La Rioja. El Monestir de Suso

En la comarca de Nájera i concretament en la Serra de la Demanda, en l'alt curs del riu Cárdenas, es troba el petit municipi de San Millán de la Cogolla. Al prinicipi, el poble només es deia San Millán, i a partir de 1199, gràcies a una bula, passà a anomenar-se de la Cogolla, derivació de Cogulla (cim de muntanya). En les seves terres tenim dos monestirs que tenen el seu origen en la comunitat que es va formar al voltant de l'obra d'un sant eremita de nom Millán, en català Emilià, en unes coves de la serra de la Demanda dedicat a l'oració. Els dos van ser declarats l'any 1997 per la Unesco, Patrimoni de la Humanitat. Els monestirs guarden entre si una distància d'un quilòmetre: el de Suso, el més antic, està en la muntanya i el de Yuso, en la zona de menor altura. Els noms venen donats per la seva ubicació: Suso del llatí sursum significa "a dalt", i Yuso del llatí deorsum, "avall".

Abans d'internar-nos en el monestir, explicar quatre dades de Sant Emilià i entendre la seva importància. Fill de pastors i deixeble de l'eremita Fèlix de Bilibio (San Felices en espanyol) durant la seva joventut, va viure durant 101 anys (473-574). En la última etapa de la seva vida s'instal·là en aquesta vall a prop del seu poble de naixement, Berceo (el poble que es troba abans d'arribar a San Millán de a Cogolla). En vida, Emilià era visitat, consultat i venerat, i sortia molt poc de la seva cova, on avui està el monestir. Al voltant d'ell, es va anar agrupant una comunitat de germans i germanes, donant origen a la comunitat monàstica que es formaria després de la seva mort. Les seves restes van ser venerades durant molt temps en aquest mateix lloc, fins que el 1076, les seves restes són traslladades al nou monestir de Yuso, i des de llavors, les restes de Sant Emilià van descansar allà des de llavors. Com es normal en aquests casos, s'atribueix a Sant Emilià nombrossos miracles, i la devoció a ell es va extendre per tota Espanya, sent especialment important en La Rioja i Navarra, on era invocat en les batalles com ho era Sant Jaume en Castella.

Després de la mort d'Emilià, al voltant del seu sepulcre es va crear una primera comunitat de preveres, el que significà un primer canvi en el tipus de vida iniciada am el sant, passant de la vida d'ermità a la vida en un cenobi. Això significa que ja hi havia certa organització i d'una vida en comú. Cada ermià vivia en la seva cova, reunint-se un cop per setmana en el nou edifici, en el nou cenobi.

A mitjan segle VII, entre el 4rt. i 5è. concili de Toledo, quan s'inicia el calendari dels sants propis de la liturgia hispana, sant Brauli, bisbe de Saragossa, amb els testimonis dels seus deixebles, escriu la Vida de sant Emilià. Fernán González l'invoca com a patró de Castella, com ho farà el rei Ferran III el Sant. Els reis navarresos també li demanen protecció. En el segle XVII, en mig d'un debat sobre el patronatge d'Espanya, sant Emilià tornarà a ser proclamat patró de Castella i, per tant, co-patró d'Espanya. Amb tot això, l'afluència de pelegrins al sepulcre de Sant Emilià és contínua, i el monestir va creixent en importància.

Des dels seus inicis, Suso va destacar en l'aspecte cultural, pel seu flamant escriptori, del qual va sortir una variada i rica col·lecció de manuscrits i còdexs, fet que el va suposar ser un dels principals scriptoriums de l'Edat Mitja espanyola. En un d'aquests còdexs hi ha els primers testimonis escrits de romanç espanyol i de l'euskera, i per tant el lloc es conegut com la cuna d'aquests dos llenguatges, informació que ampliarem en la següent entrada.

De l'actual monestir de Suso, queden vestigis importants de l'evolució i diferents moviments històrics pels quals va viure: les coves rupestres on vivien els ermitans, el primitiu cenobi visigòtic, l'ampliació mossàrab i per últim romànica durant l'etapa monàstica.

L'accés al recinte es realitza a través d'una porta i els nostres peus xafen el primer pòrtic: un empedrat que representa una alfombra mossàrab del segle XI, amb dues esvàstiques i una flor de quatre fulles. El lloc es conegut com el portaleio de Gonzalo de Berceo, ja que el poeta el citava així en els seus poemes, i des del qual va escriure alguna de les seves obres. Més endavant, es passa per sota d'un arc visigòtic que dóna entrada al petit claustre, amb el sol empedrat en forma d'espigues (opus espigatum), amb una petita pendent, per tal que pogués circular l'aigua de les plujes i de la neu. En aquest petit claustre, es troba el panteó dels infants de Lara.

Segons la llegenda, incorporada al romancer i tradició espanyola, set germans, fills del noble Gonzalo Gustioz, van ser capturats pels musulmans en una emboscada preparada per Ruy Velázquez i traslladats a Córdoba on els van mantenir captius per després decapitar-los. Els cadàvers van ser retornats a Castella i depositats en uns sepulcres de pedra que s'ubicaren en el pòrtic meridional del recinte de Suso. Mudarra, fill bastard de Gonzalo Gustioz i d'una germana d'Almanzor, va venjar la mort dels seus germanastres, matant a Ruy Velázquez (Foto: Almanzor mostra els caps dels set infants al seu pare Gonzalo Gustioz. Gravat d'Otto Venius, del segle XVII).

Per la notorietat dels fets, diferents monestirs van voler vincular-se amb aquests herois castellans (no importava si eren reals o ficticis), ja que proporcionava a aquests recintes un increment dels recursos econòmics i els pelegrins eren atrets pels mateixos. D'aquesta manera, tenim en aquest monestir els sepulcres dels set infants; els caps dels infants es situa en l'església de Santa María de Salas de los Infantes, i el sepulcre del germanastre, Mudarra, es troba en la Catedral de Burgos.

Mentre a l'esquerra de la galeria hi ha els set sarcòfags antropomorfs coberts amb lloses planes i que corresponen als set infants de Lara, a la dreta tenim tres sarcòfags de tres reines de Pamplona: la reina Toda, esposa de Sancho I Garcés, Ximena, esposa de Garcia Sanchez II el Temblon i Elvira, esposa de Sancho III Garcés el Mayor. Al fons, es troba un sarcògaf solitari on hi havia les restes del tutor dels infants de Lara, don Nuño Salido.

L'accés a l'interior del monestir es realitza per un arc mossàrab del segle X -en forma de ferradura que ens pot fer recordar a l'època dels califes de Còrdova-, en el qual encara es perceptible els efectes del foc provocat per Abi Amir Muhammad, més conegut amb el nom castellà d'Almanzor, l'any 1002. L'arc disposa de capitells d'alabastre amb motius vegegals i geomètrics.

L'església està formada per una doble nau, i el seu traçat està condicionat per la forma que ofereix la roca sobre la qual s'assenta tot l'edifici. La part més antiga és, evidentment, les tres coves excavades, on en una d'elles vivia Sant Emilià.

En la segona cova anomenada l'Oratori de Sant Emilià, es troba el cenotafi del sant (un cenotafi és una tomba honorària buida, erigida en memòria de persones que estaven enterrades a un altre lloc, o de les quals no s'havia trobat el cos). Es tracta d'una escultura jacent del sant d'època romànica, del segle XII, vestit amb robes sacerdotals visigodes, construït en un alabrastre gairebé negre. Les seves mesures són de 1,13m d'altura, 2,11m de longitut i 1,93m de profunditat. Al voltant del sant, hi ha decorades diverses escenes de la vida del sant com la de dos cecs amb els seus bastons i un gos pigall acudeixen a implorar el miracle del sant, una nena morta que va recusitar al tocar el sepulcre, i diferents anacoretes.

En la mateixa cova, a mà dreta hi ha un buit artificial, format per tres forats, cadascú d'ells amb una arcada de mig punt, i que feia d'altar i sagrari per a Sant Emilià. Alguns estudiosos considera que podria ser l'altar més antic d'Espanya.



** Visites amb reserva. Més informació en la pàgina web

Anar al Monestir de Yuso
Tornar a Uns dies per La Rioja