer, que esdevé l'entrada principal, deixant espai per a unes parterres amb fonts i plantes en una solució atípica i única en l'entramat urbà de cantonades de l'Eixample barceloní. D'aquesta manera, l'antic palau mantenia la seva autonomia sense diferenciar-se del conjunt. El cos del xamfrà, al quedar reculat i tenir la mateixa alçada que els altres dos, semblaria més baix, pel que era necessari incloure algun element que allargués visualment la seva façana. Per això es va decidir instal·lar les quatre escultures, de cos sencer, l'únic element decoratiu nou respecte l'antic palau. (Foto: façana del carrer Roger de Llúria)

Les escultures van ser encarregades a l'escultor barceloní Jaume Duran i Castellanos, i representen personalitats vinculades al món del dret. Així, tenim d'esquerra a dreta a: Ramon Berenguer IV (va aconseguir, mijançant la diplomàcia més que les armes, ampliar i mantenir els territoris catalans), Sant Ramon de Penyafort (conseller de Jaume I, va ser autor de tractats jurídics i compilacions de dret canònic. És el patró dels col·legis d'advocats catalans), Sant Oleguer o Sant Iu (no es sap en seguretat quin sant és; inicialment havia de ser Sant Iu, patró d'advocats i procuradors, però en aquests messos, unes celebracions a l'entorn de Sant Oleguer van poder fer canviar de parer) i Alfons X el Savi (autor d’una important obra jurídica que va suposar la unificació de la legislació castellana medieval).

Les noves instal·lacions es van obrir el 14 d'abril de 1953, una data no escollida a l'atzar, ja que hi havia una gran càrrega política en la tria d'aquell dia: el dia de la proclamació de la II República 22 anys abans.

De l'edifici original es conserven els elements més interessants. És de planta rectangular amb un pati central al voltant del qual l'organitzen la planta baixa i els dos pisos de què consta l'edificació. El pati, cobert per una claraboia, està format per columnes de marbre de diferents colors, i es conegut com el Pati de les Columnes.

En l'actual Sala de Juntes, va estar la biblioteca del Col·legi entre els anys 1922 i 1953. Durant la Guerra Civil, voluntaris de la CNT van baixar al soterrani els 60.000 volums que tenia llavors la biblioteca per protegir-los d'assalts o de possibles atacs amb bombes.

La Biblioteca de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona està especialitzada en Dret i ciències socials i està considerada com la biblioteca jurídica privada més important d'Europa, amb més de 300.000 volums, prop de 1.300 títols de publicacions periòdiques i 50 bases de dades amb contingut legislatiu, jurisprudencial, doctrinal, de models i formularis. Des del seu origen, la seva missió és posar a l'abast dels col·legiats tots els recursos d'informació necessaris per recolzar i facilitar l'exercici professional de l'advocacia.

En els primers Estatuts del Col·legi (1836) diuen en l'article 14: "... a mesura que ho permetin els fons del Col·legi es vagi formant una Biblioteca formada principalment d'obres selectes de jurisprudència per a ús i instrucció dels col·legiats, dictant, per aquesta finalitat, el reglament i prenent les restants disposicions relatives

L'any 1989 es van iniciar les tasques d'informatització de la Biblioteca; així avui podeu consultar tot el fons posterior a 1978 des del Catàleg en línia: prop de 30.000 monografies, totes les publicacions periòdiques i quasi 30.000 articles buidats.

La seva col·lecció de fons antic la distingeix de les altres biblioteques jurídiques privades europees: pergamins (uns 800), al·legacions jurídiques (40.000), manuscrits (200) i llibres impresos (26 incunables i 2.000 del segle XVI), des del segle XII fins al 1900. En aquests moments hi ha més de 3.500 llibres antics catalogats i uns 800 de digitalitzats.

L'exemplar més antic del fons és un testament d'un pagès redactat a l'església de Sant Just i Pastor. Està escrit en llatí, la llengua en què s'escrivien el textos notarials fins ben entrada l'edat moderna i en ell el pagès deixa les seves terres a la dona i els fills per evitar que, en cas de mort, poguessin ser reclamades pel senyor feudal.

Però si un document dels que atresora el col·legi és rellevant per la història de Barcelona són tres edicions dels usatges de la ciutat. Aquí s'hi recullen les normes bàsiques per a una bona convivència a la ciutat, el que en podríem dir les primeres ordenances que va tenir Barcelona i que es van aplicar fins al Decret de Nova Planta. Aquestes normes inicialment barcelonines van servir de base per elaborar les posteriors constitucions. De fet algunes ordenances encara són vigents avui en dia, com la que regula les servituds de pas entre edificis. (Foto: la Sala dels usatges)

Apart de llibres, manuscrits i tot tipus de documents, emmagatzema també edicions de diaris com l'ara desaparegut Diari de Barcelona, amb més de dos-cents anys d'història. Fundat per Pablo Ussón i Lepazarán el 1792, durant una gran part del segle XIX es va convertir en el mitjà representat de la mentalitat liberal-conservadora de la burgesia catalana. Redactat inicialment en castellà, es va passar al català i al francès en el període d'ocupació napoleònica; posteriorment va tornar al castellà.

També es pot veure les edicions del diari La Vanguardia, de l'abans i després de què les tropes franquistes entressin a Barcelona, el 26 de gener de 1939. Els dies anteriors, la capçalera era La Vanguardia, diario al servicio de la democracia, i estava dominada pel govern republicà de Juan Negrín:

El dia 26 no va sortir, i a l'endemà, ja va sortir sota la capçalera La Vanguardia, diario al servicio de España y del Generalísimo Franco, després que s'apliqués la Llei de Premsa, passant el diari a domini de les autoritats i sent retornat als seus propietaris originals, els comtes de Godó:

Quan el Col·legi estava en la Casa de l'Ardiaca, l'escultor Eusebi Arnau els va fer un bust de sant Ramon de Penyafort que presidia la sala de juntes amb el complement de dos angelets que li mantenien sobre el cap una corona de lloger. En traslladar-se a la nova seu, els angelets, que eren fixats a la paret, es van suprimir i el bust de sant Ramon, sol, es conserva ara en la Sala de Lectures de la biblioteca.

Al primer pis de la Biblioteca de Col·legi d’Advocats de Barcelona s’ubica la Sala de Dret Marítim. Aquesta sala és fruit bàsicament de la donació de la col·lecció privada de l’Acadèmic i Doctor Santiago Hernández Izal. Consta de més de 3.500 volums amb material divers com llibres, publicacions periòdiques, anuaris, fullets...

Amb motiu de la commemoració del Tricentenari de 1714, l'ICAB celebra durant tot l'any tot un seguit d’actes, conferències i exposicions. Durant la visita del febrer, es pot veure en una de les sales de la biblioteca l'exposició ‘Els Juristes catalans a l’època moderna’, on l’efervescència de la ciència jurídica que es desenvolupava a Catalunya durant els segles XVI i XVII va tenir ressò a tot Europa, i les obres dels juristes catalans es van publicar a Ginebra, Lió, Perpinyà, Girona i Barcelona, tenint gran difusió i multitud d’edicions.


Bibliografia: Casades, un palacio para abogados (article de Lluis Permanyer publicat en el diari La Vanguardia del dia 31/12/2000) | Congrés Eucarístic. Alfons X el Savi, Ramon Berenguer IV, sant Ramon de Penyafort, sant Oleguer (crònica de Jaume Fabre i comentari de Llorenç Bonet) | La biblioteca de l'ICAB custodia les primeres ordenances de la ciutat del segle XII (Article de la web de l'ajuntament de Barcelona, publicat el 22/01/2014 per Cris Gibert) | Web de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona


| Biblioteca de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona | Palau Casades | C/ Mallorca, 283 | C/ Roger de Llúria 103-111 | Visites guiades i gratuïtes el primer dimarts de cada mes a les 12h i a les 18h | Duració: 1 hora | Inscripció obligatòria (biblioantic@icab.cat | Places límitades, a un màxim de 20 persones per visita |

(Data visita: 04/02/2014)

Llegir més

El Museu Agbar de les Aigües

A Cornellà de Llobregat trobem el Museu Agbar de les Aigües que ocupa els edificis modernistes de la Central Cornellà, enmig d'un parc enjardinat, la planta que Aigües de Barcelona va inaugurar el 1909 per extreure aigua de l'aqüífer (1) de la vall baixa del riu Llobregat i abastir així Barcelona, una ciutat que en aquell moment es trobava en plena expansió. Així, l'edifici principal acull l'exposició permanent del museu on conviuen el patrimoni industrial de l'any 1903 amb una museografia que el revalora i ahora presenta diverses aproximacions a l'aigua.

Avui dia, la Central Cornellà continua fent la mateixa funció que ara fa un segle, i la instal·lació hidràulica de vapor original conviu amb les modernes bombes d’impulsió. L'origen de la central es remunta al 1871 quan s'establí a Cornellà l'Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat. El 1905, la Societat General d'Aigües de Barcelona va obtenir el control absolut de la concessió, data a partir de la qual començaria a aixecar el conjunt del parc d'extracció que veiem avui, compost per tres naus bastides entre 1905 i 1909, la xemeneia i un conjunt de pous d'extracció disseminats pel jardí. Dins l'edifici principal, es va instal·lar la maquinària de vapor destinada a produir l'energia necessària per moure les bombes del pou Fives-Lille i les grans bombes d'impulsió encarregades de fer arribar l'aigua a la ciutat.

La recepció, on es fa la venda d'entrades, es troba en un edifici nou, format també per la botiga i un restaurant, al costat mateix del dipòsit circular, un espai polivalent, originalment concebut com a dipòsit d’equilibri (2), destinat actualment a acollir exposicions, concerts, espectacles i una llarga llista d’activitats. En aquest dipòsit s’emmagatzemava l’aigua abans de ser impulsada cap a la ciutat. Construït l’any 1954, amb 2.000 m3 de capacitat, va deixar de ser actiu el 2003, en ser substituït per un nou receptacle de molta més capacitat.

Com a part integrant del museu, els jardins formen espais amb caràcter propi, i des de l'Espai d'Interpretació de la Central Cornellà, el qual podem considerar com a punt de partida del recorregut, ens situa en l'espai i el context històric de la Central Cornellà.

El conjunt arquitectònic original incloïa un grup de tres habitatges, destinats a la residència dels treballadors responsables de mantenir el funcionament ininterromput de la Central Cornellà.

Des dels jardins, es poden veure algun dels pous de la Central Cornellà, fora del recinte del Museu. Aquests pous són la porta cap a les aigües subterrànies, l’accés a la reserva d’aigua dolça de l’aqüífer. El pou més antic i emblemàtic és l’anomenat Fives Lille: va ser construït en 1905 per la Societat General d'Aigües de Barcelona a l'obtenir la concessió de l'aqüífer, i encara actualment s’hi extreu aigua des de 34,35 metres de profunditat.

A redòs del recinte principal, hi ha la xemeneia de 50 metres d'alçada que evacuava el fum procedent de les calderes, resultants de la combustió del carbó, que hi arribava a través d'una galeria de gran diàmetre. El darrer tram del conducte, avui desaparegut, es pot intuir marcat com un passadís al terra de l'espai anomenat Pas de fums.

El gran edifici modernista, del complex industrial original, està integrat per tres naus entrellaçades, de maó massís i amb bigues de ferro. A l'interior de l’edifici hi ha una part important de la maquinària de vapor, que el 1909 havia de moure les bombes d’un sol pou, el Fives Lille. Les tres naus, dues de paral·leles que allotgen la sala de màquines i la de calderes, i una de perpendicular amb la sala d'electricitat, van ser projectades per Josep Amargós i Samaranch.

La Sala de Calderes és la nau principal de l'edifici i s'hi conserven dues de les sis calderes dobles originàries que convertien l'aigua en vapor.

La Sala de l'Electricitat conté les quatre màquines generatrius que, accionades amb el vapor procedent de les calderes, produïen l'electricitat necessària per fer funcionar les bombes del pou Fives-Lille. El quart grup funcionava com a recanvi per no haver d'aturar mai el servei.

Cada grup es composava d'una màquina de vapor horitzontal fabricada per la Société Lyonnaise de Méchanique et Éléctricité, acoblada a una dinamo responsable de produir l'electricitat.

L’energia era transportada per cable aeri fins al pou Fives Lille, les bombes del qual elevaven l’aigua des de 30 metres de profunditat i l’enviaven al dipòsit d’equilibri, on era emmagatzemada temporalment.

L'extracció d'aigua va dependre del corrent continu fabricat en aquesta sala fins els anys 30, quan la instal·lació de vapor va quedar definitivament obsoleta.

La Sala de Màquines és la sala de majors dimensions, amb grans finestrals que faciliten l'entrada de llum natural. Comptava originalment amb dues bombes elevadores, de fabricació holandesa, mogudes per la força del vapor, amb la previsió de poder-ne instal·lar una tercera, si la demanda ho requeria. Es conserva una de les dues antigues bombes d'impulsió que també es movien amb la força del vapor al costat dels actuals, de motor elèctric. Cadascuna tenia una potència de 750 CV, suficient per injectar l'aigua a les canonades i als dipòsits de la xarxa d'abastament urbà.

En la Sala de Calderes es troba l'exposició permanent de l'aigua, on es fa un recorregut per la història del proveïment de Barcelona i de l'àrea metropolitana, així com una aproximació a aspectes relacionats amb la higiene i la salut, les propietats físiques i químiques de l'aigua, i tot el seu gust i olor.



(1) Els aqüífers, veritables mines d’aigua, són formacions rocoses permeables que permeten el pas de l’aigua i la seva acumulació, ja que estan delimitades a la base per un nivell impermeable que impedeix que l’aigua continuï infiltrant-se cap a nivells inferiors. L'aqüifer té dos estrats: el superficial i el profund. Tradicionament, s'havia cobert les necessitats pròpies de les zones rurals amb l'aigua de l'estrat superficial, però per abastir una gran població es va haver de recórrer al nivell més profund de l'aqüífer.

(2) La funció dels dipòsits d'equilibri, enormes magatzems d'aigua on reposava l'aigua potabilitzada, era compensar les diferències entre el cabal d'aigua extret per les bombes d'extracció dels pous i del cabal bombat per les màquines de la Central cap a la xarxa d'abastament. L'increment constant de l'aigua va obligar a construir dipòsits cada vegada més voluminosos.


Entrada: 4,5€ (el primer diumenge de cada més és jornada de porta oberta)
Bibliografia: web museu Agbar

Llegir més